RESUM GUERRA CIVIL

1. T. 7 LA GUERRA CIVIL (1936-1939)
1. EL PREÀMBUL DE LA GUERRA → última fase de la República.
Els militars revoltats el juliol de 1936 van justificar el cop d’estat amb una raó bàsica: salvar
Espanya d’una imminent dictadura comunista. La Guerra Civil comença el 18 de juliol de 1936.
En aquesta fase es va produir un deteriorament important de l’ordre públic. Aquesta situació
va contribuir a radicalitzar la divisió social i ideològica del país.
1.1. Els governs del Front Popular
El 18 de febrer de 1936, després de les eleccions, el president de la República, Niceto Alcalá
Zamora, va encarregar la formació de govern a Manuel Azaña (president de la República), el
qual va començar a aplicar immediatament el programa del Front Popular, que es basava en 4
eixos principals:
- Continuar la reforma agrària.
- Intensificar la política educativa.
- Amnistia dels presos polítics i restabliment de la Generalitat.
- Aprovació dels Estatuts d’Autonomia del País Basc i de Galícia.
En aquesta última fase de la República, van haver-hi 4 presidents de govern: Casares
Quiroga, Giral, Largo Caballero, Juan Negrín.
Ni Azaña, ni Casares Quiroga no van poder evitar el desordre públic es va manifestar
bàsicament de 3 maneres: violència al camp i conflictes laborals; atacs a l’Església; i
atemptats polítics. Van destacar els assassinats de José del Castillo a mans dels Falangistes,
i de Calvo Sotelo, a mans de la Guàrdia d’Assalt.
1.2. La radicalització social i política → es radicalitza la dreta i també l’esquerra.
Pel que fa a la dreta, van augmentar les activitats violentes de les JONS la Falange Espanyola,
liderades per José Antonio Primo de Rivera, acusat d’instigar alteracions de l’ordre públic i de
tinença il·lícita d’armes. També destacaven els requetès, que eren grups armats carlins que van
intervenir en la Guerra Civil al costat del General Franco. Estaven formats bàsicament per
carlins catalans.
Pel que fa a l’esquerra, es van radicalitzar alguns sectors del PSOE i la CNT. En el PSOE es va
produir una divisió interna entre els partidaris més radicals, encapçalats per Francisco Largo
Caballero i la branca moderada, liderada per Indalecio Prieto. D’altra banda, a Catalunya es
van unificar diversos grups, com el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), dirigit per
Andreu Nin, i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).
La CNT va reafirmar la seva posició radical i antirepublicana. L’exèrcit, des del principi de la
República, estava dividit en la Unió Militar Espanyola (UME), que era l’exèrcit de dretes, i la
Unió Militar Republicana Antifascista (UMRA), que era l’exèrcit d’esquerres.
1

2. 1.3. La conspiració militar
Des del moment en què es va proclamar la República, una part de l’exèrcit va conspirar en contra
d’ella. El cop d’estat del general Sanjurjo, el 1932, va ser un bon exemple, però no va tenir èxit.
El govern de la República, va nomenar a la gent fidel a aquesta com a caps de les divisions
orgàniques, que eren la distribució territorial de l’exèrcit que, durant la República, va substituir
les antigues capitanies generals. Els generals més sospitosos van ser redistribuïts: Franco a
Canàries; Godet a Mallorca; i Mola a Navarra. Mola va preparar una xarxa colpista consistent,
que va obtenir la confiança de tots els moviments antirepublicans.
La conspiració militar estava en connexió amb una trama civil d’importants terratinents i
financers com ara el mallorquí Joan March (banquer de Franco), que va fer arribar al nord
d’Àfrica un avió llogat, el Dragon Rapide, per traslladar el general Franco de les Canàries al
Marroc en el moment que es produís l’aixecament militar.
2. LA INSURRECCIÓ MILITAR I LA SEVA RESPOSTA
La revolta militar es va iniciar a Melilla el 17 de juliol de 1936. Alguns comandaments fidels a
la República van ser afusellats, com ara Romerales (cap militar de Melilla), i Domènech Batet
(que va actuar contra Lluís Companys).
El 18 de juliol, es va alçar a Sevilla el general Gonzalo Queipo de Llano i, durant la nit del 18
al 19, es va declarar l’estat de guerra a la resta d’Espanya.
2.1. Espanya dividida
La insurrecció no triomfà arreu, i el 20 de juliol el país va quedar dividit. El rebels havien trimfat a
l’Espanya rural (Castella, Aragó, Galícia, Navarra, Àlaba, nord d’Extremadura i part d'Andalusia
occidental, a més de Mallorca i Eivissa, les Canàries i el protectorat del Marroc). La resta del
país es mantingué fidel a la República, que conservava les ciutats més importants i les zones
industrials (Catalunya, Madrid, sud extrem d’Andalusia, València, Múrcia, Castella-La Manxa,
Biscaia, Guipúscoa, Cantàbria i Astúries (menys Oviedo).
2.2. La insurrecció a Catalunya
Els insurrectes van ser aturats en diversos llocs de Barcelona pels militants de la CNT-FAI,
organitzacions obreres i membres de la Guàrdia d’Assalt. El general Manuel Goded, que
s’havia desplaçat des de Mallorca fins a Barcelona, es va rendir. La seva al·locució per ràdio, a
instàncies del president Lluís Companys, en què reconeixia la derrota, va desmotivar els
insurrectes d’altres llocs de Catalunya. A més, els anarquistes es van apoderar de les armes de
les casernes (habitatges de la Guàrdia Civil).
2.3. El poder a la zona republicana
Durant el dia 20 de juliol, gairebé totes les esglésies i els convents de Barcelona van cremar. A
tota l’Espanya fidel a la República es crearen comitès locals i provincials, els quals
assumeixen de manera oficiosa l’administració dels ajuntaments i institucions. Els organismes
2

