51. ELS JUGADORS DE CARTES. PAUL CÉZANNE

51. ELS JUGADORS DE CARTES
Paul Cézanne
Assignatura:
Història de l’art
Alumna:
Paula Lozano Mulet
Curs: 2011-12
Professora:
Assumpció Granero
(revisat 2014-15)
IES Ramon Llull

IMPRESSIONISME
IMPRESSIONISME (2a meitat segle XIX)
49.- Édouard Manet: El dinar campestre. 1 (2011, setembre).
50.- Claude-Oscar Monet: Catedral de Rouen

49
LE DÉJEUNER SUR L’HERBE. EL DINAR CAMPESTRE O
L’ESMORZAR SOBRE L’HERBA (1863). ÉDOUARD MANET
(1832-1883). MUSEU D’ORSAY. PARÍS . IMPRESSIONISTA
1v

50
SÈRIE DE VISTES DE CATEDRAL GÒTICA DE ROUEN (1892-
94). OSCAR-CLAUDE MONET (1840-1926)
MUSEU D’ORSAY. PARÍS I ALTRES (31 LLENÇOS)

50
SÈRIE DE VISTES DE CATEDRAL GÒTICA DE ROUEN (1892-
94). OSCAR-CLAUDE MONET (1840-1926)
MUSEU D’ORSAY. PARÍS I ALTRES (31 LLENÇOS)
Fig. 4.- Claude Monet: La Catedral de Rouen, la portada a ple sol, harmonia en blau i or. 1894.
Nova York, Metropolitan Museum of Art.
Fig. 5.- Claude Monet: La Catedral de Rouen, la portada a ple sol, harmonia en blau i or. 1893.
Paris, Museu d'Orsay.
Fig. 6.- Claude Monet: La Catedral de Rouen i la torre d'Albane a ple sol, harmonia en blau i or.
1894. Washington, National Gallery of Art.

POST-IMPRESSIONISME
POST-IMPRESSIONISME (2a meitat segle XIX)
51.- Paul Cézanne: Els jugadors de cartes
52.- Vincent (Willem) van Gogh: Nit estelada. 1 (2004, juny).

52
NIT ESTELADA (1889)
VINCENT (WILLEM) VAN GOGH (1853-1890)
MUSEU D’ART MODERN DE NOVA YORK (MOMA)
1v

51
EL S JUGADORS DE CARTES (1890-1892)
PAUL CÉZANNE (1839-1906)
MUSEU D’ORSAY. PARÍS

ÍNDEX
0.- FITXA TÈCNICA
1.- INSERCIÓ EN EL CONTEXT HISTÒRIC (1p)
1.1.- ELS CORRENTS ARTÍSTICS A LA PINTURA FRANCESA DEL SEGLE XIX, ANTERIORS
COETANIS A CÉZANNE
1.2.- BIOGRAFIA DE L’AUTOR
1.2.- PAUL CÉZANNE A LA HISTÒRIA DE L’ART
2.- ANÀLISI TÈCNICA I FORMAL (1p)
2.1.- COMPOSICIÓ
2.2.- ELEMENTS PLÀSTICS
3.- INTERPRETACIÓ DELS ASPECTES ICONOGRÀFICS (1p)
3.1.- LA SÈRIE DELS JUGADORS DE CARTES
4.- MODELS I INFLUÈNCIES (0’5p)
5.- JUSTIFICACIÓ DE L’ESTIL: POSTIMPRESSIONISME (0’5p)
5.1.- CÉZANNE A LA HISTÒRIA DE L’ART
6.- HISTÒRIA I EXPOSICIONS DEL QUADRE
7.- ARTISTES I OBRES POSTIMPRESSIONISTES
8.- BIBLIOGRAFIA I WEBGRAFIA

0.- FITXA TÈCNICA (documentació general)
Catalogació i anàlisi formal
Títol Les Joueurs de cartes (Els jugadors de cartes)
Pintor Paul Cézanne (1839 Aix-en-Provence, 1906
Aix-en-Provence)
Cronologia 1890-1892
Estil Postimpressionisme
Localització Museu d’Orsay (París)
Tècnica i suport Oli sobre llenç (tela)
Dimensions 47’5 x 57 cm
Influències Representació d’un possible fet quotidià d’Aix
en Provence. Una partida de cartes era un fet
corrent entre la classe obrera, pren com a
models els camperols d’Aix-en-Provence.

El segle XIX francès està marcat
per diferents fases revolucionaries
(1789, 1830, 1848, 1871), que
comporten importants i violents
canvis socials i polítics.
Amb la revolució de 1848
(Primavera dels pobles) s’instaurà
la II República.
Controlada pels conservadors, les
eleccions les guanyà Lluís Napoleó,
nebot de Napoleó I, que es convertí
en el president de la República.

En 1852, Lluís Napoleó proclamà el II Imperi, que es pot dividir en tres grans
etapes: imperi autoritari (1852-1863), imperi lliberal (1863-1868), i imperi
parlamentari (1868-1870). Constitueix una de les èpoques de més prosperitat de
França, amb el desenvolupament d’importants infraestructures (extensió del
ferrocarril, actuacions de Haussmann a París, etc.), reorganització del sistema
financer, bancari i econòmic, i un important progrés social.

El 1870, amb la derrota a la guerra franco-prussiana, va acabar la prosperitat
econòmica i esclatà la comuna revolucionaria de París de 1871, proclamant-se
la III República (1871-1940). En aquest llarg període, França tingué un
important creixement econòmic, amb importants millores socials, a la
vegada que es creava un imperi colonial a Àfrica i Indoxina, que acabà el
1914 amb l’inici de la I Guerra Mundial.

