LA SEGONA REPÚBLICA

TEMA 7: LA SEGONA REPÚBLICA
1. La proclamació de la Segona República
El 12 d’abril de 1931 van celebrar-se les eleccions municipals a Espanya amb un elevat índex de
participació del 67%. Podien votar tots els homes majors de 25 anys i a les grans ciutats la
jornada va produir-se amb una transparència electoral infreqüent en l’Espanya restauracionista.
Les forces polítiques i l’opinió pública eren conscients que aquests comicis esdevindrien un
plebiscit sobre la continuïtat de la monarquia. Així, les eleccions d’abril de 1931 van convertir-
se en un referèndum popular sobre el model d’Estat.
Els partits col·ligats en el Pacte
de Sant Sebastià (republicans,
socialistes i nacionalistes) van
imposar-se a les grans ciutats,
obtenint la victòria en 41 de les
50 capitals de província, i a la
major part dels nuclis
industrials, mentre que al món
rural eren els monàrquics els
que van triomfar ja fos per
tradició o per pressions caciquils. Malgrat que el nombre de regidors monàrquics era superior al
de republicans en el conjunt del país, els resultats electorals van evidenciar que bona part de
l’electorat havia apostat per un canvi de règim.
En conseqüència, un cop coneguts els resultats, el 14 d’abril, els regidors electes de la localitat
guipuscoana d’Eibar van ser els primers a proclamar la República des de la plaça de
l’Ajuntament, i al llarg del dia ho van anar fent els regidors de moltes altres ciutats del país
(Barcelona, Sevilla, València, Saragossa, Sant Sebastià…), mentre la població sortia al carrer de
manera espontània i pacífica a celebrar-ho.
1

A Catalunya, les eleccions del 12 d’abril també van reflectir el sentit plebiscitari sobre la
monarquia. Els resultats de les eleccions van significar un clar triomf de l’Esquerra Republicana
i una inesperada derrota de la, fins aquell moment hegemònica, Lliga Regionalista. L’esclatant
victòria a les eleccions del 12 d’abril de 1931 va portar Francesc Macià, el gran vencedor de les
eleccions a Catalunya, a proclamar la República Catalana integrada en el si de la República
Federal Espanyola.
Davant la situació, amb la
bandera republicana onejant a
un gran nombre d’ajuntaments
espanyols, i per evitar una
confrontació sagnant entre
monàrquics i republicans,
Alfons XIII, assessorat pels
seus consellers el comte de
Romanones i el metge Gregorio
Marañón, va vore’s obligat a renunciar a la potestat reial i va abandonar el país en direcció cap a
l’exili francès. Tot i que inicialment Alfons XIII va mostrar-se contrari a abandonar el tron, els
militars (Sanjurjo) van fer-li veure que mantenir la monarquia suposaria anar a desembocar en
una guerra civil.
Aquesta era la seva reacció a l’ultimàtum que li havia llançat el Comitè Revolucionari dirigit per
Niceto Alcalá Zamora. A Madrid, els representants dels partits signants del Pacte de Sant
Sebastià van constituir un govern provisional, que el mateix dia 14 va fer-se càrrec del poder i
va proclamar oficialment la Segona República Espanyola. Romanones i Marañon van negociar la
transmissió de poders amb Alcalà Zamora que seria el primer ministre del nou govern republicà.
D’aquesta manera, el 14 d’abril va ser un dia de celebració generalitzada i que va transcórrer
sense actes de violència. Durant les següents setmanes el rei, des de l’exili, va aconsellar als
seus seguidors que acceptessin la nova República que havia arribat per la voluntat popular.
L’Església també va recomanar que es respectessin les noves institucions i des de l’anarquisme,
2

tot i que no acceptaven una república burgesa, inicialment no van atacar-la. Fins aquell moment
tot s’havia fet amb el màxim ordre possible i sense cap vessament de sang.
2. El govern provisional i la Constitució de 1931
Després de la proclamació de la República, el nou govern va establir un Estatut provisional (15
d’abril) i va convocar eleccions a Corts constituents pel 28 de juny. Les primeres mesures del
govern provisional responien a la nova situació: amnistia pels presos polítics, llibertats sindicals i
polítiques, nous càrrecs, negociacions amb nacionalistes catalans i bascos, sobretot els primers,
de cara a l'autonomia, protecció dels llauradors que no podien pagar les rendes, ...
Els comicis del 28 de juny van tindre un alt índex de participació (70,14%) i en els quals
s’imposarien per una àmplia majoria les forces d’esquerra amb 279 diputats sobre 464. Les
principals forces polítiques que van imposar-se a les eleccions de juny van ser els socialistes, en
representació de gran part de la classe obrera, i els radicals i radical-socialistes, els quals
representaven a una àmplia part de la petita i mitjana burgesia rural i urbana del país.
3

Resultats de les eleccions a Corts constituents de 28 de juny de 1931
PARTITS PERCENTATGE DE DIPUTATS
Esquerra 55,3% (263 diputats)
Partido Socialista (PSOE) 24,75%
Partido Radical Socialista 12,19%
Esquerra Republicana de Catalunya 6,6%
Acción Republicana 5,57%
ORGA 3,3%
Federals 2,89%
Centre i dreta 44,7% (154 diputats)
Partido Radical 19,21%
Partits Monàrquics 7,44%
Partido Republicano Conservador 5,57%
Partido Agrario 5,37%
Asociación al Servicio de la República 2,89%
Basco-navarresos 2,89%
Partido Liberal Demócrata 0,83%
Lliga Catalana 0,63%
Altres 0,4%
4

Constituïdes les Corts, el govern va restar en mans de la coalició vencedora, que va ratificar en
els seus càrrecs Niceto Alcalá Zamora, com a cap de govern, i la resta de ministres del govern
provisional. Les Corts van nomenar immediatament una comissió encarregada d’elaborar un
projecte de Constitució, la qual seria aprovada el desembre de 1931 després de llargs, intensos i
apassionats debats.
La Constitució de 1931, molt avançada al seu temps, tenia un fort caràcter democràtic i
progressista ja que va basar-se en bona part en l’exemple de la República de Weimar alemanya.
Això ja es feia evident en l’article primer del títol preliminar, el qual definia Espanya com “una
república de treballadors de totes les classes, que s’organitza en un règim de llibertat i de
justícia”.
La nova Constitució establia que tots els poders emanaven del poble i l’organització de l’Estat en
una configuració integral (ni centralista ni federal), dins de la qual s’acceptava la possibilitat de
constituir governs autònoms en algunes regions.
Els poders van dividir-se seguint el model clàssic. El poder legislatiu residia en les Corts,
constituïdes per una sola cambra amb àmplies atribucions. El poder executiu requeia en el
govern, format pel consell de ministres i el cap de govern, així com en el president de la
República, cap de l’Estat i representant institucional del país escollit per un mandat de 6 anys. I
el poder judicial es confiava a uns jutges independents.
La carta magna republicana també incloïa una àmplia declaració de drets i llibertats bàsics, a
més de mostrar una gran preocupació per les qüestions socials. Es garantia la igualtat absoluta
davant la llei, l’educació, el treball, la no discriminació per raons d’origen, sexe o riquesa i la
llibertat d’expressió, reunió i associació. S’establia el dret a vot des dels 23 anys de manera
igual, directa i secreta, i per primera vegada es concedia el dret a sufragi a les dones. També es
reconeixia la facultat del govern per expropiar béns d’utilitat social i es definia el treball com
una obligació social.
Finalment, la Constitució afirmava la laïcitat de l’Estat, ja que cap religió era declarada com
oficial, s’establia la separació Església-Estat i la llibertat religiosa, es declaraven els
5

eclesiàstics incapacitats per ensenyar, i es reconeixien el matrimoni civil i el divorci.
La Constitució de 1931, tot i que va ser aprovada per una àmplia majoria dels parlamentaris (368
vots), no va aconseguir el consens de totes les forces polítiques. Així, mentre republicans,
socialistes i nacionalistes la votaven favorablement, les dretes van mostrar el seu rebuig per la
laïcitat i la descentralització de l’Estat. A més, l’aprovació dels articles religiosos del text
constitucional va provocar la dimissió dels polítics catòlics que en aquells moments formaven
part del govern.
3. Forces polítiques i socials de la Segona República
Es fa molt difícil parlar d’un sistema de partits homogeni i estable en els anys de la Segona
República. El sistema electoral majoritari va impulsar la concentració de les forces polítiques
afins en funció dels grans temes a solucionar. En qualsevol cas, aquesta és una classificació en
funció del seu posicionament a la dreta o l’esquerra política.
3.1.Les formacions polítiques i sindicals d’esquerres:
• Izquierda Republicana: La IR va ser un partit de centreesquerra d’àmbit estatal creat el
1934 a partir de la convergència del partit Acción Republicana de Manuel Azaña, del
Partit Republicà Radical Socialista de Marcel·lí Domingo i de l’ORGA de Santiago Casares
Quiroga. Tenia una certa implantació entre les classes mitjanes i populars i comptava amb
el suport d’una bona part de la intel·lectualitat espanyola. Manuel Azaña va ser president
del govern (1931-1933) i, des de 1936, president de la República.
• Esquerra Republicana de Catalunya: ERC era un partit nacionalista català constituït el
1931. Integrava sectors nacionalistes radicals com l’Estat Català de Francesc Macià, vells
republicans històrics com el grup de L’Opinió, i petites formacions republicanes i
nacionalistes. El seu programa va atreure amplis grups de la petita burgesia, de la pagesia
i de la classe treballadora. Hegemònic durant tota l’etapa republicana, va aportar els dos
presidents que tindria la Generalitat (Macià i Companys), comptava amb una gran
militància (70.000 militants el 1933) i proposava un ampli programa de reformes
6

