1. COMISSIÓ GESTORA DE LES PROVES D’ACCÉS A LA UNIVERSITAT
COMISIÓN GESTORA DE LAS PRUEBAS DE ACCESO A LA UNIVERSIDAD
PROVES D’ACCÉS A FACULTATS, ESCOLES TÈCNIQUES SUPERIORS I COL·LEGIS UNIVERSITARIS
PRUEBAS DE ACCESO A FACULTADES, ESCUELAS TÉCNICAS SUPERIORES Y COLEGIOS UNIVERSITARIOS
CONVOCATÒRIA DE SETEMBRE 2005 CONVOCATORIA DE SEPTIEMBRE 2005
MODALITAT DEL BATXILLERAT (LOGSE): d’Humanitats i Ciències Socials
MODALIDAD DEL BACHILLERATO (LOGSE): de Humanidades y Ciencias Sociales
IMPORTANT / IMPORTANTE
2n Exercici HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA Obligatòria en la via d’Humanitats i optativa en la de Ciències Socials 90 minuts
2º. Ejercicio HISTORIA DE LA FILOSOFÍA Obligatoria en la vía de Humanidades y optativa en la de Ciencias Sociales 90 minutos
Barem: / Baremo: L’alumne/a comentarà, dins de l’opció que trie, el text de l’autor que ha
treballat a classe.
Qüestions: 1ª ... fins 2,5 punts; 2ª ... fins 2,5 punts.
Redacció: ... fins 5 punts.
OPCIÓ PRIMERA:
TEXT: I
-Però ni tu, amic Glaucó, vaig fer jo, seràs capaç de seguir-me, tot i que de part meva no hi
faltaria voluntat, i no veuries ja figures del què diem sinó el ver mateix -allò que a mi m'ho sembla,
almenys. Si de debò o no, això ja no val la pena de mantenir-ho fort, però sí que hem de fer-nos forts
que se'n pot veure quelcom de semblant. ¿,O no?
-Sí, i tant.
-¿I també que la facultat dialèctica és l'única que pot fer el ver palès a qui sigui expert del
que abans hem explorat, i que cap altra no pot?
-Sí, va dir, també val la pena de mantenir-ho fort.
-Això sí, vaig fer jo, que si ho diem no ens ho contradirà ningú, que ni hi ha cap altre camí
per emprendre metòdicament la tasca de capir, punt per punt, cada cosa en allò que la caracteritza.
De totes les altres arts, les unes són relatives a les opinions i a la voluntat humana o bé a la
producció i composició, o bé es dediquen del tot a la cura i a la criança dels resultats de la producció
i la composició; les restants, les que hem dit que alguna cosa copsen del que és, la geometria i les
que se'n segueixen, veiem que somiegen, sí, sobre el que és però els és impossible de veure-ho
despertes, en tant que, servint-se d'hipòtesis, les deixin inamovibles, car no en poden donar raó. En
efecte, qui pren com a començ allò que no sap i d'allò que no sap trena el final i el d'enmig, ¿quina
possibilitat té que l'acord de tot plegat resulti un saber?
-Cap, va fer ell.
-Doncs el mètode dialèctic, vaig fer jo, és l'únic que, deixant de banda les hipòtesis, fa
camí cap a aquell començ on es fa fort, i l'ull de l'ànima, submergit al bell mig d'un llot bàrbar,
l'arrossega amb dolcesa i el mena cap amunt, servint-se, com d'auxiliars en aquesta tasca de
conducció, de les arts de què hem tractat, les quals hem anomenat sabers moltes vegades seguint
l'usatge, però han de menester d'un altre nom, que designi quelcom més diàfan que l'opinió però
més fosc que no el saber: abans en algun moment n'hem dit discerniment. Tot i que em sembla que
no és el cas que persones com ara nosaltres, que tenen al davant una investigació sobre temes
d'aquesta importància, discuteixin a propòsit d'un nom. (PLATÓ. La República).
