Historia segle xix

Xavier Llop Goterris Àmbit Social IES Broch i Llop
HISTÒRIA 1
1

NOTA IMPORTANT
La reproducció de textos i imatges en aquest dossier educatiu s’acull al text refós de la
Llei de Propietat Intel·lectual, en l’article 32 de la qual del Reial Decret Legislatiu
1/1996, del 12 d’Abril (B.O.E. número 97, del 22 d’Abril) amb les modificacions fetes
al mateix per la Llei 5/1998 del 6 de Març (B.O.E. número 57, del 7 de Març) i la Llei
1/2000 del 7 de Gener (B.O.E. número 7 del 8 de Gener), es diu el que segueix: «És
lícita la inclusió en una obra pròpia de fragments d’altres obres alienes de naturalesa
escrita, sonora o audiovisual, així com la d’obres aïllades de caràcter plàstic, fotogràfic,
figuratiu o anàleg, sempre que es tracte d’obres ja divulgades i la seua inclusió es
realitze a títol de cita o per a la seua anàlisi, comentari o judici crític. Aquesta utilització
només podrà realitzar-se amb fins docents o d’investigació, en la mesura justificada pel
fi d’aquesta incorporació i indicant la font i el nom de l’autor de l’obra utilitzada».
1a versió: Abril del 2013
Aquesta obra està subjecte a la llicència de
Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 No
adaptada de Creative Commons. Si voleu veure una còpia
d'aquesta llicència accediu a
http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/ o envieu una carta sol·licitant-la a
Creative Commons, 444 Castro Street, Suite 900, Mountain View, California, 94041,
EUA.

La història és el camp de coneixement que narra el passat de les societats humanes
Dividim la història en etapes per a facilitar l'estudi:
ETAPES ANYS FET INICI
PREHISTÒRIA 5 mil. Anys – 3000 a.C. Aparició dels éssers humans
EDAT ANTIGA 3000 a.C. - 476 d.C. Aparició de l'escriptura
EDAT MITJANA 476 - 1492 Final de l'Imperi Romà
EDAT MODERNA 1492 - 1789 Descobriment d'Amèrica
EDAT CONTEMPORÀNIA 1789 - ... Revolució Francesa
L'Edat Contemporània la podem dividir en una sèrie d'eres:
SEGLES PERÍODES ANYS RESUM
SEGLE XIX LLARG
1789 - 1914
ERA DE LES
REVOLUCIONS
1789 - 1848
Revolucions burgeses
que acaben amb el món
medieval.
ERA DEL CAPITAL 1848 - 1880
Aparició del sistema
econòmic capitalista i
revolució industrial.
ERA DE L'IMPERI 1880 -1914
Creació dels imperis
colonials moderns.
SEGLE XX CURT
1914 - 1991
ERA DE LA GUERRA 1914 -1945
Conflictes socials i
guerres mundials.
ELS TRENTAANYS
DAURATS
1945 - 1975
Creixement econòmic,
canvi social i
descolonització.
ERA DE LA CRISI 1975 - 1991
Crisi econòmica i
canvis socioeconòmics.
Podem resumir afirmant que al segle XIX llarg es senten les bases econòmiques, polítiques i socials
del món actual, mentre que el segle XX és un segle marcat pels conflictes que sorgeixen com a
conseqüència de l'aparició d'eixe món.
El segle XXI està marcat per la decadència dels països occidentals i l'ascens d'altres potències, però
sense canvis substancials en el sistema econòmic que va aparéixer al segle XIX.
INTRODUCCIÓ
A partir de la Revolució Francesa el sistema polític feudal, provinent de l'edat mitjana desapareix de
la major part d'Europa occidental i es substituït per les actuals democràcies liberals. Estes
democràcies són la base d'un nou sistema econòmic: l'economia capitalista que actualment és
majoritària al món i que a Europa arriba de la mà d'una revolució industrial que permet el
3

creixement a una escala sense precedents de la producció, el consum i la població a Europa (i
posteriorment al món).
Com a conseqüència d'això a finals del segle XIX els europeus (més nombrosos, rics i poderosos) es
llancen a la conquesta del món que conformen a la seua imatge i interés ocupant Àfrica i Àsia
(Amèrica i Oceania les van ocupar als segles XVI i XVIII).
A principis del segle XX els principals estats europeus que ja s'han repartit entre ells quasi tot el
món comencen a tindre conflictes entre ells, conflictes amb una arrel econòmica però entreverats
amb una forta ideologia nacionalista (una nova ideologia acabada de nàixer al segle XIX) i acaben
enfrontats en unes guerres a una escala sense precedents. Com a conseqüència d'estes guerres acaba
l'hegemonia europea al món, deixant pas als EUA i apareix una alternativa al sistema social, polític
i econòmic establert al segle XIX de la mà de la Rússia comunista.
La segon meitat del segle XX és una llarga confrontació entre els EUA i la URSS (Rússia
comunista) pel domini del món, i de retruc la pèrdua de poder dels estats europeus.
Cap a finals del segle XX curt hi ha una crisi del sistema que acaba amb la URSS i posa contra les
cordes al món capitalista.
El principi del segle XXI es caracteritza pel domini absolut del sistema econòmica nascut al segle
XIX i per l'ascens de països anteriorment sotmesos al poder europeu.
4

TEMA 1: L'ERA DE LES REVOLUCIONS
1. L'ANTIC RÈGIM
➢ Monarquia absoluta
La monarquia absoluta es caracteritza per estar tot el poder en mans del rei que controla
l'aparell de l'Estat, nomena el govern dicta les lleis i les fa complir als jutges. El rei és
per tant el cap de l'Estat, cap del govern, legislador i jutge suprem.
El poder real només es troba limitat pels recursos de l'Estat i per la influència del clergat
i la noblesa.
➢ Societat Estamental
La societat de l’Antic Règim no és igualitaria sinó estamental, es a dir, dividida en tres
estaments: noblesa, clergat i tercer estat. Les persones pertanyen a un o altre estament
per naixement (o professió de fe) i no es pot canviar d’estament al llarg de la vida.
Existeixen unes lleis per a cada estament, per tant estem davant d’una societat desigual,
tots no són iguals davant la llei.
L’estament noble i l’eclesiàstic són els dos estaments privilegiats, tenen el privilegi de
no haver de pagar impostos directes, a més al seu sistema judicial s’asseguren que els
jutjaran altres del mateix estament, disposen també del monopoli dels càrrecs més alts de
l’aparell burocràtic de l’Estat i de l’exèrcit.
El tercer estat agrupa a la resta de gent: burgesos rics i mitjans, artesans, camperols,
serfs1
, etc. Són de fet qui treballen ja que els altres dos estats són rendistes.
➢ Economia regulada
La economia de l’antic règim es caracteritza per ser una economia regulada i mancada
de llibertats tant per a la producció (controlada pels gremis)2
com al comerç (duanes
interiors).3
No existeix el lliure mercat doncs els preus els marquen els gremis o l’Estat,
que a més afavoreix els monopolis.
La terra, la principal font d’ingresos es troba fora del mercat de compra venda donat que
està amortitzada.4
Bona part de la terra està controlada pels privilegiats, bé directament
(propietat directa) bé indirectament: la propietat està compartida entre el senyor (noble o
eclesiàstic) i el camperol, el senyor es reserva el domini eminent (n’és el propietari) i el
camperol té el domini útil (usa la terra a voluntat sempre i quan pague les rendes al
senyor).
A banda de la propietat de la terra, el senyor detenta el senyoriu jurisdiccional, és a dir, té
dret a impartir justícia, i a cobrar rendes per una sèrie de drets senyorials: usar el forn,
moldre el blat, etc. A més d’exercir la potestat executiva (governa i mana) normalment per
mig d’un intermediari.
1
A l’est de l’Elba la gran majoria de camperols continuen sent serfs, i ho continuaran sent fins les revolucions de 1848.
2
Els gremis controlen la producció dins de les ciutats, controlen la qualitat del producte fabricat, fixen el preu de venda,
donen els permisos per a produïr al controlar els exàmens d’accés al càrrec de mestre, necessari per a tindre taller, i
impedeixen la competència dels no agremiats.
3
A la Europa del s. XVIII sobreviuen les duanes interiors de l’estat, entre els diferents regnes, ducats o senyorius, així
com els drets de peatge, pontatge o portatge.
4
La terra dels nobles o de l’esglesia no es pot vendre ni embargar, fins i tot en el cas d’haver de pagar deutes. Els
senyors (nobles o eclesiàstics) només disposen de les rendes que els ofereix.
5

Activitats:
I. Llig el següent text:
1. Redacta el mateix esdeveniment des del punt de vista d'un noble i d'un camperol.
II. Imagina't que eres un ric comerciant que es dedica a comprar i revendre blat. Quines són
les traves que et posa el sistema de l'Antic Règim per a augmentar el teu negoci? Com
t'agradaria que fora el sistema econòmic? I el polític?
2. PENSAMENT IL·LUSTRAT
La Il·lustració és la ideologia dels revolucionaris del s. XIX, i de fet, les idees exposades
pels il·lustrats senten les bases del sistema polític i econòmic actual.
La Il·lustració intenta donar una explicació racional del món, (“deixeu que la Raó il·lumine
6
Com cada any per Tots Sants, els veïns de Vilavall han de pagar al Senyor del lloc una gallina i
dos sacs de gra. A més per Nadal li han de donar un porc pel dret a criar-ne, per Sant Joan li
han de donar un sac de cireres i un altre d'albercocs i per la Mare de Déu d'Agost li han de
pagar un terç de la collita.
Però esta vegada l'any ha sigut roin i la collita curta i no han pagat. El senyor ha enviat els seus
homes a requerir-los que paguen o en cas contrari els requisarà el gra que guarden a casa i els
veïns li han dit que els aplace el pagament fins la Mare de Déu d'Agost quan tallen l'altra
collita.
El Senyor no ho veu bé perquè considera que té dret a cobrar quan toca i necessita el blat per a
vendre'l i disposar de diners per a les seues despeses.

el món”), per això el s. XVIII se l’anomena el segle de les Llums.5
Al s. XVIII i sota l’influx dels il·lustrats és on es senten les bases de la ciència moderna,
basada en l’experimentació: Newton, Leibniz, Lavoisier, Laplace, Lineo, etc. Es el segle de
les acadèmies d’art de les societats d’amics del País, i on es gesta la idea moderna de
“progrés”.
➢ Pensament polític
Els filòsofs il·lustrats pretenen canviar el sistema polític de l'Antic Règim i proposen una
sèrie d'idees que estan a la base de les nostres democràcies parlamentàries actuals. Així
Locke introdueix la idea del contracte social, que deu regir les relacions entre governats
i governants. Pacte entre la societat on ningú ha de tindre el poder absolut.6
Voltaire
difón a França les idees de Locke. Reivindica la llibertat política i la tolerància religiosa.
Montesquieu a l’esperit de les lleis explica les diferents formes de govern, proposa un
sistema monàrquic, amb una constitució (contracte social) on hauria d’haver una
separació de poders per a no caure en l’absolutisme.
Rousseau a El contracte social defén la societat com un contracte entre persones. Parla
de sobirania popular on els elegits no són més que els delegats del poble, únic sobirà
d’ell mateix. Critica també la propietat i defensa la igualtat natural de tots els hòmens.
Les seues idees es troben a la base del pensament democràtic.
➢ Liberalisme econòmic
Els filòsofs il·lustrats no demostren tant d'interès en l'economia, però hi ha una sèrie de
pensadors que senten les bases del liberalisme i del nou sistema econòmic capitalista.
Adam Smith, basant-se en les idees dels fisiòcrates francesos (Quesnay) desenvolupa al
seu llibre “La riquesa de les nacions” la idea de la llibertat econòmica. Per a estos
pensadors l’única manera de incentivar el progrés és trencant totes les traves que
impedeixen el creixement, liberalitzant el comerç per trencar els monopolis, liberalitzant
el mercat de la terra i del capital i donant igualtat d’oportunitats eliminant les lleis que
impedeixen el lliure mercat7
. cal acabar amb la regulació de l'economia, i en el
mercantilisme que es basa en el predomini del comerç en contra de la producció, i en el
monopoli del mercat per part de l’Estat o de companyies afavorides per ell8
.
➢ Nova societat
Amb tot açò els il·lustrats volen crear una nova societat, més justa i igualitària i amb més
riquesa i millor repartida. Esta nova societat ja no serà estamental i tothom serà igual
davant la llei. D'ací parteixen dos concepcions diferents que aniran divergint fins a
esdevindre enemigues: la primera, liberal, afirma que els homes són iguals i lliures i que
han de tindre igualtat d'oportunitats però que les seues diferents capacitats duen a una
diferenciació social i la segon, socialista, que defensa que tothom ha de ser igual,
guanyar el mateix i tindre accés als mateixos serveis.
Activitats:
III. Explica quines de les idees il·lustrades sobre la política, l'economia o la societat estan
vigents hui en dia.
IV. Llig el següent text i respon:
5
Recordar que la Il·lustració té el seu reflexe a la literatura, on els màxims exponents del s. XVIII són assagistes
com el Padre Feijoó, o Jovellanos, o el principal literat, Moratín escriu per il·luminar les masses i contra les
supersticions i pràctiques antigues (el sí de las niñas va contra els matrimonis de conveniència).
6
Amb açò Locke no fa altra cosa que legitimar la monarquia parlamentaria anglesa.
7
S’han de liberalitzar els factors de producció: terra, treball i capital.
8
Fins fa poc han sobreviscut estos monopolis: tabac, loteries, correus, etc.
7

