Presentació elaborada pels alumnes de 5è del CEIP Can Cantó (Eivissa) Rondalla "Es Gegant des Vedrà"

2. Això eren dos germans molt pobres i molt bons al.lots . Un dia son pare es va posar malalt . Sa mare li donava frígola i ell no es curava . Li varen donar herballuïsa i tampoc es curava. No el sabien curar amb remeis casolans.

3. La mare va cridar el fill gran. Vine Joan. Has d’anar a buscar la curandera. Sí, mare. Li has de dir que vengui que ton pare està molt malalt. Ara mateix hi vaig va dir en Joan. Jo també hi vull anar! Va dir en Toni.

4. A la tarda va arribar la curandera amb els dos germans. Era una dona molt vella i molt sàvia. Es va mirar son pare.Va veure que tenia molta febre. Aquella malaltia només es podia curar amb una cosa: Un pegat de fonoll marí des Vedrà damunt de les costelles Toni, tu ets massa petit, va dir la mare. Hi vull anar, hi vull anar! Deia en Toni. Deixeu-lo venir, mare. Jo me´n cuidaré, va dir en Joan Està bé. Però aneu molt amb senyet

5. Es varen posar molt trists. A l’illa des Vedrà hi havia un gegant molt dolent. No s’hi podia atracar ningú perquè es menjava la gent. Mentre la mare plorava, els fills, d’amagat, agafaren el llaüt de son pare. Quan ningú els veia, es posaren a remar.

6. Quan eren prop des Vedrà, el gegant els va veure. Es va empipar molt. Els va tirar una pedra tan grossa que va foradar el llaüt. Ells nedaren fins a arribar a les roques arrossegant el llaüt així com podien.

7. El gegant els va agafar amb les seves enormes manotes. -No us volíem empipar. Només volem un manadet de fonoll marí per curar el nostre pare.-demanava en Joan. -Si no em duis una dotzena de pops cada dia, us menjaré a vosaltres dos!-va resoldre el gegantot. -Pescarem pops, no ens faceu mal!-ploraven els germans. -I ara, arreglareu el llaüt, mentre jo us vigilaré. Tenien molta por. Mesquinets!

8. Quan el llaüt va estar arreglat, el gegant va dir .-Escolta bé,al·lot -la seua veu retronava -, el teu germà petit quedarà amb mi perquè tu no puguis fugir. Cada matí , el gegant retenia el petit, en Toni, mentre el seu germà anava a pescar. Passaven els dies. El gegant no volia deixar-los tornar.

9. -Deixeu-nos tornar, per favor! –demanava en Joan. -Si passa gaire temps, el nostre pare es morirà –demanava en Toni. -No,no! –contestava el gegant. I s`asseia a menjar els pops que ells pescaven. A cada mossegada, s’enviava un pop perquè no tenia dents .

10. Passava el temps. Els dos germans no podien esperar més. Agafaren un bon manat de fonoll marí per curar son pare i l’amagaren ben amagat. Aquell dia en Joan pescà moltíssims pops, més que mai, més de cent. Dins cada pop hi van ficar un bogamarí. El gegant se’ls va menjar tots.

11. Després de fer-se aquell fart, el gegant va tenir mal de panxa. Els pics dels bogamarins se li clavaven dins la panxa. Va patir tota la tarda fins que es va poder adormir. Dormia i dormia, roncava i roncava però no es despertava. Els dos germans se n’aprofitaren. Agafaren una corda. -Ja és nostre! –deia en Joan. -Lliga’l ben fort! –deia en Toni.

12. El lligaren ben fort.Li fermaren als peus una corda molt llarga per arrossegar-lo amb amb el llaüt. El volien ensenyar a tots els vesins perquè tothom ves que havien set tan valents. Remaren cap a casa seva. El gegant pesava molt. Enmig de la mar la corda es va amollar. El gegant es va esfondrar ben per avall. Es va ofegar i no va tornar a sortir mai més.

14. Aquesta presentació i els dibuixos han estat elaborats pels alumnes de 5è del CEIP Can Cantó d’Eivissa. Tutora: Sonia Tena Tena Abril 2009 Basada en la rondalla “El gegant des Vedrà”, editada pel Consorci per al Foment de la Llengua Catalana i la Projecció Exterior de la Cultura de les Illes Balears (Edició: abril de 2005) © Consorci per al Foment de la Llengua Catalana i la Projecció Exterior de la Cultura de les Illes Balears © de l’a daptació: Iolanda Bonet © de les il·lustracions originals: Aina M. Page © del te xt original: Hereus de Joan Castelló i Guasch L’obra original està publicada al llibre Rondaies eivissenques de Joan Castelló i Guasch, a les pàgines 42-52, de l’Institut d’Estudis Eivissencs.