QÜESTIONS:
1.- Analitze l’alumne/a el significat que tenen en el text les nocions de “facultat dialèctica” i “arts”.
2.- Explique l’alumne/a les raons per les quals Plató afirma: “el mètode dialèctic… és l'únic que,
deixant de banda les hipòtesis, fa camí cap a aquell començ on es fa fort”.
REDACCIÓ: Educació i tipus de coneixement en Plató.
1

2. OPCIÓ PRIMERA:
TEXT: II
Retem el reconeixement de la saviesa en les arts als més exactes de cada art, com ara Fídias,
que com a escultor és un savi, i Policlet, que ho és com a estatuari; no fem més, així fent, que
assenyalar la saviesa com essent la virtut d'una art. Però hi ha gent que creiem que són savis de tota
saviesa i no parcialment savis o savis «en alguna altra cosa», com diu Homer al Margites:
savi no el van fer els déus: ni en l'arar ni en la llaura
ni en res més tampoc.
Fent així evident que el més exacte dels sabers fóra la saviesa. Cal doncs al savi no només
saber allò que resulta dels principis sinó, pel que fa als principis, encertar-ne el ver. De manera que
la saviesa vindria a ser intel·ligència i saber, com si, en tant que saber del de més honor, els
capitanegés. Seria fora de lloc que algú cregués que la política o l'enteniment mereixen més
aplicació, essent així que l'home no és pas el millor de tot el que hi ha al món. Si el que és sà i el
que és bo es diferent per als homes i per als peixos, i el que és blanc o el que és dret no varia mai,
també el ser savi tothom diria que no varia, però ser entenimentat sí. Així, diem que és entenimentat
qui sap contemplar correctament allò que afecta específicament cada mena, la qual li serà
encomanada. És per això que també entre les feres n'hi ha algunes que anomenem entenimentades,
totes les que es fa palès que, en el referent a la pròpia vida, tenen mitjans de previsió. També és clar
que saviesa i política no deuen ser la mateixa cosa. Perquè si cadascú anomena saviesa el que li és
personalment útil, hi haurà moltes savieses. No una de sola sobre el que és bo per a tots els vivents
sinó savieses diferents per a cada un; tal com s'esdevé amb la medicina, que no n'hi ha una de sola
per a tots els éssers. Que si l'home és millor que els altres vivents? Això no fa cap diferència. Car
també hi ha altres coses molt més divines que l'home, com per exemple els astres tan clars, dels
quals l'ordre del món és compost. Del dit es fa evident que objecte de la saviesa i del saber i de la
intel·ligència són les coses per natura més honorades. Raó per la qual Anaxàgoras i Tales i els savis
com ells la gent diu que són savis, però no pas entenimentats, perquè veuen que ignoren el que els
convé a ells, i sí, diuen que saben tot de coses extremes i admirables i difícils i divines, però que no
són útils, aquestes coses, perquè ells no ès els béns humanals el que cerquen. L'enteniment, en
canvi, sí que se n'ocupa, del relatiu a l'home i de tot allò que mereix deliberació. Perquè,
l'entenimentat, aquest és el treball que diem que més li escau, el de deliberar bé. I ningú no delibera
sobre el que no pot ser altrament ni sobre el que no té un fi, i que sigui un bé per dur a la pràctica.
Qui senzillament sap de deliberar és ben capaç de calcular, del que pot ser dut a la pràctica, què és
el millor per a l'home. L'objecte de l'enteniment no són només els universals sinó que li cal també
conèixer cada cosa. Perquè l'enteniment és pràctic i la praxi s'ocupa de cada cosa d'una en una. És
per això que hi ha gent, que no saben res, que són més pràctics que d'altres, que són saberuts. Així,
un que sabés que les carns lleugeres són de més bon pair i més sanitoses, si, però, ignorava quines
carns eren lleugeres, no és pas que fes gaire per la salut, aquest: més farà un que sàpiga que la carn
de pollastre és lleugera i sanitosa. En això com en la resta guanyen la gent d'experiència, i
l'enteniment és cosa pràctica, de manera que tots dos coneixements, l'universal i el particular, li
calen, i més aquest darrer. (ARISTÒTIL. Ètica a Nicòmac).