polítiques i socials.
• Esquerra valenciana: Fou fundada el 26 de juliol de 1934 per una escissió del Partit
d'Unió Republicana Autonomista (PURA), a causa de discrepàncies d'estratègia política.
La nova organització assumeix una confederació amb les nacions germanes de llengua
catalana, cosa que comportà en 1935 un procés de convergència amb Esquerra
Republicana del País Valencià (ERPV), partit promogut per Esquerra Republicana de
Catalunya en 1933 a Castelló de la Plana. Aquest procés conclogué amb la integració a EV
del sector més nacionalista d'ERPV, encapçalat per l'històric dirigent Gaetà Huguet i
Segarra. A les eleccions generals de l'any 1936 es presentà en la coalició del Front
d'Esquerres, del qual Vicent Marco obtingué l'acta de diputat, i s'integrà en el grup
parlamentari d'Esquerra Catalana, amb els diputats d'ERC. No obstant açò, la guerra civil
espanyola truncà diversos projectes polítics en què participava EV, el més important dels
quals era un projecte d'estatut d'autonomia valencià, davall del nom "Avantprojecte
d'Estatut d'Autonomía de la Regió Valenciana" (1937). Durant aquest període bèl·lic, EV
arriba al seu màxim creixement i a la seua major implantació, comptant-se ja amb més de
10.000 afiliats en 1937, i un nombre significatiu de col·lectius a les comarques
pertanyents a les demarcacions provincials de València i Castelló, i s'havien establert
contactes amb les comarques del sud.
• Partido Socialista Obrero Español: El PSOE era un partit marxista fundat el 1879 per
Pablo Iglesias. En els anys de la República va formar part dels governs de Manuel Azaña i
va agrupar dues tendències internes: un corrent socialdemòcrata, encapçalat per Julián
Besteiro i Indalecio Prieto, partidari de col·laborar amb els partits burgesos i consolidar
el règim republicà; i un corrent revolucionari, liderat per Francisco Largo Caballero, que
considerava la República com un instrument en el camí cap a l’Estat socialista. El PSOE
tenia una influència notable entre la classe treballadora.
• Unió Socialista de Catalunya: Era defensora d’una socialisme nacionalista i palesava un
arrelament i un protagonisme més gran que el PSOE a Catalunya en exercir com un
apèndix dels governs d’ERC.
7

• Partido Comunista de España: El PCE era un partit minoritari d’obediència soviètica,
nascut el 1921 arran d’una escissió del PSOE. Liderat per José Díaz i Dolores Ibarruri, va
començar a tenir força el 1934 i, especialment, a partir de l’esclat de la Guerra Civil.
• Partit Socialista Unificat de Catalunya: El PSUC va néixer el 1936 com a partit català
de l’esquerra comunista. Era el resultat de la unió de la Unió Socialista de Catalunya, la
Federació Catalana del PSOE, el Partit Català Proletari i el Partit Comunista de
Catalunya. Partits amb una militància escassa i poca influència política, amb la unificació i
l’esclat de la Guerra Civil el PSUC esdevindria, sota la direcció de Joan Comorera, un
partit rellevant en els governs de la Generalitat.
• Partit Obrer d’Unificació Marxista: El POUM va néixer el 1935 de la unió del Bloc
Obrer i Camperol i l’Esquerra Comunista. De tendència trotskista, sota la direcció
d’Andreu Nin i Joaquín Maurín, participaria en els governs de la Generalitat fins els Fets
de Maig de 1937. La seva incidència política va ser limitada.
• Unión General de Trabajadores: Sindicat socialista fundat el 1888, la UGT comptava
amb 277.011 afiliats el 1930. El seu secretari general era Francisco Largo Caballero. Va
convertir-se en la principal força sindical del nord i el centre d’Espanya. En aquest
període va estendre la seva influència al món rural a través de la Federación Nacional de
Trabajadores de la Tierra.
• Confederación Nacional del Trabajo: La CNT era un sindicat anarquista fundat el 1910.
Els seus principals punts d’influència es trobaven a Catalunya, Aragó, Llevant i Andalusia.
Dirigit per Àngel Pestaña y Joan Peiró, els anomenats trentistes, defensava una
orientació netament sindicalista i de caràcter moderat, alhora que mostraven un cert
suport a la República tot i defensar l’apoliticisme.
• Federación Anarquista Ibérica: La FAI era l’agrupació radical de l’anarquisme vinculat a
la CNT, partidària de la via insurreccional i armada. Fundada el 1927, estava dirigida per
Bonaventura Durruti, Francisco Ascaso i Joan García Oliver. El seu activisme violent va
posar en serioses dificultats els governs republicans.
8

3.2. Els grups polítics de centre-dreta:
• Partido Radical: Partit republicà de centre. Dirigit per Alejandro Lerroux, es mostraria
contrari a les reformes republicanes, tot derivant cap a posicions conservadores. Lerroux
arribaria a la presidència del govern durant el Bienni Negre.
• Partit d'Unió Republicana Autonomista (PURA) fou un partit polític format el 1908
d'una escissió d'Unió Republicana, degut a les diferències entre Vicente Blasco Ibáñez,
Nicolás Salmerón i Alejandro Lerroux. La seva ideologia es basava en el blasquisme i en el
seu programa pretenia l'establiment d'una república espanyola democràtica, la separació
de l'Església i l'Estat, la independència judicial, la creació de tribunals de comerç i
l'autonomia provincial i regional. Els caps del partit foren Adolf Beltran i Ibáñez, Joan
Barral i Pastor i Fèlix Azzati i Descalci. Durant la Segona República Espanyola, adoptà un
programa a la dreta del republicanisme i es vinculà novament al Partit Republicà Radical.
El seu cap fou Sigfrid Blasco-Ibáñez. Participà en el govern municipal de València, però el
seu declivi es precipità amb l'escàndol de l'estraperlo (1934-1935). El sector més
democràtic ingressà a la nova Unió Republicana de Diego Martínez Barrio i un altre sector
fundà Esquerra Valenciana. Això provocà que patís una forta davallada electoral a
les eleccions generals espanyoles de 1936.
• Derecha Liberal Republicana: Partit republicà de centre-dreta dirigit per Niceto Alcalá
Zamora i Miguel Maura, aviat es fracturaria. Eren partidaris d’una República moderada i
d’unes transformacions poc radicals.
• Dreta Regional Valenciana (DRV) fou un partit polític fundat a València el 1930. Va ser
actiu durant la Segona República Espanyola, aglutinant els sectors conservadors de la
burgesia agrària valenciana i petits i mitjans propietaris de les comarques del nord i
centre del País Valencià, mentre que a les comarques del sud, més industrialitzades la
seva força era menor. El seu portantveu era el Diario de Valencia i entre els seus caps
podem destacar Lluís Lúcia i Lúcia, l'empresari seder Josep Duato i Chapa, el fundador
delDiario de Valencia Manuel Simó i Marín (antic cap de Comunió Tradicionalista) i Ignasi
9

Villalonga i Villalba, president de la Cambra de Comerç i Indústria de València. Lluís Lúcia
i Lúcia era el cap del sector reformista d'inspiració socialcristiana, enfrontat sovint al
sector majoritari, que era més conservador. Era molt proper ideològicament a José María
Gil-Robles, també defensor de l'accidentalisme de les formes de govern; el fet que no es
definissin sobre monarquia o república els va fer sospitosos als ulls dels partits
d'esquerres. A les eleccions municipals espanyoles de 1931 va disputar l'electorat
al Partit d'Unió Republicana Autonomista (PURA) de Sigfrido Blasco-Ibáñez a les
comarques del centre i nord i va participar, juntament amb el PURA, en l'elaboració de
l'avantprojecte d'Estatut d'Autonomia de 1931, que fou abandonat per manca de suport.
Destacava pel seu eficaç aparell administratiu i fou considerat el partit millor vertebrat
de la dreta espanyola. A les eleccions de 1933 s'hi presentà com a part de la
coalició CEDA i va obtenir dos escons a Castelló, un a València capital, tres a València i
tres a Alacant, entre ells Duato, Lúcia i Villalonga, mentre que Simó n'era el cap al
consistori de València. Després de la victòria del Front Popular el 16 de febrer del 1936
es va cremar la seva seu. Durant la guerra civil espanyola molts dels seus membres, entre
ells Ignasi Villalonga i Villalba, Martí Domínguez Barberà o Josep Duato i Chapa, donaren
suport la sublevació militar, i en acabar molts d'ells ocuparen importants càrrecs locals
de la Falange Española. Manuel Simó i Marín fou executat per exaltats republicans
a València en començar el conflicte. Altres, com el propi Lluís Lúcia, foren repressaliats
per haver donat suport a la República.
• Partido Agrario: Formació caracteritzada per la seva violenta oposició a la Reforma
Agrària i la defensa dels interessos dels grans propietaris agraris. Liderat per Martínez
de Velasco.
• Confederación Española de Derechas Autónomas: La CEDA va ser una coalició electoral
de petits grups dretans, creada el 1933 per José María Gil Robles i no compromesa amb
el règim republicà, que tenia com a objectiu defensar els interessos dels grups de petits
propietaris agraris i de l’Església. Les seves bases es trobaven en el món rural i entre les
classes mitjanes del centre d’Espanya. Les joventuts del partit es presentaran com a
10

