1. 0. Introducció
Molts són els cops que segurament us heu topat amb dues persones fent-se
signes, intentant expressar quelcom, i heu analitzat tot tipus de gestos fets amb
les mans, però potser no heu aconseguit treure res de clar. La primera cosa
que els hi passa a certa gent per la ment en veure persones comunicant-se
d’aquesta manera és: Mira, deuen ser sords. Altres, en aquests casos, es
comencen a qüestionar tot el que aquelles dues persones són capaces o no de
fer tenint aquest problema: la sordesa.
Entorn d’aquesta girarà el treball a desenvolupar, on s’intentarà resoldre
curiositats i qüestions que s’han presentat degut a diverses situacions, citades
més endavant, durant l’evolució d’aquesta investigació:
• Poden ballar les persones sordes?
• En no sentir la música, poden saber si els hi agrada?
• Se’ls pot transmetre d’alguna manera la música, perquè en puguin
gaudir?
• Pot un nen sord integrar-se en una escola ordinària?
• Com es comunica amb els companys que no saben la Llengua de
Signes? Queda incomunicat en aquest cas?
• Antigament com es tractaven i educaven els nens sords?
• Quins recursos tenien, si no disposaven de la tecnologia actual?
• Què es pensava d’ells i com els valoraven?
• Què pensa actualment la societat de la comunitat sorda?
• Pensa encertadament?
• Quin tracte mostren els oients cap a les persones sordes?
• Té la comunitat sorda accessibilitat a tot allò que qualsevol persona té?
1

2. L’estructura del treball, on s’aniran resolent els dubtes anteriors, es presenta
en dos grans blocs:
El primer, que engloba la part teòrica, ens porta per un recorregut en la història
de la comunitat sorda des de l’antiguitat fins els nostres dies, en primer lloc; i a
continuació ens ofereix una visió objectiva de la sordesa i les seves
repercussions.
La segona part del treball es basa en quatre tipus de fonts analitzades: una
primera és l’anàlisi dels coneixements de la societat actual sobre la comunitat
sorda; la segona font és una visió personal sobre una persona adulta sorda i
mare d’un nen sord; una tercera font és la redacció de l’experiència viscuda per
un nen sord de 1r d’ESO relacionada amb la seva sordesa; i la darrera font és
l’anàlisi del comportament d’un nen sord integrat a l’aula ordinària.
D’aquesta manera, es comparen les quatre fonts per tal d’esbrinar la hipòtesi
principal que es proposa per realitzar aquest treball:
• Té la societat un concepte encertat sobre la comunitat sorda?
Després d’exposar les conclusions generals del treball, s’inclou una sèrie
d’annexos amb documents que han estat considerats rellevants o curiosos.
Les primeres idees que em van portar a fer aquest Treball de Recerca sobre
les persones sordes vaig tenir-les anant en el cotxe amb la meva família,
escoltant la ràdio. De sobte la meva germana va interrompre la cançó dient a la
meva mare si podia apujar la música, ja que li agradava molt aquella cantant.
Aleshores em vaig preguntar si a una persona sorda li podia arribar a agradar
la música, si no la sentia... Realment, degut a la meva passió pel ball, porto la
música molt lligada a mi, i no em podria imaginar una vida sense poder
escoltar-la i acompanyar-me mentre ballo. El primer que vaig fer en aquell
moment va ser demanar a la meva germana que es tapés els ulls (simplement
per centrar-se més en el que estava a punt de fer-li) i intentés fer cas omís de
la música que estava sonant. Vaig agafar-li les mans mentre que vaig
començar a marcar els temps forts de la cançó amb els dits i en els temps
suaus els hi desplaçava suaument per les mans.
2

3. Ella somreia perquè li agradaven aquells moviments, i no s’adonà que el meu
pare havia canviat d’emissora, i per tant de cançó, ja que va abaixar el volum.
Recordo molt bé que estava sonant: Fiesta Pagana de Mago de Oz. És una
cançó d’aquelles que la meva germana no pot suportar i vaig començar a
marcar el ritme intens als seus palmells.
Era un ritme sec i fort, podríem dir que una mica agressiu, i com que això no li
va agradar i va enretirar les mans, dient que aquells moviments no li
agradaven. De seguida s’adonà de la cançó que sonava i ho comprengué tot.
Allò em va fer riure i em va satisfer l’haver pogut transmetre la música d’una
manera diferent. Se’m va ocórrer de posar la meva mà sobre l’altaveu per
veure si també podia sentir la música a través de les vibracions d’aquest, però
crec que es perd bastant de la melodia si només et guies per aquestes
vibracions. No li vaig donar importància i vaig continuar gaudint de la música
fins arribar a casa, rumiant en com s’ho farien, per això i altres coses, les
persones que no podien escoltar el que els envoltava.
Primerament pensava que les persones sordes no podien sentir res i es veien
obligades a utilitzar la llengua de signes, i em lamentava per ells. En veure,
doncs, la meva curiositat i l’interès per les persones sordes i associar-ho a
l’estima que tinc als infants, vaig considerar el tema com una possible opció pel
conegut Treball de recerca.
Després d’un temps, com si les preguntes que m’envaïen m’empenyessin a
prendre una decisió, em vaig reunir amb el meu tutor, Lito Caramés, per
comunicar-li que ja havia fet una tria, i el tema seria: Els nens sords. Realment
no sabia per on agafar el tema ni en què centrar-lo, cosa que em va costar molt
temps de definir. Vaig necessitar seguir investigant i deixar-me portar per tot el
que anava descobrint, parant més atenció en aquelles coses que em resultaven
més interessants, en les què finalment centraria el treball.
Ràpidament em vaig posar en contacte amb molta gent: professors
d’Universitats, escoles on estudiaven alumnes sords, associacions de pares i
mares d’alumnes sords, centres d’ajut a persones sordes, etc...
3

4. Vaig visitar el Centre de Recursos Educatius per a Deficients Auditius a
Barcelona i vaig poder entrevistar a la professora i cooperant del CREDAC,
Marisa Vila, la qual em va donar molta informació sobre l’educació dels nens
sords i el procés que se seguia des que una família s’adonava que el seu fill
era sord. Em va aclarir molts dels meus dubtes principals i va obrir-me’n
d’altres. Vaig sortir d’aquella entrevista molt satisfeta de la informació que havia
aconseguit i de tota la paperassa que m’havia donat.
Però encara tenia necessitat d’investigar molt més. Volia poder entrar a una
escola on hi haguessin sords i poder descobrir una mica més i de prop sobre
l’educació d’aquests nens i la seva situació a l’escola. Una de les idees pel
Treball de Recerca era fer un diari d’un nen sord, però em va portar més d’un
maldecap, ja que sent advertida per la Marisa Vila que em costaria bastant,
necessitava el permís de la família del nen i de l’escola per poder fer-li un
seguiment.
Llegint tots els correus que m’havien contestat les persones a qui havia
demanat ajuda, vaig veure que tots deien que estaven ocupats, o que eren
especialistes en altres temes, i la meva il·lusió s’anava perdent. A més n’hi
havia molts que ni m’havien contestat i això encara em frustrava i preocupava
més. Però em vaig sorprendre, i un somriure ben gran se’m va dibuixar, en
veure que l’Escola Tàber m’havia convidat a visitar el centre i que podia assistir
a l’aula de P4, on es trobava un nen sord, en Joan.
Em van convidar també a conèixer la logopeda que el portava i em van
proposar dia i hora per anar-hi. A les dues setmanes allà estava. Em van
atendre molt amablement i contentes que algú s’interessés per aquelles
persones. Primer vaig parlar amb la subdirectora, que després d’ensenyar-me
l’escola va portar-me a l’aula de P4.
La tutora em va presentar la classe, els nens es van girar per mirar-me, em
van somriure i van dir tots a la vegada: Hola, Patrícia!. No vaig poder evitar
somriure i tornar-los la salutació. Em van deixar seure en una cadira com la
seva i vaig treure la meva llibreta mentre descrivia tot el que passava en
aquella aula, sempre en relació amb el Joan, el nen sord. En acabar la classe
tots els nens van marxar al menjador per dinar, però la tutora es va apropar a
4

5. en Joan i ens vam quedar tots tres parlant. El nen em va explicar un viatge que
havia fet a l’Índia, contestant a les preguntes de la tutora, fent servir la seva
boca i els seus llavis: la seva veu. És un noi una mica tímid, però de seguida
em va agafar confiança i m’explicava amb més emoció les seves vacances. Jo
li parlava directament, cara a cara, i ell em responia sense cap problema, em
sentia!
Després d’una estona parlant, la tutora va enviar el nen a dinar i es va quedar
amb mi parlant sobre l’actitud d’en Joan durant el curs. Em va explicar que va
néixer sord i portava un implant coclear i que des d’un principi els seus
companys li havien donat suport en tot, jugaven amb ell, enraonaven i es
divertien junts. Aquella seria la primera sorpresa que m’emportaria: que un nen
sord de naixement pogués parlar perfectament i escoltar-me sense problemes.
Em va venir a buscar la subdirectora, que em preguntà com havia anat i em va
portar a una sala on hi havia la logopeda del centre. Vaig estar parlant amb ella
una bona estona i em va donar més informació sobre la infància i la sordesa, i
em va dir el que faríem a continuació. Em va presentar cinc nens, tots sords.
Dos d’ells eren de P4, en Marcel i en Joan (que ja havia conegut abans); la
logopeda em va demostrar com podien parlar perfectament estant d’esquena a
la persona que els parla, sense guiar-se pels llavis o les expressions. Després
em va presentar una nena de P5 i va fer el mateix, aquesta vegada, donant-li
més conversa. Finalment em presentà una noia de 1r de primària.
Era sorda de naixement però havia après a parlar i a entrenar l’oïda molt
ràpidament, així que la logopeda només li digué que mirant-me contestés el
que ella li preguntava, i la veritat és que la noia s’explicava fluidament, mai
ningú no hagués dit que era sorda, si no hagués vist l’aparell de l’implant
coclear aparèixer per darrera l’orella en moure’s els cabells. Sincerament
aquella noia quan havia entrat per la porta, pensava que només volia demanar
algun favor a la logopeda, però no sabia que era una de les noies que m’anava
a presentar.
Quan tots els nens van marxar, em vaig tornar a quedar sola amb la logopeda, i
aquesta em va preguntar què m’havia semblat. No sabia què respondre,
realment m’havia quedat sense paraules, estava molt sorpresa pel que
5

