1. http://www.inspremiahmc.blogspot.com/ C.Aranda & J.Manero

2. Les
revolucions
liberals
podien
definir-­‐se
com
el
conjunt
de
revolucions
que,
dirigides
per
la
burgesia
il·∙lustrada,
es
donaren
a
Europa
i
les
seves
colònies
a
finals
del
segle
XVIII
i
durant
la
primera
meitat
del
XIX.
Aquestes
acabaren
definiAvament
amb
el
sistema
de
l’AnAc
Règim
i
possibilitaren
la
implantació
del
liberalisme.
Significaren
el
pas
cap
el
món
contemporani.
C.Aranda & J.Manero

3. Liberalisme polític Absolutisme
El liberalisme polític te tres principis bàsics: • Sobirania Reial
 Sobirania Nacional (no hi ha sufragi)
 Expressada en alguna mena de sufragi • Concentració poders (Rei)
 niversal
U (tots els homes majors d’edat) • Absència de llibertats
 estringit (s’estableix un criteri per votar)
R (Privilegis legals)
 l
E principal és el censatari [No hi ha Constitució]
 Divisióde Poders
 Legislatiu (Parlament)
 Executiu (Govern)
 Judicial (Jutges i Tribunals)
 Llibertats individuals
 Igualtat davant la llei
Aquests principis es recullen en una Constitució
C.Aranda & J.Manero

4. La
Revolución
Americana,
que
propicià
la
independència
de
les
13
colònies
britàniques
d’Amèrica
del
Nord,
fou
la
primera
revolució
liberal.
Serví
d’influència
per
a
les
posteriors
revolucions
eruopees.
El
4
de
juliol
de
1776
es
produí
la
declaració
d’independència.
Després
d’un
conflicte
amb
la
metròpoli,
el
1787
es
consAtuí
el
primer
estat
liberal.
La
ConsAtució
recollia
els
principis
bàsics
del
liberalisme,
creant
una
República
basada
en
la
Federació
d’Estats.
Es
feia
també
una
àmplia
delcaració
de
drets
(llibertat
d’expressió,
de
premsa,
de
religió...).
Que es
converteix
Declaració de la Independència
C.Aranda & J.Manero
G. Washington

5. La Revolució Francesa
A finals dels segle XIX a França hi
havia amplis grups que desitjaven
canvis profunds. Especialment cal
destacar a la burgesia, inspirada en
les idees de la il·lustració.
Jurament del joc de la Pilota
C.Aranda & J.Manero
Lluís XVI
5

6. C.Aranda & J.Manero

7. Les causes de la Revolució
Caldria parlar d’una crisi estructural a la França del
moment. El sistema de l’Antic Règim no funciona, la
burgesia vol canvis que relacionin el seu poder econòmic
amb el polític.
A causa
Lluís XVI
Per contra, l’aristocràcia s’aferrava als seus privilegis,
de
boicotejant qualsevol intent de canvi.
Conjunturalment, la situació econòmica és delicada. Es
donen importants crisis de subsistència, que afecten els
pagesos i el baix poble urbà. Aquestes crisis afecten la
indústria, que a més a de fer front a la competència
anglesa. L’atur es dispara.
Les finances de l’estat es troben en bancarrota.
L’endeutament és brutal, i el sistema fiscal de l’Antic
Règim fa impossible millorar la situació.
C.Aranda & J.Manero 7

8. Davant la crisi financera, la Monarquia vol fer una
reforma fiscal, consistent en fer pagar impostos a
l’aristocràcia, que s’hi nega.
L’actitud dels nobles ocasionà una greu crisi política,
obligant el rei a convocar els Estats Generals.
Mentre es preparava aquesta assemblea es donà una
intensa activitat política, cal calia escollir els
representants de cada estament i recollir les seves
demandes (Quaderns de Queixes, ).
Els Estats Generals van ser inaugurats per Lluís XVI a
Versalles el 5 de Maig de 1789.
C.Aranda & J.Manero

