TEMA 14 A. LA TRANSICIÓ (1075-1982)

HISTÒRIA D’ESPANYA
BLOC III–Tema 14/5 A (1a part)
Edat contemporània
LA TRANSICIÓ (1975-1982) I LA DEMOCRÀCIA (1982-1996-2015)

De la transició a l’Espanya actual
Adolfo Suárez González (Cebreros, Àvila, 25 de setembre de 1932 – Madrid, 23 de març de 2014), primer president democràtic després la fi del franquisme.
Joan Carles I de Borbó i Borbó - Dues Sicílies (Roma, Itàlia, 5 de gener de 1938), rei d’Espanya des de el 22 de novembre de 1975 fins el 19 de juny de 2014, data de l’accés com a cap de l’Estat del seu fill Felip VI (va a abdicar el 2 de juny de 2014).

La transició política (1975-1982)

BLOC III–Tema 14/5 B (2a part)
TRANSICIÓ, DEMOCRÀCIA I
CONSTITUCIÓ DE 1978
Edat contemporània

Consolidació de la democràcia
(1978-1982)

BLOC III–Tema 14/5 C (3a part)
Edat contemporània

ELECCIONS 2015?
2015?
BLOC III–Tema 14/5 C (3a part)
Edat contemporània

L’Espanya actual
(2-19 juny 2014)

L’Espanya actual
(2 juny 2014)

BLOC III. TEMA 14/5.
TRANSICIÓ (75-82) I DEMOCRÀCIA (82...
EDAT CONTEMPORÀNIA
TEMA 14.- Transició política (1975-82) i l’Espanya democràtica (1982 -96-2015) / T-5
14.1.- INTRODUCCIÓ.
14.2.- ELS INICIS DE LA TRANSICIÓ (1975-1978).
14.3.- LES PRIMERES ELECCIONS DEMOCRÀTIQUES DE 1977.
14.4.- LA CONSTITUCIÓ DE 1978. GESTACIÓ DEL PROCÉS CONSTITUCIONAL.
14.5.- L’ESTAT DE LES AUTONOMIES. MAPA 20 (mapa autonòmic i vies d’accés).
14.6.- CONSOLIDACIÓ DE LA DEMOCRÀCIA (1978-1982).
14.7.- ELS GOVERNS DE LA DEMOCRÀCIA (1982-2015) I LA INTEGRACIÓ D’ESPANYA EN EUROPA (1986).

EDAT CONTEMPORÀNIA TEMA 14.- Transició política (1975-1982) i l’Espanya democràtica (1982-1996-2015) // T-5 14.1.- Introducció. 14.2.- Els inicis de la transició (1975-1978). 1v TEXT, op A (2006, juny). 2v preg. op B (2009, juny). 3v preg. op A (2010, setembre). 4v preg. op B (2011, setembre). 5v preg. op A (2013, setembre). 6v preg. op A (2014, juny). 14.2.1.- Inicis del regnat de Joan Carles I. 14.2.2.- El primer govern de la monarquia: Immobilisme d’Arias Navarro (novembre 1975 - juliol 1976). 14.2.3.- Paper de les forces d’oposició en la transició: dretes, nacionalistes i antifranquistes d’esquerres. 14.2.4.- Les mobilitzacions populars. 14.2.5.- El govern d’Adolfo Suárez González i la Llei de Reforma Política (LRP). A.- Avenços de l’oposició. B.- L’any clau: 1977. 14.3.- Les primeres eleccions democràtiques de 1977. 14.3.1.- El procés constitucional. 14.3.2.- Crisi econòmica, consens social i actituds violentes. A.- La crisi econòmica de 1973. B.- Els Pactes de la Moncloa i la reforma fiscal. C.- La qüestió autonòmica, consens social i actituds violentes. MAPA 20.
BLOC III. TEMA 14/5. 1a Part. TRANSICIÓ (75-82) I DEMOCRÀCIA (82...
1a PART

EDAT CONTEMPORÀNIA
TEMA 14.- Transició política (1975-1982) i l’Espanya democràtica (1982-1996-2015) // T-5
14.4.- La Constitució de 1978. Gestació del procés constitucional. MAPA 20 (mapa autonòmic espanyol i via d’accés, no surt mai com a mapa). 1v preg. op B (2004, juny). 2v preg. op B (2004, setembre). 3v preg. op B (2005, juny). 4v preg. op B (2005, setembre). 5v preg. op B (2006, juny). 6v preg. op B (2006, setembre). 7v preg. op B (2007, juny). 8v preg. op B (2007, setembre). 9v preg. op B (2012, juny). 10v preg. op B (2012, setembre). 11v preg. op B (2013, juny). 12v preg. op B (2013, setembre). 13v preg. op A (2014, juny). 14v preg. op B (2014, juny). 15v preg. op B (2014, setembre).
14.4.1.- La Comissió Constitucional i els “pares de la Constitució”.
14.4.2.- Característiques de la Constitució de 1978.
A.- Parts de la Constitució de 1978.
B.- Contingut de la Constitució de 1978.
14.4.3.- Història de la Constitució.
A.- Tramitació, aprovació, referèndum, noves eleccions.
B.- Reformes de la Constitució.
14.5.- L’Estat de les autonomies. MAPA 20 (mapa autonòmic espanyol i vies d’accés).
14.5.1.- El procés de construcció de l’Estat autonòmic.
A.- El període preautonòmic.
B.- El període autonòmic amb la Constitució de 1978.
14.5.2.- L’organització de l’Estat autonòmic: Estatuts d’autonomia, òrgan de govern i competències.
14.5.3.- Estatut d’autonomia de les Illes Balears. MAPA 20.
14.5.4.- Presidents de les Illes Balears.
BLOC III. TEMA 14/5. 2a Part. TRANSICIÓ (75-82) I DEMOCRÀCIA (82...
2a PART

Gabriel Cisneros Laborda (UCD)
Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón (UCD)
José Pedro Pérez-Llorca Rodrigo
(UCD)
Gregorio Peces-Barba Martínez
(PSOE)
Jordi Solé Tura
(PCE-PSUC)
Manuel Fraga Iribarne
(AP, PP)
Miquel Roca i Juvent
(CIU)

Gabriel Cisneros Laborda (UCD)
Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón (UCD)
José Pedro Pérez-Llorca Rodrigo (UCD)
Gregorio Peces-Barba Martínez
(PSOE)
Jordi Solé Tura (PCE-PSUC)
Miquel Roca i Juvent (CIU)
Manuel Fraga Iribarne (AP, PP)

EDAT CONTEMPORÀNIA
14.6.- Consolidació de la democràcia (1978-1982).
14.6.1.- La segona legislatura d’UCD i el final del govern de Suárez (1979-1981).
14.6.2.- Dimissió de Suárez i cop d’estat del 23-F.
14.6.3.- El darrer govern d’UCD: Leopoldo Calvo Sotelo (1981-1982).
14.7.- Els governs de la democràcia (1982-2015) i la integració d’Espanya en Europa (1986). 1v preg. op B (2008, juny).
14.7.1.- La primera etapa socialista: els governs de Felipe González (1982-1996).
14.7.2.- Els governs del Partit Popular de José María Aznar (1996-2004).
14.7.2.- L’Espanya més actual (2004-2015, fins avui).
BLOC III. TEMA 14/5. 1a i 3a PARTS. TRANSICIÓ (75-82) I DEMOCRÀCIA (82...
1a i 3a PARTS

