1. ELS PROCESSOS GEOLÒGICS
EXTERNS
UNITAT 6
1r de Batxillerat
Ciències de la Terra
i del medi ambient

2. 1. Introducció
●
●
●
●
●
Què son els processos geològics?
Són una sèrie de transformacions d'uns objectes geològics en
uns altres de diferents.
I els processos geològics externs?
Els processos geològics externs tenen lloc a la superfície
terrestre, les fonts d’energia que els posa en marxa són: el
sol i la gravetat.
Anomenem processos geològics externs a: la
meteorització, l’erosió, el transport i la sedimentació.

3. ●
●
La Meteorització: és la alteració de les roques
per acció de l'atmosfera sense que es produeixi
transport de materials.
Tenim dos tipus de meteorització:
Meteorització física o mecànica:
descompressió, gelifracció, canvis de Tª
dia/nit, acció dels eevv.
Meteorització química:
hidròlisi, descarbonatació, hidratació, oxidació..

4. ●
Meteorització física o mecànica:
●
Es produeix per diferents factors:
●
●
●
●
La descompressió: si les roques arriben a la superfície
deixen de patir la pressió litostàtica
Gelifacció:es produeix quan l'aigua es congela dins de
les esquerdes de les roques i fa un efecte de palanca
que pot provocar la desintegració de la roca
Canvis en la temperatura entre el dia i la nit: que
provoquen dilatacions i contraccions de les roques
Provocada per essers vius: arrels d'arbres que actuen
com a folques.

5. ●
Meteorització quimica
●
És produeix per diferents factors:
●
●
●
●
Hidrolisis: trencament de determinats enllaços químics
per l'acció de l'aigua
Descarbonatació: l'aigua quan es combina amb el dióxid
de carboni es forma ácid carbonic i s'assosia amb l'io
carbonat
Hidratació: absorció d'aigua per les xarxes cristal·lines
sense que hi hagi una combinació o un canvi d'ions que
origini un nou mineral
Oxidació: reacció de l'oxigen dissolt en l'aigua amb els
ions bivalents d'elements com el ferro o el manganès, que
formen part dels minerals

6. 2.Acció geològica de les aigües continentals
●
Les aigues d'aixaragallament: les aigues que circulen per la
superfície terrestre procedents de les precipitacions són
l'agent més important en gairebé totes les regions, l'acció de
l'aigua de la pluja varia considerablement segons el tipus de
terreny i la cobertura vegetal.
L'aigua de la pluja pot provocar diferents estructures :d'erosió:
●
Solcs, canals de mida centimètrica.
●
Xargalls, canals de mida mètrica
●
Barrancs, canals de mida decamètrica.
●
Els terrenys argilosos i amb escasa vegetació
solen presentar un paisatge característic anomenat bad-lands.

7. La intensitat de l'erosió depent de dos factors:
Erosivitat o capacitat erosiva de l'agent, serà més
gran com més quantitat d'aigua es posi en
moviment en un temps reduït.
Erosionabilitat o facilitat del terreny per ser
erosionat, depen de diverses característiques:
La presència de vegetació
La naturalesa del terreny
Com més pendent més erosionabilitat

8. 2.1 Torrents
Són cursos d’aigua
amb llera fixa, poca
longitud, fort
pendent, permane
nts o
estacionals, aquest
s amb període
d’estiatge.
Un cas extrem són
les rieres, per on
circula l’aigua de
pluges torrencials.

9.  L’acció geològica és
sobretot
erosiva, lleres en V
amb ràpids i
cascades.
 Els blocs que giren
atrapats originen
marmites de
gegant.

10. 2.2 Els rius
Els rius són corrents d’aigua més estabilitzats i constants
que els torrents. L’acció geologica, depèn de l’energia
cinètica de l’aigua, aquesta resulta de la transformació de
l’energia potencial, màxima al neixement i mínima a la
desembocadura.
L’energia s’utilitza per: superar el fregament, erosionar la
llera i transportar materials.
Capacitat de transport, quantitat màxima de sediments
que pot transportar. Més gran com més cabal i velocitat.
Càrrega, quantitat de materials que transporta en un
moment determinat.
Càrrega≤capacitat de transport, el riu erosiona
Càrrega≥capacitat de transport, el riu sedimenta

11. Perfil d’equilibri i nivell de base dels rius
Perfil longitudinal, representació gràfica de l’alçada
sobre el nivell del mar de cada punt del riu.
El pendent disminueix a mesura que ens allunyem de la
capçalera i ens acostem al nivell base, amb això també
disminueix la capacitat erosiva.

