1. HANNAH ARENDT (1906-1975)
Pensar durant i després de l’Holocaust

2. BIOGRAFIA 1
 1906-HannahArendt neix el 14 d´octubre a Linden (integrat actualment a Hannover),
Alemanya, filla única de pares jueus d´origen rus. Òrfena de pare als set anys, no va
tenir una infància massa feliç.
 1924-28-Formada a Königsberg (el poble de Kant), estudia filosofia i teologia a la
Universitat de Marburg sota la direcció de Martin Heidegger, amb qui manté un breu
romanç.
 1929-Es trasllada a Heidelberg i publica la seva tesi –dirigida per Karl Jaspers– El
concepte de l'amor a Sant Agustí. Es casa amb Günther Stern i s'instal·la a Frankfurt.
 1933-1935-És inhabilitada per l'ensenyament en universitats alemanyes per ser jueva.
Coneix a RahelVarnhagen, a la qual dedica l´obra RahelVarnhagen. La vida d'una
jueva alemanya, que publica a finals dels 50. Lluita contra el nazisme i a la tardor del
1933 escapa a París, on treballa rescatant nens jueus per a enviar-los a Palestina.
 1935-1940-Realitza el seu primer viatge a Palestina.Treballa a la Lliga Internacional
Contra l'Antisemitisme, i a partir de 1938 a l'Agència Jueva de París. Es divorcia de
Stern el 1937 i el 1940 es casa amb Heinrich Blücher, militant comunista. Coneix a
Sartre iWalter Benjamin.
 1940-1941-És deportada al camp de Gurns el 1940.Gràcies al seu espòs, aconsegueix
un visat per a viatjar als Estats Units.
 1941-1945-Comença a col·laborar amb el setmanari alemany "Aufbau". El 1944
dirigeix els treballs de la Comissió per a la Reconstrucció de la Cultura Jueva Europea.
 1949-1950-Es converteix en directora de l'Organització per a la Reconstrucció de la
Cultura Jueva.

3. BIOGRAFIA 2
 1951-1953-Assoleix la ciutadania nord-americana. Apareix Els orígens del
totalitarisme. La tercera part es publica sota el títol El sistema totalitari, el
1972. La primera part el 1973 titulada Contra l'antisemitisme, i la segona,
L'imperialisme, el 1982.
 1954-1960-S´edita a Frankfurt Els orígens del totalitarisme. La condició
humana.Vita activa, el 1958. El 1960 obté el Premi Lessing, d'Hamburg.
 1961-1962-Publica La crisi de la cultura i Entre el passat i el futur. ATel-Aviv
segueix pel "NewYorker" el procés contra Adolf Eichmann, el dirigent nazi
que romania amagat a Buenos Aires i que va ser segrestat per Israel per
jutjar-lo.
 1963-1969-Els seus articles sobre el procés de Eichmann es reuneixen en el
seu polèmic llibre Eichmann a Jerusalem. És acusada de deshonrar el
judaisme. "Nouvel Observateur" reprodueix extractes de les reaccions el
1966 sota el títol "Hannah Arendt és nazi?". Els moviments estudiantils
descobrixen i donen suport a De la mentida a la violència. Professora a
Chicago. Pronuncia un discurs al funeral de Jaspers. Participa en el volum
commemoratiu dels vuitanta anys de Heidegger Mélanges.
 1970-1975-Apareix De la mentida a la violència i el 72, Crisi de la república.
Mor a NovaYork, el 4 de desembre de 1975, després d'un atac al cor. És
enterrada al Bard College a NovaYork, on el seu espòs va ensenyar durant
molts anys.

