1. SALVADOR ESPRIU
ANTÍGONA
Salvador Espriu i Castelló
(1913 - 1985)
Antígona i Polinices (1825)
de Jean Pierre Norblin
2. CONTINGUTS
–Salvador Espriu. Vida i obra.................. 3
–El mite d’Antígona. Antecedents......... 10
–L’Antígona d’Espriu............................. 13
–Annexos............................................. 20
3. SALVADOR ESPRIU
“EL POETA DEL POBLE”
Salvador Espriu va néixer a Santa
Coloma de Farners en 1913, de pare
notari i d’una àmplia cultura, i de mare
tímida, discreta i molt religiosa. La
situació econòmica de la família els
permeté tenir una casa d’estiueig a
Arenys de Mar, d’on eren originaris. El
jove Salvador era juganer i entremaliat,
però de petit va agafar, amb els seus
quatre germans, el xarampió; la seva
cura fou molt lenta, havent de passar
molt temps al llit. Dos anys més tard el
seu germà gran, Francesc, va morir a un
tràgic accident al port d’Arenys. Salvador Espriu a la seva biblioteca
4. Aquestes morts i la seva
malaltia li van canviar la
vida. Passà a ser un noi
delicat, obligat a passar
llargues temporades a casa.
A causa d’això va convertir-
se en un amant de tot tipus
de literatura, però sobretot
devorava llibres d’història
antiga i de temes religiosos.
L’any 1930, amb disset anys, es va matricular a la Universitat de Barcelona
per realitzar les carreres de Dret i Filosofia i Lletres. Allà va fer gran amistat
amb l'escriptor Bartomeu Rosselló-Pòrcel. En aquell temps la vida
universitària, cultural i política era molt activa i ell comença a escriure
novel·les curtes i alguna obra de teatre. Tot i que treia unes notes
immillorables en les dues carreres, que feia paral·lelament, li agradaven
molt més les lletres que el dret. La literatura l’enganxaria definitivament...
5. En 1931 va participar en un creuer
d’un mes i mig per la Mediterrània,
organitzat per la seva Universitat. El
viatge el va acostar més als clàssics i
va despertar la seva passió per
Grècia i la seva mitologia i Egipte i
l’egiptologia. A l'esclat de la guerra,
Espriu va interrompre els seus
estudis de Lletres Clàssiques, amb
unes poques matèries per acabar.
Va ser mobilitzat però no el van enviar a primera línia pel seu estat de
salut. Va fer de mestre. Va seguir escrivint per evadir-se de l'entorn. La
guerra el va fer caure en una profunda crisi espiritual; a més, aquell mateix
any va morir el seu amic Rosselló-Pòrcel. Amb l'entrada de les tropes
franquistes a Barcelona va veure la mort de la Catalunya somiada, en la
línia dels Noucentistes, i un mes després va escriure la peça teatral
Antígona, per parlar del tema clàssic de la lluita entre germans, la qual cosa
ell considerava que havia passat amb Catalunya i amb Espanya.
6. El seu pare va morir a 1940 i la seva notaria
es va traspassar. Espriu va entrar a
treballar-hi per poder fer-se càrrec de la
família. La feina no li agradava gens i
gairebé no li deixava temps per llegir o
escriure. Es va quedar en el despatx durant
vint anys, que ell descriu com "els més durs
i amargs de la meva vida".
En aquella època en què molts escriptors
van passar-se al castellà, Espriu es va
mantenir fidel al català. A més, es va
decantar per la poesia com a mètode
d'expressió, ja que era més fàcil de publicar
en estar menys controlat per la censura
franquista. Fruit d'aquestes dues idees,
Portada del llibre d’Edicions 62 de crea el mite de “Sinera”. Perdudes totes les
l’ANTÍGONA de Salvador Espriu... il·lusions, només l'espera la mort.
7. Entre 1947 i 1948 escriu la peça teatral Primera Història d'Esther, amb un
llenguatge molt ric i treballat per mostrar la riquesa que es perdria si el
català desapareixia. Espriu, en aquesta època, va participar en la vida
cultural clandestina de la de la immediata postguerra. En 1950 mor la
seva estimada mare i ho va sentir molt, n’estava molt unit. L’obra
posterior sempre acaba arribant a la mateixa conclusió: que ell i tot el
que ell estima acabarà desapareixent i caient en l'oblit. Aquí la seva
poètica es converteix en una meditació sobre la mort.