QÜESTIONS:
1.- Analitze l’alumne/a el significat que tenen en el text les nocions de “saviesa” i “enteniment”.
2.- Explique l’alumne/a les raons per les quals Aristòtil afirma: “saviesa i política no deuen ser la
mateixa cosa”
REDACCIÓ: Bé i felicitat en Aristòtil.
2

3. OPCIÓ SEGONA:
TEXT: I
Ara bé, sembla certament natural que, tan bon punt abandonat el terreny de l'experiència, hom no
construesca de seguida un edifici sobre la base dels coneixements que posseeix sense saber-ne la
procedència i sobre el crèdit de principis l'origen dels quals és desconegut, si no s'ha assegurat
prèviament, per mitjà d'acurades recerques, de la fonamentació d'aquest edifici, i que, per consegüent,
més aviat s'haurà de plantejar molt de temps abans la qüestió de com l'enteniment por arribar a tots
aquests coneixements a priori i quin abast, quina validesa i quin valor poden tenir. En efecte, no hi ha res
de més natural si pel mot natural hom entén allò que s'hauria d'esdevenir d'una manera equitativa i
racional; en canvi, si per natural hom entén allò que s'esdevé habitualment, aleshores no hi ha res de més
natural i comprensible que el fet que aquesta recerca no s'haja realitzat per molt de temps. Car una part
d'aquests coneixements, com els coneixements matemàtics, està des de temps antic en possessió de la
certesa i d'aquesta manera dóna una favorable esperança també per als altres, encara que aquests puguen
ser d'una naturalesa ben diferent. A més, quan un hom es troba més enllà del cercle de l'experiència, està
cert de no ser refutat per l'experiència. L'atractiu d'eixamplar-ne els coneixements és tan gran que hom no
pot ser aturat en llur prossecució si no és ensopegant amb una contradicció clara. Aquesta, però, pot ser
evitada sempre que hom faça acuradament les seues ficcions, sense que per això no deixen de ser
ficcions. La matemàtica ens dóna un brillant exemple de fins a quin punt podem anar en el coneixement a
priori, independentment de l'experiència. Ara bé, aquella no s'ocupa certament d'objectes i coneixements
sinó en la mesura en què aquests, com a tals, es deixen presentar en la intuïció. Però aquesta
circumstància és fàcilment desatesa perquè la intuïció mateixa pot ser donada a priori i, en conseqüència,
amb prou feines es distingeix d'un mer concepte pur. Captivat per una prova semblant del poder de la raó,
l'impuls d'eixamplament no troba límits de cap mena. La lleugera coloma, quan en la seua lliure volada
talla l'aire bo i sentint-ne la resistència, es podia imaginar que encara se'n sortiria molt millor en l'espai
buit. Exactament així Plató abandonà el món sensible, perquè aquest posa a l'enteniment barreres massa
estretes, i s'hi arriscà més enllà, sobre les ales de les idees en l'espai buit de l'enteniment pur. No es va
adonar que amb els seus esforços no guanyava camí, car no tenia, per dir-ho així, cap suport que li servira
de base sobre la qual recolzar-se i aplicar les seues forces per tal de remoure l'enteniment. (I. KANT.
Crítica de la raó pura, “Introducció”).
QÜESTIONS:
1. Analitze l'alumne/a el significat que el text dóna a les nocions "a priori" i "concepte pur".
2. Explique l'alumne/a l'argument pel qual Kant afirma que Plató, mitjançant les idees, "no guanyava
camí, car no tenia, ...cap suport que li servira de base".
REDACCIÓ: Condicions de possibilitat de la ciència segons Kant.
