Massada 28

Revista de divulgació cultural gratuïta
#28set 2013
MASSADA
SABADELL
La vida
i la mort
en un
shtetl
El diario de Helga
Facebook a la caça dels enginyers israelians
La millor escola sobre el planeta
La resposta israeliana a “Mort a Israel”

MASSADA SABADELL
MASSADA SABADELL
EDITORIAL
SUMARI
Nota: La revista Massada Sabadell és
interactiva. Aquesta icona et mostra els
enllaços. Clica.
MASSADA SABADELL
nº28 set 2013
ACSIAssociació Cultural Sabadell Israel
La vida i la mort en un shtetl pàg. 03
”L’Aliyah” dels jueus francesos, la
moderna emigració cap Israel pàg.
07 La millor escola sobre el planeta
pàg. 08 El centre de formació Golda
Meir - Mount Carmel pàg. 10 Els jueus
catalans, van rebre L’Any Nou Jueu
pàg. 12 Facebook a la caça dels
millors enginyers israelians pàg.
13 Israel honorarà a les victimes
homosexuals de la shoà pàg. 14
Espanya i Andorra tenen una nova
portaveu pàg. 14 Israel a Catalunya
interposa una queixa contra Albert
Elfa pàg. 15 La resposta d’Israel a
les campanyes “Mort a Israel” pàg.
16 II Seminari Internacional sobre
Antisemitisme a Catalunya pàg. 18 El
personatge pàg. 19 El llibre pàg. 22
Si alguna amistat us ha enviat aquesta revista però voleu rebre’l a la vostra bústia
electrònica, feunos-ho saber a massadasabadell@gmail.com
Si no voleu rebre-la més també us agrairem que ens ho indiqueu. Moltes gràcies
pàg.2
Des de la darrera revista hem pogut celebrar un munt de festes prou importants dins la Tradició Jueva: el Ros Hashana
(L’Any nou) el Yom Kippur (Dia del Perdó, el més sant i solemne de l’any) i la Festa del Succot (Dels Tabernacles). I
ho hem celebrat amb alegria però també amb una certa preocupació per que hem comprovat, un cop més, com els
problemes que afecten als països limítrofes a Israel, comporten permanentment una amenaça per aquest país.
Ningú pot dubtar que la situació al Líban és molt complicada. Diàriament hem estat testimonis de realitats impensables
en un mon racional, fruit d’ una lluita fratricida desigual entre una minora en el poder i una majoria que ha patit tota
mena d’atacs criminals, fins i tot mitjançant armes químiques.
La comunitat internacional, especialment les grans potències (excepte Rússia, tradicional aliat del regim de Bashar Al
Asad) han amenaçat amb una intervenció directa i contundent. I quina ha estat la resposta? Que si aquesta es produïa,
immediatament la venjança seria dirigida cap a Israel.
Aquesta situació paradoxal, a la qual tristament hi estem acostumats des de la seva mateixa fundació, ha obligat a les
forces de seguretat israelianes a extremar les precaucions i a tots els que estimem a aquest país, a viure uns nous dies
de preocupació.
Però malgrat aquesta injusta i injustificada amenaça, Israel ha respost com també és habitual: oferint la seva cooperació
i ajuda humanitària sense importar que els que la rebien podien ser els seus enemics. Una mostra més de com és en
realitat aquest país.
I per acabar-ho d’adobar, mentre tot això està succeint, Israel i el judaisme segueixent sent víctima de determinats
mitjans de comunicació i periodistes com l’Albert Elfa, corresponsal de TV3 a Jerusalem els quals se’ns presenten com
especialment interessants en mostrar una versió de la realitat esbiaixada.
Lluny de fer-nos caure en la desmoralització, aquesta és la injusta realitat que ens ha de donar forces per seguir
defensant a Israel i a la tradició jueva. I com que creiem en la llibertat, el progrés i la justícia, el nostre clam és i serà
clar: llarga vida a Israel!

EN PORTADA
nº28 set 2013MASSADA SABADELL
MASSADA SABADELL pàg.3
Shtetl, era el nom que rebien les localitats d’Europa
de l’Est abans de l’Holocaust (Shoà), on la comunitat
jueva representava un alt percentatge de la població
total, en la zona delimitada entre l’Imperi rus,
Polònia, Lituània i Romania, i sobretot a la regió
històrica de Galítsia, avui repartida entre Polònia i
Ucraïna. Sense ser exactament el mateix, un shtetl
seria semblant al nostre concepte de call.
La invasió romana de Jerusalem (70 dC) i la
derrota dels israelites va propiciar la diàspora:
bona part dels jueus d’Israel es van dispersar per
la Mediterrània i una bona part es va assentar a la
zona del Rin, entre Alsàcia i Renània, lloc al qual
van anomenar Ashkenaz, topònim del qual deriva
el terme asquenasita amb què s’anomena als jueus
procedents del centre i est d’Europa. A partir del
segle X, aquestes comunitats van emigrar a Europa
de l’Est i cal diferenciar-los dels jueus alemanys que,
més o menys assimilats, es van quedar a Alemanya
fins l’arribada de Hitler al poder.
Els jueus de l’Est van desenvolupar durant la seva
estada en terres del Rin una llengua pròpia, el
jiddisch, (alemany medieval amb influències eslaves
i hebrees, escrit amb caràcters hebraics), que encara
parlen més de 3 milions de persones i que té un
premi Nobel de literatura: l’escriptor nord-americà
d’origen polonès, Isaac Bashevis Singer.
Com a terme cultural, “shtetl”, s’utilitza com a
metàfora de la forma tradicional de vida del segle
XIX entre els jueus d’Europa de l’Est. Els shtetls
eren comunitats observants del judaisme ortodox,
socialment estables al llarg dels segles malgrat la
influència externa o els atacs que, com no podia
ser de cap altra manera, de tant en tant rebien dels
seus propis veïns. Aquesta situació és la que es veu
reflectida a la película El violinista a la teulada
(1971), de Norman Jewison.
L’Holocaust (Shoà) va donar lloc a la desaparició
dels shtetls i de tota la seva cultura, tant a través de
l’extermini massiu com de l’èxode cap als Estats Units
i l’estat d’Israel. Amb l’excepció de les comunitats
La vida i la mort en un shtetl (1938)
Cròquis del shtetl de Wielopole Skrzynskie fet per
Herman Lenger
Font: Yad Vashem

EN PORTADA
MASSADA SABADELL
nº28 set 2013
sefardites de Grècia, la major part dels 6 milions de
jueus exterminats pels nazis eren asquenasites.
A vegades l’atzar, o aquesta meticulosa mania que
tenen els jueus de preservar la memòria, fa que per
art de màgia la vida torni allà on ni tan sols hi ha
ningú que recordi els morts. Un petit documental
familiar en color filmat a Polònia l’any 1938 produeix
el miracle (podeu veure el documental en aquest
enllaç del Youtube:
http://www.youtube.com/watch?v=H76CoNuhH_k#t=11,
amb el títol: Shtetl de Wielopole Skrzyńskie (Polònia,
1938)
L’any 1921, 550 jueus vivien a la ciutat polonesa
de Wielopole Skrzynskie, i constituïen
aproximadamente la meitat de la población local.
Vint petites fàbriques i negocis de famílies jueves
estaven un funcionament.
David Teitelbaum (1891-1972), un fotògraf aficionat
que va néixer a Wielopole Skrzynskie, va emigrar
als Estats Units l’any 1900 i es va convertir en un
pròsper home de negocis. Tornaria a la seva ciutat
natal gairebé tots els anys a visitar la seva família, i
el 1938 va filmar el seu viatge. El juny o el juliol de
1939 va viatjar a Wielopole Skrzynskie de nou, però
només hi va romandre un curt període de temps
perquè la guerra era imminent: els nazis són a punt
d’envair Polònia. És possible que algunes seqüències
de la pel·lícula fossin filmades en aquesta última
visita. A la pel·lícula hi apareixen membres de les
famílies Teitelbaum, Rappaport i Sartoria, els seus
veïns i coneguts.
Aquestes persones
hanestatidentificades
pels seus familiars, en
particular Channa
Rachel (Helen)
Glucksman, la
neboda de David, que
viu als Estats Units
avui en dia.
L’ocupació alemanya
de Wielopole
Skrynskie el setembre
de 1939 va comportar
un període de
decrets antisemites,
persecucions, treballs
forçats, robatoris
i assassinats. A la
primavera de 1942,
als jueus se’ls va prohibir viure en certes zones de
la ciutat i es van veure obligats a desplaçar-se a una
zona de carrers estrets on poder ser controlats. No
era exactamente un gueto tancat, però els residents
van ser objecte de severes restriccions de moviment.
El 26 de juny de 1942 els jueus de Wielopole
Skrzynskie van ser desallotjats i enviats al gueto de
Ropczyce. Uns cinquanta jueus malalts i vells van
ser assassinats abans de la sortida forçada. Algunes
de les persones que apareixen a la pel·lícula estaven
entre els assassinats aquell dia.
Lespersonesqueapareixenalapel·lículareconegudes
Imatges: Fotogrames del video Shtetl de Wielopole Skrzyńskie (Polònia, 1938)

EN PORTADA
MASSADA SABADELL
nº28 set 2013
per Channa, són:
Oizer Teitelbaum, avi de Channa i un dels líders de la comunitat,
assassinat al juny de 1942, i la seva dona Leah (nascuda Blattberg),
àvia de Channa, que o va morir malalta abans dels assassinats i les
deportacions en massa, o va ser assassinada el mateix juny de 1942.
Els seus noms estan inscrits en el memorial dels jueus assassinats a
Wielopolo Skrzynskie.
Oizer i Leah van tenir nou fills : Raizel, Chiel (nascut el 1882, va emigrar
als Estats Units), Sheindel (nascuda el 1889), David (nascut el 1891, va
emigrar als Estats Units), Chaya Klara (nascuda el 1895, va emigrar
als Estats Units), Shaya Sam (nascuda el 1896 o 1897, va emigrar als
Estats Units, Gusi (nascut el 1904), Yankel (va emigrar als Estats Units),
i Eliezer.
David, l’autor de la pel·lícula, també hi apareéis. Igual que els seus
germans: Chiel; Raizel, que va morir, i el seu marit, Moshe Sartoria
(destí desconegut) ; Sheindel i el seu marit Moshe Aaron Rappaport
(1887- ?), que no se sap ni on, ni com, ni quan van morir.
Els fills de Sheindel i Moshe Aaron també estan
identificats: Simcha (1914-?), Chiel (1915 o 16-?)
I Shlomo (1917-?), tots tres de destí desconegut;
Channa Rachel (1919) va marxar als Estats Units
mitjançant els tràmits de David durant la seva
darrera visita, i va deixar Wielopole Skrzynskie
al setembre o a l’octubre de 1938 ; Chaim
(1921- ?), de destí desconegut; i Etla (1929-¿),
que va desaparèixer sense deixar rastre. També
s’identifiquen els fills de Raizel i Moshe, Shaya
(de destí desconegut), Chiel, i Sara i el seu marit
(de nom desconegut).
També apareixen, entre d’altres personatges
Imatges: Fotogrames del video Shtetl de Wielopole Skrzyńskie (Polònia, 1938)

EN PORTADA
MASSADA SABADELL
nº28 set 2013
anònims que passegen per la plaça del shtetl
ignorant que l’horror era a punt d’arribar a Polònia,
Juda Redel, veí d’Oizer i Leah, assassinat el juny del
1942, i la seva dona Eidel, que era la hermanastra de
Moshe Aaron Rappaport. I també Nathan Lipschitz
(1918.2011), un supervivent, que era el fill del rabí
de la ciutat, Yehuda Zindel Lipschitz, i nét del rabí
hassídic Yitzhak Lipschitz.
El miracle del document que ens retorna els morts
ens deixa també un doble sentiment. D’una banda,
recuperarperuninstantlavidaimpossiblealsnostres
ulls ; però de l’altra, sabem que fora de la pantalla els
mercats i les escoles són buits, que els músics ja no
toquen pels carrers, que el sastre ja no fa vestits...que
somriuen a la càmera i tot s’ho va endur el fum de
les xemeneies...que només ens queden les paraules
d’Isaac Bashevis Singer, Der Nister, Sholem Aleijem,
Joseph Buloff, la música klezmer, l’humor del Tren
de la vida, els colors de Marc Chagall...i això, malgrat
tot, ens fa immortals.
Publicat per cortesia d’Enric H. March,
Filòleg, Webmaster del blog Bereshit
Enllaç al blog
Una família al shtetl de de Pinsk, a la Zona de Settement, Rússia (ara Bielorússia). Any 1903
Vols col · laborar amb Massada Sabadell?
Pots fer-ho enviant-nos les teves aporta-
cions, comentaris, escrits, opinions, etc ...
i també publicitant el teu negoci.
COL·LABORA
massadasabadell@gmail .com
PUBLICITAT
Soluciones de marketing y comunicación
DISEÑO GRÁFICO

ARTICLE D’OPINIÓ
MASSADA SABADELL
nº28 set 2013
Jordi Petit
President honorífic de la Coordinadora Gai-Lesbiana de
Catalunya
Medalla d’honor de la Ciutat de Barcelona, 2003 i
Creu de Sant Jordi, 2008
França és segurament el país que encapçala el flux
migratori de famílies que s’instal•len a Israel
La quantitat de persones de procedència francesa
censades darrerament ho diu tot: 2.500 des de gener
a agost d’enguany i 1.800 durant el passat any 2012.
En total, després de la fundació de l’estat d’Israel al
1948, el nombre d’immigrants francesos depassa
amb escreix de les 90.000 persones, que bàsicament
arrelen a Tel-Aviv, Jerusalem, Netanya i fins i tot
Ramallah.
En aquests moments, l’arribada de jueus a Israel
seguint l’Aliyah ve encapçalada en nombre pels
procedents de Rússia. De tota manera, si ho
comparem percentualment, els francesos ocupen el
primer lloc i en segon es situen els nord-americans,
també parlant de manera percentual.
El director de l’Associació Franco-Israelina, el senyor
Avi Zana, reconeix el trasbals que significa la plena
integració sociocultural dels que opten per l’Aliyah
que no és altre que l’aprenentatge de l’hebreu, com a
factor més destacat. Per aquest motiu, una formula
que s’ha anat imposant per minimitzar aquesta
problemàtica, ha estat en combinar temporades
a Israel i a França, perquè el canviar d’hàbits i de
llengua no es fa només amb la voluntat i requereix
un esforç i el seu temps.
I posats a parlar dels francesos que opten per Israel,
n’hi ha d’altres que no són necessariament jueus
que troben un gran atractiu a la costa israeliana i
a l’estiu cada vegada són més que gaudeixen de les
seves vacances en aquest país. Tan és així que alguns
dels socorristes de les platges israelianes ja han après
frases de la llengua de Molière per donar un millor
servei a tan apreciats turistes.
“L’Aliyah” dels jueus francesos, la moderna
emigració cap Israel.

ACTUALITAT
La millor escola sobre el planeta és la unitat 8200 l’exèrcit d’Israel.
N’hi ha que diuen que per arribar a ser un empresari
d’èxit en temes de tecnologia, hauries allistar-te a
la Unitat 8200 l’exèrcit d’Israel. A primera vista es
veuen com una unitat qualsevol de l’exèrcit, amb
la seva indumentària i equip, però quan arriben al
terreny i ho tenen controlat, comencen a desplegar
les antenes i els portàtils, i és aleshores quan comença
“la veritable acció”.
La unitat 8200 dirigeix el conglomerat de tecnologia
d’Intel·ligència d’Israel, possiblement el millor
aparell d’intel·ligència militar al món (no ho diem
nosaltres, sinó els més reputats analistes). Les coses
que la gent aprèn allà tenen gran valor en el món
civil i també han impulsat l’economia Israeliana en
forma significativa.
Coneixements que van més enllà a desarmar un
ordinador en segons, obrir caixes fortes, o crear
algoritmes. “Quan estàs buscant elements que
poden terroritzar la ciutadania, la feina s’ha de fer
molt ràpid, no només bé. En cas contrari, per millor
que ho facis, la informació obtinguda deixa de ser
rellevant”.
Els “geeks” (o nerds) possiblement no hagin estat el
prototip de “Rambo o Terminator” en el passat, però
avui tenen un paper molt més important que alguns
dels “musculosos”, almenys en l’exèrcit. Un fet molt
clar també és que la major part de la seva experiència
en seguretat cibernètica, emmagatzematge de dades,
comunicacions mòbils i algoritmes d’anàlisi els
ajuden a transformar les bases de l’economia d’Israel
un cop surten a la vida civil.
La Unitat 8200 és una unitat pertanyent als cossos
d’Intel·ligència de les Forces de Defensa d’Israel
la missió és la captació de senyals d’intel·ligència i
desxifrat de codis.
És la major unitat de les Forces de Defensa d’Israel,
amb diversos milers de soldats. Les seves funcions
són similars a l’Agència de Seguretat Nacional
dels Estats Units, però aquí es tracta d’una unitat
purament militar.
La Unitat 8200 és comandada per un general
de brigada la identitat es considera informació
classificada. El 2010, el New York Times citant com a
fontd’informacióa“unanticmembredelacomunitat
d’intel·ligència dels Estats Units” va publicar que la
Unitat 8200 va estar involucrada en la caiguda de la
xarxa siriana de radars que es va produir abans del
presumpte atac efectuat per les Forces Aèries d’Israel
a un reactor nuclear encobert d’aquell país.
Avui dia a les ofertes d’ocupació n’hi ha moltes que
busquen explícitament integrants d’aquesta força,
“així que en realitat no importa el que vas fer a la
unitat” diu un ex alumne de la mateixa, “la reputació
ens beneficia a tots”.
Un ex 8200 que es fa dir només “Brigadier General
B,” va dir “Aquesta correlació entre el servei a la
Unitat d’Intel·ligència 8200 i començar amb èxit una
carrera en empreses d’alta tecnologia no és casual.
Moltes de les tecnologies que s’utilitzen en tot el
món i es desenvolupen a Israel van ser originalment
tecnologies militars que s’han desenvolupat per a

aquests fins i millorat després pels veterans de la
unitat “.
“Moltes de les pràctiques i la tecnologia que s’han
utilitzat en l’exèrcit s’utilitzen avui, entre d’altres i per
posar un exemple, a la start-up Stylit per abordar
els problemes que pretenen resoldre en el món de
la moda”, va dir Yaniv, ex 8200 i programador que
va dissenyar l’algoritme de l’empresa mitjançant la
combinació de coneixements militars en tecnologia
al costat de temes de moda.
“La tecnologia és principalment tecnologia
d’aprenentatge automàtic. És com prendre grans
quantitats d’informació per comprendre el
comportament dels usuaris. “ En resum, hi ha molt
pocadiferènciaentreseguiripredirelcomportament
de consumidors o seguir els patrons de conducta de
forces enemigues, o almenys així sembla des com ho
veuen els ordinadors.
ACTUALITAT
Font: IatamIsrael

Continuemlarelaciódelesorganitzacionsisraelianes
d’ajuda al món, actuant i recolzant accions que
lluiten per causes amb l’únic objectiu de fer el lloc
que habitem una mica millor.
El Centre de Formació Golda Meir – Mount Carmel
és un dels nombrosos espais d’actuació a Israel per a
millorar les vides dels pobles amb més carències tant
de l’Àfrica com d’Àsia.
Quan Golda Meir va fixar els seus ulls sobre el
continent africà ara fa una mica més de 50 anys,
va poder copsar les carències d’aquelles terres i,
mitjançant la organització de desenvolupament
internacional Mashav, va decidir que, en comptes
de donar peix als africans o a altres poblacions
desavantatjades, els atorgaria la capacitat de pescar
per iniciativa pròpia. Aquest és un exemple de
pensamentsostenible,dècadesabansqueaquestaidea
es posés de moda a la resta dels països occidentals.
Des d’aleshores, Israel va impactar a les vides
de milions de persones de països en vies de
desenvolupament a través dels seus programes de
millora en agricultura, educació i medecina.
Fora del model de Mashav hi ha el Centre de
Formació per a dones a la zona de Mount Carmel a
Haifa.
El seu objectiu és l’enfortir a les dones. Aquest és
el focus principal, l’objectiu d’aquest Centre. Volen
ajudar al més pobre entre els pobres en els nivells
més bàsics de la societat i, a més a més, a
les dones a assolir el màxim nivell possible
dins d’aquesta societat. Un exemple d’això
és la paraguaia Yeruti Méndez, que va
convertir les habilitats que va aprendre al
seu entrenament israelià en un exitós negoci
familiar. “El que em va ensenyar Israel va
ser que un pot fer tot del no res. Em van
ensenyar, amb experiències reals, que es pot
aconseguir”. Tan entusiasmada estava Yeruti
amb el que havia aprés a Israel que, avui,
viatja pels països més pobres de l’Amèrica
Llatina ensenyant a altres dones les tècniques
que ella va aprendre. “Una cosa molt important que
vaig aprendre a Israel és que una no ha de quedar-se
per a ella allò que va aprendre sinó que ha d’oferir-ho
als altres”. Yeruti anhela el poder canviar la percepció
negativa que molts, en aquella part del món, tenen
d’Israel. “Penso que no coneixen l’Israel que jo conec
i la col•laboració i les grans contribucions que aquest
país a fet a la meva vida. No hi ha molta gent al món
que vingui i digui: Estic aquí per ajudar-te.
No és un secret per a ningú,
incloent a les Nacions Unides,
que les dones poden ser una força
poderosa de canvi a les societats
en procés de desenvolupament.
ACTUALITAT
El Centre de Formació Golda Meir – Mount Carmel (MCTC)