6. acabava de veure. Li vaig dir això mateix, que no sabia que poguessin parlar
tan bé persones que naixien sense poder sentir, i que en tan poc temps
haguessin pogut entrenar tant l’oïda com per escoltar-me i entendre’m sense
mirar-me als llavis o sense parlar la llengua de signes. Resultava impossible
imaginar que dues persones sordes es poguessin comunicar sense necessitat
d’emprar aquella llengua.
La logopeda va riure i em va dir que actualment la societat no sap del cert tot el
que de veritat passa en el món de les persones sordes. De la mateixa manera
que em va dir que hi havia fortes tensions entre aquells que optaven per educar
els seus fills amb la llengua de signes i aquells que optaven per la llengua oral.
Vaig sortir d’aquella escola molt contenta per tot el que en un sol dia m’havien
ensenyat, havien estat molt amables amb mi i obertes a resoldre’m qualsevol
dubte que tingués.
De fet, més tard vaig tornar a parlar amb la subdirectora i em va dir que la mare
d’en Marcel, un dels nens que la logopeda m’havia presentat, era la
il·lustradora de Les Tres Bessones. Es diu Marta Capdevila i em va dir que ella
també era sorda, em va explicar tota la seva història i em recomanà que em
llegís un llibre escrit per ella: Sords profunds. Però hi sentim i parlem!. Tan aviat
com vaig poder el vaig aconseguir i em vaig sentir molt afortunada de tenir-lo a
les mans i poder-lo llegir i veure el punt de vista d’una persona sorda adulta i el
procés en primera persona que se segueix en descobrir que un nen és sord.
Una altra cosa que em va proposar la subdirectora va ser una entrevista amb
aquesta dona. De seguida em vaig emocionar i em va dir que si hi estava
interessada que li digués i ella trobaria la manera de posar-s’hi en contacte i
decidir una data per entrevistar-la. Aquest punt se’m va fer molt complicat.
Passaven els dies i fins al desembre encara no havia pogut dir un sí o un no a
la subdirectora... Em van contestar el correu però em van dir que estaven molt
enfeinats, així que vaig decidir reenviar el missatge al gener.
A l’estiu vaig aconseguir entrevistar-me amb un professor de logopèdia de la
Universitat Ramon Llull, Jesús Valero. Aquest professor em va ser de molta
ajuda per matissar més el meu treball. Em va regalar un llibre escrit per ell i
6

7. altres professores, un CD especial amb arxius sobre la sordesa i un llistat
d’adreces web d’interès.
Jo ja havia començat a seleccionar les informacions que més m’interessaven i
vaig començar a redactar gran part del treball a l’estiu, ja que disposava de
molt temps lliure i volia aprofitar-lo, per no haver de córrer al Nadal.
Aleshores em vaig aturar, ja tenia la part teòrica redactada, però calia que el
meu tutor la revisés.
El segon dia d’haver tornat de vacances d’estiu a l’institut vaig veure per la
televisió un noi que es presentava al càsting del programa Fama ¡a bailar! del
canal cuatro1. Aquest noi es diu Sergio i és sord. Va fer una coreografia
espectacular i, de fet, va aconseguir entrar a l’acadèmia i romandre allà durant
un bon temps. Això em va fer sentir més animada i segura d’haver escollit bé el
tema del meu Treball de Recerca, i a més havia resolt una de les preguntes
que m’havia fet feia temps: podia ballar una persona sorda?
Respecte a la part pràctica, em vaig trobar que encara no sabia exactament
què volia fer i en més d’una reunió amb en Lito vaig sortir dient coses
lleugerament diferents: que resultaria interessant una entrevista amb la Marta
Capdevila, la possibilitat de fer el seguiment a un nen sord, de guiar-me pel
pensament de la societat i fer enquestes... No ho tenia gens clar.
Un dia a l’hora del pati, la professora d’Educació Física d’aquest mateix centre,
la Rosa Pérez, em va informar que hi havia un nen sord a primer d’ESO, en
Toni, i em va proposar parlar amb la seva tutora i la coordinadora del curs per
veure si seria possible contactar amb la logopeda del nen.
Ràpidament ho vaig aconseguir i vaig aconseguir una cita amb la logopeda i
amb el nen sord, però, justament el dia que havíem quedat, em van informar
que la logopeda s’havia donat de baixa. Vaig tornar a enfonsar-me pensant que
no acabaria mai la part pràctica i m’estava estressant. Per intentar aclarir les
meves idees vaig demanar al meu tutor una reunió abans de les vacances de
Nadal. Vaig ensenyar-li els canvis que volia fer a la part teòrica, ja corregida per
ell, i li vaig mostrar les enquestes que havia fet.
1
Trobareu aquest vídeo a l’annex multimèdia 1 (CD).
7

8. Després d’això li vaig exposar la meva idea per la part pràctica, que sabia que
em costaria molt: volia dividir-la en quatre parts; una que mostrés l’opinió i
coneixement de la societat sobre les persones sordes; una segona que fos
l’entrevista a la Marta Capdevila que demostrés com és la societat sorda i com
s’integra; seguidament una part en què s’expliqués els sentiments d’un nen
sord, explicant la seva convivència amb la sordesa i s’evidenciés l’equivocació
del pensament actual; i una darrera part en què s’analitzés el comportament
d’un nen sord integrat a la seva aula d’escola.
Al meu tutor li va semblar molt interessant, o això em va semblar, i sabia que
seria un repte molt complicat, vist tot el que portava investigat anteriorment i les
experiències amb l’absència de resposta de la gent a qui enviava correus.
D’aquesta manera em vaig posar a la feina: vaig passar a l’ordinador tot allò
que havia retocat en llapis a la part teòrica impresa i, vaig començar la part
pràctica, redactant tots els resultats de les enquestes fetes, però en acabar em
vaig trobar estancada, ja que havia d’esperar rebre alguna resposta de l’Escola
Tàber o d’en Toni.
Una part dels meus amics ja tenia el treball acabat, i jo em seguia preocupant
pel fet de no poder continuar ja que no veuria al nen sord ni a la Marta
Capdevila fins que no comencés l’institut.
El mateix divendres dia 8, el primer dia d’institut, vaig anar a la classe d’en Toni
i li vaig demanar si em podia fer un escrit de la seva experiència personal
respecte la sordesa i el que això li havia suposat en la vida. Aquell mateix dia
havia d’haver entregat el treball, però com aquí explico, per motius aliens em
vaig veure frenada.
Fins el dia 13 de gener l’Escola Tàber no em va contestar el correu, però al fer-
ho em van informar que l’entrevista no seria possible. Així que vaig haver de
buscar per Internet alguna entrevista d’ella, i sortosament en vaig trobar una, la
qual em serviria per conèixer la seva experiència i opinió personal i ho
complementaria amb el seu llibre que anteriorment havia aconseguit. Ja tenia
dues parts redactades, només em mancava que en Toni m’enviés la redacció i
ja ho tindria tot solucionat. Però no va ser fins el dia 17 de gener que vaig
rebre el correu. Em vaig posar de seguida a comparar les quatre fonts que
8

9. tenia per treure’n les conclusions i acabar, aquesta vegada sí, el meu Treball
de Recerca.
1. La sordesa al llarg de la història
La sordesa no és un concepte nou, sinó que existeix des de sempre. Tenint en
compte les diferents maneres de pensar de la societat de cada època, podem
comprovar que les persones amb sordesa han estat considerades de diverses
maneres durant tots aquests segles. Basant-nos en paraules esmentades per
diferents personatges històrics podem treure una conclusió del pensament de
l’antiguitat fins el segle I aC:
Aristòtil (filòsof grec s.IV a.C): Nihil est in intellectu quin prius fuerit in sensu.
Sant Agustí (Pare de l’església llatina s.IV): Aquell que no té oïda no pot
escoltar; qui no pot escoltar no pot entendre; la falta d’oïda impedeix l’entrada a
la fe.
Heròdot (historiador grec s.V a.C): Els sords són considerats éssers castigats
pels déus.
Lucreci (filòsof romà. sI a.C): No hi ha art possible que es pugui ensenyar als
sords.
Considerant les frases d’aquests coneguts personatges de diferents segles
podem extreure la conclusió que els sords eren considerats uns éssers
irracionals, sense drets, ni deures religiosos ni socials. Tot i que no hi ha
referències del pensament de segles posteriors, podem dir que des de
l’antiguitat fins al s. XVI dC es va continuar pensant de la mateixa manera.
Al segle XVI el sacerdot Pedro Ponce de León, va concebre la idea d’educar
als sords i avui en dia és considerat com el precursor del mètode oral.
9

10. Al segle XVII el francès Abbé de l’Épée va crear el mètode manual o de signes i
fundà la primera escola pública de sords al 1760.
Al segle XIX, concretament l’any 1800 es funda a Barcelona el primer centre
públic d’educació Especial (sords i cecs) a càrrec de l’Ajuntament. Però aquest
centre no obté el reconeixement com escola fins el 1843.
A partir de finals dels anys 60 es comença a escolaritzar els infants sords en
centres escolars amb infants oients. D’aquesta manera a partir dels anys 80
van anar desapareixent els centres educatius especialitzats per a sords i/o es
reconverteixen en centres de recursos. Avui en dia l’educació dels infants sords
es dóna majoritàriament en centres ordinaris.
Aquest procés presenta detractors i defensors, situacions educatives reeixides i
fracassos estrepitosos, que cal analitzar amb rigor.
Els anys noranta han aportat canvis fonamentals per a les persones sordes:
• Mètodes de detecció precoç més ràpids i precisos
• Atenció familiar millor organitzada
• Millors prestacions tecnològiques
Així, actualment amb una adaptació adequada de l’audiòfon abans dels 6
mesos d’edat, un sord pot desenvolupar el llenguatge de forma similar a com
ho fa un infant oient.
La pèrdua d’audició és un dels problemes que afecten amb més freqüència la
nostra població. Concretament a Espanya, es calcula que són unes nou-centes
mil el nombre de persones afectades per pèrdues auditives prou importants per
requerir algun tipus d’ajut educatiu. El seu caràcter temporal o definitiu, la seva
intensitat, la causa i el moment de la seva aparició, són factors determinants a
l’hora d’establir les repercussions que la pèrdua d’audició genera en una
persona.
Un gran nombre de sordeses degudes a lesions que afecten l’orella mitjana
10