3

4. OPCIÓ SEGONA:
TEXT: II
Com més reflexiono sobre el pensament i sobre la natura de l'enteniment humà, més trobo
que el raonament dels materialistes s'assembla al d'aquest sord. Són sords, de fet, a la veu interior
que els crida amb un to difícil de no sentir: Una màquina no pensa pas, no hi ha ni moviment ni
figura que produeixi la reflexió: quelcom en tu busca trencar els lligams que la comprimeixen;
l'espai no és la teva mesura, l'univers enter no és prou gran per a tu: els teus sentiments, els teus
desigs, la teva inquietud, fins i tot el seu orgull, tenen un altre principi que no pas aquest cos estret
dintre el qual et sents encadenat.
Cap ésser material no és actiu per ell mateix, i jo en sóc. Hom s'esforça en va a discutir-
m'ho, jo ho sento, i aquest sentiment que em parla és més fort que la raó que el combat. Tinc un cos
sobre el que els altres actuen i que actua sobre ells, aquesta acció recíproca no és dubtosa; però la
meva voluntat és independent dels meus sentits; consento o resisteixo, sucumbeixo o sóc vencedor,
i sento perfectament en mi mateix quan faig el que he volgut fer, o quan no faig més que cedir a les
meves passions. Tinc sempre la puixança de voler, no la força d'executar. Quan em lliuro a les
temptacions, obro segons la impulsió dels objectes externs. Quan em faig retret d'aquesta feblesa,
només escolto la meva voluntat; sóc esclau pels meus vicis, i lliure pels meus remordiments; el
sentiment de la meva llibertat només se m'esborra quan em depravo i quan impedeixo, en fi, que la
veu de l'ànima s'alci contra la llei del cos.
No conec la voluntat sinó pel sentiment de la meva, i no conec millor l'enteniment. Quan
hom em demana quina és la causa que determina la meva voluntat, demano al meu torn quina és la
causa que determina el meu judici: car és clar que aquestes dues causes només en són una; i si un
hom comprèn bé que l'home és actiu en els seus judicis, que el seu enteniment no és més que el
poder de comparar i de jutjar, hom veurà que la seva llibertat no és més que un poder semblant, o
derivat d'aquell; escull el bé com ha jutjat el ver; si jutja erròniament, escull malament. ¿Quina és,
doncs, la causa que determina la seva voluntat? És el seu judici. ¿I quina és la causa que determina
el seu judici? És la seva facultat intel·ligent, és la seva potència de jutjar; la causa determinant està
en ell mateix. Passat això, ja no entenc res.
Sens dubte, no sóc lliure de no voler el meu propi bé, no sóc lliure de voler el meu mal; però
la meva llibertat consisteix en això mateix, que no puc voler sinó el que m'és convenient, o que
considero com a tal, sense que res d'estrany a mi em determini. ¿Es deriva que no sóc el meu amo,
perquè no sóc l'amo de ser un altre que jo?
Hom troba el principi de tota acció en la voluntat d'un ésser lliure; hom no podria anar més
enllà. No és la paraula llibertat la que no significa res, és la paraula necessitat. Suposar algun acte,
algun efecte que no derivi d'un principi actiu, és vertaderament suposar efectes sense causa, és
caure
en el cercle viciós. O no hi ha pas primera impulsió, o qualsevol primera impulsió no té cap causa
anterior, i no existeix pas veritable voluntat sense llibertat. L'home és, doncs, lliure en les seves
accions, i com a tal, està animat per una substància immaterial; es tracta del meu tercer article de fe.
D'aquests tres primers us deduiré fàcilment tots els altres, sense que els continuï comptant. (J.-J.
ROUSSEAU. Professió de fe).
QÜESTIONS:
1.- Analitze l’alumne/a el significat que tenen en el text les nocions de “voluntat” i “llibertat”.
2.- Explique l’alumne/a les raons per les quals Rousseau afirma: “L'home és, doncs, lliure en les
seves accions, i com a tal, està animat per una substància immaterial”.