Jean François Millet, L’Àngelus, 1857-59
Honoré Daumier, Vagó de tercera, 1862
Edgar Degas, L’Estrella, 1876-1877
Des del punt de vista artístic, el segle XIX es pot
considerar el gran segle de la pintura francesa.
Diferents moviments artístics sorgeixen a França i des
d’aquí s’estenen per tota Europa. El segle XIX acabarà
amb el postimpressionisme, on s’emmarca la principal
obra de Paul Cézanne i els simbolistes, que donen
entrada al segle XX amb moviments com el fauvisme,
cubisme i altres avantguardes o “ISMES”.

1.1.- ELS CORRENTS ARTÍSTICS A LA PINTURA FRANCESA DEL SEGLE XIX,
ANTERIORS I COETANIS A CÉZANNE

1.1.- ELS CORRENTS ARTÍSTICS A LA PINTURA FRANCESA
DEL SEGLE XIX, ANTERIORS I COETANIS A CÉZANNE
Jacques-Louis David,
El rapte de les Sabines, 1799
A finals del XVIII i començaments del XIX, com a reacció al rococó, s’inicia el
neoclassicisme, que reflexa els ideals de la Il·lustració. Es tracta d’un art
aristocràtic, que recrea el món de l’antiguitat clàssica i on es representen
esdeveniments històrics. Destaca l’obra de Jacques-Louis David (a qui Paul
Cèzanne admirava)

Com a reacció al classicisme de l’època napoleònica, a partir de 1815 i fins a
1848 (Restauració), s’inicia el romanticisme, on destaca principalment Delacroix.
Delacroix, La mort de Sardanàpal, oli sobre tela, 1827, 391 x 496 cm, Museu del Louvre, París, França

Camille Corot, Catedral de Chartres, 1830
Com a reacció a la pintura oficial,
representada per l’academicisme,
des de 1831 s’inicia una corrent de
pintors que abandonen les
temàtiques anteriors i es centren en
representar la vida quotidiana.
Sobresurten Camille Corot, Jean-
François Millet o els anomenats
Escola de Barbizon, que durà al
realisme.
Honoré Daumier, Vagó de tercera, 1862

Alfred Sisley, Església de Moret, 1894
August Renoir, Ball al Molí de la Galette, 1876
L’impressionisme és el gran moviment de
la pintura francesa del XIX, que influí per
tota Europa i on s’emmarquen la majoria
dels grans pintors francesos d’aquest segle:
August Renoir, Claude Monet, Édouard
Manet, Edgar Degas, Berthe Morisot,
Alfred Sisley, Camille Pissarro, etc.

Claude Monet
Auguste Renoir Camille Pissarro
Paul Cézanne
Edgar Degas
Berthe Morisot
La història de l’Impressionisme comença a
París, el 15 d’abril de 1874 quan una
colla de joves pintors rebutjats del Saló
Oficial d’aquell any, decidiren, malgrat tot,
exposar llurs creacions en la galeria-saló
del fotògraf Nadar, en el 3r pis de la casa 35
del Boulevard des Capucines
«Société Anonyme des artistes»
Alfred Sisley

1.1.- ELS CORRENTS ARTÍSTICS A LA PINTURA FRANCESA DEL SEGLE XIX,
ANTERIORS I COETANIS A CÉZANNE

Paul Cézanne (1839-1906) fou un
pintor provençal descendent d’un
comerciant i banquer piemontès i
visqué sempre folgadament del seu
patrimoni.
Va iniciar els seus estudis a École
Bourbon d’Aix i allà va començar
una gran amistat amb l’escriptor
Émile Zola.
Al 1857, estudia a l’Escole
Municipal Libre de Dessin i
posteriorment, per desig del seu
pare, comença estudis de dret.
Durant aquesta etapa formativa
còpia, entre d’altres, a David i
Ingres (neoclassicisme).

Édouard Manet,
Retrat d’Émile Zola, 1868, Louvre

Retrat fotogràfic de Paul Cézanne, 1861 Autoretrat basat en la fotografia, 1863

A la casa paterna, Jas de Bouffan, Cézanne
va instal·lar el seu primer taller.

El 1861 s’instal·la a París, seguint al
seu amic Émile Zola. Allí coneix
August Renoir i Claude Monet
(impressionisme).
Descobreix la pintura de Gustave
Courbet, Honoré Daumier, Jean-
François Millet (realisme) i,
sobretot, l’obra romàntica d’Eugène
Delacroix.
Al Louvre, també coneix les obres de
Michelangelo Merisi da Caravaggio,
Diego de Silva y Velázquez, José de
Ribera i Francisco Zurbarán.
Com no pot entrar a l’Escola de
Belles Arts, pateix una crisi profunda
i torna a Aix per a treballar al banc
de son pare. Diego Velázquez,
Retrat de la Infanta
Margalida, 1653-54. Louvre
Francisco Zurbarán,
Mort de sant Bonaventura,
1629. Louvre
Eugène Delacroix,
La matança de Quios, 1824,
Louvre
Édouard Manet,
Retrat de Zola, 1868
Louvre

Édouard Manet,
Retrat d’Émile Zola, 1868, Louvre

El 1862 torna a París per dedicar-se definitivament a la pintura. Reprén l’amistat
amb Émile Zola, coneix Armand Guillaumin, Édouard Manet i Camille Pissarro.
Camille Pissarro, 1866 Édouard Manet, 1866
Paul Cézanne, Vista de Bonnières, 1866

Se’l considera un dels fundadors
de la pintura moderna.
L’obra de Cézanne, pintor de
l’espai i del volum, és una mostra
de les tendències de la seva època,
evoluciona des d’una etapa
impressionista a una altra de
protoabstracció o precubista.