1. Quins són els tres poders de què parla?
2. Què passa si els concentra una sola persona?
3. Quina forma d’Estat planteja l’autor?
4. Amb quins arguments justifica Montesquieu la separació dels poders de l’Estat?
3. DESPOTISME IL·LUSTRAT
Alguns monarques europeus acullen favorablement la il·lustració perquè reforçava el seu
poder davant de l’església i la noblesa. Inclouen als il·lustrats als seus governs i planifiquen
reformes encaminades al benestar del poble, això sí sense contar amb el poble9
El límit de les reformes dels monarques il·lustrats es troba en no trastocar l’ordre social
sobre el qual s’instaura la seua monarquia. Quan comencen les revolucions es posarà fi de
socarrel als intents il·lustrats de canviar la monarquia des de l’interior.
Activitats:
V. El lema del despotisme il·lustrat fou “tot per al poble, però sense el poble”. Explica què vol
dir.
4. REVOLUCIÓ FRANCESA
Les noves idees il·lustrades i el creixement econòmic del segle XVIII conduïren a la
revolució Revolució Francesa de 1789 que va proporcionar els programes dels partits
liberals i democràtics de la major part del món i va fer aparèixer el concepte de nació. Un
llarg combat va enfrontar, entre 1815 i 1848, liberals i absolutistes, així com moltes nacions
contra els imperis que les oprimien. El liberalisme finalment va triomfar, el poder absolut va
ser enderrocat i moltes nacions van assolir la seua unitat o independència.
➢ REVOLTAARISTOCRÀTICA
Després de quasi un segle de creixement econòmic, al final del s. XVIII el cicle
econòmic comença a canviar, tot aquest creixement basat en l’augment de la producció
agrícola arriba a la fi amb un creixement de la població per sobre de l’augment de les
9
Es resumeix amb la famosa frase todo para el pueblo pero sin el pueblo.
8
"En cada Estado hay tres clases de poderes: el legislativo, el ejecutivo de las cosas pertenecientes al
derecho de gentes y el ejecutivo de las cosas que pertenecen al civil.
Por el primero, el príncipe o el magistrado hace las leyes para cierto tiempo o para siempre, y corrige o
deroga las que están hechas. Por el segundo, hace la paz o la guerra, envía o recibe embajadores,
establece la seguridad y previene las invasiones. Y por el tercero, castiga los crímenes o decide las
contiendas entre particulares. Este último se llamará poder judicial, y el otro, simplemente, poder
ejecutivo del Estado.
La libertad política en un ciudadano es la tranquilidad de espíritu que proviene de la opinión que cada
uno tiene de su seguridad, y para que se goce de ella es preciso que sea tal el gobierno que ningún
ciudadano tenga motivo de temer a otro.
Cuando los poderes legislativo y ejecutivo se encuentran reunidos en una misma persona o corporación,
no hay libertad, porque es de temer que el monarca o el Senado hagan leyes tiránicas para ejecutarlas
del mismo modo.
Así sucede también cuando el poder judicial no está separado del poder legislativo y del ejecutivo. Si
está unido al primero, el imperio sobre la vida y la libertad de los ciudadanos sería arbitrario, por ser
uno mismo el juez y el legislador, y si está unido al segundo seria tiránico, por cuanto gozaría el juez de
la misma fuerza que un agresor".
MONTESQUIEU: El espírítu de las leyes. 1748.

subsistències que provocarà un augment del preu dels productes i caresties i fams en
èpoques de males collites com foren el 1788 i 1789.
L’hisenda reial va fer fallida degut a la multiplicació de les despeses en guerres, despeses
de la cort, i disminució dels ingressos. A més, al no poder satisfer els interessos als
creditors els banquers li negaven el crèdit.
Davant tot aquest panorama els ministres d’hisenda del govern de Lluís XVI (Turgot,
Necker i Calonne) van proposar successivament l’establiment d’un impost als
privilegiats, supressió de les duanes interiors i liberalització, mesures impedides sempre
pels privilegiats.
La noblesa, no contenta amb haver destituït u rere l’altre tots els ministres d’hisenda, va
forçar un pols amb la monarquia obligant-la a convocar els Estats Generals10
per al maig
de 1789, amb açò la monarquia deixava de ser absoluta.
Les eleccions per als Estats Generals van anar acompanyades per l’elaboració d’uns
quaderns de queixes on s’exposaven les demandes al rei, i van ajudar a la reflexió i la
creació d’opinió sobre els problemes de la societat.
Activitats:
VI. Llig el següent text, extret dels “quaderns de queixes” i respon.
1. Què és un quadern de queixes?
2. Quines són les queixes que presenten els camperols?
3. Explica els avantatges que tenia el Tercer Estat amb el vot per caps (persones) en
comptes del vot per òrdres o estaments (grups socials).
4. Per què es demana una Constitució?
5. Com definiries el concepte de “nació”? És el mateix “nació” que “país”? Justifica la
teua resposta amb un exemple.
10
Els Estats generals són l’equivalent francés a les Corts medievals. Els tres ordres: noblesa, clergat i tercer estat, es
reunien amb el rei per a establir lleis i votar impostos; ara bé, la votació no era per persona sinó per ordre, així els
privilegiats tenien dos vots front als no privilegiats.
9
"Aquí el pobre no tiene derecho a encender el fuego en su choza para ponerse al abrigo del
frío, si no lo compra bien caro al señor, por una contribución descontada de sus medios de
subsistencia y los de su familia. Este derecho inhumano existe en Broues bajo el nombre de
derecho de fuego. Allí el agricultor no tiene ni siquiera el derecho de alimentar su ganado con
la hierba que crece en su campo; si la toca, se le denuncia y castiga con una multa que lo
arruina, y el ejercicio más legítimo de los derechos de su propiedad está subordinado a la
voluntad arbitraria del señor, que tiene la pretensión al derecho universal sobre todos los
pastos del territorio. Se deben abolir todos los derechos de los señores".
Cahiers de daléances. Valenyay, Berry, 1789.
"La Asamblea pide que sea establecido que el tercer estado tendrá en las asambleas de la
nación, por lo menos, tantos diputados como los otros dos órdenes reunidos, que las
deliberaciones se realizarán en los tres órdenes reunidos y que los votos serán contados por
cabezas.
El objeto del que deben ocuparse esencialmente y en primer lugar es el de asegurar a Francia
una Constitución buena y sólida que fije para siempre y de la forma más clara posible los
derechos del trono y los de la nación.
Que las leyes aprobadas por la nación reunida como Estados Generales necesitan solo la
aprobación conjunta por la voluntad de la nación y la autoridad del Rey para ser válidas y
obligatorias en todo el Reino".
Cahiers de doléances. Bailía de Nancy y Uchau, 1789.

➢ REVOLUCIÓ BURGESA MODERADA (1789 - 1791)
El maig de 1789, una vegada reunits els Estats Generals, el Tercer Estat va reclamar la
votació per persona11
, i després de la denegació del rei, es van reunir per separat
juntament amb alguns nobles i eclesiàstics, i es van constituir en assemblea nacional, és
a dir, en representants de tota la nació.
El 20 de juny, havent trobat tancada la seua sala de reunió es van reunir al jeu de
pomme12
i es van juramentar per a no separar-se fins a redactar una constitució. El rei,
després de la prohibició inicial, va obligar als altres dos estats a unir-se al que
esdevingué l’Assemblea Nacional Constituent, mentre preparava tropes per a aixafar la
revolta.
La crisi de subsistències que afectava a les classes populars, unida als esdeveniments
polítics va fer que el poble de París es revoltara fent front a l’exèrcit reial acantonat a la
Bastilla. La caiguda de la Bastilla el 14 de juliol va ser l’inici de la insurrecció general.
El temor a la reacció senyorial es va anar estenent pel camp en allò que s’ha anomenat
la grande peur, que va fer que els camperols assaltaren els castells, es repartiren els
boscos i les terres dels senyors i cremaren els arxius on estaven els drets feudals dels
senyors. Així mateix a les ciutats els ciutadans van formar comitès encarregats
d’organitzar les comunes, i també van crear milícies urbanes (futura guàrdia nacional).
Desbordat pels esdeveniments el rei va retirar les tropes, i Lafayette, destacat general de
la Guerra de la Independència nord-americana, fou nomenat cap de la Guàrdia Nacional,
organitzant així la milícia revolucionària.
Al més d’agost, l’Assemblea Nacional va abolir el sistema feudal, donant així un
caràcter legal a les conseqüències de les revoltes camperoles, i va elaborar la Declaració
de drets de l’home i del ciutadà.
A partir de 1789 l’Assemblea Nacional va iniciar un procés reformista per convertir
França en una monarquia constitucional i parlamentària. El 1791 es va promulgar una
Constitució que va exemplificar els ideals del liberalisme polític, encara que reservava al
rei el dret de veto. Es va establir el sufragi indirecte i censatari i es va formar una
Assemblea Legislativa. Aquestes reformes van satisfer els grups burgesos que estaven a
favor de la Monarquia Constitucional, però no la noblesa (sense privilegis), el clero
(per la desamortització que va expropiar els béns eclesiàstics) i el monarca que havia
perdut protagonisme, ni tampoc als sectors populars que protestaven per la restricció del
sufragi.
L’oposició de la família reial a la Revolució es va manifestar arran de la seua fugida de
París per unir-se a l’exèrcit austríac, que planejava envair França i restablir
l’absolutisme. El monarca, desprestigiat, va ser retornat a la capital i es va evidenciar el
seu rebuig al procés revolucionari. L’abril de 1792, l’Assemblea Legislativa va declarar
la guerra a Àustria. Els austríacs van envair França i van arribar a París. La situació va
originar un clima de revolta i els sans-culottes van assaltar el palau reial, van empresonar
el monarca i van proclamar la República (setembre de 1792).
Activitats:
VII. Llig el següent text i respon les preguntes:
1. Què és el “estado llano” per a Sieyes?
2. Per què interessa suprimir l’ordre dels privilegiats?
11
El Tercer Estat estava format per 500 representants per 250 representants de la noblesa i altres tants eclesiàstics.
12
El “joc de pilota” que al cap i a la fi és el nostre trinquet.
10

