Textos guanyadors dels Jocs Florals 2018. Escola Les Acàcies , Barcelona

1. 2018

6. EL MONSTRE JOAN
Hi havia una vegada un monstre que vivia a un poble molt gran
i vivia sol.
Una vegada van vindre uns tipus molt dolents. Fins i tot eren
famosos de lo dolents que eren. Un mes després ja havien
destrossat tot el poble, i tot el poble ple de foc. El monstre va
agafar la mànega i va apagar tot el foc. Després d’un any
només va quedar la casa que era de ferro. Va trucar a la
policia i els tipus van anar a la presó. Van construir el poble i
ho van celebrar.
I a la presó ho van passar molt malament perquè hi havia de
menjar poma al forn.
Conte contat, aquest conte s’ha acabat.
Èrica Valdivia
Prosa

7. EL DRAC DESPISTAT
Hi havia una vegada un drac que era molt despistat. Un dia el
drac anava a agafar els seus diners i com era molt despistat
va agafar els diners del senyor del seu costat. Llavors li va dir
el senyor del costat:
Eeeh! Per què em roba els diners?- li va dir enfadat.
Ho sento - va dir - es que sóc molt despistat.
El va perdonar i van fer una festa.
Conte contat, ja s’ha acabat.
Maria Beteta
+ Original

8. EL CONCURS
Hi havia una vegada una vaca rosa que tenia un veí que era un
toro blau.
La vaca pensava que era el color més bonic del món mundial i
el toro deia que no, que el color més bonic del món era el
blau...i mai s’aclarien.
Fins que la vaca rosa va dir: mira, s’ha acabat, farem un concurs
a veure qui guanya. Llavors van fer el concurs i el que feia el
concurs era un cavall. El cavall va dir: tots els colors són
bonics.
I al final van aprendre que qualsevol color era bonic.
Anna Gamen
Prosa

9. EL PARE NOEL I EL NAN
Hi havia una vegada una casa i un Pare Noel. Va arribar Nadal i
no tenia cap ajudant, va buscar un nan per poder donar els
regals.
Li va caure un regal i el nan el va agafar. El Pare Noel li va donar
les gràcies i li va dir: corre, corre, un ,do tres... ja està.
Gràcies. Moltes gràcies.
De res
El nan era màgic.
Una cosa, ets màgic ? diu el Pare Noel.
Sí, per això vaig agafar el regal.
I els dos junts van repartir tots els regals.
Carmen Costa
+ Original

11. A l’espai amb la NASA
Hi havia una vegada un astronauta que era molt atrevit. Un dia
es va ficar dintre d’una nau espacial sense avisar i ningú el va
veure.
Va fer el conte enrere i... booom! Se’n va enlairar.
Quan van arribar els tres tripulants de la nau Soyuz, al veure que
no hi era, el pilot va dir: avisem a la Haily Quens.
La van trucar però no va respondre perquè va sonar el timbre
de l’hora de descansar. Llavors van anar al bar.
Allà van descansar asseguts a les taules. Un cop acabat el
descans, van anar a veure on es guardava la Soyuz però no
estava i es van preocupar molt però que molt.
Era la seva millor nau espacial. Van anar a avisar a la directora
Haily que estava disponible i li van dir: La nau Soyuz no està i
Haily va respondre: qui se l’haurà emportat? I van pensar:
Potser en Jay Smith?

12. Sí, tens raó, era l’únic que estava fora perquè tota la resta
estava al bar.
Així doncs, enviem el servei de rescat
Un cop a l’espai van trobar la nau. El pilot va ficar el
combustible i van tornar al centre espacial de la NASA. Allà els
hi esperaven tots però la Haily una mica enfadada.
Quan van arribar es va emportar al Jay al despatx, li va explicar
que això no estava permés a la NASA i el va acomiadar.
Després se’n van anar a felicitar als altres pilots.
Rosalia Matutano
Prosa

13. La baralla dels dofins
Hi havia una vegada uns dofins que es barallaven per al millor
castell del mar. Llavors van dir: farem una baralla, i van
començar a preparar-se.
Els dofins blaus van començar a buscar llapis màgics. Els d’or
van començar a pensar moltes idees genials. Després d’un
mes van decidir començar la baralla.
Els dofins blaus començaven a dibuixar tot el que pensaven. Els
d’or s’imaginaven coses impressionants, cada vegada més.
Els blaus dibuixaven coses impressionants, pistoles per dormir a
la gent.
Entre els dos reis van inventar les seves esclaves fetes d’or i les de
gel.
Van començar a dibuixar i a imaginar tota l’estona i no paraven
fins que van pensar que podrien compartir el castell i ser
feliços junts i mai més barallar-se.
Anna Traval+ Original

14. Les dues germanes i la bruixa
Hi havia una vegada dos germanes que es deien Àngel i Dimònia. Es
deien així perquè l’Àngel es portava molt bé i també la seva roba era
d’àngel. La Dimònia es deia així perquè es portava bastant malament i
la seva roba era de dimoni. Vivien en un castell molt bonic amb la seva
mare i el seu pare. Al costat de el castell havia un bosc. A dins de el
bosc havia una caseta que hi vivia una bruixa. La bruixa es deia la
bruixa Lila.
Un dia les dos germanes es van anar de vacances a França. La bruixa
Lila s’havia adonat i ho va celebrar. Després de la celebració va
pensar: Per què no robo unes cosetes al castell? La bruixa Lila va robar
bastantes coses i diners. Dos dies després l’Àngel i la Dimònia van tornar
a el castell i es van adonar que moltes coses havien desaparegut com:
el vestit preferit de l’Àngel o la joguina preferida de la Dimònia. La
Dimònia va dir a l’Àngel:
-Qui voldria fer això?
-No ho sé!
Les dos germanes van pensar i pensar i al final l’Àngel va tenir una
resposta:

15. -La bruixa Lila!
-Jo no sé qui és (Va dir la Dimònia).
-La que va treure els diners als pobres! (Va respondre l’Àngel).
-Ah, ja sé! (Va cridar la Dimònia).
Després van anar a la caseta de la bruixa i van tocar a la porta: Toc-
Toc! La porta es va obrir i estava la bruixa Lila i va dir:
-Per què esteu aquí?
-Perquè ens has robat les coses (van dir).
-Que va jo no he robat res! (va dir la bruixa).
-Si, si! (van dir les germanes). Però per què?
-Perquè m’avorreixo (va dir la bruixa).
-Val, val. Et perdonem amb una condició, que ens tornis les nostres
coses.
-Val, val (va dir la bruixa).
La Lila va donar les coses que va robar i les germanes li van dir:
-Gràcies.
-Ara que som amigues anem a jugar! (van dir les tres amigues).
Merryn Bell Ellis
Prosa