12. Perfil d’equilibri, corba teòrica en que la capacitat de
transport és igual a la càrrega, per tant, ni erosiona ni
sedimenta, només s’utilitza l’energia per vèncer el
fregament.
Si el nivell de base dismineix comença una erosió a la
desembocadura i es propaga aigües amunt. És l’erosió
regressiva o remuntant, el riu i els seus afluents es van
encaixant.
Si ascendeix el nivell de base es produeix una
sedimentació remuntant.

13. Formes fluviales
El curs d’un riu es divideix en tres trams: curs alt, curs
mitja i curs baix. A mesura que el riu va arribant a la
seva desembocadura va perdent pendent i com a
conseqüència, velocitat.

14. Curs alt: En aquest tram el riu es comporta
torrencialment, i té una erosió molt alta. Són
freqüents: ràpids, cascades, marmites de
gegant, gorges, llacs, valls encaixades en V.
En aquests trams es poden produir
captures, una conca hidrogràfica envaeix una
conca veïna perquè l’erosió regressiva és més
intensa a la primera que a la segona.

15. Curs mitjà: Aquests trams són trams amb unes
pendents suaus.
L'energia del cabal s'utilitza per transportar
sediments i finalment dipositar-los, es formen
planes d’inundació.
Habitualment el riu circula per un canal, la
llera, en cas d'inundació la cobreix tota i els
materials més gruixuts són dipositats al marge del
canal formant murs naturals, i els materials més
fins s'escampen per tota la plana i es sedimenten
quan l'aigua es comença a retirar, o s'infiltren.

16. Segons el tipus de càrrega el riu pot tenir possibles
traçats sobre la plana d’inundació.
Si són materials gruixuts, forma cursos
anastomòtics, en canals d'aquest tipus queden
acumulacions de graves anomenades barres
longitudinals.
Els cursos anastomòtics
són mecanismes
reguladors del
riu, aquest s'adapta a les
condicions variables del
medi que produeixen
variacions de cabal i de la
càrrega.

17. Si els materials son més fins, es formen
meandres.

18. La majoria dels rius de zones temperades i
humides presenten terrasses, graons topogràfics
que queden a banda i banda de la llera. Es formen
a conseqüència dels darrers períodes glacials que
van originar fluctuacions del nivell del mar

19. Transport i evolució dels cursos fluvials
Durant el transport les partícules s’arrodoneixen i
es separen per mides, això provoca una maduresa
textural o composicional del sediments fluvials.

20. Efecte Hjülstrom
 Les sorres es mobilitzen més fàcilment que les
argiles, però aquestes necessiten una velocitat de flux
unes deu vegades més gran per ser tranportades, tot i
tenir una mida més reduïda.
 És degut a que les argiles constitueixen un sediment
més cohesiu que la sorra.

21. Evolució dels cursos fluvials
 Estadi de joventut, caràcter torrencial, formació de
cascades, ràpids, gorges, aprofundiment de la vall per
erosió vertical. Perfil longitudinal amb moltes
irregularitats.
 Estadi de maduresa, meandres, planes
d’inundació, eixamplament de la vall per erosió lateral.
 Estadi de vellesa, proper al perfil d'equilibri
 Estadi de Rejoveniment, prodüit per les davallades
del nivell de base. S’inicia un nou cicle d’erosiósedimentació:
-Procès d'erosió regresiva aigües amunt si baixa el nivell
del mar.
-Formació de terrasses fluvials si puja el nivell del mar.

22. La desembocadura dels rius
Delta, desembocadura de forma
arquejada o enforma de pota d’ocell. El
riu talla els seus propis sediments i es
bifurca en múltiples canals formant
petites elles. Són necessaris:
Delta del Riu Nil
Factors oceanogràfics, mars
tranquils, sense marees ni forts corrents.
Factors tectònics, que la conca ha de
tenir capacitat de subsidència. La
majoria estan a sobre de grans fractures.
Delta del Riu Ebre

23. Estuari, desembocadura
on no s’acumulen grans
quantitats de
sediments, ho fan als
laterals i al fons.
No es formen illes ni es
deforma la costa. Són
exemples les
desembocadures del
Tajo a Lisboa i el Duero a
Oporto.

24. 2.3 Les glaceres
Gruixudes masses de gel que s’origina
en la superficie terrestre per
acumulació, compactació i
recristalització de la neu. Hi ha de dos
tipus:
Glaceres alpines o de
muntanya, cobreixen depressions de
valls, congosts, etc. Tenen gruixos de
poc més de 100 m i velocitats de
cm/dia.
Glaceres continentals o de
casquet, pròpies de les zones polars on
s’acumula gran quantitat de glaç en
forma de lent biconvexa. Gruixos de
milers de m i velocitats de desenes de
m/dia.