antirepublicanes i profeixistes.
• Lliga Catalana: La Lliga Regionalista canviaria la seva denominació el 1933, però seguiria
sent el partit de la burgesia industrial catalana liberal-pactista i dels grans propietaris
agrícoles. Segona força política a Catalunya, sota el lideratge de Francesc Cambó i Joan
Ventosa, seria partidària de qüestions com l’Estatut, però es mostraria contrària a la Llei
de Contractes de Conreus. No va participar dels governs de la Generalitat.
• Partido Nacionalista Vasco: El PNB arribava als anys de la República com una força
política conservadora pel que feia a la família, l’educació o les relacions laborals.
Posteriorment, l’objectiu d’aconseguir un Estatut d’autonomia pel País Basc acostaria el
partit cap a posicions polítiques més centristes sota el lideratge de José María Aguirre.
• Renovación Española: Partit liderat per José Calvo Sotelo, defensava obertament la
necessitat de liquidar el nou règim republicà per retornar a l’antic sistema monàrquic. Va
mostrar-se obert a posicions properes al feixisme.
• Comunión Tradicionalista: Partit carlí. Partidaris de la branca carlina dels Borbons
(Javier de Borbó), aspiraven a instaurar una monarquia tradicionalista i catòlica.
• Juntas Ofensivas Nacional Sindicalistas: Partit autoritari influenciat pel feixisme italià,
va ser liderat per Ledesma Ramos i Onésimo Redondo. Acabaria unint-se a Falange.
• Falange Española: Grup polític residual creat el 1933 per José Antonio Primo de Rivera.
D’ideologia feixista, presentava una ideologia antidemocràtica i una defensa a ultrança
del nacionalisme espanyol. Seria la base del partit únic del règim franquista (FET-JONS)
després de la seva fusió amb la Comunión Tradicionalista carlina el 1937.
11

4. La República d’esquerres: el bienni reformista
Amb l’aprovació de la Constitució de 1931, Niceto Alcalá Zamora va passar a ocupar la
presidència de la República i Manuel Azaña va convertir-se en cap del govern. S’iniciava una nova
etapa, entre desembre de 1931 i setembre de 1933, en la qual les forces republicanes
d’esquerra i els socialistes van impulsar un ambiciós programa de reformes, algunes ja iniciades
en el període constituent, que tenien com a objectiu modernitzar i democratitzar la societat
espanyola. Eren prioritàries les actuacions davant dels problemes agraris, militars, religiosos,
nacionals, socials i culturals.
4.1.La reforma agrària.
La reforma de la propietat de la terra va ser el projecte més ambiciós iniciat per la República.
Es volia posar fi al predomini del latifundisme existent a bona part del centre i el sud espanyol i
a la vegada millorar les condicions de vida dels pagesos més pobres, els jornalers. La reforma
era essencial degut al pes que l’agricultura tenia en l’economia espanyola, ocupant gairebé la
meitat de la població activa del país.
A través d’uns primers decrets, el socialista Largo Caballero, Ministre de Treball, va disposar
que els empresaris agraris havien de donar treball als jornalers del seu terme municipal, així
com que la jornada laboral havia de ser de vuit hores, i que s’havien de crear jurats mixtos per
arbitrar els salaris i la congelació dels
arrendaments. Aquestes mesures van
molestar l’Associació Nacional de
Propietaris de Finques que va endegar
una actitud de boicot sistemàtic
caracteritzada per la reducció de les
superfícies conreades i l’extensió dels
conreus extensius per tal d’utilitzar
menys mà d’obra, incrementant així el
nombre de camperols a l’atur.
12

Després d’aquestes primeres mesures, el març de 1932 van iniciar-se al Parlament les
discussions sobre el Projecte de Reforma Agrària. Igual que va passar amb l’Estatut
d’Autonomia de Catalunya, els debats van eternitzar-se per les discrepàncies polítiques, però el
cop frustrat de Sanjurjo va precipitar l’aprovació de la llei el mes de setembre.
Es pretenia expropiar amb la conseqüent indemnització milions d’hectàrees de finques que els
seus propietaris, fonamentalment latifundistes i nobles, no conreaven directament, amb
l’objectiu de redistribuir-les entre famílies camperoles o col·lectivitats d’agricultors. La llei
afectava aquelles províncies on predominava el latifundi (Andalusia, Extremadura, Ciudad Real,
Toledo, Salamanca i Albacete) i no solucionava els problemes dels petits propietaris castellans
ni dels minifundistes gallecs. En definitiva, no es tractava d’un canvi radical de la situació en el
camp ni d’una col·lectivització de la terra, sinó d’un intent per a modernitzar l’agricultura i de
millorar la situació social de la pagesia.
Per a portar a terme la redistribució de les terres va crear-se l’Institut de Reforma Agrària
(IRA). Però aquest va trobar-se amb múltiples i greus problemes a l’hora d’aplicar la reforma,
de manera que cap a finals de 1933 només s’havien expropiat unes 90.000 hectàrees i s’hi
havien assentat menys de 10.000 famílies (quan s’havien previst unes 60.000 anuals). D’aquesta
manera, la reforma agrària va passar de representar l’esperança en el nou règim a ser una de les
grans frustracions.
4.2 La reforma militar.
El govern republicà estava convençut que l’exèrcit necessitava una profunda transformació ja
que presentava problemes d’estructura i d’actitud: un excés de comandaments -macrocefàlia-
(195 generals i 17.000 oficials per 105.000 soldats), un material inadequat i antiquat, i uns
oficials que aixecaven dubtes al respecte de la seva predisposició a defensar la República. Es
pretenia impulsar una reforma que creés un exèrcit professional i democràtic.
Azaña, amb un decret de 1931, va intentar abordar la reforma de l’exèrcit disposant que tots
aquells oficials que no signessin la promesa “pel meu honor servir bé i fidelment la República”
podien causar baixa, però cobrant el seu sou íntegre. Amb aquest moviment van sortir uns
13

10.000 oficials, però això no va servir per neutralitzar l’exèrcit. A més, es van suprimir les
capitanies generals i l’Acadèmia Militar de Saragossa, dirigida en aquell moment pel general
Franco i viver dels sectors militars més propensos al colpisme, va ser clausurada. La reforma,
però, va tenir uns resultats limitats i va ser rebuda com una agressió per alguns sectors
militars.
4.3. La reforma religiosa.
Un dels primers objectius de la República va ser limitar la influència de l’Església i secularitzar
la societat espanyola. Així, l’article 3 de la Constitució deia que “l’Estat espanyol no té religió
oficial”. La reforma també va suposar la llibertat de culte, la supressió del pressupost del
clergat, l’establiment del matrimoni civil, la legalització del divorci, la secularització dels
cementiris i la dissolució de la Companyia de Jesús i la confiscació dels seus béns. A més, el
1933, va aprovar-se la Llei de Congregacions que prohibia a l’Església i a les ordres religioses
dedicar-se a l’ensenyament, al comerç i a la indústria.
Aquesta legislació, en una societat com l’espanyola dels anys trenta, d’absoluta majoria catòlica,
va convertir-se en la font d’innumerables conflictes. Bona part dels sectors catòlics van veure
en la reforma religiosa una agressió a les seves conviccions. A més, la jerarquia eclesiàstica
(amb l’excepció de Vidal i Barraquer) no va dubtar a l’hora d’exposar la seva hostilitat a la
República i posar els catòlics en contra del nou règim. Per exemple, el Primat d’Espanya, el
cardenal Segura, va publicar una violenta pastoral sobre la gravetat del moment en la qual
propugnava la unió defensiva dels catòlics per aturar les reformes, motiu per la qual el govern
va expulsar-lo del país.
Igualment, a mida que s’avançava en les reformes i l’Església s’oposava al règim, la radicalització
anticlerical s’accentuava. Així, el maig de 1931 una reacció popular i anticlerical va provocar
l’incendi d’un centenar d’edificis eclesiàstics com a conseqüència dels avalots a Madrid, Sevilla,
Còrdova, Màlaga, Sevilla, Alacant, Cadis, Múrcia i València, fet que va reafirmar l’Església i els
catòlics en els seus temors. En canvi, al nord peninsular i a Catalunya la calma va ser total.
14

4.4. La reforma de l’Estat centralista.
En el projecte polític republicà hi entrava la contemplació de la diversitat nacional dins
d’Espanya, tal i com s’havia recollit en el Pacte de Sant Sebastià primer i en la Constitució de
1931 després. Això, suposadament, comportava que qualsevol regió que ho sol·licités podia
accedir a l’autonomia.
L’esclatant victòria de les candidatures republicanes i d’esquerra a les eleccions del 12 d’abril
de 1931, triplicant el nombre de regidors aconseguits per la dreta, van portar Lluís Companys,
d'ERC a proclamar la República des de l'ajuntament de Barcelona. Poques hores després,
Francesc Macià, el màxim dirigent d’ERC, va proclamar la República Catalana integrada en el si
de la Federació de Repúbliques Ibèriques. Macià s’avançava així als esdeveniments que es
succeïen a Madrid, potser per poder negociar amb més força, i constituïa, el 15 d’abril, el seu
primer govern integrat per totes les formacions polítiques catalanes de caràcter progressista.
La iniciativa dels dirigents catalans, però, va provocar un conflicte amb el govern provisional de
la República perquè els acords del Pacte de Sant Sebastià fixaven que la descentralització de
l’Estat i la manera d’articular les diferents nacionalitats havien de ser establerts per la futura
Constitució. Passats uns dies el govern provisional espanyol va enviar tres ministres per
negociar. D’aquests contactes van sortir la substitució de la República Catalana per la concessió
immediata d’un règim d’autonomia concretat en el govern de la Generalitat i el compromís de
l’elaboració d’un Estatut d’Autonomia que seria aprovat pel govern espanyol després de ser
referendat pel poble català. Abans d'aprovar-se la Constitució l'anomenat estatut de Núria1
va
ser aprovat per una assemblea de representants dels municipis i, posteriorment per
referèndum2
. Però encara faltava el tràmit més feixuc: la seva aprovació per les Corts
espanyoles, i l'estatut partia de premises no reconegudes a la Constitució ja que defensava “el
dret que té Catalunya com a poble a l’autodeterminació” a la vegada que reconeixia Catalunya
com un “Estat autònom dintre de la República espanyola”. I és que el text partia de la base que
la República tindria un caràcter federal i que la sobirania, en conseqüència, residiria en el poble
1 Va ser elaborat a la Vall del Pirineu d'aquest nom.
2 El 26 de juliol el text de Núria va ser aprovat per 1.063 municipis catalans (98%); i el 2 d’agost de 1931, el poble
català es pronunciava a favor de l’Estatut amb un 75% de participació, i 595.205 vots a favor (99%) per només
3.286 en contra.
15