16. La amiga de Pi dins del bosc
Hi havia una vegada un nen que es deia Pi. Anava a un bosc
que hi havia un pont per on passava cada dia quan sortia de
l’escola. Anava corrents pel bosc cap a casa i després quan es
feia de nit sense que s’adonés ningú marxava de casa cap al
bosc. Es va trobar una nena que es deia Carla i es van fer amics
i el Pi va ensenyar el bosc que hi havia al costat de casa seva.
També li va ensenyar la seva casa per dins. La nena va dir:
-Que gran és la teva casa!
-Si és molt gran. Vols venir a dormir o jugar?
-Val em quedaré a jugar i em pensaré lo de quedar-me a
dormir.
Després de jugar la nena va decidir que es quedaria a dormir.
Aina Cuenca
+ Original

18. L’ESPAI EXTERIOR
Hi havia una vegada, en un país molt llunyà, un nen que es deia Tomàs.
Li agradava molt llegir contes sobre l’espai i, li agradava tant, que
de vegades es passava des de les 10 del matí fins a les 7 de la tarda
llegint. De gran volia ser astronauta.
Van passar els anys i va poder entrar a la NASA. Un dia li van comunicar
que havia estat seleccionat per anar a l’espai. Va enlairar-se amb
els altres tripulants i van poder veure Mart, Saturn, Venus, Plutó,...
De sobte, van detectar que hi havia una persona flotant a l’espai
i van decidir rescatar-la.
La van rescatar i els va donar les gràcies. Quan van arribar a la Terra
sans i estalvis, els van donar un premi als millors astronautes.
Conte contat, conte acabat.
Sofia Gamarra
Prosa

19. TRES AMICS PER SEMPRE
Hi havia una vegada tres nens que vivien en una illa. Cada dia
traspassaven un portal que els traslladava a una altra
dimensió.
Un dia van anar a parar dins d’un vídeojoc que es deia ``Sonic´´.
De sobte, van veure que un enemic els tancava el portal. Per
poder sortir van tenir una bona idea: Reconstruir el portal.
Quan van acabar de reconstruir el portal, van poder tornar a
casa seva.
Catacric, catacrac, aquest conte s’ha acabat.
Daniel Grau
+ Original

20. “EL MAG NEGRE”
Hi havia una vegada un mag que es deia el Mag Negre i vivia
en un bosc per poder practicar la seva màgia negra.
Un dia el Mag Negre va decidir fer màgia fora del bosc. Va anar
a un poble i el va destrossar. Per sort van aparèixer uns
superherois que van reconstruir el poble.
Llavors els van dedicar una festa i la gent del poble es va divertir
molt.
Catacric, catacrac, aquest conte s’ha acabat.
Aaron Ruiz
A l’esforç

21. LES ESFERES
Hi havia una vegada tres nens i dos nenes que estaven a un
parc i quan van fer las 5pm, es van anar a casa i a las 9pm es
van anar a dormir i al dia següent es van trobar al mateix lloc
però molt diferent, no hi havia ningú. Van buscar per tot arreu i
sol van trobar 5 esferes i estaven brillant molt. Un d’ells va tocar
una i va desaparèixer i tots la van tocar i van desaparèixer i
apareixien un lloc molt estrany i havien de passar un laberint
molt gran.
Anaven per tot els llocs possibles. Sol quedava un lloc per visitar i
van anar allà. Llavors tots es van despertar del seu malson i tot
tornava a ser com abans.
Daniel Rojas
Prosa

22. LA SENYORA I EL RETLLOTGE
Hi havia una vegada una senyora que es deia Laia que era una
aventurera que li encantava las aventures i vivia en un poble.
Un dia volia anar en un rellotge gegant amb trampes .En la
porta hi havia lava ,en el pasadis hi havia una trampa robot
que mossega i en el final el terra desapareix i les persones
cauen als escorpins però ella es molt ràpida. Estàs
preparada?
-Si .
Va passar la primera trampa .Va passar la segona trampa .Però
a la tercera gairebé cau però el seu company Mario la va
pujar i van agafar el tresor del rei Jan perquè li van enganyar
perquè eran lladres .
Adrián Contreras
+ Original

23. L’ESPAI
Hi havia una vegada un planeta que es deia Kriki i que era molt bonic,
tenia moltes plantes i flors i també molts animals. En aquest planeta,
vivien uns aliens que eren molt simpàtic, però teníem un problema: el
planeta s’estava quedant sense aigua.
Uns anys després, a l’any 2019, es van quedar sense totes les flors i sense
la bellesa del lloc.
Tots els animals teníem molta por i també les plantes per que anaven
morint i cada vegada hi havia menys flors a tot el voltant del planeta.
Els aliens van enviar un missatge d’emergència a l’espai per si algú d’un
altra planeta els podia ajudar.
Van tenir molta sort, doncs un nen va descobrir els seu missatge d’ajuda
amb el seu telescopi i amb la seva mare, van construir una nau espacial
i van anar a Kriki per poder ajudar-los. Quan van arribar al planeta el
nen i la seva mare, van fer un encanteri màgic que deia:
Aigua, aigua, plou, plou!!
I en aquell moment, en el planeta va començar a ploure i totes les flors i
les plantes van tornar a créixer i els animals i els aliens estaven molts
contents.
Bruna García
A l’esforç

