3. U na vegada, l'exèrcit més poderós del món va entrar a Catalunya.
Els soldats de Napoleó, van travessar els Pirineus per ocupar les viles i ciutats
del nostre país.

4. P erò heus aquí que, al poble de Santpedor,
un noi valent i espavilat els volia plantar cara,
als francesos:
Ja ho veuries, si jo fos més gran... –va dir a la seva mare.
I què faries, tu tot sol? –va preguntar-li ella.
I l’Isidret, que així es deia el noi, li va respondre:
Els declararia la guerra!
Mare de déu! –va exclamar la mare–.
Aquesta és feina d’homes... I tu, per sort, encara ets petit.

6. B en aviat, va començar la revolta.
I, a les places dels pobles,
la gent feia grosses fogueres: tothom cremava els papers
que duien les ordres i el segell de Napoleó.
Fora l’invasor! Cridaven –els uns.
Volem ser lliures! –exclamaven els altres.
Finalment, el governador de Manresa
va fer llegir una proclama
per convocar els ciutadans
a allistar-se contra l’exèrcit francès.

8. N o cal dir que aquella notícia va córrer molt de pressa
i, de seguida, va arribar a Santpedor.
Visca! Toquem a sometent! –cridava la gent pels carrers.
Les campanes del poble van picar i repicar sense parar
fins que tothom es va reunir a la plaça. I, en un tres i no res,
es va formar el sometent de Santpedor, és a dir,
un nombrós grup d’homes que no eren soldats,
però que volien defensar-se de l’enemic.

10. L ’Isidret, ple d’entusiasme,seguia tot aquell enrenou:
Mira, mare, ja els hem declarat la guerra!
Déu meu, però si hi ha tot el poble a la plaça...
–va fer ella, esgarrifada–. Quin desori!
Jo també vull anar-hi!
No diguis ximpleries, Isidret! Tu ets una criatura.
–I, d’una revolada, la mare el va fer entrar cap dins i va tancar el
balcó.

12. L’ Isidret, sense fer soroll i sense que la
seva mare s'assabentés, va fugir escales avall.
Molts homes feien cua davant de l’Ajuntament.
Au, té! Aquest fusell és per a tu –deia en Josep,
l’agutzil, que ara anava repartint les armes–. Vinga, el següent! Té, i aquest per a tu...
Fins que va tocar el torn a l’Isidret:
I ara jo! Dóna-me’n un a mi també Josep
–va dir ben convençut, amb la veu gens tremolosa.
Tu què hi fas aquí? –Tothom es va mostrar sorprès.

13. Jo també vull lluitar contra els francesos!
–va cridar el noi, decidit.
Torna-te’n per on has vingut –va dir en Josep,
molt seriós–. Au, que ets l’hereu de casa teva... Vinga, vés...
La mare sí que et darà guerra...

14. L’ isidret va fer veure que se’n tornava cap a casa...
Però, un cop el sometent va ser fora del poble, va entrar d’amagat a
l’Ajuntament.
No em quedaré aquí, no... Si almenys trobés una pistola!
–es deia adelerat mentre ho regirava tot.
Llavors, quan ja es pensava que se n’hauria d’anar
amb la cua entre les cames, va exclamar:
Però què hi tenim aquí? Òndia, un timbal!
I sí, sí: allà en un racó del despatx d’en Ramon,
el secretari, hi havia un magnífic timbal.
I va decidir:
Me l’enduc! Potser també em pot servir per donar brega
als soldats de Napoleó...

16. M entrestant, un exèrcit imparable de més de tres mil soldats
avançava cap a Manresa.
Aquests catalans s’han atrevit a desafiar
les nostres tropes... –deia un comandant francès
amb cara de pocs amics.
Ah! Maleïts! Castigarem aquesta ciutat rebel!
–responia el general al capdavant de la cavalleria–.
Avui rebran una lliçó que no oblidaran mai!

18. E ls sometents d’Igualada i de Manresa
també van anar prenent posicions per preparar l’emboscada. Els de
Santpedor corrien
per arribar a temps a la batalla.
Però, abans d’arribar al Bruc, l’Isidret finalment els va encalçar:
Espereu-me! –cridava esbufegant–. Jo també
sóc un dels vostres!
Quan el van veure, tots volien que se’n tornés cap a casa:
On vas, Isidret? Que t’has begut l’enteniment?
–va dir-li en Joan, el de la fusteria.

19. I aquest timbal? Et penses que és un joc, això?
Au, gira cua...! –va ordenar-li l’Agustí de cal Ferrer.
Deixeu-me lluitar per la pàtria!
–els va contestar ell, tossut com una mula.
Però , aleshores, es van sentir els primers trets
i tots van córrer per unir-se als sometents emboscats.

20. L ’Isidret i el timbal es van anar enfilant
muntanya de Montserrat amunt,.
Li arribaven la fressa del foc i els crits dels combatents. La lluita era
ferotge.
Però no es va esporuguir i va començar a tocar el timbal.
A la fi, tots els sometents havien pogut unir les seves forces.
De primer, quan l’invasor va passar el congost del Bruc,
va caure a la trampa que els sometents li havien preparat.
Foc i amb ells! –es va sentir que cridava en Josep,
l’agutzil–. I visca Catalunya lliure!

21. Però l’exèrcit francès va refer
les seves posicions. De mica en mica, els
catalans van haver
de retrocedir. I, tot d’un plegat, es varen trobar
acorralats.
Però, de sobte, quan ja es creien
perduts...
El timbal de l’Isidret,
va començar a ressonar per tota la muntanya.
I era tan i tan fort el seu ressò, que diríeu que
eren cents
els timbals que sonaven.

23. L ’Isidret tocava cada cop amb més força.
Vosaltres resistiu! –cridava als homes del sometent–.
A mi, deixeu-me fer!
Sentiu quants timbals? –va dir tot d’una el general francès –. Oh,
mon Dieu, arriba un gran exèrcit!
Fugim, fugim!
Atrapem-los, ja són nostres! –es va envalentonar
en Josep, com a cap del sometent de Santpedor.
El nostre timbaler ens ha dut a la victòria!
–va exclamar l’Agustí de cal Ferrer–. Déu et beneeixi, Isidret! –i ell tocava
encara amb més força.

24. I així els famosos soldats
del gran Napoleó van ser derrotats.
El nostre heroi va ser rebut al poble
amb repics de campana, i tots els catalans
van pujar a Montserrat a donar gràcies a la Mare de Déu
per aquella llegendària victòria.

25. Vocabulari
• Sometent:
• Desori:
• Revolada:
• Renglera d’homes:
• Fusell:
• Agutzil:
• Hereu:
• Recular:
• Adelerat:
• Donar brega:
• Comandant:
• Congost:
• Emboscada:
• Esbufegar:
• Fressa:
• Esporuguir:
• Defallir:
• Emvalentonar:
• Repics: