Un dels discursos més importants de l'any 2009 va ser el que Barack Obama pronuncià al Caire el 4 de juny de l'any passat a la mil·lenària universitat d'Al-Azhar. l'aplaudit discurs d'Obama al Caire tenia per objectiu estendre la mà al món musulmà i a les societats àrabs, i manifestar un compromís robust en la resolució dels grans conflictes de la zona. Dedicarem aquesta anotació a repassar les claus d'aquell discurs i a analitzar, ara que ja han passat sis mesos, si s'han començat a materialitzar els objectius que destil·laven les paraules d'Obama.

1. Administració Obama: una nova etapa entre Orient i
Occident?
Per Xavier Lasauca i Cisa
Un dels discursos més importants de l'any 2009 va ser el que Barack
Obama pronuncià al Caire el 4 de juny de l'any passat a la mil·lenària
universitat d'Al-Azhar: Estic orgullós de fer-vos arribar els millors desigs
del poble americà i una salutació de pau de les comunitats musulmanes
del meu país: ‫( السكلم عليككم‬assalamu aleikum, la pau sigui amb vosaltres),
deia el mandatari nord-americà al principi de l'al·locució.
Després del deteriorament continuat de la imatge dels EUA a la regió, l'aplaudit
discurs d'Obama al Caire tenia per objectiu estendre la mà al món musulmà i a
les societats àrabs, i manifestar un compromís robust en la resolució dels grans
conflictes de la zona. Dedicarem aquesta anotació a a repassar les claus
d'aquell discurs i a analitzar, ara que ja han passat sis mesos, si s'han
començat a materialitzar els objectius que destil·laven les paraules d'Obama.
El discurs: context i contingut
L'indret des d'on Obama pretenia acostar-se al món àrab no va ser triat a l'atzar.
La universitat d'Al-Azhar va ser fundada l'any 975 por la dinastia fatimita
d'Egipte, descendents de Fàtima, la filla menor del profeta Mahoma. Fàtima era
coneguda com Az-Zahra (la brillant), i la universitat fou anomenada així en
honor seu. És considerada la universitat del món mes antiga on s'han impartit
coneixements de manera ininterrompuda, i Obama s'hi referí com a far del
saber islàmic. Va ser l’Islam -diu Obama en el seu discurs-, des d'indrets com
ara la Universitat d'Al-Azhar, el que va transmetre el saber durant molts segles,

2. aplanant el camí del Renaixement i la Il·lustració a Europa. Va ser la innovació
de les comunitats musulmanes el que va desenvolupar l’àlgebra, la brúixola i
altres eines de navegació, el domini de l’escriptura i la impremta, la comprensió
de com s’estenen les malalties i com es poden guarir. (...) I al llarg de la
història, l’Islam ha demostrat amb fets i paraules les possibilitats de la tolerància
religiosa i la igualtat racial.
Obama arriba a Pròxim Orient en un moment en què les enquestes revelen una
gran popularitat del personatge, especialment entre el jovent, que veu el seu
lideratge i capacitat de transformació amb esperança. Segons una enquesta
duta a terme a sis estats de la regió (Egipte, Marroc, Jordània, Aràbia Saudita,
Emirats Àrabs Units i Líban) poc abans del discurs d'Obama al Caire, el 60% de
les persones entrevistades tenia una visió positiva o molt positiva del president
Obama i un 13% tenia una visió neutral (si s'incloïa Egipte, el percentatge
variava lleugerament: 45% tenien una visió positiva/molt positiva, i 28% neutral).
Aquests elevats percentatges de popularitat eren molt superiors als obtinguts
durant la presidència de George W. Bush.
A l'inici del seu discurs, Obama va fer una crida molt explícita a la reconciliació:
Mentre les nostres relacions vinguin determinades per les nostres diferències,
estem donant poders als que sembren l’odi en comptes de la pau, als que
promouen les guerres en comptes de la cooperació que podria ajudar als
nostres pobles a assolir la justícia i la prosperitat. Ha d’acabar aquest cercle de
sospites i discòrdies.