4. OBRES SELECCIONADES
 Els orígens del totalitarisme (1951)
 Què és la política?
 La condició humana.Vita activa (1958)
 Sobre la revolució (1963)
 Eichmann a Jerusalem. Un estudi sobre la
banalitat del mal (1963)
 La vida de la ment (publicat pòstumament el
1978)

5. Estructura de Els orígens
del totalitarisme
 PRIMERA PART.ANTISEMITISME
1. L’antisemitisme com un insult al sentit comú
2. Els jueus, l’estat-nació i el naixement de l’antisemitisme
3. Els jueus i la societat
4. L’affaire Dreyfus
 SEGONA PART. IMPERIALISME
5. L’emancipació política de la burgesia
6. El pensament racial abans del racisme
7. Raça i burocràcia
8. Imperialisme continental: els panmoviments
9. La decadència de l’estat-nació i el final dels drets de l’home
 TERCERA PART.TOTALITARISME
10. Una societat sense classes
11. El moviment totalitari
12. El totalitarisme en el poder
13. Ideologia i terror: una nova forma de govern

6. Com s’han originat els
totalitarismes?
 Arendt explica el sorgiment dels totalitarismes a partir dels esdeveniment històrics i socials de les
primeres dècades del segle xx. Els efectes combinats de la Primera Guerra Mundial, la creixent
convulsió social i els problemes econòmics que condueixen a la Gran Depressió motiven
l'enyorança de l'estabilitat de temps passats.
 La gent accepta de bon grat els sacrificis del present a canvi de la promesa d'un futur esplèndid i
segur, i en aquest sentit Arendt comenta que «la utopia és el vertader opi del poble». Aquesta
promesa es fa usant «el llenguatge del cientisme profètic i l'efecte propagandístic de la
infal·libilitat», i presenta com a garantia el suposat coneixement de les inexorables lleis de la
història en el cas del comunisme o dels implacables designis de la naturalesa en el
nacionalsocialisme.
 Però l'acceptació d'aquesta promesa està enverinada amb la paralització de la vida cívica i
política, la desaparició de tot pluralisme i el debilitament de la raó, i porta el germen de la
dissolució de les individualitats i l'aparició de l'home-massa, la principal característica del qual
«no era la brutalitat o la rudesa, sinó l’aïllament íntim i la falta de relacions socials normals».
 Aquesta paralització permet que la burgesia empleni tots els espais polítics fins a monopolitzar el
poder de l'Estat en el seu benefici; això treu legitimitat a les institucions de representació política
i fereix de mort la noció de ciutadania com a participació en la vida col·lectiva.
 Finalment, cau la façana d’una democràcia ja buida i traïda per tothom i els totalitaris es fan seu
l'Estat. Aquesta desfeta es completa amb la regulació total de les activitats col·lectives i el retorn
a la disciplina del món animal, regulació i disciplina que els individus assumeixen sense pensar
perquè ja són homes-massa: «No és que hi hagi pensaments perillosos. És que pensar ja
representa tot un perill.»

7. Descripció dels totalitarismes
 Arendt descriu els totalitarismes com a manifestacions totalment noves de maldat política; no es
tracta de variants més perverses dels despotismes, absolutismes, tiranies i dictadures que ja s'han
donat en la història. En aquests darrers règims molt sovint es podia viure i treballar amb certa
autonomia, sempre que es renunciés a la vida política. En canvi, el totalitarisme és especialment
aberrant perquè anul·la del tot les consciències, exigeix l'obediència absoluta, no deixa cap espai
per a l'autonomia o independència individual: crea l'home-massa.
 L'opressiva maldat dels totalitarismes es basa en la ficció ideològica, imposada amb la
propaganda i l'adoctrinament, i en una concepció diferent del terror. Les tiranies usaven el terror
com a instrument per mantenir-se en el poder. En canvi, el terror dels totalitarismes esdevé una
finalitat en si mateixa i se'n presenta la necessitat apel·lant a les suposades lleis de la història
(l'inexorable triomf de la societat sense classes, en el totalitarisme estalinista), o a les que imposa
la naturalesa (la guerra natural entre la raça escollida -l'ària- i les degenerades, en el totalitarisme
nazi). De manera paral·lela, l'adoctrinament propagandístic fa augmentar la pressió del
totalitarisme i cohesiona les masses enfront d'una possible intervenció exterior; la propaganda
«forma part inevitable de la "guerra psicològica"».
 A El sistema totalitari (Tercera part del llibre) Arendt explica per què el totalitarisme es diferencia
essencialment d'altres formes d'opressió política. Segons Arendt, en els totalitarismes es dóna la
destrucció de la vida democràtica i el desprestigi de la llibertat cívica i política oberta al
compromís entre opcions plurals. La informació esdevé propaganda i els mitjans de comunicació
només contenen les consignes de l'adoctrinament oficial. Es diu, il·lusòriament, que ja no hi ha
diferències ni classes socials. La policia política terroritza tothom (també la jerarquia); la força
domina sobre la raó i la legalitat; la deportació i la mort amenacen el pensament lliure i crític. El
partit oficial domina l'Estat. La dissensió i la diferència, és a dir, la individualitat, esdevenen una
traïció al discurs ideològic oficial; discurs segur perquè es basa en les lleis de la història o en les de
la natura. Aquesta seguretat obre pas a la voluntat de domini total o hegemònic del món,
voluntat que aspira a generalitzar la negació de la pluralitat política ja aconseguida a l'interior del
propi Estat.