Constitueixen la xarxa de suport que uneix a la
gent, a les famílies i a les societats. Però poden,
endemés, liderar companyies i països. Accedeixin a
la preparació de les dones i podran canviar el món
des de baix, tal com indica el lema del Centre.
MCTC fomenta la construcció de
xarxes de suport
Algunes de les participants eren líders mundials per
si mateixes en tres estructures de desenvolupament,
incloent la UNESCO. Van anar a celebrar el
50è aniversari d’un programa per a la qual van
ser convidades, per a formar-les, dones de més
de 140 països, que van participar en seminaris
d’entrenament, tant a Israel com en els seus països.
L’entrenament del MCTC fomenta la construcció de
xarxes de suport entre les mateixes dones i, en alguns
casos, els formadors continuen la tasca del Centre
implementant programes d’ensenyament en els
seus propis països d’origen. El Centre proporciona
tallers “a mida” i programes basats en la necessitat i
la demanda.
“Vam ser fundats per Golda Meir, el 1962, després
d’una visita que va realitzar a l’Àfrica i on es va
adonar de la necessitat absoluta d’ajudar a les dones
de les nacions africanes per convertir-se en persones
independents(...).Enunavisita,vaveurequehihavia
descoordinació per ajudar a formar dones i fer coses
positives pel seu poble”. I així va ser quan, juntament
amb Mina Ben-Tzvi i una dona que, anys més tard
ACTUALITAT
es convertiria en ambaixadora sueca a Israel, Inga
Thorsson, van fundar el Centre de Formació Mount
Carmel.
La seva fundació va estar precedida per una
conferència internacional de dones i hores d’ara
van per la trentena conferència de líders. És una
cadena per on ja han passat quasi 20.000 persones
mitjançant el Centre de Formació,
on hi ha quatre temes principals:
Educacióinfantilinicial,generació
d’ingressos, desenvolupament
comunitari i igualtat de gènere.
Formades a Israel, líders
internacionals
“Estàvem a favor de la igualtat de
génereabansqueestiguésal’agenda
de les Nacions Unides, a Mèxic,
el 1975. Israel estava allà abans
que la resta del món”, diu Yvonne
Lipman, del MCTC. “No parlem de feminisme sinó
de lideratge de dones”. A la conferència de les dones,
una rere l’altra, es van aixecar per descriure com, als
seus països, no obtenen massa reconeixement, tot i
haver assolit la formació adequada per a ser mestres
o funcionaris civils.
Una d’aquestes líders és Stella Tamang del Nepal,
budista a una nació hindú. Va arribar a Israel per
a un curs de formació el 1979 i, des d’aleshores,
està en contacte amb altres dones del Nepal amb
les quals va coincidir durant la formació. Avui són
aquestes dones les que dirigeixen el sistema educatiu
del Nepal. La organització que van crear va estar al
capdavant donant recolzament psicosocial a nens i
nenes a països colpejats per la SIDA, des de l’inici
de la pandèmia. Fronteres endins, proveeixen de
programes per a potenciar dones a nivell local.

Els jueus catalans, van rebre l’Any Nou Jueu
El dimecres, dia 4 de setembre,
amb la sortida de la primera
estrella, va començar un nou any
jueu: el 5774.
El començament de l’any (Rosh Hashaná en
hebreu, “cap de l’any”) ve marcat per un període
d’introspecció interior en què es fa un examen de
consciència.
Cada Rosh Hashaná és una
oportunitat de canviar, de
renéixer.
El període de reflexió que comença a Rosh Hashaná
dura deu dies i culmina en Yom Kipur (que comença
el 13 de setembre) i que és el dia del penediment i
l’expiació dels pecats.
La tradició mana que la vigília de Rosh Hashaná
les dones encenguin les espelmes i recitin les
benediccions corresponents. El dia següent (el
primer dia de l’any) es col·loca fruita nova de l’estació.
Durant el sopar principal de benvinguda del nou
any es mengen aliments que simbolitzen dolçor,
benediccions i abundància. És normal veure a la
taula pomes, mel, cap de peix, cap de moltó, porro,
bledes, granades i pastanagues.
Un dels ritus d’aquests dies és el
toc del shofar,
espècie de trompeta feta amb una banya de moltó, el
so crida a despertar la consciència.
Deu dies després arriba Yom Kipur, el dia del
perdó i l’expiació dels pecats. Durant tot el dia la
tradició mana dejunar i pràcticament tota la jornada
transcorre a la sinagoga on els homes vesteixen el
talit, el mantell de pregària, símbol de senzillesa i
puresa.
El ritus religiós conclou amb el toc del shofar que
Nily Schorr
FCJE
marca també la fi del dejuni. El primer àpat sol ser
particularment alegre. Hi ha un sentiment de goig
i alleujament que ve d’haver experimentat un dia
d’introspecció i oració a part del sentit del perdó
diví.
És especialment apropiat buscar a
la sinagoga aquelles persones que
estan soles i convidar a seure a la
nostra taula.
ACTUALITAT

ACTUALITAT
a la caça dels millors enginyers israelians
Segons s’ha donat a conèixer en aquests dies, la
xarxa social està tractant d’atraure als enginyers
israelians de programari amb propostes salarials
generoses. L’objectiu són principalment integrants
d’unitats tecnologiques de les FDI (exèrcit d’Israel).
D’aquestes unitats han sortit alguns dels grans CEO
del moment.
Facebook ha engegat recentment una campanya de
reclutament,l’objectiu:enginyersisraeliansque,sense
volen a Califòrnia on hi ha la seu de la companyia a
Palo Alto, segons publica el diari Calacalist.
Oferint sous generosos Facebook intenta seduir joves
enginyers amb paquets que inclouen finançament i
assistència per al trasllat, habitatge i altres beneficis.
S’estima que el salari mitjà és entre 10 i 20 per cent
més alt que el salari que reben a Israel, i s’ha sabut
que la recerca de candidats apunta específicament a
unitats de tecnologia d’intel•ligència.
Un dels CEO´s israelians que estava lluitant per
conservar un dels seus empleats comentava, “El sou
ofert per Facebook no és molt més alt que l’ofert
aquí, però els components del cost són més barats
per a Facebook que per a Israel perquè l’impost de
l’empresari, prestacions socials, etc. són diferents.
Als Estats Units el cost
significa un 10% del seu
salari, mentre que a Israel
es tracta d’un 30% “
HihaunconsensalSilicon
Valley que en el món de
les aplicacions mòbils o
web, o desenvolupament
de motors i els seus
algoritmes de programari,
els israelians no tenen
competència, diu un
executiu i bon coneixedor
del sector de la tecnologia.
La indústria israeliana
està perdent bons
enginyers per moments,
Facebook i segurament els empresaris del Silicon Valley han
fet comptes i els surt més barat contractar els joves a
Israel que no pas esperar que llancin la seva pròpia
start-up i aleshores pagar-los milions per elles.
Són les regles del joc, i el flamant nou govern Israelià,
haurà de trobar la fórmula per retenir “a casa” als
joves talents.
Font: IatamIsrael

ACTUALITAT
Per iniciativa d’Eran Lev, advocat i membre del
ConsellMunicipaldelpartitMeretz,propdeTelAviv,
en el Parc Meir i a finals d’aquest any es construirà
un monument en honor a les víctimes homosexuals
de l’holocaust.
Formaràpartdelasevaestructurauntriangle
rosa, el mateix símbol emprat pels nazis per
assenyalar als presoners homosexuals en els
camps d’extermini.
En paraules del mateix Eran Lev «Aquest serà el
primer i únic monument a Israel que faci referència
a les víctimes que foren perseguides per alguna altra
causa a més de la de ser jueus.».
No és casualitat que s’hagi escollit un parc públic per
ubicar-hi aquest monument . Més enllà de l’entorn
i de la pau que si pot respirar, vol recordar que la
primera mesura que els nazis van prendre contra
els homosexuals fou prohibir-los-hi que anessin als
parcs públics.
Segons el Museu Memorial del Holocaust dels Estats
Units, més d’ un milió l’alemanys foren marcats pels
nazis i més de 100.000 foren arrestat per amenaçar
la “masculinitat disciplinada
d’Alemanya”.
Monuments similars existeixen en
ciutats com ara Berlín, Amsterdam,
Barcelona, Sydney y San Francisco.
Israel honorarà a les
víctimes homosexuals de
la shoà
De modo que, cuando surgió la posibilidad de
desarrollar mi siguiente misión diplomática en
España, me entusiasmó la idea y solamente después
fui consciente del reto que suponía mi nuevo cargo
como Portavoz.
Ciertamente, poco más de mes y medio en este país
es poco tiempo para ningún balance pero, lo que sí
puedo decir es que siento que muchas de las ideas
sobre las que he escrito unas líneas más arriba, y que
me traje conmigo desde Israel, no son equivocadas.
Somos decididamente muy parecidos aunque, al
mismo tiempo, el centro de las preocupaciones de
España y de Israel no pueden estar más distanciados:
para unos la crisis económica, para otros la crisis
regional. Pese a eso, lo cierto es que tanto israelíes
como españoles estamos pensando en política, en
los retos a los que se enfrenta la clase media y … en
el fútbol.
Espero que mi estancia en España (además de
ayudarme a mejorar mi español) me brinde la
oportunidad de disfrutar de nuestras semejanzas y
de trabajar con nuestras diferencias desarrollando
muchos proyectos juntos, todo lo diversos que
podamos, para acercarnos y conocernos cada día un
poquito más y construir así cada vez más puentes
entre nuestros países.
Hamutal Rogel
Portavoz de la Embajada de Israel en España
L’Ambaixadad’IsraelaEspanyaiAndorratéunanova
portaveu, la senyora Hamutal Rogel, en substitució
del senyor Lior Hiat, de la qual reproduïm l’editorial
“A mi llegada” publicat a la revista El Puente. Des de
Massada-Sabadell desitgem tant a la senyora Rogel
com al senyor Hiat, tota classe d’èxits en aquestes
noves etapes de la seva carrera professional.
España siempre me ha parecido un interesante lugar,
por un lado, es Europa, está próxima a África y es
mediterránea, por otro, tiene una rica historia, una
mezcla de culturas y tradiciones que se traduce en
diversidad artística, lingüística, gastronómica, etc.,
un poco como Israel, no?
En Israel, España en primera instancia significa
fútbol, vino y paella pero, también existe esa
sensación, difícil de describir, de que los españoles
son como nosotros y que compartimos bastantes
más cosas de las que nos pudiera parecer a simple
vista.
l’Ambaixada
d’Israel té
una nova
portaveu
Hamutal Rogel

ACTUALITAT
Israel a Catalunya interposa una queixa contra
Albert Elfa i expressa el seu suport a la diputada del
Likud Tzipi Hotolevy, difamada avui pel corresposal
de TV3 a Jerusalem
14/09/2013 || En les properes hores, Israel a
Catalunya registrarà al Consell de l’Audiovisual de
Catalunya(CAC)unanovadenúnciacontralaSecció
d’Internacional dels Serveis Informatius de Televisió
de Catalunya i el corresponsal de TV3 a Jerusalem,
Albert Elfa, que ha difamat en la crònica d’aquest
migdia a la diputada israeliana Tzipi Hotovely.
En el Telenotícies Migdia del 14 de setembre, en
una crònica sobre l’aniversari dels Acords de Pau
d’Oslo entre Israel i l’Autoritat Nacional Palestina,
s’han ofert informacions esbiaxades en una crònica
signada pel sr.Albert Elfa Canut, corresponsal de
TV3 a Jerusalem.
En la crònica, que pretenia recordar l’aniversari dels
Acords de Pau d’Oslo el sr. Albert Elfa Canut ha
entrevistat a un dels membres que va participar en
la delegació palestina a les converses d’Oslo, però no
ha ofert la contrapart, això és, una entrevista a algun
dels membres de la delegació israeliana en els susdits
acords. Aquest fet, suposa que aquesta crònica
no ha estat elaborada sota criteris estrictament
informatius i veraços. De fet, vulnera els criteris
definits per a l’exercici de la professió recollides al
“Codi Deontològic” del Col•legi de Periodistes de
Catalunya (conegut com “Declaració de principis de
la professió periodística a Catalunya”) especialment
en allò que afecta als seus punts primer i segon.
Cal dir que els acords d’Oslo signats per l’Autoritat
Nacional Palestina i l’Estat d’Israel diuen
explícitament que els temes d’estatus final només es
resoldran amb “negociacions directes” i no emprant
passos “unilaterals”. (En aquest sentit, veure: http://
ves.cat/bOI5). És així doncs, que l’Autoritat Nacional
Palestina va trencar els Acords d’Oslo amb la
seva decisió unilateral d’anar a l’ONU cercant un
reconeixement mentre es negava a negociar amb
Israel tal i com va comprometre’s en aquells acords,
negociacions directes que s’han tornat a reprendre
a principis d’aquest estiu. Aquesta informació
d’especial interès ha estat obviada a la crònica.
El que sorprèn, no obstant, és que el Sr. Albert Elfa
Canut ha complementat aquesta crònica esbiaixada
amb una entrevista amb la diputada del Likud Tzipi
Hotovely a qui ha titllat de “l’ala més dretana de
la Knesset”. Entre altres falsedats, el sr. Albert Elfa
Canut també ha afirmat que “el Likud vol un únic
Estat jueu amb minoria palestina”.
Afirmar que la sra. Hotovely, del partit de centre-
dreta Likud, és l’ala més dretana d’una Knesset amb
partits molt més a la dreta com Yisrael Beiteinu, The
Jewish Home, United Torah Judaism i Shas és una
mentida que diu molt poc de la professionalitat dels
Serveis Informatius de TVC. Afirmar que el “Likud
vol un únic Estat jueu amb minoria palestina” és
una difamació molt mal intencionada que no pot
permetre’s per part d’un periodista que treballa en
un mitjà públic i que té una funció informativa i no
propagandística i partidista.
És per aquest motiu que a més d’enviar una carta de
suport a la diputada Hotovely, hem inciat accions
contra Albert Elfa i TV3 davant del Consell de
l’Audiovisual de Catalunya, i ho seguirem fent fins
que aconseguim que la televisió pública catalana
ofereixiunainformacióhonestasobreelquesucceeix
a Israel.
Israel a Catalunya interposa una queixa contra Albert Elfa
Text: R.Novoa
Font: Israel a Catalunya
Tzipi Hotolevy, diputada del Likud

