1. La parla del Viladecans pagès:
els noms, els llocs, les coses, les formes d’expressió
Josep Lligadas Vendrell

2. Déu vos guard! Permeteu-me que, en començar va entrar també una forma més globalitzada de
aquesta intervenció us saludi així, com ho faria parlar. Però tot i així, com que la llengua està
qualsevol pagès ben educat de fa cent anys. “Déu més enganxada a l’ànima que no pas el vestit,
vos guard” és una fórmula que ara no s’utilitza la llengua encara perdura i encara la podem
gaire, per raons de laïcitat, però fixeu-vos que, de repescar. Segurament que nosaltres som els
fet, encara que es tracti d’una fórmula d’origen últims que ho podem fer, i per això voldria
religiós, aquest origen religiós està força tapat. presentar aquest treball. Evidentment que no
De fet, es deia “Devosguard”, convertint “Déu” tinc ni coneixements ni capacitat per fer un estudi
en un discret “Dé”, com passava també, per complet i prou fonamentat del tema. En tot cas, ja
exemple, en l’”Ave Maria” que es deia en entrar a aviso que em centraré bàsicament en les paraules,
les cases, que s’havia convertit en “À Maria”. perquè entrar en les estructures lingüístiques
Bé, doncs això, Déu vos guard. Jo crec que a tot exigeix saber-ne bastant més del que jo en sé. En
aquest territori nostre se li pot aplicar allò ue les estructures lingüístiques hi entraré només en
Jaume Codina deia a propòsit del Prat: que va ser, alguna ocasió. En tot cas, serveixi aquest treball
fins no fa pas tant, un territori aïllat, “a les portes com un tast, un camí obert, que donaria prou de
de Barcelona però increïblement lluny”1. Quan va si si es pogués aprofundir. Caldrà, però, fer-ho
començar la industrialització, i més encara després aviadet, abans que se’ns perdi la gent que ens
amb la immigració i la globalització, aquest ha transmès les paraules, i abans que els que
aïllament va desaparèixer, i ara estem sotmesos encara les tenim com a llengua pròpia les acabem
a totes les influències. Però fins aleshores, i tot perdent, i abans que les pulsions uniformitzadores
i que per aquí arribaven aires de modernitats ens les facin malbé.
diverses (a Viladecans, l’herència de la Magdalena El tema el presentaré dividit en quatre parts: els
Modolell va ser un brutal baròmetre d’aquests noms de les persones, els noms dels llocs, els
aires, per exemple), en el nivell de les formes de noms de la vida pagesa, i els noms i les paraules
vida, és a dir, en qüestions com el vestir o el parlar, de la vida quotidiana, que inclourà també alguns
podem dir que, realment, estàvem increïblement elements de fonètica. Anem pel primer.
lluny de Barcelona. I a Viladecans, probablement,
més encara que als altres llocs, per la manca d’un
esquelet social mínimament sòlid que fos capaç 1. Els noms de les persones
de portar influències foranes.
Una de les conseqüències positives d’aquest
aïllament és que s’han pogut mantenir, i es
mantenen encara, formes de parlar molt genuïnes,
molt poc contaminades, molt profundament
arrelades. Jo recordo d’una manera especial
la manera de parlar de la meva mare, i també
del meu pare, i dels meus avis, i escolto encara
ara, en els membres de les famílies, diguem-
ho així, més ràncies de Viladecans, un munt de
paraules i expressions que certifiquen aquesta
situació increïblement llunyana de la parla més
estandarditzada que tindria com a emblema la
parla de Barcelona. Quan parlo de formes de parlar
m’estic referint sobretot a dos nivells diferents:
per una banda, a les paraules i expressions; i per
una altra, al que jo, que no sóc filòleg, anomenaria
estructures lingüístiques, la xarxa bàsica de la
llengua en la qual les paraules s’insereixen, i que
segurament és més important que les paraules
mateixes.
Tot això, però, ara està canviant a tota velocitat.