25. EL GOS DETECTIU!
Un matí molt ennuvolat, un rei i la seva filla la princesa es van
despertar. Quan van sortir de les seves habitacions van veure que
no quedava res al castell, ho havien robat tot !
El rei tenia un gos que es deia Toby, era tan llest que sabia parlar. El rei i
la seva filla es van posar a investigar, i al cap d’una estona...van
trobar proves. En Toby semblava que jugava amb les proves, però en
realitat les investigava. El Toby és va passar una hora buscant
proves, però no trobava la pista final! El trenca closques de pistes no
encaixava!
Al final, al cap d’una hora més buscant, el Toby va trobar la pista final i
al investigar-les totes juntes encaixaven molt, però que molt millor .El
rei va dir:
-El Toby ha trobat el lladre, millor dit, la lladre!!!
Es veu que la lladre era una veïna del poble, la Sara, la millor amiga de
la Emma ,la princesa. Va venir la policia i la van portar a la presó .
Finalment , van recuperar totes les coses robades del castell i aquí és
quan s’acaba l’aventura.
Van viure feliços i van menjar anissos!
Martina Marimon
Prosa

26. LA PRINCESA GUERRERA
Hi havia una vegada, fa 1999 anys, un maldestre guerrer que volia fer alguna
cosa per ser important. Un dia passejant va veure un poble i va decidir anar
hi.
Quan va arribar al poble va veure que hi havia un castell molt gran però no hi
havia ningú. De cop hi volta es va escoltar que algú estava plorant, eren el
rei i la reina que estaven tristos perquè havien segrestat a la princesa. El
guerrer va preguntar que havia passat i el rei va dir que un troll que vivia a
una cova havia segrestat a la princesa.
El guerrer volia anar a rescatar-la però també tenia por del troll perquè mai havia
vist un i no sabia com era. Al final va decidir anar a la cova del troll. Quan va
arribar, va veure que la cel.la de la princesa, però no estava dins i quan va
anar fins el final de la cova va veure que la princesa havia derrotat al Troll
tota sola. El troll tenia ferides i la princesa s’havia amagat. Quan ella va sortir,
el guerrer es va espantar i va sortir corrents fins el poble.
Quan la princesa va veure que havia espantat a un guerrer va riure moltíssim i va
seguir-lo fins el poble. El rei i la reina quan van veure que el guerrer tornava
sense la princesa i corrents es van preguntar que li havia passat. Darrere van
veure que arribava la princesa i els va explicar tot el que havia passat i van
riure molt. La princesa li va donar les gràcies per que mai s´havia rigut tant.
Vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s´ha acabat.
Rubén Perera+ Original

27. L’EXTRATERRESTRE I ELS ASTRONAUTES
Hi havia una vegada no fa molt, a l’any 2016, tres astronautes de la NASA que havien
d’anar a la lluna. Els científics havien descobert uns extraterrestres i els
astronautes havien d´anar a la lluna investigar.
Quan ja estaven preparats, la nau es va enlairar i van passar una hora al coet, fins que
van arribar a la lluna i van aterrar. Van baixar del coet i van estar investigant. L
´Arnau va trobar un extraterrestre darrere d´una pedra. Els tres astronautes van
estar parlant amb el extraterrestre i els va dir que és deia Marc.
El Marc va portar als astronautes on vivia , era en un túnel de pedra. També es van fer
amics del Pau un altre extraterrestre. Passats uns dies de conviure junts, els
astronautes van haver de marxar però van dir que tornarien algun dia a la lluna.
Van marxar amb la nau i van estar cinc hores de tornada .
Un cop a terra van anar a la NASA a explicar als científics que els extraterrestres
estaven de la seva part i no havien d´ estar preocupats per res.
I això és tan veritat com el conte s´ha acabat.
Iker León
A l’esforç

28. EL PEIX BLAU
Hi havia una vegada un peix blau com el mar. Però tenia un problema,
que no se’l veia perquè es camuflava. El cridaven i no apareixia. Tot i
això, estava allà, es sentia sol i trist.
Un dia es va trobar al pop del poble, que li deien Sabi. El peix li va
explicar tot el que li havia passat. El Sabi li va dir:
- A un quilòmetre d´aquí està la superfície on hi ha persones que agafen
peixos i els venen. Tu ves i ho veuràs. En Martí va fer cas del que li va
dir.
El van pescar i el va comprar un nen. La mare del nen estava cuinant
amb la peixera al costat. Va agafar el colorant i sense adonar-se el va
ficar a la peixera. Pensaven que el Martí s´havia mort i el van tirar pel
vàter. En Martí va arribar al mar amb el color del colorant enganxat. Ja
el veien perquè era taronja.
Després d’uns dies es va adonar que se li anava el color. Va tornar amb
el pop i li va dir que allà al costat hi havia un tresor amb molts colorants.

29. El peix va anar-hi i així era. Hi havia un tresor. El va agafar tot per anar-
se’n a casa. Pero no sabia tornar a casa seva. Va mirar per tot arreu i,
tot i això, res. Va estar cridant tota l´estona:
- Socors!
Fins que el va trobar una manta ratllada.
-Què et passa?- li va dir.
-M´he perdut i no se tornar.-li va contestar en Martí.
-Jo t´ajudaré. Puja!- va dir la manta ratllada.
Va pujar-hi i la manta li va preguntar:
-On vols anar?
-Al poble dels peixos.- va contestar
-Vale!
I es van anar nedant amb la caixa de colorants. Van arribar i li va donar
mil gràcies. Es va posar el colorant i, apa, cap a casa. Ara sí que no se n
´anava.
I va viure feliç per sempre, perquè ara sempre el veurien amb el
colorant.
Olivia Céspedes
Prosa

30. LES MILLORS AMIGUES QUE VOLIEN SER DETECTIUS
Hi havia una vegada dues nenes que es deien Sílvia i Marta. Eren les
millors amigues. Una tarda van anar a fer una excursió pel bosc. Unes
hores després, es van trobar amb un senyor que era un detectiu.
- Com et dius? Qui ets? - va preguntar la Sílvia.
- Em dic Alberto i sóc un detectiu. I aquest és el meu ajudant Max.
Era un robot.
- Estic investigant un cas!
- Ens pots ensenyar a ser detectius? - va preguntar la Marta.
- Sí, vosaltres voleu? Jo, encantat. - va dir l’Alberto.
- Sí, nosaltres volem! - van contestar la Sílvia i la Maria a l’hora. I van
començar a investigar.
L’Alberto les va portar a una cova i van entrar. La Sílvia i la Marta no
sabien que farien dins la cova.
- Aquesta cova és la meva casa. - va dir l’Alberto.
Van seure a una taula perquè l’Alberto volia explicar a la Sílvia i la
Marta de què tractava el cas que estava investigant:
-Fa dies un noi va desaparèixer aquí al bosc. L’estaven perseguint pel
bosc i se’l van emportar, ningú sap on.