REDACCIÓ: Raó i religió natural en Rousseau.
4

5. COMISSIÓ ORGANITZADORA DE LES PROVES D’ACCÉS A LA UNIVERSITAT
COMISIÓN ORGANIZADORA DE LAS PRUEBAS DE ACCESO A LA UNIVERSIDAD
PROVES D’ACCÉS A FACULTATS, ESCOLES TÈCNIQUES SUPERIORS I COL·LEGIS UNIVERSITARIS
PRUEBAS DE ACCESO A FACULTADES, ESCUELAS TÉCNICAS SUPERIORES Y COLEGIOS UNIVERSITARIOS
CONVOCATÒRIA DE SETEMBRE 2005 CONVOCATORIA DE SEPTIEMBRE 2005
MODALITAT DEL BATXILLERAT (LOGSE): d’Humanitats i Ciències Socials
MODALIDAD DEL BACHILLERATO (LOGSE): de Humanidades y Ciencias Sociales
IMPORTANT / IMPORTANTE
2n Exercici HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA Obligatòria en la via d’Humanitats i optativa en la de Ciències Socials 90 minuts
2º. Ejercicio HISTORIA DE LA FILOSOFÍA Obligatoria en la vía de Humanidades y optativa en la de Ciencias 90 minutos
Sociales
Barem: / Baremo: El alumno/a comentará, dentro de la opción que elija, el texto del autor que
ha trabajado en clase.
Cuestiones: 1ª ... hasta 2.5 puntos; 2ª ... hasta 2.5 puntos.
Redacción: ... hasta 5 puntos.
OPCIÓN PRIMERA:
TEXTO: I
-Pero no serás ya capaz de seguirme, querido Glaucón -dije-, aunque no por falta de buena
voluntad por mi parte; y entonces contemplarías, no ya la imagen de lo que decimos, sino la verdad
en sí, o al menos lo que yo entiendo por tal. Será así o no lo será, que sobre eso no vale la pena
discutir; pero lo que sí se puede mantener es que hay algo semejante que es necesario ver. ¿No es
eso?
-¿Cómo no?
-¿No es verdad que la facultad dialéctica es la única que puede mostrarlo a quien sea conocedor
de lo que ha poco enumerábamos, y que no es posible llegar a ello por ningún otro medio?
-También esto merece ser mantenido -dijo.
-He aquí una cosa al menos -dije yo- que nadie podrá afirmar contra lo que decimos, y es que
exista otro método que intente, en todo caso y con respecto a cada cosa en sí, aprehender de manera
sistemática lo que es cada una de ellas. Pues casi todas las demás artes versan o sobre las opiniones y
deseos de los hombres o sobre los nacimientos y fabricaciones, o bien están dedicadas por entero al
cuidado de las cosas nacidas y fabricadas. Y las restantes, de las que decíamos que aprehendían algo
de lo que existe, es decir, la geometría y las que le siguen, ya vemos que no hacen más que soñar con
lo que existe, pero que serán incapaces de contemplarlo en vigilia mientras, valiéndose de hipótesis,
dejen éstas intactas por no poder dar cuenta de ellas. En efecto, cuando el principio es lo que uno no
sabe y la conclusión y parte intermedia están entretejidas con lo que uno no conoce, ¿qué posibilidad
existe de que una semejante concatenación llegue jamás a ser conocimiento?
-Ninguna -dijo.
-Entonces -dije yo-, el método dialéctico es el único que, echando abajo las hipótesis, se
encamina hacia el principio mismo para pisar allí terreno firme; y al ojo del alma, que está
verdaderamente sumido en un bárbaro lodazal, lo atrae con suavidad y lo eleva a las alturas,
utilizando como auxiliares en esta labor de atracción a las artes ha poco enumeradas, que, aunque por
rutina las hemos llamado muchas veces conocimientos, necesitan otro nombre que se pueda aplicar a
algo más claro que la opinión, pero más oscuro que el conocimiento. En algún momento anterior
empleamos la palabra "pensamiento"; pero no me parece a mí que deban discutir por los nombres
quienes tienen ante sí una investigación sobre cosas tan importantes como ahora nosotros.