Fa anys que vam deixar la faixa i el mocador de
cap, i juntament amb la nova forma de vestir ens
1 Jaume Codina, El delta del Llobregat i Barcelona. Gèneres i
formes de vida dels segles XVI al XX, Edicions Ariel, Esplugues
de Llobregat, 1971, pàgina 432.

3. Fixeu-vos en aquest senyor de la foto. És el meu costa de pronunciar i és més fàcil dir Madorell. I
besavi, que està aquí acompanyat de la meva àvia com que era una dona, Madorella.
i la meva mare, que li tapen el braç i la cama que I última característica, que abans ja he apuntat.
va perdre en sengles accidents laborals de la seva Fransiscu, Nitu, Nita, Pepitu, Níssiu, Sèbiu… O
vida de pagès. Es deia Roc Balletbò. Com es pot sigui Francisco, Juanito, Juanita o Anita, Pepito,
veure, era un senyor gros, sòlid, que imposava. Dionisio, Eusebio… Són molts els noms d’origen
Però li deien el Roquet. Ell era el Roquet, i a casa castellà que s’utilitzaven a Viladecans. Uns noms
seva era a cal Roquet. I tota la vida el van anomenat profundament arrelats. Però atenció. Aquests
amb aquest diminutiu. Sembla mentida. noms són d’origen castellà, però han estat
I és que aquesta seria la primera característica fagocitats, deglutits i digerits per les estructures
a destacar. Els noms, molts noms, s’usen en lingüístiques pròpies del català: i és que aquí, les
diminutiu, i en diminutiu duren tota la vida, per estructures lingüístiques eren molt potents, i les
molt respectable i rellevant que sigui qui duu paraules s’hi incorporaven sense desnaturalitzar-
el nom. Peret, Pepet, Roquet, Antonet, Tonet, les. Això es veu, sobretot, en dos fets: el primer,
Roquillo, Pepito, Merceneta, Laieta, Treseta, el més obvi, és la pronúncia: Fransiscu, sense
Tressita, Nita, Nitu, Bielet, Sisquet, Marieta, cap ressò de la pronúncia Francisco. I el segon,
Joanet, Antonieta… Tants com vulgueu. Alguns i més rellevant, la manera de retallar els noms:
d’aquests, per cert, són noms d’origen castellà, en castellà, es retalla pel final i es manté el
però d’això ja en parlarem després. començament (Francis, Sebas, Tere…); mentre
La segona característica és que la gent no té que en català, es retalla pel començament i es
cognoms, i a vegades ni nom. Bé, sí que en té, però deixa sencer el final, com és el cas de Ton, Biel,
és com si no en tingués. Fa dies vaig estar demanant Laia o Cesc. I així és com són retallats aquells
unes informacions al meu veí, el Xim-xim, de cara noms d’origen castellà: Siscu, i Níssiu, i Sèbiu. I
a un llibre que he estat preparant i que es titula les paraules fan llavors el seu propi recorregut,
“Viladecans, els llocs i les històries” i, en acabar, de manera que de Siscu se’n pot fer el diminutiu
vaig haver de preguntar-li com es deia, per posar-lo Sisquet, una paraula en la qual cap castellà podria
a la llista d’agraïments. Mai no havia sabut que es reconèixer l’originari Francisco. Ja sé que no és
deia Josep Bosch Font, que mira que és senzill. No, així, però es podria dir que Sisquet és una paraula
la gent es deia, i molts es diuen encara, pel nom de absolutament catalana. I encara hi ha una cosa
la casa: la Montserrat de cal Banato, o la Tressita més sofisticada: aquí, el nom de Joan es deia
de cal Forner, o el Siscu de cal Riveró. I també, com Joan, evidentment; però resulta que hi ha qui
el Xim-xim, o el Tomacaire, o la Nofre, simplement fa el diminitiu en castellà catalanitzat, Juanitu, i
pel nom de la casa, sense nom propi i sense “cal”. I partint d’aquí ho retalla a la catalana i ho deixa
també es podien dir pel nom del pare o de la mare: en Nitu. Jo crec que això mereix un monument a
el Peret del Sèbio, el Nitu de la Ferrera. I finalment, l’enginyeria lingüística.
us puc dir que jo, encara ara, per a una quanta gent,
sóc el Josep de la Merceneta.