31. L’Alberto va trobar unes quantes pistes, proves i persones que podrien
haver sigut ells les que el podrien haver segrestat . Després, van anar al
poble i van començar a buscar les persones que podrien haver
segrestat al noi. Aleshores, van estar una estona buscant i buscant i no
les van trobar. Van veure un vaixell que s’estava allunyant del poble.
Van veure a tres persones i justament eren les persones que estaven
buscant. Ràpidament van començar a pensar i pensar fins que a
l’Alberto se li va ocórrer una idea i la va explicar a la Marta, la Silvia i al
Max, el robot. L’Alberto va dir:
-Hem de construir un vaixell.
I tots alhora van dir....
-D’acord, anem-lo a construir.
Van començar a buscar el material pel poble i van trobar fusta, troncs,
cordes i llençols. Van construir el vaixell i van pujar-hi. Es van apropar i
van veure al noi al vaixell amb una cinta a la boca i dues cordes, una
als peus i una altra a les mans. Els segrestadors van començar a remar i
remar per escapar. Ells també van començar a remar fins que es van
cansar, però van seguir remant i remant.

32. Al final van aconseguir arribar fins el vaixell dels segrestadors. Van pujar-
hi i van lluitar contra ells. Els van derrotar i van salvar al noi. El van
deslligar i li van treure la cinta de la boca. Van remar fins al poble i es
van fer famosos. Els van posar una medalla i van fer una festa. Els pares
de la Silvia i de la Marta les van felicitar. I vet aquí un gat, vet aquí un
gos, aquest conte ja s’ha fos.
Irene de Navia-Osorio
+ Original

33. L’aventura de l’Andrea i els aliens
Una vegada, a l’any 2043, va néixer un alien a l’espai. Aquell alien volia
destruir la Terra i va clonar molts aliens. A un nen que es deia Andrea li
agradaven molt els aliens. Va veure totes les sèries i pelis d’aliens.
Només tenia joguines d’aliens. Després de 4 anys l’Andrea es va cansar
dels aliens i ja no volia saber-n res d’ells. Un dia, els aliens van atacar la
Terra. Va començar la guerra de la Terra i els aliens. Quatre científics
van inventar un arma. Aquella arma servia per eliminar als aliens. Els
desintegrava amb un raig.
L’Andrea estava al carrer i es va trobar una fàbrica. En aquella fabrica
estava l’arma. L’Andrea va agafar l’arma i la va portar a casa seva. Va
buscar als aliens per tota la ciutat però no en trobava cap. Els aliens
estaven tots en una base que havien construït ells. La base era de ferro i
estava sota terra. Els científics li van donar a l’Andrea un aparell que
podia trobar aliens. Al dia següent, els va trobar. Va agafar l’arma i els
va desintegrar a tots amb el raig. Quan va acabar amb els aliens va
sortir a totes les notícies de la televisió, va ser famós per tota la seva vida
i va viure molt feliç. Conte contat, conte acabat.
Dragos GiménezA l’esforç

35. La llegenda del drac d’or
Fa molts anys, al segle X, en un poble de la Xina existia una llegenda
sobre el drac de color d'or. Deien que sortia un cop l'any cada 18 agost
per la nit. Aquesta història va ser explicada per l’avi de Pau, en Thomas.
L’avi d’en Pau, li va explicar la llegenda del drac d’or i quan la va
escoltar li va
fascinar i cridar tant l'atenció que a l’arribar a l’escola ho va explicar als
seus amics. Tot i que la història era certa, ningú el va creure i tots es
reien d’ell fins que el seu millor amic Alex es va apropar i li va dir que ell
sí que creia en el que havia explicat.
Pau i Alex estaven tan emocionats amb la història que van decidir que
quan fossin adults anirien en busca de la veritable història del Drac d’Or.
Uns quants anys després, quan ja eren majors d’edat, van agafar un
vaixell rumb a Xina per aconseguir informació sobre la història. Allà van
trobar un mapa que els conduiria fins al Drac d'Or.
Van conduir durant moltes hores fins que l’Alex va trobar l’illa del mapa.
Van agafar un bot per arribar fins a una cova molt gran. L’Alex va
escoltar un soroll molt fort i es va espantar. Van decidir buscar l’origen
d’aquell soroll; volien saber qui el feia. Van passar moltes hores
navegant.

36. Immensa va ser la seva sorpresa que a l’arribar al final de la cova, van
descobrir que el qui feia aquest soroll tan fort era el Drac d’Or. El drac
era de veritat, sí que existia! Per tant, l’avi d’en Pau no els havia mentit;
era tan real com ells.
Després d’uns dies, van tornar al lloc on havien trobat al drac. Tenien
molta por d’acostar-se al drac perquè pensaven que podria ser dolent.
Per això, van començar a portar-li menjar i el deixaven a la porta de la
cova per a que s’alimentés. Ells esperaven amagats fins que el drac
sortia a menjar. Un cop s’acabava el menjar, marxaven.
En una d'aquestes visites a la cova del drac, van posar el menjar i van
esperar a que sortís. Al veure que s’havia fet de nit i que no havia sortit
el drac a buscar el menjar, van decidir entrar a la cova a buscar-lo.
Quan el van trobar estava malferit, tenia sang que li sortia de l’esquena
perquè tenia una llança clavada. Estava estirat al terra amb molt dolor.
Els amics es van espantar perquè tenien por que morís el Drac d’Or.
Llavors, en aquell moment ja no van tenir por d’ell i van curar entre els
dos amics les ferides del drac. Ells tornaven cada dia amb menjar i
beguda per a que el drac es recuperés aviat. En una setmana, el drac,
ja estava fort i sa una altra vegada.