de Catalunya.
D’aquesta manera, la discussió a les Corts va ser llarga i els temes més polèmics van girar al
voltant de la llengua, l’ensenyament, l’ordre públic, la capacitat legislativa i la hisenda. Des de
Catalunya s’observava amb força desencís com el projecte avançava amb lentitud i amb
contínues modificacions del text original. I només els efectes de l’intent de cop d’Estat
protagonitzat pel general Sanjurjo, el 10 d’agost de 1932, sumats a la ferma defensa que
Manuel Azaña, cap del govern, va fer de l’autonomia catalana van ser capaços de crear un clima
polític favorable a la solució de la qüestió estatutària amb l’objectiu d’ampliar els suports a una
República que començava a veure’s amenaçada. L’Estatut aprovat a Madrid el 9 de setembre de
1932 (400 dies després d’haver-lo lliurat a les Corts), amb 334 vots favorables i 24 contraris,
havia estat retallat per uns diputats que tenien una concepció de l’Estat espanyol i el seu sostre
de competències molt allunyat del plebiscitat pels catalans. Tot i això, encara van conservar-se
institucions bàsiques com el Parlament i el Consell de govern de la Generalitat. Així, Catalunya ja
no era considerada un Estat autònom, sinó una regió autònoma. En el repartiment de
competències, l’Estat assumia en exclusiva la legislació en defensa, exèrcit, polítiques
aranzelàries, tributs, moneda, banca, legislació laboral i relacions amb l’Església. Per la seva
banda, corresponia a la Generalitat la legislació del dret civil, el règim administratiu intern de
Catalunya, l’ordre públic, obres públiques, l’administració de justícia i les relacions laborals. Els
conflictes entre la Generalitat i l’Estat s’haurien de resoldre mitjançant el Tribunal de
Garanties Constitucionals.
Catalunya va ser el primer territori va ser l’única nacionalitat que va aconseguir aquest
reconeixement abans de l’esclat de la Guerra Civil. Així, l’Estatut basc, ratificat pel poble en
plebiscit el novembre de 1933, no va ser aprovat fins a l’octubre de 1936. I l’Estatut gallec,
plebiscitat el juliol de 1936, no va ser aprovat fins el febrer de 1938.
4.5. La reforma laboral.
La millora de les condicions laborals va ser l’objectiu primordial del ministre socialista Francisco
Largo Caballero, tot i l’oposició de les organitzacions patronals a qualsevol tipus de reforma del
16

marc de les relacions laborals. Així, es va aprovar la Llei de Contractes de Treball, que regulava
la negociació col·lectiva, i la Llei de Jurats Mixtos, que atorgava a aquests jurats un poder
d’arbitratge vinculant en cas de conflictes laborals. La legislació laboral va completar-se amb
l’establiment de la jornada laboral de quaranta hores setmanals i l’augment dels salaris.
4.6 L’obra educativa i cultural.
L’acció de la República en el camp de l’educació va ser meritòria, tot promovent una educació
liberal i laica i garantint que l’Estat garantís el dret a l’educació per primer cop en la seva
història. Es pretenia estendre la cultura a les capes menys afavorides de la població, reduir el
40% d’analfabetisme i posar en marxa un programa modern d’educació que estigués a l’abast de
tota la població.
En el camp de l’escolarització van fer-se uns avenços notoris. Així, en els períodes de govern
d’Azaña van construir-se més escoles (10.000) que en els trenta anys anteriors. A més, van
crear-se places de mestres i aquests van veure millorat el seu salari, va ampliar-se el nombre
d’estudiants de secundària, van millorar-se les universitats i va crear-se un institut
d’investigacions científiques. En aquest període, el pressupost destinat a educació va
incrementar-se fins al 50%.
Una iniciativa singular de difusió cultural va
consistir en la creació de les Misiones
Pedagógicas, introduïdes l’estiu de 1933, que
tenien com a objectiu fer arribar la cultura als
nuclis de població més endarrerits mitjançant uns
5.000 grups ambulants de professors, estudiants
i intel·lectuals que portaven a aquestes zones
biblioteques ambulants, conferències, teatre i
cinema.
17

5. ELS PROBLEMES DE LA REPÚBLICA
5.1 Conflictivitat social i agitació antirepublicana
La conflictivitat social va ser una constant durant els anys de la Segona República. La lentitud
de les reformes, especialment en el cas de la reforma agrària, van provocar el desencís i la
impaciència de molts treballadors que es veien amenaçats per l’alt índex d’atur i observaven
amb impotència l’actitud de la patronal i dels propietaris agrícoles, contraris a qualsevol
negociació.
La generalització de la crisi econòmica, amb un augment important del nombre d’aturats, va
afavorir la creació d’un ambient de crispació social, sobretot tenint en compte que els
treballadors desocupats no tenien subsidi d’atur ni cap garantia social. Aquesta situació va
encoratjar la radicalització d’una part dels partits i dels sindicats d’esquerra i va aguditzar la
confrontació social, recuperats després dels anys de dictadura de Primo de Rivera i en
condicions per actuar.
Els dos grans sindicats existents, els anarquistes de la CNT i els socialistes de la UGT, no van
coincidir en la interpretació de la línea a seguir. Mentre que la UGT es mostrava predisposada a
col·laborar amb el govern, alguns sectors de la CNT, la força sindical més poderosa a Catalunya
durant els anys de la República, van veure en aquestes tensions l’ocasió idònia per portar a la
pràctica el seu projecte revolucionari i fomentar la conflictivitat laboral i la insurrecció pagesa
buscant la destrucció de l’ordre burgés.
L’evolució de la CNT reflecteix una mica la pròpia evolució de la Segona República. Inicialment,
el sindicat anarcosindicalista va acollir favorablement la instauració de la República, i, fins i tot,
la direcció va estar predisposada a abonar l’acció del naixent govern de la Generalitat, tot i que
va rebutjar ocupar la Conselleria de Treball que li va oferir el president Macià.
Progressivament, però, els elements més radicals, membres de la FAI com Durruti, van assolir
el control del sindicat, tot imposant la via revolucionària a la via sindicalista i la lluita dins del
règim burgués defensada per homes com Pestaña, Peiró i Arín, fet que va portar a la ruptura
dels segons a través de la publicació del Manifest dels Trentistes l’agost de 1931.
18

Poc després d’haver-se proclamat la República, la població treballadora ja va començar a
mostrar la seva impaciència i van esclatar conflictes, com les vagues a Pasajes, Màlaga, Sevilla,
Gijón, que van suposar violència i morts. El malestar va anar expandint-se a la vegada que la
desconfiança i el recel es generalitzaven, arribant al punt que el 1932 el govern va haver de
prohibir les manifestacions de la jornada del Primer de Maig per por a les alteracions de l’ordre
públic. Així, les vagues, les insurreccions i les ocupacions de terres van anar augmentant
progressivament: 402 vagues el 1930, 734 vagues el 1931 i 1.127 vagues el 1932.
A Catalunya també van produir-se incidents, els més destacats d’aquests el setembre de 1932,
quan, en una vaga general convocada per la CNT, va haver d’intervenir la policia ocupant el local
del sindicat de la construcció. Van produir-se vuit morts i molts dels treballadors van ser
empresonats. El propi president Macià va involucrar-se, tot i que encara no tenia cap poder
estatutari, demanant l’alliberament dels treballadors però sense aconseguir-lo.
Les tensions socials, però, van assolir el seu punt àlgid a partir de 1933, quan als intents
revolucionaris de la CNT s’hi van afegir els sectors més radicals del socialisme de la UGT
liderats per Largo Caballero, especialment a través de l’organització socialista del camp, la
19

Federación Nacional de Trabajadores de la Tierra, que comptava amb més de 450.000
membres. També el Partit Comunista de José Díaz, fins aquell moment un element residual amb
molt poca incidència, va veure com la seva afiliació creixia en aquest període.
El gener de 1933, a la conca minera de l’Alt Llobregat, novament els anarquistes de la CNT van
propiciar una sublevació dels obrers. L’aixecament revolucionari va comportar que, al llarg d’una
una setmana, es proclamés el comunisme llibertari a poblacions com Sallent, Fígols o Cardona.
Les forces d’ordre públic van restablir la situació, aquest cop sense morts, però amb molts
deportats cap a Guinea. Quedava de manifest que la CNT havia optat clarament per la via
insurreccional per assolir la revolució social enfront de la legalitat democràtica.
La CNT del camp també va mostrar una actitud negativa, impulsant constantment conflictes que
no van donar cap treva a la República. Mitjançant ocupacions de finques, assalts als
ajuntaments, incendis de cortijos i registres de la propietat, i manifestacions violentes per
proclamar el comunisme llibertari en diferents pobles de Còrdova, de Toledo, de Jaén,
Salamanca, Badajoz (Castilblanco) i Logroño (Arnedo), entre d’altres, que sempre anaven
seguides de la intervenció de la Guàrdia Civil, fet que no feia més que radicalitzar les posicions.
Un aixecament anarquista a Casas Viejas
(Cadis) i la repressió duríssima que el va
seguir amb la intervenció de la força
pública produint ferits i morts van ser
alguns dels motius que portarien a la
dimissió d’Azaña i del seu govern,
desacreditat per les dures mesures
policials adoptades per restablir l’ordre
públic, donant pas a unes noves eleccions
el novembre de 1933 que donarien pas al triomf de les dretes.
20