2. Els noms dels llocs
Tercera característica. La fenimització del noms.
Mentre preparàvem el llibre-entrevista que li
vaig fer a l’Antònia Doñate, en un cert moment
em va dir: “La meva sogra m’explicava que, al
cap de poc de començar la guerra, van anar a
veure-la les Putxes totes enfadades…”. Les
Putxes. No vaig gosar preguntar qui eren, per no
quedar com un ignorant, fins que vaig endevinar,
per la conversa, que les Putxes eren les filles de
l’alcalde republicà Llorenç Puig. De Puig, Putxes.
I les Marxantes de Cal Marxant, i la Jovita de Cal
Jovito, i la Magina de Cal Magí, i la Conrada de
Cal Conrado. Bé, i la vella Conrada, que era l’àvia,
i que a ningú semblava ofensiu anomenar-la així.
I és clar, la feminització més emblemàtica és la
d’una molt il·lustre personalitat viladecanenca,
la ja esmentada senyora Magdalena Modolell, a
la qual un cert nombre de gent (potser la menys
respectuosa) coneixia com la Madorella. Modolell

4. Anem ara als noms dels llocs. Això és cal Menut, la a ser coneguts com cal Pastera o cal Sellarès. Dins
nostra masia més estimada, un edifici de propietat el nucli urbà, tothom era “cal”, llevat, com hem
privada catalogat com a bé d’interès local, i que dit, d’alguns senyors importants.
s’està deteriorant a marxes forçades sense que Què hi ha al darrere de tot això? És bastant senzil.
ningú sembli tenir gaire interès a fer-hi alguna “Can” ve, com és sabut, de “casa d’en”, mentre
cosa. Quina llàstima. que cal ve de “casa del”. I resulta que, al llarg
I bé. Els noms dels llocs és un camp molt ampli, dels segles, mentre que al que coneixem com la
de manera que jo em centraré només en els noms Catalunya Vella, és a dir, del Llobregat en amunt,
de les cases, amb alguna incursió suplementària s’ha mantingut el tractament “en” per anomenar
al final. les persones (en Joan, en Pere, en Pau), a la
Deia jo més amunt que nosaltres som segurament Catalunya nova, o sigui aquí, aquest tractament
els últims que encara podem repescar la llengua ha anat desapareixent i s’ha anat introduint
pagesa, abans que quedi sepultada per totes més aviat l’article “el” (el Joan, el Pere, el Pau).
les contaminacions. Doncs bé. Així com quan I, com a conseqüència, això s’ha traduït també
apliquem aquesta possibilitat als noms de les en la manera d’indicar les cases, i “cal” ha anat
persones no podem pretendre res més que fer substituint l’antic “can”. De manera que “can” es
inventari de com s’utilitzaven, i no pas intentar manté en els noms més antics i arrelats, o de més
recuperar-los, quan ens referim als noms de les alta posició social, mentre que “cal” va ocupant
cases la cosa canvia. Els noms de les cases sí que tota la resta de noms. No sé si s’hi podria afegir
els podem mantenir. I crec que aquest és un dels també que quan es tracta d’un nom de persona, o
nostres deures com a gent que s’estima el seu d’un qualificatiu, o d’un nom comú, la substitució
patrimoni. Nosaltres hem rebut els noms dels és gairebé segura (cal Pere Trius, cal Menut, cal
nostres pares i dels nostres avis, i a més podem Ginestar), mentre que si és un cognom o alguna
preguntar encara a la gent gran que ha rebut els altra mena de designació semblant és més fàcil
noms d’una forma sens dubte més neta. És, doncs, que es mantingui el “can” (can Torrents, can
una urgència escoltar aquests noms i deixar-los Pastera, can Sellarès, can Seguí).