(PLATÓN. La República).
1

6. CUESTIONES:
1. Analice el alumno/a el significado que tienen en el texto las nociones de "facultad dialéctica" y
"artes".
2. Explique el alumno/a las razones por las que Platón afirma: "el método dialéctico es el único que,
echando abajo las hipótesis, se encamina hacia el principio mismo para pisar allí terreno firme".
REDACCIÓN: Educación y tipos de conocimiento en Platón.
OPCIÓN PRIMERA:
TEXTO: II
La sabiduría la atribuimos en las artes a los más consumados en ellas, por ejemplo, a Fidias
como escultor y a Policleto como creador de estatuas, no indicando con ello sino que la sabiduría es
la excelencia de un arte. Pensamos de algunos hombres que son sabios en general, y no en un sentido
parcial o determinado, como dice Homero en el Margites:
Ni cavador lo hicieron los dioses, ni labrador
ni sabio en ninguna otra cosa.
De modo que es evidente que la sabiduría es el más perfecto de los modos de conocimiento.
El sabio, por consiguiente, no sólo debe conocer lo que deriva de los principios, sino poseer además
la verdad sobre los principios. De suerte que la sabiduría será intelecto y ciencia, por así decirlo, la
ciencia capital de los objetos más estimados. Sería absurdo considerar la política, o la prudencia,
como la más excelente si el hombre no es lo mejor del mundo. Y si lo sano y lo bueno son distintos
para los hombres y para los peces, pero lo blanco y lo recto son siempre lo mismo, todos admitirán
que lo sabio es siempre lo mismo, pero lo prudente varía; efectivamente, se llama prudente al que
puede examinar bien todo lo que se refiere a sí mismo y eso es lo que se confiará a la prudencia. Por
eso también se dice que son prudentes algunos animales, aquellos que parecen tener cierta facultad
de previsión para su propia vida. Es evidente también que no pueden la sabiduría y la política ser lo
mismo, pues si se llama sabiduría al conocimiento de lo que es útil para uno mismo, habrá muchas
sabidurías, porque no habrá una sola acerca de lo que es bueno para todos los animales, sino una
diferente para cada uno, lo mismo que no hay una sola medicina para todos. Y lo mismo da para el
caso que el hombre sea el mas excelente de todos los animales, porque también hay otras cosas de
naturaleza mucho más divina que la del hombre, como es evidentísimo por las que constituyen el
mundo. De lo dicho resulta claro que la sabiduría es ciencia e intelecto de lo que es más excelente
por naturaleza. Por eso de Anaxágoras, de Tales y de los hombres como ellos, dice la gente que son
sabios, no prudentes, porque ve que desconocen su propia conveniencia, y dice de ellos que saben
cosas extraordinarias, admirables, difíciles y divinas, pero inútiles, porque no buscan los bienes
humanos. La prudencia, en cambio, tiene por objeto lo humano y aquello sobre lo que se puede
deliberar; en efecto, afirmamos que la operación del prudente consiste sobre todo en deliberar bien, y
nadie delibera sobre lo que no puede ser de otra manera, ni sobre lo que no tiene un fin, y éste
consistente en un bien práctico. El que delibera bien, absolutamente hablando, es el que se propone
como blanco de sus cálculos la consecución del mayor bien práctico para el hombre. Tampoco versa
la prudencia exclusivamente sobre lo universal, sino que tiene que conocer también lo particular,
porque es práctica y la acción tiene que ver con lo particular. Por esta razón también algunos, sin
saber, son más prácticos que otros que saben, sobre todo los que tienen experiencia; así si uno sabe
que las carnes ligeras son digestivas y sanas, pero no sabe cuáles son ligeras, no producirá la salud,
sino más bien el que sepa que las carnes de ave son ligeras y sanas. La prudencia es práctica, de
modo que se deben poseer ambas, o preferentemente la prudencia. Pero también por lo que a ella se
refiere debería haber una fundamentación. (ARISTÓTELES. Ética a Nicómaco).