He vingut fins aquí per buscar una nova relació entre els Estats Units i els
musulmans del món, que estigui basada en l’interès mutu i el mutu respecte;
que estigui basada en la veritat que Amèrica i l’Islam no s’exclouen i no
necessiten estar en competició. En canvi, coincideixen i comparteixen principis
comuns, de justícia, progrés, tolerància i dignitat de les persones.
Pel discurs d'Obama van desfilar totes les qüestions geopolítiques que
preocupen els habitants de la regió. N'he destacat alguns extractes:
- Afganistan i Pakistan: La situació de l’Afganistan demostra els objectius
d’Amèrica i la nostra necessitat de treballar conjuntament. (...) Per això
col·laborem en una coalició de 46 països i, malgrat els costos que té, el
compromís d’Amèrica no es debilita. (...) També sabem que només el poder
militar no resoldrà els problemes a Afganistan i el Pakistan. Per aquest motiu,
tenim previst invertir 1.500 milions de dòlars anuals, al llarg dels propers cinc
anys, per ajudar els pakistanesos a construir escoles i hospitals, carreteres i
empreses, i centenars de milions per ajudar a les persones desplaçades. I
també per aquesta raó aportarem més de 2.800 milions per ajudar els
afganesos a desenvolupar la seva economia i proporcionar serveis dels quals
depèn la població.
- Iraq: Crec que el poble iraquià, al cap i a la fi, està millor sense la tirania de
Saddam Hussein; tot i això, crec també que els esdeveniments de l’Iraq han
recordat als Estats Units la necessitat d’utilitzar la diplomàcia i construir un

3. consens internacional per resoldre els nostres problemes sempre que sigui
possible. Podem recordar les paraules de Thomas Jefferson, que va afirmar:
“confio que la nostra saviesa creixi amb el nostre poder i ens ensenyi que com
menys utilitzem el nostre poder, més grans serem.”
- Israel: Els forts llaços entre Estats Units i Israel són ben coneguts. Aquest
vincle és inesgotable. Es basa en lligams culturals i històrics, i en el
reconeixement que la aspiració a una pàtria jueva arrela en una història tràgica
que no es pot negar. El poble jueu va ser perseguit durant segles arreu del
món i l'antisemitisme europeu va culminar en un Holocaust sense precedents.
(...) Amenaçar Israel amb la destrucció, o repetir vils estereotips sobre els
jueus, és una profunda equivocació, i només serveix per evocar a les ments
dels israelians els records més dolorosos alhora que impedeix la pau que es
mereix la població d’aquesta regió.
-Palestina: D’altra banda, també és innegable que el poble palestí -musulmans
i cristians- ha sofert en la seva cerca d’una pàtria. Durant més de seixanta anys
han sofert el dolor de la deportació. Molts esperen en els camps de refugiats de
Cisjordània, Gaza i els territoris veïns una vida de pau i seguretat que mai no
han pogut viure. Suporten les humiliacions diàries, grans i petites, que comporta
l'ocupació. Així que no deixem cap dubte al respecte: la situació del poble
palestí és intolerable. Els Estats Units no menystindran la legítima aspiració
palestina a la dignitat, les seves oportunitats i un Estat propi. (...) L'única solució
és que les aspiracions d’ambdues parts siguin satisfetes a través de dos Estats,
en els que tant israelians com palestins visquin en pau i seguretat.
- Propostes per resoldre el conflicte entre Israel i Palestina: L’Autoritat
Palestina ha de desenvolupar la seva capacitat de governar amb institucions
que serveixin les necessitats del seu poble. És cert que Hamàs té suport entre
alguns palestins, però també té responsabilitats. Per exercir un paper en el
compliment de les aspiracions dels palestins, i per unificar el poble palestí,
Hamàs ha de posar fi a la violència, reconèixer acords anteriors i reconèixer el
dret d’Israel a existir. Alhora, els israelians han de reconèixer que de la mateixa
manera que no es pot negar el dret d’Israel a existir, tampoc no es pot negar el
de Palestina. Els Estats Units no acceptaran la legitimitat del manteniment dels
assentaments israelians. Aquestes construccions violen els acords anteriors i
fan disminuir els esforços per assolir la pau. És hora que s’aturin aquests
assentaments.