9. Tradicionalment, en els Estats Generals cada estament tenia un vot i les
deliberacions es feien per estaments. El Tercer Estat però demanà la doble
representació, el vot per persona i les deliberacions conjuntes. Era l’única forma
de poder imposar-se.
El rei i els privilegiats es negaren. Per una el Tercer Estat és constituí en
Provoca això
Assemblea Nacional (20 de Maig de 1789). Tingué el recolzament d’una part
del clero i una minoria nobiliària. El 9 de juliol es constituí l’Assemblea Nacional
Provoca una tensió amb
Constituent. estament privilegiats
aquests demanen
El 14 de juliol es va prendre la Bastilla, símbol
de l’absolutisme.
La burgesia, per evitar que es possés fi al
procés, creà la Guàrdia Nacional.
Mentrestant, al camp es produí una intensa
revolta antisenyorial (Grande Peur).
C.Aranda & J.Manero

10. Pamflet de Joseph Sieyes de 1789 que expressa
la consciència i la realitat del Tercer Estat com a
grup social. Sieyes planteja tres qüestions que
esdevindran claus: "Què és el Tercer Estat? Tot.
Què ha estat fins ara en l’ordre públic? Res. Què
demana? Arribar a ser alguna cosa". I esmenta
la superioritat numèrica del Tercer Estat, uns 25
milions de persones, mentre el clergat
representa unes 80.000 i la noblesa 110.000.
Amb aquestes xifres demana un major nombre
de representants del Tercer Estat.
C.Aranda & J.Manero

11. L’Assemblea Nacional (1789-1792)
La burgesia moderada té un doble objectiu: establir un
règim liberal de monarquia parlamentària (Lluís XVI), i
establir la llibertat econòmica (capitalisme).
La pressió del poble, la burgesia radical i l’aristocràcia farà
fracassar aquest projecte.
Incialment, l’Assemblea Nacional Constituent (1789-1791),
legislà per abolir l’AR.
- Els decrets del 4 i l’11 d’agost aboliren jurídicament el
feudalisme. Els pagesos però, havien de “rescatar” les
terres.
- El 26 d’agost s’aprovà la Declaració de Drets de l’Home i
del Ciutadà (llibertat, igualtat, propietat, sobirania nacional)
- Reformes econòmiques, administratives i socials, com
l’abolició de les duanes internes, els gremis, la unificació de
mesures, la descentralització, un nou sistema fiscal, la
nacionalització dels béns eclesiàstics, l’aprovació del
divorci....
- La Constitució del 1791 és una constitució moderada,
elaborada sense consens enmig d’una gran tensió.
C.Aranda & J.Manero

12. Una de les conseqüències amb major abast històric de la
revolució va ser la declaració dels drets de l'home i del
ciutadà. Té un doble vessant, moral (drets naturals
inalienables) i polític (condicions necessàries per a l’exercici
dels drets naturals i individuals), que condiciona l’aparició d’un
nou model d'Estat, el dels ciutadans; l'Estat de Dret,
democràtic i nacional. La Declaració dels Drets de l’Home i
dels Ciutadà francesa de 1789 va servir de base i d’inspiració
a totes les declaracions del segle XIX i del XX perquè és
indiferent a les circumstàncies en les quals neix i afegeix als
drets naturals, els drets del ciutadà. Però sobretot, és un
text atemporal, únic, separat del text constitucional i, per
tant, amb un caràcter universal, a més a més, és un text
breu, clar i senzill. Vet aquí la seva transcendència i èxit a
França, a Europa i al món occidental. Els drets més destacats
que estableix la declaració del 26 d'agost de 1789 són:
Article 1r. Els homes neixen lliures i iguals en drets, i les
distincions socials només poden fundar-se en la utilitat
comuna. Art. 2n. L'objecte de tota societat política és la
conservació dels drets naturals i imprescindibles de l'home.
Aquests drets són la llibertat, la propietat, la seguretat i la
resistència a l'opressió. Art. 3r. El principi de tota sobirania
resideix essencialment en la nació. Cap individu ni corporació
no pot exercitat autoritat que no emani expressament d'ella.
La llibertat consisteix a poder fer tot allò que no perjudica
d'altri (...). Art. 6è. La llei és l'expressió de la voluntat
general. Tots els ciutadans tenen dret a concórrer la llur
formació personalment o per representants. Art. 7è. Cap
home no pot ésser acusat, arrestat ni detingut sinó en casos
determinats a la llei i amb les formalitats prescrites per ella
(...). Art. 10è. Ningú no ha d'ésser molestat per les seves
opinions, encara que siguin religioses, mentre la seva
manifestació no torbi l'ordre públic establert per la llei. Art.
C.Aranda & J.Manero 11è. La lliure comunicació dels pensaments i de les opinions és
un dret dels més preats de l'home.