EDAT CONTEMPORÀNIA
14.1.- Introducció.
14.2.- Els inicis de la transició (1975-1978). 1v TEXT, op A (2006, juny). 2v preg. op B (2009, juny). 3v preg. op A (2010, setembre). 4v preg. op B (2011, setembre). 5v preg. op A (2013, setembre). 6v preg. op A (2014, juny).
14.2.1.- Inicis del regnat de Joan Carles I.
14.2.2.- El primer govern de la monarquia: Immobilisme d’Arias Navarro (novembre 1975 - juliol 1976).
14.2.3.- Paper de les forces d’oposició en la transició: dretes, nacionalistes i antifranquistes d’esquerres.
14.2.4.- Les mobilitzacions populars.
14.2.5.- El govern d’Adolfo Suárez González i la Llei de Reforma Política (LRP).
A.- Avenços de l’oposició.
B.- L’any clau: 1977.
14.3.- Les primeres eleccions democràtiques de 1977.
14.3.1.- El procés constitucional.
14.3.2.- Crisi econòmica, consens social i actituds violentes.
A.- La crisi econòmica de 1973.
B.- Els Pactes de la Moncloa i la reforma fiscal.
C.- La qüestió autonòmica, consens social i actituds violentes. MAPA 20.
1a PART

EDAT CONTEMPORÀNIA TEMA 14.- Transició política (1975-82) i l’Espanya democràtica (1982 -96-2015) / T-5 14.1.- INTRODUCCIÓ. 14.2.- ELS INICIS DE LA TRANSICIÓ (1975-1978). 14.3.- LES PRIMERES ELECCIONS DEMOCRÀTIQUES DE 1977. 14.4.- LA CONSTITUCIÓ DE 1978. GESTACIÓ DEL PROCÉS CONSTITUCIONAL. 14.5.- L’ESTAT DE LES AUTONOMIES. MAPA 20 (mapa autonòmic i vies d’accés). 14.6.- CONSOLIDACIÓ DE LA DEMOCRÀCIA (1978-1982). 14.7.- ELS GOVERNS DE LA DEMOCRÀCIA (1982-2015) I LA INTEGRACIÓ D’ESPANYA EN EUROPA (1986).

14.1.- INTRODUCCIÓ
El 20 de novembre de 1975 mor Franco.

14.1.- INTRODUCCIÓ
Sense Franco, els esdeveniments succeeixen de manera diferent al que volien els continuadors del franquisme (el sector del búnquer immobilista), perquè el govern d’Adolfo Suárez González i l’oposició democràtica varen pactar un procés de transició política.

14.1.- INTRODUCCIÓ
El govern d’Adolfo Suárez González i l’oposició democràtica varen pactar un procés de transició política que suposà:
 El desmantellament de la dictadura franquista.
 I la instauració d’un règim democràtic (concretat a la Constitució de 1978).
 Aquestos darrers 37 anys, que segueixen a la promulgació de la Constitució (1978-2015), s’ha conformat l’Espanya constitucional (apropant-se al model del països de l’entorn europeu occidental).
 Des de les eleccions de març de 1979 (una vegada promulgada la Constitució de desembre de 1978) se succeeixen 5/6 etapes polítiques diferents, atenent als diferents governs:
 Des de la consolidació de la democràcia, ha esdevingut una època de creixement econòmic i modernització sense precedents, partint del procés d’industrialització dels anys 60. Tot i aquest procés, Espanya es trobava, en els moments de més bonança econòmica, sota la mitjana de prosperitat, nivell de vida, i avenç tecnològic i cultural respecte alguns països de la UE, i actualment, com és conegut, ens trobem en una greu crisi estructural del sistema.
 1.- 1979-1982, 3 anys de govern d’UCD.
 2.- 1982-1996, 14 anys de govern del PSOE.
 3.- 1996-2004, 8 anys de govern del PP.
 4.- 2004-2011, 7 anys de govern del PSOE, eleccions municipals 27 de maig 2007 i generals el 2008.
 5.- 2011-2015, govern de PP de Mariano Rajoy, eleccions generals 20 novembre 2011.
 6.- 2015-fins avui, eleccions municipals i autonòmiques, i després generals, i govern ?

14.2.- ELS INICIS DE LA TRANSICIÓ (1975-1978) 1v TEXT, op A (2006, juny). 2v preg. op B (2009, juny). 3v preg. op A (2010, setembre). 4v preg. op B (2011, setembre). 5v preg. op A (2013, setembre). 6v preg. op A (2014, juny).
14.2.1.- Inicis del regnat de Joan Carles I.
14.2.2.- El primer govern de la monarquia: Immobilisme d’Arias Navarro (novembre 1975 - juliol 1976).
14.2.3.- Paper de les forces d’oposició en la transició: dretes, nacionalistes i antifranquistes d’esquerre.
14.2.4.- Les mobilitzacions populars.
14.2.5.- El govern d’Adolfo Suárez González i la Llei de Reforma Política (LRP).
A.- Avenços de l’oposició.
B.- L’any clau: 1977.
14.2.- ELS INICIS DE LA TRANSICIÓ (1975-1978)

DEFINICIÓ TRANSICIÓ: Procés de desmantellament de la dictadura franquista (en morir Franco 20 N ’75) i culminació de l’establiment d’un règim democràtic, la seva expressió jurídica és la Constitució de 1978. TRANSICIÓ: 1v TEXT, op A (2006, juny). 2v preg. op B (2009, juny). 3v preg. op A (2010, setembre). 4v preg. op B (2011, setembre). 5v preg. op A (2013, setembre). 6v preg. op A (2014, juny).

14.2.1.- Inicis del regnat de Joan Carles I
Dos dies després de la mort de Franco (20 N 1975), el 22 de novembre 1975, es fa efectiva la designació de Joan Carles I de Borbó com a cap d’Estat, a títol de rei, com a successor i amb els mateixos poders de Franco, dins un context polític de gran incertesa.

El 22 de novembre 1975, va començar el regnat de Joan Carles I de Borbó com a successor i amb els mateixos poders de Franco, dins un context polític de gran incertesa.

El 22 de novembre 1975, va començar el regnat de Joan Carles I de Borbó com a successor i amb els mateixos poders de Franco, dins un context polític de gran incertesa.
 El poble espanyol i l’oposició democràtica no coneixen, encara, la seva voluntat de democratitzar el país.
 S’inicia un complex procés de transició que durà de la dictadura a la instauració d’un sistema democràtic.
 Aquest procés de transició ha esdevingut, en passar els anys, un model per a molts països per l’escàs nivell de violència que l’acompanyà.

En morir Franco, Carlos Arias Navarro continua essent el president del govern des de 22 de novembre del ’75 fins al 1 de juliol del ’76.

En morir Franco, Carlos Arias Navarro continua essent el president del govern des de 22 de novembre del ’75 fins al 1 de juliol del ’76, mentrestant les diferències entre el “búnquer” es van aguditzar. El panorama polític espanyol de la dècada dels 70 presentava TRES ALTERNATIVES possibles: els immobilistes, els reformistes i els rupturistes.
1.- IMMOBILISTES. Blas Piñar. 2.- REFORMISTES O APERTURISTES. Fraga Iribarne o José María de Areilza, i Adolfo Suárez . 3.- RUPTURISTES. Era l’oposició d’esquerres.

El panorama polític espanyol de la dècada dels 70 presentava TRES ALTERNATIVES possibles: els immobilistes, els reformistes i els rupturistes.
1.- IMMOBILISTES. Organitzats entorn a figures com Blas Piñar, volien continuar amb el franquisme i no passar a una democràcia.

TRES ALTERNATIVES possibles: els immobilistes, els reformistes i els rupturistes.
2.- REFORMISTES O APERTURISTES. Molts procedien del franquisme i eren partidaris d’un sistema democràtic, però reformant les lleis i les institucions franquistes. En aquest grup n’hi havia polítics veterans de la dictadura, que estaven convençuts de la necessitat del canvi, per exemple, Manuel Fraga Iribarne (23 novembre 1922 – 15 gener 2012) o José María de Areilza (3 agost 1909 – 22 febrer 1998), o be, joves que no havien viscut la Guerra Civil i que desenvoluparan un paper clau en la transició, en trobar amb Adolfo Suárez (25 setembre 1932 – 23 març 2014) la persona adient.