25. Com actua una glacera?
Com passa amb qualsevol altre agent geològic, l’erosió
que fa un glaciar és més intensa sobre materials
disgregats que compactats.
En l’erosió intervenen dos mecanismes diferents:
• El desgast produït pels materials transportats pel gel
contra la superfície sobre la qual circula. Origina
superfícies llises perquè hi ha una fina capa d’aigua
entre el gel i el substrat.
• La glacera arrenca fragments rocosos del substrat. En
aquest cas com no hi ha aigua entre el gel i el
substrat, es generen superfícies rugoses.

26. Formes d’erosió glacial
Circ: grans depressions
excavades al peu dels cims
més alts.
Quan dos circs estan
junts, deixen entre ells
una cresta molt
aguda, aresta.
Si es tracta de diversos
circs, al centre queda un
pic anomenat agulla
glacial o horn, de cares
gairebé verticals

27. Valls glacials: valls amb un
perfil en forma de U, amb
fons pla i parets verticals.
L’angle que es forma entre
les parets i les zones més
suaus s’anomena espatllera
glacial.
Valls penjades: petites valls
que desemboquen a les valls
principals.
Nunataks: equivalent a les
agulles glacials en els
casquets glacials.

28. També trobem estries a les
parets de les valls i roques
moltonades i arrodonides, amb
estries longitudinals. Tots aquests
paviments estriats ens
indiquen la direcció del gel.
Llengua: part de la glacera que
entra en una vall, és a dir, des de
el circ fins que es fon.
Morena: són els materials i
sediments barrejats amb neu que
són empesos per la llengua d'una
glacera.

30. Transport i sedimentació de les glaceres.
La càrrega d’una glacera
prové del material dels
circs, dels que cauen de
les parets de la vall i dels
que arrenca el gel al seu
pas.
La càrrega d’una glacera
es distribueix morenes
laterals, centrals i de
fons.

31. Tipus de Morenes.
• Morenes laterals
• Morenes centrals
• Morenes de fons
• Morenes marines
• Morenes frontals o
terminals

32. En un casquet glacial o inlandsis, el front glacial pot
coincidir amb la línia de la costa o superar-la i
fragmentar-se en icebergs, grans masses de gel.
Quan es fonen deixaran caure sobre el fons marí els
sediments que portaven, són les morenes marines
També són freqüents els blocs erràtics, materials que
han estat transportats per les glaceres fins a l’indret on
es troben actualment

33. 2.4 Les aigües subterrànies
La seva acció geològica està condicionada per l’existència
de roques calcàries o evaporítiques que es dissolen a
l’infiltrar-se l’aigua i formen un paisatge característic, els
carst.
Les reaccions químiques responsables de la dissolució
dels carbonats són les següents:
H2O + CO2 ↔ H2CO3
La dissociació aquosa de l'àcid carbònic:
H2CO3 + H2O ↔ H3O+ + HCO3Atac àcid dels carbonats :
H3O+ + CaCO3 ↔ Ca2+ + HCO3- + H20
Reacció completa:
CO2 + H20 + CaCO3 ↔ Ca2+ + 2 HCO3-

34. L’aigua s’infiltra per les esquerdes de les roques calcàries i les
dissolt, formant-se regions àrides sense cap curs superficial, però sí
corrents subterranis que transporten ions. Aquests precipiten en
coves o en rius on desemboquen.
En el balanç dissolució-precipitació intervenen factors climàtics. En
zones tropicals (T elevada i vegetació abundant), cartstificació molt
activa. En climes temperats i humits, carst normal.

35. Rasclers
Dolines
Formes
exocàrstiques
Pòlie
Toves
Carsts
Avencs
Formes
endocàrstiques
Galeries
Tavertins

36. Formes exocàrstiques
 Causades
per
l’erosió/dissolució de
la superfície i en
determinen l’aspecte
extern.
A
les
regions
calcàries, com que
són molt consistents
es formen gorges de
parets verticals.

37. Formes exocàrstiques
 Quan l’aigua circula per la superfície de roques solubles, es
formen rasclers/lapiaz.
Els rasclers o lapiaz són un conjunt d’estries de dissolució.

38. Formes exocàrstiques
 Les dolines són depressions circulars. En distingim dos tipus segons
la seva formació:
 Si s’han format per dissolució, tenen forma d’embut.
 Si s’han format per enfonsament del sostre de les cavernes, el
fons de la dolina és pla i recobert d’argila.