Espriu es definia com a agnòstic, mai com a ateu, però afirmava que se
sentia atret per la religió. I de fet va voler morir catòlicament, per
respecte a la seva mare, i durant les dècades dels cinquanta i seixanta
anava a missa a Arenys. El 1960 apareix La pell de brau, llibre de poemes
que tractava la situació de Catalunya sota el jou franquista, que tingué
una acollida molt bona entre els joves intel·lectuals, que van agafar uns
quants versos del llibre com a símbols de la resistència. El llibre no fou
mai censurat, malgrat que contenia la frase "No pot escollir príncep qui
vessa sang". El 1963 apareix Obra Poètica, recull de tots els seus llibres
de poemes on, a més a més, apareix per primera vegada el Llibre de
Sinera. Al llarg de la dècada dels 60 li passa una cosa completament
inesperada: la popularitat. Espriu esdevé un símbol de les reivindicacions
de Catalunya i passa a ser considerat la veu del poble, el poeta del poble.
8. Els vint anys finals de la seva vida els passa
escrivint, revisant constantment les seves
obres i comprometent-se amb la llibertat i
contra la dictadura, cosa que va fer que li
vigilessin la correspondència. Espriu feia
correccions constants a les seves obres, ja que
"buscava un català modern", lliure de mots
cultes i medievalitzants. A partir de 1969 se’l
va proposar per al premi Nobel de Literatura,
que no li fou concedit per pressions
polítiques, i el 1972 rebé el Premi d’Honor de
les Lletres Catalanes. Va renunciar a la
concessió de la Cruz de Alfonso X “El Sabio”.
L'any 1979 patí un infart i la seva salut es va
agreujar. A partir de l'any 1980 començà a
rebre tot un seguit de distincions i honors, i
continuà escrivint fins a la seva mort. Va morir
la tarda del divendres 22 de febrer, a l'edat de
72 anys. La capella ardent s'instal·là al Palau
de la Generalitat. En un acte multitudinari, el
dia 23, va ser enterrat al cementiri d‘Arenys
de Mar, la seva estimada “Sinera”.
9. SALVADOR ESPRIU
OBRA COMPLETA
1931: El Dr. Rip 1949: Les cançons 1957: Evocació de 1969: Tarot per a
1932: Laia d'Ariadna Rosselló-Pòrcel i altres alguna titella del
1934: Aspectes 1951: Mariàngela notes teatre d'Alfanja
1935: Ariadna al l'herbolaria 1960: La pell de Brau 1978: Una altra
laberint grotesc Tres soreres Sota la fredor Fedra, si us plau
Miratge a Citerea 1952: Anys parada d'aquests 1980: D'una vella i
1938 Letizia d'aprenentatge ulls encerclada terra
Fedra Les hores 1963: Obra poètica: (alguns poemes seran
Petites proses Mrs Death Antologia incorporats a Per a la
blanques 1954: El caminant Llibre de Sinera bona gent)
1939: Antígona i el mur 1967: Per al llibre de 1981: Les roques i el
1943: Historia antiga 1955: Final del Salms d'aquests vells mar, el blau
1946: Cementiri de laberint cecs 1984: Per a la bona
Sinera Les hores 1968: Aproximació, tal gent
1948: Primera història Antígona vegada el·líptica, a
d’Esther (revisió) l'art de Pla Narbona
11. El mite d’Antígona és una de les trames principals
de la literatura clàssica, en el qual es contraposen i
s’enfronten dues maneres de veure EL DEURE, per
un costat el civil, amb el país i les seves lleis, i per
altre costat el familiar i humà. La principal obra
literària que s’hi ha basat és l’obra homònima del
grec Sòfocles (442 aC), però n’hi ha hagut d’altres,
com la d’Espriu (1939) o la del francès Jean Anouilh
(1942) També se n’han composat òperes i ballets.
En essència, l’argument de la trama és aquest: la
Antígona de F. Leighton jove Antígona, filla d’Èdip, té dos germans: Etèocles
i Polinices, que lluiten constantment per aconseguir el tron de Tebes tot sol, ja
que el comparteixen a causa d’una maledicció llençada pel seu pare Èdip, i
això no satisfà cap dels dos; l’havien de compartir per torns, però en un
moment donat Etèocles decideix quedar-se al poder després d’un dels seus
períodes. Llavors té lloc la guerra i Polinices demana ajut a Argos, ciutat rival, i
torna amb un exèrcit per reclamar allò que és seu. La guerra acaba amb la
mort de tots dos en la batalla final, cadascú a mans de l’altre, tal com marcava
12. la profecia. Aleshores, Creont, oncle d’ambdós, esdevé rei de Tebes i
dictamina que, per haver traït la seva pàtria, Polinices no serà enterrat
dignament i serà deixat als afores de la ciutat a expenses dels corbs i els
gossos. Cal tenir en compte que els honors fúnebres eres importantíssims per
als grecs perquè en cas de no fer-los, l’ànima del difunt quedava condemnada
a vagar eternament. La valenta Antígona decideix llavors enterrar el seu
germà (l’altre ho havia estat ja amb tots els honors) i així es rebel·la contra el
seu oncle (alhora futur sogre, perquè estava promesa amb el seu fill Hemó)
La desobediència d’Antígona li comporta ser condemnada a mort, en concret
ser sepultada amb vida, però ella ho evita penjant-se. Després Hemó, en
veure morta la seva promesa, intenta matar el seu pare i fracassa, suïcidant-se
tot seguit, i quedant abraçat a la difunta Antígona en el seu túmul funerari.