13. La Constitució del 1791 establia un sistema de monarquia constitucional.
Existia la divisió de poders (tot i atorgar un paper preponderant a la Corona),
es garantien els drets individuals (igualtat davant la llei) i s’establia la sobirania
nacional (amb un sufragi censatari indirecte).
El projecte moderat fracassà, la Revolució es radicalitzarà i la monarquia
caurà.
Els sectors absolutistes (aristocràcia, clergat refractari) intentaven oposar-se a
l’Assemblea, amb la col·laboració de les potències estrangeres absolutistes. La
burgesia moderada considera que els canvis que s’han produït són suficients.
En canvi, la burgesia més radical vol continuar vers una organització més
democràtica (sans-culottes).
Lluís XVI, no col·laborà (fugida de
Varennes, juny 1791) i arribà a mostrar una
clara complicitat amb les potències
absolutistes que lluitaven contra la França
revolucionària (abril-agost, 1792). La seva
actitud acabà amb l’assalt a les Tulleries
(10 d’agost), l’arrest del rei i la
convocatòria d’eleccions per sufragi
universal masculí.
C.Aranda & J.Manero

14. La Convenció Nacional (1792-1795)
La primera mesura de la Convenció Nacional va ser abolir
la monarquia i aprovar la república (20 de setembre).
La Convenció Girondina(1792-1793)
Els girondins són liderats per Danton. Aquests moderats controlaven la
Convenció amb la col·laboració de la Plana (centre) i l’oposició dels muntanyecs
(jacobins, cordeliers...).
Es plantejà la qüestió del Rei. Tot i
les divisions, la Convenció el
condemnà a mort. Lluís XVI serà
guillotinat el 21 de gener de 1793.
Aquest fet provocà una nova
coalició de potències absolutistes
(Anglaterra, Àustria, Prússia, el
Papa, Holanda i Espanya)
C.Aranda & J.Manero

15. El clergat presa de la els nobles recolzaren la insurrecció
La refractari i Bastilla (14 juliol 1789)
camperola de la Vendée (Guerra civil)
La fam i la crisi econòmica castigaven el país.
Els sans-culottes reclamaven reformes econòmiques i
socials igualitàries.
El juny del 1793 els jacobins arrestaren i executaren els
principals líders girondins i ocuparen el poder.
La Convenció Jacobina: el Terror (1793-1794)
És l’etapa més radical de la Revolució.
Es redactà una nova constitució (1793). Es tracta
d’una constitució democràtica (mai entrà en vigor),
que atorga el sufragi universal, així com amplíssims
drets (sanitat, educació...).
S’establí un govern revolucionari, que va suspendre
les garanties constitucionals i instaurà el Terror. El
govern era dirigit per Robespierre, i estava dividit en
dos comitès: el Comitè de Salvació Pública i el
Comitè de Seguretat Nacional.
C.Aranda & J.Manero

16. El Comitè de Salvació Pública, controlat per Robespierre, concentrà el poder
polític, l’exèrcit, el poder local (representants en missió)
El Comitè de Seguretat Nacional era l’encarregat de lluitar contra els
antirevolucionaris (Llei de Sospitosos).
S’iniciaren grans reformes socials i econòmiques:
-Ensenyament Primari (universal i gratuït)
-Assistència a nens, ancians...
-Creació de l’Exèrcit Nacional (lleves en massa)
- Redistribució propietat agrària
- Llei del Màxim General
- Reglamentació dels Salaris
- Persecució dels especuladors
- Abolició del rescat dels drets feudals
- Salaris mínims
La tardor del 1793, gràcies a la Llei de Sospitosos i als Tribunals
Revolucionaris arribà el Terror. Es perseguí els contrarevolucionaris
(aristòcrates, clergat refractari, especuladors). Es donaren més de 50.000
execucions.
C.Aranda & J.Manero