37. El drac estava molt agraït i content amb els seus nous amics i com
mostra de la seva gratitud els va portar volant pels aires. Els dos amics
van viure l'experiència més inoblidable de les seves vides que mai
oblidarien; ells no creien el que estaven vivint. Tot era com un somni fet
realitat.
Després, ells van tornar a les seves vides normals, a casa amb les seves
famílies.
Un cop l'any tornaven a visitar el drac. Ells no podien explicar al món el
que havien trobat a la Xina, perquè podrien fer-li mal al Drac d'Or.
Va ser un secret que ells van guardar per sempre i només ho explicaven
a les seves famílies com si fos una llegenda d'un conte que es
transmetia de generació en generació.
Eduardo Padilla
Prosa

38. La Primavera
La primavera m’il·lumina
amb un sol majestuós.
Quin cel més meravellós!
Que m’omple el cor.
Els ocells van arribant,
amb els seus cants matinals,
ens llevem més puntuals,
els dies es fan més llargs.
Primavera, primavera,
l´oreneta ja es aquí.
Com m’agrada l’oloreta
de les flors del meu jardí.
Primavera, primavera,
un ocell m´ha saludat.
Ja has arribat
i una abella m’ha picat.
Rubab Tariq
Poesia

39. El nen del temps
Fa molt de temps, en l’any 1985, vaig viatjar en el temps i tot va ser
gràcies a un rellotge màgic que vaig trobar al museu Blau de
Barcelona.
Durant aquella primera setmana del mes d’octubre, em vaig comportar
tan bé a casa que la meva mare em va recompensar amb una visita al
museu Blau. Jo estava molt content perquè feia molt temps que volia
anar allà.
El divendres per la tarda, d’aquella mateixa setmana, vam anar la
meva mare i jo al museu. Quan vam arribar, ens vam trobar que hi
havia molta cua per entrar. Mitja hora més tard, vam aconseguir entrar i
vam anar directes cap a l’exposició dels animals marins i terrestres.
Després, vam anar a l’exposició sobre la Barcelona de l’any 1763. Era
molt interessant veure els canvis que havia patit la nostra societat fins
arribar al nostre dia actual. Dins de l’exposició vaig veure un objecte
que em va cridar molt l’atenció; un rellotge molt antic.
Aquest rellotge tenia un rètol que posava Kaijos. Ell era l’inventor
d’aquest rellotge i assegurava que podies viatjar en el temps. L’única
cosa que havies de fer era esperar fins la mitjanit, endarrerir el rellotge
una hora i dir: “Kaijos ara viatjo”.

40. Quan vaig acabar de llegir la informació, no em vaig poder resistir i vaig
decidir emportar-me’l. Vaig aprofitar un moment en el que ningú
estava vigilant i el vaig agafar i me’l vaig emportar a casa meva.
Vam arribar a casa del museu. Havia d’esperar fins que fos la mitjanit
per poder fer-lo servir. Quan va arribar la mitjanit, vaig endarrerir el
rellotge una hora i vaig dir les paraules màgiques: “Kaijos ara viatjo”.
Vaig viatjar fins a l’any 1763. Quan vaig arribar allà, vaig aparèixer al
taller d’en Kaijos. Ell em va dir que aquell rellotge era el seu invent i jo li
vaig explicar que funcionava. Durant unes quantes hores, em va estar
ensenyant tots els seus invents i em va explicar què havia de fer amb el
rellotge per poder tornar al meu temps.
Des d’aquell dia, vaig decidir que aniria sempre a visitar-lo, aprendre
d’ell tot el possible per ser un gran inventor com ell havia estat.
Ayoub Essaghir
+ Original

41. La botiga de l’àvia Joaneta
Aquesta història gens antiga tracta d’una àvia i la seva botiga. Ssh..no feu soroll
o us ho perdreu tot!
Hi havia una vegada un nen que després de l’escola anava a la llibreria de la
seva àvia. Allà s’ho passava molt i molt bé llegint i posant-se a la pell dels
personatges.
20 anys després...
El nen ja tenia 28 anys i , per cert, es deia Joan. Va rebre una carta del seu avi
que deia:
Estimat Joan,
Ara que l’àvia no està aquí per cuidar de la botiga tu n’ets l’hereu. Com li
agradava la botiga a l’àvia...Deia que els llibres estaven vius, quines bogeries
tenia aquella dona. Confio en tu perquè segueixis els passos de la teva àvia.
Avi -va pensar en Joan- el mon ha evolucionat, ja ningú llegeix llibres. Però tu
tranquil, aprofitaré per muntar alguna cosa similar a un “media market”.
Tot seguit es va adonar que arribava tard a una reunió. En Joan sovint tenia
reunions amb uns amics seus que li proporcionaven materials electrònics a molt
baix preu, perquè de moment no tenia molts calers.
Quan ja feia una estona que en Joan s’havia anat de la botiga una noia que
seguia estimant la botiga de l’àvia Joaneta hi va passar per davant.

42. Renoi, si que està canviada, però...encara estan els llibres! Quantes aventures,
quants personatges,...- es va dir a si mateixa. I , seguidament es va posar a llegir.
4 hores més tard...
En Joan va arribar a la botiga, va veure una noia i va preguntar:
Qui carai ets tu?! I què fas en el meu mini “Media Market”?.
Joan ets tu? Si, ets tu!- Va recordar la noia.
I et torno a preguntar: tu qui ets?- va preguntar en Joan en to burlesc.
Carai, què no em recordes? Jo soc la Martina, del club de lectura, ens vèiem
cada tarda quan érem petits!
Aaah...si...ja et recordo...ets la de les cues...- Va dir en Joan sense estar segur del
que deia.
No! Jo era la de les trenes llargues, em dèieu “Martina, la reina de les trenes
ridícules”.- Va dir la Martina no molt contenta.- I què passa amb la botiga? Està
molt rara.
L’estic convertint en un mini “media market! Ja pots felicitar-me pel meu gran
projecte.
Què? No la destrossis i menys per muntar un mini “media market”!- Va dir la
Martina empipada.
Tu no en tens ni idea. Saps què, “reina de les trenes ridícules”? Ves-te’n ja
mateix!- Va dir en Joan més empipat que mai, no suportava que diguessin que
les seves idees eren ridícules.