- Iran: En comptes de seguir atrapats en el passat, he deixat clar als líders i al
poble de l’Iran que el meu país està disposat a avançar. La qüestió ara no és en
contra de què està Iran, sinó més aviat quin futur vol construir. Serà difícil
superar dècades de desconfiança, però procedirem amb valor, rectitud i
resolució. Hi haurà moltes qüestions per debatre entre els nostres dos països, i
estem disposats a avançar sense precondicions sobre la base del respecte
mutu.
I també va fer interessants apel·lacions a temàtiques relacionades amb els drets
fonamentals i la dignitat de les persones:

4. - Llibertat religiosa: La llibertat religiosa és fonamental per a la convivència
entre els pobles. Hauríem de reflexionar sobre la manera de protegir-la. (...) En
efecte, la fe hauria d’unir-nos. En aquest sentit, estem estudiant diversos
projectes als Estats Units per unir cristians, musulmans i jueus. Per això agraïm
els esforços com ara el Diàleg Interreligiós del rei saudita Abdul o el lideratge
de Turquia a l’Aliança de Civilitzacions. Arreu del món podem convertir el diàleg
en un servei interreligiós, de manera que els ponts entre els pobles condueixin
a l’acció, ja sigui combatent la malària a l’Àfrica o aportant ajuda humanitària
després d’un desastre natural.
- Drets de les dones: Les nostres filles poden contribuir a la societat tant com
els nostres fills, i la nostra prosperitat comuna avançarà si permetem a la
humanitat -siguin homes o dones- assolir el màxim de les seves possibilitats.
No crec que les dones hagin d’adoptar les mateixes decisions que els homes
per ser iguals, i jo respecto les dones que escullen viure la seva vida segons
cànons tradicionals. Hauria de ser únicament una decisió personal. Per aquesta
raó, els Estats Units treballaran amb qualsevol país de majoria musulmana
perquè s'estengui l'alfabetització entre les nenes i per ajudar les dones joves a
aconseguir un treball mitjançant els microcrèdits que permeten a la gent
realitzar els seus somnis.
- Dret a l'educació: cap estratègia de desenvolupament pot estar basada
només en el que produeix la terra, ni es pot sostenir mentre els joves estiguin a
l'atur. (...) Hem de reconèixer que l’educació i la innovació seran la moneda de
canvi del segle XXI, però en moltes comunitats musulmanes encara no
s'inverteix prou en aquestes àrees. Jo mateix estic encoratjant aquestes
inversions al meu país. I mentre en el passat els Estats Units han privilegiat el
petroli i el gas en aquesta part del món, ara busquem un compromís més ampli.
Ampliarem els programes d’intercanvi en educació, i augmentarem
l'escolarització.
- Desenvolupament econòmic: impulsaren una Cimera Empresarial per
identificar com podem estrènyer els llaços entre els líders econòmics, les
fundacions i l'empresariat social als Estats Units i a les comunitats musulmanes
de tot el món. Pel que fa a la ciència i la tecnologia, crearem una nova fundació
per donar suport al desenvolupament tecnològic en els països de majoria
musulmana i ajudarem a transferir les idees al mercat per tal de crear llocs de
treball. Obrirem centres de excel·lència científica a l’Àfrica, al Pròxim Orient i al
sud-est asiàtic, i designarem nous enviats científics per col·laborar amb
programes que desenvolupin noves fonts d’energia, creïn llocs de treball
mediambientals, per a l’abastament d’aigua potable i permetin el creixement de
nous cultius.
El president Obama acaba el seu discurs amb diverses cites de l'Alcorà, la Torà
i la Bíblia, i una al·lusió directa a la recerca de la pau: Tots els pobles poden
viure junts en pau. Sabem que aquesta és la visió de Déu. Ara, aquesta ha de
ser la nostra tasca a la Terra. Moltes gràcies i que la pau de Déu sigui amb
vosaltres.

5. En definitiva, un discurs emotiu, brillant i de lectura molt recomanable (versió
anglesa/versió en castellà).