2.- REFORMISTES O APERTURISTES. Molts procedien del franquisme i eren partidaris d’un sistema democràtic, però reformant les lleis i les institucions franquistes. En aquest grup n’hi havia polítics veterans de la dictadura, que estaven convençuts de la necessitat del canvi, per exemple, Manuel Fraga Iribarne (23 novembre 1922 – 15 gener 2012).

2.- REFORMISTES O APERTURISTES. Polítics veterans de la dictadura, convençuts de la necessitat del canvi, per exemple, Manuel Fraga Iribarne (23 novembre 1922 – 15 gener 2012).

2.- REFORMISTES O APERTURISTES. Polítics veterans de la dictadura, convençuts de la necessitat del canvi, per exemple, José María de Areilza (3 agost 1909 – 22 febrer 1998).

2.- REFORMISTES O APERTURISTES. Joves que no havien viscut la Guerra Civil i que desenvoluparan un paper clau en la transició, en trobar amb Adolfo Suárez (25 setembre 1932 – 23 març 2014) la persona adient.

El panorama polític espanyol de la dècada dels 70 presentava TRES ALTERNATIVES possibles: els immobilistes, els reformistes i els rupturistes. 3.- RUPTURISTES. Era l’oposició d’esquerres, que volien acabar d’un cop amb el franquisme.
Dolores Ibárruri, “La Pasionària” amb Santiago Carrillo (PCE)
Felipe González amb Alfonso Guerra (PSOE) cantant “La Internacional”.

Així, front a l’IMMOBILISME dels franquistes (Blas Piñar), que volen que res canvi, el camí cap a la democràcia tenia l’alternativa d’anar cap a una REFORMA (defensada pel rei i els aperturistes del règim: proposen que les mateixes institucions de la dictadura s’autoreformin, sense rompre la legalitat) o cap a la RUPTURA amb el franquisme (la proposta de l’oposició democràtica: rompre amb el passat i donar pas a un govern provisional de l’oposició, que instauri les llibertats democràtiques i convoqui eleccions constituents, potser de forma pactada amb els aperturistes del règim).

L’oposició no confia en la REFORMA, la veu com un simple maquillatge per a perpetuar el poder dels franquistes, limitant les possibles alternatives (exclusió dels comunistes). Els franquistes seran fidels al rei només mentre aquest mantingui el règim del “Movimiento”, i ells puguin bloquejar el procés reformista en institucions com el Consell del Regne, que limita l’elecció de president de govern als tres candidats que li presentin al rei o a les Corts, que han d’aprovar els canvis legislatius.

Per al rei, la via de la REFORMA és l’única possible per a no provocar la reacció involucionista del búnquer (especialment dels militars) i evitar un greu enfrontament civil.

Els primers moments de la monarquia de Joan Carles I es caracteritzaren per la indefinició. La primera decisió del nou rei fou confirmar com a president del Govern a Carlos Arias Navarro (novembre 75’ fins juliol 76’), que havia presidit l’executiu en la fase final de la dictadura. Aquesta decisió continuista va ser molt mal interpretada per l’oposició, perquè molts sospitaven que la nova monarquia seria una mera continuació del règim franquista, ara sense Franco.
14.2.2.- Primer govern monarquia: Immobilisme d’Arias Navarro (novembre 1975 - juliol 1976)
Carlos Arias Navarro

Carlos Arias Navarro primer president del Govern de la monarquia (novembre 75’ fins juliol 76’), que havia presidit l’executiu en la fase final de la dictadura. L’oposició sospita que la nova monarquia seria una mera continuació del règim franquista, ara sense Franco.
Carlos Arias Navarro

Però, a les poques setmanes del seu regnat, Joan Carles pren la iniciativa i comença a situar els seus homes en llocs claus de l’Estat (col·laboradors que l’assessorin): Torcuato Fernández Miranda com a president de les Corts i, també, presideix el Consell del Regne.
Torcuato Fernández Miranda

Torcuato Fernández Miranda com a president de les Corts i, també, presideix el Consell del Regne.

Torcuato Fernández Miranda, president de les Corts i del Consell del Regne, serà el veritable artífex de la transició, junt amb Adolfo Suárez, ells dissenyaran un pla de canvi polític, anomenat REFORMA, aplicant canvis controlats per arribar al sistema democràtic des de les pròpies lleis franquistes.

Aquest nou govern presidit per Arias Navarro inclou personalitats aperturistes: Manuel Fraga Iribarne, amb el càrrec clau de ministre de l’Interior; el monàrquic José María Areilza; Garrigues i Osorio com a personalitats destacades, i figures joves i desconegudes com Adolfo Suárez o Martín Villa, procedents del Movimiento.

Nou govern presidit per Arias Navarro inclou personalitats aperturistes i figures joves i desconegudes com Adolfo Suárez o Martín Villa, procedents del Movimiento.

Primer govern de la monarquia de Joan Carles I, presidit per Carlos Arias Navarro
(amb Manuel Fraga Iribarne, José María de Areilza, Adolfo Suárez, Martín Villa, etc...).

El rei expressa la seva vocació reformista (promesa d’obertura política, 4 de desembre), acollida amb gran satisfacció a Europa.

El rei expressa la seva vocació reformista (promesa d’obertura política, 4 de desembre), acollida amb gran satisfacció a Europa.
 Joan Carles es multiplica en viatges i entrevistes, cercant guanyar-se la confiança dels governs estrangers i dels seus súbdits.
 A Barcelona, pronuncia unes frases en català per reconèixer la personalitat diferenciada de Catalunya.
 Renuncia al privilegi de presentació de bisbes, gest cap a una Església ja clarament decantada (amb excepcions) per la democratització.
3 juny 1976

Malgrat tot, el programa de govern d’Arias Navarro, amb una retòrica ineficient, va fracassar i no va ser capaç d’implementar un procés de reforma democràtica creïble i que havia expressat en l’ “esperit del 12 de febrer de 1974”, i va dur a terme un reformisme insuficient amb repressió a les protestes socials i només va aprovar unes lleis sobre el dret de reunió (extremadament restrictives) i d’associació (sense partits polítics legalitzats), cosa que propicià la decepció dels demòcrates.
12 febrer 1974

14.2.- ELS INICIS DE LA TRANSICIÓ (1975-1978) 1v TEXT, op A (2006, juny). 2v preg. op B (2009, juny). 3v preg. op A (2010, setembre). 4v preg. op B (2011, setembre). 5v preg. op A (2013, setembre). 6v preg. op A (2014, juny). 14.2.1.- Inicis del regnat de Joan Carles I. 14.2.2.- El primer govern de la monarquia: Immobilisme d’Arias Navarro (novembre 1975 - juliol 1976). 14.2.3.- Paper de les forces d’oposició en la transició: dretes, nacionalistes i antifranquistes d’esquerre. 14.2.4.- Les mobilitzacions populars. 14.2.5.- El govern d’Adolfo Suárez González i la Llei de Reforma Política (LRP). A.- Avenços de l’oposició. B.- L’any clau: 1977.

Les forces de la DRETA LIBERAL eren molt febles i s’agrupen entorn a figures com Joaquín Ruiz Giménez i José María Gil Robles o els partidaris de don Juan de Borbó, pare del monarca.
14.2.3.- Paper forces d’oposició en la transició: dretes, nacionalistes i antifranquistes d’esquerra

Les forces de la DRETA LIBERAL eren molt febles i s’agrupen entorn a figures com Joaquín Ruiz Giménez.