17. El Terror acabarà generant una forta oposició (enragés i moderats)
Finalment, la Plana actuarà amb els Girondins (27,VII,94, cop de Termidor,
juliol). Robespierre i els seus col·laboradors són detinguts i executats
La Convenció Termidoriana (1794-1795)
La burgesia moderada torna a ocupar el poder, i desmantella la tasca del
jacobins. S’acaba el Terror, finalitza la influència de jacobins i sans-culottes.
S’elborà una nova constitució (1795),
moderada. Un cop aprovada, es produí la
dissolució de la Convenció, donant pas al
Directori.
C.Aranda & J.Manero

18. El Directori (1795-1799)
La burgesia moderada torna al poder (República dels
Propietaris).
La Constitució del 1795 és moderada. Torna el sufragi
censatari, el poder executiu és en mans d’un Directori
(5 membres), mentre que el poder legislatiu rau en
dues cambres (Consell dels 500 i Consell d’Ancians).
L’època del Directori serà molt inestable.
La llibertat econòmica provocà la pujada de preus, i la
revolta de Babeuf (Conjura dels Iguals).
Els realistes es reorganitzaren i arribaren a guanyar les
eleccions del 1796 (anul·lades pel Directori).
L’èxit més destacat va ser la política exterior
annexionista, que cercava prestigi i recursos. L’exèrcit
tenia un gran prestigi, i cada cop més la burgesia com a
única possibilitat de mantenir l’ordre social.
C.Aranda & J.Manero

19. L’època napoleònica
El 18 de Brumari de 1799 (9 de novembre) Napoleó
farà un cop d’estat, acabant amb el Directori. La
revolució havia finalitzat dins de França, i ara calia
extendre-a fora de les seves fronteres.
L’època napoleònica es divideix en dues etapes: el
Consolat (1799-1804) i l’Imperi (1804-1814).
C.Aranda & J.Manero

20. Amb el Consolat (1799-1804) es redactà una nova Constitució
(1800). El sufragi era universal indirecte i no secret. L’executiu
era en mans de tres cònsols. El poder legislatiu estava
subordinat a l’executiu. No hi ha declaració de drets.
Inicialment, els tres cònsols van ser Sieyès, Ducros i Napoleó.
El 1802 Napoleó serà nomenat cònsol vitalici. El 1804 coronat
Emperador.
Durant el Consolat comença àmplia tasca reformadora
(centralització i uniformització), continuada durant l’Imperi:
- Codi Civil, Codi de Comerç, Codi Penal
- Llei d’enjudiciament civil, Llei d’enjudiciament criminal
- Concordat amb el Vaticà, restablint el culte catòlic
- Reforma Fiscal
- Sistema educatiu centralitzat
C.Aranda & J.Manero

21. L’expansió exterior va ser un component fonamental de l’etapa napoleònica. Es
pretenia instaurar un imperi dominat per França, mentre es difonien les idees
revolucionàries.
Malgrat els importants èxits, la resistència europea acabà amb l’imperi de
Napoleó (1814, 181, Waterloo).
C.Aranda & J.Manero

22. C.Aranda & J.Manero

23. L’Europa de la Restauració
La derrota de Napoleó deixà pas a una
etapa de restauració de l’absolutisme, que
perdurà fins el 1848.
El sistema de la Resturació (Metternich)
serà configurat amb el Congrés de Viena
(1814-1815) amb la participació d’Àustria,
Rússia, Prússia, Gran Bretanya i França.
Es defensava l’absolutisme, el legitimisme i
es cercava l’equilibri territorial.
Per mantenir el sistema es creà un sistema
de congresos (Viena, 1815; Aquisgrà, 1818;
Troppau, 1820; Laibach, 1821; Verona,
1822)) i es defensà el dret d’intervenció
(Santa Aliança, formada per França, Rússia
i Àustria). Calia perseguir el liberalisme i
impossibilitar el seu triomf.
23
C.Aranda & J.Manero

