Presentació d'aula

1. HISTÒRIA D’ESPANYA
2 BATX

2. • A conseqüència de la forta commoció política que va suposar
el desastre del 1898 el règim de la Restauració va entrar en
una nova fase que començà amb l’arribada al tron d’Alfons XIII
(1902) i acabà amb la caiguda de la monarquia i la
proclamació de la Segona República (1931).
• En aquesta etapa, els partits dinàstics van iniciar una etapa de
reformisme i una nova generació de polítics i nous moviments
socials van irrompre en la vida política espanyola.
• D’altra banda, el creixement de les tensions socials va
provocar un augment dels conflictes que portarà a la fallida
del sistema que es va consumar l’any 1923 amb el fi del
parlamentarisme i l’inici de la dictadura de Primo de Rivera.

3. • A Catalunya els partits dinàstics foren desplaçats de la vida
política i es va viure un període d’intensa agitació social:
pistolerisme.
• Les reivindicacions catalanistes van aconseguir la constitució
de la Mancomunitat de Catalunya.

5. • Davant la crisi, en 1899 la regent crida a formar govern al nou
líder conservador Francisco Silvela, qui convocarà eleccions i
formarà govern junt al general Polavieja.
• El nou govern adopta el discurs regeneracionista i inicia una
política reformista: projecte de descentralització
administrativa, creació de nous impostos per fer front al
deute, impulsar l’educació i la cultura,...
• Les noves carregues fiscals van originar una forta protesta a
Catalunya: Tancament de caixes. El govern volia embargar
aquells que no havien pagat, l’alcalde de Barcelona es va
negar i dimití. Va donar lloc a una vaga general de
comerciants (Sabadell, Mataró, Manresa i Vilafranca).
El fracàs del primer govern regeneracionista

6. • La resposta del govern va ser empresonar els morosos,
suspendre les garanties constitucionals a Barcelona i declarar
l’estat de guerra. En desacord amb aquestes mesures els
ministres més renovadors Duran i Bas i Polavieja van dimitir
dels seus càrrecs.
• El Tancament de caixes, significà el trencament entre les elits
econòmiques de Catalunya i el partits dinàstics alhora que el
catalanisme es consolida com a alternativa. També va posar fi
a l’esperit de la regeneració i el 1901 es reprèn el torn
dinàstic.

7. Les reformes de Maura i Canalejas
• La primavera del 1902 (als 16 anys) puja al tron Alfons XIII.
Aquest fet coincideix, al 1903, amb una renovació del
lideratge dels partits dinàstics amb Antoni Maura presidint el
Partido Conservador i l’arribada de José Canalejas al lideratge
del Partido Liberal.
• Al 1904, Maura es va convertir en cap de govern. Impulsà un
projecte polític: “revolució des de dalt” que defensava la
necessitat de reformar el sistema polític des del govern.
• Va intentar dotar el sistema d’una nova base social = “masses
neutres”. Volia configurar un Estat fort que desbanqués als
cacics i que impedís que les classes populars tinguessin massa
protagonisme.
• Nova Llei electoral (1907): fa més difícil el frau electoral.
• Es va intentar atraure cap al règim el catalanisme moderat
(acords amb la Lliga Regionalista per donar més autonomia als
ajuntaments i les diputacions). Projecte de reforma de
l’administració local.
"Este año me encargaré de las riendas del
Estado, acto de gran transcendencia tal y como
están las cosas; porque de mí depende si ha de
quedar en España la monarquía borbónica o la
república. Porque yo me encuentro el país roto
por guerras pasadas, que anhela que alguien lo
saque de esta situación: la reforma social a favor
de las clases necesitadas; el Ejército con una
organización atrasada en los avances modernos;
la marina sin barcos; la bandera ultrajada; los
gobernadores y los alcaldes que no cumplen las
leyes, etcétera.; en definitiva, todos los servicios
desorganizados y mal atendidos. Puedo ser un
rey que se llene de gloria regenerando la patria
(... ). Pero también puedo ser el rey que no
gobierne, que sea gobernado por sus ministros y,
finalmente, llevado a la frontera (...). Espero
reinar en España como rey justo. Espero, al
mismo tiempo, poder regenerar la patria y
hacerla, si no poderosa, al menos buscada, o sea,
que la busquen como aliada. Si Dios quiere, para
bien de España.”
Diario personal de Alfonso XIII (1902)

8. • Va aprovar algunes lleis socials: com la Llei de decans
dominical i es va crear l’Institut Nacional de Previsión
(assegurances obreres).
• Adoptà mesures econòmiques per reactivar la indústria i
promulgà la Llei de colonització interior per estimular
l’agricultura.
• Manteniment de l’ordre públic, d’una manera molt
intransigent: Setmana Tràgica de Barcelona (1909). Les
protestes per la repressió van fer caure caure el govern
conservador.