43. Però almenys dóna’m un llibre, si us plau!- Va suplicar la Martina.
D’acord, jo marxo a una reunió i mentrestant tu cuida la botiga.- Va dir mentre
es posava l’abric per sortir.
D’acord, em llegiré la caputxeta vermella per últim cop.
Quan la Martina es va quedar sola va començar a plorar i darrera seu algú va
trencar a plorar mentre deia: “no vull que em portin al vertader, si us plau”. Quan
la Martina va atrevir-se a mirar va veure que qui plorava era el mateix llibre de la
caputxeta vermella.
-Aaaaaaah!!- va cridar la Martina quan es va adonar.
Parlant amb els llibres van arribar a la conclusió que havien de fer-li veure al
Joan la seva importància. Van estar rumiant i finalment van idear un pla. Al cap
d’una estona va arribar el Joan.
-Hola Joan.- va saludar la Martina.
-Hola, estàs molt rareta avui.- Va saludar en Joan.
-Ara!- Va cridar la Martina en senyal d’atac.
Seguidament tots els llibres es van llençar a sobre seu i el Joan es va donar
contra un armari del qual va caure un llibre amb una noteta:
Estimat Joan,
Soc jo, la teva àvia. Si llegeixes això és perquè jo ja no estic amb vosaltres i
perquè tu estàs a punt de fer mal a tots aquests llibres, és a dir, els meus millors
amics. Va haver-hi un temps en el qual també eren els teus però...Si és això el
que vols, endavant però et demano un favor: llegeix aquest llibre.

44. En Joan el va llegir, era el seu llibre preferit de la infància: Peter Pan. Va
començar a recordar i a penedir-se i es va adonar de lo estúpid que havia estat i
de la burrada tan gran que havia fet. I finalment va comprendre que havia de
fer. I va exclamar:
Martina, encara que sembli estrany et suplico que tu i jo muntem aquesta llibreria
de nou.
- Si, vull!.- Va respondre la Martina emocionada.
Ara tothom va a la botiga de l’àvia Joaneta i tots gaudeixen de la botiga. I si vas
a la botiga aquest llibre trobaràs exposat a l’aparador. Vet aquí un gos, vet aquí
un gat aquest conte s’ha acabat!
Manuela Costa
Prosa

45. L’univers
Els núvols son al cel,
les estrelles més enllà,
el sol surt per l’est.
I la lluna, on serà?
Els astronautes a l’espai,
i la meva energia més cap allà.
El coet a les estrelles
perquè a dins hi ha dones belles.
Si tu vas a l’univers
t’ho passaràs molt bé.
Et recomano que vagis per l’oest,
perquè t’ho passis millor que ells.
Si et trobes amb un asteroide
dóna-li records,
encara que sembli “borde”
és molt graciós.
Digues la teva opinió,
Digues s’ t’ha agradat.
I si no,
critiquem si vols! Èrika González
Poesia

46. Goti en busca de l’aigua
Hi havia una vegada una gota que es deia Goti. La seva història
comença un dia de pluja, la Goti va caure del cel d’un núvol. Després
d’uns dies de pluja va sortir el sol i les altres gotes es van assecar, però
ella va sobreviure al sol.
Ella es va quedar sola i buscava un bassal, un riu, el mar o algun lloc on
viure perquè estava en plena ciutat on no hi havia aigua. La Goti
anava caminant per la ciutat buscant ombra i mirant que no li toqués el
sol, però era molt complicat i per això estava molt cansada.
Al cap d’uns dies, la Goti va trobar un bassal molt petit al costat d’una
font d’aigua a un parc. Tots els nens que passaven anaven trepitjant i
havia d’anar amb compte de que no la trepitgessin i, a més a més, el
sol començava a assecar el bassal. Finalment va prendre una gran
decisió: marxar del bassal.
La Goti va trobar molts bassals, però cap era perfecte perquè eren o
molt freds o molt calents, no durava massa. Després de dies rodolant en
busca d’aigua va arribar al mar i es va llençar en ell i, per fi, va ser feliç!
Éric PardoA l’esforç

48. La màgia de la Gioconda
Avui és una nit molt llarga e intensa. És la una de la matinada, de sobte em
desperto i no puc tornar-me a dormir. En aquest moment començo a
recordar el que em va passar fa uns tres anys.
Jo estava a París, el sol pintava el cel de colors càlids. Vaig sortir a passejar per
els voltant del riu Sena, els raigs de sol reflectien a l’aigua de forma que
semblava que fos una preciosa mina de diamants! Em vaig entretenir tant
que ja eren les deu del matí. Em vaig dirigir a l’estació del tren, que estava al
carrer Rivoli, perquè havia quedat amb els meus pares a les 11:00 del matí, al
Museu del Louvre. Vaig caminar molt, però en mig del camí vaig veure unes
flors que em van cridar molt l’atenció, l’aroma, els colors pastels, els pètals,
donaven una sensació de certa tranquil·litat que van fer que em quedes
bocabadada mirant-les. Quan ja per fi vaig arribar a l’estació, vaig sentir un
jove esverat que cridava com si fos la fi del món: “Oh no! Ja són les 10:28, i el
tren que haig d’agafar (el que va cap al Museu del Louvre) surt a les 10:30! I a
més estic a l’andana equivocada! He d’anar a l’andana tres, m’he
d’afanyar!”Tothom se’l va quedar mirant sorprès.
Gràcies a aquell jove vaig fer un bot i em vaig adonar que estava a l’andana
equivocada, i que a més anava tard! Vaig tocar el dos el més ràpid possible,
i per sort vaig arribar a temps. Va ser un viatge de més o menys mitja hora.
Quan vaig arribar al Museu vaig trobar als meus pares i vam començar a
mirar els quadres. Tots eren preciosos, però em vaig quedar mirant el de la
Gioconda, un dels més famosos i coneguts del món, diuen que representa la
dona de Francisco Bartolomeo, però no sé si es cert.

49. La cara de la Gioconda no se molt bé si expressa felicitat o tristesa, el seu
somriure és una mica misteriós, crec que Leonardo Da Vinci no va voler que se
sabés que volia expressar la seva cara. Després de contemplar les obres del
museu, vaig veure un jove que també estava mirant-la molt fixament, me’l vaig
quedar mirant i vaig dir-me a mi mateixa: “La cara d’aquest jove em sona
molt,però no se molt bé on l’he vist...” Però després de mirar-lo i de recordar el
que em va passar abans, em va venir al cap que era el jove que havia cridat a
l’estació del tren. Llavors em vaig apropar molt tímidament i li vaig preguntar.
-Tu no ets el jove que va cridar a l’estació?
- Sí, sóc jo, perquè ho preguntes?
-Perquè gràcies a tu vaig arribar a l’hora per poder agafar el tren de les 10:30.
-Ah si? Doncs jo pensava que havia espantat a tothom amb el crit que vaig fer.
-Gràcies per fer-me arribar a temps”.
Després d’aquesta petita conversa jo li vaig dir: “Des de que he arribat al Museu
només m’he fixat en la cara de la Gioconda”
El meu cap no parava de donar voltes, no sabia que pensar del quadre, si
m’agradava o no... Li vaig explicar la meva teoria del que pensava que
expressava la seva cara, li vaig dir que havia llegit que la Gioconda
representava la dona de Francisco Bartolomeo, però dubtava si era cert o no, ell
va dir que podien ser rumors...