Eurídice, esposa de Creont, se suïcida també en saber que el seu fill és mort.
Aquestes tràgiques morts provoquen un profund sotrac en Creont, qui
finalment, massa tard ja, se n’adona del seu error: preferir mantenir la seva
sobirania i el seu poder absolut enfront dels valors religiosos i familiars. La
profecia que deia que Tebes seria destruïda queda, per tant, complida.
13. L’ANTÍGONA D’ESPRIU
Salvador Espriu escriu la seva versió del mite d’Antígona en només una
setmana, immediatament després d’acabada la Guerra Civil, a 1939. És
tota una resposta al resultat de la mateixa, a la derrota de la societat civil
catalana. L’autor realitza una adaptació en què la variant principal és la
lectura política que li dóna, per sobre de la reflexió clàssica dels actes
humans i com afecten la societat, i que representa un ressorgir de la
consciència col·lectiva catalana.
Es tracta d’una obra molt simbòlica en
la qual no és tan important l’evolució
psicològica dels personatges com el
que representen en l’acció, tant les
actituds com les qualitats humanes: el
poder, la raó, la voluntat, la venjança,
la noblesa, l’odi, el sacrifici, etc.
14. Espriu simplifica la trama; prescindeix
de certs personatges, se n’inventa
alguns i se centra en d’altres que
l’ajuden a transmetre allò que vol
deixar clar, motiu pel qual l’escriu.
L’obra és crucial, a més, perquè a
través de la seva versió del mite
clàssic, l’autor basteix un discurs de
resistència, cívic i polític, adreçat a la
col·lectivitat, al poble català que ha
quedat orfe de país i de referents en
1939. L’obra, per tant, serà clau en
l’obra posterior d’Espriu i marcarà de
manera definitiva tota la literatura Màscares de teatre clàssic, amb què
sortien antigament els actors a escena
catalana de la postguerra. Altrament,
com veurem tot seguit, els personatges són tots ells arquetips, tal i com ho
eren a les obres clàssiques; per tant, a cadascun d’ells li correspondrà, a part
d’un protagonisme en el desenvolupament de la trama, unes característiques
i un perfil molt marcats. Són, doncs, models positius i negatius.
15. El tema principal que es tracta a l’obra i que a Espriu li interessa més que cap
altre, donada la comparança del mite amb la situació catalana i per extensió
espanyola de postguerra, és que els vençuts també tenen dret a ser honorats,
i no només els vencedors. Tothom, doncs, hauria de tenir els mateixos drets.
Al mite clàssic es presenta el mateix
problema però Espriu el reprèn tot actua-
litzant-lo. Per al poder tirànic, en aquest
cas per a Creont, és crucial honorar els ven-
cedors (a l’obra, simbòlicament, els nacio-
nals) i esborrar per complet la memòria
dels vençuts (a l’obra són, simbòlicament,
els republicans) i per això la iniciativa
d’Antígona (a l’obra, simbòlicament, l’espe-
rit català de resistència, de justícia i de
seny) Els personatges, doncs, com a qual-
sevol obra de teatre, interactuaran uns per
facilitar els propòsits de la protagonista,
altres per impedir-l’hi.
16. ELS PERSONATGES
ANTÍGONA: germana d’Ismene, Etèocles i Polinices, filla d’Èdip i Iocasta. És
valenta, noble, moralment superior a la resta, i amb un sentit extrem de la
responsabilitat i dels valors de la família i el deure. Està contra tota classe
d’injustícies. Està disposada a sacrificar-se pel seu poble perquè amb ella
finalitzi la maledicció que pesa sobre Tebes. Representa a l’obra els valors
positius, eterns i inalterables de Catalunya.
ISMENE: germana d’Antígona i els altres dos. És indecisa i oblidadissa;
representa, doncs, el dubte i la inacció, ja que és incapaç d’imitar l’actuació
de la germana. Representa la por d’actuar dels que callen i deixen fer.
CREONT: germà de Iocasta i oncle d’Antígona. Busca regnar per tots els
mitjans, i no dubta a provocar el combat entre els dos nebots que es
disputen el tron perquè morin i quedar-s’hi ell. És astut, fred i calculador.