8. Resum del totalitarisme
 Totalitarismes: comunisme rus, alemanya nazi.
 És un nou sistema lluny dels tres clàssics descrits per
Aristòtil (monarquia, aristocràcia i democràcia) i
diferent també dels despotismes, absolutismes,
tiranies i dictadures que ja s’han donat a la història.
 Són manifestacions totalment noves de maldat
política: anul·la del tot les consciències, exigeix
obediència absoluta, elimina l’autonomia i la llibertat
personal i crea la nova figura de l’”home-massa”.
 Les eines que utilitza el totalitarisme són el terror i la
ideologia. El primer es presenta com a necessari per a
culminar la societat sense classes (estalinisme) o el
domini de la raça ària (nazisme)

9. Reivindicació de la vida política
 En la descripció del totalitarisme ja s'amaga la concepció positiva de la política, també
present en la resta de l'obra d'Arendt. La política és concebuda com una àgora o espai
d'intercanvi de paraula i de construcció consensuada de la convivència plural.
 D'aquesta manera, Arendt exigeix quelcom més que la democràcia entesa com el simple
règim polític representatiu i les seves institucions. Ara bé, com a punt de partida aquest
règim de partits i democràcia formal ja mereix certament una bona valoració. D'una banda,
cal recordar que Arendt sempre es mostra agraïda al sistema polític dels EUA pel seu
acolliment i que expressa la seva admiració per les institucions democràtiques
republicanes. D'altra banda, no estalvia les crítiques envers aquestes mateixes institucions
perquè són incapaces d'aturar i de resoldre els conflictes racials i no troben una sortida a
guerres socialment molt contestades com la del Vietnam, i per l'encarcarament del sistema
de partits, el qual, segons ella, promou el mal entre els militants en empènyer-los a no
pensar, a acatar les consignes, la disciplina de partit.
 Arendt reivindica la democràcia cívica i política com a punt de trobada dels individus en la
societat plural. Per il·lustrar la seva concepció de la democràcia, Arendt esmenta Sòcrates i
l'analogia del filòsof tàvec que inquietava les consciències de la vella Atenes fent que els
individus practiquessin el lliure examen crític (pensament), actuessin (voluntat) i valoressin
(judici). Aquesta concepció de la política en què s'insinua una determinada concepció de la
identitat humana comporta també una visió crítica de la història de la filosofia política: «La
major part de la filosofia política des de Plató podria interpretar-se fàcilment com els
diversos intents per trobar bases teòriques i formes de pràctiques que permetin escapar de
la política per complet.»

