Comentari PAU de "Elogi de l'aigua" d'Eduardo Chillida.

1. ELOGI DE L’AIGUA
Eduardo Chillida

2. Fitxa tècnica
 Títol: Elogi de l'aigua
 Autor: Eduardo Chillida (Sant







Sebastià, 1924 — íd. 2002)
Cronologia: 1987
Tipologia: escultura exempta
Material: formigó i acer
Tècnica: encofrat
Mides: 7,20x12x6,5 m.
Estil: abstracte
Tema: al·legòric
Localització: Parc de la Creueta
del Coll a Barcelona).

3. Obres del mateix autor:
La pinta del vent XV (1976). Sant Sebastià

4. Obres del mateix autor:
Elogi de l’horitzó (1990). Gijón

5. Dades biogr{fiques de l’autor
 Eduardo Chillida (Sant Sebastià, 1924 – 2002)
és considerat un dels millors escultors
contemporanis. L'artista basc va treballar la
seva obra abstracta i molt personal tant en
ferro, com en fusta, formigó, pedra o
alabastre, adaptant-se amb gran mestria a
les particularitats de cada material. La
perfecta adequació de les seves escultures a
l'entorn, tant natural com urbá, li va valer la
realització
de
nombroses
obres
monumentals per a ciutats de tot el món.
Desprès de deu anys d’activitat, la seva casa
- museu Chillida-Leku- a Hernani, on es podia
admirar la seva obra, ha tancat les seves
portes.
http://www.eduardo-chillida.com/Eduardo-Chillida.5+M54cff3134bb.0.html

6. Descripció formal
 Elogi a I'aigua es compon
d'una
descomunal
estructura de formigó de
54 tones subjecta en l'aire
mitjançant potents cables
d'acer a 8 cm sobre l’aigua.
Sota, un estany artificial
amb el qual interaccionen
les quatre urpes que
dibuixen els apèndixs que
sobresurten
del
cos
central, i que convergeixen
en un mateix punt intern,
on sembla congregar-se
tota la força expressiva de
l’'escultura.

7. Enorme estructura de
formigó (54 tones)
subjecta a l’aire amb 4
potents cables d’acer,
ancorats en dues de
les parets desbastades
de l’antiga pedrera.
L’escultura es va
modificant segons
la perspectiva, el
punt de vista
Estany artificial on
s’interaccionen les 4
urpes dels apèndixs
que surten del cos
central
Escultura dinàmica,
moviment ofert per
les formes corbes, al
desenvolupar-se en
l’espai

8. Moment de la realització de
l’obra: detall de l’encofrat.

9.  D'aquesta manera, Chillida
aconsegueix
que
el
material,
en
la
seva
intrínseca limitació física,
es manifesti molt més enllà
a l'espai amb unes formes
lliures i espontànies, que
tradueixen
en
termes
visuals unes preocupacions
metafísiques de l'escultor.

10.  En la seva audàcia escultòrica, Chillida aconsegueix
que apareguin en escena dos nous protagonistes: la
gravetat i l'aire. La primera present en la capacitat de
l'artista a aconseguir que una estructura tan pesada
sembli lleugera, levitant en el no res per a mes va
desafiar totes les lleis físiques. Quant a l'aire, la seva
presència no només es limita a embolicar l'espai de
l'escultura, sinó que, d'alguna manera, és convertit
per l'artista en un material més, sense el qual no seria
possible la total comprensió de l'obra.

11.  Conseqüentment, l'escultura presenta també un
clar agermanament amb la naturalesa que l'envolta
i els seus elements.

12.  Visualment,
gràcies a les característiques
orogràfiques de l'entorn que l'aixopluga, la seva
bellesa i espectacularitat pot apreciar-se des de
diferents punts de vista i nivells.

13. Composició
A l’Elogi de l’Aigua observem una
composició força equilibrada; en efecte
l’escultor aconsegueix una veritable
harmonia entre:
- les línies rectes, angulacions i formes
geomètriques de la part superior de l’obra
i, les línees ondulants i formes més
orgàniques, expressives, dels “braços” que
configuren la part inferior de la peça.
- I el pes visual i la densitat matèrica
de la part racional i, la delimitació
del buit i la levitat que generen les
formes còncaves.

14. Espai
L’Elogi de l’Aigua, com totes les
escultures de Chillida, està en funció de
l’espai; ell mateix s’anomena “arquitecte
del buit”. El seu material brut és el buit, i
la seva matèria treballada és l’espai. En
L’Elogi de l’Aigua, el buit és la matriu
d’aquest espai; l’obra reflecteix a partir
de les seves formes escultòriques i de la
seva instal·lació, la principal preocupació
de l’artista: la construcció d’un espai.
Fins i tot, amb el braços còncaus de
l’obra vol “atrapar” l’espai.
En aquesta peça, l’acció de l’escultor
consisteix en acotar el buit mitjançant
l’aplicació de la massa i la projecció de la
forma. L’espai es apressat per la
incessant modificació del traç orgànic
del formigó.