Les forces de la DRETA LIBERAL eren molt febles i s’agrupen entorn a figures com José María Gil Robles.

Les forces de la DRETA LIBERAL eren molt febles i s’agrupen entorn els partidaris de don Juan de Borbó, pare del monarca, entre d’altres.

Entre les FORCES NACIONALISTES:
 Cal destacar l’aparició de Convergència Democràtica de Catalunya.
 Un dels 1rs organismes unitaris, en CATALUNYA, serà l’Assemblea de Catalunya.
 En el PAÍS BASC, el Partit Nacionalista Basc serà la força majoritària.

 Cal destacar l’aparició d’una nova força hegemònica a CATALUNYA, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC, fundada en 1974 i dirigida por Jordi Pujol).

Jordi Pujol admet haver tingut diners de manera irregular i demana perdó.
L'ex-president es posa a disposició de les autoritats tributàries i judicials. Autor/s: ACN.
Vilaweb. Dissabte 26.07.14

 Un dels 1rs organismes unitaris, en CATALUNYA, serà l’Assemblea de Catalunya (ja formada en 1971, hi participaven tots els grups d’oposició catalans).

 En el PAÍS BASC, el Partit Nacionalista Basc serà la força majoritària. Teòricament contrari al terrorisme, en la pràctica no s’enfrontava amb les accions d’una ETA (escindida del PNB en 1959) cada vegada més activa.

Davant la situació d’incertesa i per a pressionar a favor d’una alternativa democràtica, l’OPOSICIÓ DEMOCRÀTICA, encara il·legal, prendrà la iniciativa política i actuarà, cada pic més obertament, per dos camins:
A.- Impulsa mobilitzacions populars i reivindicatives per defensar l’anomenada RUPTURA, demanant llibertats democràtiques i amnistia per als presos polítics. Així, el poble s’avança al canvi legal, prenent- se per anticipat les llibertats: assemblees, manifestacions, vagues... Un indult molt limitat posa en el carrer a alguns presos polítics (sindicalistes com Marcelino Camacho, fundador de CCOO).
B.- S’organitza, cada vegada millor, i defineix una alternativa unitària (s’uneixen certes forces antifranquistes).

A.- Un indult molt limitat posa en el carrer a alguns presos polítics (sindicalistes com Marcelino Camacho, fundador de CCOO).

L’OPOSICIÓ DEMOCRÀTICA, encara il·legal, prendrà la iniciativa política: A.- mobilitzacions; i B.- s’organitza, cada vegada millor, definint una alternativa unitària (s’uneixen certes forces antifranquistes):
 B.1.- PARTITS. Entre les forces d’esquerre destacava el Partit Comunista d’Espanya (PCE), dirigit des de l’exili per Santiago Carrillo, que serà el partit més organitzat i actiu, que feia oposició clandestina per acabar amb la dictadura.

 B.1.- PARTITS. Entre les forces d’esquerre destacava el Partit Comunista d’Espanya (PCE), dirigit des de l’exili per Santiago Carrillo, que serà el partit més organitzat i actiu, que feia oposició clandestina per acabar amb la dictadura.

L’OPOSICIÓ DEMOCRÀTICA, encara il·legal, prendrà la iniciativa política: A.- mobilitzacions; i B.- i s’organitza, cada vegada millor, definint una alternativa unitària (s’uneixen certes forces antifranquistes):
 B.2.- PARTITS. El Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), menys fort que el PCE, havia celebrat un Congrés en Suresnes (França) en 1974, on un nou grup dirigent s’organitza entorn als dirigents joves de dins d’Espanya, Felipe González i Alfonso Guerra.

 B.2.- PARTITS. El Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), menys fort que el PCE, havia celebrat un Congrés en Suresnes (França) en 1974, on un nou grup dirigent s’organitza entorn als dirigents joves de dins d’Espanya, Felipe González i Alfonso Guerra.

 B.3.- PARTITS. El Partit Socialista Popular d’Enrique Tierno Galván era altra força d’esquerra, que va acabar finalment per unir-se al PSOE.

 B.4.- SINDICALISME. L’hegemonia comunista també es reflectia en el món sindical. Comissions Obreres era el sindicat més poderós, mentre que l’UGT es començava a reorganitzar. La històrica CNT es convertí en una força merament simbòlica.

 B.5.- COALICIONS. En un primer moment, les dissensions entre el PCE i el PSOE van impedir que tota l’oposició democràtica s’agrupés en una única aliança. Així, sorgí la “Junta Democràtica” (juliol 1974, 1r organisme d’implantació a tota Espanya), dirigida pel Partit Comunista d’Espanya i amb una forta capacitat de mobilització, que estava integrada també per CCOO, alguns socialistes, independents, monàrquics de don Juan, carlins demòcrates, i altres grups d’esquerra. Aquest organisme presentava la proposta de RUPTURA democràtica, és a dir, obrir un procés constituent que, per mitjà d’un govern provisional, convoqués eleccions generals constituents, que arribés a establir un nou sistema polític. Demanaven mesures com amnistia, llibertats polítiques i sindicals, legalització de tots els partits polítics. No s’incorporaren ni PSOE, ni demòcrates cristians (organitzacions febles encara, però representatives d’un important sector de la societat espanyola).

 B.6.- COALICIONS. En juliol 1975, al voltant del PSOE, es va formar la “Plataforma de Convergència Democràtica”, integrada per UGT, PNB, Izquierda Democràtica Espanyola de Dionisio Ridruejo, PSD, ORT (Organització Revolucionària dels Treballadors), amb un programa semblant al de la Junta Democràtica.
Capçalera de la manifestació convocada conjuntament per la Junta Democràtica i la Plataforma de Convergència Democràtica la tarda del 17 de gener de 1976 en el Passeig de “los Alamos de Oviedo”.

 B.7.- COALICIONS. Si al final del franquisme (juliol ’74 - juliol ’75), es van formar aquestes dues plataformes que agruparen a tots els partits polítics contraris al franquisme, ara, el mes de març de 1976, tota l’oposició democràtica s’agrupa en l’anomenada “Coordinación Democràtica” (la “Platajunta”), que expressava la seva voluntat de posar fi al règim i que va reforçar les protestes contra l’ immobilisme del govern d’Arias Navarro. Ambdues publiquen uns punts mínims que hauria de complir el govern espanyol, si volia comptar amb la seva col·laboració, demanen:
 AMNISTIA als presos polítics,
 LLIBERTAT política, d’associació i sindical i ...,
 DEMOCRÀCIA plena (una convocatòria legítima d’eleccions).
Coordinació Democràtica, la “Platajunta”

Tarancón (Burriana 1907- València 1994), famós per les disputes amb Franco i el paper conciliador.
Cardenal Vicente Enrique y Tarancón

Juntament amb l’OPOSICIÓ DEMOCRÀTICA, les MOBILITACIONS POPULARS varen tenir un important paper en erosionar el govern d’Arias Navarro.
14.2.4.- Les mobilitzacions populars
Primer govern de la monarquia de Joan Carles I, presidit per Carlos Arias Navarro ( amb Manuel Fraga Iribarne, José María de Areilza, Adolfo Suárez, Martín Villa, etc...).

Juntament amb l’OPOSICIÓ DEMOCRÀTICA, les MOBILITACIONS POPULARS varen tenir un important paper en erosionar el govern d’Arias Navarro.
Els primers mesos del ’76, hi ha molts d’aldarulls estudiantils i/o obrers. Una onada de vagues es va estendre pel país, ja des de gener de 1976.

Els primers mesos del ’76, hi ha molts d’aldarulls estudiantils i/o obrers. Una onada de vagues es va estendre pel país, ja des de gener de 1976.
La vaga de la Motor Ibérica de Barcelona (actual Nissan) va durar 100 dies de l’any 1976.