24. El Congrés de Viena reordenà el mapa europeu. Es volia equilibrar les forces
de les grans potències, sense considerar els interessos nacionals dels
pobles.
C.Aranda & J.Manero

25. La Restauració serà un període inestable, enfrontada a les revoltes
provocades pel liberalisme i el nacionalisme. Aquests moviments
cristal·litzaren en les onades revolucionàries (1820, 1830 i 1848).
Les revolucions liberals
El liberalisme polític és un moviment
contradictori. És revolucionari, car lluita
contra l’Antic Règim, però a la vegada és
conservador, car no vol ni la igualtat
econòmica ni la social.
Durant la Restauració formaran societats
secretes (francmaçons, carbonaris...).
Inicialment lluitarà contra l’Antic Règim (fins
mitjans segle XIX). Després lluitarà contra el
Moviment Obrer (segona meitat segle XIX)
C.Aranda & J.Manero

26. La primera onada revolucionària es donà entre el 1820 i el 1824. El fet
més destacà es produí amb el Trienni Liberal espanyol (1820-23).
La intervenció de la Santa Aliança acabà amb elles, ja que la burgesia
moderada no comptava amb el recolzament de les masses. L’exèrcit hi
col·labora (pronunciaments) i tot i no tenir èxit, debilitaran el sistema de la
Restauració.
Comença la guerra d’independència de Grècia i de les colònies
llatinoamericanes
C.Aranda & J.Manero

27. La segona onada revolucionària es donà entre el 1829 i el 1839.
Hi hagué més participació de les masses (crisi econòmica i social). Per aquesta
raó tingué més èxit. A l’Europa occidental significà el final del poder aristocràtic i
el domini de la gran burgesia, partidària del constitucionalisme moderat (sufragi
censatari). A l’Europa oriental fracassà totalment (continuà AR).
A més, s’aconseguí la independència i la instauració del liberalisme a Bèlgica
(s’independitza d’Holanda, 1830) i la independència de Grècia respecte de
l’Imperi Turc (1829-30).
La revolució més destacada va ser la
de França, contra l’absolutismes de
Carles X. Amb les tres jornades
glorioses de juliol, cau l’absolutisme i
arriba al poder una monarquia
parlamentària (Lluís Felip d’Orleans).
És la gran burgesia moderada la que
ara ocupa el poder.
C.Aranda & J.Manero

28. C.Aranda & J.Manero

29. La tercera onada revolucionària es donà entre el 1848. Fou el punt
culminant de les revolucions del segle XIX, ja que suposà la fi definitiva del
sistema Metternich i la irrupció classe obrera.
A l’Europa Occidental fou una revolta social i política, on apareixen idees més
democràtiques (Sobirania Popular, Sufragi Universal). Els obrers són ja una
força política independent, que reclama millores.
A l’Europa Oriental fou una lluita anti-absolutista amb un fort component
nacionalista. No s’aconseguiren els èxits occidentals.
C.Aranda & J.Manero

30. Les insuficients reformes del 1830 més la crisi
econòmica propiciaren la revolució de 1848.
La revolució s’incià a París el febrer de 1848,
amb la participació de les masses i la mitjana
burgesia.
La revolta provocà l’abdicació de Lluís Felip
d’Orleans, proclamant-se la II República. Es
creà un govern provisional (republicans
moderats, republicans radicals, socialistes, un
obrer), que anuncià eleccions a una Assemblea
Nacional Constituent (sufragi universal) i inicià
tota una sèrie de reformes: establiment del dret
del Treball, limitació Jornada Laboral, creació de
Mútues, creació dels Tallers Nacionals,
establiment del sufragi Universal, dret de Vaga,
eliminació pena de mort per als delictes
polítics...
C.Aranda & J.Manero