ACTUALITAT
No només hi ha una cooperació mèdica entre
Israel i els dos països àrabs amb els quals té signats
tractats de pau - Egipte i Jordània -, sinó també amb
altres països àrabs que han desenvolupat una relació
especial amb Israel, malgrat l’absència de tractats de
pau.
En aquesta fotografia metges i infermeres d’Israel atenen a un
dels quadrigèmins palestins de Gaza, nascuts al Centre Mèdic
Barzilai a Ashqelon (agost de 2008)
”Millorar la salut de les dones” és el títol d’un llibre
publicat a Israel pel Prof. Joseph Schenker, gine-
còleg sènior al Centre Mèdic Hadassah a Jerusalem.
El professor Schenker remarca la importància de les
relacions i la cooperació entre les institucions mè-
diques de diversos països per tal de
desenvolupar el nivell professional
de la medicina científica. El llibre de
620 pàgines inclou un capítol dedi-
cat al tema de la cooperació mèdica
entre Israel i els països àrabs, així
com el trac-
tament mèdic
rebut pels
ciutadans dels
països àrabs
a Israel en els
últims anys.
També hi ha
metges pales-
tins que estan
sent formats
i instruïts a
Hadassah amb la finalitat que
puguin tractar els pacients
greument malalts als hospitals
locals.
Relacions mèdiques primerenques amb Egipte
El 1978, amb l’obertura de les negociacions de pau
de Camp David entre el president Anwar el-Sadat
i el primer ministre Menachem Begin, el professor
Schenker va rebre una invitació per participar en
una conferència organitzada per l’Organització
Mundial de la Salut a El Caire, sota els auspicis de la
Primera Dama d’Egipte, Jehan Sadat, per discutir la
preeclampsia. Va ser convidat pel professor Maher
Mehran, cap del departament de ginecologia de la
Universitat Ain Shams d’El Caire.
La resposta d’Israel a les campanyes “Mort a Israel” sempre ha
estat l’ajuda humanitària

R.Novoa
Això va ser abans de la signatura del tractat de
pau. El professor Schenker va ser convidat a donar
una conferència sobre l’efecte de certs metalls en
l’embaràs.
També va ser convidat a la conferència el traspassat
professor David Sher, aleshores cap de ginecologia
al Centre Mèdic Sheba a Tel Aviv. Durant la
conferència, recorda el professor Schenker, es
van reunir amb metges egipcis especialitzats en el
part. Les converses amb ells van tocar assumptes
professionals sense plantejament de qüestions
polítiques, excepte per expressar la convicció que la
pau seria beneficiosa per a tothom.
El 1980 el professor Schenker va ser convidat a
una altra conferència a El Caire sobre l’efecte de la
pressió arterial en les dones embarassades, convidat
pel professor Muhammad Sawar de la Universitat
d’Ain Shams. Schenker també va augmentar els seus
llaços professionals amb el professor Mohamed
Fathalla, un ginecòleg de la Universitat de Assiut.
Líban
Els intercanvis entre els metges libanesos i israelians
van començar en la dècada de 1940, quan molts
estudiants de medicina de la regió estudiaven a la
Universitat Americana i la Universitat Francesa de
Beirut.
Durant la guerra del Líban de 1982, el professor
Joseph Schenker va servir com a metge de reserva
amb les tropes israelianes que van entrar a Beirut.
Ell i altres metges van identificar els metges i
professors de la Universitat de Beirut amb què
s’havien reunit i intercanviat punts de vista
professionals en les conferències internacionals.
Estats del Golf
Al llarg dels anys, les dones de l’Aràbia Saudita i
els Estats del Golf van viatjar per rebre tractament
en hospitals israelians. Molts van arribar per
rutes tortuoses, a través de Xipre, a l’aeroport
internacional d’Israel.
En molts casos, el primer contacte amb els
pacients dels països àrabs es va fer gràcies a la
Sra Ilana Basri, el programa de ràdio “Doctor
darrere del micròfon” que va ser transmès
en el servei àrab de la ràdio israeliana.
L’objectiu del programa era proporcionar
serveis de salut als veïns àrabs i convidar-los
a rebre tractament a Israel i Ilana Basri va ser
coneguda com el “àngel blanc de les ones”.
El programa va guanyar molta popularitat als
països àrabs. Els oients enviaven la informació a
Basri sobre les seves condicions de salut a través
d’una bústia de correu a Ginebra. Ilana tradueia les
seves cartes a l’hebreu i les va remetre a diversos
metges segons l’especialitat, i les respostes dels
metges s’emetien dues vegades a la setmana. En
alguns casos, els pacients van ser convidats a viatjar
a Israel per rebre tractament, entre elles dones ben
conegudes en el món àrab. Qui que es va sotmetre
a una operació reeixida a Hadassah, a Jerusalem el
1979, l’any de la revolució islàmica a l’Iran, va ser
un cosí de l’aiatol·là Khomeini.
Mentre els extremistes iranians demanaven la
“Mort a Israel”, la resposta d’Israel va ser “salvar la
vida de l´estrany”.
Israel Ministry of Foreign Affairs
COL·LABORA
ACTUALITAT