Jacob Abraham Camille
Pissarro (impressionista i
postimpressionista prolífic) el
va introduir en la tècnica
impressionista i en la
pintura de “plein air”.
L’obra de Pissarro li influeix,
abandona els colors foscos
i les pinzellades gruixades
de les seves obres anteriors.
Paul Cezanne, Rellotge de marbre negre, 1869-70

El 1868 torna a Provenza, perquè una
obra seva és rebutjada al Saló.
S’instal·la a L’Estaque.
Pinta bodegons i paisatges.
La seva obra està molt influïda per la
pintura impressionista, amb colors
més vius i pinzellades més fluïdes.
Paul Cézanne, L’Estaque
Paul Cézanne, Camí del Jas de Bouffan, c.1869

El 1872 torna a París.
Cada vegada pinta
més a l’aire lliure
(plein air) amb els
seus amics
impressionistes i
produeix nombrosos
paisatges.
Paul Cézanne, Carrer Pontoise, 1872
Paul Cézanne, Creuement del carrer
Remy, Auvers, c.1873
Un any després, el 1873, pinta
La casa del penjat.


Inicialment, exposa amb els impressionistes, el 1874 i 1877.
El 1874 participa a la Primera exposició dels impressionistes amb les obres: Paisatge
d’Auvers i Olímpia moderna.
Tres anys després participa a la Tercera, 1877, però la crítica i el públic el rebutja.
A partir de 1877, s’allunya de l’impressionisme i es va retirar per tal de poder treballar
sense interferències, a la seva ciutat natal d’Aix-en-Provence (torna a Provenza, sud de
França), on va establir el seu estudi.
Paul Cézanne, Olímpia moderna, 1873-74 Cézanne, Paisatge d’Auvers, 1972-73

Quan torna a Provenza, en 1878, trenca
l’amistat amb Zola, perquè publica L’Obra, una
narració on el protagonista és un pintor
fracassat, Latier, que Cézanne interpreta com
a una transposició d’ell mateix.
Al llarg de la dècada de 1870, continua pintant
els paisatges de las seva comarca i bodegons.
Paul Cézanne, Pomes, melicotons, peres i raïm, 1879-80
Paul Cézanne, Sainte Victoire, 1880 Paul Cézanne, Sainte Victoire, 1882-85

En 1895, el marxant Ambroise Vollard organitza una
exposició amb obres de Cézanne, Pissarro, Renoir i
altres. Fou ben rebuda i pogué participar en el Saló
dels Independents (1899).
Paul Cézanne,
Jove amb guardapit vermell,
1888-1890
Paul Cézanne,
Dona amb cafetera, 1890
Paul Cézanne,
Retrat d’Ambroise Vollard,
1899
Paul Cézanne,
Pierrot i Arlequin, 1888

El 1904, el Primer Saló de Tardor li
dedica una sala i el converteix en el
precursor de les avantguardes
posteriors (“ISMES” o principals
corrents pictòrics del segle XX), i
Cézanne és considerat el precedent
més immediat o com el pare dels
cubistes i fauvistes, i amb gran
influència sobre Picasso, per la
seva capacitat de descompondre
espai, volum i formes en diferents
plans i tornar-les a acoblar com si
fos un trencaclosques.

Per a Cézanne, l’art és una creació mental.
No li interessen les aparences fugisseres de
la natura, sinó que pretén copsar el que té la
realitat d’estable.
El coneixement d’aquesta realitat, per
Cézanne, no és mera contemplació
(impressionistes), sinó que neix de la
voluntat de captar la realitat i apropiar-se-la.Paul Cézanne
La pintura, per tant, havia de rebutjar la imitació de la natura, s’havia
d’independitzar d’aquesta, i les figures geomètriques eren l’essència bàsica
de tot el que fos objecte de pintar: natures mortes, figures humanes, paisatges,
retrats, jugadors de cartes i banyistes (aquesta és la producció artística de
Cézanne, on ho va plasmar)...

Les obres de la seva última època estan considerades extraordinàries: Els
jugadors de cartes, L’home de la pipa, El llac d’Annency, Banyistes, La vella del
rosari.
Paul Cézanne, Llac d’Annency, 1896
Paul Cézanne, Les Grans banyistes, 1906

Les obres de la seva última època estan considerades extraordinàries: Els
jugadors de cartes, L’home de la pipa, El llac d’Annency, Banyistes, La vella del
rosari.
Paul Cézanne, Vella amb el rosari, 1890-96
Paul Cézanne, Banyistes, 1890

Paul Cézanne, fragment d’Els jugadors de cartes
Cézanne pensa que tota la natura es pot
reduir a volums o plans geomètrics, per
la qual cosa els objectes i els personatges,
que representa, pateixen una estilització
geomètrica (geometritza les formes).

2.1.- COMPOSICIÓ

2.1.- COMPOSICIÓ
Els Jugadors de cartes és un quadre senzill, que es redueix a allò essencial.
Representa dos blocs escultòrics i es pot dir que, a simple vista i en una primera ullada,
la postura i els gestos són simètrics i l’eix és la botella. Però, els dos costats del
quadre no són iguals i el reflex blanc de l’ampolla no coincideix en la meitat exacta de
la tela: la COMPOSICIÓ és lleugerament asimètrica.

2.1.- COMPOSICIÓ
El PUNT on convergeixen totes les mirades és troba entre les mans que duen
les cartes. Significatiu és que tot el cos del jugador de l’esquerra, el de les
cartes blanques és representat dins del llenç, mentre part del cos del jugador
de la dreta (cartes grises) es troba fora de la composició.