fixats, com a estació final de la parla que ens ha Sobre aquest tema, encara em permetreu una
arribat, i que serà el millor testimoni que podrem petita incursió a la casa del veí, al lloc anomenat
deixar als qui vinguin darrere. l’Enregàs, que és de Gavà. Em sembla que m’ho
Fixem-nos, com a exemple significatiu, en un puc permetre perquè quan jo era petit el meu
aspecte concret: l’ús de la partícula cal o can per avi hi tenia un terreny arrendat, i jo hi anava
assenyalar el nom d’una casa. Si ens fixem en el sovint. Doncs bé. L’Enregàs és una mostra molt
nucli urbà de Viladecans, queda molt clar que l’ús clara del procés de substitució d’“en” per “el”.
pràcticament universal és “cal”: cal Banato, cal Enregàs, com és obvi, ve d’un senyor que es deia
Pocapina, cal Figuerons, cal Calic… i les poques Regàs, el qual era anomenat amb l’article “en”.
excepcions que hi ha corresponen a senyors de Però a mesura que es deixa d’utilitzar “en” per
Barcelona instal·lats a Viladecans, com és el cas anomenar les persones, “En Regàs” passa a ser
de can Bruguera, o fins i tot de can Roca, que tractat com si fos una sola paraula, s’hi afegeix
és com molta gent coneixia, i encara coneix, la l’article habitual, que aleshores és “el”, i passa a
fàbrica Roca Radiadors. En canvi, si anem fora ser l’Enregàs. Una altra bona mostra d’enginyeria
del nucli urbà, a les masies, hi trobem de tot: lingüística.
masies clarament designades amb la partícula I em sembla que m’aturo aquí. Podríem entrar
can, com can Pastera, can Torrents, can Sellarès ara en els noms pròpiament dits, que convé
o Can Seguí, d’altres clarament designades amb de preservar-los tal com ens han arribat, sense
cal, com cal Menut, cal Roc de les Marines o cal remenar-los gaire. Però ja dic, m’aturo aquí,
Pere Trius, i altres que fluctuen, com cal o can perquè ens allargaríem massa.
Simon. I encara s’hi pot afegir una altra dada. I és Però, per acabar, em permetreu la petita incursió
que sovint es donava el cas que famílies que feien que deia en començar aquest apartat. Segur que
de masovers en alguna d’aquestes masies, quan tots coneixeu, a Viladecans, el carrer de Sant Joan,
tenien ja possibilitats d’independitzar-se i d’anar- aquell espai que fa funcions de plaça i on hi ha
se’n a viure dins el nucli urbà, continuaven sent l’església i la llibreria Els Nou Rals. Aquell carrer,
conegudes amb el nom de la masia, però aleshores, fins al 1940, es va dir “calle del Arrabal”, i la gent
si eren d’una masia amb “cal”, continuaven igual, ho va catalanitzar dient-ne “carrer de la Raval”, o,
però si era amb “can”, passava a ser “cal”. És a dir, més encara, simplement, “la Raval”, com si Raval
que els masovers de can Pastera o can Sellarès, fos un nom femení. Jo, que hi vaig viure de petit,
quan es van establir dins el nucli urbà van passar

5. sempre el vaig sentir anomenar la Raval, i molt clara i supersabuda, però a mi em produeix una
poc carrer de Sant Joan. Ja sé que és una manera enorme curiositat.
incorrecta de dir, i que la correcta hauria de ser Encara seguint amb el tema, val a dir que els
“el Raval”. Però ja em disculpareu. Jo, d’aquest xupets, ara, cada cop són menys utilitzats per
carrer, no en puc dir de cap altra manera que no regar, perquè els pagesos ara tendeixen a
sigui la Raval. I és que aquesta paraula és també utilitzar mètodes més directes, com mangueres
un nou d’exemple d’allò que dèiem amb els noms o aspersors, i per tant els xupets es van deixant
de persona: que ha estat fagocitada, deglutida i abandonats i es deterioren cada cop més. No
digerida com a paraula incorporada a la nostra estaria gens malament recuperar-ne alguns i
manera de parlar el català. posar-los en algun lloc a l’abast, perquè no es
perdi el record d’aquesta petita meravella del
treball agrícola.
3. Els noms de la vida pagesa El vocabulari de la vida pagesa és, certament,
inacabable. Els noms de les eines, dels objectes,
de les diferents feines, de les plantes, etc., etc.
Aquí hi ha, sens dubte, un camp de treball i
inacabable i interessantíssim. Jo, evidentment,
no l’he fet. Però sí que puc, almenys, destacar-ne
algunes paraules i alguns elements.
Hem parlat dels xupets. Doncs, encara dintre
l’àmbit de l’aigua, cal remarcar la importància de
les corredores i els valls. Unes paraules que, per
a qui no coneix el món pagès d’aquest territori
i de possibles territoris semblants, li sonaran
estranyes i desconegudes, però que aquí són
peces fonamentals per a fer possible el treball
a les terres deltaiques. Les corredores són els
canals amples que condueixen l’aigua en els
Deixem ja els noms de casa i de lloc, i passem al
nostres camps, i els valls són canals més estrets
noms propis de la feina de pagès. Això que teniu
que fan passar l’aigua per entremig dels camps.
aquí és un xupet, una paraula interessantíssima
Però fixem-nos-hi: són valls en masculí, “un vall”,
com interessantíssima és la cosa que designa. Els
no en femení, que “una vall” és un terreny situat
xupets són unes construccions quadrangulars,
entre muntanyes.
que utilitzen un sistema de vasos comunicants per
distribuir l’aigua o, si cal, per portar-la cap a zones I anem ara als fruits de la feina del camp. Atenció:
més altes. L’aigua passa per una canalització per el camp, no l’horta ni l’hort ni cap cosa així. Aquí la
sota terra, va omplint els xupets, i des de cada gent treballa al camp, i, per molt que tècnicament
xupet es rega la superfície més propera. Així es el que produeix siguin cultius d’horta, aquesta
pot controlar l’aigua, fer-la anar de manera més paraula no la utilitzen. Com tampoc utilitzen la
fàcil cap allà on cal, evitar que s’endugui la terra, paraula hortalissa: aquí cultiven fruita i verdura,
i marcar també l’espai per a cada cultiu. Tota una que en conjunt és el “gèneru”, forma evidentment
obra d’enginyeria pagesa. incorrecta però absolutament arrelada de
“gènere”. Ah, i del camp tampoc no en diuen “el
I ara fixem-nos en la paraula. Xupet ve de l’àrab
tros”, com fan a la tele.
“aljub”, que vol dir pou, i d’aquí ve xup, que,
però, aquí en aquesta zona s’utilitza sempre en Sobre el nom del que el camp produeix, resulta
diminutiu, xupet. D’aquesta mateixa paraula, curiós adonar-se de l’origen de cada una de les
“aljub”, ve també la paraula castellana “aljibe”, paraules. Fixem-nos: xíndria, escarxofa, albergínia,
que vol dir cisterna. I la pregunta seria: donat alfals i garrofa vénen de l’àrab; tomàquet i patata
que els xupets no van començar a existir per de les llengües indígenes d’Amèrica; enciam,
aquesta zona fins que tot això va començar a ceba, poma, pera, pruna, préssec i meló del llatí;
ser terra de regadiu, cosa que es va esdevenir i albercoc és la paraula més curiosa, perquè ve
no fa més de dos-cents anys enrere, ¿com és de l’àrab, que van agafar la paraula dels grecs,
que els pagesos van incorporar, per designar els quals l’havien agafada del llatí, en què es deia
aquesta construcció, una paraula d’origen àrab? precoquum, que vol dir pre-cuit, o sigui precoç,
¿D’on els va venir? Potser a aquesta pregunta perquè és una fruita primerenca...