3. A quins estaments de l’antic règim fa referència?
VIII. Després de llegir el text explica quines idees defén Condorcet sobre els drets polítics
i civils de la dona.
➢ GUERRA I TERROR 1792 - 1794)
La República va quedar a mans dels girondins que van convocar eleccions per sufragi
universal masculí per formar la nova assemblea que va prendre el nom de Convenció
Nacional. Lluís XVI i Maria Antonieta van ser jutjats i acusats de traïció, condemnats a
la guillotina i executats. Van esclatar també algunes revoltes contrarevolucionàries (La
Vendée) i les conspiracions reialistes es van multiplicar.
La condemna a mort del rei i la reina van obrir, encara més, la fractura entre els
revolucionaris moderats o girondins amb els radicals jacobins que aconseguiren el poder
el juny de 1793, tot procedint a la detenció dels principals dirigents girondins: l'executiu
va quedar a mans de Robespierre mitjançant un Comité de Salvació Pública que va
organitzar un exèrcit popular amb la lleva en massa i va iniciar la política del Terror (on
tot aquell contrari a la revolució fou mort), es van tancar les esglésies, es va implantar el
calendari revolucionari i es va propiciar el culte a la deessa Raó. La dictadura de
Robespierre va provocar l'oposició de gran part de la població i el triomf del colp d'estat
de Termidor (1794) que va acabar amb els dirigents jacobins.
Activitats:
IX. Quan i com es va iniciar la Primera República francesa?
X. Quines conseqüències va tindre?
XI. Que va ser la Convenció?
XII. Qui va ser Robespierre? Per què es coneix el període del seu govern com el Terror?
➢ DIRECTORI (1794 -1799)
Després del colp d’Estat, la burgesia conservadora va tornar a agafar el control de la
revolució. Es va elaborar una nova Constitució (1795) que atorgava el poder executiu a
un govern col•legiat amb cinc directors (Directori), restablia el sufragi censatari i
11
"1.° ¿Qué es el tercer estado? Todo.
2 ° ¿Qué ha sido hasta el presente en el orden político? Nada.
3.° ¿Qué pide? Ser algo.
¿Quién se atrevería a decir que el estado llano no contiene en sí todo lo necesario para formar
una nación completa?
Es un hombre fuerte y robusto con un brazo aún encadenado. Si se suprimiera el orden de los
privilegiados, la nación no sería algo menos, sino algo más. ¿Qué es el tercer estado? Todo,
pero un todo atado y oprimido. ¿Qué sería sin el orden privilegiado? Todo, pero un todo libre y
floreciente. Nada puede funcionar sin él, todo iría infinitamente mejor sin los otros".
SIEYES, Emmanuel Joseph: ¿Qué es el tercer estado? Paris, 1789.
"Los hombres han hecho siempre leyes opresoras para las mujeres o, como mínimo, han
establecido una profunda desigualdad entre los dos sexos. Yo defiendo que la ley no puede
excluir a la mujer de gozar de los derechos políticos y civiles, porque se trata de la mitad del
género humano".
CONDORCET, marqués de: Cuaderno de poderes e instrucciones para 105 diputados de la
nobleza de Amont, 1789.

confiava el poder legislatiu a dues cambres. El nou govern pretenia tornar als principis
de la Constitució de 1791. Va perseguir els jacobins, va derogar la Constitució de 1793 i
va anul•lar les mesures d’aquell període. El 1799, Napoleó Bonaparte un dels generals
més brillants, amb el suport de la burgesia, va protagonitzar un colp d’Estat del 18 de
Brumari que va acabar amb el Directori i va inaugurar el Consolat (1799-1804) amb tres
membres o cònsols.
Activitats:
XIII. Què va ser el directori? Com es va establir?
XIV. Com va arribar al poder Napoleó?
➢ IMPERI NAPOLEÒNIC (1804 – 1815)
La política de govern del
Consolat es va encaminar a
consolidar els avanços de la
revolució burgesa allunyant del
poder els sectors més radicals i
violents: s'acceptà el retorn dels
exiliats, un Concordat amb
l'església catòlica, la reforma
centralista de l'administració (els
prefectes controlaven les
províncies), la promulgació del
Codi Civil, etc. Els triomfs
militars i els èxits polítics van
portar Napoleó a fer-se coronar emperador (1804).
Les tropes de Napoleó van aconseguir conquistar una gran part d’Europa, i el 1811
l'Imperi Napoleònic es trobava en el seu apogeu i s’estenia d’Alemanya a Espanya, i
excepte Gran Bretanya, bona part de la resta d’Europa era sota el control de França. A
tots els països annexats o sota la influència francesa, on Napoleó va col•locar al tron
generals del seu exèrcit, es van imposar les idees revolucionàries.
Els exèrcits napoleònics van actuar com a conquistadors, van sotmetre les nacions
ocupades i van afavorir els interessos materials de França per sobre dels ideals
revolucionaris. Tot això va desencadenar als territoris ocupats sentiments nacionals
contra la França invasora.
12

L’alçament protagonitzat pels espanyols el 1808 contra la invasió, amb l'ajut de Portugal
i Anglaterra (Wellington), va ser el primer i el que va marcar la decadència de l’Imperi
Napoleònic. El 1814, després de ser vençut a Rússia i a Espanya, Napoleó va ser
desterrat a l'illa d'Elba, però va escapar a l'any següent per ser derrotat a Waterloo i ser
desterrat, definitivament, a l'illa de Santa Helena fins la seua mort (1821).
Activitats:
XV. Redacta una breu biografia de Napoleó.
XVI. Quins països va conquistar França en l'època de la Convenció? Quins conquista
Napoleó?
XVII. Quins van ser els principals adversaris i aliats de França?
XVIII. Com va ser derrotat Napoleó?
XIX. Creus que Napoleó va trair la Revolució o que, per contra, la va fer triomfar?
5. L'EUROPA DE LA RESTAURACIÓ
La ideologia restauradora, proposada pels polítics vencedors de Napoleó només tenia un
objectiu: tornar al passat. Així les potencies vencedores13
es reuniren a la ciutat de Viena
(1814-1815) per a posar les bases del nou mapa d’Europa i amb l’objectiu d’assentar un
ordre estable que evite el retorn de la revolució.
Amb tot, la Restauració no és un retorn al s. XVIII, al menys en quan a la societat perquè les
principals conquestes de la revolució (propietat, igualtat, ...) no són derogades. Així a França
es restaura al monarca Lluís XVIII, que “atorga” una constitució de caràcter liberal moderat:
respecta la nova noblesa napoleònica, manté el Codi civil i ni tan sols s’atreveix a retornar
les terres expropiades a la noblesa i l’església.
➢ El congrés de Viena.
Vençut Napoleó, el congrés de Viena va assentar les bases territorials i polítiques de la
restauració europea. El mapa d’Europa es va modificar a favor de les potències
13
Rússia, Prússia, l’Imperi Austríac i Gran Bretanya.
13

vencedores, així:
a) L’imperi Austríac es va annexionar el nord d’Itàlia i la costa Dàlmata.
b) Gran Bretanya va aconseguir el domini la mar, a través de l’annexió de punts
estratègics com Malta, les illes jòniques, Helgoland14
, El Cap, Ceilan, etc.
c) Rússia ve estendre les seues fronteres cap a l’oest annexionant-se Polònia i ocupant
Finlàndia, abans de Suècia (que va rebre Noruega de mans de Dinamarca).
d) Prússia va obtenir terres de Polònia, Saxonia i Westfàlia.
e) França es va haver de conformar a retornar a les seues antigues fronteres mentre es
creaven una sèrie de xicotets estats tap al seu voltant: Països Baixos, Confederació
Helvètica i Piamont.
f) Itàlia es va dividir en set estats, a més del territori incorporat per Àustria.
g) Alemanya va substituir el vell imperi per la nova confederació Germànica,
confederació de prínceps que tenia unes duanes comunes, una dieta, i poca cosa més.
➢ La Santa Aliança.
El congrés va establir també mecanismes per a garantir el nou ordre polític europeu. Així
les quatre grans potències que havien derrotat Napoleó van acordar reunir-se
periòdicament per a tractar temes internacionals. Fruit d’aquestes reunions va nàixer un
acord, proposat pel Zar de Rússia Alexandre I, i que van batejar com la “Santa Aliança”,
14
Es tracta d’una illa situada a la mar del Nord davant de la costa alemanya.
14

on es comprometien a guiar-se per principis que ells consideraven propis de la religió
cristiana; a més, establien l’acord dels seus membres a intervindre en qualsevol país on
aparegueren amenaces revolucionàries.
Aquest sistema de seguretat col·lectiva estava encaminat a evitar el triomf de la
revolució, fou denominat sistema Metternich per ser obra, principalment, d’aquest
primer ministre austríac. Gran Bretanya no va participar d’aquest sistema d’aliances
d’una banda perquè allí ja funcionava un sistema polític parlamentari, i de l’altra perquè
s’havia assegurat ja el domini de les mars.
Activitats:
XX.Quan i on es va reunir el Congrés de Viena? Per què i per a què?
XXI. Per què el nou sistema es diu de la Restauració?
XXII. Quin era l'objectiu de la Santa Aliança?
XXIII. Explica els canvis en el mapa d'Europa entre l'europa d'abans de la Revolució,
l'europa napoleònica i l'europa de la Restauració.
6. LES REVOLUCIONS DE 1820 I 1830
Malgrat que la Restauració pretenia acabar amb el fantasma de la revolució, l’ombra
revolucionària continuava planant sobre Europa car els motius per a fer una revolució
continuaven sent els mateixos: abolició del feudalisme, implantació d’un parlament,
elaboració d’una constitució i implantació d’un nou sistema econòmic basat en el lliure
mercat.
➢ 1820
La primera onada revolucionària va tindre lloc a la mediterrània, així al 1820 les tropes
espanyoles que anaven a embarcar-se cap a Amèrica es van revoltar encapçalades pel
general Riego i van proclamar la vigència de la constitució de 1812, secundant el
moviment les principals ciutats espanyoles. Aquesta onada revolucionària es va estendre
a Nàpols, que va establir també la constitució espanyola, a Portugal i al Piemont, on no
van triomfar. Aquestes revolucions van ser sufocades per la Santa Aliança, a petició dels
respectius reis, no així la revolució grega.
Grècia es revolta el 1821 contra el domini turc en la que serà la primera revolta on es
barregen revolució burgesa i independència. Recolzada pels països europeus assolirà la
independència de l’Imperi Otomà el 1830.
➢ 1830
La segona onada revolucionària comença a França, on en l’anomenada Revolució de
Juliol el poble de Paris alça barricades per a fer front a l’exèrcit reial, aconseguint
derrocar al rei que havia encetat una política reaccionària i antiliberal. Amb aquesta
revolució s’instal·larà al tron Felip d’Orleans, “el rei burgès”, implantant una monarquia
constitucional, amb sufragi censitari d’acord amb les aspiracions de l’alta burgesia.
Aquest mateix any, una revolta a Brussel·les esdevé revolució, aconseguint la
independència de Bèlgica15
i una monarquia constitucional.
A banda d’aquestes, també hi ha moviments revolucionaris i nacionalistes a Polònia,
aixafats per l’exèrcit rus, Itàlia, reprimits pels Austríacs, i a Espanya, on amb la mort de
Fernando VII la regent Maria Cristina arriba a un acord amb els liberals per a assegurar-
li el tron a la seua filla davant les aspiracions de l’infant Carlos, iniciant-se així la
primera guerra carlista16
.
Quinze anys després del congrés de Viena la revolució moderada ha triomfat a part
d’Europa, han aparegut nous estats i s’han independitzat les colònies americanes. Així
15
Des del final de les guerres napoleòniques Bèlgica s’havia incorporat als Països Baixos.
16
Les causes de la guerra són molt més complexes que una simple disputa de successió.
15