9. • Al 1910, Canalejas va formar un nou govern liberal (1910-1912). El
seu programa intentava apropar-se al sectors populars mitjançant
un reformisme social més gran i la limitació del poder de l’Església
amb una reforma del finançament de l’Església i aprofondint en la
separació església-estat.
• La Santa Seu s’hi va negar i el govern va promulgar la “Ley del
Candado” (1910) que limitava l’establiment de nous ordes
religiosos.
• En política social va substituir l’impost de consums per un impost
progressiu sobre les rendes (protesta classes benestants), va
reformar la Llei de Lleves (1912) que feia obligatori servei militar i
suprimia la redempció en metàl.lic i es van promulgar lleis per
millorar les condicions laborals.
• Es va iniciar la negociació d’una Llei de Mancomunitats que
possibilitava la unió de les diputacions provincials per gestionar
alguns serveis públics. Canalejas va ser assassinat el 1912.
“Don Alfonso XIII, por la gracia de Dios y la
Constitución, rey de España.
A todos los que la presente vieren y
entendieren, sabed: que las Cortes han
decretado y Nos sancionado lo siguiente:
Artículo único. No se establecerán nuevas
asociaciones pertenecientes a Órdenes o
Congregaciones Religiosas canónicamente
reconocidas, sin la autorización del Ministerio
de Gracia y Justicia consignada en Real Decreto
que se publicará en la Gaceta de Madrid,
mientras no se regule definitivamente la
condición jurídica de las mismas. (...)
Dado en Palacio a veintisiete de diciembre de
mil novecientos diez.
YO EL REY. El Presidente del Consejo de
Ministros, José Canalejas.

10. • Creixement important de les diferents forces d’oposició. Van
augmentar la seva influència política i van amplia la seva base
social.
Republicanisme i lerrouxisme
• Els republicans van ser la principal força d’oposició. Ara bé la seva
fragmentació en diversos grups va afeblir la força electoral. Per tal
d’unir esforços al 1903, es crea la Unió Republicana, encapçalada
per Nicolas Salmerón.
• A Barcelona el republicanisme liderat per Alejandro Lerroux va ser
molt influent entre les classes populars. Lerroux era un periodista i
polític d’origen andalús que Tenia un discurs radical i demagògic (va
saber atraure els obrers fent cas d’algunes demandes: 8 h).
• De caràcter obrerista i revolucionari i posicions anticlericals. També
es definia com espanyolista, en oposició al catalanisme que estava
vinculat als interessos de la burgesia i l’Església, per tant era un
moviment contrari a les reivindicacions obreres.

11. • La Unió Republicana es va apropar al catalanisme (arran de les
eleccions de 1907), es va integrar en la coalició Solidaritat
Catalana. Això va ser rebutjat per un sector d’Unió
Republicana. Lerroux es separà l’any 1908 i fundà el Partit
Radical.

12. Carlisme i tradicionalisme
• La mort de Carles de Borbó (Carles VII), l’any 1909, va
convertir el seu fill Jaume de Borbó en el nou pretendent
a la corona. Les disputes en el si del partit portaren a que
un del seus dirigents, Juan Vázquez de Mella, va
abandonar la militància i el 1919 va fundar el Partit
Catòlic Tradicionalista.
• Les bases socials del tradicionalisme estaven
concentrades a Navarra, País Basc i Catalunya, però
també hi havia grups a Andalusia.
• L’any 1907 es funda el Requetè: organització de caràcter
paramilitar. Actuà a les ciutat com a força de xoc contra
els republicans i obrers. Amb la República (1931) es
reunifiquen en un sol partit: “Comunió Tradicionalista”.

13. Les forces obreres: socialisme i anarquisme
• Els socialistes a Madrid i nord d’Espanya i els anarquistes,
majoritaris entre la classe obrera catalana i amb una presència
important a Aragó, València i Andalusia, van augmentar el nombre
de militants i les seves actuacions en defensa de millors condicions
de treball.
• El partit i el sindicat socialistes
• Durant les primeres dècades del segle XX el PSOE va augmentar el
número d’afiliats.
• Defensava l’acció política: partidari d’aprofitar les oportunitats que
donava el sistema parlamentari.
• Va participar en les eleccions. El 1910, Pablo Iglesias va guanyar un
acta de diputat de la coalició republicanosocialista.
• El sindicat socialista UGT va créixer encara més. Partidària de l’acció
política per aconseguir reformes socials i laborals i defensava la
participació dels representants obrers en organismes estatals. El
1918, FRANCISCO LARGO CABALLERO es convertí en secretari
general de la UGT.
• El 1921, els dissidents van fundar el Partido Comunista de España (PCE),
amb militants molt actius a Biscaia i Astúries.