Per a Cézanne, qualsevol
forma en l’espai és un cos
sòlid que té un esquelet, una
estructura interna i aquesta
sempre és: Cilindres, cons,
esferes..., per tant, l’obra està
concebuda a partir de volums
geomètrics i amb aquestes
figures construeix masses i
volums, perquè Cézanne entén
la pintura com una pura
investigació científica; i
intenta destacar el seu relleu
modelant, no amb clarobscurs,
sinó mitjançant el COLOR i els
CONTRASTOS de tons càlids
i freds, per tant, el COLOR era
un altre element bàsic per a
ell, perquè definia les formes
d’aquests objectes.
2.1.- COMPOSICIÓ

CONCEPCIÓ DE L’ESPAI: Rebutja la idea de representar l’espai real tal com és,
però dóna una sèrie d’elements referencials per situar l’acció. En aquest cas, dins la
taverna, hi ha l’ampolla, la taula, la barra del fons, etc. Per tant, Cézanne perd la
idea clàssica de veure el quadre com una finestra que s’obre al món exterior.
2.1.- COMPOSICIÓ

En la seva evolució pictòrica, renúncia a la perspectiva lineal renaixentista
clàssica i crea PERSPECTIVES diverses, des de diferents punts de vista,
remarcant els contorns amb un traç negre.
2.1.- COMPOSICIÓ
No supera el fons i la
figura, així el fons es
treballa i es pinta
igual que les figures,
perquè allò important
per a ell NO és el
TEMA, sinó el COLOR
i les FORMES.

Aquesta COMPOSICIÓ està molt estudiada, primer compon la forma i,
posteriorment, omple el dibuix esquemàtic amb PINZELLADES paral·leles de
COLOR, progressant dels tons freds (ombres) als càlids, és a dir, en algun
moment la LÍNIA i els COLORS conformen els volums.
2.1.- COMPOSICIÓ

2.1.- COMPOSICIÓ

La TÈCNICA utilitzada, en aquest
quadre, és oli sobre llenç.

Responent a la seva concepció que va expressar així: “DIBUIX i COLOR no són
dues coses diferents. Es pinta al mateix temps que es dibuixa, com més
harmoniós és el color, més complexa és la forma”; les característiques
d’aquesta obra són:
1.- Les PINZELLADES són breus, obliqües quasi quadrades i sobreposades, que
ajuden a modelar els cossos amb diferents tonalitats. Dóna prioritat al COLOR per
definir les formes.

1.- Així, els colors foscos serveixen per donar efecte de modelatge (enfront
dels impressionistes, que cercaven l’exaltació del color). La forma s’ha
construït a base d’un mosaic de pinzellades. Treballa els objectes i els cossos
com si fossin escultures.

...; les característiques d’aquesta obra són:
2.- La LLUM la utilitza per no perdre el punt de referència en
l’escenari i la utilitza des d’un punt de vista plàstic (és a dir,
sorgeix dels propis cossos per donar sensació de volum). La
LLUM té la funció de marcar aquests contrastos tonals. La
llum també serveix per configurar l’espai. Aquest ESPAI està
mostrat des de diferents perspectives, com a la taula.

3.- Predominen els COLORS càlids i disposa el COLOR per mostrar importants
contrastos cromàtics, una confrontació entre els dos jugadors, per exemple, jaqueta de
tonalitats grogues i l’altra de tonalitats marrons, i al contrari passa amb les tonalitats que
s’alternen als calçons, qui duia marró du el calçó groc i a l’inrevés.

3.- El color de les cartes és diferent: unes són blanques les altres són grises. Blanc =
clarividència, seguretat. Gris = lluita difícil, poca seguretat (possibilitat de perdre la
partida?).

L’escena representa dos homes vestits amb indumentària i capells típics de les classes
populars d’Aix en Provence, en un possible fet quotidià, costumista o de gènere, del seu
poble natal, perquè una partida de cartes era un fet corrent entre la classe obrera.
Els camperols d’Aix-en-
Provence són, doncs, els seus
models.

Estan asseguts a una petita taula,
amb els colzes sobre ella i jugant a
cartes, un davant l’altre.
Sobre la taula destaca una botella
sobre la qual es centra la llum i
separa l’espai en dues zones no
simètriques.
Els jugadors apareixen concentrats,
sense manifestar emocions.

Presenta dos personatges antagònics: El jugador de l’esquerra (1) amb pipa és
el jardiner del pare de Cézanne, Pere Alexandre (jardiner del Jas de Bouffan),
l’altre es desconeix.
Paul Cézanne, Pere Alexandre, Home amb brusa blava

El jugador de l’esquerra (1) és més gran, més veterà, més segur i sembla més
experimentat. El de la dreta és, aparentment, més jove, corpulent i insegur.
El personatge de l’esquerra
està com esperant la jugada,
apareix més rígid, amb roba
més fosca (capell i jaqueta)
les estovalles de la taula (2)
també més rígides.
El que escull carta, a la dreta i
tallat (3), presenta més
mobilitat, vesteix amb colors
de tonalitat més clara (capell i
jaqueta), postura manco
rígida i les estovalles menys
rectes (4).
3
4

El que escull carta, a la dreta i tallat (3),
presenta més mobilitat, vesteix amb
colors de tonalitat més clara (capell i
jaqueta), postura manco rígida i les
estovalles menys rectes (4).
El personatge de l’esquerra (1) està
com esperant la jugada, apareix
més rígid, amb roba més fosca
(capell i jaqueta) les estovalles de la
taula (2) també més rígides.
(2)
(1) (3)
(4)

En els dos personatges, els VOLUMS es formen com figures geomètriques
(torsos, braços, capells, etc).

L’ambient de l’escena sembla un cafè o taverna, on normalment jugaven els
pagesos, però cap element ajuda a una ubicació concreta, a part del finestral
situat darrera els jugadors, amb el fons resolt amb mescles de tonalitats de
colors diferents.

Hi ha elements que els
caracteritzen psicològicament:
El barret rodó i sense cap
arruga del de l’esquerra i, en
canvi, el jove porta el barret
bonyegut i doblegat per l’ala de
la visera.

Elements que els caracteritzen psicològicament: Les cartes d’un són blanques
(clarividència? victòria imminent?). Les de l’altre són més fosques (perd?).

Els seus quadres reflecteixen a gent del poble, per exemple en Home de la pipa
(1890) o Fumador de pipa (1891).
Paul Cézanne, Home de la pipa, 1890 Paul Cézanne, Fumador de pipa, 1891

Paul Cézanne va pintar cinc versions
del TEMA dels Jugadors de cartes (5
quadres amb el mateix títol).

Els quadres constitueixen una SÈRIE.
Les diferents versions es
conserven a:
La Barnes Foundation, Merion, Pennsylvania
+ 
Al Metropolitan Museum of New York
Aquest oli sobre llenç, pintat entre
1890-1892 i de 47’5 x 57 cm, es troba
al Musée d’Orsay de París
Un altre quadre al
Courtauld Gallery, Londres

Altra obra de la sèrie és a
una col·lecció privada.
Aquesta va ser comprada,
el 2011, per la família real
de Qatar, que ha pagat
per ella 191,6 milions
d’euros, la qual cosa la
converteix en la més cara
de la història, entre les
venudes de forma pública
i que, segons els experts,
redibuixa l’estructura
del mercat de l’art
(El País, 06/02/2012).

La insistència en la representació dels jugadors de cartes (5 vegades), ha fet
que es cerqui una interpretació, que diu que l’enfrontament dels jugadors al
quadre POT SIMBOLITZAR la lluita que Cézanne va mantenir amb el seu
pare, un ric banquer d’Aix, que no volia que el seu fill es dediqués a la
pintura, perquè aquest reconegués la seva obra, representada aquí amb la
carta. Qui guanyaria la partida?

Una altra interpretació apunta que pot ser
signifiqués l’enfrontament del mateix pintor a si
mateix, per les seves contradiccions interiors.
Paul Cézanne,
Retrat de Louis-Auguste Cèzanne
En aquests aspecte, cal
esmentar que també va
pintar El pare i varis
Autoretrats.
Paul Cézanne,
Autoretrats

Paul Cézanne,
Autoretrat, 1875

FUNCIÓ. La funció bàsica era seguir investigant en la tècnica i l’aprofundiment
en la concepció arquitectònica de la pintura. Aquesta temàtica fou tractada
sovint en la pintura francesa del XVII i XVIII.

Paul Cézanne s’inspira en els clàssics italians,
espanyols i francesos, en els pintors del segle
XVII. La temàtica del joc de cartes, tot i amb les
diferents característiques estilístiques de cada
moment històric, ha estat representada per altres
pintors, que l’influïren, com Lucas van Leyden, Els
jugadors de cartes de Michelanchelo Merisi
Caravaggio (c.1594), i Dinar de camperols de Goya.
Lucas van Leyden, Jugadors de cartes
Caravaggio, Jugadors de cartes, vers 1594
Goya,
Dinar de camperols

També el va influir Nicolás Poussin i els seus quadres de tradició estructural
clàssica, la qual combinà amb el realisme de Gustave Courbet. Per exemple, en
els quadres de Nicolás Poussin anomenats The Four Seasons: Summer, or Ruth
and Boaz (1660-1664, oil on canvas, 118 x 160 cm), Louvre Museum; o Autumn.
Nicolás Poussin,
Summer, or Ruth and Boaz
(1660-1664, oil on canvas, 118 x 160 cm),
Louvre Museum
Nicolás Poussin,
Autumn (The Spies with the Grapes of the Promised Land)

Segons alguns historiadors,
aquesta ICONOGRAFIA (el
tema dels jugadors de
cartes) li era molt familiar.
Cézanne la coneixia per
una obra atribuïda als
germans Le Nain, Les
Joueurs de cartes, que es
conserva en el museu d’Aix-
en-Provence.
Però va introduir canvis,
substituint els jocs de
mirades i els posats dels
personatges dels Le Nain
per la representació de
figures massisses i
silencioses.
Frères Le Nain,
Les Joueurs de cartes

Barnes Foundation, Merion, Pennsylvania
Metropolitan Museum of New York Courtauld Gallery, Londres Oli sobre llenç, 1890-1892,
47’5 x 57 cm, Musée d’Orsay, París
Família real de Qatar, 191,6 milions euros
En la seva SÈRIE dels Jugadors de cartes hi domina la quietud. Els dos jugadors,
asseguts i pensarosos, transmeten sensació de repòs, contrarestada amb la
concentració de les dues figures davant la imminent jugada del personatge de la dreta.

Cézanne és considerat antecessor del cubisme i de l’abstracció per la seva
capacitat de descompondre la realitat en figures geomètriques (estableix bases i
premisses d’aquestos estils) i exercí gran influència en Picasso (Senyores
d’Avingnon, 1907).
Paul Cézanne, Mont Sainte Victoire, 1902 Pablo Ruiz Picasso, Les senyoretes d’Avignon, 1907

També influí en el fauvisme i l’expressionisme, ja
que no copià colors i formes de la realitat, sinó que
els transformà segons la seva recerca i interessos,
la seva influència es veu en obres com: Els grans
cavalls blaus (1911), de Franz Marc
(expressionista); Le goûter, Golf de Saint Tropez
(1904) de Henri Matisse (fauvista); Le Viaduc à
l’Estaque (1908) de Georges Braque (cubista).

Paul Cézanne,
Cisterna en el parc de Château Noir,
1900
oli sobre llenç
74’3 x 61 cm
La seva pintura és el punt
de partida del cubisme i
ha influït en coloristes com
Matisse (fauvisme).

Paul Cézanne, Mont Sainte Victoire, 1902

Paul Cézanne,
Mont Sainte-Victoire vista des de Les Lauves
1902-06, 65 x 81 cm

Aquesta iconografia, d’escena quotidiana, també ha arribat al segle XX amb exemples com
l’obra de Balthus, Partida de naipes.
Balthus, Partida de naipes

ÍNDEX
0.- FITXA TÈCNICA
1.1.- ELS CORRENTS ARTÍSTICS A LA PINTURA FRANCESA DEL SEGLE XIX, ANTERIORS
COETANIS A CÉZANNE
1.2.- PAUL CÉZANNE A LA HISTÒRIA DE L’ART
2.1.- COMPOSICIÓ
5.2 Tècnica i estil

ARTS FIGURATIVES
2ª meitat XIX i pas al segle XX
POSTIMPRESSIONISME
Història de l’art
IES Ramon Llull
Maria Assumpció Granero Cueves

Esquema general
En pintura, el segle XIX es va caracteritzar perquè, en cada una de les seves dues
meitats, es va donar la presència de dos estils:
Primera meitat
Neoclassicisme
Romanticisme
Segona meitat
Realisme
Impressionisme (que va derivar, a final segle XIX i principi XX, en el neoimpressionisme o
puntillisme, i el postimpressionisme).
ARTS FIGURATIVES
2ª meitat XIX i pas al segle

EL CAMÍ CAP A LA
MODERNITAT
LA PINTURA
POSTIMPRESSIONISTA

ANNEX
- POSTIMPRESSIONISME
- Definició
- Origen
- Característiques generals
- TOULOUSE-LAUTREC
- VINCENT WILLEM VAN GOGH
- PAUL CÉZANNE
- PAUL GAUGUIN

Claude Monet
Auguste Renoir Camille Pissarro
Edgar Degas
Berthe Morisot
Alfred Sisley
Paul Cézanne
Mary Cassat
«Société Anonyme des artistes»

POSTIMPRESSIONISME
Definició
Paul Cézanne, Els jugadors de cartes,
1890-1892,
Museu d’Orsay, París
Estil pictòric desenvolupat a França a finals del segle XIX i caracteritzat per una major
preocupació per la forma, enfront del predomini de la sensació visual que havia caracteritzat
a l’impressionisme precedent. En aquest estil s’inclouen Cézanne, Van Gogh, Gauguin i
Toulousse-Lautrec. Cobreix el període entre la darrera exposició impressionista de 1886 i
el naixement del cubisme, en la primera dècada del segle XX.
Vicent van Gogh,
Nit estelada, 1889, oli sobre llenç, 73’7 cm x 92’1 cm,
Museu d’Art Modern de Nova York (MOMA)

Els postimpressionistes són uns pintors de finals del
segle XIX, que s’havien iniciat en l’impressionisme i se
n’anaren distanciant per obrir nous camins, que marcaren
les avantguardes del segle XX. El postimpressionisme era
tant una extensió de l’impressionisme com un rebuig a
les seves limitacions.

Els postimpressionistes van continuar fent servir COLORS vius, una APLICACIÓ
compacta de la pintura, PINZELLADES distingibles i TEMES quotidians de la
vida real, però van intentar posar més emoció i expressió a la seva pintura. Les
seves formes més exagerades, l’ús del color, de l’estructura i les línies van
preparar el terreny pels estils, que seguirien més endavant durant el segle XX, els
denominats “ISMES”, és a dir, són precursors de les primeres avantguardes.
Paul Gauguin,
Arearea (Joyousness, passatemps)
1892, oli sobre llenç, 75 x 94 cm, Musée d'Orsay, París Toulouse-Lautrec,
Jane Avril ballant al Moulin Rouge, 1864-1901

Els principals pintors postimpressionistes, a part de
Paul Cézanne, foren Vincent Willem van Gogh i Paul
Gauguin. Toulousse-Lautrec també s’inclou en aquest
estil. Tots ells assoliren matisos molt personals. El
postimpressionisme és un terme que engloba diferents
estils personals.

Hi ha diferents etapes a la pintura de Cézanne. La
seva pintura evoluciona des de les primeres obres
amb predomini dels COLORS foscos i una
FACTURA d’empastaments carregats i aspecte
grumollós.
Després, ja sota la influència de Pissarro, Monet o
Renoir, passa a pintar com els impressionistes a
l’aire lliure, escenes de la vida rural amb COLORS
brillants i vius, llum natural, PINZELLADES
ràpides i suaus.
Paul Cézanne,
Pont de Maincy, c1879
Claude Monet,
Déjeuner sur l’herbe

Després, a poc a poc, abandona
l’impressionisme i amb unes poques
PINZELLADES menys espesses, breus i de
color juxtaposat, recupera el volum (que no
havia interessat massa als impressionistes).
El VOLUM l’aconsegueix amb tres trets, que
tingué en comú amb la resta de
postimpressionistes:
- ús de COLORS CONTRASTATS per definir plànols
i forma,
- remarca els objectes amb MÉS IL·LUMINACIÓ i
una LÍNIA MES OBSCURA (interès per la forma i el
volum), i...,
- sobretot, concep la construcció del quadre a partir
de figures o de COSSOS GEOMÈTRICS.
Paul Cézanne, fragment d’Els jugadors de cartes

Quan el quadre va ser pintat (1890-1892) va passar a ser propietat d’Ambroise
Vollard, galerista d’art. Vollard va vendre l’obra al baró Denys Cochim. Després
passà a Durand-Ruel, marxant dels impressionistes..., és a dir, va passar per
diferents col·leccions privades fins que, en 1911, va passar a ser propietat de
l’Estat francès i anà al museu del Louvre que, després, la cedí al d’Orsay.
Paul Cézanne,
Retrat d’Ambroise Vollard,
1899

Es va exposar al Louvre des de 1911
fins a 1947, després en la galeria del
Jeu de Pomme fins 1986.
D’allí passà al Musée d’Orsay.
Des de 1945, s’ha exposat en
nombroses mostres a Europa, Estats
Units i Àsia.
A Espanya, es va poder veure en
1984 en l’exposició Paul Cézanne de
Madrid.
Una de les darreres exposicions, que
en tenim notícies, fou a una
monogràfica dedicada a la sèrie dels
Jugadors de cartes a The Courtauld
Gallery de Londres, del 21 d’octubre
de 2010 al 16 de gener del 2011.
Musée Louvre, París
Musée d'Orsay, París

CRONOLOGIA: Els estudis tècnics realitzats, per a l’exposició a The Courtauld
Gallery, mostren que la SÈRIE es va iniciar amb el quadre del Metropolitan,
perquè aquí les mans i les cartes només estan esbossats, mentre que en el
quadre de la Fundació Barnes, ja ha resolt aquests problemes.
Metropolitan Museum of New York

Respecte a les COMPOSICIONS dels dos personatges, les anàlisi mostren que en
el quadre d’Orsay, Cézanne va treballar més intensivament el dibuix que en la
versió de The Courtauld Gallery. Això significa, segurament, que ja havia practicat
aquesta composició, i fa pensar que The Courtauld Gallery no és l’últim de la
sèrie, sinó tot el contrari, un dels primers.
Oli sobre llenç, 1890-1892,
Courtauld Gallery, Londres

Amb la qual cosa, l’ordre cronològic més probable és aquest:

Per a la realització del tema dels
Jugadors de cartes, Cézanne va
executar un gran nombre de
treballs preparatoris com a
dibuixos, aquarel·les i estudis.
Això és un fet inusual en l’obra
d’aquest artista.
Va realitzar una sèrie de retrats
individuals de personatges
populars, camperols de la seva
finca del Jas Bouffan, que
després els pintaria formant grups
en la sèrie de Jugadors de cartes.
Aquests retrats previs serien:
El fumador. És un dels primers quadres de camperols.
Es creu que es tracta de Paulin Paulet, que després
surt en la sèrie de jugadors. Destaca l’ambientació,
perquè està en un interior i no en l’ambient rural, com
solien representar-se els camperols.

Home amb pipa. Aquest personatge apareix en els
quadres de dues figures dels Jugadors de cartes.
Home fumant pipa. Aquí de nou trenca amb la
tradició i pinta a un camperol en un interior.

Camperol
Jugador de cartes
Fumador de pipa, 1891
Pere Alexandre, jardiner, Home amb brusa blava

Els seus quadres reflecteixen a gent del poble, per exemple, en Home de la pipa
(1890) o Fumador de pipa (1891).
Paul Cézanne, Home de la pipa, 1890 Paul Cézanne, Fumador de pipa, 1891

Obres de PAUL CÉZANNE (1839-1906):
Paul Cézanne, Vista d’Auvers, 1874

Retrat fotogràfic de Paul Cézanne, 1861 Autoretrat basat en la fotografia, 1863

Dona amb cafetera.
Representa sols allò essencial, no n’hi ha cap
element decoratiu que ens faci desviar l’atenció.
Tant la cara com els braços, la porta, la tetera i la
tassa són figures geomètriques.
N’hi ha poc color.
La figura és plana.
No n’hi ha perspectiva.
Paul Cézanne, Dona amb cafetera, 1890

L’al·lot de l’armilla vermella
(“El muchacho del chaleco rojo”).
És un jove que està pensant, meditant.
Sembla que apareix més el color.
Es redueix únicament a allò essencial.
Paul Cézanne,
Jove amb guardapit vermell,
1888-1890

Muntanya de Sainte Victoire. Altre tema que el caracteritza són els Paisatges. Als voltants
d’Aix s’aixeca, majestuosament, la muntanya de Sainte-Victoire. Els seus mil metres
d’alçada es varen convertir en el protagonista principal dels últims treballs de Cézanne.
Obres de PAUL CÉZANNE (1839-1906): Paisatges
Paul Cézanne,
La muntanya de Santa Victòria,
1885-87

CÉZANNE
Sèrie Muntanya de Sainte-Victoire i paisatges
Les seves obres de La
muntanya Sainte-Victoire
descomponen la forma en
molts quadrats de color, amb
pinzellades amples de
múltiples facetes vibrants,
que miren de suggerir l’espai.

Paul Cézanne
La muntanya de Santa Victòria
1885-87, oli sobre llenç, 26 x 35cm

Paul Cézanne
Camí a Chantilly
1888

Paul Cézanne
El camí de Bibemus
1895, 65’1 x 81 cm

Paul Cézanne, Mont Sainte Victoire, 1897

Paul Cézanne
Carrer de Mongeroult
1898

La seva pintura és el punt
de partida del cubisme i
ha influït en coloristes com
Matisse (fauvisme).
Paul Cézanne
Cisterna en el parc
de Château Noir
1900
oli sobre llenç
74’3 x 61 cm

Paul Cézanne
Mont Sainte Victoire
1902

Paul Cézanne
Mont Sainte-Victoire vista des de Les Lauves
1902-06, 65 x 81 cm

Variades Natures mortes. En els temes dels Bodegons introdueix les formes geomètriques
i els canvis del punt de vista dels objectes. Els primers Bodegons són molt més senzills, els
darrers estan plens d’objectes. En ells i en els paisatges es poden observar perfectament la
geometrització característica de l’estil de Cézanne, ja que tant les botelles com les cases o
les fruites i els arbres són veritablement formes geomètriques.
Obres de PAUL CÉZANNE (1839-1906): Bodegons
Paul Cézanne
Natura morta
amb cortina i
gerro de flors
1899, oli sobre llenç
54’7 x 74 cm

Paul Cézanne
Natura morta: Pomes, melicotons, peres i raïm
1879-80, oli sobre llenç, 38’5 x 46’5 cm