39. Formes exocàrstiques
 Un pòlie, és una gran plana tancada, de fons pla i parets
escarpades.

40. Formes exocàrstiques
 Les toves són acumulacions de roca calcària que s’han
format per la precipitació de carbonat càlcic en la
vegetació aquàtica de llacs i aiguamolls.

41. Formes endocàrstiques
 Són els conductes de l’interior del carst.
 Per sobre del nivell freàtic, on l’aigua circula verticalment, s’hi
formen avencs (cavitats que s’obren a l’exterior mitjançant un pou o
conducte vertical).

42. Formes endocàrstiques
 Per sota del nivell freàtic, per on l’aigua flueix
lateralment, s’acostumen a formar galeries, el fons de les quals
acostuma a estar cobert d’argila, sorra i graves.
Hi ha una zona de fluctuació en que les galeries pot ser que estiguin
submergides o no depenent del nivell que assoleixi l’aigua segons
l’estació de l’any a la que ens trobem

43. Formes endocàrstiques
A les cavitats que no estan mai submergides, s’hi formen estalactites i
estalagmites a causa de la precipitació del carbonat de calci present a
l’aigua que s’infiltra.

44. 3. Acció geològica del mar
Els processos costaners són
azonals, estan poc influïts
pel clima. Les onades són
un agent universal que
canalitza grans quantitats
d’energia cap a la costa.
La costa, gràcies a l’acció de
les marees, no és una línia
sinó una franja d’amplitud
variable. En el modelatge
de les costes influeixen
factors diversos: alçada i
direcció de les onades, tipus
i disposició de les
roques, intensitat de les
marees i els corrents, etc.

45. Formes d’erosió
Fiord, vall sotmesa a una forta
erosió glacial i que posteriorment
ha estat invaïda pel mar.
Ria: part inferior d'una vall o
d'un sistema de valls
profundament envaïda pel mar

46. L’energia que actua sobre les costes prové fonamentalment de
les onades i marees.
Les onades exerceixen la principal acció erosiva, per elles
mateixes, mitjançant els materials que remouen.
Les marees amplien el camp d’actuació de les onades en
variar la línia de la costa.

47. Les formes d’erosió més característiques són els
penya-segats i les plataformes d’abrasió.
Quan les onades incideixen sobre una costa
formada per roques dures, destrueixen la base i
utilitzen els fragments que en resulten per
continuar destruint la formació rocallosa, així es
forma un penya-segat i la zona plana situada
sota, s’anomena plataforma
d’abrasió, lleugerament inclinada cap al mar
perquè les onades tenen més energia a la zona
exterior de la plataforma.

48. Les plataformes d’abrasió són intermareals, i durant la marea baixa
una bona part queden al descobert. Els fragments procedents de
l’erosió, un cop triturats per l’acció de l’aigua es dipositen després
de la plataforma d’abrasió i formar una terrassa d’acumulació
amb grans fragments rocallosos que l’aigua ja no pot
desplaçar, també es pot formar una platja. Quan la plataforma
d’abrasió és àmplia, la força de les onades és tant petita que ja no
pot retrocedir més el penya-segat.
L’erosió diferencial (més intensa sobre el
materials més tous) és també molt
important en la morfologia costanera.

49. En costes accidentades
l’energia es concentra en els
sortins i origina corrent de
deriva lateral que
transporten sediments cap als
entrants, badies i
cales, formant platges.
El material que participa en
els processos costaners arriba
majoritariament transportat
per rius, glaceres i el vent.

50. Transport i sedimentació
El balanç entre la quantitat de
sediments que arriben i la capacitat
dels corrents per transportar-los mar
endins origina les platges, formes
d’acumulació de material detrític fi.
Els remolins generats quan trenca una onada aixequen partícules que
són arrossegades cap a terra i dipositades a la zona de batuda. En
retornar, l’onada arrossega una part, però no tota perquè part de l’aigua
s’infiltra i no pot transportar i perquè xoca amb la nova onada i es frena.
Així cada onada aporta a la platja material nou.
Una cosa semblant passa amb les marees, l’alta diposita material i la
baixa no té prou força per emportar-se’l tot, formant-se les planes de
marea.

51. Sovint es formen barres de sorra paral·leles a la costa que
deixen una llacuna o albufera. De tant en tant estan
interrompudes per canals de marea.
Les barres poden estar submergides o emergides i així formar
diverses estructures: fletxes, unides al
continent, tòmbols, petites penínsules, illes barrera, etc.
A les albuferes i a les planes de marea es formen zones
pantanoses amb una rica biodiversitat, els aiguamolls.
Si el front de l’onada no és paral·lel a la costa s’origina deriva
de platja o riu de sorra, avanç real dels grans de sorra.

