1. Tema: Si vas en moto, tu ets la carrosseria
Participant: Flor de Lililà
LA LLUNA DE DOS SEGONS
Per fi ho havia aconseguit. La Laura, la noia més maca de totes, aquella per la que la majoria
dels seus amics farien qualsevol cosa, estava amb ell. Se sentia totpoderós a sobre la moto
amb ella. Notava com aquelles mans petitones l’estremien per sobre de la cintura. La Laura
reia a la nit just a cau d’orella, amb aquella rialla tan seu, tan natural. L’Eloi no va poder evitar
fer-ho també. Ara rememorava cada escena d’aquella nit, en part perquè encara no s’ho podia
creure i en part perquè tot se li havia quedat clavat a la retina. Era la festa major del poble, els
grans ballaven sota els focus de llums de colors que guarnien ara la plaça de l’ajuntament, però
ell i els seus amics estaven al local de la colla. Aquest any el local era el garatge d’en Manel: a
una cantonada una barra, improvisada amb una planxa de fusta i uns cavallets, amb quantitat
suficient de gots de plàstic i begudes de tot tipus; uns sofàs vells, a l’altra; i al mig, espai per
ballar il•luminat amb un llum de neó que el germà d’en Manel els havia deixat. Quan van arribar
ella i les seves amigues, l’Eloi no s’ho va pensar dues vegades, no volia que s’avancés cap
altre. Va anar amb pas decidit i li va preguntar: − Què vols? − va assenyalar amb la barbeta cap
a la “barra”. − Moltes coses −va somriure perquè ell entengués la broma −, però de moment em
conformaré amb un vodka negre amb llimona. − No t’ho recomano, principalment perquè jo
mateix he provat la llimonada fastigosa que ha portat l’Arnau −va fer una ganyota−, però també
perquè vull que estiguis atenta quan pugis a la moto, amb mi. −va picar l’ullet. − Anem a veure
que tens. −va dedicar-li una rialleta desafiant. Després d’allò, la Laura no va recordar un altre
cop la seva beguda, tots dos van sortir per la porta i l’Eloi va agafar el seu casc. L’Eloi es va
adonar que no tenia un altre per a ella, la moto era gairebé nova. A part de que no li havia
donat temps a comprar un altre casc, no li havia calgut. Van girar la cantonada i allà estava la
“seva preciositat”, com ell l’anomenava. Estava netejada a consciència i el seu color negre
brillava lleugerament amb el reflex de la llum que emetia el fanal proper. − Tens el permís per
conduir-la? −se’n va burlar incrèdula, ja que tots dos només tenien setze anys. − Si, vols que te
l’ensenyi? − va dir orgullós i ella va fer que no amb el cap− Princesa?− li va oferir el casc
imitant amb l’altra mà la reverència d’un cavaller. Ella es va deixar fer mentre ell li col•locava.
L’Eloi tenia ben clar que el pare li havia dit que mai no pugés a la moto sense casc, però
aquella nit era especial. La Laura estava amb el seu somriure encantador al seu costat i no
volia semblar un “tot ho faig bé”. No va dir res més i tampoc va fer cas al pare. − Estic d’allò
més ridícula. −va pronunciar les paraules com en un sospir. − Què va! − T’estàs rient. −va
enarcar una cella i va torçar la boca en un somriure diferent. − De la situació, què tu estiguis
aquí, amb mi, si que es ridícul. − Em sobrevalores. −va tallar-lo i tot seguit va pujar a la moto−
A on anem? − És una sorpresa. − ella va assentir amb el cap com si el cregués. L’Eloi va
imitar-la i “va engegar la moto”. Al cap de pocs minuts ja havien sortit del poble i eren a aquella
carretera: la perillosa. Tenia massa corbes i era l’escenari d’històries de por i de motoristes
morts. Els dos cossos ben junts per protegir-se del fred que feia aquella nit. El cabell de la
Laura ballant amb el vent. La lluna de tall de meló com a il•luminació. Va esclatar de riure de
pura adrenalina i eufòria. Si, allò era tot el que l’Eloi demanava per una sola nit. Potser a les
dotze acabava l’embruix i havia de tornar a casa com la ventafocs, però li era del tot indiferent.
A cent quilometres per hora en una carretera amb un màxim de seixanta, un cotxe avançava en
el sentit contrari al de l’Eloi i la Laura. Cada cop estava més a prop d’ells. A dintre només hi
havia un ocupant, l’Adrià. La seva història dista molt de la de l’Eloi. Acabava de barallar-se amb
la seva dona, com ja era habitual, i anava una mica begut, o aquesta era la seva opinió.
Qualsevol que hagués fet parar el cotxe i hagués entrat dintre, s’hauria trobat amb una pudor
barreja de tabac i whisky d’allò més insuportable. − Eloi mira la lluna! − va cridar la Laura. − Es

2. preciosa. Ell va mirar breument, tan sols dos segons, per no perdre la concentració de la
carretera. La lluna de color d’os, i efectivament preciosa, va observar des del seu castell blau
tota la pirueta. Aquells dos segons van ser suficients. Una corba massa pronunciada i ell no
havia descendit la velocitat a temps, unes quantes pedres traïdores a la carretera. Una
coincidència desafortunada. La moto va xocar contra el guarda-rail i l’Eloi va fer un salt
inesperat en l’altra direcció. L’Eloi va veure el terra cada cop més a prop de la cara. Va sentir
tot el seu impacte al cap, on passats uns segons va sentir un dolor intens que va desaparèixer
en la inconsciència que es va apoderar de l’Eloi. La Laura va caure fent el mateix moviment
que l’Eloi, en un altre punt i sense les conseqüències d’ell. El casc li va protegir el cap. Tot i que
li feia un terrible mal la cama, va buscar l’Eloi amb la mirada. El va veure estirat i inert, i va
buscar a palpentes el mòbil, per sort, intacte. Va trucar a la mare, doncs dubtava que pogués
estar tant temps com per buscar un altre número. Li va fer saber tot. En poc temps va arribar
una ambulància i dos homes es van fer càrrec de la situació. L’Adrià va arribar al lloc de
l’accident en aquell moment i va haver de parar. Això el va salvar de morir estampat contra un
arbre, o caient d’un precipici amb el cotxe. L’Eloi va tenir molts somnis durant els dos mesos
que va estar en coma, la majoria dels somnis involucraven la cara meravellosa de la Laura i el
seu somriure. La seva primera paraula, en despertar, va ser Laura. I ella estava allà, en aquell
moment, esperant-lo, tal com havia fet cada tarda durant aquell temps.