14. • L’anarcosindicalisme
• Aquesta tendència va promoure el 1907 la creació de Solidaritat
Obrera, federació d’associacions de treballadors (caire polític i
reivindicatiu, i favorable a la lluita revolucionària) que l’any 1910,
impulsà la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
• La CNT es definia com a revolucionària i comptava amb quatre
pressupòsits bàsics:
1. Independència del proletariat respecte de la burgesia i les
seves institucions.
2. Apoliticisme del moviment obrer=absentisme electoral.
3. Necessitat de la unitat sindical dels treballadors.
4. Voluntat d’enderrocar el capitalisme (expropiació dels
burgesos).
• L’acció revolucionària es duria a terme mitjançant vagues i boicots
fins arribar a la Vaga General Revolucionària.
• Durant els anys posteriors a la I Guerra Mundial, la CNT va
augmentar molt els seus afiliats. Va ser el moment dels seus líders:
Salvador Seguí, Àngel Pestaña i Joan Peiró.
El dia en què les minories conscients i afins
en procediments de lluita uneixen els seus
esforços en una tasca comuna, amb
actuació simultània, plantejant i
desenvolupant els conflictes de lluita social
en el més pur terreny econòmic (...), aquell
dia es demostrarà que existeix ja una
importantíssima minoria proletària
conscient, a la qual presta fàcilment la força
la resta del proletariat, capaç de demostrar
que la burgesia sols viu i es sosté del reflex
del seu poder passat, quedant, per tant,
impossibilitada per a cometre els abusos
que ara comet impunement.
questa actuació combinada no podrà tindre
efecte sense una unió i intel·ligència dels
elements afins en tàctica i orientació, hui
dispersos.
La constitució de l’acordada Confederació
Nacional del Treball-Solidaritat Obrera, pot
fer possible aquesta necessària tasca.
“Manifest a les entitats obreres” en
Solidaridad Obrera, Barcelona, 13 de gener
del 1911.

15. • Dues noves forces, el catalanisme i el republicanisme, dirigien el joc
polític català.
La consolidació de la Lliga Regionalista
• Les primeres dècades del segle XX, la Lliga Regionalista va ser el
partit hegemònic a Catalunya.
• L’iderari va ser definit per Enric Prat de la Riba a La Nacionalitat
Catalana (1906). Reclamava el dret de Catalunya a l’autonomia
política. Disposat a intervenir a nivell de la política espanyola per tal
de modernitzar i descentralitzar l’Estat. S’encarregava Francesc
Cambó de ser el portaveu dels interessos catalans a Madrid.
• Aquests primers anys no va ser gens fàcils ja que va haver de fer
front al lerrouxisme i van haver discrepàncies ideològiques
internes: hi ha un grup d’intel·lectuals i professionals de tarannà
progressista que era intransigent amb el tema de la negociació de
les reivindicacions catalanistes amb el govern de Madrid.

16. • La crisi esclata el 1904, amb la visita d’Alfons XIII a Barcelona.
Idea de boicotejar la visita que alguns no van obeir.
• El sector més crític fundarà una nova formació de caire
republicà.

17. La coalició Solidaritat Catalana
• El moviment solidari
• El rebuig a la Llei de Jurisdiccions, gestà un nou moviment
patriòtic que reafirmava la personalitat i els drets de
Catalunya. Va ser l’origen de Solidaritat Catalana (1906).
Coalició que aplegava totes les forces catalanes, menys els
partits dinàstics i els lerrouxistes.
• A les eleccions del 1907 els partits de solidaritat presenten
una candidatura conjunta i un programa comú: Programa del
Tívoli. Defensava la derogació de la Llei de Jurisdiccions i la
necessitat d’autogovern. Va ser un gran triomf.
La Llei de Jurisdiccions és una llei que l'any
1905 i 1906 va impulsar el Govern espanyol de
Segismundo Moret i el ministre de la
Governació, Álvaro de Figueroa amb clar
suport d'Alfons XIII .
La Llei de Jurisdiccions permetia que els
militars poguessin jutjar tot allò que
consideressin que atemptava contra la unitat
de l'Estat espanyol o contra ells mateixos.
Moltes persones varen interpretar la llei com
un atac a Catalunya.

18. La crisi de Solidaritat
• Maura canvià d’estratègia, va haver de negociar les lleis
amb aquesta minoria catalana ja que havien obtingut
representació al Congrés dels Diputats. Objectiu:
integrar-los o dividir-los. Les discrepàncies entre els
diferents partits, van ser l’element més important del
trencament.
• Algunes de les discrepàncies van venir donades per:
1. Projecte de reforma de l’administració local. Uns el rebutjaven
per poc democràtic i d’altres volien negociar-lo amb Madrid.
2. Projecte de l’ajuntament de Barcelona (introducció a les
escoles del català, coeducació i neutralitat religiosa). La Lliga
defensà l’església en aquest cas.
3. Fets de la Setmana Tràgica (1909), uns van veure amb bons ulls
la repressió i d’altres no.

19. El catalanisme d’esquerres
• Els escindits de la Lliga, encapçalats per Lluís Domènech i
Montaner, fundaren el Centre Nacionalista Republicà (1906) i
que es definí com nacionalista, democràtic i republicà i al que
també es van afegir alguns militants del federalisme. Va
aconseguir un notable activisme a partir del diari El Poble
Català i la fundació de molts ateneus. També promogué el
sindicat Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de
la Indústria.
• L’apropament entre les forces republicanes d’esquerra, va fer
que el 1910 es fundés la Unió Nacionalista Republicana que
va obtenir bons resultats a les eleccions. Però l’aliança amb el
Partit Radical de Lerroux, el Pacte de Sant Gervasi, desagradà
als electors que els van castigar. La desfeta electoral va
provocar la crisi de la Unió Federal Nacionalista Republicana
que va desaparèixer l’any 1916.