52. Evolució de les costes
Està regida per 4 fenòmens: emersió, enfonsament, erosió i
sedimentació. Els perìodes d’erosió es manifesten en penya-segats i
plataformes d’abrasió, els de sedimentació en l’augment de la superficie
emergida.
Les costes escarpades tindran promontoris on domina l’erosió i entrants
on domina la sedimentació.
Les regressions són emersions del continent. Les transgresions són
immersions del continent. Actualment, a causa de l’elevació del nivell
del mar, la majoria de les costes són en fase d’enfonsament.

53. L’evolució de les costes també
depèn de processos interns:
Costes de tipus
pacífic, presenten
plegaments paral·lels a la
costa. Els sinclinals queden
coberts per l’aigua i els
anticlinals sobresurten en
forma d’illes paral·leles.
Costes de tipus
atlàntic, presenten
estructures geològiques
perpendicularsa la costa. Els
anticlinals originen
promontoris i els sinclinals
badies.

54. 4. Acció geològica del vent
El vent és l’agent
menys eficaç de
tots, ja que no té prou
força per excavar
formes importants de
relleu.
Principalment realitza
una acció eficaç sobre
zones desproveïdes de
vegetació i amb
materials disgregats.

55. Erosió i transport eòlics
El vent desplaça les partícules soltes:
 Les més grans per arrossegament
sobre la superficie.
 Les sorres per saltació.
 Les argiles en suspensió, però fins
i tot poden tapar el Sol durant les
tempestes de pols.
Així el vent produeix
deflació, pèrdua dels components
del sòl fins a convertir-se en un
desert de pedres, reg.
El bombardeix de partícules
produeix corrasió sobre els
obstacles, que serà més intensa
sobre els materials més tous.

56. Sedimentació eòlica
Els grans de sorra arrencats s’acumulen en altres llocs
originant planes sorrenques , associacions de dunes
amb superficies ondulades, ripples, ergs o camps de
dunes de kilòmetres d’extensió.
La superposició de dunes origina un sediment tìpic amb
laminadures encreuades.

57. Les dunes presenten un pendent suau al costat d’on ve
el vent amb ripples i un abrupte en forma de talús.
Amb el moviment dels grans de sorra la duna avança
en la direcció del vent.
Segons la direcció del
vent, les dunes poden ser:
 Barcanes, forma de
mitja lluna, si la
direcció és constante.
 Piramidals, en cresta
de gall, etc, si és
variable.

58. En regions properes als cercles
polars, amb forts
vents, morenes i sense
vegetació, es produeix una
important deflació.
El sediment eòlic format per
llims groguencs s’anomena
loess.
Per tant, l’acció del vent és independent del clima. Es
necessita una superficie disgregada, sense vegetació i fort
vent, situació que es dóna en deserts càlids i freds, zones
polars, continentals o costes sorrenques.

59. 5. Fenòmens de vessant o
inestabilitats gravitatòries
 Són processos naturals provocats
per l'acció constant de la gravetat
i l'afebliment progressiu dels
materials per processos de
meteorització.
 El paper de l’aigua és fonamental
a l’hora de facilitar o accelerar
aquests fenòmens, ja que actua
com un factor que incrementa la
massa del sòl, com un element
lubricant i exerceix una acció de
meteorització.

60. Caigudes, despreni
ments de blocs amb
recorregut per l’aire.
Es produeixen pel
socavament originat
per un riu, el mar, o
bé, per la gelifracció
en zones d’alta
muntanya, on
origina tarteres

61. Lliscaments, moviments
de masses o blocs a través
d’una superficiede
lliscament. Aquestes poden
ser plans
d’estratificació, d‘esquistosit
at, fractures, pendents.
Lliscaments
rotacionals, si el moviment
és giratori.
Lliscaments
translacionals, si és a favor
d’una superficie més o
menys plana

62. Moviments de masses, els materials es comporten
plàsticament perquè són poc consistents
(margues, argiles, sediments recents) o perquè tenen molta
humitat.
Aquest comportament es pot veure afavorit per vibracions:
sismes, estampides.
Poden pendre velocitats d’alguns m/s, com un fluid.

63. 3 tipus:
Reptació, moviment gravitacional del
sòl causat per períodes d’hidratació i
deshidratació. 1-2 cm/any en zones
temperades; 3-6 cm/any en tropicals
Solifluxió, fluxos lents i viscosos de
sòls saturats d’aigua. Freqüents en
primavera en zones de desglaç.
Colades de fang, es produeixen quan
gran quantitat d’aigua satura materials
molt fins (argiles, cendres
volcàniques) que flueixen fàcilment
com un gel vessant avall