ACTUALITAT
La Fundació Baruch Spinoza amb la col·laboració de la Regidoria de Dona i Drets Civils de l’Ajuntament
de Barcelona, organitzen el Segon Seminari Internacional sobre Antisemitisme que es celebrarà a
Barcelona els propers 5 i 6 de novembre.
En aquesta segona edició el seminari tractarà la judeofòbia contemporània de manera científica i
acadèmica. Novament, el seminari ofereix una oportunitat per reflexionar sobre el respecte i l’acceptació
de la identitat d’un poble, i una ocasió per posar de relleu la necessitat de seguir treballant per a la igualtat
de totes les persones amb independència del seu origen, nacionalitat, sexe, raça, religió, orientació sexual o
condició social.
La seva celebració a les esmentades dates es deu a la voluntat de fer concórrer el seminari amb la
commemoració del Dia Internacional contra l’Antisemitisme, el 9 de novembre. Aquesta data de
commemoració mundial coincideix amb la Nit dels Vidres Trencats, el pogrom nazi contra els jueus
d’Alemanya i Àustria que va succeir el 9 de novembre de 1938.
El seminari és d’incripció gratuïta amb places limitades
Més informació i inscripcions:
Fundació Baruch Spinoza
www.fundacionbaruchspinoza.org
fbsp@fbaruchspinoza.org
932 007 009
La judeofòbia Contemporània
5 i 6 de Novembre
Biblioteca Jaume Fuster
Barcelona
II Seminari Internacional sobre Antisemitisme a Catalunya
El seminari conta amb la direcció científica de
Xavier Torrens, professor de Ciència Política a la
Universitat de Barcelona
Si et falta algun número anterior, pots
trobar-ho al nostre blog
REVISTES ANTERIORS
http://www.acsimassada.blogspot.com.es/
! Subscripció a la revista.
MASSADA
SABADELL

Wilm Hosenfeld, l’oficial alemany que va salvar “el pianista” i que
va inspirar la pel.lícula de Roman Polanski
Va ser una trobada a l’infern.
La revolta de la resistència ja havia estat
reprimida a sang i foc aquell 17 novembre
1944 a Varsòvia, i les forces alemanyes estaven
complint rigorosament l’ordre d’Hitler de no
deixar a la capital polonesa una pedra sobre
una altra.
En una abandonada casona residencial a punt
de ser convertida en el quarter general de les
forces d’ocupació, el destí aquest dia va ajuntar
a dos homes: Wladyslaw Szpilman, pianista
miraculosament escapat de l’Holocaust, i Wilm
Hosenfeld, un capità alemany
ja desproveït de qualsevol
il·lusió o esperança.
L’oficialvademanaralpianista
provar la seva condició de
músic i Szpilman, amb les
mans encara entumides per
l’horror, va tocar un fragment
de la “Ballade núm.1 en G
menor” de Chopin. Després
de descobrir que aquell
home era jueu, Hosenfeld
va ajudar a perfeccionar el
seu amagatall que s’havia
construït a les golfes i durant
un mes li va proveir de menjar, embolicat en
diaris que donaven fe de l’imminent final del
Tercer Reich.
Hosenfeld, pedagog apassionat, devot catòlic
i afectuós pare de família, havia sucumbit al
discurs nazi i es va afiliar a les SA i al partit de
Hitler.
Pel que explica Szpilman al seu llibre de
records, els dos homes poc van poder parlar
per por de ser descoberts. Però Szpilman va
aconseguir expressar la seva sorpresa davant
el que estava succeint: “És vostè alemany?”, va
increpar a l’uniformat. Hosenfeld va reaccionar
molt alterat: “Sí, sóc alemany”, va vociferar “i
després de tot el que ha passat, m’avergonyeixo
de ser-ho”. El llibre de Szpilman va ser recreat
per Roman Polanski en la pel·lícula El pianista,
que el 2003 va obtenir l’Oscar a la millor
direcció, al millor guió (Ronald Harwood) i al
millor actor protagonista (Adrien Brody).
Szpilman havia tocat la fibra més íntima i
convulsa d’aquest home que, a part de ser soldat
nazi, era també entusiasta pedagog, afectuós
pare de família, devot catòlic i, sobretot, orgullós
patriota. Extractes del seu diari i les seves cartes
han estat publicats a Alemanya sota el títol Ich
versuche jeden zu retten (Intentant salvar a tots,
2004).
Hosenfeld va néixer el 2 de maig de 1895 a
una família relativament acabalada d’un petit
poble de la regió de Hesse. El seu pare va
ser mestre d’escola, la mateixa professió per
la qual també ell optaria. Als 19 anys va ser
enviat a la I Guerra Mundial abans d’acabar
els seus estudis i es va afiliar als Wandervögel,
un moviment juvenil que pregonava la tornada
El Personatge

a la natura i la camaraderia entre els sexes,
però també coquetejava amb la mitologia
germànica. Va combatre a Flandes, als països
bàltics i a Romania. Ferit de gravetat en dues
ocasions, mai va deixar de considerar com una
humiliació de la derrota alemanya, més encara
per la manera com va quedar segellada en el
Tractat de Versalles.
De tornada a casa, es va casar amb Annemarie
Krummacher. La parella va tenir cinc fills, i
s’interessava per la música, l’art i la literatura.
Hosenfeld tenia veritable vocació de mestre i era
unapassionatd’unapedagogiamésrespectuosa
amb les personalitats individuals dels alumnes.
Però malgrat aquest esperit crític i a alguna que
una altra simpatia republicana, l’ex-combatent
de la Primera Guerra Mundial ràpidament va
sucumbir al discurs nacionalsocialista d’Adolf
Hitler, un cop que el seu partit va prendre
el poder, el 1933. Es va afiliar a les forces
parapolicials de les SA i al partit únic, NSDAP.
Va assistir en dues ocasions als congressos de
Nuremberg. “Una vegada més s’apodera de mi
l’experiència de la gran comunitat de la qual
formo part. És com en la guerra”, va escriure a
propòsit d’un d’ells, el 1936.
No obstant això, mai va arribar a ser “cent per
cent nazi”, segons li va retreure el seu entorn. A
jutjar pels seus escrits, ni compartia el virulent
antisemitisme del Tercer Reich, ni estava d’acord
amb els mètodes d’adoctrinament imperants en
El Personatge
les Joventuts Hitlerianes. Tampoc comprenia
com el règim podia prescindir del suport de
l’Església.
Però la subordinació al designi nacional fixat
pel führer seguia incòlume. Quan Hitler va
ordenar atacar Polònia, el 1939, Hosenfeld
sentenciar: “Ara, totes les diferències polítiques
i ideològiques s’han de relegar a un segon pla.
Tots hem de ser alemanys i donar la cara pel
nostre poble”.
L’oficial de la reserva va ser enviat a Polònia,
on fins al final de la guerra va formar part del
comandament mitjà de les forces d’ocupació. Es
va encarregar de l’administració d’un camp de
presoners de guerra i de tasques de capacitació
en els batallons. “Em lliuro del tot per les meves
tasques perquè l’enteresa del soldat flueix per
les venes i em satisfà la responsable direcció
dels meus homes”, va anotar en una ocasió.
Alhora, es va donar d’hora de les atrocitats
comeses en contra de la població civil tant
per part de les SS i de l’anomenat Servei de
Seguretat (SD) com pel mateix Exèrcit alemany,
tot i que menys. La II Guerra Mundial gairebé
havia començat i Hosenfeld ja s’indignava en
el seu diari pels “crims contra la humanitat”
que a Polònia cometien els alemanys.
Sabia el que estava passant. La seva
interpretació de la barbàrie tendia a ser
religiosa: “Serà que el diable ha pres
forma humana? No ho dubto”. Hosenfeld,
el patriota, es va anar tornant fatalista i
apocalíptic: “Ens hem omplert d’una vergonya
Yad Vashem
honra la
família
de Wilm
Hosenfeld
per les
accions que
va fer en
defensa dels
jueus durant
l’ocupació de
Varsòvia
Soluciones de
márqueting y
comunicación
info@tallerdemk.com
PUBLICITAT

