1. 6. Wegener i el mobilisme
EL MOVIMENT DELS CONTINENTS:
LA DERIVA CONTINENTAL
El 1915, Alfred Wegener va formular la teoria de la
deriva continental, segons la qual:
• Fa 300 milions d’anys, la Terra estava formada per un
gran continent anomenat Pangea. Aquest continent es
dividí en dos continents Gondwana i Laurasia que al
cap de divisions successives van donar lloc als
continents actuals.
• L’escorça continental es mou per sobre de l’escorça
oceànica

2. PROVES GEOGRAFIQUES DE LA
DERIVA CONTINENTAL
Quan observem un mapamundi ens adonem que alguns continents com
Àfrica i Amèrica del Sud tenen formes complementàries que encaixen
com les peces d’un trencaclosques. Si unim els continents actuals, no
pas pel nivell de la costa, sinó a nivell de les plataformes continentals -
200 m de profunditat- (recordeu que aquest és el límit entre l’escorça
continental i l’escorça oceànica) en resulta un acoblament gairebé
perfecte.

4. proves paleontològiques de
la deriva continental
Si els organismes d’una mateixa espècie es troben aïllats, evolucionen
de manera diferent. En canvi, si estan en contacte evolucionen de la
mateixa manera i, per tant, són iguals.
S’han trobat fòssils d’organismes idèntics en regions que actualment
estan a milers de quilòmetres, com a Amèrica del Sud, Índia i Austràlia.
Els estudis paleontològics indiquen que aquests organismes
prehistòrics haurien estat incapaços de creuar els oceans que en
l’actualitat separen els continents. Això demostra que els continents
van estar units en el passat.

6. Proves geòlogiques i
tectòniques de la deriva
continental
Es basen en el descobriment que A. Wegener pensava que feia
milions d’anys els continents estaven units en un d’únic
anomenat Pangea.
Ho va descobrir observant que hi havia diferents serralades amb
la mateixa edat i la mateixa classe de roques en diferents
continents (per tant, havien d’haver estat units al passat)
La separació dels continents es va poder datar calculant
l’antiguitat dels orògens (és a dir, les roques de les cadenes
muntanyoses).

8. Proves paleoclimàtiques
de la deriva continental
Els continents es van anar separant fins a donar lloc a la situació actual.
Wegener va descobrir que existien zones a la Terra els climes de les
quals no coincidien amb els climes que tenien al passat.
Avui dia existeixen zones que tenen un clima tropical o
subtropical, però que estaven cobertes de gel fa 300 milions d‘anys.
També hi ha regions on hi havia condicions climàtiques semblants a les
que es donen actualment a les selves tropicals, que van afavorir la
formació de grans jaciments de carbó, però que avui dia es troben en
climes molt freds.
El casquet polar existent fa 300 milions d'anys es troba actualment en
zones molt distants entre si: la Patagònia, Sud-Àfrica, l'India, l‘Antàrtida
i Austràlia. L'única explicació raonable és que totes aquestes zones
formaven en aquella època una única zona on estava el Pol Sud i els
continents estaven units formant Pangea.

10. Els inconvenients de la hipòtesi de Wegener:
• No comptava amb un mecanisme que expliqués la deriva a través del planeta.
Va proposar la influència mareal de la Lluna, però es va descartar perquè una
fricció de les marees d’aquesta magnitud hauria frenat la rotació terrestre.
• Alternativament, proposà que els continents van travessar els fons oceànics, però
als fons oceànics no hi ha senyals d’aquest suposat pas.
• Per tot això alguns científics van calificar la hipòtesi Wegener de disparada.
L’expansió del fons oceànic:
• Descobriment els anys 50 i 60 de serralades submarines (dorsals).
• Les dorsals tenen una vall central (rift).
• Detecció de gran actividad volcànica i elevat fluxe tèrmic a les dorsals.
• Detecció en foses profundes d’activitat sísmica profunda.
• Les edats de les roques de l’escorça oceànica no superen els 160M.A.
• ¿Per què són tan joves les roques dels fons oceànics?
El 1968 s’unifiquen la idea de deriva continental i la de l’expansió del fons oceànic i
sorgeix la teoria de la tectònica de plaques.

11. Proposta d’una nova capa: l’astenosfera
-Permetria que els fons de les conques s’enfonsessin pel Aquest procés
pes dels sediments que s’hi acumulen correspon a la
-Permetria que els relleus s’alcessin a mesura que l’erosió
els anava alleugerint de pes ISOSTÀSIA
-Té un paper important en el moviment de la litosfera
-Es proposa que la convecció del mantell es limita a aquesta capa
Però amb el mètode sísmic es demostra que no hi ha cap capa plàstica contínua sota
la litosfera i que la convecció responsable del moviment de les plaques es dóna al
mantell sublitosfèric.