En aquest context de creixent agitació social, la Renovación Española de José Calvo Sotelo, la
Comunión Tradicionalista carlina i, en especial, els grups feixistes de Falange i les Juntas
Ofensivas Nacional Sindicalistas, tot i que eren forces clarament minoritàries, van realitzar una
intensa activitat d’agitació contra els que ells consideraven els enemics d’Espanya: el marxisme i
el perill de la revolució bolxevic. Amb les seves accions van crear un clima de crispació i de
temor que va ser aprofitat per la dreta per atacar el govern.
Alguns sectors de l’exèrcit van voler aprofitar el descontentament creixent dels grups més
conservadors de la societat per les reformes militar i agrària d’Azaña juntament amb el
projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya i la laicització de l’Estat. Així, l’agost de 1932, el
general José Sanjurjo va protagonitzar un intent de cop d’Estat amb la pretensió de forçar el
gir polític de la República cap a la dreta. El cop, la Sanjurjada, va fracassar estrepitosament i
Sanjurjo va ser empresonat. La seva rebel·lió s’havia demostrat prematura perquè els grups
socials de la reacció que poguessin haver-li donat suport encara no estaven prou units, però va
obrir un perillós camí per a l’evolució de la Segona República que es concretaria amb la creació
de la clandestina Unión Militar Española profundament reaccionària i antireformista.
21

5.2. La Gran Depressió i els seus efectes sobre l’economia espanyola
La proclamació de la Segona República va coincidir en el temps amb la fase més greu de la Gran
Depressió econòmica generalitzada després de la crisi de 1929, fet que va tenir uns efectes
molt negatius per a l’estabilitat social. Si bé aquesta crisi no va incidir en l’economia espanyola
amb la mateixa força que en d’altres països occidentals perquè l’economia estatal tenia una
relació més reduïda amb el mercat internacional, indubtablement els seus efectes es van fer
notar impossibilitant el creixement econòmic.
Les conseqüències de la Gran Depressió, a nivell econòmic, per a Espanya van ser una reducció
de les exportacions agrícoles, la disminució de les inversions estrangeres i la interrupció de les
emigracions i la repatriació d’emigrants provinents d’Europa i Amèrica. Així, la crisi econòmica
mundial va agreujar els problemes interns del país: atur agrícola, repartiment desigual de la
terra, manca de competitivitat internacional i dèficit de la balança comercial. I a aquestes
dificultats cròniques de l’economia espanyola s’hi van afegir els problemes derivats de la política
republicana.
El creixement generalitzat dels salaris industrials i agrícoles decretat pel govern progressista
del primer Bienni va tenir efectes positius en elevar la renda dels treballadors i permetre
incrementar la demanda de béns de consum (tèxtil, alimentació), però no va anar acompanyada
d’un creixement paral·lel de la productivitat, fet que va comportar una reducció dels beneficis
de les empreses. Aquesta política va provocar el descontentament i la desconfiança dels
empresaris industrials i dels propietaris agrícoles que van reduir la inversió privada de forma
espectacular.
A nivell pressupostari, el govern va optar per una política de disminució de la despesa pública
amb l’objectiu d’alleujar el dèficit heretat dels anys de la dictadura de Primo de Rivera i
aconseguir l’equilibri dels pressupostos de l’Estat. Tanmateix, la disminució de la inversió pública
va tenir repercussions negatives en sectors com la siderúrgia i la construcció naval que depenien
d’aquesta inversió, a la vegada que es va reduir l’oferta de llocs de treball.
A Catalunya, la crisi econòmica va deixar-se sentir especialment en el sector agrari, amb un
22

descens accentuat de les vendes a l’exterior d’oli, ametlles i vi. En canvi, la producció industrial
va veure’s menys afectada ja que la seva orientació cap al mercat peninsular li va permetre
recuperar-se amb més facilitat de la caiguda de les exportacions. Tot i això, la reducció del
consum en els mercats interiors va fer trontollar el teixit industrial català, sobretot en els
sectors del tèxtil i la metal·lúrgia, fet que va traduir-se en un augment de l’atur.
A més, i com a resultat de la baixada de les accions a la borsa i la retirada de dipòsits en els
bancs, va esclatar una greu crisi financera, de la qual van ser víctimes el Banc de Catalunya i els
seus associats, el Banc de Reus i el Banc de Tortosa. La manca d’un sistema financer poderós va
privar dels crèdits que haurien calgut per a iniciar la reactivació de l’economia catalana.
6. La República de dretes. El bienni conservador (1933-1935)
Al llarg de 1933 la República va entrar en crisi. El proletariat, tant l’anarquista (CNT) com el
socialista (UGT), va desentendre’s dels objectius republicans i va practicar una estratègia
revolucionària; els tradicionalistes i les elits econòmiques, socials i ideològiques (Església, grans
propietaris, organitzacions patronals, etc.) s’aglutinaven en la idea d’enderrocar les reformes
dels primers governs republicans; i els mateixos republicans dubtaven del camí a seguir.
D’aquesta manera, el president de la República, Alcalá Zamora, va fer dimitir Azaña per la seva
complaença amb els socialistes i va encarregar Martínez Barrio la formació d’un govern integrat
exclusivament per republicanistes. El projecte, però, va resultar inviable i l’octubre de 1933 les
Corts van ser dissoltes i van convocar-se noves eleccions pel 19 de novembre.
Al llarg de 1932 les dretes s’havien reorganitzat després de la desfeta republicana. Així, el
centredreta espanyol va reestructurar-se al voltant del Partit Radical d’Alejandro Lerroux, que
va atreure grups d’empresaris, comerciants i propietaris agrícoles, que no s’oposaven tant al
règim republicà com a la seva tendència esquerranosa. D’altra banda, el 1933, els sectors
catòlics i conservadors van mobilitzar-se molt activament contra la política social, religiosa i
autonòmica dels governs d’esquerres, donant lloc a la creació d’un nou partit, la Confederación
Española de Derechas Autónomas (CEDA) sota el lideratge de José María Gil Robles.
23

Les eleccions de 1933 van estar marcades per la fragmentació dels partits d’esquerres en un
sistema electoral que primava les coalicions. Si aquest sistema havia beneficiat a l’esquerra el
1931, el 1933 va ser la dreta qui va beneficiar-se del sistema electoral. Així, les dretes
arribaven a la convocatòria electoral amb un front electoral unificat en moltes circumscripcions
amb un programa encaminat a revisar la legislació laica i socialitzant, amnistiar els revoltats del
cop militar d’agost de 1932 i defensar els interessos econòmics tradicionals del país. Per
contra, les esquerres, enfrontades pels conflictes socials dels anys anteriors, van presentar-se
desunides. A més, la CNT va optar per defensar l’abstenció.
Les eleccions generals van comptar amb la novetat que les dones van tenir l’oportunitat de votar
per primer cop en la història d’Espanya. Tot i això, l’abstenció va ser força elevada (23%). El
resultat va ser la victòria dels partits del centredreta, inaugurant dos anys de govern
conservador que passarien a la història amb el nom de Bienni Negre encunyat per les esquerres.
Les eleccions generals del 19 de novembre de 1933
Partit Socialista 11,98%
Izquierda Republicana 1,44%
Partit Radical Socialista 0,61%
Federals 0,41%
Partit Comunista 0,20%
Altres 1,02%
CEDA 23,34%
Falange Española 0,20%
Altres 14,46%
24

Dues forces polítiques van sortir com a vencedores de les eleccions de 1933: el Partit Radical
de Lerroux i la CEDA de Gil Robles. Davant dels resultats, el president de la República, Alcalá
Zamora, temorós de les pretensions de la CEDA de reformar la Constitució, va confiar la
formació del govern als radicals de Lerroux. Aquest, però, comptaria amb el suport
parlamentari de la CEDA a canvi de la promesa de la rectificació immediata de les reformes del
bienni d’esquerres.
D’aquesta manera, el govern de Lerroux posava en marxa la rectificació de l’anterior obra
republicana. La seva primera mesura va ser l’ajornament de la reforma agrària: va fixar-se la
devolució de terres a la noblesa, va anul·lar-se la cessió de les propietats mal conreades, va
desposseir-se dels drets d’uns 100.000 camperols que s’havien assentat en grans latifundis
andalusos i va autoritzar-se la lliure contractació, mesura que va comportar una baixada dels
salaris dels camperols.
Igualment, el govern va intentar contrarestar la reforma religiosa mitjançant l’aprovació d’una
partida pressupostària de culte i clergat i amb l’inici de negociacions amb la Santa Seu per
signar un nou concordat. Igualment va posposar-se el programa que preveia la substitució de les
escoles religioses per escoles laiques.
25