inexpugnable, d’una maledicció inesborrable.
No mereixem misericòrdia, tots som culpables.
M’avergonyeixo de caminar per la ciutat,
qualsevol polonès té el dret d’escopir-me a la
cara “, va escriure en el seu diari el 16 de juny
de 1943. Els alemanys acabaven de reduir a
runes el gueto de Varsòvia.
A la seva manera, i encara que pertanyent al
bàndol dels assassins, també va ser víctima
de l’horror. “Cal segellar els ulls i el cor. La
població és destruïda immisericordement. Sort
que tinc molta, molta feina”, va escriure a la
seva estimada Annemarie a l’agost de 1944,
amb Varsòvia sumida a l’hecatombe. Tres mesos
després, en una casona abandonada, salvaria
la vida de Wladyslaw Szpilman. El pianista
recordaria mesos després: “[Hosenfeld] Va ser
l’únic ésser humà amb uniforme alemany que
jo vaig conèixer”.
Hosenfeld ho va predir una i altra vegada al
final de la guerra: els alemanys acabarien
pagant pels seus crims. Com a poble, però
també com a individus. Va resultar ser la cruel
premonició d’un home que, malgrat sucumbir
a l’al·lucinació nacionalista, mai va perdre la
seva decència personal. Hosenfeld va ser fet
presoner per l’Exèrcit Roig al gener de 1945 i
internat durant set anys en diversos camps de
detenció soviètics.
En acomiadar d’ell en la casona de Varsòvia,
havia demanat a Szpilman que memoritzés
el seu nom per si algun dia necessitava d’un
testimoni que declarés a favor seu. Quan va ser
detingut Hosenfeld, va aconseguir transmetre el
missatge, però el pianista no va poder ajudar-
lo, entre altres raons, perquè ignorava el seu
nom. També altres dels seus protegits -entre
ells un antic comunista alemany i una família
polonesa- van intercedir a favor seu i van ajudar
la seva dona, Annemarie. “El fet és que tota
mena de canalles i malfactors segueixen lliures,
mentre que aquest home, que mereix una
condecoració, ha de patir”, es va lamentar el
1950 Leon Warm, un altre jueu a qui Hosenfeld
havia salvat a Varsòvia.
El Personatge
Les peticions de clemència, però, o mai van
arribar a oïdes de les autoritats soviètiques
o van ser descartades de pla per l’aparell
repressor de Stalin. En judici sumari, sense
advocats ni garanties jurídiques, Hosenfeld
finalment va ser sentenciat a 25 anys de presó.
Per llavors havia patit diversos infarts. La seva
salut es va anar deteriorant, com evidencia
l’erràtica cal·ligrafia en les poques cartes que
des d’aquell infern havia pogut enviar a la
seva família. Wilm Hosenfeld va morir el 13
d’agost de 1952 a un camp de presoners a
Stalingrad.

“El diario de Helga”. Helga Weiss
“El diari més commovedor sobre l’Holocaust que s’ha publicat des del d’Anna Frank”
The Telegraph
”Un relat impressionant..., un testimoni esgarrifós de la tragèdia de l’Holocaust”
Publishers Weekly
Helga comença a escriure i il·lustrar el seu diari l’any 1938. Als vuit anys viu la invasió
nazi de Praga reclosa a casa, ja que les escoles no admeten jueus, i als seus pares
se’ls nega la possibilitat de treballar. El 1941, envien a tota la família al camp de
concentració de Terezín, on durant tres anys la nena documenta en els seus quaderns
la vida quotidiana, les dures condicions i els bons moments, fins que són transferits a
Auschwitz.
Abans de pujar al vagó, li lliura al seu oncle les pàgines del seu diari i aquest les amaga
entre els maons d’una paret.
Dels quinze mil nens que van arribar a Terezín i van ser enviats a Auschwitz, només cent
van sobreviure a l’Holocaust. Helga va ser un d’ells.
Quan va tornar a Praga havia complert quinze anys i en la pobresa més absoluta
continua el relat de les experiències sofertes des que va deixar d’escriure.
Reconstruït a partir dels quaderns originals i dels fulls solts en què Helga va escriure
després de la guerra, aquest diari s’edita per primera vegada aquest any 2013.
S’acompanya d’una entrevista a l’autora, i dels dibuixos que va realitzar en Terezín.
El diari d’Helga és un dels testimonis més trepidants que s’han escrit durant l’Holocaust.
NOTA
Si alguna amistat us ha enviat aquesta revista però voleu rebre’l a la vostra bústia electrònica, feunos-ho saber a
massadasabadell@gmail.com
Si no voleu rebre-la més també us agrairem que ens ho indiqueu. Moltes gràcies
LLIBRES

Subscripció a la revista.
Tens una empresa??
Vols oferir els teus serveis?
Publicita-la a Massada Sabadell.
Publicitat efectiva, publicitat que es veu.
PUBLICITAT
COL·LABORA
-AMBAIXADA D’ISRAEL A ESPANYA
http://embajada-israel.es
-ASEI
Asociación Solidaridad España-Israel
http://www.aseiweb.net
-ACAI
Associació Catalana d’Amics d’Israel
http://www.acai.cat
ENLLAÇOS
Taller de Mk http://www.tallerdemk.com
CONTACTA’NS
AGRAÏMENTS-Tarbut Sefarad
Amics de la cultura hebrea
http://www.tarbutsefarad.com
-ARCCI
Ass. de Relacions Culturals Catalunya Israel
http://www.arcci.cat
-Radio Sefarat
http://www.radiosefarad.com/joomla/
DISSENY I MAQUETACIÓ
http://www.tallerdemk.com
PUBLICITATAgraïments i Col·laboracions
MASSADA
SABADELL
Necesitas un catálogo,
una revista digital,
una web...
Si et falta algun número anterior, pots
trobar-ho al nostre blog
REVISTES ANTERIORS
!

Revista de divulgació cultural gratuïta
EDITA: ACSI. Associació Cultural Sabadell Israel
EQUIP DE REDACCIÓ: MassadaSabadell
DISSENY I MAQUETACIÓ: Taller de Marketing
La revista es reserva el dret de publicar els escrits presentats.
Aquests es publicaran signats amb el nom o pseudònim de l’autor/a
nº28 set 2013
MASSADA
SABADELL
ACSIAssociació Cultural Sabadell Israel

Massada 28

Recommended

Recommended

More Related Content

Similar to Massada 28

Similar to Massada 28 (20)

More from Enric H. March

More from Enric H. March (20)

Massada 28