Un dels motius importants d’aquestes mobilitzacions era reivindicar la llibertat dels presos polítics del franquisme. Coordinació Democràtica exigia que l’alliberament dels presos era la condició per obrir qualsevol procés de reforma democràtica. L’estiu de 1976, després de les vagues, es va redactar una reforma del Codi penal, que permetia amnistiar els delictes d’opinió, però aquesta amnistia no va arribar fins 17 de març de 1977, i molts de presos i lluitadors antifranquistes encara van quedar empresonats.

Els conflictes laborals van augmentar i tingueren, en aquella època, un doble vessant: a) laboral o sindical, per una part; i b) un marcat caràcter polític, per altra, doncs demanaven llibertat, amnistia i estatut d’autonomia a les anomenades nacionalitats històriques.

Vagues generals de caràcter local i comarcal a Catalunya (Sabadell i Baix Llobregat); al País Basc; llargues vagues i de gran envergadura, del metall, de la construcció i dels transports a Madrid (principi 1976).
EVOLUCIÓ DE LA CONFLICTIVITAT LABORAL (1970-1979)
Anys
Nombre de vagues iniciades
Nombre de treballadors afectats
1970
1971
1972
1973
1974
1975
1976
1977
1978
1979
1.547
542
853
743
1.730*
2.807
3.662
1.194
1.128
2.680
440.114
196.665
236.421
303.132
426.037
504.300
2.558.800**
2.955.600
3.863.800
5.713.200
* El nombre de vagues es dispara amb la Crisi del Petroli. ** El nombre de treballadors en vaga es dispara per les convocatòries de “vaga general”.

Cal destacar, especialment, la vaga general de Vitòria (març 1976), perquè la resposta repressiva va culminar amb cinc treballadors morts a mans de la policia i desenes de ferits.

Cal destacar, especialment, la vaga general de Vitòria (març 1976), perquè la resposta repressiva va culminar amb cinc treballadors morts a mans de la policia i desenes de ferits.
4 març 1976

L’acció policial va ser justificada per, el llavors ministre de l’Interior, Manuel Fraga Iribarne, “La calle es mía”.
En 1975 fou nomenat vicepresident d’Assumptes de l’Interior i ministre de Governació de l’executiu de Carlos Arias Navarro, en el primer govern del rei Joan Carles I.

“Vitoria: Fraga Iribarne en l’escenari dels fets”. ABC, Madrid, 7 i 9 de març de 1976.
L’acció policial va ser justificada per, el llavors ministre de l’Interior, Manuel Fraga Iribarne, “La calle es mía”.
9 març 1976

El mes de maig 1976 esdevenen el successos de Montejurra (Navarra), faccions franquistes i demòcrates dels carlins s’enfrontaren i moriran dos dels demòcrates.
Les MOBILITZACIONS de l’hivern 1975-1976 van adquirir una dimensió desconeguda fins llavors.
11 maig 1976

Per tant, no falten les tensions en el primer mig any del regnat de Juan Carlos I. L’agitació obrera i de l’oposició democràtica va ser contestada pel govern amb els vells “tics” repressius:
 a) militarització de serveis públics;
 b) detenció de manifestants;
 c) permissivitat amb els grups violents d’ultra-dreta (coneguts significativament com “incontrolats”);
 d) ús del foc reial contra manifestacions (5 morts a Vitòria),...;

Per tant, no falten les tensions en el primer mig any del regnat de Juan Carlos I. L’agitació obrera i de l’oposició democràtica va ser contestada pel govern amb els vells “tics” repressius:
 a) militarització de serveis públics;
 b) detenció de manifestants;
 c) permissivitat amb els grups violents d’ultra-dreta (coneguts significativament com “incontrolats”);
 d) ús del foc reial contra manifestacions (5 morts a Vitòria),...;
,...; coses que radicalitzaren encara més les protestes i fan dubtar del reformisme del govern, que es va haver de dedicar a fons en canviar el comportament de les forces d’ordre públic, nervioses pels continus atemptats terroristes.

Els espanyols es poden assabentar de la realitat gràcies a un ambient informatiu més obert, a premsa i a ràdio. El 4 de maig del 1976 apareix el diari EL PAÍS.
Es publica el primer número del diari EL PAIS, 4 de maig 1976.
4 maig 1976
Felipe González i el Ministre d’Afers Exteriors, Fernando Morán, signen l’entrada d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea (juny 1985; en vigor 1 gener 1986).

14.7.1.- La primera etapa socialista: els governs de Felipe González (1982-1996)
14.7.- ELS GOVERNS DE LA DEMOCRÀCIA (1982-2013)
CARACTERÍSTIQUES de la primera legislatura socialista (1982-1986):

Davant la situació de mobilitzacions al país, entre els hereus del franquisme sorgeixen, ja clarament, dos grups:
14.2.5.- El govern d’Adolfo Suárez González i la Llei de Reforma Política (LRP)
A) els IMMOBILISTES, que optaren per la repressió policial o l’acció de bandes o grups paramilitars.
B) I un altre sector del franquisme, els REFORMISTES, que observant la resposta de l’oposició antifranquista, es preocuparen de la incapacitat del govern d’Arias i amb el vist-i-plau de la monarquia, intentaren desplaçar del govern els IMMOBILISTES.
El PROJECTE REFORMISTA era imprecís, en molts aspectes, i dirigit des de la legalitat institucional heretada del franquisme i no des del carrer, és a dir, un canvi a partir de les lleis vigents i les institucions franquistes, SENSE RUPTURA. Però, es produeix un CANVI POLÍTIC.

Es produeix un CANVI POLÍTIC: - 1 juliol ‘76: Arias Navarro era IMMOBILISTA i, davant la paralització del canvi, el rei que no havia dissimulat el seu descontent amb la tasca de l’executiu, aconsegueix la seva dimissió (s’havia convertit en un obstacle per la democratització política i per tal d’estabilitzar la mateixa monarquia).

Es produeix un CANVI POLÍTIC: - 1 juliol ‘76: Torcuato Fernández Miranda (president de les Corts i del Consell del Regne) proposa al rei 3 candidats, entre els quals està Adolfo Suárez, que és el candidat predilecte de Fernández Miranda, el qual va maniobrar perquè fos elegit Suárez.

Es produeix un CANVI POLÍTIC: - 1 juliol ‘76: Adolfo Suárez és el candidat predilecte de Torcuato Fernández Miranda (president de les Corts i del Consell del Regne), el qual va maniobrar perquè fos elegit.

Es produeix un CANVI POLÍTIC: - juliol ‘76: El rei Joan Carles I substituirà Arias per un jove polític, Adolfo Suàrez González, que connectava amb les pretensions de la Corona, i el nomena cap de govern.
Suárez jurant el càrrec de president del govern davant el rei i la figura de Jesús Crist.

- juliol ‘76: Suárez serà l’home elegit per dirigir la transició (president 3 juliol ’76 - 29 gener ’81).

- juliol ‘76: Suárez serà acollit amb fredor pels FRANQUISTES / IMMOBILISTES i pels APERTURISTES, i acollit amb decepció per l’oposició democràtica o RUPTURISTES (perquè prové del Movimiento).
Suárez jurant el càrrec de president del govern davant el rei, Torcuato Fernández Miranda i la figura de Jesús Crist.
4 juliol 1976

- juliol ‘76: Tot i que el seu govern estava format per ministres aperturistes, molts pensaren que Suárez no era l’home adequat per a liderar el procés cap a la democràcia.
Primer Govern d’Adolfo Suárez, 5 de juliol de 1976.

- juliol ’76: Suárez amb 43 anys (el primer ministre més jove que ha tingut Espanya al segle XX) cultiva una imatge popular i somrient, tan diferent dels jerarques del franquisme. S’iniciava, així, un nou estil de fer política i el nou president del govern va adoptar algunes decisions significatives.

El nou president del govern va adoptar algunes decisions significatives: - Juliol ‘76: va decretar una tímida amnistia política (reivindicada per l’oposició) amb exclusió dels delictes de sang (indult parcial de presos polítics). - Va prometre eleccions, organitzades pel govern i convocades per decret llei, amb la participació dels partits polítics (per tant, la seva prèvia legalització, subjecta al permís del govern).
Carlos Arias Navarro, darrer president d’un Govern franquista, felicita a Suárez, després del seu discurs sobre la Llei d’Associacions Polítiques (9/6/1976) / EFE.

El nou president del govern va adoptar algunes decisions significatives:
- Paral·lelament, el seu talant negociador el durà a iniciar contactes amb l’oposició democràtica (Felipe González, Tierno Galván), a la vegada que explica, personalment, els seus plans als reticents alts càrrecs de l’exèrcit.

El nou president del govern va adoptar algunes decisions significatives: - Suárez forma un govern amb joves procedents del franquisme, amb els quals va preparar un referèndum per donar el vist i plau a una Llei de Reforma del règim de Franco.

- 10 setembre ’76: presentà a les Corts el Projecte de Llei de Reforma Política (per a la seva discussió).
La LRP era un text curt, una atrevida proposta que assumia el llenguatge de la l’oposició democràtica, doncs preveia la transformació de les Corts existents en unes Corts bicamerals, un Congrés dels Diputats i un Senat elegits per sufragi universal i la legalització d’associacions polítiques.

- El tràmit de LRP fou un procés molt complex (moltes negociacions amb les “famílies” del nucli dur del franquisme). Els sectors més IMMOBILISTES (militars i falangistes) foren el principal problema de Suárez en el procés democratitzador, cada vegada es mostren més irritats per l’evolució política i pels atemptats terroristes d’ETA i el GRAPO, i començaren a conspirar per a organitzar un cop militar contra l’incipient procés de reformes.

- Setembre ’76: Suárez nomena al tinent general Gutiérrez Mellado vicepresident del govern amb funcions de Defensa.

-Setembre ’76: Gutiérrez Mellado serà una figura clau per a controlar el perill colpista en l’exèrcit i per subjectar els militars al poder civil, de qui es tem el clàssic pronunciament si la reforma va massa lluny, igual que Torcuato Fernández Miranda que va evitar que el búnquer bloquegés el projecte.

- Tot i les conspiracions colpistes i els actes terroristes d’ETA, la consciència dels canvis eren inevitables i el govern du el projecte de Llei de Reforma Política a les Corts franquistes, cosa que podia suposar el seu “suïcidi polític”, però...

- 19 novembre ‘76: Suárez va aconseguir que la fos aprovada per les mateixes Corts franquistes per majoria (425 sí, 59 no, 13 abstencions). LRP que contenia la democràcia, la sobirania popular i els partits polítics. En definitiva, la seva aprovació suposà la concreció legislativa de l’inici del desmantellament del franquisme des del propi règim i el camí cap a la democràcia o, dit d’una altra manera, el harakiri de les Corts franquistes.
19 novembre 1976. Adolfo Suárez aplaudeix als procuradors després d’aprovar la Llei de Reforma Política per majoria (425 sí, 59 no, 13 abstencions).

- 15 desembre ‘76: la LRP fou sotmesa a referèndum popular, amb la finalitat de legitimar el resultat, i va ser aprovada per la majoria de la població (94’1% de vots favorables, amb una participació del 77’7%).

- 15 desembre ‘76: la LRP fou sotmesa a referèndum popular, amb la finalitat de legitimar el resultat, i va ser aprovada per la majoria de la població (94’1% de vots favorables, amb una participació del 77’7%).
Demanen el SÍ el govern i els reformistes, així com alguns grups opositors; el NO, les noves organitzacions d’extrema dreta (Fuerza Nueva, FE de la JONS). La imprecisió del projecte i la presència de les forces franquistes en una posició privilegiada no agradà a l’oposició, així demanaren l’abstenció la major parts de les forces de l’oposició d’esquerres i els nacionalistes, això sí, comptaren amb pocs mitjans propagandístics per a impulsar-la (22’3% abstenció).
16 desembre 1976. LRP és sotmesa a referèndum.
16 desembre 1976

- El resultat demostrà que el govern va ser capaç de mantenir la iniciativa política, la qual cosa obligà a l’oposició a replantejar-se la seva estratègia política. L’oposició que, en un principi, havia desconfiat de Suárez, passa a acceptar allò inevitable, que la fi del franquisme no es realitzaria mitjançant una RUPTURA DEMOCRÀTICA (govern provisional, amnistia, legalització de tots els partits, eleccions lliures,...), i va haver de renunciar a un nombre determinat de continguts de la seva proposta de RUPTURA POLÍTICA, per exemple, el rebuig a la monarquia, la formació d’un govern provisional o el dret a l’autodeterminació.

- A partir d’ara, gran part de l’oposició passa a donar suport a un procés de reforma, que conduiria a l’establiment del règim democràtic.
En aquest sentit, cal esmentar que una constant de la transició és que, als moments clau, baixa la conflictivitat social (sindicats i partits d’esquerres donen un marge de confiança a Suárez, malgrat la crisi econòmica, provocada per la conjuntura de 1973).

- Una constant de la transició és que, als moments clau, baixa la conflictivitat social (sindicats i partits d’esquerres donen un marge de confiança a Suárez), mentre augmenten els atemptats terroristes tant d’extrema esquerra com d’ultradreta (extrema esquerra: ETA, FRAP, GRAPO; ultradreta: Triple A, Batallón Vasco-Español, Guerrilleros de Cristo Rey).
Els Grups de Resistència Antifeixista Primer d’Octubre (GRAPO) naixeren en l’estiu de 1975.

- Als moments clau, baixa la conflictivitat social (sindicats i partits d’esquerres donen un marge de confiança a Suárez), mentre augmenten els atemptats terroristes tant d’extrema esquerra com d’ultradreta (extrema esquerra: ETA, FRAP, GRAPO; ultradreta: Triple A, Batallón Vasco-Español, Guerrilleros de Cristo Rey).
VÍCTIMES MORTALS DEL TERRORISME
Anys
ETA
GRAPO
Extrema dreta
Altres
TOTAL
1974
1975
1976
1977
1978
1979
1980
1981
1982
1983
1984
1985
17
16
17
17
12
65
78
96
40
43
33
37
-
5
1
7
6
31
6
5
2
2
5
0
0
0
3
8
1
6
20
1
0
0
0
0
0
5
0
1
13
3
2
2
2
2
3
21
17
26
21
28
85
118
124
38
44
47
41
51
TOTAL
484
70
39
54
647

- Als moments clau, baixa la conflictivitat social (sindicats i partits d’esquerres donen un marge de confiança a Suárez), mentre augmenten els atemptats terroristes tant d’extrema esquerra com d’ultradreta (extrema esquerra: ETA, FRAP, GRAPO; ultradreta: Triple A, Batallón Vasco-Español, Guerrilleros de Cristo Rey).

La transició es va aconseguir per les següents CAUSES: 1) Renovada força reformista de la monarquia, en un moment de fortes tensions, quan la democratització semblava inevitable. 2) Suport de la majoria dels procuradors a les Corts a la proposta de Suárez, perquè anava acompanyada d’unes determinades garanties: no exigir responsabilitats als implicats en la dictadura i mantenir il·legalitzada l’esquerra comunista. Representava una transició sense risc. Només el búnquer es va negar.

A.- Avenços de l’oposició
La participació en el canvi, mitjançant la LRP, va propiciar l’acció pròpia dels partits polítics. Poc a poc, l’oposició surt de la clandestinitat a la llum en desembre de 1976:
 El PSOE.
 Santiago Carrillo.
 Els organismes unitaris (“Platajunta”) es van anar afeblint.
 S’aboleixen els TOP.

En desembre de 1976, el PSOE celebra el seu XXVII Congrés, sota el lema “Socialisme és llibertat”, amb autorització del govern i presència dels principals líders dels socialistes europeus.

En desembre de 1976, el PSOE celebra el seu XXVII Congrés, sota el lema “Socialisme és llibertat”, amb autorització del govern i presència dels principals líders dels socialistes europeus.
7 desembre 1976

El líder comunista Santiago Carrillo que, des de principis de l’any 1976 es trobava clandestinament a Espanya, no s’amaga per fer una roda de premsa en Madrid, reclamant el dret del PCE a ser legalitzat; serà detingut, el 23 de desembre de 1976, però alliberat uns dies més tard.

Al mateix temps, els organismes unitaris (la Junta Democràtica i la Plataforma de Convergència Democràtica, la “Platajunta”) es varen anar afeblint.
Capçalera de la manifestació convocada conjuntament per la Junta Democràtica i la Plataforma de Convergència Democràtica, la tarda del 17 de gener de 1976, en el Passeig de “los Alamos de Oviedo”.
Coordinació Democràtica, la “Platajunta”

S’aboleixen els TOP (Tribunals d’Ordre Públic, creats l’any 1963, tribunals civils per a jutjar delictes polítics, no de sang, substituint els tribunals militars en aquestos casos).

B.- L’any clau: 1977
Fou una etapa de fortes tensions. El procés de reformes va estar sempre amenaçat per dues forces oposades que s’alimentaven mútuament: l’extrema dreta i l’extrema esquerre.

Fou una etapa de fortes tensions.
Per un costat, les forces d’extrema dreta, que agrupaven els residus del franquisme més dur, grups terroristes com els Guerrilleros de Cristo Rey,...

Per un costat, les forces d’extrema dreta, que agrupaven els residus del franquisme més dur, diaris del règim com El Alcázar,...

Per un costat, les forces d’extrema dreta, que agrupaven els residus del franquisme més dur, grups polítics com Fuerza Nueva dirigida per Blas Piñar,...

Fou una etapa de fortes tensions. L’extrema dreta (residus del franquisme més dur), els Guerrilleros de Cristo Rey, El Alcázar, o Fuerza Nueva dirigida per Blas Piñar. Aquesta extrema dreta centra el seus esforços en alentir un cop militar, que posés fi al procés democràtic.

Per altra banda, els grups terroristes nacionalistes com ETA o d’extrema esquerra com el GRAPO, amb els seus atacs a l’exèrcit i les forces policials alimentaven les possibilitats d’un colp militar.

La situació va arribar al seu punt de màxima tensió en la setmana del 23 al 29 de gener de 1977, moments dramàtics pel futur de la democràcia, quan una successió de fets violents va estar a punt d’acabar amb la transició. Les manifestacions per una amnistia total es succeeixen, especialment, al País Basc, on es produïren algunes morts causades per la policia o per l’ultradreta.

A l’assassinat d’un estudiant en una manifestació pro-amnistia per part dels “Guerrilleros de Cristo Rey”, li succeeix...
..., li succeeix que els GRAPO segresten als presidents del Consell de l’Estat (Antonio María de Oriol y Urquijo) i del Consell Superior de Justícia Militar (el general Villaescusa).
Diumenge 12 desembre 1976

..., li succeeix que els GRAPO segresten als presidents del Consell de l’Estat (Antonio María de Oriol y Urquijo) i del Consell Superior de Justícia Militar (el general Villaescusa).
A l’assassinat d’un estudiant en una manifestació pro- amnistia per part dels “Guerrilleros de Cristo Rey”, li succeeix...
Desembre 1976

Poc després, el 24 de gener de 1977, un grup de pistolers ultradretans va assassinar 5 advocats laboralistes, lligats a CCOO i al PCE, al seu despatx del carrer Atocha, i va cometre atemptats contra institucions que volien la democràcia.

Poc després, el 24 de gener de 1977, un grup de pistolers ultra – dretans va assassinar 5 advocats laboralistes, lligats a CCOO i al PCE, al seu despatx del carrer Atocha, i va cometre atemptats contra institucions que volien la democràcia.

El seu enterrament es converteix en una impressionant manifestació de força, disciplina i serenitat (es va complir la consigna de silenci) d’un Partit Comunista, encara il·legal.
Multitudinari enterrament dels advocats comunistes morts a l’atemptat del carrer Atocha de Madrid (1977) per part de l’ultradreta.

Aquesta resposta popular i silenciosa de repulsa, en el Madrid de 1977, va demostrar la voluntat general de continuar els canvis de forma pacífica.
Multitudinari enterrament dels advocats comunistes morts a l’atemptat del carrer Atocha de Madrid (1977) per part de l’ultradreta.

27 gener 1977

La Vanguardia Española Dijous 27 gener 1977

EL PCE, EN EL CARRER. L’any 1977, els moviments per la legalització del PCE es precipiten. El 24 de gener, cinc treballadors d’un despax laboralista dels carrer d’Atocha són assassinats per grups ultradretans.

El GRAPO i ETA hi van contestar amb l’assassinat de militars i policies.

El GRAPO i ETA hi van contestar amb l’assassinat de militars i policies.
Els assassinats de guàrdies civils són aprofitats per l’extrema dreta civil i militar per crear tensió als funerals, que pretén rompre la moderació de l’esquerra i provocar qualque reacció violenta, que justifiqui una involució en el procés democratitzador.
Dissabte 20 octubre 1979

En aquesta situació de forta tensió, la legitimitat de les eleccions de la futura democràcia passava per la participació, sense exclusions, de totes les forces polítiques i el gran problema era la legalització del PCE. El búnquer, sobretot els militars, es negaven a acceptar-la. Adolfo Suárez li posa coratge i habilitat política, i va saber sortejar els obstacles, adoptant mesures que permeteren el pas a un règim democràtic.

A principis de febrer de 1977 es relaxa la tensió:
- La policia allibera els dos segrestats pel GRAPO.
Dissabte 12 de febrer 1977

- La policia allibera els dos segrestats pel GRAPO.

- Aprovada la LRP, els mesos següents, es dicta un decret de legalització de partits polítics sense interferència de l’executiu (queda en mans del Tribunal Suprem).
- A principi de 1977, es comencen a legalitzar, progressivament, els partits de l’oposició, excepte el PCE i altres més a l’esquerre (PTE, ORT, OICE, MC, PCT, LC, LCR, etc.), i els republicans (com ERC).

- S’amplia l’amnistia de presos polítics i es legalitza la vaga i el tancament patronal.

- Més transcendental serà la legalització del PCE, el 9 d’abril, dissabte Sant.
Diumenge de Pasqua 10 abril 1977

Diumenge Pasqua 10 abril 1977

- I el PCE va moderar les seves radicals posicions, cosa que evidencia que la democràcia no estarà limitada per la por als militars, els quals protesten aïradament aquesta mesura (es fa en contra d’allò que s’havia acordat amb el “búnquer”).

- Poc més tard, es permet la llibertat sindical i es legalitzen les centrals sindicals democràtiques (CCOO, UGT, USO...), tot això per consolidar la legitimitat democràtica de les eleccions.

- Es va avançar en l’exercici de les llibertats i es varen desmantellar les organitzacions franquistes.
- Principi d’abril 1977, Suárez suprimeix la Secretaria General del Movimiento Nacional (càrrec que ell mateix ostentava just uns anys abans).