CUESTIONES:
1. Analice el alumno/a el significado que tienen en el texto las nociones de "sabiduría" y
"prudencia".
2. Explique el alumno/a las razones por las que Aristóteles afirma: "no pueden la sabiduría y la
política ser lo mismo".
REDACCIÓN: Bien y felicidad en Aristóteles.
2

7. OPCIÓN SEGUNDA:
TEXTO: I
Ahora bien, parece natural que, una vez abandonada la experiencia, no se levante
inmediatamente un edificio a base de conocimientos cuya procedencia ignoramos y a cuenta de
principios de origen desconocido, sin haberse cerciorado previamente de su fundamentación
mediante un análisis cuidadoso. Parece obvio, por tanto, que [más bien] debería suscitarse antes la
cuestión relativa a cómo puede el entendimiento adquirir todos esos conocimientos a priori y a
cuáles sean la extensión, la legitimidad y el valor de los mismos. De hecho, nada hay más natural, si
por la palabra natural se entiende lo que se podría razonablemente esperar que sucediera. Pero, si por
natural entendemos lo que normalmente ocurre, nada hay más natural ni comprensible que el hecho
de que esa investigación haya quedado largo tiempo desatendida. Pues una parte de dichos
conocimientos, [como] los de la matemática, gozan de confianza desde hace mucho, y por ello hacen
concebir a otros conocimientos halagüeñas perspectivas, aunque éstos otros sean de naturaleza
completamente distinta. Además, una vez traspasado el círculo de la experiencia, se tiene la plena
seguridad de no ser refutado por ella. Es tan grande la atracción que sentimos por ampliar nuestros
conocimientos, que sólo puede parar nuestro avance el tropiezo con una contradicción evidente. Pero
tal contradicción puede evitarse por el simple medio de elaborar con cautela las ficciones, que no por
ello dejan de serlo. Las matemáticas nos ofrecen un ejemplo brillante de lo lejos que podemos llegar
en el conocimiento a priori prescindiendo de la experiencia. Efectivamente, esta disciplina sólo se
ocupa de objetos y de conocimientos en la medida en que sean representables en la intuición. Pero tal
circunstancia es fácilmente pasada por alto, ya que esa intuición puede ser, a su vez, dada a priori,
con lo cual apenas se distingue de un simple concepto puro. Entusiasmada con semejante prueba del
poder de la razón, nuestra tendencia a extender el conocimiento no reconoce límite ninguno. La
ligera paloma, que siente la resistencia del aire que surca al volar libremente, podría imaginarse que
volaría mucho mejor aún en un espacio vacío. De esta misma forma abandonó Platón el mundo de los
sentidos, por imponer límites tan estrechos al entendimiento. Platón se atrevió a ir más allá de ellos,
volando en el espacio vacío de la razón pura por medio de las alas de las ideas. No se dio cuenta de
que, con todos sus esfuerzos, no avanzaba nada, ya que no tenía punto de apoyo, por así decirlo, no
tenía base donde sostenerse y donde aplicar sus fuerzas para hacer mover el entendimiento. (I.
KANT. Crítica de la razón pura, “Introducción”).
CUESTIONES:
1. Analice el alumno/a el significado que tienen en el texto las nociones de “a priori" y "concepto
puro".
2. Explique el alumno/a el argumento en virtud del cual afirma Kant que Platón por medio de las
ideas, "no avanzaba nada, ya que no tenía punto de apoyo".
REDACCIÓN: Condiciones de posibilidad de la ciencia según Kant.