els filòlegs i historiadors hi tenen una resposta I aquí ens podríem aturar un moment en la

6. manera com la normativa lingüística ha fixat les I arribem a l’últim apartat, els noms i les paraules
paraules, i com nosaltres ens l’hem presa. Resulta de la vida quotidiana. Aquí teniu una llar de foc
que xíndria i escarxofa són paraules perfectament (nosaltres en dèiem el foc a terra), una pastera,
correctes, que són al diccionari, encara que es unes balances... la vida quotidiana pagesa de fa,
consideren més genuïnes síndria i carxofa. Però per exemple, setanta o vuitanta anys.
resulta que aquí, que diem a totes totes xíndria Buscant coses per internet, m’he trobat amb un
i escarxofa, ens sentim estranyament obligats llibre escrit per Jordi Dorca i publicat per l’Institut
a agafar les formes genuïnes i perdem la nostra d’Estudis Catalans que es titula El parlar de
manera de parlar. En aquesta terra, que és com Collsacabra: aproximació i assaig de descripció. I he
la pàtria de l’escarxofa, ¿per què dimonis hem pensat que això és el que hauríem de fer aquí, que
de renunciar a la nostra manera d’escriure i dir de matèria n’hi hauria. Però, mentre no ho fem,
aquesta magnífica verdura i forçar-nos a fer servir permeteu-me presentar-vos, simplement, una
carxofa, que és una cosa que mai no direm parlant llista de paraules que abans eren molt comunes a
normal? Atenció, amics de Sant Boi i del Prat: en Viladecans i m’imagino que també a la resta dels
les festes que li dediqueu a l’escarxofa, no la traïu nostres pobles i que ara ja no ho són tant.
posant-li un nom que aquí no és el seu! En canvi,
en el cas de les esbergínies, l’ofals i els bercocs, la Per exemple, i en desordre: la pipa dels nens
normativa diu que s’ha de dir albergínies, alfals i que ara molts en diuen xumet; el color carbassa
albercocs. Jo, en els dos primers casos, em sembla que ara és taronja; el picarol que com més anem
encertada la decisió, perquè ofals i esbergínies més poc sona; el corraló que és un pas estret, a
sonen a vulgarismes. Però crec, en canvi, que vegades tancat i a vegades no; els refilets que fan
bercoc es podria acceptar perfectament com a els ocells o les sopranos quan canten; la posició
correcte. d’arrupir-se, que vol dir encongir-se sobre si
mateix; fermar, que és lligar una bèstia; torbar-
Podríem continuar esmentant paraules referides se que vol dir entretenir-se i fer tard; vagar que
a la vida pagesa, però no acabaríem mai. Només vol dir tenir temps per fer una cosa (“no em
n’esmentaré una altra, tristament famosa fa uns vaga de venir”, dèiem); destarotar que vol dir
anys i ara desapareguda perque el que designava desconcertar, descol·locar; tenir tard que és com
també ha desaparegut, tot i que resta ben viva abans es deia això que ara es diu tenir pressa;
en el records dels que l’hem patida: la rendilla, trabucar o trabucar-se, que és quan una cosa es
aquell mosquit petit i que picava molt fort, que tomba i va a terra... I així successivament.
era habitual als deltes de l’Ebre i del Llobregat.
Rendilla és un derivat de rantell, que vol dir D’aquestes paraules poc usades, n’hi ha dues que
mosquit. em semblen més rellevants: barri i eixida.
Eixida és una paraula especialment bonica, i que
caldria fer servir més. Etimològicament vol dir
4. Els noms i les paraules de la vida sortida, però el sentit que té en la nostra parla és
quotidiana el d’un espai situat a la part posterior de les cases,
que servia per orejar la casa, tenir-hi el bestiar i els
estris del camp, plantar-hi flors o alguna parra o
figuera, jugar-hi les criatures… Ara que les eixides
han perdut la part pagesa de la seva funció,
habitualment les anomenem pati. Però eixida
sona molt millor.