11. són tractables amb èxit mitjançant procediments conservadors o quirúrgics. Pel
que fa a altres sordeses relacionades amb alteracions de l’orella interna, es
pal·lien amb la utilització d’audiòfons cada vegada més eficaços.
Les repercussions d’una sordesa profunda són importants per a la vida de la
persona.
En termes molt generals, les persones que neixen així i les que perden
l’audició abans de poder desenvolupar i consolidar el llenguatge, si no reben
l’atenció necessària, poden tenir:
• limitacions en l’adquisició i el domini del llenguatge
• dificultats per aconseguir un aprofitament adequat de les seves qualitats
intel·lectuals, i
• unes relacions humanes amb importants limitacions.
11

12. 2. El sentit de l’oïda
L’òrgan encarregat de rebre les informacions sonores de l’entorn i transformar-
les en impulsos nerviosos que seran interpretats pel cervell és l’orella; es
divideix en tres parts:
- Orella externa: recull el so servint-se del pavelló auditiu; el senyal sonor
arribarà a l’orella mitjana a través del conducte auditiu extern. Aquest conducte
té uns 3 cm de longitud i proporciona una temperatura constant al timpà.
- Orella mitjana: està formada per una cadena d’ossets que amplifiquen
lleugerament el so (entre 2KHz i 5KHz) per facilitar-ne la transmissió. També hi
ha la trompa d’Eustaqui, que connecta l’orella amb la gola.
- Orella interna: és
l’encarregada
de transformar el
so en impulsos
nerviosos que seran
enviats al cervell a
través del nervi auditiu.
Hi ha la còclea, a
l’interior de la qual hi ha
un líquid i unes cèl·lules ciliades (amb pèls) que faran vibrar el so.
12

13. 2.1La sordesa
La sordesa o hipoacúsia és la privació o afebliment considerable del sentit de
l’oïda. Es pot deure a cinc causes diferents:
- Hereditàries: familiars pròxims amb deficiència auditiva.
- Genètiques: material genètic defectuós.
- Prenatals: degut a algun problema durant l’embaràs.
- Perinatals: succeeixen durant el part o en els primers dies de vida fora de
l’úter matern.
- Postnatals: malalties que l’han provocat.
Aquesta deficiència es pot classificar partint de tres criteris: el lloc, el moment i
el grau de pèrdua auditiva2.
Tal com diversos estudis s’han encarregat d’evidenciar, entre les variables que
normalment més influeixen sobre el futur desenvolupament d’una persona
sorda cal destacar:
A. Les variables relacionades amb el mateix subjecte
1. El grau d’afectació
2
Trobareu la taula d’aquesta classificació a l’annex 1.
13

14. 2. L’edat d’inici de la sordesa i l’edat de detecció
3. L’etiologia de la sordesa
• De tipus hereditari
• De tipus adquirit: prenatal, perinatal i postnatal
B. Les variables relacionades amb la institució escolar
• Escolaritat especial/ordinària
• Moment d’inici de l’atenció específica
• Existència o no d’altres alumnes sords integrats al centre
• Disponibilitat integradora de la institució
• La coincidència o no de la parla escolar amb la parla familiar del nen.
C. Les variables relacionades amb l’àmbit familiar
• Pares oients/sords
• Nivell socioeconòmic dels pares
• Grau d’implicació dels pares
• Sistema comunicatiu familiar
La intensitat de la pèrdua auditiva és probablement l’aspecte que té una
influència més alta sobre el pronòstic pel que fa a l’evolució lingüística,
cognitiva i social del nen sord.
2.2El diagnòstic
14

15. És clau per a un correcte desenvolupament de les competències lingüístiques
del nen sord que la seva deficiència sigui detectada el més aviat possible. Hi ha
una sèrie de proves senzilles que es poden fer a casa per assegurar-nos que
l’infant no pateix cap mena de disfunció auditiva3.
La interpretació de les respostes del bebè als sons de la prova audiològica
(pestanyeig, acceleració del ritme cardíac, etc) ha d’ésser molt prudent, ja que
pot deure’s a un coincidència o fins i tot als gustos de l’infant. Per exemple, els
bebès oients no s’interessen pels tons purs i per tant no se’ls observa cap
resposta quan els escolten; per contra, sí que paren atenció a sèries rítmiques.
S’ha de vigilar que l’objecte que produeix el so o soroll no estigui al camp visual
del pacient. També cal tenir en compte que l’atenció que dedica un nen oient a
un estímul que es va repetint tendeix a disminuir fins a ésser nul·la. Cal
consultar el pediatre o l’otorinolaringòleg si el nen, durant els primers mesos de
vida, només respon a sorolls ambientals molt forts, s’espanta si algú se li
acosta per darrere i també si no balboteja o deixa de fer-ho. En cas de detectar
una deficiència auditiva, el metge enviarà el cas al CREDA (Centre de
Recursos Educatius per a Deficients Auditius) més proper; aquesta entitat
especialitzada proporcionarà l’atenció educativa necessària per a les seves
necessitats específiques. Es recomana que el nen sord i el seu entorn familiar
es posin en contacte amb associacions d’afectats per tal d’establir relacions
amb persones que passen per una situació similar.
El protocol a seguir en la realització de proves per a diagnosticar la sordesa
neonatal és diferent a cada comunitat autònoma. Algunes, entre les que no s’hi
troba Catalunya, les fan a tots els nadons. Aquestes proves són importants, ja
que estudien ambdues orelles i detecten els dèficits auditius bilaterals a partir
dels 40 dB, de manera que es pot fer un diagnòstic definitiu i, abans que el nen
tingui 6 mesos, es pot començar la intervenció. Tot i això, les proves són més
exhaustives amb nadons amb factors de risc4, que vénen a ser un 4% dels
nounats.
2.3Suports tècnics
3
Trobareu un guió d’aquestes proves a l’annex 2.
4
Trobareu una taula amb els factors risc dels nadons a l’annex 3.
15

16. Hi ha dues fites importantíssimes en el coneixement del so: la primera, el
descobriment de Pitàgores que el so és una vibració de l’aire; l’altra, que
aquest so es transmet al cervell a través del sistema nerviós, com va
assenyalar Galè l’any 175. Al segle XVI, mentre Ponce de León començava a
impartir classes als germans Velasco, que eren sords, Andreas Vesalius
descobrí dos dels tres ossos que transmeten el so del timpà a la còclea: el
martell i l’enclusa. L’estrep –el tercer os –es descobrí pocs anys després. El
1561 Gabriello Fallopio localitzà la còclea; tres segles més tard se sabria que
aquesta està constituïda per milers de cèl·lules piloses. Això demostra que,
simultàniament, anaren avançant tant els mètodes d’ensenyament de la parla a
les persones sordes com el coneixement de l’òrgan de l’oïda. La còclea, un
element molt petit, opac i en forma d’espiral, es troba encastada a l’os
temporal, el més dur de tot el cos humà, i per això no ha estat fàcil estudiar-la.
Els mètodes que anaven millorant contínuament eren tant els basats en
tècniques oralistes com els manualistes; així, el segle XX es feren les primeres
implantacions d’elèctrodes a l’oïda, i també es construïren les primeres
gramàtiques dels llenguatges de signes. Espanya fou un dels països on més
avenços en el terreny didàctic es feren.
S’estava esfondrant la hipòtesi atribuïda a Aristòtil –que un nen que es quedés
sord abans d’aprendre a parlar no ho podria fer mai, perquè no coneixeria el
fenomen de l’articulació. De fet, el que realment afirmà el savi fou que els sords
de naixement emeten sons però cap paraula.
A més a més de l’estimulació logopèdica, la ciència i la tècnica també han jugat
un paper determinant en l’ensenyament de les persones sordes. Els avenços
en aquests camps han permès que els nens aprenguessin a servir-se de les
seves restes auditives per discriminar l’absència i la presència de so, i fins i tot
a distingir entre un tipus de sonoritat i una altra. Alguns exemples d’aquests
suports tècnics són:
16

17. Audiòfon: És un aparell electrònic que amplifica els sons de l’entorn,
potenciant els sons de la parla per damunt dels ambientals. És eficaç per a
pèrdues auditives de fins a 90 dB, però no sempre es garanteix una bona
adequació. Un dels punts determinants perquè siguin profitosos és que siguin
aplicats el més aviat possible. També és imprescindible l’entrenament auditiu.
Necessiten un manteniment acurat i s’han de canviar cada 5 o 6 anys.
El micròfon de l’aparell recull el so de l’ambient i el transforma en impulsos
elèctrics, que seran enviats al processador. Aquest els amplifica tot adequant-
se a les característiques per a les quals està programat. En forma d’energia
acústica de nou, el senyal estimularà el timpà i continuarà fins arribar al cervell.
Alguns tenen una funció especial per parlar per telèfon, mirar una pel·lícula...
Poden ser retroauriculars, intraauriculars, intracanals (inserits en el conducte
auditiu),etc.
Els primers van col·locats darrere el pavelló auditiu, i són els més freqüents en
nens petits; poden millorar qualsevol grau de pèrdua auditiva. Els
intraauriculars van col·locats a la part interna del pavelló auditiu i, per tant,
s’han de fer a mida. Per aquest motiu no s’utilitzen amb els nens petits, ja que,
amb el creixement de l’orella, s’haurien de canviar amb massa freqüència. Són
útils sobretot en sordeses moderades i lleugeres.
Els intracanals es col·loquen dins el conducte auditiu extern i, per tant, no es
veuen des de fora. També s’ha de fer la carcassa a mida, per la qual cosa no
es recomanen en nens petits; se solen escollir en casos de deficiències lleus.
També n’hi ha que funcionen per conducció òssia, utilitzats pel tractament de
sordeses de transmissió que no poden ésser corregides amb cirurgia. El seu
mecanisme és bàsicament un vibrador que està en contacte amb l’os temporal,
de manera que s’estimula la còclea.
17