Les primeres valoracions
En un primer moment, el discurs d'Obama al Caire va tenir una gran acollida
tant al Pròxim Orient com a la resta de la comunitat internacional. Credibilitat,
esperança, tarannà obert i dialogant... Un discurs d'aquella profunditat no podia
deixar ningú indiferent, i de fet les paraules d'Obama reflectien una personalitat
diferent que es podia traduir en un canvi de polítiques. Recordem que Obama
aterra a Egipte amb el pes del feixuc bagatge que heretava d'una administració
Bush tremendament impopular i que havia encès la demonització dels EUA a la
regió.
En clau europea, l'exministre alemany d'Afers Exteriors Joschka Fischer
publicava a The Guardian el dia 20 de juny un interessant article on entreveia
una relació causa-efecte més que evident entre el discurs d'Obama i el resultat
de les eleccions libaneses (on s'havien imposat els partits pro-occidentals als
aliats de Hezbol·là) o la gran oposició ciutadana als resultats de les eleccions
iranianes. Pel que fa al conflicte entre Israel i Palestina, per a Fischer Obama
havia de pressionar Netanyahu i Hamàs per tal que comencessin a negociar
(els darrers moviments de Netanyahu d'aproximació al Kadima de Tzipi Livni
potser van en aquesta direcció).
Pocs dies més tard, un grup d'exdirigents europeus rellevants (de la talla de
Massimo D'Allema, Lionel Jospin, Alain Juppé,Teresa Patricio Gouveïa, Chris
Patten, Romano Prodi, Mary Robinson, Michel Rocard, Jorge Sampaio o Helmut
Schmidt) signaven un manifest a Le Monde en defensa de la nova política
nord-americana a la regió i a favor d'implicar-hi activament la UE:
El discurs d'Obama al Caire és un discurs refundacional, inspirat i sincer que ha
de tenir el suport de tots els que volen la pau al Pròxim Orient. Ens sembla
evident que Europa ha d'ajudar al president nord-americà amb totes les seves
forces per mantenir aquesta excel·lent iniciativa, malgrat els problemes que
trobi pel camí emprès pels nostres socis dels EUA.
Sis mesos després: el pes de la real politik
Ara però, passem de les paraules als fets: en quin punt es trobem? Aquestes
vacances he llegit a l'edició espanyola de Foreign Policy un article d'Andrew
Albertson, director executiu del Project on Middle East Democracy (POMED)
-un programa que assessora l'administració Obama-, que respon parcialment
aquesta pregunta.
L'article porta per títol Jóvenes musulmanes, ¡ decepcionados?, la qual cosa ja
ens indica per on aniran els trets. L'autor detecta decepció entre el jovent del
Líban, Jordània i Egipte, que encara espera accions concretes pel que fa a
obertura democràtica, llibertat religiosa, drets de la dona i ajut al
desenvolupament tecnològic i l'educació. I aparentment tampoc no s'ha avançat
excessivament en la congelació de nous assentaments a Cisjordània, per

6. exemple.
El jovent consultat detecta inacció per part de l'Administració nord-americana,
especialment pel que fa referència a l'aprofundiment de la democràcia.
Albertson fins i tot esmenta les pressions d'alguns líders autoritaris com Hosni
Mubarak perquè la Casa Blanca no doni suport als grups de la societat civil en
els seus països. I Obama sembla haver cedit: hi ha retalls considerables en els
ajuts a la democràcia i la governança per als grups cívics que treballen en favor
de la democràcia en el projecte de pressupostos per a l'exercici 2010
presentada al Congrés a principis de desembre (fins i tot, en el cas d'Egipte,
només seran finançats els grups que comptin amb el vistiplau del govern
egipci). Segons Albertson, ens trobem lluny, per tant, de la força de les paraules
del discurs d'Obama al Caire, si més no de les que fan referència a
l'aprofundiment democràtic.