10. La condició humana. Vita
activa
 Les tres “activitats humanes bàsiques” de les que
es composa la vita activa (Text 3) són: el treball,
l’obra i l’acció. (Text 4)
 Mentre que Heidegger havia definit l'ésser humà
com un ésser per a la mort, Arendt, en el text La
condició humana, fa de la natalitat un punt central
del seu pensament polític i antropològic. Cada
ésser humà és una novetat, un inici al món,
quelcom nou en la història que enriqueix la
pluralitat; l'esperança està en els elements nous
que cada generació aporta. No es pot acceptar que
la història tingui un sentit; en la ideologia del
progrés s'amaga la negació de la llibertat. (Text 5)

11. Eichmann a Jerusalem o la
banalitat del mal
 Adolf Eichmann fou un tinent coronel de les SS responsable del transport dels jueus als
camps d’extermini. L’any 1960 vivia a Buenos Aires i fou detingut pels israelians i conduït
amb avió fins a Jerusalem per jutjar-lo.
 Hannah Arendt va assistir al procés com a periodista del NewYorker, i va escriure cinc
reportatges que després varen ser editats com a llibre.
 L’opinió pública israeliana el considerava o bé un personatge diabòlic mogut per un
antisemitisme radical, o bé com una peça més del mecanisme d’extermini nazi que
simplement complia ordres.
 Això va ser precisament el que va al·legar Eichmann en la seva defensa: que només complia
ordres, que complia amb el seu “deure”. I, fins i tot, es va defensar dient que havia viscut
sota els preceptes de la moral kantiana.
 Com pot ser culpable un mediocre home que mansament obeeix les ordres dels seus caps
superiors?
 Per Arendt, efectivament, Eichmann complia ordres, però això també comporta una
culpabilitat, la d’haver deixat de pensar per si mateix i, per tant, de permetre que el “mal”
s’imposi encara que sigui de forma “banal”. Eichmann no estava dirigit per cap mal diabòlic
o pervers, complia ordres estúpidament, i això demostra, per Arendt, que el mal pot ser
banal, sense sentit, sense rancúnia.
 I no només Eichmann, sinó tots els nazis, estaven posseïts per aquesta “banalitat del mal”,
una absoluta incapacitat de pensar per si mateixos i deixar-se dur pel corrent. Fins i tot,
Arendt també acusa als membres dels Consells jueus d’haver col·laborat amb el seu
extermini, per no resistir-se i intentar negociar amb els nazis.També ells varen ser dominats
per la banalitat del mal. (És obvi que aquesta consideració no va agradat gens als israelians i
varen acusar a Arendt d’estar al servei dels nazis!) (Text 6)

12. La vida de la ment
 El pla de l'obra d’Arendt La vida de la ment respon a les facultats que defineixen
l'ésser humà: pensament, voluntat i judici. (Text 8) Només la democràcia cívica
afavoreix aquestes tres dimensions de la vida humana: la vida en la crítica
(pensament), l'acció i participació voluntària en la vida cívica i política (voluntat)
i el seu particular joc de compromisos vitals (judici). Pensar, voler i jutjar són les
condicions de la responsabilitat moral.
 Contràriament a allò que passa en el totalitarisme, el règim democràtic fa
possible la democràcia cívica i, per tant, és l'únic substrat en el qual els individus
poden realitzar-se; el desplegament humà no està en el fet de pensar, sinó en la
vida activa.
 Aquesta suma de pensament, de voluntat i de judici defineix la identitat humana
com a constitutivament política: «Una vida sense acció ni discurs [...] està
literalment morta per al món; ha deixat de ser una vida humana perquè ja no la
viuen els homes.» D'una banda, l'home es construeix en la democràcia cívica
perquè pensament, voluntat i judici troben el substrat que necessiten; però,
d'altra banda, no sortim del món humà quan els ciutadans tenen com a tasca la
construcció de la legitimitat mateixa del règim democràtic i de la seva autoritat.
El règim i l'autoritat democràtics no poden buscar cap justificació més enllà de la
política mateixa, posem per cas, apel·lant a Déu o al coneixement de lleis
inqüestionables.Aquesta justificació només pot ser una producció dels humans
plurals i, per tant, presentarà una certa arbitrarietat. La democràcia com a règim
necessita del joc polític que hi ha en la democràcia cívica per fonamentar-se i
construir les noves certeses polítiques, les quals, tanmateix, són provisionals i
estan obertes al futur, i admeten la crítica i la pluralitat d'opcions.