18. Audiòfon Audiòfon Audiòfon de conducció òssia
retroauricular intraauricular
Audiòfon vist de prop5
Cal puntualitzar que els audiòfons amplifiquen els sons percebuts pel subjecte,
però no li permeten de discriminar-los amb claredat: si el nen sentia un so
distorsionat a intensitat baixa, amb l’audiòfon el percebrà més fort però
igualment distorsionat. Així doncs, serà l’infant qui haurà d’aprendre a
interpretar el que li arriba a través de l’audició residual.6
Emissors de freqüència modulada: Són uns aparells que capten la veu de
qui parla, aïllant-la de la resta de sorolls ambientals, i l’envien per ones de
ràdio. Són útils per escoltar la televisió, un mp3... connectant-los a la sortida
d’àudio d’aquests aparells. També poden ésser de gran ajuda a la classe: el
mestre durà l’emissor, format per un micròfon i un transmissor, i l’alumne
col·locarà un receptor al seu audiòfon.
Implant coclear: És un dispositiu que es col·loca mitjançant cirurgia a l’os
mastoides. El seu mecanisme es basa en l’estimulació de les cèl·lules piloses a
través d’uns elèctrodes. És, per tant, indispensable que al pacient li restin
cèl·lules piloses en bon estat perquè pugui ésser candidat a un implant coclear.
Aquest sistema transforma els senyals acústics en senyals elèctrics: la part
externa, amb forma retroauricular o de petaca, transmet els sons a la part
interna, col·locada mitjançant cirurgia. És necessari en pèrdues auditives
5
Fotografies obtingudes de: http://www.xtec.cat/~cllombar/ajudes/ajudes.htm
6
S’inclou a l’annex 4 una taula d’un estudi sobre les implicacions d’una correcta adaptació a l’audiòfon.
18

19. pregones, ja que constitueix una gran ajuda per a l’aprenentatge de la llengua.
No obstant, no tothom pot ésser implantat; depèn del tipus i grau de sordesa,
l’edat... Abans es considerava que s’havien d’implantar abans dels 6 anys, ja
que, a partir d’aquesta edat, hi ha menys plasticitat cerebral. Però actualment
també s’apliquen a persones adultes en algunes ocasions. Els criteris bàsics
per ésser candidat a un implant coclear són:
- Tenir una sordesa neurosensorial no retrococlear pregona o severa bilateral
- No tenir una bona adaptació als audiòfons
- Garantir el compromís de seguir una rehabilitació auditivo-oral
Un cop fet l’implant, cal un temps, que varia en cada cas, perquè el nen
aprengui a interpretar els sons que abans no sentia. En alguns casos,
s’implanta a ambdues orelles o es combina amb un audiòfon. Per poder optar a
uns resultats satisfactoris, és important la implantació primerenca. En general,
s’observen millores més significatives en pacients postlocutius.7
7
Trobareu a l’annex 5 l’explicació del funcionament d’un implant coclear. Fotografia extreta de:
http://www.susmedicos.com-articulos_otologia_coclear1.htm
19

20. Subtítols: Permeten a les persones sordes poder seguir un programa televisiu
sense haver de basar-se en la lectura labiofacial. Els subtítols han d’assegurar
la comprensió del programa i intentar mantenir al màxim les característiques
del text parlat. S’han de tenir en compte aspectes com la sincronització text-
imatge, el temps de permanència a la pantalla, l’extensió que ocupa el
subtítol... Tot això fa que no sigui fàcil incorporar l’opció de subtítol als
programes televisius, i no tots els canals ho fan. Sí que ha assumit el repte
Televisió de Catalunya (des de 1990 per a pel·lícules i 1991 en directe per a
notícies), que amb aquesta iniciativa col·labora a trencar les barreres
imposades entre el col·lectiu sord i els medis de comunicació. De moment, la
llei no ha estipulat cap marc normatiu concret pel que fa a la subtitulació
televisiva per a sords, de manera que les hores subtitulades constitueixen un
tant per cent realment baix dins el total de la programació.
Speechwiewer: és un programa informàtic presentat en un CD-ROM que conté
exercicis per a ensenyar a parlar o rehabilitar la parla del pacient. Es pot aplicar
a persones amb trastorns de la parla, del llenguatge, de la veu o de l’oïda. De
fet, és un reforç prou eficaç dels procediments logopèdics tradicionals, basat en
estímuls visuals i auditius. Inclou exercicis relacionats amb:
- La sonoritat: el programa ensenya el pacient a ésser conscient quan es
produeix un so i quan s’inicia exactament l’emissió, així com a controlar el to
utilitzat per parlar. També reforça la dicció.
- La fonologia: treballa la precisió en la producció fònica. També ofereix
tècniques per distingir fonemes (es comença per dos i finalment el pacient
distingirà els sords dels sonors).
A més, el programa guarda els resultats de cada pacient, de manera que el
logopeda pot tenir una fitxa del progrés dels alumnes.
Pot resultar molt útil als deficients auditius, ja que els ajuda a prendre
consciència del so. A través de suports visuals, els pacients veuran millores en
el control de la parla, el reconeixement d’algunes emissions no verbals (com el
riure), la consideració de la inflexió habitual de la parla (per exemple, distinció
20

21. de frases enunciatives i interrogatives) i un major aprofitament de l’audició
residual.
Visualitzador de la parla (VISHA): és una targeta connectable a l’ordinador
que permet estudiar el senyal de veu, avaluar pèrdues auditives... Per a les
persones sordes ofereix un programa de rehabilitació del llenguatge,
reconeixement de la parla i aprofitament de les restes auditives. Pel que fa a
l’estudi del llenguatge oral, se centra en la intensitat, la freqüència, l’entonació i
la discriminació de fonemes diferents.
Un dels exercicis proposats és el control de videojocs mitjançant la veu. Inclou
unes taules amb dibuixos que representen la postura dels elements articulatoris
segons el so emès pel pacient. També permet fer audiometries tonals (distingir
dos sons separats per un to –és a dir, 0’167 Hz).
D’altra banda, els darrers anys s’han anat creant diversos estris per a facilitar la
vida diària de les persones sordes: despertadors que vibren, sistemes de bucle
inductiu (es connecten a l’aparell d’àudio, al telèfon mòbil... i envien el so
directament a l’audiòfon o implant coclear)... La tasca dels intèrprets de llengua
de signes i dels centres d’intermediació, apareguts fa relativament poc, també
ha estat molt important.
SUVAG (Systeme Universel Verbo-Auditif de Guberina): aparell amplificador
del so perquè els nens sords puguin arribar a percebre’l aprofitant al màxim les
restes auditives. Desenvolupat per Petar Guberina, natural de Zagreb, és una
eina capaç de determinar la intensitat que l’alumne requereix per a percebre
l’estímul en cada octava; allò que el diferencia d’altres mètodes com
l’audiometria tonal, que se serveix de tons, o la logoaudiometria, que utilitza
paraules, el SUVAG usa segments lingüístics que contenen tota la riquesa del
llenguatge parlat. Aquest aparell pretén facilitar la percepció auditiva de la parla
per tal que el nen sord pugui arribar a produir-la amb la màxima correcció. De
vegades es complementa amb un vibrador. 8
8
Fotografia extreta de: http://www.pnte.cfnavarra.es/creena/001auditivos/imagenes/nuevo%20Suvag
%20II%20bis.jpg
21

22. Programes informàtics o VISHA: Programes del “Projecte Fressa 2000”:
Aquest projecte engloba un conjunt de programes informàtics desenvolupats
per Jordi Lagares, que pretenen constituir una ajuda en l’aprenentatge per a
nens amb deficiències motrius o auditives. Destaquen els diferents
visualitzadors de veu, que permeten, per exemple, obtenir la representació
gràfica de la presència/absència i de la intensitat de la veu del nen. Aquests
recursos estan a la disposició de tot aquell qui els necessiti.9
2.4Implicacions de la sordesa
La hipoacúsia és molt més que una pèrdua auditiva. Aquesta deficiència afecta
el desenvolupament lingüístic del nen, així com el cognitiu en general, cosa que
pot causar un retard considerable en l’aprenentatge de nous coneixements.
També pot repercutir en l’evolució de l’infant a nivell afectiu i social. És per això
que les persones sordes necessiten no només estimulació auditiva, sinó també
lingüística. Les persones amb deficiències auditives no aprenen la llengua oral
de manera espontània –com ho fan les oients, seguint un procés d’imitació –,
sinó que necessiten unes reforços logopèdics; aquests es definiran segons el
grau i el tipus de sordesa del pacient, i el moment en què es troba a nivell
evolutiu.
9
Es poden descarregar gratuïtament de la pàgina: http://lagares.org.
22

23. Ésser sord també implica no poder accedir a un munt d’informació que la
societat ofereix per via auditiva. La inversió necessària per a eliminar les
barreres comunicatives que presenten algunes vies de comunicació no resulta
massa alta; tan sols s’ha de vetllar per oferir una alternativa visual a qualsevol
missatge transmès per via auditiva. Aquestes barreres solen no presentar-se
en llocs amb molt trànsit de gent, com els aeroports, ja que la diversitat
lingüística obliga a utilitzar missatges visuals. Sí que en trobem, en canvi, a
estacions de tren petites. De vegades, el canal auditiu no és l’únic, però sí el
predominant, i això dóna desavantatge a les persones sordes respecte a les
oients.
Per últim, les deficiències auditives poden obstaculitzar la comunicació diària.
Fins i tot quan una persona sorda domina molt bé el llenguatge oral, pot trobar-
se amb persones oients que no l’entenguin quan parla ja que no hi estan
acostumades. De la mateixa manera, la lectura labio-facial que utilitza la
persona sorda per entendre el llenguatge oral pot donar peu a confusions,
malgrat guiar-se pel context comunicatiu i la coherència semàntica; així que
per solucionar aquest entrebanc es va crear la Paraula Complementada10.
D’altra banda, la persona sorda pot estar intentant desxifrar els fonemes que
componen una paraula que de fet no coneix, i això resulta encara més
complicat.
2.5Connotacions de la paraula sordmut. La sordesa entesa com
un tret lingüístic
Fins el 1965, el DNI de les persones sordes les etiquetava de subnormal. El
nom mut és gairebé sinònim, en moltes llengües, d’imbècil (kofós en grec, o
dumb en anglès, en són alguns exemples). A Equador es fa referència als muts
com upa, que també significa babau; aquesta paraula prové de opa, que vol dir
neci. Cal remarcar que totes aquestes paraules tan sols són aplicades als sords
a natura (de naixement), que són els que no poden adquirir el llenguatge oral
espontàniament. Hervás proposà, però, el terme sordmut per a sords
prelocutius, que apareix per primera vegada en un diccionari més d’un segle
10
Podeu trobar la definició i característiques del sistema de la Paraula Complementada a l’annex 6.
23