doncs tots els esforços fets pels artífex de la restauració per tal que res canviés han
fracassat.
Activitats:
XXIV. Per què s'utilitza l'expressió “onada revolucionària”? Què va ocórrer en la de
1820?
XXV. Quan i com va acabar la Restauració a França?
XXVI. En quines circumstàncies es va produir la independència de Bèlgica? I la de
Grècia?
7. LA PRIMAVERA DELS POBLES
El 1848 la burgesia liberal europea va protagonitzar un nou intent d’assaltar el poder. En
aquesta ocasió, va disposar d’una millor organització i va comptar amb el suport decidit de
les classes mitjanes, dels treballadors urbans i, en alguns casos dels camperols. Per aquest
motiu, les revolucions de 1848 van constituir un notable avanç en el camí de la democràcia.
Tanmateix, el viratge conservador després d’haver assolit els seus objectius revolucionaris
va provocar que les classes populars rebutjaren la causa liberal i elaboraren un programa
polític i social propi. Després de 1848, les revolucions polítiques de la burgesia s’han acabat
doncs aquesta ja ha assolit la major part d'allò que reclamava, i donen pas a les revolucions
socials encapçalades pel proletariat industrial que ha fet la revolució juntament amb la
burgesia però no ha aconseguit quasi res del que demanava.
Les revolucions de 1848 es coneixen com la primavera dels pobles pel fet que a les
revolucions polítiques s’uneixen els moviments nacionals d’alliberament o unificació dels
diferents pobles d’Europa. Pràcticament tota Europa es va vore sacsejada pels moviments
revolucionaris de caràcter democràtic i radical: França, Itàlia, Alemanya, Polònia, Àustria-
Hungria.
Les causes que expliquen la magnitud del procés són múltiples i comuns a les diferents
societats europees:
• Crisi de subsistències: que va estendre la fam i les epidèmies i que va afectar a les activitats
industrials.
• Crisi de la indústria: amb augment de l’atur, juntament amb la pujada del preu dels aliments.
• Manteniment de la lluita política entre la burgesia i les classes populars, d’una banda, i la
noblesa, de l’altra.
Amb tot, fou l’espurna política qui encengué la foguera revolucionària.
16

➢ França
Una vegada més fou França qui va marcar l’inici del procés revolucionari. Des del 1830, la
monarquia burgesa que comptava amb el suport de l’alta burgesia va anar derivant cap a
posicions més conservadores en el seu afany de mantenir l’equilibri entre la monarquia
absoluta i l’amenaça revolucionària dels republicans, demòcrates i socialistes. Aquest règim
va crear un clima favorable a la revolució. Al més de febrer, en les jornades de febrer els
opositors al rei van aconseguir mobilitzar la població i va assaltar el palau reial, el rei va
abdicar i els revolucionaris van obtenir el poder. El govern provisional va proclamar la II
República va convocar eleccions a l’Assemblea Nacional Constituent i va aprovar: el sufragi
universal masculí, la llibertat de premsa, l’abolició de la pena de mort i la supressió de
l’esclavatge, a la vegada que es prenien mesures contra l’atur creant els Tallers Nacionals17
.
Amb el sufragi universal els revolucionaris esperaven que arribaren transformacions que
milloraren el nivell de vida dels ciutadans, però la cambra de diputats que va eixir de les
eleccions estava dominada per la majoria conservadora dels republicans moderats i
monàrquics18
.
Els moderats van posar fi a les concessions socials i van dissoldre els tallers nacionals. La
resposta dels treballadors va consistir en les anomenades jornades de juny, insurrecció
treballadora que fou reprimida durament pel govern.
Les classes mitjanes i treballadores que fins aleshores havien actuat conjuntament es van
separar políticament, així les jornades de febrer són considerades la darrera revolució
burgesa de França, i les jornades de juliol, la primera revolució socialista. Al desembre de
1848 fou elegit president de la república Lluís Napoleó Bonaparte, que el 1852 va donar un
colp d’estat19
i va proclamar el II Imperi francés sent ell el nou emperador Napoleó III.
➢ La Revolució a Itàlia, Àustria i Alemanya.
Mentre a Paris es succeïen els fets revolucionaris de febrer a juny, l’onada revolucionària
i es va estendre per tota Europa, es van produir manifestacions a Munic i Colònia,
17
Els tallers nacionals pretenien donar faena als cent vint mil aturats de Paris. Aquesta intervenció de l’estat en
l’economia anava contra els interessos i els ideals de la burgesia liberal que defensava el lliure mercat.
18
La major part dels votants eren camperols, sempre més conservadors que els habitants de les ciutats.
19
Nebot de Napoleó, també va arribar a emperador mitjançant un colp d’estat com aquell.
17

agitacions a Berlín i Frankfurt, moviments nacionalistes a Hongria i Praga, combats a
Viena, esclats revolucionaris a Milà, es va proclamar la república de Venècia, es va
constituir l’assemblea nacional romanesa, etc. Tots aquests esdeveniments es produeixen
al mateix temps provocant la preocupació dels governants europeus desbordats pel
fenomen.
A Àustria es van abolir les prestacions personals dels serfs i es va constituir una
monarquia parlamentària i constitucional. Els pobles eslaus, els hongaresos i els italians
de l’imperi van dirigir els combats revolucionaris contra els austríacs, així, el rei del
Piemont va encapçalar el primer intent d’unificació italiana que finalment fou derrotat
pels austríacs.
AAlemanya a quasi tots els estats es van establir constitucions i es van adoptar mesures
liberals. Es va reunir una gran assemblea nacional que estava elaborant una constitució
federal per a Alemanya quant va ser dissolta per Prussians i Austríacs.
Aparentment les revolucions van acabar amb la mateixa rapidesa amb que havien
començat, i el 1852 tot semblava haver tornat a la realitat però es van aconseguir algunes
coses importants:
◦ Es va liquidar el feudalisme allà on encara existia (llevat de Rússia).
◦ Es van establir règims parlamentaris amb constitucions moderades i sistemes
electorals censitaris.
◦ A França, el sufragi universal masculí fou permanent.
Activitats:
XXVII. Per què es denomina a les revolucions del 1848 “la primavera dels pobles”?
XXVIII. En quins llocs d'europa va haver-hi revolucions?
XXIX. Com es van desenvolupar els esdeveniments de 1848 a França?
XXX. Què va ocórrer l'any 1848 a Alemanya i a Itàlia?
XXXI. Després de la revolució de 1848, a França es va proclamar la Segona República i el
Segon Imperi. En què es van semblar a la Primera República i al Primer Imperi?
XXXII. Marx en aquesta època va escriure que la història s'escriu primer com a tragèdia i
després com a comèdia. Per què creus que ho va dir, i a quins fets concrets es referia?
8. CONCLUSIÓ
A la primera meitat del segle XIX, la Restauració absolutista va intentar mantenir l’ordre
polític i jurídic de l’Antic Règim enfront de les temptatives revolucionàries protagonitzades
per la burgesia amb el suport de les classes populars. A partir de 1820, les insurreccions
liberals, amarades d’un esperit romàntic i nacionalista, van fer trontollar les bases de la vella
societat, sobretot durant els esclats revolucionaris de 1830 i 1848, que van permetre l’accés
gradual de la burgesia al poder polític i van donar pas a les revolucions proletàries de la
segona meitat del segle XIX.
Al continent americà, d’altra banda, el període 1815-1848 va estar marcat per dos processos
de gran transcendència històrica: la independència política de l’Amèrica Llatina (1810-
1825), resultat en bona part de l’exportació dels models insurreccionals del liberalisme
europeu, i el creixement territorial, demogràfic i industrial dels Estats Units.
Les revolucions de 1848, doncs, van significar la fi de l’Europa restaurada el 1815. Es
configurà una nova societat, de la qual només van restar al marge els imperis turc i rus, a
partir de la fusió entre el vell ordre absolutista i el programa polític i econòmic del
liberalisme. D’altra banda, l’aliança entre la burgesia i les classes populars, motor de les
revolucions de 1830 i 1848, va ser substituïda pel consens entre els burgesos i els membres
de les antigues classes privilegiades entorn de la defensa de la propietat i l’ordre social. A la
segona meitat del segle XIX, aquesta nova correlació de forces va permetre a la burgesia
18

assolir de forma gradual els seus objectius polítics i econòmics i abolir definitivament les
estructures jurídiques de l’Antic Règim.
9. BIBLIOGRAFIA
➢ Pitarch Font, Toni ccsocials.blogspot.com [pàgina web]
<http://ccsocials.blogspot.com.es> documents en línia [data de consulta: 8 abril del
2013]
➢ Dardé t’al.(1995) Geografia i Història: El sistema món. De l’antic règim a 1914. Ed. Santillana
➢ Gonzalez Calvo et al. (1998) Ciències socials. Geografia i Història. Ed. Everest
➢ Diversos Autors (1997) Pensament polític i econòmic en el s.XIX ,Ed. Magíster
➢ Diversos Autors (1971) Història del món modern Cambridge , Ed. Sopena
➢ Diversos Autors (2012) Història 4 ESO Comunitat Valenciana. Projecte Els camins del Saber
Ed. Santillana
➢ Cortés Salinas, Carmen Fernández-Mayoralas Palomeque, Juan (2008) Ciències socials Història
4 ESO Comunitat Valenciana Ed. SM
➢ Yllán Calderón, Esperanza (1989) La revolución francesa Ed. Anaya
➢ Paniagua, Javier (1989) La europa revolucionaria (1789 – 1848) Ed. Anaya
19

TEMA 2: L'ERA DEL CAPITAL
1. LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL
La revolució industrial s’inicia a la Gran Bretanya les darreres dècades del s. XVIII,
coincidint amb una sèrie de factors demogràfics, econòmics i polítics, que la fan possible i
que expliquen el seu despegue inicial.
1.1. FACTOR DEMOGRÀFIC
Al llarg del s. XVIII hi ha un creiximent continu de la població degut al:
◦ Descens de la mortalitat
◦ Avançament de l’edat de casament
◦ Manteniment de la natalitat
◦ Desaparició de les mortalitats catastròfiques
Les causes inicials d’aquest augment cal buscar-les en l'augment de la producció agrària que
permet una millora de l’alimentació, i un augment de l’esperança de vida. Avenços en la
higiene, i tímids avenços en la medicina (vacuna). A més d'en el creiximent econòmic
general, que permet casar-se més jove donat que hi ha facilitat per accedir a la feina o a
noves terres. La major població implica un major nombre de consumidors i un augment de
la demanda de productes, encara que la demanda per càpita es mantinga estable.
1.2. TRANSFORMACIONS AGRÀRIES
Les transformacions agrícoles precedeixen a la industrial i la fa possible, però aquesta a
la vegada la retroalimenta, es a dir, les innovacions que apareixen a l’era industrial
afavoreixen les transformacions agrícoles.
Característiques de l’agricultura anglesa: Elevada productivitat. Avançat grau de
mecanització. Tractament capitalista de la terra: els propietaris nosón rendistes sino que
intenten treure’n el màxim benefici. Aquestes característiques s’aconsegueixen
mitjançant l’ús de noves tècniques:
Rotació de cultius. Selecció de llavors i races. Augment de la superfície cultivada20
:
desecació d’aiguamolls, roturació de boscos i prats, augment del regadiu, etc. Nous
productes, sobretot la patata. Millora dels utensilis: generalització de l’aladre de ferro i
20
Segurament aquesta és la principal causa, sobretot al continent.
20