I l’altra paraula és barri. Barri és una paraula que
en el parlar globalitzat vol dir un nucli agrupat de
cases. Però aquí abans el seu sentit habitual era un
altre: volia dir la porta que tancava l’eixida d’una
casa pagesa, per on entraven i sortien els carros
per anar al camp. Aquest segon sentit, certament,
continua encara prou viu. Però hauríem d’evitar
que l’altre sentit, el globalitzat, acabés fent-nos-el
oblidar.
I ara tocaria fixar-nos en algunes expressions
que no designen coses, sinó que formen part de
tot aquest conjunt de paraules o agrupacions de
paraules que serveixen per refermar o contradir

7. el que s’ha dit, per lligar frases, per transmetre pronunciar-les millor: per exemple “trenc” en
sentits… En tenim moltíssimes, i no goso fer-ne comptes de tren, o “mart” en comptes de mar.
llista perquè serien difícils de fer entendre. Només Després hi ha, en la tradició lingüística
miraré d’explicar-ne una: tanmateix. Fa anys, a viladecanenca (i, certament, de molts altres llocs
Viladecans, aquesta paraula (pronunciada sense de Catalunya) la tendència a l’“estalvi energètic”
ena, és a dir: “tà-mateix”) era d’ús força habitual, a l’hora de pronunciar les coses. I així, a més de la
i tenia el significat de “de totes maneres”. Madorella que hem dit abans, tenim “la Torroja”
Exemples: “No t’hi amoïnis. Tà-mateix, no hi ha per dir la Torre Roja, o “les Preiades” per dir les
res a fer!”. “No fa gaire bon dia. Però tà-mateix Parellades. “La Torroja” hi ha encara alguna gent
ell segur que no deixarà d’anar-hi”. També podia que ho diu, mentre que “les Preiades” em sembla
tenir un sentit semblant a “realment”: “Tà-mateix que també ha desaparegut. I altres exemples
et cases amb el Toni?”. Però a poc a poc la paraula podríem esmentar.
va anar perdent ús. Però en canvi, s’ha recuperat,
en el llenguatge culte, la paraula “tanmateix”, I finalment, tenim el canvi de la ella per la i.
pronunciada amb totes les lletres, per significar La “paia” per la palla, els “ais” pels alls, les
“no obstant”. Per exemple: “Ell va dir que sí. Però “ceies” per les celles. Forma part, de fet, de
tanmateix, tots sabíem que era mentida”. Estaria l’estalvi energètic que dèiem abans. És curiós
bé no perdre el nostre “tanmateix”, pronunciat el que passava amb la paraula “poll”: a casa, es
“tà-mateix”, i amb el sentit que tenia abans. De pronunciava “poll” per referir-se a les bèsties
fet, tots dos sentits, l’antic i el culte, i les seves que neixen dels ous de les gallines, i “poi” per les
dues pronúncies, estan recollits als diccionaris. bestioletes que emprenyaven entre els cabells de
les criatures, i jo durant molt temps vaig pensar
I per acabar, farem un breu aterratge en la que les dues paraules s’escrivien diferent, “poll” i
fonètica. “poi”. Alguna d’aquestes paraules transformades
A Viladecans era proverbial la pronúncia reforçada s’ha mantingut, aquí i a molts llocs, com és el cas
de la erra davant de consonant, i especialment en de les “ceies”. La més pintoresca d’aquestes
els finals en erra-ena: “forrn”, “carrn”, “hiverrn”, transformacions és la de lligall. Té dues elles, una
“Borrn”. Això, si no m’equivoco, també passava al començament i una altra al final, i després de la
en altres llocs de per aquí, però en tot cas, al del començament, per acabar-ho d’adobar, hi ha
nostre poble sempre s’ha fet molta conya amb el una i. O sigui que tot plegat dóna “iigai”, amb la
tema. Ara, però, aquesta forma de pronúncia crec primera i fent funcions consonàntiques.
que ha desaparegut totalment. La parla del Viladecans pagès és molt interessant.
Hi ha també, en les consonants finals, una Caldrà prestar-hi més atenció. Però, de moment,
tendència a repenjar-les en altres consonants per jo acabo aquí.
V Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà
Sant Climent de Llobregat, 17 de novembre de 2012