En relació a l’exèrcit, va aprovar-se una amnistia pels revoltats que s’havien sublevat juntament
amb Sanjurjo l’agost de 1932 i pels col·laboradors amb la dictadura de Primo de Rivera, el que
va la suposar la recuperació de terres per part dels nobles i restitució en el seu lloc dels
militars rebels.
D’altres mesures conservadores del Bienni Negre van ser la reducció del pressupost en
educació, la reducció dels salaris, l’acomiadament dels treballadors que haguessin destacat en la
defensa de la legislació reformista, la paralització del procés autonòmic basc i l’alentiment dels
traspassos a la Generalitat de Catalunya.
El gir conservador i l’obstrucció del procés reformista que s’havia encetat en el primer bienni
republicà van comportar una radicalització de les posicions del PSOE i de la UGT. L’ala més
esquerrana del socialisme, liderada per Largo Caballero, va proposar deixar de col·laborar amb
les forces polítiques burgeses i va propugnar la revolució social, tot apropant-se a les posicions
anarquistes. Com a conseqüència, una proliferació de vagues i conflictes van esclatar al país al
llarg de 1934.
Davant la mobilització obrera, la CEDA va reclamar a l’executiu radical una acció repressora
més contundent en qüestions d’ordre públic i va exigir participar directament en el govern fent
servir l’amenaça de retirar el seu suport parlamentari al govern. Lerroux va haver de cedir
davant de les pretensions de Gil Robles i, el 5 d’octubre de 1934, va atorgar tres carteres
ministerials a la CEDA. L’esquerra va interpretar l’entrada de la CEDA al govern com una deriva
del règim cap al feixisme i no trigaria a reaccionar, donant lloc a la revolució d’octubre.
7 Els fets d’octubre de 1934
El 4 d’octubre de 1934, sota la presidència de Lerroux va formar-se un nou executiu
conservador en el qual la CEDA de Gil Robles finalment accedia a les responsabilitats de govern.
Però, per amplíssims sectors del país la CEDA i el seu líder representaven la fi de les
transformacions socials republicanes, ja modificades des de la victòria electoral de les dretes
el 1933. Fins i tot, des de l’esquerra va interpretar-se l’entrada de la CEDA al govern com una
deriva del règim cap al feixisme que, a més, amenaçava l’autonomia catalana.
26

L’endemà mateix de la formació del nou govern, per iniciativa de la UGT i l’ Aliança Obrera (una
conjunció d’organitzacions obreres), va esclatar una vaga general per impedir la consolidació del
govern radical-cedista. El moviment, però va fracassar com a conseqüència de la manca de
coordinació i per la resposta contundent del govern, que va decretar l’Estat de guerra.
Tanmateix, els esdeveniments van assolir un relleu especialment greu a Astúries i Catalunya.
7.1.La revolució d’Astúries.
L’octubre de 1934, la direcció proletària del
procés revolucionari a càrrec d’Aliança Obrera va
donar a la insurrecció un caràcter de presa del
poder polític. Així, els miners asturians van
protagonitzar una revolució social, fruit de
l’acord previ entre anarquistes, socialistes i
comunistes. Columnes de miners armats van
ocupar els pobles de la conca, van prendre gran
part de les casernes de la Guàrdia Civil i van
substituir els ajuntaments per comitès
revolucionaris que van assumir el proveïment
d’aliments, el funcionament dels transports i el
subministrament d’aigua i electricitat.
Els miners, disposats a defensar la revolució van posar setge a la ciutat d’Oviedo i van
enfrontar-se amb les forces d’ordre. Per tal de reprimir la revolta, el govern va enviar la Legió,
comandada pel general Franco, des del front colonial africà. La resistència dels prop de 30.000
miners asturians va perllongar-se durant deu dies.
Finalment, la contraofensiva del govern republicà va aconseguir la rendició dels insurrectes
després de la intervenció de l’exèrcit i una duríssima repressió. Més de 1.000 miners van morir
en la revolució asturiana, molts com a conseqüència d’execucions sumaríssimes, van produir-se
prop de 2.000 ferits i unes 5.000 persones (sindicalistes i altres “sospitosos”) van ser
27

detingudes. Aquests fets van desfermar una campanya internacional de solidaritat amb les
víctimes
7.2. Els fets del 6 d’octubre a Catalunya.
El descontentament davant del rebuig a la Llei de Contractes de Conreu més la incorporació dels
membres de la CEDA al govern de Madrid va provocar que, el 6 d’octubre, en declarar-se la vaga
general revolucionària contra el nou govern, Lluís Companys declarés, com ja ho havia fet
Francesc Macià, tot i que en unes altres circumstàncies, l’Estat Català dins la República Federal
Espanyola. A més, Companys va instar els dirigents antifeixistes a establir un govern provisional
de la República a Catalunya a l’espera del triomf de la vaga general.
L’Estat Català va durar deu hores. El moviment català va quedar aïllat i sense el suport de la
CNT, que va rebutjar de participar en la revolta perquè desconfiava de la Generalitat.
Igualment, la població va mostrar un escàs suport a la rebel·lió. A més, els partidaris de la
proclama revolucionària, a més de presentar-se desorganitzats, no esperaven una resposta
ràpida i contundent com la que va viure’s un cop que l’Estat va declarar l’Estat de guerra.
L’exèrcit va ocupar ràpidament els punts neuràlgics de Barcelona sota el comandament del
general Batet.
L’exèrcit va sufocar ràpidament l’aixecament després de disparar unes poques canonades i
trobar escasses resistències a les Rambles, on un grup de nacionalistes va enfrontar-se a les
tropes. Sense possibilitat de victòria, el govern de la Generalitat i el de l’Ajuntament barceloní
van rendir-se. Els caps de la revolta, encapçalats pel president Companys, van ser empresonats
al vaixell Uruguay, al mateix temps que la CNT donava per ràdio l’ordre de tornar al treball. Més
de 3.500 persones van ser detingudes, entre ells tots els membres del govern de la Generalitat
així com tots els diputats, alcaldes i regidors que havien donat suport a la insurrecció i els
dirigents més destacats dels partits i els sindicats d’esquerres. Azaña, que es trobava a
Barcelona, també va ser empresonat.
28

7.3. Les conseqüències dels fets d’octubre.
Les conseqüències van ser dramàtiques, ja que el govern català va ser jutjat i els seus membres
condemnats a trenta anys de presó, mentre que l’Estatut era suspès i la Llei de Contractes de
Conreu definitivament anul·lada. Així, entre l’abril de 1935 i el febrer de 1936, Catalunya va
passar a ser governada per una coalició dels radicals i la CEDA, amb el suport de la Lliga que,
malgrat la col·laboració, no va aconseguir reimplantar l’Estatut.
A més, com a conseqüència de la revolució d’octubre, la CEDA va augmentar la seva influència en
el govern i va mostrar-se partidària d’aplicar les condemnes amb rigor i de procedir a una
reorientació de la política del govern. Es van tornar les propietats als jesuïtes i es va nomenar
Gil Robles com a Ministre de la Guerra, a la vegada que Franco, recompensat per la repressió de
l’aixecament asturià, es convertia en cap d’Estat Major. Posteriorment, el juliol de 1935, la
CEDA va presentar una proposta per a modificar la Constitució on es recollia la revisió del
sistema autonòmic, l’abolició del divorci i la impossibilitat de l’expropiació de terres.
8. La victòria del Front Popular
La tardor de 1935 va esclatar una forta crisi de govern. El Partit Radical va veure’s afectat per
un seguit d’escàndols de corrupció, com el cas de l’estraperlo (una ruleta trucada que,
mitjançant suborns, s’havia implantat en diferents casinos espanyols) i els casos de malversació
de fons públics per part de diferents polítics radicals (afer Nombela). Aquests escàndols van
agreujar les diferències a l’interior de la coalició governamental ja que Lerroux havia perdut la
seva legitimitat.
Així, els escàndols en els quals va veure’s immers el govern d’Alejandro Lerroux i la progressiva
descomposició de les forces dretanes van dur al president de la República, Niceto Alcalá
Zamora, el qual va negar-se a permetre que Gil Robles esdevingués el cap del govern, a convocar
unes noves eleccions pel 16 de febrer de 1936.
Tot i que la campanya electoral va ser curta, aquestes eleccions es van presentar com una clara
polarització de la vida política espanyola. Així, com que el sistema electoral obligava a les grans
29

aliances electorals per aconseguir la victòria, les forces progressistes i obreres van seguir
l’exemple europeu i van crear una àmplia coalició, el Front Popular, que pretenia recuperar el
poder i continuar la tasca reformista anterior al Bienni Negre.
Enfront, la dreta va articular-se al voltant de la CEDA i el seu Bloque Nacional. El programa de
les dretes es centrava en la denúncia del perill que significaria una victòria de les esquerres, en
la defensa de la propietat, de la religió, de la família, de l’ordre i de la unitat d’Espanya.
A Catalunya aquestes coalicions també es van formar, però a causa del poc pes que tenien els
partits obreristes –la CNT es manifestava com una formació clarament apolítica i era el sindicat
que aglutinava la major part del moviment obrer– va anomenar-se com a Front d’Esquerres. El
seu programa demanava el restabliment de l’Estatut d’Autonomia i les llibertats democràtiques,
l’amnistia dels presos polítics, l’aplicació de la Llei de Contractes de Conreu i la readmissió dels
obrers acomiadats per motius polítics durant el bienni conservador. Enfront s’hi trobava la
coalició dretana del Front Català d’Ordre, encapçalada per la Lliga.
Les eleccions generals de febrer de 1936:
Partido Socialista 18,18%
Izquierda Republicana 16,73%
Unión Republicana 7,43%
Partido Comunista 3,51%
Altres 3,71%
CEDA 17,35%
Altres 11,98%
30