24. després, el 1919. A partir dels anys 70, es comencen a buscar termes
alternatius al mot sordmut per ésser aquest poc precís –fou rebutjat pels
mateixos sords perquè, de fet, sí que podien arribar a parlar; així, són
denominats deficients auditius, hipoacúsics o, en el cas de sordeses totals,
anacúsics: així consta als actuals DNI. També es pot recórrer a la paraula
signant per a tots aquells que saben comunicar-se en llenguatge de signes, per
bé que no tenen per què ésser sords.
Aquest llenguatge és un sistema comunicatiu molt antic i ric. I és que, de fet, ja
en el llibre de Beda, de principis del segle VIII, apareixen posicions
dactilològiques que representen els números de l’1 fins al milió, i fins i tot
frases.
Amb l’aparició del sistema signat van formar una comunitat a part, comunicant-
se amb un llenguatge sense llengua.
Molt sovint no som conscients del que representa per a molts sords comunicar-
se signant: és allò que els engloba en una comunitat amb uns trets lingüístics i
de relació amb l’entorn diferenciats; fins i tot es pot dir que comparteixen una
història comuna. Segons Núria Silvestre Benach11, per a l’oient és molt
saludable trobar-se amb un grup de persones sordes que es comuniquen
gestualment, ja que l’obliga a posar-se al lloc de la persona sorda.
Paradoxalment, el concepte de sordmut se segueix representant en llenguatge
de signes col·locant l’índex successivament a l’orella i a la boca.
11
Catedràtica de Psicologia Evolutiva i de l’Educació a la Universitat Autònoma de Barcelona.
24

25. 3. Modalitats educatives actuals
Actualment hi ha un sèrie d’opcions educatives diferents per als nens sords. Els
pares seran els encarregats de jutjar quina de les modalitats és la més
escaient, tenint en compte l’entorn en què es desenvolupa el seu fill (família
oient o sorda, per exemple) i les capacitats del nen.
Totes aquestes modalitats tenen l’objectiu que el infant domini tant la llengua
oral com l’escrita, a més, en alguns casos, de la dels signes. L’únic que canvia
és el moment i procés de l’aprenentatge. És important que, sigui quina sigui la
modalitat escollida, s’iniciï quan abans millor.12
Pel que fa al centre educatiu, hi ha diverses opcions que combinen escoles
ordinàries amb centres especialitzats en deficiències auditives.13 A continuació
especifico les característiques de cada modalitat:
M. de comunicació oral: Es treballa en centres ordinaris i desenvolupa la
capacitat lingüística de l’alumnat sord utilitzant exclusivament la llengua oral tant
com a instrument com d’accés al currículum. Els alumnes assisteixen a l’aula
ordinària amb els altres alumnes, seguint les explicacions orals del professor.
Només surten a estones de classe per a rebre atenció logopèdica individual o
en un petit grup. Un mestre d’audició i llenguatge donarà a estones suport
curricular, però el professorat és el responsable dels aprenentatges.
12
Trobareu a l’annex 7 un esquema explicatiu del moment i el procés d’aprenentatge.
13
Trobareu a l’annex 8 un esquema sobre els diferents centres educatius.
25

26. M. bimodal i bilingüe: Utilitzada en centres ordinaris, desenvolupa la capacitat
lingüística de l’alumnat sord utilitzant la llengua de signes catalana (LSC) tant
com a instrument de comunicació com per accedir al currículum, conjuntament
amb la llengua oral. Es treballa també en centres específics per a infants i joves
sords. Els alumnes assisteixen a l’aula ordinària com els altres, però un
professor logopeda, que fa de cotutor, adapta i tradueix a la llengua de signes
les explicacions del professor. Reben ensenyament específic de la llengua de
signes, atenció logopèdica i/o suport curricular.
M. gestual: Es recomana que en casos de sordesa profunda afegida a
trastorns cognitius o comunicatius s’opti per una modalitat exclusivament
gestual. També s’opta per aquesta via quan el nen, sense raó aparent, té unes
dificultats desmesurades per adquirir el llenguatge oral.
Evolució dels mètodes educatius a curt termini
Fa 25 anys hi havia molts menys recursos per a ensenyar les persones sordes;
s’havien de treballar les restes auditives amb materials com tambors, caixes...
que contrasten molt amb els avançats aparells que s’utilitzen actualment.
També se solia fer estirar els nens en terres de fusta i els professors marcaven,
picant els peus a terra, els ritmes de les paraules. El primer que havien –i han –
d’aprendre és a discriminar quan hi ha so i quan es fa el silenci.
Abans, per treballar ressonàncies, l’alumne es posava a un costat d’un globus
inflat i el professor a l’altre, i parlaven, de manera que es percebien les
vibracions. També es buscaven les vibracions a la cara, al cap i al coll en parlar
amb les mans. Avui dia els globus s’han substituït per vibradors. No s’utilitzava
mai el llenguatge gestual.
D’altra banda, els CREDA han resultat una eina molt eficaç per a les famílies
de nens sords. Són serveis educatius formats per logopedes itinerants,
psicopedagogs i audioprotesistes. S’encarreguen de fer proves audiològiques,
ofereixen orientació psicolingüística, psicopedagògica i logopèdica i assessoren
els professors del deficient auditiu.
26

27. A Catalunya n’hi ha deu; a Barcelona, la seu del CREDA es troba al mateix
edifici que l’escola Tres Pins. En el nostre país hi ha tres escoles específiques
per a sords: el CRAS, a Sabadell, i la Josep Pla i la Joan Pelegrí, a Barcelona.
És important que tant les persones sordes com els seus familiars es relacionin
amb altres persones que també pateixen deficiències auditives; així poden
compartir experiències, incerteses, dubtes... ningú millor que ells mateixos
comprèn els handicaps que se’ls presenten a diari.
Amb aquesta intenció s’han anat constituint diverses associacions al llarg dels
anys com: ACAPPS, AICE, APANSCE ,FESOCA, LENCOVIS... 14
3.1El llenguatge de signes vs llenguatge oral
Ambdues modalitats educatives són quelcom més que una metodologia per
adquirir uns coneixements o un instrument de comunicació. Tots sabem que les
llengües tenen uns components culturals i uns referents identitaris, comunitaris,
importants. Això també passa amb la llengua de signes i la llengua oral per a la
comunitat sorda.
Per a unes famílies, la llengua natural per al seu fill amb sordesa ha de ser la
llengua familiar, mentre que per a d’altres la llengua natural de les persones
sordes és la llengua de signes.
De fet, el procés d’aprenentatge de la llengua de signes és semblant al del
llenguatge oral en els nens oients. Tot i això, hi ha, a grosso modo, dues
opcions a l’hora d’ensenyar un nen sord. La primera és la proposada per
l’escola manualista, que basa l’educació del deficient auditiu en el llenguatge de
signes al·legant que és per naturalitat la seva llengua mare; per rebatre
l’argument dels opositors als manualistes –que creuen que el sord no arribarà a
tenir èxit a partir d’aquest mètode per les barreres que es trobarà en la
societat–, aquests posen l’exemple de Helen Keller.15
A l’altra banda s’hi troben els oralistes, que creuen en la completa integració del
sord a la comunitat parlant. Tot i admetre que el deficient auditiu tindrà un
aprenentatge més lent del llenguatge oral, els seguidors d’aquesta escola
creuen que, a llarg termini, li suposarà poder-se comunicar amb un cercle més
ampli de gent, ja que poques persones dominen el llenguatge de signes.
14
Trobareu els objectius i serveis d’aquestes associacions explicats a l’annex 9.
15
Breu biografia a l’annex 10.
27

28. Aquesta discussió sobre la bondat d’una o altra modalitat té marcats
components culturals, de forma d’entendre la vida, que depassen el fet científic
i educatiu.
3.2El llenguatge de signes
Hi ha tants llenguatges de signes com n’hi ha d’orals, i el seu ús s’està
generalitzant novament, després d’un segle de prohibició; han començat a
aparèixer diccionaris i manuals d’aprenentatge d’aquest sistema de
comunicació. Tot i que el llenguatge de signes català (LSC) existeix com a
llengua estructurada des del 1800, va restar prohibit durant molt de temps
degut a les conclusions obtingudes al congrés de Milà del 1880, quan es va
considerar que l’aprenentatge de la llengua de signes obstaculitzava el de la
parla. Actualment, però, es manté que una cosa no té res a veure amb l’altra.
No podem oblidar que l’aprenentatge del llenguatge de signes és per l’infant
sord tan natural com el del llenguatge oral per als oients.16
Actualment hi ha dos manuals d’aprenentatge del LSC, un diccionari dels
signes que designen animals i un altre de termes de salut, materials d’educació
bilingüe (llenguatge de signes i escrit) i el prototip del primer diccionari
multimèdia de l’LSC.
Molts oients tendeixen a considerar primari el llenguatge de signes, però això
és totalment fals. En el llenguatge de signes, cada gest és una paraula
completa i l’ordre en què es combinen difereix del que utilitzen la llengua oral i
l’escrita.
No obstant, hi ha una diferència cabdal entre la parla i el signe: mentre que la
primera és lineal (les frases hauran d’ésser més llargues com més informació
16
Paraules textuals de Maria del Pilar Fernández Viader, professora de la UB.
28