20. L’impacte de la Setmana Tràgica de Barcelona
El conflicte del Marroc
• A partir del 1900, Espanya consolidà la penetració al nord
d’Àfrica. La Conferència d’Algesires (1906) i el Tractat
Hispanofrancès (1912) van establir un protectorat
francoespanyol al Marroc.
• A Espanya li va correspondre el territori del Rif (zona
muntanyosa del nord) per pacificar-lo i administrar-lo.
L’interès espanyol es basava en els possibles beneficis
econòmics, però sobretot en restaurar el prestigi i
intentar aconseguir que Espanya fos una nova potència.
• Van haver-hi atacs continus dels rifenys. Al 1909, els
espanyols van patir una gran derrota a la Batalla del
Lobo. Es va demanar un augment del nombre dels
soldats i es va cridar a la lleva reservista, el que va
provocar grans protestes.

21. La mobilització popular i les seves conseqüències
• S’inicia al port de Barcelona el 18 de juliol, durant l’embarcament de
tropes cap el Marroc. El 24 de juliol: Republicans lerrouxistes, socialistes
i anarquistes van constituir un comitè que cridà a la vaga general-
• La Revolta Popular va durar una setmana: fort component
antimilitarista i rebuig a l’hegemonia social i cultural de l’Església.
• Les autoritats van respondre declarant l’Estat de guerra. El elevat
nombre de ferits i de morts va radicalitzar la insurrecció, però la falta de
direcció i de coordinació polítiques va derivar cap a les accions
incontrolades.
• La repressió posterior va ser molt dura. Es van celebrar 216 consells de
guerra i es van dictar 17 penes de mort, de les quals només es van dur a
terme cinc. Entre els executats, el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia,
que no havia participat en la revolta
• L’actuació del govern va suposar una onada de protestes que va fer
caure el govern de Maura. També va tenir conseqüències polítiques a
Catalunya: els lerrouxistes, desacreditats per oportunistes, perden
influència entre els treballadors. Pel que fa al catalanisme, es desintegrà
la coalició Solidaritat Catalana i la Lliga Regionalista pateix un importants
retrocés electoral. El fracàs del moviment va provocar el desengany
d’importants sectors de la classe obrera respecte els republicans i
l’arrelament de l’anarquisme.

22. • Va ser un procés llarg i difícil. Precedents: actuacions desenvolupades
des dels ajuntaments i diputacions catalanes. Els polítics catalanistes
eren conscients que la regeneració de Catalunya necessitava un
programa de millora en les infraestructures, modernització sistema
educatiu, foment de la llengua i cultura catalanes.
• Aquests objectius van convertir-se en el programa de la Diputació de
Barcelona l’any 1907, en que Enric Prat de la Riba president. Per
impulsar i difondre la cultura catalana es creà l’Institut d’Estudis
Catalans i la Biblioteca de Catalunya.
• L’any 1911, la Diputació de Barcelona va promoure la iniciativa de
mancomunar les 4 diputacions catalanes i presentà una proposta al
govern de Madrid. Canalejas es comprometé a tirar endavant un
projecte de Mancomunitats aprovat per les Corts al 1912.
• Finalment, el 1913 el nou govern conservador de Dato va publicar un
decret que autoritzava a les diputacions provincials a mancomunar-se
per a fins exclusivament administratius.
El procés de formació

23. La constitució de la Mancomunitat
• La Mancomunitat de Catalunya es constituí el 6 d’abril
del 1914. El nou organisme constava d’una presidència:
Enric Prat de la Riba i una assemblea amb un consell
permanent de vuit membres.
• Només va ser una delegació de les funcions que tenien
les diputacions i el mateix pressupost, és a dir, només era
un ens administratiu.
• La Lliga Regionalista va tenir sempre una presència
majoritària a la Mancomunitat, des d’on es va dur a
terme una política de govern orientada a estimular el
desenvolupament cultural i la modernització econòmica i
social de Catalunya.
• L’organisme va tenir tres presidents: Prat de la Riba
(1914-1917), Josep Puig i Cadafalch (1917-1924) i Alfons
Sala (1924-1925).

24. L’obra de govern de la Mancomunitat
• Va seguir la política iniciada per la Lliga des de la Diputació i va
seguir dos direccions. D’una banda, la creació d’una infraestructura
de serveis públics i administratius per potenciar el
desenvolupament econòmic; d’altra, el foment de la llengua i la
cultura catalanes a partir d’un projecte cultural i educatiu.
• Va invertir una bona part dels recursos en un pla de millora de la
xarxa viària, també el sistema postal i telefònic. També es va
començar un pla d’acció agrària per modernitzar les formes de
producció i Augmentar la productivitat agrícola i ramadera.
• Es va iniciar un projecte centrat en la reafirmació de la llengua i
cultura catalanes amb la creació de Biblioteques Populars, Escoles
Experimentals i Estudis Normals. La tasca d’unificació ortogràfica
quedà en mans de Pompeu Fabra. També es va posar èmfasi en la
divulgació i protecció del patrimoni cultural.
• Paral·lelament, es va impulsar una renovació pedagògica per
potenciar la diversificació professionals i preparar la gent.