- Es va avançar en l’exercici de les llibertats i es varen desmantellar les organitzacions franquistes.
- Principi d’abril 1977, Suárez suprimeix la Secretaria General del Movimiento Nacional (càrrec que ell mateix ostentava just uns anys abans) i la CNS (Central Nacional Sindical).

- POLÍTICA EXTERIOR. Espanya restableix relacions diplomàtiques amb dos estats ben significatius: Mèxic (s’havia mantingut fidel a la República) i la URSS.
Adolfo Suárez i José López Portillo van normalitzar les relacions Espanya-Mèxic.

DOCUMENT 6.- “Exilio en México. Es importante destacar el papel del Presidente Lázaro Cárdenas; la mejor manera de resumir su actitud hacia los exiliados es reproducir la contestación del Presidente cuando, en el Consejo de Ministros convocado para tratar el tema de la acogida de los exiliados, contestó a los opositores que le planteaban:
¿Como vamos a acoger a todos sin previa selección?; Lázaro Cárdenas Contestó: ‘A los que han luchado en su país a favor del Gobierno legalmente constituido, no les vamos a ofender con un interrogatorio. Hay que recibirlos a todos’.”

En Sevilla, entrevista entre Adolfo Suárez (president govern) i José López Portillo (president de Mèxic).

- POLÍTICA EXTERIOR. Espanya restableix relacions diplomàtiques amb dos estats ben significatius: Mèxic i la URSS.
A la URSS li preocupava que Espanya entrés en l’OTAN. El propi primer ministre, Alexei Kosiguin, va advertir a Marcelino Oreja, en la primera visita d’un ministre d’Afers Exteriors espanyol a Moscou en tota la història (17 gener 1979), que Espanya cauria en la irrellevància una vegada dins d’aquest sistema militar. “Els americans els donaran ordres i vostès hauran de complir-les”, li va argumentar el número dos de Leónidas Breznev.
Primer ministre de la URSS, Alexei Kosiguin.
Marcelino Oreja
Leónidas Breznev.

- POLÍTICA EXTERIOR. Espanya restableix relacions diplomàtiques amb Mèxic i la URSS, i amb altres potències.
Adolfo Suárez i el rei reben, en Barajas, a Jimmy Carter (president EUA).
Adolfo Suárez amb Fidel Castro
i el rei Joan Carles I amb Fidel Castro.
Adolfo Suárez va rebre a Yasser Arafat (1977, a dalt, la polèmica abraçada) i a Fidel Castro (dreta), en la Moncloa, que segons Washington eren “l’eix del mal” de l’època.

- POLÍTICA EXTERIOR. Espanya restableix relacions diplomàtiques amb dos estats ben significatius: Mèxic (s’havia mantingut fidel a la República) i la URSS, i amb altres potències.
Adolfo Suárez amb Jimmy Carter, el president dels EUA.

BLOC III. TEMA 14/5. TRANSICIÓ (75-82) I DEMOCRÀCIA (82...
EDAT CONTEMPORÀNIA TEMA 14.- Transició política (1975-82) i l’Espanya democràtica (1982 -96-2015) / T-5 14.1.- INTRODUCCIÓ. 14.2.- ELS INICIS DE LA TRANSICIÓ (1975-1978). 14.3.- LES PRIMERES ELECCIONS DEMOCRÀTIQUES DE 1977. 14.4.- LA CONSTITUCIÓ DE 1978. GESTACIÓ DEL PROCÉS CONSTITUCIONAL. 14.5.- L’ESTAT DE LES AUTONOMIES. MAPA 20 (mapa autonòmic i vies d’accés). 14.6.- CONSOLIDACIÓ DE LA DEMOCRÀCIA (1978-1982). 14.7.- ELS GOVERNS DE LA DEMOCRÀCIA (1982-2015) I LA INTEGRACIÓ D’ESPANYA EN EUROPA (1986).

14.3.- LES PRIMERES ELECCIONS DEMOCRÀTIQUES DE 1977. 1v TEXT, op A (2006, juny). 2v preg. op B (2009, juny). 3v preg. op A (2010, setembre). 4v preg. op B (2011, setembre). 5v preg. op A (2013, setembre). 6v preg. op A (2014, juny). 14.3.1.- El procés constitucional. 14.3.2.- Crisi econòmica, consens social i actituds violentes. A.- La crisi econòmica de 1973. B.- Els Pactes de la Moncloa i la reforma fiscal. C.- Qüestió autonòmica, consens social i actituds violentes. MAPA 20.
14.3.- PRIMERES ELECCIONS DEMOCRÀTIQUES 1977

Dies després de legalitzar el PCE, el 15 d’abril de 1977, el govern d’Adolfo Suárez convoca eleccions generals per a dos mesos més tard, que se celebren el 15 de juny de 1977.

Adolfo Suárez convoca eleccions generals, que se celebren el 15 de juny de 1977.

Adolfo Suárez convoca eleccions generals, que se celebren el 15 de juny de 1977.
Les forces polítiques comencen a mobilitzar-se i sorgeixen molts grups polítics, hi havia més de 200 partits (legals i il·legals), alguns amb escassa militància.

 UCD (Unión de Centro Democrático).
 AP (Alianza Popular).
 PSOE.
 PCE.
 Altres: ORT, PTE, OICE, PCT, MC, LC, LCR, BR.
 Grups nacionalistes.
Comença una febril activitat organitzativa, propagandística i per formar COALICIONS:

 UCD (Unión de Centro Democrático) al voltant de Suárez (coalició de 6 partits d’orientació liberal, demòcrata-cristiana i, fins i tot, social-demòcrata, on es mesclen tendències procedents del reformisme franquista amb gent de l’oposició democràtica).

Leopoldo Calvo Sotelo

 AP (Alianza Popular) aglutinava a 7 partits de la dreta (que s’havien legalitzat com associacions, abans de la Llei de partits), dirigits pels “7 Magnífics”, personatges provenint de la darrera etapa del franquisme, amb Fraga Iribarne i López Rodó.
Laureano López Rodó, Ministre del “Plan del Desarrollo”

 PSOE, opció d’un socialisme democràtic i marxista, els seus líders dos joves sevillans: Felipe González i Alfonso Guerra.

 PCE, entorn al dirigents històrics Santiago Carrillo i Dolores Ibárruri, representaven el baluard de l’esquerra i de la lluita antifranquista.

 Altres grups: ORT (maoista), PTE, OICE, PCT, MC, UCE, BR, LC, LCR, o grups nacionalistes es presentaren amb diverses coalicions o plataformes.

Tot això va passar dins d’un clima de violència pels atemptats terroristes (bàsicament per ETA). Però, la campanya electoral es desenvolupà en ordre i pacíficament, amb gran assistència als mítings dels principals partits.
Cartells de la campanya institucional en pro de la participació, en les eleccions generals del 15 de Juny 1977.

Mentrestant, tornen a Espanya significatius exiliats, com Dolores Ibàrruri, “La Pasionària”.

També, don Joan havia cedit els seus drets dinàstics al rei Joan Carles (maig 1977), posant fi a la irregularitat successòria que Franco havia provocat.

El 15 de juny del ’77, sense incidents i amb una alta participació (80%), hi ha eleccions lliures.
Suárez junt a la seva esposa, Amparo Illana, votant en les eleccions generals de juny de 1977.

TEMA 14 A. LA TRANSICIÓ (1075-1982)

TEMA 14 A. LA TRANSICIÓ (1075-1982)

Recomendados

Recomendados

Más contenido relacionado

La actualidad más candente

La actualidad más candente (20)

Similar a TEMA 14 A. LA TRANSICIÓ (1075-1982)

Similar a TEMA 14 A. LA TRANSICIÓ (1075-1982) (20)

Más de Assumpció Granero

Más de Assumpció Granero (20)

Último

Último (8)

TEMA 14 A. LA TRANSICIÓ (1075-1982)