31. Les eleccions donaren la victòria als burgesos
moderats, que iniciaren la liquidació de les
reformes. El juny dels 1848 es donà la segona
fase de la revolució, que enfrontà a la burgesia
(unida) i al proletariat.
Davant la insurrecció Obrera i d’Esquerres la
burgesia s’uneix i exerceix una dura repressió.
És el primer enfrontament entre burgesos i
obrers.
El desembre es celebraren eleccions
presidencials, amb la victòria de Lluís Napoleó
Bonaparte. Aquest, el 1851 es proclamà
emperador, iniciant així el Segon Imperi.
C.Aranda & J.Manero

32. La construcció dels estats
nacionals El pensament liberal definia pernació com un
conjunt de ciutadans lligats
la
una història,
una llengua o una cultura comunes, però
sobretot units per la voluntat de viure en comú i
regir-se per les mateixes lleis i institucions.
És un moviment vinculat amb el liberalisme
(llibertat individual i col·lectiva) i amb els
interessos econòmics de la burgesia (creació
d’un mercat nacional).
És revolucionari car no accepta la legitimitat
dinàstica ni el mapa del Congrés de Viena (no
respecta els nacionalismes).
Té dues ideologies bàsiques: Liberal (inspirada en la Revolució Francesa) i
Conservador (Volksgeist, inspirada en el Romanticisme).
Actua en un doble sentit. Com a força unificadora (Alemanya, Itàlia) o com a
força disgregadora (I.Àustro-Hongarès). C.Aranda & J.Manero

33. C.Aranda & J.Manero

34. En l’eclosió del nacionalisme del segle
XIX influïren l’imperialisme napoleònic, els
ideals liberals (drets del ciutadà) i el
Romanticisme.
El nacionalisme reclama els drets polítics d’una nació
El nacionalisme defensarà el dret a
constituir Estats que s’identifiquin amb
nacions.
Al segle XIX a Europa destacaren les
unificacions alemanya i italiana, que
canviaren el mapa d’Europa (liquidaren el
sistema Metternich i plantegaren
qüestions que portaren a la Gran Guerra).
En ambdós casos, la burgesia serà la
classe rectora, pactant amb l’aristocràcia.
La unificació es farà en profit de la zona
més desenvolupada, i per aconseguir-la
es donaran importants conflictes armats.
34
C.Aranda & J.Manero

35. La unificació italiana L’actual Itàlia al segle XIX es trobava
dividida en diversos territoris: Estats
(1859-1870) Pontificis, El Regne de les Dues Sicílies,
Vèneto, Llombardia, Parma, Mòdena i la
Toscana.
El territori protagonista de la unificació
serà el Regne del Piamont, amb el rei
Víctor Manuel II de Savoia i el seu primer
ministre Cavour.
El projecte tindrà el recolzament de la
burgesia industrial del nord.
C.Aranda & J.Manero

36. Com a antecedents de la unificació hem de considerar diversos factors,
culturals, polítics i econòmics.
Es donava a mitjans del segle XIX el Rissorgimento, un moviment intel·lectual
lligat amb el romanticisme.
Políticament parlant, hi havia diverses opcions. L’opció monàrquica de Cavour
no unia revolució i unificació. L’opció Republicana de Mazzini sí que unia
revolució i unificació. L’opció neogüelfa de Gioberti defensava el lideratge del
Papa. Per últim, l’opció guerrillera de Garibaldi uneix revolució, república i
democràcia (amb els Camises Roges arribà a conquerir Nàpols).
Econòmicament, mentre que el nord era un territori industrial, la resta del país
era predominantment agrícola. La burgesia necessita un mercat nacional.
C.Aranda & J.Manero

37. C.Aranda & J.Manero

38. El 1849 arribà al tron Victor Manuel II
(Cavour). El Regne del Piemont impulsarà el
liberalisme i la industrialització, esdevenint el
líder del projecte unificador.
El procés s’inicià el 1859, amb l’aliança amb
Napoleó III (Plombiers, 1857). Així es podrà
donar la guerra contra Àustria. Napoleó III
però abandonà el Piemont (signant la pau
amb Àustria). Tot i això es donà l’annexió de
la Llombardia. Poc després es donaren
revoltes antiautríaques a Parma, Mòdena i
Toscana, que també seran annexionades.
El 1860, es donà una segona fase, amb la campanya de Garibaldi, qui
conquerí el Regne de les Dues Sicílies. Garibaldi però negocià amb VMII i li
cecirà Nàpols (reafirmat en un plebiscit). Així es produí l’annexió de Sicília i
Nàpols.
El 1861 Víctor Manuel es coronarà rei d’Itàlia.
C.Aranda & J.Manero