29. continguin), això no té perquè passar en el llenguatge signat, ja que, per
exemple, una mà pot signar el verb i l’altra afegir informació al mateix temps.
En el cas que l’ordre en què es despleguen els signes sigui el mateix que el del
llenguatge dels oients, aleshores es tracta d’un sistema bimodal.
La llengua de signes és una llengua completa que té gramàtica, vocabulari i
normes lingüístiques pròpies que requereixen un aprenentatge específic.
De fet, l’única relació que té amb l’oral és a l’hora de signar noms propis o
paraules que no es coneixen en el llenguatge de signes, les quals es lletrejaran
per l’alfabet dactilològic; els signes creats a partir de la dactilologia s’anomenen
signes lexicalitzats, i n’hi ha de dos tipus:
- Dactilologia simbòlica: requereix un aprenentatge específic per a la seva
comprensió, ja que és de base simbòlica: el signe no té cap similitud amb la
realitat a la que fa referència.
- Dactilologia icònica: cada signes guarda una mínima relació de semblança
amb la idea que representa. Per exemple, en l’alfabet dactilològic de Bonet, la
posició de la mà en signar la lletra “a” pretén imitar el signe gràfic de la lletra
utilitzat a la impremta; o el signe de victòria, que és en realitat un “v” feta amb
els dits.
A Catalunya, l’alfabet dactilològic es realitza amb la mà dominant a l’alçada de
la barbeta, i es pot complementar amb l’articulació oral.
L’estructura gramatical de la llengua de signes ve donada pels següents
paràmetres: configuració de les mans, moviments que realitzen, sentit en el que
es mouen les mans, lloc on s’executa el signe, i d’altres informacions visuals
(expressió de la cara, moviment dels llavis...).
Núria Silvestre ha concretat més exhaustivament els paràmetres de la llengua
de signes espanyola:
29

30. - 29 Configuracions de la mà (queiremas): oberta, tancada, amb alguns dits
aixecats...
- 25 llocs on es realitza el signe (toponemes): davant dels llavis, al front...
- 18 moviments de la mà (kinemes)
- 6 direccions dels moviments de la mà (kineprosemas)
- 9 orientacions de la mà (queirotropemes)
- Expressions de la cara (prosoponemes)
Els signes gestuals es poden classificar en:17
- Signes motivats: són aquells que expressen una relació molt estreta amb la
realitat; poden ésser iconicocinètics (reprodueixen la forma o el moviment de
l’element del qual es parla) o deíctics (l’assenyalen directament).
- Signes intermedis: es basen en la dactilologia (abecedari manual)
- Signes arbitraris: no tenen cap relació amb el referent.
Els nens sords aprenen el llenguatge de signes espontàniament si estan en
contacte amb persones que l’usin, de la mateixa manera que els oients
aprenem el llenguatge oral espontàniament dins d’una comunitat parlant. Hi ha
en tràmit un projecte de llei que reconeix i regula la llengua de signes catalana i
l’espanyola, i que estableix els mitjans de suport a la comunicació oral de les
persones sordes, amb discapacitat auditiva i sordcegues. El 28 del 2009 s’ha
aprovat en el ple del Congrés de Diputats. De fet, el llenguatge de signes ha
estat introduït progressivament als mitjans de comunicació, l’educació i a
edificis de l’administració pública, on abans no s’utilitzava.
Hi ha unes cinquanta llengües signades pràcticament inintel·ligibles entre sí, i
nombrosos dialectes de cadascuna. També n’hi ha una d’internacional (SSI),
que ve a ser l’equivalent a l’esperanto, però que poca gent coneix. A Espanya
hi ha més de 10 llengües de signes.
La LSC (llenguatge de signes catalana) obtingué reconeixement oficial el 30 de
juny de 1994 per part de la Generalitat de Catalunya, cosa que no han rebut ni
la llengua de signes valenciana ni la de les illes Balears –bastant diferents de la
17
Classificació feta per Núria Silvestre, explicada al seu esmentat llibre: Sordera. Comunicación y
aprendizaje.
30

31. LSC –als seus respectius països. Els poders públics han de garantir l’ús de la
llengua de signes catalana i les condicions que permetin d’assolir la igualtat de
les persones amb sordesa que optin per aquesta llengua, que ha d’ésser
objecte d’ensenyament, protecció i respecte.18
De moment, no hi ha un sistema d’escriptura de la llengua de signes, ja que les
persones sordes aprenen a llegir i escriure en la llengua oficial del seu país. No
obstant, sí que hi ha hagut alguns projectes de desenvolupar un sistema gràfic
de representar el llenguatge signat; el problema és que resulta molt difícil
reproduir tots els trets físics que intervenen en el signat. Alguns d’aquests
projectes són:
- El de la Universitat d’Alacant, que usa les lletres de l’alfabet llatí com a
símbols de la transcripció gràfica del llenguatge de signes.19
- El de la Universitat d’Hamburg, creat fa més de 50 anys; utilitza símbols
específics per a transcriure el llenguatge de signes a un suport escrit. El
projecte, anomenat HamNoSys (Sistema de Notació d’Hamburg de la Llengua
de Signes), és el més difós i prestigiós de tot Europa.20
L’ILLESCAT és el Centre d’Estudis que analitza l’evolució de la LSC i en fa un
estudi lingüístic, afegint signes nous pels neologismes, entre d’altres coses. A
més, a Catalunya hi ha una associació que lluita perquè la LSC sigui
reconeguda com una llengua qualsevol (Plataforma pels Drets Lingüísics i
Culturals dels Usuaris de la Llengua de Signes Catalana). Un dels principals
objectius d’aquesta entitat és garantir que els programes audiovisuals no siguin
signats en LSE en detriment de la LSC. La seva fita és que, tant a nivell social
com polític, el llenguatge de signes sigui reconegut com un dret lingüístic i
cultural propi de la comunitat sorda.
De fet, fou la Plataforma LSC, Ara! , com també s’anomena, que demanà per
escrit al Parlament de Catalunya que l’estatut del 2005 mencionés aquest dret.
La llei resultant és la de l’article 50.6, mencionat més amunt.
18
Article 50.6 de l’estatut de Catalunya de l’any 2005.
19
Es pot consultar a la pàgina web: http://www.cervantesvirtual.com/seccion/signos/index.jsp
20
Es pot consultar en anglès o en alemany a la pàgina web: http://www.sign-lang.uni-
hamburg.de/Projects/HamNoSys.html, des d’on es pot descarregar.
31

32. Tot i les nombroses crítiques que va rebre el llenguatge de signes, que fins i tot
fou prohibit arran del Congrés de Milà, també tenia algunes persones a favor,
com Lorenzo Hervás, que el considerava la vertadera llengua adànica, o el
mateix L’Epée. Alguns arribaren a considerar que els signes tenien àdhuc més
avantatges que la llengua dels sons.
De fet, moltes comunitats capaces de servir-se de la parla, decideixen
comunicar-se mitjançant gestos per motius diversos (vots de silenci, raons
culturals com algunes tribus aborígens australianes...). No obstant, cal
remarcar la diferència entre aquests exemples de llenguatge gestual i el
llenguatge dels signes emprat per la comunitat sorda, que ha esdevingut un
idioma tan complet com qualsevol d’oral.
3.3Llenguatge oral
La modalitat educativa oral posa l’èmfasi en l’exigència a l’alumne, en l’esforç
que aquest ha de fer per a integrar-se en un món que majoritàriament empra la
llengua oral, mentre que la modalitat bilingüe accentua l’exigència a la resta de
la societat perquè adapti la manera de dirigir-se a uns alumnes que tenen unes
peculiaritats comunicatives. No volem dir que a la modalitat educativa oral no
és treballi la qüestió social i que la modalitat bilingüe no sigui exigent amb els
alumnes. És una qüestió de prioritats.
Una modalitat accentua la intervenció en la transformació de l’individu per a la
seva integració, l’altra accentua la intervenció en la transformació social o de
l’entorn.
La modalitat oral està més pendent de tots els avenços tecnològics o vinculats
amb la sanitat. A la modalitat bilingüe, la preocupació per la psicopedagogia,
per les adaptacions del mitjà, del currículum, de l’entorn, en general, és
superior.
32

33. 4. Recerca de la realitat del món de les persones sordes
En aquest apartat exposaré quatre punts de vista sobre la sordesa.
Primerament, parlaré de la visió de la societat sobre els nens sords, deixant-
me portar per les coincidències de la gran majoria de les respostes dels
enquestats; en segon lloc mostraré la visió més interna i adulta sobre aquest
món; seguidament exposaré l’experiència viscuda d’un nen sord i la seva
opinió; i finalment comentaré el comportament d’un nen sord integrat a l’aula
ordinària.
4.1Coneixements de la societat. Les enquestes
Després d’haver fet enquestes per les poblacions del Masnou, Alella i Teià
s’han pogut elaborar unes gràfiques21, en què podem veure el que generalment
es creu o es pensa sobre la situació de les persones sordes a la societat actual.
S’han realitzat dos tipus d’enquestes: una enquesta A, que és la destinada a
saber els coneixements de la societat que no coneix cap persona sorda; i una
enquesta B, que ens mostra els coneixements de la societat que coneix alguna
persona sorda. A continuació mostro els qüestionaris seguits amb les seves
gràfiques resultants i els comentaris sobre els resultats. Més endavant, a les
conclusions, veurem si la societat té un concepte encertat del món de les
persones sordes.
A més de les enquestes realitzades, s’han formulat dues preguntes als
enquestats per tal de saber més àmpliament el pensament de la societat:
• Què és el primer que penses quan et diuen: aquest nen és sord?
• Què entens per una persona sorda?
21
La fitxa tècnica de les enquestes està inclosa a l’annex 11.
33

34. Els comentaris sobre els resultats d’aquestes s’introdueixen tot seguit dels
comentaris del qüestionari B.
34

35. 35

36. 36

37. 37

38. 38

39. Generalment, es creu que una persona sorda balbuceja a l’hora de parlar, però
una minoria opina que poden parlar correctament o senzillament que no poden.
Pel que fa a la llengua que utilitzen aquestes persones, alguns pensen que
utilitzen tant la llengua oral com la de signes, i d’altres creuen que únicament
poden utilitzar la llengua de signes.
Als enquestats se’ls va fer preguntar si un nen sord tenia capacitat per escriure.
Una majoria va contestar un “sí” rotund justificant-ho dient que l’escriure se’ls
ensenya a l’escola des de ben petits i que per poder fer-ho no tenen cap
discapacitat.
La minoria, que va respondre que no podien escriure, es va recolzar en
l’argument que com no podien escoltar els sons que se’ls deien, no podien
relacionar paraules i plasmar-les en paper.
Parlant sobre els estudis i els centres d’educació dels infants sords,
generalment es creu que aquests assisteixen a escoles especials per a ells.
Sobre aparells que facilitin l’audició dels sords se’n reconeix l’audiòfon molt per
sobre de tots els altres, com per exemple, l’implant coclear.
Respecte als sentiments de la població cap als nens sords, hi ha una gran
majoria que pensa que no se senten integrats socialment i que ho tenen difícil
per conviure, tot i que també hi ha una part nombrosa que opina que no ho
tenen tan difícil.
Per últim, els enquestats s’han hagut de posar en el paper de pares i fer una
decisió: si tinguessin un fill sord, en quina modalitat voldria que fos educat (oral
o gestual). Les respostes han estat molt igualades, però amb una majoria a la
llengua oral, i totes tenen un argument que justifica les seves respostes.
Els que van optar per la llengua de signes van argumentar que si els sords són
de naixement, no tenen més remei que aprendre aquesta llengua, i tant els
sords de naixement com els que no,diuen, ho tenen molt complicat per
aprendre la llengua oral o senzillament els hi és impossible, ja que per utilitzar
la llengua oral s’ha de poder sentir el que et diuen, i ells no poden.
39