Paul Cézanne
Natura morta amb còmoda o calaixera

Paul Cézanne
Natura morta amb pomes
1895

Paul Cézanne
Natura morta: Un cantó de la taula
1895-1900, oli sobre llenç, 47 x 56 cm

Paul Cézanne
Natura morta: Cebes i botella
1895-1900, oli sobre llenç, 66 x 81 cm, París, Musée d´Orsay

Paul Cézanne
Natura morta amb pomes i taronjes
1899

Paul Cézanne
Retrat de Víctor “Chocquet"
45’7 x 36’8 cm

Paul Cézanne
Hortense Fiquet
1877-78, oli sobre llenç
72’5 x 56 cm

Paul Cézanne
Dona amb cafetera
1890

Paul Cézanne
Passejant assegut
1895-1900
Oli sobre llenç

Paul Cézanne
El bebedor
oli sobre llenç
45’7 x 37’5 cm

Paul Cézanne
Els jugadors de cartes
1890-1902, oli sobre llenç, 45 x 57 cm, Musée d’Orsay

Claseshistoria
Historia del Arte
© 2006 Guillermo Méndez Zapata
Paul Cézanne
Els jugadors de cartes
Musée d’Orsay
Claridad geométrica:
Se reducen las formas
a conos, cilindros y esferas
Pinceladas cortas
en la dirección de cada
objeto (perpendiculares,
diagonales)
Perspectiva invertida. Los
objetos avanzan desde el fondo
hacia nosotros
cinco versiones del
mismo tema
Composición equilibrada
pero con ligera asimetría
Botella como eje
central levemente
desplazada a un
lado
Personaje joven y
corpulento aparece
cortado
Personaje maduro
(parece que jardinero
de su padre) aparece
completo con un pequeño
espacio detrás
Líneas de contorno
muy marcadas, delimitan
figuras, dotándolas de
protagonismo al margen
del espacio (aíslan del
entorno)
Simbología: cartas más
claras = triunfo
Sombras violáceas
Predominio de colores
cálidos
Protagonismo de la mesa
y manos enfrentadas

Amb la qual cosa, l’ordre cronològic més probable és aquest:

Les banyistes i els Nus. En Les banyistes mostra una progressiva abstracció mitjançant
la simplificació geomètrica i la utilització de plans geomètrics de color. La sèrie dels Nus
la va pintar els darrers anys de la seva vida. Se’l considera precursor dels nus de Picasso.
Són esbossos de grans quadres que no va arribar a pintar. Es tracta de quadres petits i de
format quadrat.
Obres de PAUL CÉZANNE (1839-1906): Bodegons

CÉZANNE
Sèrie Banyistes
Paul Cézanne
Banyistes
1890-91
oli sobre llenç
54’2 x 66’5 cm

Paul Cézanne
Banyistes

Paul Cézanne
Les grans banyistes

Paul Cézanne
Banyistes

Paul Cézanne
Les grans banyistes

Fa servir pinzellada grossa i línies sinuoses, que delimiten els contorns molt marcats.
Compon els quadres amb pinzellades que marquen ritmes i direccions dins la tela. Gira-
sols, 1881. Moltes obres tenen el color groc com a predominant, l’acostuma a
contraposar al violat per crear un contrast màxim. És un pintor molt expressionista, ja
que amb les seves línies i pinzellades personals ens explica espais i paisatges sorgits
del seu món interior. Fa servir colors molt purs que no s’assemblen a la realitat.
•Església d’Auvers-sur-Oise, 1890.
•Nit estelada,1890.
•Terrassa del cafè de la Place du Forum, 1888.
Obres de VINCENT WILLEM VAN GOGH (1853-1890).

BIBLIOGRAFIA
 Argan, Giulio Carlo. El arte moderno: 1770-1970. Valencia: Fernando Torres, 1977.
 Atje, Ursula. Historia de los estílos artísticos II: desde el Renacimiento hasta el tiempo
presente. Madrid: Istmo, 1988.
 Borghesi, Silvia. Art book cezanne:la naturaleza, la geometria y las manos de un genio.
Barcelona, Electa 1999
 Chilvers, Ian, Diccionario de arte. Madrid: Alianza, 1995.
 Leonard Kurt. Paul Cezanne. Barcelona: Edicions 62, 1990.
 Martín González, JJ. Historia del arte. Tomo II: arte moderno y contemporáneo. Madrid:
Gredos, 1974.
 Medina, Pedro. Història de l’art. Barcelona: Columna, 2001.
 Comentari de l’obra al Musée d’Orsay.
 http://www.musee-orsay.fr/fr/collections/oeuvrescommentees/peinture/commentaire_id/les-
joueurs-de-cartes-
 Material de l’exposició Cézanne’s Card Players a The Courtauld Gallery de Londres, del
21 de octubre del 2010 al 16 de enero del 2011
 http://www.courtauld.ac.uk/gallery/exhibitions/2010/cezanne/index.shtml
Texte de l’exposició Cézanne’s Card Players a The Courtauld Gallery de Londres, del 21
de octubre del 2010 al 16 de enero del 2011
 http://lostonsite.wordpress.com/2010/12/20/cuando-se-muestran-las-cartas/
WEBGRAFIA

51. ELS JUGADORS DE CARTES. PAUL CÉZANNE

Recomendados

Recomendados

Más contenido relacionado

La actualidad más candente

La actualidad más candente (20)

Destacado

Destacado (20)

Similar a 51. ELS JUGADORS DE CARTES. PAUL CÉZANNE

Similar a 51. ELS JUGADORS DE CARTES. PAUL CÉZANNE (20)

Más de Assumpció Granero

Más de Assumpció Granero (20)

Último

Último (8)

51. ELS JUGADORS DE CARTES. PAUL CÉZANNE