39. El 1866, es produirà la tercera etapa. En la
Guerra Àustro-Prussiana el Piemont serà
aliat de Prússia, i així s’annexionarà el
Véneto.
Per últim el 1870 es produí la desfeta de
Sedan, acabant l’imperi de Napoleó III. El
Papa perdrà l’aliança de Napoleó III i Itàlia
ocuparà els Estats Pontificis.
El 1871, Roma passarà a ser la capital del
Regne d’Itàlia.
C.Aranda & J.Manero

40. La unificació alemanya (1860-1870)
L’actual Alemanya en època moderna es trobava
dividida en una multitud d’estats. El 1815 el
Congrés de Viena establí la Confederació
Germànica, que aglutinava 38 estats.
Les revolucions liberals dels 20, 30 i 48 intentaren
establir el liberalisme en els diferents territoris,
tenint també un fort component nacionalista.
Malgrat el fracàs d’aquests intents d’unificació, el
1834 es creà el Zollverein o unió duanera.
L’estat que liderarà la unificació serà el Regne de
Prússia, amb Guillem I Hohenzollern i el seu
canceller Otto von Bismarck (“canceller de ferro”).
El projecte tindrà el recolzament de la burgesia
del nord d’Alemanya, els junkers...
C.Aranda & J.Manero

41. Diversos factors van possibilitar la unificació alemanya sota el lideratge
prussià.
Des del punt de vista intel·lectual, existia un clar domini del nacionalisme
conservador (Volksgeist), amb pensadors com Herder, Fichte, Hegel...
Econòmicament, entre el 1850-70 es donà un gran desenvolupament
econòmic i industrial. El ferrocarril i telègraf uneixen el territori, la unió duanera
de List, Zollverein, és un èxit. Mentre que Prússia esdevé el gran motor
econòmic, la burgesia cada cop té més clar que necessita un mercat nacional.
Políticament, el 1861 és coronat Guillem I rei de Prússia. El 1862 nomena
canceller Otto von Bismarck. Aquest era partidari de la unificació des de dalt,
via conservadora i autoritària. Defensava el pragmatisme polític (Realpolitik) i
atorgar gran força l’exèrcit (Moltke), car considerava la guerra com a inevitable.
C.Aranda & J.Manero

42. El procés s’inicià
amb la guerra
contra Dinamarca
(Guerra dels
Ducats),1863-65.
La guerra es donà
per una disputa
amb Dinamarca per
Holstein i
Schelesvig.
Bismarck negocià
amb Àustria, que
obté el Holstein. La
desfeta danesa va
permetre l’annexió
de Lauenburg i
Schelesvig.
C.Aranda & J.Manero

43. El 1866 es donà una segona fase de la unificació amb la guerra contra
Àustria. Bismarck preparà el conflicte. A l’exterior pactà amb Napoleó III,
Rússia i el Piemont. A l’interior va prometre un parlament i sufragi universal.
Acusà a Àustria d’abús de poder al Holstein per declarar la guerra, obtenint
una victòria total de Sadowa. Així es donà l’ annexió de Holstein, Hannover,
Nassau i Hessen, i Frankfurt. Es creà la Confederació d’Alemanya del Nord
(1867) dirigida per Prússia i amb un Parlament triat per sufragi universal.
C.Aranda & J.Manero

44. El procés culminà amb la guerra contra França (1870-1871). Per unir el
sud necessita un enemic exterior. França controlava Alsàcia i Lorena.
L’excusa va ser la candidatura d’un Hohenzollen a ser rei d’Espanya.
La victòria total de Sedan possibilità l’annexió del sud, Alsàcia i Lorena.
El 1871, Guillem I va ser coronat emperador, creant-se el II Reich
C.Aranda & J.Manero