de la dalla21
, etc. Concentració de la propietat: Enclousure acts, que permeten
l’expropiació del terreny comunal22
per part dels principals propietaris, creant grans
finques.
Tot açò fa que augmente la producció i la productivitat i permet:
◦ Alimentar a una població creixent amb un nombre menor d’agricultors.
◦ Permet un augment de la capacitat de demanda i de poder de compra.
◦ Suministrar el capital necessari per a finançar la industrialització.
◦ Alliberar mà d’obra per a la industria.
Activitats:
I. Quins motius expliquen l'augment de la producció agrària al llarg del segle XVIII?
II. A quines causes es va deure la revolució demogràfica? Observa la gràfica i analitza en
quants milions ha crescut la població mundial des de la revolució industrial fins als nostres
dies.
1.3. COMERÇ INTERNACIONAL
A finals del s. XVIII Gran Bretanya és la principal potència comercial de l’època donat
que controla:
◦ El comerç amb orient (d’espècies, porcellana, etc.)
◦ El comerç amb l’Índia, conquistada en aquesta època23
.
◦ La mar, sobretot després de Trafalgar on derroten les flotes francesa i espanyola.
◦ El comerç amb Amèrica, a principis del s. XIX.
Amb tot açò cal valorar la contribució del comerç exterior al naixement de l’era
industrial. Proporciona matèries primes (cotó sobretot) Amplia la demanda amb la
incorporació del mercat exterior i del mercat colonial. Afavoreix l’acumulació de
capital que posteriorment es reinverteix a la industria. Propicia el desenvolupament
del sector financer, base de la futura industrialització24
(bancs, asseguradores, borsa,
etc.) Afavoreix la venda de productes a l’exterior, ja que controla les principals rutes
comercials del món. Sense oblidar el fet que la industrialització naix al sector
cotoner, lligat directament al comerç exterior, tant per la procedència colonial de la
matèria prima i l’exportació de bona part del producte elaborat, com per haver nascut
com a producció sustitutiva de les importacions colonials d’indianes (calicos).
Activitats:
III. Com va afectar la revolució del transport al comerç?
1.4. TRANSPORTS
Gran Bretaña presenta a finals del s. XVIII uns transports i comunicacions molt més
fàcils, ràpides i barates que la majoria de països d’Europa degut a:
◦ És una illa i cap part està a més de 100 km de la mar.
◦ Disposa de rius navegables i d’una xarxa de canals interiors del voltant de 2500 km.
◦ Disposa d’una xarxa de carreteres molt bona, i igualment de comunicacions25
.
Tot açò afavoreix l’articulació d’un mercat interior, tant de productes agrícoles com
industrials, que crea les condicions per al desenvolupament del capitalisme i la producció i
comercialització de productes de gran demanda.(ajuda a la desaparició de les fams).
21
A una economia de subsistència, xicotetes millores donen resultats importants.
22
El terreny comunal estava format en bona part per boscos i prats, i per tant la roturació d’aquestos augmenta la
superfície conreada i la producció.
23
Conquistada després de expulsar a França en la guerra dels 7 anys, on es fa amb el control de la mar.
24
Imprescindible per al desenvolupament del sector del ferrocarril i rellançar la revolució industrial.
25
Cal recordar que en aquesta època es millora la construcció de camins amb el revestiment de tipus McAdam i
també la xarxa de diligències i de postes i correus.
21

Les principals transformacions van començar amb la construcció de canals, la millora de les
carreteres (amb el sistema McAdam), però sobretot el canvi més radical fou l'aparició del
ferrocarril, és a dir, l'aplicació de la màquina de vapor al transport. El 1830 la locomotora
d'Stephenson va permetre construir la primera línia de ferrocarril, i el 1850 ja s'havia estés
per bona part de Gran Bretanya i ja hi havien ferrocarrils a bona part d'Europa.
Posteriorment la màquina de vapor es va aplicar a la navegació.
Les comunicacions van patir també una gran revolució amb l'aparició del telègraf elèctric
(Morse 1844) i del desenvolupament del sistema postal.
Activitats:
IV. Quines transformacions i invents van revolucionar els transports? I les comunicacions?
1.5. INDUSTRIES I FÀBRIQUES
El creiximent de la població, els canvis a l’agricultura, el volum del comerç i la millora
dels transports van ser les condicions prèvies que afavoreixen un progressiu augment de
la producció i del consum.
Tot açò provoca l’acceleració de les transformacions tecnològiques, l’ús de noves formes
d’energia i l’aparició de noves formes de producció i de noves relacions econòmiques i
socials.
Les primeres fàbriques signifiquen una concentració de capital i de treball, i una
regulació d’este (sous, horaris), a la vegada que un canvi en la cultura dels treballadors
que passen a ser proletaris.
a) LA LLANA I EL COTÓ
Al s. XVIII,els productors de llana aconsegueixen del Parlament que prohibira la
importació de teixits de cotó, amb la qual cosa es va afavorir el creixement del sector de
cotó interior per a substituir les importacions26
amb la qual cosa comencen a produïr-se a
Gran Bretanya.
b) LES MÀQUINES DE FILAR I TEIXIR
Al llarg de quasi un segle es succeeixen els invents i les innovacions tècniques en la
producció de teixits: llançadora mecànica, spinning jenny, telar mecànic.
c) LA ENERGIA I LA MÀQUINA DE VAPOR
Encara que anteriorment s’usaven màquines de vapor a les mines per a extreure’n
l’aigua, serà James Watt qui el 1781 patenta la primera màquina de vapor que
transforma el moviment vertical en circular amb l’aparició del cilindre. Aquesta nova
tecnologia s’anirà implantant lentament fins a esdevindre majoritaria a primeries del
26
Segons alguns economistes, esta és la millor manera d’industrialitzar-se, substituint importacions, i alguns països
del tercer món han seguit esta via, sense resultats massa positius.
22

s. XIX.
d) EL FERRO I LA HULLA
La industria siderúrgica anglesa ja té en aquesta època un sistema de treball que
podem calificar de capitalista. Podem així considerar que per a la industria
siderúrgica la revolució industrial representa un canvi fonamentalment tecnològic, i
no modifica la seua estructura ni organització empresarial.
Resumidament podem identificar els canvis en:
▪ A meitat s. XVIII es descobreix la forma de produir ferro a partir de carbó
mineral i no vegetal.
▪ Apareixen nous sistemes (forjat, laminació, injecció d’aire calent) que fan
més rentable l’ús de carbó mineral. Les guerres de la segona meitat de s.
XVIII i principis del XIX incrementen la demanda de ferro i acer i actúen
com a impulsors de la innovació tècnica.
A partir del s. XIX i amb el començament de la construcció de ferrocarrils, és aquesta
industria la que “tira” de la demanda de ferro. La siderúrgia però està preparada per a fer
front a la demanda.
Activitats:
V. En què consistia l'invent de Watt? Per què va ser tan important?
VI. Com va nàixer la indústria cotonera britànica? Com es va aconseguir augmentar-ne la
producció?
VII. A partir de quina època es desenvolupa la indústria siderúrgica i gràcies a quin
invent?
1.6. LA INDUSTRIALITZACIÓ S’EXTÉN A D’ALTRES PAÏSOS
“Cada vegada és més clar que els orígens de la revolució industrial en Gran Bretanya
no poden ser estudiats en termes d’història britànica. L’àrbre de l’expansió capitalista
moderna va creixer a una determinada regió europea, però les seues arrels van extreure
el seu aliment d’un àrea d’intercanvi i d’acumulació primitiva molt més ampla. Eren
23

necessaris els recursos de tot este univers econòmic per a obrir una bretxa industrial en
qualsevol país avançat.”
a) GRAN BRETANYA, TALLER DEL MÓN
Per a explicar el perquè la revolució industrial apareix a Gran Bretanya i no a un altre
país europeu hi han moltes explicacions, però el fet és que va apareixer a Gran Bretanya
que es va convertir en la primera i única potència mundial, monopolitzadora virtual de la
industria, de l’exportació de productes manufacturats i de l’explotació colonial.
La pròpia existència de la revolució industrial en Gran Bretanya impedix que es
produisca en altres espais amb la mateixa rapidesa i de la mateixa manera perquè existia
ja a l’escenari internacional un escenari diferent, amb un capitalisme industrial poderós.
b) LA DIFUSIÓ DE LA INDUSTRIALITZACIÓ A L’EUROPA CONTINENTAL
La industrialització s’escampa primer pels països del nord d’europa veïns de Gran
Bretanya: Bèlgica, França i Alemanya, a partir de 1830, afavorides per:
◦ Les tradicions manufactureres i comercials locals.
◦ Disponibilitat de matèries primes: ferro i carbó, bàsicament.
◦ Demanda de l’estat per a la construcció de ferrocarrils.
◦ Proximitat a Gran Bretanya, que afavoreix la fàcil transmissió de coneixements i
tècniques.
◦ Governs liberals, economia capitalista.
En estos estats l’estat té una influència més gran en la industrialització, bé siga directament
invertint en ferrocarrils, o més a sovint indirectament, amb una política proteccionista que
defensa als industrials nacionals, subvencionant la construcció de ferrocarrils, afavorint les
grans entitats bancàries, i sobretot creant el clima adient per a l’arrelament de la industria:
economia liberal capitalista.
1.7. LA REVOLUCIÓ DELS TRANSPORTS
La revolució industrial no hauria sigut possible si no s’haguera produit, de forma
paralel·la i lligada a ella, una autèntica revolució dels transports, unida a l’ús de la
màquina de vapor: ferrocarril i vaixell de vapor.
La gran revolució però fou la del ferrocaril: Multiplicava la velocitat del transport.
Abaratava els costos de transport. Unificava els mercats, al reduir l’efecte roçament de
l’espai. Crea fàbriques (siderúrgiques, maquinistes, etc.) bancs, i companyies de
ferrocarril. Els vaixells de vapor abaraten més els preus del transport internacional, i el
fan més ràpid i segur, encara que no arraconaran als clippers fins a primers del s. XX. El
telègraf, suposa el primer mitja de transmissió instantànea d’informació, i fou implantat a tots els
països, per voluntat dels governs.
Activitats:
VIII. Quines transformacions i invents van revolucionar els transports? I les comunicacions?
IX. Quines són les causes de l'extensió de la revolució industrial a altres països?
X. Com es va deixar sentir l'efecte de la revolució industrial en els països no industrialitzats?
2. NACIONALISME
2.1. Concepte de Nació i nacionalisme.
El concepte de nació és un concepte modern en història ja que en la seua accepció i ús
actual no apareix abans de la Revolució Francesa. En el segle XIX hi ha dos conceptes
de nació: el francés, que considera a la nació com l’agrupació de ciutadans que volen
viure junts; i l’alemany, per a qui la nació és una agrupació de persones amb unes
característiques pròpies (llengua, religió, cultura, història, etc.)
Segons el concepte francés, una persona pertany a una nació per decisió pròpia, i el
24

concepte nació va unit a l’estat liberal ja que el poble és qui decidix formar una nació-
estat.
Segons el concepte alemany, una persona forma part de la nació, no per voluntat pròpia
sinó per naixement, un no decidix en que nació vol o no estar sinó que forma part d’ella
encara no volent-ho.
Evidentment el nacionalisme a l’estil francés ha anat unit a l’establiment del liberalisme,
mentres que l’alemany ha sigut empleat per a crear estats per unificació o segregació.
Activitats:
XI. Defineix amb les teues paraules el concepte de nació. A quin creus que s'assembla més, a l'alemany
o al francés?
2.2. Nacionalisme unificador: Itàlia i Alemanya i nacionalisme separatista.
Itàlia i Alemanya estaven dividides des de l’edat mitjana en diversos estats (Ducats,
principats, regnes, etc.) que tenien entre si unes característiques comunes: una llengua
escrita comuna, una cultura, i una història remota d’unitat. Ja durant el renaixement amb
la creació dels estats moderns es va intentar la unificació d’Itàlia (pels papes) i
Alemanya (pels Emperadors del sacre Imperi) però va ser desbaratada per les guerres de
religió a Alemanya i per la disputa Hispano-francesa per l’hegemonia a Itàlia.
Amb les guerres napoleòniques es produïx una simplificació del mapa polític tant
d’Itàlia com d’Alemanya, i amb l’expansió del liberalisme unit a una creixent
consciència nacional durant el s. XIX.
En les revolucions de 1848, tant a Itàlia com a Alemanya es van produir revoltes
nacionalistes al mateix temps que revolucionàries que demanaven la creació de la Gran
Alemanya i d’una Itàlia unida, que no van triomfar. El fracàs de la revolució del 1848 va
mostrar que no es podia unificar el país per mitjà d’una revolució més o menys pacífica.
A Itàlia, Cavour, primer ministre del Piemont, s’alià amb Napoleó III per a véncer a
Àustria i ocupar la resta d’estats de la península, duent a terme la unificació basant-se en
25