15. L’Elogi del agua està concebuda com un espai, on la matèria seria l’espai positiu i ple, i
el buit l’espai negatiu; el positiu com extern i el negatiu com intern.
En efecte, aquesta obra es caracteritza per un equilibri entre massa i espai. A més a
més, aquesta obra constituïda tant pel formigó com per l’espai interior que generen els
braços de la peça, participa també de l’espai obert, del circumdant, en el que es crea un
ambient capaç d’acollir a l’home.

16. Moviment
Es pot apreciar com si la matèria generés un moviment de tres fases:
- un moviment, real, vertical, de descens per la força de la gravetat del pes de la matèria; és
un moviment unitari, de la peça en conjunt.
- dos moviments, intuïtius i consecutius; el primer, d’expansió horitzontal del braços de
formigó, l’altre, de reclusió d’aquests cap a l’espai interior, on cada un dels braços generarà
diferents direccions del seu propi moviment orgànic, la projecció de les quals arribaran a
entrecreuar-se.

17. Llum i color
En l’Elogi de l Aigua, la llum juga una important funció atès que els contrastos de llum i
ombra que s’originen entre les formes i en les textures, contribueixen a enriquir les
relacions volumètriques espacials.
En aquesta escultura, atès la seva textura semirugosa, la llum no rellisca, no produeix
efectes de brillantor. Sí, en canvi, matisa la monocromia de l’obra, donant lloc a una gran
varietat de grisos.

18. Interpretació
Suspesa en l’aire, els quatre braços gegantins que surten de l’estructura
superior recorden els dits d’una mà que vol tancar-se per atrapar el buit o
l’aire que l’envolta. La relació entorn i escultura recorda la seva obra més
coneguda El peine del viento, ja que aquest és un dels objectius bàsics de
tot el seu treball.
D’altra banda el reflex en l’aigua duplica l’existència de l’escultura, és com
un intent de retrobar-se amb aquest reflex, com si amb els “braços”
pogués finalment unir-se amb la seva altra meitat, cosa que el propi
Chillida va relacionar amb el mite grec de Narcís.
Quan als volts dels Jocs Olímpics de Barcelona, l’Ajuntament encarrega a
Chillida una escultura per a la ciutat, Oriol Bohigas acompanyà a Chillida a
recórrer els llocs en procés d’urbanització; va ser a les hores que Chillida
descobreix la Creueta del Coll i pensà que aquell era el lloc ideal per crear
un vell i ambiciós projecte sobre el mite de Narcís.

19. Segons la mitologia clàssica, Narcís, fill del riu Cefis i de la nimfa Liriope, un dia passejant
per la muntanya va adonar-se’n que la seva imatge es reflectia en una font d’aigües nítides i
enamorant-se d’ella ja no va voler allunyar-se més del mirall que li oferien les aigües. Quant
més es contemplava, més gran era la seva passió: Narcís aleshores sospirava, estenia els
braços vers l’objecte estimat, esforçant-se per prendre’l i abraçar-lo. Immòbil dia i nit al
costat de la font, es va consumí d’inanició i malenconia. El cos del jove va desaparèixer i en
el seu lloc, a prop de la font, va néixer una nova flor anomenada narcís.
I és així com ens presenta Chillida la seva peça, com un “bell Narcís” immòbil, petrificat,
intentant amb les seves articulacions capturar la imatge reflectida en l’aigua de l’estany.

20. Funció
Com hem vist, l’escultura es creà després d’una invitació de l’Ajuntament
de Barcelona, quan es preparaven les Olimpíades del 1992, perquè
Chillida fes una obra per a la ciutat. Chillida va trobar el lloc més adient
per a la seva escultura al Parc de la Creueta del Coll, a Gràcia. Aquest
s’havia fet en una antiga pedrera, que s’urbanitz{ per aplegar activitats
d’oci dels ciutadans. Per tant la funció bàsica és decorar l’espai urbà,
concretament dins d’un parc que representa un tros de natura dins la
ciutat.

21. Models i influències
Chillida, forjat en la tradició artesana basca, però de caràcter
autodidacte, utilitza en la seva obra els materials i les tècniques propis de
la seva terra, com la forja i el ferro, ja des de les seves primeres
realitzacions.
D’altra banda, probablement la seva breu etapa com a porter de futbol i
el pas per la facultat d’arquitectura van contribuir a la integració de
l’espai com a element principal de la seva escultura.
Considerat el creador de l’escultura urbana, la profunda relació que
Chillida aconsegueix entre l’art i la natura recorda el caràcter màgic i fins i
tot ritual dels monuments prehistòrics. Amb això, l’artista basc dóna
forma a un concepte contemporani d’escultura en el qual es pot
percebre la història de l’home des dels primers moments fins els nostres
dies. La Casa Museu Chillida-Leku (actualment tancada al públic a causa
de la crisi), prop de Sant Sebastià, amb el seu bosc d’escultures, confirma
aquesta relació entre monument i natura.
Cromlec Stonehenge (3000 a. C.)