1.
Andrea Espinosa
Un institut. Progrés pel poble africà?
La paraula preferida dels polítics: solidaritat. La dels covards: ajuda. La dels
experts: evolució. Mentida! Ningú té una paraula assignada, el que es té és una
realitat. I al poble africà li ha tocat aquesta. Un món egoista, injust i estancat. Per
això requereixen solidaritat, ajuda i evolució. Però en cap cas hem de veure l’Àfrica
com un continent pobre, no. És una regió rica, molt rica en valors.
Davant un conflicte o un temor, no intenteu afrontar-lo? I si us sentiu petits perquè
no teniu recursos per solucionar-ho, oi que fugiu? Sí, n’estic segura. La por ens fa
actuar amb el cor i no amb el cap. Les emocions, en aquest cas, pesen més que la
raó. No obstant, hi ha sentiments més forts que altres. Escapolir-se del focus del
temor no és sinònim de felicitat, a vegades s’apropa més a un sentiment de
malenconia, que se’n diu nostàlgia.
En el cas del poble africà, defugir del recel és deixar enrere una terra, una llengua,
uns costums, una nació. Significa marxar del país per trobar un lloc millor per
viure. Pot semblar estrany que un lloc millor per viure sigui quelcom diferent a
l’indret en el qual hem crescut. Però és possible. De fet, la majoria dels emigrants
tenen l’esperança de trobar una part d’ells en un altre espai. Una part d’ells que és
la supervivència.
En la nostra cultura, canviar de residència, i més si significa canviar d’estat, és
símbol de poder, de vida, d’inconformisme. Per què veiem tanta diferència en el
mateix fet: marxar del país? Un cas ha estat per voluntat pròpia, els immigrants, en
canvi, per necessitat.

2.
Andrea Espinosa
Sembla ser que no recordem que al segle XIX Espanya era un país emissor
d’emigrants. Emigrants que sortien al món amb un únic objectiu: canviar la seva
vida. Però des de principis del XX el nostre paper ha canviat, ens hem convertit en
una potència receptora. I no ens hem aturat a pensar que la sortida dels nostres
familiars cap a França, Gran Bretanya o Rússia durant els anys 50 va ser a causa de
la pobresa (sí, pobresa) que regnava al país. Ara, que Espanya es defineix com un
país desenvolupat, no veiem més enllà d’aquest món. Però sabeu què? Hi ha àrees, i
moltíssimes, que tot i haver transcorregut més d’un segle, segueixen en el mateix
punt de partida: en la misèria.
Evidentment necessiten ajuda per progressar, però aquesta no s’ha de basar en la
regulació de l’entrada d’immigrants. Tampoc en l’aprovació del dret de
reagrupament familiar o el dret d’asil. Tampoc en l’enviament de recaptes a
governs africans sense un projecte sobre el qual fer créixer el país. No. Res de tot
això. El que es necessita és voluntat per fer bé les coses. Tot i que ens sàpiga greu
dir-ho, s’ha de començar de zero. S’han de posar els fonaments per aixecar el poble,
la regió, el continent.
La base de tot és el coneixement, l’educació i el saber. Si es coneix es pot construir
tot el necessari per sortir endavant. Si es sap es poden canviar els errors per
iniciatives. L’escola és l’única via, tot i que sembli mentida, d’educar el futur. No
calen més riqueses, es necessita un edifici. Un edifici construït amb il·lusió, amb
esperança i confiança. D’aquesta manera no hi ha dubte que se’n sortiran, i no
només això, sinó que passaran de ser xifres d’analfabets, a aconseguir un futur
millor.

3.
Andrea Espinosa
Des de petits s’han sentit orgullosos de nosaltres al veure que apreníem i hem
presumit de les nostres habilitats. Ara els toca a ells, no? Mai és tard.
Deixem de pensar en propostes per acollir els immigrants i per cobrir les seves
necessitats amb infraestructures espanyoles i pensem en la inversió que suposa un
institut a l’Àfrica. És costós, és clar. Però res comparat amb les vides que depenen
de les decisions del poder africà mal escollit. La mala gestió d’aquells pobles
suposa pèrdues humanes, cosa que amb el coneixement que ofereix un centre
escolar els alumnes seran al poder d’aquí a uns anys. És el mateix que dir que els
competents promouran canvis que portaran l’Àfrica a un món millor. Un món
millor que estarà dins la seva terra i no a milers de kilòmetres.
Així que tant difícil és deixar de mirar dins i fixar-se una mica en l’exterior? Les
millors solucions sempre s’han de trobar en els països desenvolupats? Un institut
en el Tercer Món farà més que un dret pels immigrants en el Primer Món. A més,
promoure l’educació al seu poble permetrà un desenvolupament fonamentat sobre
la seva ideologia, una ideologia diferent a la nostra.
Perquè ajudar als qui ho necessiten és el més important, però sempre s’ha de
buscar la millor solució, no la més senzilla o la més ràpida, sinó la que més efectes
positius aporti a tots els implicats. Així, els més reservats no seran acusats de
racistes ni els més protectors de xenòfobs. Els més avars no seran jutjats
d’egoistes. Però sobretot, els més perjudicats seran beneficiats, que és el més
important.

4.
Andrea Espinosa
Així que ja sabeu, col·laborar implica fer-ho bé i la construcció d’un institut en un
poble africà és la millor manera de promoure el canvi, la millor manera de canviar
el futur, ja que encara hi som a temps.
Serem solidaris, ajudarem en el que calgui i aconseguirem evolucionar el vostre
país, tot per vosaltres, futurs afortunats.