el regne de Piemont (el més avançat de tota Itàlia)
AAlemanya va ser Bismarck qui va portar a Prússia a annexar-se a la resta de territoris
alemanys (excepte Àustria) en un nou Imperi alemany (II Reich).
Les forces del nacionalisme actuen en el s. XIX sobretot en sentit unificador dels pobles
fragmentats en diversos estats, però també en sentit fragmentador o separatista, com serà
el cas de tots els pobles de l’Europa de l’est que es troben davall la sobirania dels
imperis Austrohongarés, Otomà o Rus. Estos pobles intenten crear un estat propi en què
s’agrupen les gents pertanyents a una mateixa nació. Ara bé els primers casos
d’unificació es donen durant les revolucions de 1820 i 30, quan primer Grècia i després
Bèlgica s’independitzen de l’Imperi Otomà i del regne dels Països Baixos
respectivament. La viabilitat política dels nous estats independents, encara que xicotets,
queda així demostrada servint d’exemple a totes les nacions sense estat de l’est europeu,
que, no obstant això, no veuran complits els seus somnis d’independència fins al s. XX.
Activitats:
XII.Qui va dur a terme la unificació italiana? I l'alemanya?
XIII. Quines altres nacions van aconseguir la independència al segle XIX?
2.3. Nacionalisme i liberalisme: el nacionalisme com una força revolucionària.
El nacionalisme és una ideologia eminentment política, i un poc abstracta. No és hereu
de la il·lustració, no ve de la raó sinó que naix (o creix) amb el romanticisme que
propugna el predomini del sentiment sobre el raciocini. El concepte de nació es ve
gestant des de l’edat mitjana però no qualla fins que la dinàmica del desenrotllament
econòmic amb la revolució industrial no necessita un mercat unificat que englobe
territoris socialment homogenis. El nacionalisme sorgix d’una doble revolució: burgesa i
industrial. El nacionalisme apareix i és aprofitat (o desenrotllat) per la burgesia per a
agrupar al poble enfront de la societat feudal, i fer la revolució burgesa, per tant va de la
mà (almenys fins a 1870) del liberalisme, i és revolucionari. Després, igual que el
liberalisme es convertix en conservador.
En l’Europa occidental (Anglaterra, França o Espanya) on la unitat nacional ja existia, el
26

nacionalisme no era tant una doctrina com un estat d’ànim latent. Però a Itàlia,
Alemanya, Polònia, els imperis austríac i turc, on pobles de les mateixes nacionalitats es
trobaven políticament dividits o sotmesos a una dominació estrangera, el nacionalisme
es va convertir en un programa revolucionari. El moviment estava capitanejat per
intel·lectuals que havien d’inculcar el nacionalisme en els seus compatriotes. Aquests
d’un nacionalisme cultural van passar a un nacionalisme polític. Sostenien que, per a
preservar aquella cultura nacional, i per a assegurar la llibertat i la justícia als seus
membres individuals, cada nació havia de crear un estat sobirà propi. Totes les persones
de la mateixa nacionalitat, del mateix idioma, havien de reunir-se dins del mateix estat.
Com el nacionalisme, per a realitzar-se havia de derrocar tots els governs de l’Europa de
l’est, el nacionalisme autèntic era intrínsecament revolucionari.
El nacionalisme de 1880-1914 diferirà en tres aspectes importants de la fase de
nacionalisme de Mazzini. En primer lloc, va abandonar el “principi del llindar”. D’ara en
avant qualsevol conjunt de persones que es consideraren nació va reivindicar el dret a
l’autodeterminació, que, en últim terme, significava el dret a un Estat a part, sobirà i
independent per al seu territori. En segon lloc, i a conseqüència d’esta multiplicació de
nacions “no històriques” en potència, l’etnicitat i la llengua es van convertir en els
principis centrals, cada vegada més decisius o inclús els únics de la condició de nació en
potència. No obstant això, va haver-hi un tercer canvi que va afectar no tant als
moviments nacionals no estatals, que ara es van tornar cada vegada més nombrosos i
ambiciosos, sinó als sentiments nacionals dins dels estats-nació ja establits: un marcat
desplaçament cap a la dreta política de la nació i la bandera, per al qual es va inventar
realment el terme nacionalisme. No és genys estrany que esta fase, 1880-1914, estiguera
marcada per l’exaltació de les passions nacionalistes, i que desembocara, en últim terme,
en la primera guerra mundial.
Activitats:
XIV. Quin és el programa polític del nacionalisme?
3. Capitalisme i liberalisme.
Entenem per capitalisme una manera de producció o sistema productiu basat en la
llibertat de comerç, de contractació i de treball d’acord amb les força del mercat, és a dir,
amb la llei de l’oferta i la demanda, i basat en la propietat privada dels mitjans de
producció (terra, treball i capital), relacionats entre si per contractes monetaris.
El Capitalisme és el mode de producció establit per la burgesia quan arriba al poder i la
forma de producció propugnada pel liberalisme.
El Liberalisme és la ideologia política de la burgesia quan accedix al poder, respon per
tant a les expectatives i interessos d’esta classe social. A partir de 1848 es convertix en el
sistema polític dominant a Europa, arribant al poder gràcies a les revolucions burgeses i
aliat amb el nacionalisme. És una ideologia racionalista hereva de la il·lustració i el
lliurecanvisme. Propugna la sobirania nacional (parlament), la igualtat davant de la llei,
la separació de poders, la monarquia constitucional, i les llibertats: de consciència,
individual, judicial, de culte, d’expressió, etc. A més de defendre la propietat privada, la
llibertat d’activitats econòmiques, de comerç i el lliure mercat.
El liberalisme és revolucionari, ja que és la ideologia de la burgesia al fer la revolució
que la porta al poder (fins al 1848) i que posteriorment es torna ideologia de classe
(burgesa) enfront del proletariat, sent per tant conservador. En 1848 existix també un
liberalisme democràtic, que defén el sufragi universal i la sobirania popular (no
nacional). S’incidix en la igualtat i en les llibertats de fet, no de dret.
Activitats:
27

XV. Explica les diferències entre liberalisme i capitalisme.
4. Moviment obrer: orígens i organització. AIT.
Les condicions de vida dels treballadors no propietaris, que durant la revolució Industrial
en compte de millorar s’agreugen, són la causa principal de què els proletaris
s’organitzen donant lloc a allò que cridem moviment obrer. En un principi el moviment
obrer sorgix com una reacció de defensa dels interessos dels proletaris en una societat
que defén la no-intervenció de l’estat en economia, deixant el mercat en mans de la llei
de l’oferta i la demanda inclòs el mercat de la mà d’obra.
Els primers moviments de protesta apareixen a Anglaterra, bressol de la Revolució
Industrial (moviments Luddites) i allí és també on s’organitza la primera associació
proletària: la Gran Unió Consolidada d’Oficis (Great Trade Union), que no va quallar.
Més tard va adquirir gran força el moviment cartista que en la seua Carta del Poble
reclamava, entre altres drets, el vot per als ciutadans, la possibilitat d’elecció per als no
propietaris i la reducció de la jornada de treball. El cartisme, que va aconseguir la seua
major influència entre 1837 i 1848, va aconseguir importants millores per al proletariat,
com ara la reducció de la jornada laboral a deu hores, una llei que regulava el treball
realitzat per dones i xiquets i l’autorització per a crear associacions polítiques.
Desaparegut el cartisme, es van constituir les Trade Unions (Unió de treballadors
associats), els primers sindicats moderns, que van ser un decisiu instrument en la lluita
per a millorar la situació de la classe obrera.
Al mateix que es desenrotlla el sindicalisme proletari es desenrotlla el socialisme
democràtic, que té el seu origen en el socialisme utòpic anterior a 1848, i que, més
pragmàtic, pretén utilitzar al màxim els recursos de la democràcia per a actuar sobre
l’Estat, promoure reformes i donar al proletariat influència política. Esta ideologia tindrà
gran influència en l’origen de la I Internacional.
La visita d’una delegació d’obrers francesos a l’Exposició Universal de Londres de 1862
serà el germen de la futura Internacional. Els obrers francesos queden impressionats pels
Trade Unions britàniques i per tot allò que han aconseguit (Salaris alts, reducció de
jornada, etc.). La idea de crear una Associació Internacional de Treballadors (AIT o
primera Internacional) naix d’esta trobada entre sindicalistes anglesos i francesos, que
compartixen les idees del socialimo democràtic. Els sindicalistes anglesos veuen en
l’AIT una manera de pressionar als patrons de tot el món per mitjà de la vaga obrera. Els
emigrats francesos, busquen l’emancipació de tots els treballadors. D’esta manera l’AIT
es perfila com una combinació del sindicalisme britànic liberal-radical i dels ideals
revolucionaris continentals.
L’actuació de Marx en l’AIT va ser fonamental per al seu desenrotllament. Marx creia en
una crisi pròxima del sistema capitalista, i per això el proletariat havia de millorar la
condició obrera i preparar una revolució política per mitjà d’una formació teòrica dels
seus militants.
En les reunions de l’AIT, el rus Bakunin, enfront de les idees de Marx, que defenia la
instauració d’un estat socialista, va advocar perquè foren els sindicats obrers els que
ostentaren les funcions de l’Estat. Les idees anarquistes de Bakunin van tindre una gran
influència en alguns països com França, Itàlia i Espanya.
En 1870, amb desenes de milers d’afiliats a Anglaterra, França i Alemanya, l’AIT és una
força i un mite, però les dissensions internes entre els partidaris de Marx (socialistes) i
de Bakunin (anarquistes) acaben amb la ruptura formant els socialistes la que serà la
segona internacional.
28

Activitats:
XVI. Què eren els sindicats? Com actuaven? Per què?
XVII. Quines mesures van aconseguir els sindicats?
XVIII. Què fou l'AIT?
5. Ideologies antiliberals: Apostòlics, Socialistes, Anarquistes. Conservadors: Apostòlics,
Social-católicos, etc.
A Europa es mantenia una tendència conservadora molt fort, que defenia les institucions
de la monarquia absoluta, l’aristocràcia i l’Església, i s’oposava al govern constitucional
i representativa a què aspiraven els liberals. Dins dels conservadors trobem diverses
tendències: Tradicionalistes, social-catòlics, humanistes, etc.
Per als tradicionalistes o Apostòlics l’orde natural està lligat a la història. Defenen les
tradicions i l’orde (antic) feudal, s’oposen a l’individualisme i defenen el comunitarismo
i corporativisme de l’antic règim. A pesar que defenen els valors de l’Antic Règim, no
s’han de confondre totalment amb els conservadors. La ideologia tradicionalista encara
que no triomfe té influències en les ideologies conservadores o de dretes posteriors, amb
el corporativisme catòlic i els feixismes (s’oposen a l’individu i defenen un orde
històric). També influïx en el catolicisme social impulsat per Lleó XIII.
A mitjan s. XIX va sorgir un moviment renovador catòlic que pretenia la implantació
d’una reforma social, basada en els principis cristians. El papa Lleó XIII impulsor del
pensament social catòlic traguera importants encícliques com Rerum Novarum (1891) ,
on es condemna el socialisme marxista i assenta les bases per a una reforma social
inspirada en els principis evangèlics.
Enfront de la ideologia liberal del capitalisme o el materialisme de les escoles marxistes,
la doctrina catòlica proclama el dret natural de tot ser humà a la propietat privada.
Encara que admet que el capitalisme no és injust en la seua arrel, condemna els abusos
de l’època liberalista i admet la possibilitat de posar en pràctica altres règims econòmics
millors. Pel que fa a la classe obrera, defén l’existència d’una retribució justa que
satisfaça totes les necessitats vitals (menjar, vestit, educació, vacacions, ...), no sols de
l’individu sinó de tots els membres directes de la família. Igualment proclama la
supremacia dels valors espirituals de l’home condemnant el materialisme, així com la
violència revolucionària. En definitiva, advoca per la implantació d’una política social
inspirada en la justícia social i en la fraternitat humana.
5.1. Socialisme utòpic i científic.
El socialisme és una ideologia que, al començament del s. XIX, jutjava favorablement
les transformacions econòmiques i polítiques que estaven tenint lloc en aquella època,
però les considerava insuficients en la mesura que no havien implantat la igualtat entre
els hòmens, ni una organització social justa. Friedrich Engels va cridar utòpics als
socialistes anteriors a Marx i a ell, en contraposició al caràcter científic que Marx i ell
atribuïen al seu propi sistema.
Saint-Simon, Fourier, Louis Blanc, Blanqui, Cabet, Owen, … són autors que considerem
socialistes utòpics perquè preferixen l’evolució a la revolució i creuen que es pot
implantar el socialisme només per la decisió voluntària dels capitalistes (i proletaris),
defenen els mètodes pacífics per a canviar la societat. Incidixen també en la importància
de l’economia per a organitzar i canviar la societat. Volen crear societats igualitàries (no
comunistes) on hi haja un repartiment de la riquesa i del treball. El pensament utòpic
influïx en les idees sindicalistes i cooperativistes.
El marxisme és la més important de les teories socialistes tant per la seua coherència
teòrica com per les seues repercussions pràctiques. Deu el seu nom a Karl Marx, que va
29