25. • L’estiu del 1914, durant el govern conservador d’Eduardo
Dato, esclata la Primera Guerra Mundial. El govern va
declarar la neutralitat d’Espanya.
• Espanya va exportar productes industrials i agraris i els
beneficis industrials van augmentar. Aquesta exportació va
provocar una puja de preus interiors que no va anar
acompanyada per un augment dels salaris. L’encariment de
la vida esdevé un problema per a les classes populars. El
conflicte social va anar creixent fins desembocar en el
moviment vaguístic del 1917.
L’ impacte de la Gran Guerra

26. La crisi del 1917
• Les greus dificultats sistema polític, el descontentament
militar i la conflictivitat social van provocar una protesta
generalitzada.
La protesta militar
• L’exèrcit espanyol presentava un nombre excessiu
d’oficials en relació al de soldats. La tensió augmentà pel
fet que es ascensos s’obtinguessin per mèrits de guerra,
sistema que beneficiava als militars destinats a Àfrica. A
més, la inflació disminueix el poder adquisitiu dels
militars.
• Es formen juntes de defensa, que eren associacions
militars que reclamaven augment salarial i que
l’antiguitat servís per a ascendir.
• El juny de 1917, es llença un manifest que culpa al
govern i crida a la renovació política amb un llenguatge
clarament regeneracionista.

27. La crisi política
• En 1916 el govern estava en mans d’un gabinet liberal presidit per
Romanones que va clausurar les Corts per acusacions de corrupció
política. L’abril de 1917, el conservador Dato tornà a encapçalar el
govern i una representació dels diputats li van reclamar la
reobertura de la cambra. El govern es va negar i va declarar l’estat
d’excepció i va endurir la censura de premsa.
• Es va celebrar a Barcelona una Assemblea de Parlamentaris
catalans (5 de juliol del 1917) que va exigir la formació d’un govern
provisional que convoqués corts constituents per reformar el
sistema polític i descentralitzar l’Estat.
• Des de l’Assemblea es va convocar una reunió de tots els diputats i
senadors espanyols, però del 760 citats, només van anar 71. El
govern va prohibir la convocatòria que va ser dissolta per la guàrdia
civil.
• Malgrat la celebració d’una segona reunió a Madrid, el moviment
parlamentari va desaparèixer sense haver aconseguit la reforma
constitucional perquè ni forces monàrquiques ni juntes de defensa
van donar suport, per les discrepàncies entre catalanistes
conservadors i d’esquerra i perquè la burgesia es va inhibir.

28. • Al març del 1917, CNT i UGT van acordar signar un
manifest conjunt que demanava la intervenció del govern
per aturar la pujada de preus. Al mes d’agost, arran d’un
conflicte ferroviari a València, la UGT va fer una crida a la
vaga general.
• La protesta es va estendre per tota Espanya i va adquirir
un caràcter polític perquè reclamaven la fi de la
monarquia, la formació d’un govern provisional que
convoqués corts constituents i la implantació d’un
sistema republicà.
• La vaga va tenir una incidència molt desigual a causa de
la no participació dels pagesos. Es van produir incidents
importants a Madrid, Barcelona, País Basc i Astúries. El
govern va declarar la llei marcial i envià l’exèrcit. La vaga
general va fracassar, però la resposta del govern va fer
que s'afeblís el règim i va radicalitzar l’oposició obrera.
La vaga general revolucionària

29. Júlia López Valera (Institut Banús)

30. • Entre el 1918 i el 1923 la incapacitat per reformar el sistema polític, la
forta conflictivitat social i les tensions polítiques (guerra Marroc)
portaren a la crisi definitiva del sistema.
La fi del sistema del torn pacífic
• Per solucionar la crisi del 1917 es va recórrer a la formació d’un govern de
concentració format pels líders dels partits dinàstics (conservadors i
liberals) i del catalanistes de la Lliga Regionalista. Les diferències entre ells
van fer impossible governar i l’’any 1918 es tornà al sistema de torn, però
no havia gaire estabilitat degut al gran fraccionament dels partits.
• L’any 1921 es crea un nou govern de concentració (Gobierno Nacional).
Integrava els líders de les diferents fraccions dinàstiques, un de la Lliga
(Cambó), i un del Partido Reformista. No va donar estabilitat política i
entre el 1918 i el 1923 va haver-hi deu canvis de govern. Els governs van
recórrer a mesures d’excepció com la suspensió garanties constitucionals
i la clausura del Parlament.

31. La campanya per l’autonomia
• La Lliga i els dirigents de la Mancomunitat van encertar al 1918 una
campanya en defensa de l’autonomia. A principis de 1919 es
presenta a Madrid un Projecte d’Estatut de Catalunya que
proposava la formació d’un govern català i un parlament elegit per
sufragi universal
• El projecte va ser mal rebut a Madrid. El govern s’oposà i el
monarca no hi va donar suport. A més, va desencadenar una
intensa campanya en contra per part de les diputacions provincials
castellanes i també per algunes entitats econòmiques.
• Aquesta campanya va coincidir amb un moment de fortes tensions
socials a Catalunya. En conseqüència, la Lliga va prioritzar el
restabliment de l’ordre social. La col·laboració en els governs de
Madrid no va suposar una sensibilitat més gran envers les
reivindicacions del catalanisme.