Busca constantment l’opinió adulant dels seus consellers, i sempre imposa la
seva voluntat. Representa el poder absolut que no dubta en condemnar la
seva neboda a mort. Espriu, a l’obra, l’identifica clarament amb Franco.
17. EURÍDICE: esposa de Creont, és un personatge neutre, encara que és més
negatiu que no pas positiu; és, doncs “digna” muller seva. També es mostra
com intuïtiva, poc temorosa dels déus i en certa manera estulta i nècia. Fa, a
més, de punt d’equilibri entre els personatges d’Euriganeia i Astimedusa.
ASTIMEDUSA: és una de les dues nodrisses dels quatre fills d’Èdip i Iocasta.
Representa l’esperit positiu, l’optimisme, i és incrèdula davant dels mals
averanys de Tirèsias. Confia en la salvació de la ciutat fins al final.
EURIGANEIA: és l’altra nodrissa de la casa reial i representa l’esperit negatiu,
el pessimisme. En té motius: ha perdut els seus fills a la guerra i per això no
espera ja res bo de ningú. A més, el dolor li fa perdre la memòria.
TIRÈSIAS: és un vell cec que fa d’endeví. Per a ell, sempre és de nit i de nit fa
les seves prediccions més exactes. Com és intel·ligent, sovint fa prediccions
que agraden als poderosos, la qual cosa li fa gaudir d’un cert estatus però
també fa que molts dubten de les seves visions. Tanmateix, és un
personatge angoixat per les circumstàncies i es mostra indefens, ja que
depèn dels demés perquè el guiïn. No s’implica en els fets que passen per
por a la reacció del poderós Creont.
18. EUMOLP: és un esclau deforme que fa de bufó a la cort i que, curiosament,
és l’única ajuda de què disposa Antígona per dur endavant els seus plans.
Ningú no el respecta, tret d’Antígona, així que l’ajuda perquè ella sempre
l’ha tractat amb consideració. Sap que pot costar-li la vida, però prefereix la
mort a seguir sent esclau sota els designis d’un rei tirà. A l’obra Espriu
l’identifica amb els que ho tenen tot perdut, excepte la dignitat. Espriu, a
més, parla per boca d’Eumolp i s’hi identifica molt. Ve a ser un alter ego seu.
No apareixia al mite original ni a l’obra de Sòfocles, és invenció d’Espriu.
EL LÚCID CONSELLER: personatge també inventat per l’autor i introduït a
l’última versió revisada, representa el punt de vista d’Espriu vint-i-cinc anys
després d’acabada l’obra, quan ha sobradament comprovat l’evolució i la
consolidació del règim franquista. L’adjectiu “lúcid” és irònic. El personatge,
com el seu autor, dubta, és crític i es distancia clarament dels personatges.
EL PRÒLEG: veu introductòria, presenta l’acció i els personatges i ens aporta
els antecedents necessaris per entendre-ho tot plegat.
ALTRES: apareixen altres personatges menors (consellers, soldats, etc.) que
tenen importància en la trama però no tant per a allò que Espriu busca.
19. ESTRUCTURA, TEMPS I ESPAI DE L’OBRA
PREFACI: va ser escrit l’any 1947 però no va ser publicat fins 1955. Revisat
l’any 1964 i 1967. En ell mostra, de manera essencial, el seu desig que el
poble no estigui dividit entre vencedors i vençuts. Mostra també la humilitat
del savi i cita altra versió de l’obra, la de Jean Anouilh, així com el seu amor
per la cultura i la literatura clàssiques i per la pau, la justícia i la reconciliació.
PRIMER ACTE: després del pròleg, en el qual se’ns explica els antecedents de
l’acció que tindrà lloc, aquesta comença de tarda, dins del palau reial de
Tebes, abans de l’atac a la ciutat en el qual s’enfrontaran els dos germans
SEGON ACTE: l’acció té lloc de nit, als afores de la ciutat, on jeu el cos sense
vida de Polinices i on Antígona desafia la llei civil. Ajudada d’Eumolp i sota la
mirada i els advertiments de Tirèsies, intenta donar sepultura al seu germà.
TERCER ACTE: l’acció té lloc de nou a l’interior del palau de Tebes, a la
matinada, on es resol la trama i Antígona és condemnada. Els personatges
tornen al lloc inicial, en un conscient moviment cíclic.
20. ANNEXOS
Entrevista a Salvador Espriu feta per Joaquim Maria Puyal a
TVE-Catalunya (1984)
http://www.rtve.es/alacarta/videos/programa/voste-
pregunta-amb-salvador-espriu/707618/
Pàgina de Lletra-UOC sobre Salvador Espriu:
http://www.escriptors.cat/autors/esprius/
Treball d’alumnes sobre Antígona i la Guerra Civil
http://femliteratura.posterous.com/la-guerra-civil-a-
antigona-treball-de-meritxe