comptar amb la col·laboració intel·lectual i l’ajuda econòmica d’Engels. Enfront de les
anteriors teories socialistes van crear un sistema que van cridar socialisme científic, per
considerar que es basava en una anàlisi racional de la realitat i que donava verdadera
solució als problemes socials.
5.2. Anarquisme.
Si es considera el socialisme, com ho feien els seus seguidors del s. XIX, com el
moviment que dóna nom a una classe obrera conscient de si mateixa, amb aspiracions
pròpies d’una societat diferent del capitalisme, basada en l’enderrocament d’este,
l’anarquisme és una manifestació determinada d’este moviment. L’anarquisme es
diferència dels altres corrents del socialisme pel seu èmfasi especial en la crítica a
l’Estat, i per una defensa radical de la llibertat individual, que és compatible amb la
solidaritat.
Entre els seus principals pensadors trobem Proudhon, Kropotkin i Bakunin. Les
principals idees anarquistes podríem resumir-les en un menyspreu absolut del poder, a
què consideren font de tota corrupció, i a l’Estat que genera dominació i opressió.
L’objectiu principal de la revolució serà per tant l’abolició de qualsevol tipus de govern,
encara que este siga la dictadura del proletariat que defén el marxisme. La idea de Déu
és generadora de submissió i per tant no sols cal ser ateu sinó antiteo (lluita constant
contra la idea de Déu i qui la predique). La llibertat anarquista és una llibertat absoluta;
és autonomia, imaginació i solidaritat. La revolució instaurarà el comunisme llibertari on
s’aconseguirà una societat basada en el conjunt de relacions humanes, que faran brollar
tota una sèrie d’acords i pactes en què la llibertat individual es conjugarà amb la
solidaritat.
L’anarquismeva tindre una fase radical que buscava l’establiment de la nova societat per
mitjà de la violència, la qual cosa va contribuir al seu va desprestigiar, a la qual cosa cal
unir l’auge del marxisme. Al final triomfarà en els països llatins i a Sud-amèrica.
5.3. Karl Marx i el marxisme.
L’aportació individual més decisiva en tota la història del pensament socialista és la de
Karl Marx (1818-1883) El Marxisme podria definir-se com el conjunt de teories
formulades per Marx (i Engels), a fi d’explicar l’evolució de les societats humanes,
utilitzant un mètode d’anàlisi (el materialisme dialèctic) basat en que cada fenomen
porta amb si la seua pròpia contradicció. El marxisme no sols ha d’entendre’s com un
sistema explicatiu de la societat, sinó que intenta transformar eixa societat capitalista que
ho veu nàixer i proposa un sistema que s’ha de seguir per a superar el model capitalista.
Part fonamental de la teoria marxista són el materialisme històric, segons el qual la
situació de qualsevol societat està determinada pel desenrotllament de les seues forces
materials i l’afirmació de l’existència d’una permanent lluita de classes. Marx part de la
idea que producció i intercanvi són la base de l’orde mundial, i que el mode de
producció (la forma com es produïx) determina la vida política i cultural, així l’home és
fruit de les relacions productives (relacions entre tots aquells que intervenen en la
producció), encara que pot modificar-les. En el capitalisme el mode de producció està
basat en la propietat privada dels mitjans de producció (fàbriques, terra, capital, etc.) i
les relacions de producció són les relacions entre propietaris dels mitjans de producció
(empresaris) i del treball (proletaris) normalment contractuals. Les diferències existents
entre estes dos classes porten a un enfrontament entre elles que Marx va cridar lluita de
classes.
A mitjan s. XIX esta lluita de classes es concretava en l’enfrontament entre la burgesia,
ama de les fàbriques i altres negocis, i els obrers o proletariat. Segons Marx, la lluita
30

conclouria amb el triomf d’estos últims per mitjà d’una revolució. Una vegada triomfant,
el proletariat liquidaria el capitalisme i, després d’una fase de dictadura, establiria el
comunisme.
Marx va defendre la intervenció de les organitzacions obreres en la lluita política per a
impulsar la revolució. Considerava que l’Estat era un instrument imprescindible per a la
transformació de la societat.
Activitats:
XIX. Quins trets caracteritzen el pensament socialista?
XX. Quins van ser els primers pensadors socialistes?
XXI. Què és el marxisme?
XXII. Quines idees defensa l'anarquisme?
XXIII. Quina és la diferència entre els apostòlics i els social-catòlics?
5.4. Mentalitat Burgesa: positivisme.
L’esperit burgés del s. XIX, dissociat entre el romanticisme i el realisme, va utilitzar
ambdós facetes per a constituir les bases del fabulós progrés científic de l’època.
Romàntiques van ser les grans hipòtesis que van permetre plantejar, des de nous angles,
els orígens de la vida i les causes del dolor, la constitució dels sers i la seua distribució
en l’Univers. Realistes els procediments que van fer possible comprovar-les per mitjà de
l’acumulació de dades i el constant recurs a l’experimentació. Així va nàixer la ciència
positivista, els resultats de la qual, comprovats pel càlcul havien de constituir la
plataforma per al gran bot avant que representen les concepcions cosmològiques i
atòmiques del s. XX.
Com a actitud filosòfica, el positivisme es troba vinculat a l’obra d’August Compte.
Positiu vol dir segur i segons Compte la ciència positiva, és a dir segura, ha de descansar
en la dada, sense dades no hi ha ciència, sense ciència no hi ha progrés tècnic, sense
progrés la societat no aconseguix la plenitud humana.
Els avanços científics de la ciència positiva van tindre lloc tant en les Ciències de la
Naturalesa com en les ciències socials. El desenrotllament científic va refermar la idea
de progrés, que havia aparegut amb la Il·lustració. En totes les èpoques havien existit
optimistes que pensaven que la humanitat avançava progressivament: és a dir, que la
situació que en que vivien era millor que en el passat però que podia ser millor en el
futur.
Amb el desenrotllament i difusió d’esta mentalitat científica, es va difondre una cultura
secular desvinculada de l’església. Fe i raó apareixen així enfrontades i incompatibles.
Esta secularització es veu reforçada per la desaparició de l’analfabetisme en bona part
d’Europa, arran de l’educació general i obligatòria recolzada i dirigida per l’Estat amb
diferents fins: interés per transmetre els valors i codis de conducta que abans es
transmetien per l’Església, major instrucció dels futurs obrers industrials, major
preocupació pels obrers, etc.
Activitats:
XXIV. Què és el positivisme? Quines idees defensa?
6. BIBLIOGRAFIA
◦ Pitarch Font, Toni ccsocials.blogspot.com [pàgina web]
<http://ccsocials.blogspot.com.es> documents en línia [data de consulta: 8 abril del
2013]
◦ Dardé t’al.(1995) Geografia i Història: El sistema món. De l’antic règim a 1914. Ed.
Santillana
◦ Gonzalez Calvo et al. (1998) Ciències socials. Geografia i Història. Ed. Everest
31

◦ Diversos Autors (1997) Pensament polític i econòmic en el s.XIX ,Ed. Magíster
◦ Diversos Autors (1971) Història del món modern Cambridge , Ed. Sopena
◦ Diversos Autors (2012) Història 4 ESO Comunitat Valenciana. Projecte Els camins del
Saber Ed. Santillana
◦ Cortés Salinas, Carmen Fernández-Mayoralas Palomeque, Juan (2008) Ciències socials
Història 4 ESO Comunitat Valenciana Ed. SM
32

TEMA 3: L'ERA DE L'IMPERI
1. INTRODUCCIÓ
Avui dia, els problemes de subdesenvolupament, la tensió entre un món ric i un de pobre, els
conflictes derivats de la immigració de persones del Tercer Món cap a Occident, els conflictes
armats entre nacions amb fronteres inventades arran de la descolonització, la tensió que generen els
integrismes religiosos, que troben un suport entre sectors populars empobrits de països que no s'han
vist beneficiats amb la pretesa hegemonia d'una civilització occidentalitzada, la fam i les penalitats
de continents sencers extremament rics i tants altres desajustos són, en part, fruit del colonialisme i
de l'imperialisme, els quals estudiarem en aquest tema.
Al final del segle passat, i com a resultat de l'extensió del sistema capitalista, de la superioritat de la
ciència i de la tecnologia dels països industrialitzats, de la política exterior de les potencies -que
competiren per garantir el seu prestigi politicomilitar i els avantatges que suposava posseir enormes
bosses de riquesa i de matèries primeres- i del triomf d'una cultura orgullosa i prepotent que
considerava que la missió de la societat occidental era fer extensiu el seu "progrés", va tenir lloc una
carrera per a controlar els territoris i les poblacions d'arreu del planeta. El fenomen no era nou, atès
que a partir del descobriment d' Amèrica es van començar a formar els imperis moderns, però es va
anar incrementant quantitativament i qualitativament. I, a més, nous països, com els Estats Units i el
Japó, van començar a participar-hi. Ja no tan sols era el domini polític i militar el que ajudava a
controlar els països més pobres, sinó que la internacionalització de l'economia feia que el fenomen
del mercat afegís un tipus d'intervenció i de control que convertí el globus terraqüi en una parcel·la
de propietat privada en mans d'uns quants països que van fer i desfer amb la cultura, les tradicions,
l'economia i el destí de milions de persones.
El repartiment de l' Àfrica és potser un dels episodis més clars en que es pot veure aquest
expansionisme occidental. Les grans potencies, sobretot França i la Gran Bretanya, van competir en
una cursa, principalment a partir de la dècada dels anys setanta del segle passat, per aconseguir la
"propietat" d'immensos territoris i apuntalar-hi el seu domini, que era present en altres indrets.
L'Índia, la "joia de la corona" britànica, n'és un exemple. I el colonialisme a la Indoxina, la Xina i
altres indrets també forma part del mateix procés, que, d'altra banda, va generar tensions entre les
potencies o entre colonitzats i colonitzadors que significaren conflictes localitzats, i que, en part,
van acabar fent-se paleses a les portes de la Primera Guerra Mundial.
El govern directe, els protectorats, el domini de companyies comercials i altres maneres de control
es van assajar per a tenir sota el domini occidental els pobles d'altres contrades. Tot plegat va passar
enmig d'un consens cultural i ideològic dels països occidentals que, a través de publicacions,
polítics destacats, teories pretesament científiques, societats geogràfiques, aventurers, descobridors i
missioners, va justificar l'imperialisme com una tasca noble de la civilització occidental, blanca i
avançada, protagonista de l'esdevenir històric i portadora de la pretesa felicitat cap a unes
poblacions inferiors i endarrerides.
33