32. L’enfortiment del catalanisme d’esquerres
• Les forces d’esquerres van proposar una renovació dels seus
principis basada en la necessitat de catalanitzar el republicanisme.
Van voler atraure sectors de l’obrerisme, per tal de que fossin base
social del catalanisme d’esquerres.
• Al 1917, Francesc Layret i Lluís Companys organitzen el Partit
Republicà Català. Al 1922, un grup descontent amb la política de la
Lliga abandona el partit i crea Acció Catalana. Al 1922, Francesc
Macià fundà l’organització Estat Català amb postulats
independentistes. Al 1923 es crea una organització socialista
estrictament catalana, Unió Socialista De Catalunya, encapçalada
per Manuel Serra i Rafael Campanals.

33. La conflictivitat social
• Els anys posteriors a la Primera Guerra Mundial van estar marcats per
una gran conflictivitat a Europa. A més, a Espanya, el final de la guerra
va suposar un canvi brusc en les condicions econòmiques. La producció
disminuí, l’atur va augmentar i els preus també van augmentar. Això va
provocar la mobilització social i l’augment del sindicalisme.
• A Andalusia, la situació de misèria dels pagesos va donar lloc al Trienni
Bolxevic (1918-1921). Els anarquistes i també els socialistes van
impulsar revoltes pageses motivades per la fam de terres i
deteriorament condicions de vida. Es declarà l’Estat de Guerra, es van
il·legalitzar les organitzacions obreres, es van detenir els seus líders.
• A Catalunya el conflicte rabassaire, iniciat amb la plaga de la fil·loxera,
es va accentuar. Es creà la Unió de Rabassaires (1922). El conflicte
obrer va afectar moltes regions, però sobretot Barcelona.

34. • Al 1921, vaga a La Canadenca (empresa que subministrava l’electricitat)
va paralitzar el 70% de la indústria local durant un mes i mig. Va acabar
amb un acord amb la patronal que no es va complir del tot. Es va
reemprendre la vaga i la patronal va respondre amb el tancament
d’empreses i la repressió del sindicats.
• Entre 1919 i 1923 van haver-hi violents enfrontaments entre els
sindicats i la patronal. La Federació Patronal creà el Sindicat Lliure per
restar força als altres i enfrontar-s’hi. Va llogar pistolers per assassinar
els principals dirigents obrers. Grups vinculats amb la CNT van portar a
terme atemptats contra: autoritats, patrons, encarregats i forces de
l’ordre.
• El governador de Barcelona va protegir els pistolers de la patronal, va
exercir una dura repressió contra els sindicalistes i va posar el pràctica
la Llei de fugues per la qual, la policia podia disparar contra qualsevol
detingut que intentés fugir.Ramon Archs Serra, anarquista partidari de fer servir la
violència per lluitar contra la repressió patronal i estatal.
Membre del Sindicat del Metall de la CNT i dirigent dels
grups armats del període del pistolerisme, la nit del 27 de
juny de 1921 se li va aplicar la «llei de fugues».

35. • Tot això va provocar l’època coneguda com el PISTOLERISME (1916-
1923) durant la qual es van produir més de 800 atemptats i van morir
226 persones, la majoria dirigents sindicals. Entre les víctimes s’hi van
comptar Salvador Seguí, el Noi del Sucre (1923), l’advocat laboralista
Francesc Layret (1920) i el president del govern, Eduardo Dato,
assassinat per militants anarquistes el 1921.

36. El problema del Marroc: Annual
• A començament de la dècada dels vint a prop de Melilla, les tribus
rifenyes hostilitzaven l’exèrcit espanyol permanentment. Al 1921,
s’envia al general Silvestre que era partidari d’atacar les tribus. El
general va iniciar una ofensiva que va generar un desastre, ja que
l’exèrcit va ser derrotat a la batalla d’Annual. Es perdé tot el territori
ocupat. 13.000 baixes.
• El 1923, amb governs inestables i una tensió social greu, s’anuncia la
discussió al Parlament del cas d’Annual. Els parlamentaris van fer un
informe, l’Expedient Picasso que revelava la relació del rei amb el
problema del Marroc. Hi havia por a que es demanessin
responsabilitats que podrien implicar el monarca. Això va mobilitzar
sectors de l’exèrcit que veien que la solució a la crisi era una dictadura
militar.
Ya llega a los
coroneles
Ya sube hasta
los generales
¿Ve usted si está alto?
¡Pues no alcanza a los
políticos!

37. • El 13 de setembre de 1923 el capità general de Catalunya, Miquel
Primo de Rivera declarà l’Estat de Guerra.