En les eleccions, amb una participació del 72% del cens, el Front Popular va obtenir el 48% dels
vots, convertint-se en la força política guanyadora amb 257 diputats al parlament. Les
esquerres havien triomfat a més de la meitat de les circumscripcions i a totes les ciutats de
més de 150.000 habitants. Per la seva banda, la dreta va obtenir el 46,5% dels sufragis que es
traduïen en 196 diputats.
Les eleccions a Catalunya també van suposar un rotund triomf del Front d’Esquerres: la coalició
va obtenir el 58,9% dels vots (el que suposaven 41 escons dels 51 en joc a Catalunya) davant del
41% assolits pel Front Català d’Ordre, la coalició dretana encapçalada per la Lliga. A més, les
esquerres van ser majoritàries a totes les circumscripcions catalanes.
Les conseqüències de la victòria no van fer-se esperar. D’acord amb el que s’havia acordat en el
programa del Front Popular, el nou govern va quedar format exclusivament pels republicans
d’esquerra (Izquierda Republicana i Unión Republicana), mentre que els socialistes i els altres
partits integrants de la coalició es comprometien a donar el seu suport al govern. Manuel Azaña
era elegit com a nou president de la República, amb gran oposició per part de la dreta, i
Santiago Casares Quiroga es convertia en el nou cap del govern3
.
3 L'intent de crear un govern fort amb la presència del PSOE i sota la direcció d'Indalecio Prieto va fracassar a causa de l'oposició
del sector socialista de Largo Caballero.
31

9. El govern del Front Popular
Després de la victòria electoral, el nou govern del Front Popular, presidit per Santiago Casares
Quiroga, va posar ràpidament en marxa el programa pactat per la coalició electoral d’esquerres.
Així, es va decretar una amnistia per als més de 30.000 presos polítics i es va obligar les
empreses a readmetre els obrers que havien estat acomiadats per motius polítics arran de les
vagues d’octubre de 1934. Igualment, els regidors dels ajuntaments suspesos després dels fets
d’octubre van ser reintegrats en els seus càrrecs. A Catalunya, després de l’amnistia, l’Estatut i
el govern de la Generalitat van ser restablerts pel govern frontpopulista, reprenent-se
l’autonomia amb Lluís Companys de president després d'eixir de la presó.
A continuació, el govern espanyol d’esquerres va reprendre la tasca reformista interrompuda el
1933. Així, el parlament espanyol va iniciar les discussions per aprovar l’Estatut basc i convocar
un referèndum sobre l’Estatut gallec; va impulsar-se la reforma agrària amb l’assentament de
més de 70.000 camperols sobre unes 230.000 hectàrees; l’anterior legislació en matèria
religiosa va ser restablerta; va reposar-se la coeducació i van crear-se més de 5.000 places de
mestres.
Tanmateix, l’arribada al govern de les esquerres no va portar la pau social al país, sinó que va
significar el desenvolupament definitiu de les contradiccions socials i polítiques del període
republicà. Amb la victòria del Front Popular va encetar-se una etapa de gran inestabilitat social
que preludiava l’esclat de la Guerra Civil. I és que només entre els mesos de febrer i juliol de
1936 van convocar-se arreu de l’Estat 113 vagues generals i van produir-se 1.287 ferits i 269
morts.
La constitució d’un nou govern d’esquerres no va evitar l’increment dels moviments vaguístics,
les manifestacions multitudinàries i els enfrontaments amb la política. Esperançats per les
noves perspectives de canvi que suposava el govern del Front Popular, els elements més radicals
de la CNT van defensar la necessitat de protagonitzar accions revolucionàries. També un sector
del socialisme va orientar-se cap a posicions radicals i properes a les dels comunistes. En
conseqüència, a algunes ciutats van convocar-se vagues per demanar la millora de les condicions
32

laborals, i al camp jornalers d’Andalusia i Extremadura van iniciar l’ocupació de terres.
Igualment, la nova situació va ser rebutjada per les dretes, temoroses de la revenja de
l’esquerra política. Molts propietaris de terres van oposar-se a la reimplantació de la reforma
agrària, alguns empresaris industrials van tancar les seves fàbriques i van expatriar capitals, i
l’Església va llançar campanyes contra la República perquè s’havia recuperat l’anterior legislació
en matèria religiosa.
En aquest moment Falange Española va fomentar un clima d’enfrontament civil i de crispació
política. Utilitzant la dialèctica dels “punys i les pistoles” defensada per José Antonio Primo de
Rivera, grups de falangistes van formar patrulles armades i escamots que van protagonitzar
accions violentes contra els líders d’esquerres, que eren contestades de la mateixa manera pels
militants més radicals de l’esquerra. Aquest ambient, qualificat per alguns autors de “primavera
tràgica”, contrastava amb l’aparent normalitat que existia a zones com Catalunya, on després de
la restauració de l’autogovern la Llei de Contractes de Conreu estava novament en vigor, el
govern de Companys i l’ERC havien moderat el seu discurs, i la Lliga assumia un paper centrista
abandonant l’opció radical adoptada per les dretes espanyoles a la vegada que es mostrava
predisposada a col·laborar amb el govern per consolidar l’autonomia. D’aquesta manera, tot i
l’existència de conflictes laborals, i amb l’excepció de fets com l’assassinat dels germans Badia
a mans d’elements radicals de la FAI, a Catalunya no va desenvolupar-se un clima de crispació i
d’enfrontament entre dretes i esquerres com el que s’estava produint a d’altres punts de l’Estat
espanyol. A València, els sectors més oberts de la dreta que representaven Ignasi Villalonga,
Joaquim Reig o el mateix Luís Lucia (de la Dreta Regional Valenciana) eren arraconats pels
sectors més reaccionaris dels seus grups, orientats cada vegada més cap a la defensa de
l'alçament militar contra la República.
La creació d’un clima de violència a Espanya era una estratègia que afavoria els sectors decidits
a organitzar un cop d’Estat contra la legalitat republicana. La mateixa nit de les eleccions de
febrer, Franco va intentar declarar l'estat de guerra. I des de març un grup de militars, on
després es va incorporar (i dirigir) el general MOLA, va començar una conspiració militar per
33

reinstaurar l'ordre4
. Per això, els militars més predisposats a un possible cop d’Estat van ser
allunyats dels centres de poder: Franco va ser destinat a les Canàries, Goded a les Balears i
Mola a Pamplona. Tanmateix, el govern no va atrevir-se a destituir-los dels seus càrrecs
militars. La conspiració militar comptava també amb el suport de les forces de la dreta:
monàrquics, carlins, falangistes, bona part de la CEDA. Es van establir contactes amb
l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista. Però les discrepàncies sobre el règim posterior a la
sublevació van retardar la data del cp d'estat. La mort a mans de guàrdies d'assalt del dirigent
monàrquic Calvo Sotelo (14 de juliol) a Madrid com a resposta de l'assassinat del tinent
socialista Castillo pels falangistes va accelerar la sublevació. Aquesta es va produir el 17 de
juliol al Marroc i el 18 a la península. El fracàs del cop d'estat va significar l'inici de la Guerra
Civil.
4 El pla era un pronuciamiento a totes les guarnicions, especialment a les de Madrid, Barcelona i amb especial protagonisme de
l'exèrcit d'Àfrica, comandat per Franco.
34

ANNEXOS
La crisi de la República i les causes de la Guerra Civil segons Manuel Azaña
El 1939, poc després d’iniciar el camí cap a
l’exili francès del qual mai retornaria, Manuel
Azaña, el ja dimitit president de la Segona
República, va escriure un llarg article (que no
va arribar a publicar-se en el seu moment) en
el qual, tot dirigint-se a la opinió pública
internacional, apuntava quines, segons la seva
opinió, havien estat les causes que havien
conduit a l’esclat de la Guerra Civil espanyola,
a més de fer un anàlisi en profunditat dels
anys de govern republicà i els entrebancs que
aquest va trobar en el seu intent de
modernitzar el país:
Las causas de la guerra y de la revolución que han asolado a España durante treinta y
dos meses son de dos órdenes: de política interior española y de política
internacional. Ambas series se sostienen mutuamente, de suerte que faltando una, la
otra no habría sido bastante para desencadenar tanta calamidad. Sin el hecho interno
español del alzamiento de julio de 1936, la acción de las potencias totalitarias, que ha
convertido el conflicto de España en un problema internacional, no habría tenido
ocasión de producirse, ni materia donde clavar la garra. Sin el auxilio previamente
concertado de aquellas potencias, la rebelión y la guerra civil subsiguiente no se
habrían producido. Es lógico comenzar por la situación política de España este rápido
examen, que no se dirige a atacar a nadie ni a defender nada, sino a proveer de
elementos de juicio al público extranjero, aturdido por la propaganda.
35