2. IMPERIALISME COLONIALISTA
L’era que va del 1870 fins al 1914 podem anomenar-la com l’era del triomf de l’imperialisme
colonialista. Cal però definir aquests dos termes: imperialisme i colonialisme, doncs no són el
mateix.
a) Imperialisme:
En sentit ampli podríem definir-lo com tota política encaminada a unificar territoris i
poblacions sota un govern únic, i en benefici propi. Al llarg de la història trobem molts moments de
pràctica imperialista: imperialisme esclavista de l'antiguitat ( Roma, Mesopotàmia, etc. ),
imperialisme medieval ( de Carlemany ), imperialisme precapitalista ( dels ss. XVI al XVIII ).
L'imperialisme contemporani té el seu origen al darrer quart del s. XIX i s'estén fins els nostres dies
i es caracteritza per:
 Les potències capitalistes desenvolupades exerceixen el seu domini sobre els territoris
menys desenvolupats del món.
 Respon als interessos del capitalisme monopolista.
 L'estat intervé en la conquesta de mercats i territoris.
 Adquireix gran importància l'exportació de capitals.
b) Colonialisme:
El terme colonialisme apareix a primeries del s. XX amb un sentit polèmic. Per a uns autors
designa el poder absolut d'un estat sobre un altre territori, per a d'altres és un fenomen que ha de
restar limitat a l'expansió europea de la segona meitat del s. XX. Sense entrar en polèmica podríem
definir el colonialisme com la possessió directa de terres conquerides per les potències industrials,
34

en les quals exerceixen un control polític, econòmic i social total, i que té el seu desenvolupament
principal al darrer terç del segle XIX.
La seua evolució es pot dividir en tres etapes fonamentals:
 la formació ( 1870 - 1914 ), on l'imperialisme utilitza fonamentalment el colonialisme.
 la crisi ( 1914 - 1945 ) provocada per les guerres de redistribució colonials entre potències
imperialistes.
 la descolonització ( 1946 - endavant ) on l'imperialisme busca noves formes per a dur a
terme el control dels nous països alliberats de la tutela metropolitana, hipotecant per vies
indirectes la seua economia, la pràctica política i la societat. Aquesta nova estratègia rep el
nom de neocolonialisme.
Activitats:
I. Explica les diferències entre colonialisme i imperialisme.
II. Quines són les tres etapes que podem distingir?
3. LES CAUSES DE L’IMPERIALISME COLONIALISTA.
A principis del s. XIX els vells imperis colonials estaven en crisi. Espanya i Portugal, igual que
Gran Bretanya havien perdut les seues colònies americanes i res feia pensar que a finals de segle la
resta del món acabaria repartit entre les potències industrials.
És difícil trobar una causa única que ens explique aquest fenomen, i possiblement no hi ha una de
sola. A més caldria distingir entre les causes i els factors que influïren en aquestes causes, els
instruments utilitzats per a aquesta expansió i la conjuntura històrica on es va produir.
Podem diferenciar doncs causes econòmiques associades a dinàmica del desenvolupament del
capitalisme, o com postulen els autors marxistes, a un nou capitalisme monopolista. Les causes
polítiques internes i externes estan lligades al prestigi nacional i a la recerca de zones militars
estratègiques. Les causes ideologicoculturals formen el marc ideològic que dona suport al
colonialisme: el nacionalisme conservador, l’afany descobridor i l’esperit d’aventura, la voluntat
missionera de les esglésies i la creença en la missió civilitzadora de l’home blanc. El creixement
demogràfic tan per l’excés de població, com també el fet de poder fer carrera (i diners) a un
territori nou. El desenvolupament tecnològic associat a la revolució industrial i sense el qual no
s’hagueren conquerit les colònies amb tanta facilitat i no hagués sigut tan fàcil i rentable la seua
explotació. I en darrer lloc la conjuntura històrica doncs no s’ha d’oblidar que l’auge colonial
apareix al mateix temps que s’estén la gran depressió del 1870, i el lliure mercat comença a estar
amenaçat pel proteccionisme a tot arreu; així les colònies passen a ser una reserva de mercat.
Aquestes causes podem concretar-les en una sèrie de factors que intenten explicar el fenomen
colonial.
 Factor econòmic: La segon revolució industrial ( que s'inicia cap al 1870 ) possibilita la
producció a gran escala i amb costos més baixos, que unit a la crisi de la dècada dels 70 duu
a una saturació dels mercats nacionals, amb la qual cosa la burgesia industrial es veu
obligada a buscar nous mercats en altres terres on poder col·locar els productes sobrants.
Així, si la primera revolució industrial crea el mercat nacional, la segon impulsa la creació
del mercat mundial ( i de l'imperialisme com a extensió del mercat nacional ). D'altra
banda, la indústria necessita noves primeres matèries ( cotó, lli, oli, fusta, etc. ) i fonts
d'energia ( carbó i sobretot petroli ) que Europa no posseeix i ha de buscar en nous
territoris. En tercer i darrer terme, els capitals obtinguts a la primera revolució necessiten
35

ser invertits en altres continents per a la construcció de ports, ferrocarrils, plantacions, etc.
( hi ha un excedent de capitals que cal exportar ).Cal dir que els beneficis de l'explotació de
les colònies no varen ser tan grans com tot això.
 Factor demogràfic: Al s. XIX es produeix la transició del model demogràfic antic al
modern a Europa, amb la qual cosa la població es duplica en menys de 100 anys. Molta
gent ha de migrar a altres continents per a buscar unes millors condicions de vida ( 40
milions d'europeus en 50 anys ). Encara que el volum principal es va dirigir, no cap a
colònies de poblament ( que n'eren poques ) sinó cap a les antigues colònies de nord i
sudamèrica.
 Factor polític: Es basen fonamentalment en raons estratègiques i de prestigi tan
internacional com intern, així s'ocupen llocs estratègics en les principals rutes marítimes
( Aden, Singapur, Malvines, Egipte, el Cap, etc. per Gran Bretanya ), i també per protegir
les colònies més importants ( política anglesa a Àsia al voltant de l'Índia ) o prendre
posicions al voltant d'un gran mercat ( com Xina ), i al cas d'Àfrica, moltes voltes s'ocupen
colònies pel simple fet de que no caiguen en mans de la potència rival. Les raons de política
interna no són despreciables, així es crea una opinió pública favorable a l'imperialisme, i es
canalitzen els descontents i les frustracions cap a una política expansionista ( cas francès ).
A més cal tenir present el prestigi internacional; cap potència era considerada tal sinó
disposava de colònies.
 Factors ideològics: Són més complexos, i no cal considerar-les tan com causes primàries
sinó com secundàries. Dins els factors ideològics caldria incloure tan les motivacions
científiques com religioses, com l'esperit aventurer i explorador dels hòmens del XIX. Dins
dels factors ideològics pròpiament dits s'ha d'incloure el darwinisme social com a
justificació d'expansió europea, així com el mite de "la missió civilitzadora de l'home
blanc". També hi hagué tota una ideologia anticolonialista, minoritària, on per un costat
trobem als marxistes amb Rosa Luxemburg i Lenin, i per un altre tota una sèrie de societats
filantròpiques.
Diferents historiadors han exposat algun o alguns d’aquestos factors com a causa del colonialisme.
Cap d’ells però, explica per si sol aquest fenomen sinó que és el resultat del conjunt d’aquestes
causes però totes aquestes causes no són igual d’importants i actualment les diferències entre les
diferents teories explicatives rauen en la importància que se li atorga a cadascun d’aquests factors.
Activitats:
III. Resumeix les principals causes del colonialisme.
IV. Quines conseqüències va tindre l'augment demogràfic per la immigració europea en els
territoris d'Amèrica i Oceania?
V. Com es va justificar l'imperialisme?
4. FASES I EXPANSIÓ.
Podem dividir l'expansió del colonialisme en tres grans etapes, que poden subdividir-se i
complementar-se en una quarta.
o La primera fase s'estén des del s. XVI fins a finals del s. XVIII, amb una base
econòmica de tipus mercantil constituint un tipus de colonialisme comercial
precapitalista, es tracta d'un colonialisme modern mercantilista que busca en les
36

colònies un suport comercial o una font d’ingressos per a la metròpoli. En aquesta
fase es creen els imperis colonials espanyol i portuguès, així com l’holandès i
l’anglès, i en menor mesura el francès.
o La segona fase comprèn des de començaments del s. XIX fins 1870/80. Hi ha una
major projecció en el món colonial del procés econòmic europeu directament
relacionat amb els avanços de la revolució industrial i l'evolució del sistema
mercantil anterior a un capitalisme premonopolista. Ho podem anomenar
colonialisme industrial. Desprès de la desaparició dels imperis espanyol, portuguès i
francès, França i Gran Bretanya comencen a crear nous imperis colonials.
o La tercera fase s'estén des de 1870/80 fins la segon guerra mundial, correspon a la
plenitud del colonialisme i imperialisme europeus, relacionats amb la gran expansió
econòmica i industrial del gran capitalisme monopolista occidental: és la fase plena
del domini polític i l'explotació econòmica del gran capitalisme i l'imperialisme.
o Podríem afegir una quarta fase, posterior a la segon guerra mundial, quan els
països colonitzats accedeixen a la independència política que no econòmica, ja que el
colonialisme imperialista es transforma en l'anomenat neocolonialisme
( colonialisme econòmic ) més o menys encobert.
Dins de la tercera fase que és la que entra dins de l'època que ens ateny, podem dividir-la en tres
etapes.
 Primera onada colonitzadora: 1870-1885. Els protagonistes d'aquesta
primera etapa són Gran Bretanya i França, encapçalades pels grans polítics
colonialistes que creen una opinió favorable a l'expansió, com l’anglès
Disraeli i el francès Jules Ferry, i el rei Leopold II de Bèlgica. Aquesta etapa
té dos moments d'impuls provocats per les crisis econòmiques de 1873 i
1882. Com a conseqüència de l'expansió apareixen tota una sèrie de
conflictes entre potències que força al canceller Bismarck a convocar la
Conferència de Berlín en 1884/5, on s'estableixen les regles de joc per al
repartiment d'Àfrica. ( quan una potència ocupava un territori colonial devia
comunicar-ho a les altres potències de seguida, i només l'ocupació efectiva
atorgava el dret de possessió ).
37

 Segona onada colonitzadora: 1885-1898. Parteix de la conferència de
Berlín que accelera ( o provoca ) la carrera colonialista, i s'accentua amb
l'entrada en escena d'altres potències, com és el cas de les recent creades
Itàlia i Alemanya, de tal manera que als 90 Àfrica havia estat dividida i
ocupada, i tot seguit el sud-est asiàtic i el Pacífic. Acabat el repartiment, les
potències colonials es dedicaren aleshores a la pacificació de les colònies i a
implantar l'autoritat competent per a fer respectar els drets adquirits.
 Tercera etapa: els noranta-vuit. Anomenem noranta-vuit als conflictes
sorgits entre les potències llatines ( Espanya, Portugal, Itàlia i França ) amb
les potències anglo-saxones ( Gran Bretanya i EEUU ) a finals del s. XIX, i
que es resol amb la redistribució colonial on els segons obtenen importants
38

Historia segle xix

Recomendados

Recomendados

Más contenido relacionado

La actualidad más candente

La actualidad más candente (20)

Destacado

Destacado (20)

Similar a Historia segle xix

Similar a Historia segle xix (20)

Más de xgoterris

Más de xgoterris (20)

Historia segle xix