38. DICTADURA DE
PRIMO DE RIVERA
1923-1930
FI DE LA
DICTADURA
Dimissió de
Primo de Rivera
Govern de
Berenguer
Govern Aznar
Eleccions
Oposició
Intel·lectuals i
món universitari
Republicanisme i
nacionalisme
Pacte de Sant
Sebastià
Política socials i
econòmica
Intents
d’institucionalització
Intervencionisme
Foment de les
obres públiques
Monopolis
Organització
Corporativa
Nacional
Assemblea
Nacional
Consultiva
Unió Patriòtica
Caràcter dictatorial
Suspensió de la
Constitució
Prohibició de
l’activitat política i
sindical
Repressió de
l’obrerisme
ASPECTES
FASES
Directori Militar
(1923-1925)
Directori Civil
(1925-1930)

39. Les causes del cop militar
• Primo de Rivera va justificar la seva acció com una solució per posar fi a
la crisi política i a la conflictivitat. Entre les causes que es van fer servir
per justificar el cop militar destaquen:
a) Inestabilitat i bloqueig en el què es trobava el sistema
parlamentari.
b) Desprestigi pel frau electoral.
c) Por a una revolució social.
d) Perill de trencament d’Espanya.
• Va anunciar, per mitjà d’un manifest, la seva voluntat d’acabar amb el
caciquisme i de posar fi a la corrupció política, a la indisciplina social i a
les amenaces a la unitat nacional.
• Alguns historiadors apunten que el que realment volia era evitar que el
règim polític acabés democratitzant-se.
• També va influir el desig d’evitar que les corts exigissin responsabilitats
pel desastre d’Annual.

40. La reorganització de l’Estat
• La dictadura de Primo de Rivera va tenir dues fases successives: un
Directori militar integrat només per militars (1923-1925) i un
Directori civil que va incloure també civils com José Calvo Sotelo
(1925-1930)
• Les primeres mesures del Directori Militar van mostrar el seu caràcter
dictatorial: suspensió del règim constitucional, dissolució de les
cambres legislatives, cessament de les autoritats civils, prohibició de
les activitats de partits polítics i sindicats. També es va militaritzar
l’ordre públic i es va reprimir l’obrerisme més radical.
• A més, per eliminar el caciquisme, es va elaborar un estatut municipal i
un de provincial, i es van dissoldre els ajuntaments sent substituïts per
juntes (integrades pels contribuents més importants). Però la
regeneració va quedar en una farsa perquè es van suspendre tots els
mecanismes electorals i uns cacics substituïren uns altres.
• Durant aquesta primera etapa de la dictadura el conflicte del Marroc
va centrar l’interés de Primo de Rivera. Al 1925 s’organitza, juntament
amb França, el desembarcament d’Alhucemas. Fou un gran èxit militar.
Després d’unes derrotes, els rifenys es van rendir. Al 1927 l’exèrcit
espanyol dóna per acabada l’ocupació.

41. • A partir del 1926 s’inicia la institucionalització del règim amb la
voluntat de donar-li continuïtat i permanència. El model i la influència
del feixisme italià van ser molt clars. L’any 1927 es crea una Assemblea
Nacional Consultiva (de caràcter corporatiu, els seus membres eren
designats entre els ciutadans que pertanyien a les grans institucions
públiques i corporatives).
• Per promoure l’adhesió al nou sistema es creà un partit únic, Unión
Patriòtica. Es tractava d’un partit governamental, sense un programa
definit i amb la missió de proporcionar suport social a la dictadura i de
seguir les directrius del poder. Els afiliats procedien fonamentalment de
les files del conservadorisme, dels funcionaris de l’administració i dels
cacics rurals.

42. La política econòmica i social
• La dictadura es va beneficiar de la bona conjuntura econòmica
internacional dels “feliços anys vint”. El règim va iniciar un programa de
foment de l’economia en el terreny industrial i el de les
infraestructures. Les principals idees seran la nacionalització
d’importants sectors de l’economia i la intervenció estatal. L’Estat va
assolir un gran protagonisme gràcies al foment de les obres públiques.
• Es va aprovar un Decret de protecció de la indústria nacional i es
concediren gran monopolis a Telefònica i CAMPSA. En el terreny agrari,
es promou el regadiu i es creen les confederacions hidrogràfiques.
• L’any 1929, es porta a terme una Exposició Internacional a Barcelona
amb fins propagandístics.

43. • En el terreny social, la dictadura va posar en marxa un model de
regulació del treball que pretenia eliminar els conflictes laborals per
mitjà de la intervenció de l’Estat. Amb aquesta finalitat, es creà
l’Organització Corporativa Nacional que agrupava els patrons i els
obrers en grans corporacions (sindicalisme vertical). La seva missió era la
reglamentació de salaris i de les condicions de treball, i també la
mediació i l’arbitratge en el cas de conflicte. Els anarcosindicalistes i els
comunistes van ser perseguits.

44. L’actuació anticatalana de la dictadura
• Mentre Primo de Rivera fou capità general a Catalunya no va
manifestar rebuig al catalanisme. Una part de la burgesia, i els dirigents
de la Lliga Regionalista van donar-li suport. Amb l’objectiu acabar amb
la conflictivitat obrera i garantir l’ordre social.
• Al mateix setembre de 1923 es publicà un decret per a la repressió del
separatisme. S’inicià un procés de desmantellament de les institucions
públiques i privades catalanes. Es van clausurar institucions
catalanistes, es va prohibir la llengua catalana i l’ús públic de la
senyera, la celebració de l’11 de setembre i els Jocs Florals.
• Es va imposar la censura a la premsa diària i a la publicació de llibres i
es produïren depuracions del magisteri i de les institucions educatives i
culturals vinculades a la Mancomunitat. La dictadura també mantenir
una dura pugna am el Col·legi d’Advocats i amb certs sectors
eclesiàstics. La persecució arribà al FC Barcelona.