40. D’aquesta manera, conclouen que la llengua de signes és la més fàcil
d’aprendre i encertada per a ells.
Els que van optar per la llengua oral, van argumentar que d’aquesta manera el
nen estaria més integrat en la societat i se l’ensenyaria a parlar, escriure i
escoltar, tenint així més facilitat per comunicar-se amb el món que l’envolta.
Acabem de veure els comentaris sobre les respostes d’enquestats que no
coneixien a cap persona sorda, en canvi les respostes que comentaré a
continuació són d’enquestats que sí en coneixen, per tant van contestar un
altre qüestionari lleugerament diferent.
40

41. 41

42. 42

43. 43

44. Les persones sordes que coneixien els enquestats mostren una àmplia
diversitat d’edats i el tipus de sordesa que més presenten és la pregona o
profunda, és a dir la de naixement. Queda evidenciat en les respostes que la
majoria utilitza la modalitat gestual (llengua de signes), però també hi ha un
nombre important que utilitza la modalitat oral.
L’aparell que usen majoritàriament és l’audiòfon i, amb aquest connectat, les
persones sordes parlen correctament, encara que tot i així una petita part
balbuceja.
Finalment, els enquestats van donar la seva opinió sobre si aquesta persona
coneguda se sent integrada socialment o no. Altre cop les respostes van ser
igualades entre el “sí” i el “no”, amb un “sí” de més, que desfà la igualtat entre
les dues opinions.
Fent referència a les preguntes formulades a l’inici d’aquest apartat, a
continuació se’ns mostra un resum de les reaccions i el pensament de la
societat sobre les persones sordes, basat en les respostes donades pels
enquestats:
En saber que un nen que acaben de veure o conèixer és sord, la primera
reacció que tenen és de sorpresa, ja sigui perquè veuen que pot parlar sense
necessitat de signes o perquè aparentment no ho dirien mai. Senten llàstima i
el compadeixen, pensen que té una vida molt dura i complicada i els envaeixen
les preguntes, bàsicament una: com es poden comunicar si no hi senten?
A l’hora de descriure una persona sorda, la definició que donen els enquestats
és: una persona amb un problema auditiu nul o gairebé nul, amb dificultats
d’integració i que necessita utilitzar aparells. A més, algunes persones creuen
que el fet de ser sord implica que sigui mut, ja que no poden copiar els sons
que hauria d’imitar.
44

45. 4.2Visió d’una persona adulta sorda
La visió i els raonaments explicats en aquest apartat corresponen a la Sra.
Marta Capdevila22.
Com a persona sorda, per comunicar-se li cal esforç, l’ajut de logopedes,
mestres, familiars i amics. D’aquesta manera pot arribar a parlar força bé,
sense balbucejar.
Pel que fa a la vida, segueix un model de vida normal, sentint-se contenta
d’això, que ha aconseguit llegint els llavis dels altres i parlant amb la seva
pròpia veu, sense que la seva discapacitat li impedeixi viure amb normalitat.
També cal dir que opina que el mot “sordmut” no té sentit, ja que alguns sords
no hi senten, però tots tenen veu.
Per a ella la lectura facial és molt important ja que es perd si no té present el
rostre de la persona amb qui parla, per poder-se guiar mitjançant les
expressions i els moviments de boca. D’aquesta manera els seus ulls juguen
un paper molt important, ja que prenen el rol de les seves orelles.
Laboralment no ha tingut cap tipus de problema amb els seus companys, ja
que es pot comunicar perfectament.
Parlant sobre el seu fill, un infant de 3 anys amb sordesa profunda, cal dir que
porta audiòfons digitals, parla i l’estan ensenyant a escoltar amb bons resultats.
Així no cal que miri els llavis a la seva mare per entendre-la, perquè la sent.
Així, Marta Capdevila confirma que amb l’avenç de la tecnologia, els nens
sords profunds amb audiòfons hi senten, sense mirar la boca, d’esquena,
aprenen a escoltar i a entendre.
També afirma que el 90% de les persones sordes i amb disminució auditiva, a
Catalunya i a la resta de l’Estat, es comuniquen en llengua oral.
22
Extret del seu propi llibre: Sords profunds. Però hi sentim i parlem! i una entrevista que podeu trobar a
l’annex 12.
45

46. A l’hora d’escollir una escola pel seu fill, va disposar de l’ajuda dels CREDA, els
quals conviden diferents especialistes a les xerrades i ofereixen la possibilitat
de visitar escoles de diferents modalitats per triar amb millor coneixement el
que els pares volen pels seus fills.
La Marta Capdevila va escollir la modalitat oral, a l’escola Tàber, on tenen 18
nens sords. Aquesta modalitat permet que els nens sords profunds puguin
parlar i entendre i integrar-se amb la resta de companys oïdors.
La Marta, en la seva infància, portava audiòfons grossos que anaven
connectats amb uns cables i un micròfon a la panxa, però actualment, amb
l’avenç tecnològic, porta uns audiòfons digitals amb els que ho sent tot, però
molt fluix i “borrós”. Pot sentir els sorolls greus, els que vénen de terra, però en
no conèixer-los no sap què són ni d’on vénen: li és el mateix sentir un petard
que un gos que borda.
Actualment, el seu fill Marcel porta els dos audiòfons digitals com la seva mare.
La diferència és que ell ho pot sentir tot amb claredat i parlar normalment amb
una persona que estigui d’esquena a ell, i la seva mare necessita veure els
llavis de la persona amb qui parla. Quan en Marcel vol descansar i evadir-se de
l’entorn, l’únic que fa és desconnectar-se els aparells i quedar-se en silenci
total.
46

47. 4.3Visió personal d’un nen sord
Aquesta part del treball explica la visió d’un nen de 1r d’ESO, en Toni Martínez,
sobre la sordesa amb què conviu i el pensament de la societat23:
En Toni és un noi sord profund, és a dir que va néixer sord. Amb l’ajuda de
logopedes i altres entitats i recursos ha après a entrenar l’oïda, escoltar
ajudant-se de la lectura labial i, gràcies a això, també ha après a llegir com
qualsevol persona oient. Quan una persona li parla sense vocalitzar, en Toni es
queda confós, i per no fer-se pesat, procedeix a preguntar-li a algú que en
aquell moment estigui al seu costat.
Una de les coses favorables d’ajudar-se en la lectura labial és que les persones
que ho fan, tenen una molt bona memòria visual.
Respecte a la música, en Toni pot escoltar-la sense els audiòfons, però és
necessari que posi el volum molt alt. Quan no pot sentir la música perquè es
reprodueix a un volum normal o baix, percep la música mitjançant les ones
vibratòries pel cos. Una altra manera de percebre la música mitjançant l’oïda és
emprant aparells com l’ FM24.
Gràcies al treball logopèdic que es duu a terme diàriament, i les experiències
personals, les persones sordes milloren amb el temps la seva capacitat
d’escolta i de lectura labial.
23
Tot el que en aquest apartat ha estat escrit està basat en l’escrit d’en Toni Martínez, el qual podeu
trobar inclós a l’annex 13.
24
Fa referència a Emissors de Freqüència Modulada, explicats a l’apartat 2.3, pàgina 18 d’aquest treball.
47

48. 4.4Comportament d’un nen sord a l’aula amb oients
Finalment, en aquest darrer apartat, comentaré el comportament d’en Joan, un
nen sord de l’aula de P-4 del CEIP Tàber25:
Tot i ser una persona sorda, la família d’en Joan va poder decidir a quina
escola aniria el seu fill. L’Escola Tàber és una escola ordinària, on la gran
majoria d’alumnes són oients. A l’aula l’únic sord que hi ha és en Joan, i tot i
així mai ningú ho diria a simple vista.
A l’hora de parlar, en Joan ho fa com qualsevol altre nen a la seva edat i mostra
atenció a classe. Això sí, en el moment que alguna cosa no l’escolta del tot bé
ho pregunta a la professora. Quan no pronuncia bé una paraula, la professora
el rectifica i en Joan repeteix la paraula per comprovar que, una vegada
corregida, l’està dient bé.
Quan en Joan té a algun company d’esquena i allunyat a més d’haver-hi xivarri
a la classe, no pot escoltar amb precisió el que aquest altre està dient, i això fa
que deixi de prestar atenció.
Per tal que l’alumne sord no es perdi l’explicació del company, la professora
torna explicar el mateix dirigint-se al Joan i elevant la intensitat de la veu, per
facilitar-li la lectura dels llavis.
A l’aula no hi ha cap tipus de discriminació o burla cap al Joan, just al contrari,
es veu recolzat i ben tractat per tots els seus companys, els quals l’ajuden en el
que poden quan ho necessita. Per exemple si la professora diu quelcom que ell
no ha escoltat amb claredat, el company més proper li diu el que ha dit.
La professora, per la seva part, es dirigeix al Joan de manera amable, sense
donar-li mai l’esquena i s’assegura sempre que tot el que ella està explicant ho
entengui. També utilitza mètodes26 com, per exemple, treure a la pissarra a
diversos companys a fer un exercici, per tal que en Joan capti amb més
facilitat el que s’està dient i pugui interactuar com la resta.
25
Podeu trobar el meu anàlisi de comportament d’en Joan a l’aula de P-4 a l’annex 14. Lla grabació de la
conversació entre la tutora, en Joan i jo la trobareu a l’annex multimèdia 2 (CD).
26
Trobareu a l’annex 15 suggeriments als mestres per facilitar la integració dels nens sords a l’escola
ordinària.
48