3

8. OPCIÓN SEGUNDA:
TEXTO: II
Cuanto más reflexiono sobre el pensamiento y sobre la naturaleza del espíritu humano, más
creo que el razonamiento de los materialistas se parece al de ese sordo. En efecto, son sordos a la voz
interior que les grita en un tono difícil de desconocer: una máquina no piensa, no hay movimiento ni
figura que produzca la reflexión. Algo en ti trata de romper las ataduras que lo comprimen. El
espacio no es tu medida, el universo entero no es suficientemente grande para ti; tus sentimientos, tus
deseos, tu inquietud, tu orgullo mismo, tienen un principio distinto a ese cuerpo estrecho en el que te
sientes encadenado.
Ningún ser material es activo por sí mismo, y yo lo soy. Por más que me discutan esto, lo
siento, y ese sentimiento que me habla es más fuerte que la razón que lo combate. Tengo un cuerpo
sobre el que los demás actúan y que actúa sobre ellos; esta acción recíproca no es dudosa; pero mi
voluntad es independiente de mis sentidos, consiento o resisto, sucumbo o venzo, y siento
perfectamente en mí mismo cuándo hago lo que he querido hacer, o cuándo no hago más que ceder a
mis pasiones. Siempre tengo el poder de querer, no la fuerza de ejecutar. Cuando me entrego a las
tentaciones, actúo según el impulso de objetos externos. Cuando me reprocho esa debilidad, sólo
escucho a mi voluntad; soy esclavo de mis vicios, y libre por mis remordimientos; el sentimiento de
mi libertad sólo se borra en mí cuando me depravo y cuando impido, finalmente, a la voz del alma
alzarse contra la ley del cuerpo.
Sólo conozco la voluntad por el sentimiento de la mía, y no es mejor conocido el
entendimiento. Cuando se me pregunta cuál es la causa que determina mi voluntad, pregunto a mi
vez cuál es la causa que determina mi juicio; porque es evidente que esas dos causas son sólo una, y
si se comprende bien que el hombre es activo en sus juicios, que su entendimiento no es más que el
poder de comparar y juzgar, se verá que su libertad no es más que un poder semejante o derivado de
éste; elige lo bueno porque ha juzgado lo verdadero, si juzga lo falso elige mal. ¿Cuál es, pues, la
causa que determina su voluntad? Su juicio. ¿Y cuál es la causa que determina su juicio? Su facultad
inteligente, su poder de juzgar: la causa determinante está en él mismo. Mas allá de eso, no
comprendo nada.
Indudablemente, no soy libre de no querer mi propio bien, no soy libre de querer mi mal; pero
mi libertad consiste en esto mismo, en que no puedo querer lo que me conviene o que yo estime tal,
sin que nada extraño a mí me determine. ¿Se deriva que no soy mi dueño por no ser dueño de ser otro
distinto que yo?
El principio de toda acción está en la voluntad de ser libre; no podríamos remontamos más
allá. No es la palabra libertad la que no significa nada, es la necesidad. Suponer algún acto, algún
efecto que no derive de un principio activo, es realmente suponer efectos sin causa, es caer en el
círculo vicioso. O no hay primer impulso, o todo primer impulso no tiene ninguna causa exterior, y
no hay verdadera voluntad sin libertad. El hombre es, por tanto, libre en sus acciones y, como tal,
está animado de una sustancia inmaterial: es mi tercer artículo de fe. De estos tres primeros
fácilmente deduciréis todos los demás sin que siga enumerándolos. (J.-J.ROUSSEAU. La profesión
de fe del vicario saboyano).
CUESTIONES:
1. Analice el alumno/a el significado que tienen en el texto las nociones de "voluntad" y "libertad".
2. Explique el alumno/a las razones en que se basa Rousseau para afirmar: "El hombre es, por tanto,
libre en sus acciones y, como tal, está animado de una sustancia inmaterial".
REDACCIÓN: Razón y religión natural en Rousseau.
4