45. L’oposició a la dictadura
• Van formar part de l’oposició a la dictadura alguns líders dels partits
dinàstics, republicans, catalanistes, comunistes, anarquistes, alguns
sectors de l’exèrcit i gairebé tots els intel·lectuals. Alguns dirigents dels
partits dinàstics van participar en conspiracions militars com a La
Sanjuanada (1926)
• La dictadura exercí un fort control sobre els intel·lectuals i el món
universitari per mitjà de la censura i de la limitació de la llibertat
universitària. El tancament d’algunes universitats, originà un gran
sindicat, la Federació Universitària Espanyola (FUE), de caràcter
republicà.
• Unamuno, Ortega y Gasset, Blasco Ibáñez i Menéndez Pidal van signar
el 1924 un manifest de protesta per la repressió de la dictadura sobre
la llengua i la cultura catalanes. Unamuno va ser desterrat a
Fuerteventura i Blasco Ibáñez va marxar a l’estranger.

46. • El conflicte més persistent va ser amb el republicanisme i el catalanisme.
Els republicans van organitzar l’Alianza Republicana que va aconseguir
unir les diverses faccions del republicanisme i desenvolupar una
campanya propagandística a l’exterior. La repressió a Catalunya va
provocar un distanciament notable de la societat catalana. L’oposició del
catalanisme d’esquerra i republicà encara va ser més decidida. El fet més
destacat va ser l’intent d’invasió armada de Catalunya des de Prats de
Molló protagonitzat per Estat Català, l’any 1926 i dirigit per Francesc
Macià que estava exiliat a França.
• La forta persecució de la CNT va agreujar l’enfrontament al seu interior
entre els qui defensaven posicions més possibilistes i els partidaris de
posicions radicals i violentes. Aquests últims van crear al 1927 la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
• El PSOE va canviar la seva posició cap al 1929 quan va rebutjar
obertament els intents continuistes del règim i es pronuncià a favor de
la república.
Els Solidaris

47. La caiguda del dictador
• Alfons XIII retirà la confiança al dictador, perquè creia que la monarquia també
estava en perill si el dictador continuava. El dictador dimití el 30 de gener del
1930.
• El general Berenguer va ser l’encarregat de substituir-lo amb la missió
d’organitzar un procés electoral progressiu que permeté els retorn a la
normalitat constitucional (Dictablanda). L’oposició va començar a organitzar-
se i republicans, catalanistes d’Esquerra i el PSOE signaren el Pacte de Sant
Sebastià (agost 1930), un programa per presentar-se a les eleccions i
constituir un comitè revolucionari (futur govern de la república). Els signants
es van comprometre a reconèixer el dret a l’autonomia de Catalunya, el País
Basc i Galícia.
• Berenguer va ser incapaç de complir la tasca encomanada i el 1931 va ser
substituït per un govern presidit per l’almirall Aznar que va convocar uns
comicis als tres nivells establerts: municipals, provincials i legislatius.
• Es va començar per les municipals que es consideraven menys perilloses per
a la monarquia. Però Alfons XIII s’havia compromès massa amb la dictadura i
les eleccions van ser presentades com un plebiscit a favor o en contra de la
monarquia.

48. • TOC DE QUEDA: es refereix a l'establiment d'una certa hora del dia, en certes ciutats o
estats i per diversos motius, a partir de la qual es prohibeix o limita als seus ciutadans la
lliure circulació per vies públiques. Normalment és una mesura governativa que, en
circumstàncies excepcionals, prohibeix el trànsit o permanència en l'espai públic durant
determinades hores, generalment nocturnes a partir de les 20:00 h. Usualment durant
el toc de queda se suspenen alguns drets individuals de tal manera que els membres de
les forces de seguretat de l'Estat poden dur a terme qualsevol acció contra els ciutadans
vetllant per la prevalença del compliment del toc de queda.
• LLEI MARCIAL: o estat de guerra és una situació d'excepció en l'aplicació de les normes
legals ordinàries d'un estat , normalment regulat a la seva constitució, en la qual
s'atorguen facultats extraordinàries a les forces armades o a la policia pel que fa a
l'administració de justícia i el manteniment de l'ordre públic. Casos usuals d'aplicació de
la llei marcial són la guerra o les revoltes. Implica una limitació i suspensió de
determinats drets que l'ordenació legal garanteix a l'individu, a més d'aplicar processos
sumaris en els judicis i càstigs severs superiors als que s'imposen en situacions normals.
En molts casos de llei marcial, entra en vigor la pena de mort per a determinats crims,
en estats que l'han abolit en l'ordenament legal ordinari. La Constitució Espanyola de
1978 no preveu aquesta situació d'excepció.
• ESTAT D’EXCEPCIÓ: Un estat d'excepció és un concepte en la teoria jurídica de Carl
Schmitt similar a un estat d'emergència , però en la que se suspèn l'estat de dret en el
nom del bé públic . L'Estat que es trobi en aquesta situació declara un règim d'excepció,
durant el qual se suspèn el lliure exercici d'alguns drets per part dels ciutadans. El
control de l'ordre intern pansa a ser controlat per les Forces Armades.