50. Em va explicar que també és deia que era una barreja de home i dona: “Per
exemple els trets de la seva cara a mi em semblen més de dona” vaig dir. Vaig
començar a mirar la Gioconda des de diferents perspectives, per veure si el seu
somriure significava algú més. Llavors el jove es va apropar a mi amb cara de
timidesa i em va dir a cau d’orella:
-A mi també m’agrada molt dibuixar, el meu somni és ser un gran pintor com
Leonardo Da Vinci, però crec que mai serà possible.
-Clar que pot ser possible, si t’esforces ho pots aconseguir, vaig dir-li.
Em va preguntar si ell podia fer-me un retrat, i òbviament li vaig dir que si.
-Jo sempre he volgut que algú em fes un retrat, vaig dir.
-Jo també sempre he volgut fer un retrat d’ algú, i crec que tu ets la persona més
indicada.
Llavors va respirar fons i va començar a dir-me: “Els teus ulls blaus com els cel, el
teu nas tan petit com una ametlla, els teus llavis tant vermells com una rosa, la
pell tan suau com la seda i els teus rinxols d’or més brillants que el sol.” Jo em
vaig quedar parada, amb les paraules tan boniques que em va dir, estava més
vermella que un tomàquet i no sabia que dir-li. Després d’aquest moment tan
romàntic li vaig proposar que si volia dibuixar-me, que ho fes en un paisatge
bonic, vaig pensar en dos llocs igual d’espectaculars, els Champs Elysées o la
Torre Eiffel. Ell va dir que potser els Champs Elyséess era un lloc més tranquil,
perquè la Torre Eiffel va tanta gent que no podríem estar tranquils amb tant
soroll. Vam agafar el tren i vam dirigir-nos cap allà.

51. Va ser un viatge una mica llarg, però vam parlar i ens vam fer bons amics, vam
començar a parlar de la nostra vida quotidiana, de les nostres aficions, dels
nostres gustos... Un cop vam arribar ell va agafar el seu cavallet, el seu llenç i el
pinzell, i jo vaig posar més o menys de la mateixa manera que la Gioconda, però
amb un somriure molt més definit. Ell va començar a dibuixar-me, i jo estava més
quieta que una estàtua, va ser una molt bona experiència perquè mai ningú
m’havia fet un retrat abans. Després d’una bona estona, va acabar de dibuixar-
me i pintar-me, me’l va ensenyar i... era impressionant!!! Em va preguntar:
-T’agrada?
- M’encanta! T’ha quedat molt bé. Tens un art que molta gent no té i li agradaria
tenir!
-Moltes gràcies, la veritat m’ha costat una mica, però crec que m’ha sortit força
bé.
- Les expressions de la cara estan molt ben fetes, i la roba, la posició del cos...
-Però crec que la model també era molt bona, va dir rient.
Llavors em va preguntar. “Te’l vols quedar tu?” Quan em va dir això em vaig
quedar parada.
-Enserio??? Jo pensava que te’l quedaries tu amb el que t’ha costat fer-lo, vaig
dir-li sorpresa.
-L’he fet amb tot l’amor del món, amb calma i m’ho he passat molt bé
dibuixant-lo, va dir.

52. Òbviament li vaig dir que si que el volia i que estava molt agraïda. Des de aquell
instant vaig començar a sentir algú per ell, era com si el coneixes de tota la vida,
vaig començar a posar-me molt vermella i sentia com si tingués formigues a la
panxa. No ens paràvem de mirar tota l’estona i començàvem a somriure, però
seguíem estan molt vermells, sobretot jo. Un cop em va donar el quadre vam
anar a donar una volta, i vam passar per Les Quais de la Seine, que és un camí
preciós, al costat del riu Sena (el mateix lloc on vaig estar passejant al matí) on
sempre passa molta gent. Ens vam agafar de la mà i vam començar a caminar i
a fer-nos fotos que van quedar molt maques. No sé perquè no ens paràvem de
mirar tota l’estona ... Cada cop estàvem més a prop l’un de l’altre, cada cop
sentia més coses per ell i el cor em començava a bategava cada cop més
ràpid...
I amb aquests dolços pensaments vaig agafar novament un son, aquesta
vegada, profund i tranquil.
Júlia Jardí
Prosa

53. El meu pare
Em llevo pel matí,
i ja et trobo a faltar,
em manca aquell amor,
que sempre em vas donar.
Els petons, les abraçades,
els meus gols celebrats,
i per què no dir-ho,
algun càstig que em va tocar.
Ja no ens veiem cada dia,
i es fa llarg l’ esperar,
ja no ens veiem cada dia,
i el meu amor aquí està.
Esperant aquella estona,
on ens podem acompanyar.
gaudint del nostre temps,
per riure, compartir i estimar
T’estimo papa! David Giménez
Poesia

54. El drac i la gent del poble
I si l’història no fos com la que ens van explicar de petits?
Havia una vegada un poblet, prop de Manresa,on van néixer un grup de nens.
Tots anaven a peu al col·legi caminant cada dia per un camí de terra.
Sempre passaven per un Castell, era de l’alcalde del poble… el Castell feia
molta por així com el seu amo.
Sempre escoltaven a una nena jugar que semblava que jugués sola per la part
del darrera del Castell.
un dia L’Eric i la Roser es van quedar darrere dels seus companys i van tafanejar,
volien saber amb qui jugava l’ Ona que era com es deia la nena.
Es van espantar al veure que l’Ona estava escoltant a una mena d’ou i que
parlava amb i li responia, era com si parlés a un drac, li estava demanant
que cuides del seu bebé, ja que ella estava malalta.
La nena va agafar l’ou i el va amagar sabia que si s'assabentava el seu pare
no li deixaria cuidar del dragonet. En aquell moment l’Eric va caure i l’Ona els
va descobrir.
-Qui hi ha?-´Va dir l’Ona.
I la Roser va aconseguir fugir però l’Eric que estava a terra va dir:
-Només estava mirant el jardí. però he vist que amagaves un ou i que es movia.