Desde julio del 36, la propaganda, arma de guerra equivalente a los gases tóxicos,
hizo saber al mundo que el alzamiento militar tenía por objetivo: reprimir la anarquía,
salir al paso a una inminente revolución comunista y librar a España del dominio de
Moscú, defender la civilización cristiana en el occidente de Europa, restaurar la
religión perseguida, consolidar la unidad nacional. A estos temas no tardaron en
agregarse otros dos: realizar en España una revolución nacional-sindicalista, crear un
nuevo imperio español. ¿Cuáles eran, desde el punto de vista de la evolución política de
mi país y confrontados con la obra de la República, el origen y el valor de estos
temas?
Sería erróneo representarse el movimiento de julio del 36 como una resolución
desesperada que una parte del país adoptó ante un riesgo inminente. Los complots
contra la República son casi coetáneos a la instauración del régimen. El más notable
salió a la luz el 10 de agosto de 1932, con la sublevación de la guarnición de Sevilla y
parte de la de Madrid. Detrás estaban, aunque en la sombra, las mismas fuerzas
políticas y sociales que han preparado y sostenido el movimiento de julio del 36. Pero
en aquella fecha no se había puesto en circulación el slogan del peligro comunista.
La instalación de la República, nacida pacíficamente de unas elecciones municipales, en
abril de 1931, sorprendió, no solamente a la corona y los valedores del régimen
monárquico, sino a un buen número de republicanos. Los asaltos a viva fuerza contra el
nuevo régimen no empezaron antes porque sus enemigos necesitaron algún tiempo
para reponerse del estupor y organizarse. El régimen monárquico se hundió por sus
propias faltas, más que por el empuje de sus enemigos. La más grave de todas fue la
de unir su suerte a la dictadura militar del general Primo de Rivera, instaurada en
1923 con la aprobación del rey. Siete años de opresión despertaron el sentimiento
político de los españoles. En abril del 31, la inmensa mayoría era antimonárquica. La
explosión del sufragio universal en esa fecha, más que un voto totalmente
republicano, era un voto contra el rey y los dictadores. Pero la República era la
consecuencia necesaria.
36

El nuevo régimen se instauró sin causar víctimas ni daños. Una alegría desbordante
inundó todo el país. La República venía realmente a dar forma a las aspiraciones que
desde los comienzos del siglo trabajaban el espíritu público, a satisfacer las
exigencias más urgentes del pueblo. Pero el pueblo, excesivamente contento de su
triunfo, no veía las dificultades del camino. En realidad, eran inmensas.
Las dificultades provenían del fondo mismo de la estructura social española y de su
historia política en el último siglo. La sociedad española ofrecía los contrastes más
violentos. En ciertos núcleos urbanos, un nivel de vida alto, adaptado a todos los usos
de la civilización contemporánea, y a los pocos quilómetros, aldeas que parecen
detenidas en el siglo XV. Casi a la vista de los palacios de Madrid, los albergues
miserables de la montaña. Una corriente vigorosa de libertad intelectual, que en
materia de religión se convertía en indiferencia y agnosticismo, junto a
demostraciones públicas de fanatismo y superstición, muy distantes del puro
sentimiento religioso. Provincias del noroeste donde la tierra está desmenuzada en
pedacitos que no bastan a mantener al cultivador; provincias del sur y del oeste,
donde el propietario de 14.000 hectáreas detenta en una sola mano todo el territorio
de un pueblo. En las grandes ciudades y en las cuencas fabriles, un proletariado
industrial bien encuadrado y defendido por los sindicatos; en Andalucía y
Extremadura, un proletariado rural que no había saciado el hambre, propicio al
anarquismo. La clase media no había realizado a fondo, durante el siglo XIX, la
revolución liberal. Expropió las tierras de la Iglesia, fundó el régimen parlamentario.
El atraso de la instrucción popular, y su consecuencia, la indiferencia por los asuntos
públicos, dejaban sin base sólida al sistema. La industria, la banca, y, en general, la
riqueza mobiliaria, resultante del espíritu de empresa, se desarrollaron poco. España
siguió siendo un país rural, gobernado por unos cientos de familias. Aunque la
Constitución limitaba teóricamente los poderes de la corona, el rey, en buen acuerdo
con la Iglesia, reconciliada con la dinastía por la política de León XIII, y apoyado en
el ejército, conservaba un predominio decisivo a través de unos partidos pendientes
de la voluntad regia. La institución parlamentaria era poco más que una ficción.
37

Las clases mismas estaban internamente divididas. La porción más adelantada del
proletariado formaba dos bandos irreconciliables. La Unión General de Trabajadores
(UGT), inspirada y dirigida por el Partido Socialista, se distinguía por su moderación,
su disciplina, su concepto de la responsabilidad. Colaboraba en los organismos
oficiales (incluso durante la dictadura de Primo de Rivera), aceptaba la legislación
social. La organización rival, Confederación Nacional del Trabajo (CNT), abrigaba en
su seno a la Federación Anarquista Ibérica (FAI), rehusaba toda participación en los
asuntos políticos, repudiaba la legislación social, sus miembros no votaban en las
elecciones, practicaba la violencia, el sabotaje y la huelga revolucionaria. Las luchas
entre la UGT y la CNT eran durísimas, a veces sangrientas. Por su parte, la clase
media, en que el republicanismo liberal reclutaba los más de sus adeptos, también se
dividía en bandos, por dos motivos: el religioso y el social. Muchos veían con horror
todo intento de laicismo del Estado. A otros, cualquier concesión a las
reivindicaciones del proletariado les infundía miedo, como un comienzo de revolución.
En realidad, esa discordia interna de la clase media y, en general, de la burguesía, es
el origen de la Guerra Civil. La República heredó también de la monarquía el problema
de las autonomías regionales. Sobre todo la cuestión catalana venía siendo, desde
hacía treinta años, una perturbación constante de la vida pública española.
El primer Parlamento y los primeros Gobiernos republicanos tenían que contemporizar
entre esas fuerzas heterogéneas, habitualmente divergentes, acordes por un
momento en el interés común de establecer la República. Una república socialista era
imposible. Las tres cuartas partes del país la habrían rechazado. Tampoco era posible
una república cerradamente burguesa, como lo fue bastantes años la Tercera
República en Francia. No era posible, primero porque la burguesía liberal española no
tenía fuerza bastante para implantar por si sola el nuevo régimen y defenderlo contra
los ataques conjugados de la extrema derecha y de la extrema izquierda. Segundo,
porque no habría sido ni justo ni útil que el proletariado español en su conjunto se
hallase bajo la República en iguales condiciones que bajo la monarquía. En la evolución
política española, la República representaba la posibilidad de transformar el Estado
38

sin someter al país a los estragos de una conmoción violenta. El primer presidente del
Gobierno provisional de la Republica, monárquico hasta dos años antes, jefe del
partido republicano de la derecha, y católico, formó el Ministerio con republicanos de
todos los matices y tres ministros socialistas. La colaboración socialista,
indispensable en los primeros tiempos del régimen, a quien primero perjudicó fue al
mismo partido, en cuyas filas abrieron brecha los ataques de los extremistas
revolucionarios y de los comunistas.
La obra legislativa y de gobierno de la República arrancó de los principios clásicos de
la democracia liberal: sufragio universal, Parlamento, elegibilidad de todos los
poderes, libertad de conciencia y de cultos, abolición de tribunales y jurisdicciones
privilegiados, etc. En las cuestiones económicas era imposible (con socialistas y sin
socialistas) atenerse al liberalismo tradicional […].
Las reformas políticas de la República satisfacían a los burgueses liberales,
interesaban poco a los proletarios, enemistaban con la República a la burguesía
conservadora. Las reformas sociales, por moderadas que fuesen, irritaban a los
capitalistas. Las realizaciones principales de la República (reforma agraria, separación
de la Iglesia y el Estado, ley del divorcio, autonomía de Cataluña, disminución de la
oficialidad en el ejército, etc.) suscitaron, como es normal, gran oposición. También
fue rotundamente combatida la función de millares de escuelas y de un centenar de
establecimientos de segunda enseñanza porque la instrucción era neutra en lo
religioso […].
[En 1934] Había amenazas de un golpe de Estado, dado desde el poder por las
derechas, y amenazas de insurrección de las masas proletarias. Huelga de campesinos
en mayo del 34. Conflicto con Cataluña. Entrega del poder (octubre 1934) a los grupos
de la derecha que no habían aceptado lealmente la República. Decisión gravísima, llena
de riesgos. Réplica: insurrección proletaria en Asturias, e insurrección del gobierno
catalán. Errores mucho más graves aún, e irreparables. El gobierno no se contentó con
sofocar las dos insurrecciones. Realizada una represión atroz, suprimió la autonomía
39

de Cataluña y metió en la cárcel a treinta mil personas. Era el prólogo de la Guerra
Civil.
Del aluvión electoral de febrero de 1936, que produjo una mayoría de republicanos y
socialistas, salió un gobierno de republicanos burgueses, sin participación socialista.
Su programa, sumamente moderado, se publicó antes de las elecciones. El gobierno
pronunció palabras de paz, no tomó represalias por las persecuciones sufridas, se
esforzó en restablecer la vida normal de la democracia. Los dislates cometidos desde
1934 daban ahora sus frutos. Extremas derechas y extremas izquierdas se hacían ya
la guerra. Ardieron algunas iglesias, ardieron Casas del Pueblo. Cayeron asesinadas
algunas personas conocidas por su republicanismo y otras de los partidos de derecha.
La Falange lanzaba públicas apelaciones a la violencia. Otro tanto hacían algunos
grupos obreros. La organización militar clandestina, que funcionaba por lo menos
desde dos años antes, y los grupos políticos que se habían procurado el concurso de
Italia y Alemania, comenzaron el alzamiento en julio. Lo que esperaban golpe rápido,
que en 48 horas les diese el dominio del país, se convirtió en Guerra Civil, en la que
inmediatamente se insertó la intervención extranjera.
40

LA SEGONA REPÚBLICA

Recomendados

Recomendados

Más contenido relacionado

La actualidad más candente

La actualidad más candente (20)

Destacado

Destacado (20)

Similar a LA SEGONA REPÚBLICA

Similar a LA SEGONA REPÚBLICA (20)

Más de Gemma Ajenjo Rodriguez

Más de Gemma Ajenjo Rodriguez (20)

LA SEGONA REPÚBLICA