49. 5. Conclusions
Bé doncs, arribats a aquesta part del treball, exposaré las conclusions que
he pogut extreure de la meva part pràctica.
Començaré resolent la hipòtesi que he formulat a la introducció del treball:
• Té la societat un concepte encertat sobre la comunitat sorda?
Gràcies a tota la investigació que he dut a terme m’és possible contestar a
aquesta pregunta amb seguretat.
Actualment, la nostra societat no sap certament com és la realitat del món
de la comunitat sorda. Hi ha molts pensaments i creences errònies sobre el
tema de les persones sordes. Per mostrar més clarament això, cal fixar-se
en les respostes donades pels enquestats i comparar-ho amb la realitat
mostrada en els tres altres punts de vista.
La societat creu que les persones sordes balbucegen i els costa parlar,
quan en realitat una majoria d’aquestes persones són capaces de parlar
correctament i sense dificultat, és el cas de la Marta Capdevila, en Toni i el
petit Joan.
Pel contrari, la societat encerta que els sords poden utilitzar ambdues
llengües, tant l’oral com la de signes, però en els resultats he pogut
comprovar que els enquestats que no han respòs “Ambdues” han marcat
“De signes”. Això ens mostra que tot i així una part de la societat pensa que
només poden emprar la llengua de signes. Ara tornem a comparar això amb
els tres altres punts de vista: tant la Marta com en Toni i el Joan utilitzen la
llengua oral, i únicament la Marta utilitza la llengua de signes per comunicar-
49

50. se amb altres amics i coneguts sords profunds que prefereixen aquesta
llengua.
Com ens demostra el cas d’en Toni i d’en Joan, les persones sordes
actualment poden estudiar tant en escoles ordinàries com especials, tot
dependrà de l’elecció dels pares del nen. La societat, però, no n’està
assabentada, ja que els resultats de les enquestes mostren que un 75% de
la població pensa que els nens sords estudien únicament en escoles
especials. Però això era a l’antiguitat, després d’haver estat aïllant les
persones amb deficiència auditiva i haver creat un centre d’educació
Especial al 180027.
Generalment es creu que aquestes persones amb deficiència auditiva no se
senten integrades i passen una vida molt difícil. El fet és que, veient els tres
casos explicats, aquestes persones sí que se senten integrades i en cap
moment han estat discriminades, sinó al contrari, reben ajut de les seves
amistats i són ben tractats. Això mostra la diferència de l’antiguitat, que es
depreciaven i s’ignoraven28.
Tal com la Marta Capdevila explica, antigament es portaven uns aparells
massa grossos, però gràcies a la tecnologia actual els audiòfons són més
petits, còmodes i pràctics per portar, i gairebé no es veuen.
Avui, com he pogut comprovar, les persones sordes parlen i escolten. El fet
que una persona neixi sense poder escoltar no impedeix que amb un
27
Explicat a l’apartat 1, pàgina 9
28
Explicat a l’apartat 1, pàgina 9
50

51. implant coclear i treball logopèdic diari des del moment que se sap que és
sorda, arribi a poder escoltar i parlar correctament.
Gràcies a les explicacions que m’ha donat en Toni, podem veure que les
persones sordes sí que poden escoltar la música, tot i haver d’apujar-la a un
volum altíssim, depenent del grau de sordesa, òbviament. També he pogut
saber que en el cas que no la pogués sentir, la podria percebre a través de
les ones vibratòries, com em qüestionava a la introducció.
Havent comparat els resultats puc arribar a la conclusió que tenim una visió
encara bastant endarrerida sobre la comunitat sorda. Creiem que les persones
sordes, en néixer així, no tenen més remei que viure sense poder escoltar res,
que només poden recórrer a aprendre la llengua de signes i que viuran infeliços
i no podent-se integrar.
Però tot això és fals. Ara sabem que qualsevol nen sord pot matricular-se a una
escola ordinària o especial, i els seus pares rebran ajuts d’orientació per tal de
fer la millor tria de la modalitat en què vulguin que el seu fill sigui educat. La
societat que es trobés en una situació com aquesta, en les enquestes han
contestat que voldrien que el seu fill fos educat en modalitat oral, i de fet
actualment la majoria de nens sords estan sent educats en aquesta modalitat.
La raó és lògica: els pares d’aquests nens volen que estiguin completament
integrats, i d’aquesta manera se’ls facilita molt la seva convivència en la
societat, on s’empra la veu i l’escolta majoritàriament per comunicar-se.
De l’altra manera, educant-lo amb la modalitat gestual, el nen únicament podria
comunicar-se amb persones que empressin la llengua de signes, i tornaríem a
l’antiguitat, on es feien grups de persones amb incapacitat d’utilitzar la parla per
comunicar-se, reduint a un gran nombre la quantitat de persones amb les que
es podria comunicar.
Una altra bona opció, a banda de l’oral, crec que és la bilingüe, ja que combina
tant l’oral com la de signes i és molt enriquidora. S’ha d’aprofitar que es
51

52. comença a educar un nen de ben petit per ensenyar-li les dues llengües, així es
podrà comunicar amb tota la societat: oient i no oient. L’únic desavantatge que
té és que retarda l’aprenentatge d’ambdues llengües, ja que s’ha de dividir el
temps d’ensenyament, però el resultat final acaba sent el mateix, tot i que
s’emprin més anys d’estudi.
Una última conclusió que n’extrec de tot el meu treball és que aquestes
persones amb deficiència són igual que nosaltres, tenen sentiments, pensen,
parlen, escolten, expressen, fins i tot ballen al ritme de la música i mostren la
seva felicitat.
El fet de tenir aquesta sordesa no els impedeix viure i ser una persona més en
aquest món, i de fet l’única cosa que les pot diferenciar dels oients és una de
ben petita, que només la podem veure si ens hi fixem de prop: l’audiòfon.
Abans de donar per finalitzat aquest treball, espero haver satisfet les
expectatives que el lector s’havia creat en començar a fullejar-lo, i que haver-lo
llegit li hagi aportat ni que sigui una mínima part del que jo he obtingut fent-lo,
que és molt.
I ara sí, m’acomiado amb un ferm propòsit per l’any que ve: el d’agafar jo
mateixa un d’aquells martells de paleta i començar a fer la meva pròpia
escletxa en la paret que encara s’aixeca entre sords i oients i n’obstaculitza una
relació comunicativa vertaderament satisfactòria.
52

53. Bibliografia
5.1Llibres
• CAPDEVILA, Marta. Sords profunds. Però hi sentim i parlem!. Barcelona:
Ajuntament de Barcelona - Districte de l’Eixample, 2008.
• FOLCH, José Mª. Guia per a famílies d’infants amb sordesa o
sordceguesa. Barcelona: Servei de Difusió i Publicacions, 2006.
• SILVESTRE, Núria. L’alumnat sord a les etapes infantil i primària.
Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Servei de publicacions,
2002.
• SILVESTRE, Núria. Sordera. Comunicación y aprendizaje. Bellaterra:
Masson, cap.1-2, 1998.
5.2Revistes
53

54. • MORALES, Esperanza. “Educación bilingüe en lengua de signos y
lengua(s) oral(es) en Barcelona y Madrid” dins Papers d’apansce,
núm. 8, 2004.
• VELASCO, Ferran. “Modalitats educatives en l’alumnat amb sordesa: el
model Barcelona” dins Fete-UGT, 2005, p. 8-10.
• APANSCE. “L’educació millora quan podem escollir la llengua de signes”
dins L’Espai. 2006, p. 9.
• AICE. Diversos articles. “Integración: Revista de la asociación de
Implantados Cocleares.” núm. 35, 2005, diverses pàgines.
• ACAPPS. Diversos articles. “Comunicar-nos”. núm 35, 2007, diverses
pàgines.
5.3Fonts audiovisuals
• A miracle worker (El milagro de Ana Sullivan) [DVD] Estats Units: Arthur
Penn, 1962. 106 min.
5.4Fonts informàtiques
• GN Resound; Oticon; Widex; Danish Imformationcenter for Hearing
Impairment and Deafness. A Better Understanding of Hearing. [CD-
ROM]. Win 95 o Win 98. Copenhage. MtM A/S.
• BIBLIOTECA DE SIGNOS. El modelo educativo bilingüe. [en línia]
<http://www.cervantesvirtual.com/portal/signos/educacion_bilingue/exper
iencias_bilingues/articulo05/definiciones_56/articulo.shtml> [consulta:
24.7.2009]
54

55. • PLAZA, Carolina. Bilingüismo y sordera: contactos lingüísticos en la
adquisición bilingüe de la lengua de signos y lengua oral/escrita. [en
línia]
<http://www.cervantesvirtual.com/portal/signos/linguistica/ICNLSE/index.
formato?
dir=cinta04&video=parte06&linea=250&menu=menu6&flash=theFlash6&
portal=0&ref=22733> [consulta: 24.7.2009]
• LLOMBAR, CARLES. Tinc un almune/a sord a l’aula. [en línia]
<http://www.xtec.cat/~cllombar/plantilla.htm> [consulta: 25.7.2009]
• SKLIAR, Carlos. Un analisis preliminar de las variables que intervienen
en el proyecto de educación bilingüe para sordos. [en línia]
<http://www.cultura-sorda.eu/resources/VSkliar_variables.pdf> [consulta:
27.7.2009]
• ALMIRALL, Ferran. L’educació familiar dels nens i nenes sords. [en línia]
<http://www.xtec.es/sgfp/llicencies/200506/memories/1015m.pdf>
[consulta: 27.7.2009]
• GROSJEAN, François. El derecho del niño sordo a crecer bilingüe. [en
línia] <http://www.cultura-sorda.eu/resources/grosjean_derechos.pdf>
[consulta: 27.7.2009]
• L’ESPAI. L’implant coclear: la llengua de signes suma. [en línia]
<http://www.apansce.org/revista/pdf_revista/espai_17.pdf> [consulta:
28.7.2009]
• SERVICIO DE PROGRAMAS EDUCATIVOS Y ATENCIÓN A LA
DIVERSIDAD. Transtornos en el lenguaje oral y escrito. [en línia] <http://
www.ttmib.org/Nuevo/documentos/guia%20de%20atencion
%20educativa.pdf > [consulta: 28.7.2009]
55