55. L’Ona es va posar a plorar.
-Si us plau no diguis res al meu pare si no me’l llençarà al bosc i morirà.
La Roser que havia decidit tornar a buscar al seu amic va dir:
- Tranquil·la Ona guardarem el teu secret!
Cada dia després de l'escola l’ Eric i la Roser anaven a jugar a casa de l’Ona, i
una tarda l’ou es va trencar,i va sortir en Pepet que així li van posar a drac,li
van donar de menjar el que la mare d’en Pepet li va recomanar.
Pepet era molt carinyós,i jugava molt amb el nens.
Va passar el temps i es va anar fent gran cada vegada era més difícil amagar-
lo, cada tarda jugaven tots quatre,però un dia va vindre el pare de l’Ona
amb uns caçadors de porcs senglars, perquè el pare de l’Ona havia
descobert el secret de la seva filla, i el volia fer desaparèixer, la va castigar i li
va dir que mai més sortiria de la seva habitació.
L’Eric i la Roser el van amagar al bosc, en Pepet estava molt trist perquè ja no
jugava amb l’Ona,la trobava molt a faltar...
Un dia va veure un gran problema al poble, va entrar al poble una gent que
estava assaltant les cases i estaven fent mal els conreus i robaven. Llavors
l'Eric va parlar amb el Pepet, li va demanar la seva ajuda.
En Pepet li va dir:
-Espantaré a tota la gent del poble,mai m’estimaran, i la Roser va dir:
-Pepet si tu ajudes al la gent del poble, podràs viure sense amagar-te i la gent no
et tindrá por.

56. Així va ser, van preparar com sortiria i la gent del poble es van espantar molt
però van veure que en Pepet estava defensant a la gent del poble, llavors la
gent del poble va decidir deixar-lo viure lliurament al poble,
I el pare de L’ona li va demanar disculpes a tots dos, i el va deixar viure al
Castell,com agraïment tota la gent va plantar rosers, al camí del Castell, i cada
any el dia de sant Jordi, el camí està ple de rosers i fa una olor molt agradable.
Conte contat,
Conte acabat.
Roser Soriano
+ Original

57. La noia exploradora
Havia una vegada un noia que volia ser exploradora i viatjar pel temps, per conèixer
com era l’antiguitat. Anava a l’escola i s’esforçava molt per aconseguir anar a la
universitat. Un dia, després de l’escola, va anar per camí a casa i va caure en un cau
molt gran i fosc, va buscar la sortida però no veia res. Va veure una llum des del fons i
volia veure que hi havia allà, quan va veure que posava, va quedar amb la boca oberta
i pensava que era la seva oportunitat de la vida, posava, MÀQUINA DEL TEMPS. Ella va
recordar el lloc i va anar corrents cap a casa. El dia següent la nena es va vestir com
una exploradora amb totes les coses necessàries i dissimuladament va marxar al cau
anant al lloc on estava la màquina del temps. Es va apropar, va veure un botó on
posava “No tocar, és perillós” però va caure una pedra, es va espantar i sense voler va
tocar el botó. La noia estava dormint, es va despertar i va veure un poble amb
poquets cases de fusta i persones vestides com l’antiguitat. Es va donar conte de que
quan va tocar el botó va viatjar per la màquina del temps i va arribar allà. Estava
impressionada de que el seu somni s’havia fet real i que era exploradora. Després
d’uns quants mesos explorant, ella s’havia convertit en una exploradora professional
perquè havia fet moltes aventures i a aprés moltes coses, però ella va voler tornar
perquè era molt diferent del seu món, no hi havia molta seguretat, molta gent no
tenia casa ni feina… Van passar uns dies i la noia buscava una manera d’anar-se
d’aquell món, un noi va córrer cap a ella i li va dir que vingués amb ell ràpidament
perquè si es quedaven allà la segrestarien per sempre.

58. El noi no tenia temps d’explicar-li a la noia que la màquina del temps està al bosc i
s’anirà en 10 minuts, i que el grup d nois que la volien segrestar està darrere seu amb
cavalls i cordes. El noi li va explicar tot mentre corria i la noia tenia por de que e grup
de nois la segrestessin. Quedaven 2 minuts i els dos estaven molts cansats però
havien de seguir perquè si no serien segrestats per el grup de nois. Van arribar a la
màquina del temps i van tocar ràpid el botó, i el grup de nois no v poder segrestar-los.
Quan va arribar el noi va desaparèixer i la noia estava al mateix dia que va tocar el
botó, ella es va tranquil·litzar, es va anar a casa i va seguir estudiant.
Nikolay Emilov
Prosa

59. La família
La família ben unida,
ens fa créixer cada dia.
Els pares estan atrafegats
i sempre van atabalats.
Però abans d’anar a dormir
sempre tenen temps per mi.
Amb els germans estem units
tant si estem contents com avorrits.
I què us diré dels avis i padrins?
Amb les seves històries ens ensenyen bons camins.
La família és un tresor
que guardem dins del cor.
Però a vegades la família
no està tant unida.
Potser el teus pares
estan separats,
però has de seguir endavant.
La família és un tresor
que guardem dins del cor.
Marc Julià
Poesia

60. El meu últim any
Aquest any marxem,
a un altre institut anirem,
nous amics farem,
i ens els presentarem.
Des de la infància hem estat,
ballant, saltant i jugant,
i molt bé ens ho hem passat.
Ara som els grans,
tot es més complicat,
molts moments bonics junts hem passat.
No vull marxar d’aquí,
significa molt per mi,
per molt lluny que hagi d’anar,
mai me’n podré oblidar.
Nadia Caro
Gràcies a els que m’estimen,
i els que jo puc estimar,
l’amistat que m’envolta,
no es pot millorar,
com l’aire que puc respirar.
Quantes vegades,
una rosa hem regalat,
i un llibre intercanviat.
Són petits detalls,
que al llarg de la meva vida,
mai podré oblidar!!
US ESTIMO AMICS!!!!
+ Original

61. Ha estat molt difícil seleccionar els textos
guanyadors, felicitats a tots/es per
la feina feta!!