Personalment, però, crec que això no vol dir que l'administració Obama no hagi
posat fil a l'agulla en altres àmbits. En el discurs que va pronunciar la secretària
d'estat Hillary Rodham Clinton a la cimera celebrada al Marroc el 3 de
novembre, s'especifica a què destinarà el govern dels EUA uns recursos
econòmics molt concrets per donar suport al Marroc, en clara sintonia amb el
discurs d'Obama al Caire: desenvolupament empresarial, progrés científic i
tecnològic, dret a l'educació, empoderament de la dona, proposta per a la pau a
Pròxim Orient sobre la base de la creació de dos estats i suport a la societat
civil. Que no és poc.
Citaré les paraules de Clinton pel que fa referència als drets de les dones per la
seva rellevància:
Donem suport fermament a la crida feta en el Fòrum per al Futur de l'any passat
per a la creació d'un institut regional sobre gènere que impulsi l'empoderament
de les dones en tots els àmbits: polític, econòmic, educatiu, jurídic, social i
cultural.
Quant al suport a la societat civil, aquest va ser el seu compromís, molt
relacionat amb les noves tecnologies i la web 2.0:
Tractem de donar suport als esforços de la societat civil a escala mundial,
perquè creiem que la societat civil contribueix a fer que les comunitats siguin
més pròsperes i estables. Això ajuda a impulsar un creixement econòmic que
beneficiï el major nombre de persones. I empeny les institucions polítiques a ser
àgils i receptives amb les persones que atenen. Els Estats Units estan posant
en marxa una iniciativa anomenada "Societat Civil 2.0". Aquest esforç
organitzat permetrà acostar les noves tecnologies a les organitzacions de la
societat civil. Enviarem persones expertes en tecnologia digital i les
comunicacions per donar formació sobre aquestes matèries.
En definitiva, lluny de quedar-se en un platònic món de les idees, els EUA estan
treballant per materialitzar en projectes específics les grans línies marcades pel
discurs d'Obama. Tot i això, és indubtable que portar les paraules d'Obama a la
pràctica és un procés complex i ple de dificultats. Per exemple, algunes veus

7. crítiques s'alcen per denunciar que, per tal d'impulsar els negocis a la regió,
caldria atacar prioritàriament la decadència i la corrupció d'alguns governs de la
zona, més que no pas convocar una cimera empresarial. Potser la solució seria
apostar per actuacions específiques i, alhora, no bandejar de l'agenda política
qüestions com ara l'aprofundiment democràtic o la llibertat religiosa, tot parant
l'orella al que diuen els governs però també les entitats socials i civils de la
zona.
El paper d'Europa
En relació amb la zona mediterrània i el Pròxim Orient, són nombrosos els punts
en comú que hi ha entre Europa i els EUA: el compromís de lluitar per un
procés de pau estable entre israelians i palestins, la por per l'agreujament del
conflicte a l'Afganistan o a Irak o el neguit pel programa nuclear iranià. És
evident que les administracions nord-americana i la UE han de col·laborar
fermament en aquests àmbits.
En aquest sentit, estic plenament d'acord amb el que afirmen Ricard González i
Eduard Soler i Lecha en un article publicat poc després del discurs d'Obama
(Obama en el Cairo: la fuerza de las palabras):
Para Europa lo que suceda en el Mediterráneo y Oriente Medio es de especial
importancia. Por razones de proximidad histórica y geográfica, por los flujos
económicos y migratorios así como por el peso relativo de la población europea
de origen árabe o islámico, Europa está especialmente concernida por la
evolución de esta región. Además, desde las capitales europeas se es
plenamente consciente de los efectos (positivos) que puede llegar a tener una
nueva orientación en la política exterior estadounidense.
No podem cometre l'error de menystenir la nova etapa oberta després del
discurs d'Obama al Caire, ara fa mig any. Europa, especialment, s'ha d'erigir en
un soci constructiu (si cal, crític) en aquest nou escenari de mà estesa al món
musulmà. La presidència estatal de la Unió Europea (amb la important cimera
euromediterrània que se celebrarà a Barcelona entre el 5 i el 7 de juny) i
l'imminent nomenament del nou secretari de la Unió per la Mediterrània poden
aplanar el camí per assolir aquest objectiu. Inxal·là.
Barcelona, 7 de gener de 2009
URL: http://lamadefatima.blogspot.com/2010/01/administracio-obama-una-nova-
etapa.html