3. oficials no tenen capacitat de fer complir les decisions. A més, aquests comitès es van formar de
forma espontània, eren populars perquè van sortir del poble i eren plurals. Així mateix, van
haver-hi 3 presidents diferents en tres dies (1.Casares Quiroga/2.Martínez Barrios/3.Giral).
A Catalunya, els comitès estaven dirigits per la CNT, la qual va cometre molts abusos de poder i
nombrosos assassinats.
L’exèrcit republicà va quasi desaparèixer i va ser substituït per les milícies populars, que eren
els voluntaris sota assessorament militar i organitzades per grups polítics esquerrans. Aquestes
es dividien també en columnes, de les quals la més destacada va ser la columna Durruti
(anarcosindicalista).
2.4. El poder a la zona insurrecta (rebel/golpista)
Els generals rebels van anar substituint el poder dels oficials mitjançant una violència extrema.
Començava una llarga Guerra Civil i revolució caracteritzada per una violència política. La
població va quedar situada en un o altre bàndol forçosament. El gran problema de la població
civil va ser la subsistència, agreujada pels bombardejos a les zones civils.
3. LES FASES MILITARS DE LA GUERRA
3.1. Els primers mesos de la guerra (juliol - desembre de 1936)
El primer objectiu militar dels insurrectes era Madrid. El general Mola hi va enviar columnes
des de Pamplona. Mentrestant, l’exèrcit d’Àfrica, controlat per Franco, havia aconseguit passar
l’Estret de Gibraltar amb l’ajut de l’aviació de Mussolini.
Un cop a la Península, Franco va entrar a Còrdova, a Huelva i a Granada i, des de Sevilla, es
va dirigir a Madrid per Extremadura, que va ocupar malgrat la defensa que van oposar els
republicans a Badajoz. Va ser aturat a Madrid i el govern de la República es va traslladar a
València per motius de seguretat.
Pel setembre, el general Mola va ocupar Irun i Sant Sebastià. D’altra banda, les tropes dels
revoltats, concentrades a Galícia, arribaven a Oviedo, on van trobar resistència.
Les milícies catalanes que es van dirigir cap al front d’Aragó van ocupar algunes poblacions de
la franja (ex: Casp i Pina de Ebro), però no van poder envair Osca, Saragossa i Terol. La
desorganització i la manca de preparació d’aquestes columnes expliquen en part la seva feblesa.
També va fracassar l’expedició catalana a Mallorca i Eivissa, que tenia com a objectiu conquerir
les illes, en poder dels militar revoltats.
3.2. La segona fase: de la batalla del Jarama a la batalla de l’Ebre (gener del 1937 -
novembre del 1938)
En aquesta fase, les tropes insurrectes van intentar novament la conquesta de Madrid. Davant
la impossibilitat d’ocupar la capital, Franco va decidir conquerir Màlaga i altres ciutats andaluses,
que van caure ràpidament. Però l'ocupació del nord va ser força més difícil, a causa de la
resistència obrera i popular, especialment a Bilbao i a Astúries.
3

4. Durant el desembre de 1937, les tropes republicanes van llançar una ofensiva contra Terol (en
mans nacionals). Pel febrer, però, les tropes franquistes van llançar una contraofensiva i van
recuperar aquesta ciutat. Poc abans, el govern de la República s’havia traslladat de València a
Barcelona.
Pel març, l’exèrcit de Franco va iniciar una ofensiva contra el front d’Aragó. Després, Franco
va ocupar les primeres terres catalanes. Més tard, les tropes insurrectes van arribar a Vinaròs,
al nord del País Valencià, amb la qual cosa la zona republicana quedava dividida en 2. Al juliol de
1938, es va produir la batalla de l’Ebre, que es va caracteritzar per la violència dels combats i
per l’elevat nombre de baixes que va causar en els dos bàndols. En aquesta zona primer es va
llançar una ofensiva per part dels republicans i els nacionals van contestar amb una
contraofensiva produint aquesta guerra.
3.3. L’última fase: de l’ocupació de Catalunya a la rendició final (desembre de 1938 - 1
d’abril de 1939
El desembre de 1938, Franco va donar l’ordre d’iniciar l’ofensiva final contra Catalunya per
Tremp i Seròs. Entre gener i febrer de 1939, l’exèrcit de Franco va ocupar tota Catalunya. El
govern republicà, el basc i el català van passar la frontera francesa amb milers de persones
que fugien.
El 28 de febrer de 1939, Manuel Azaña va dimitir com a president de la República, i ningú el va
substituir. No obstant, Negrín torna a València per dirigir la resistència de la zona republicana,
però ja no hi havia res a fer. Segismundo Casado va fer un cop d’estat per obtenir una pau
negociada, però Franco no va admetre res més que la rendició incondicional a Madrid. El 28
de març, les tropes franquistes van ocupar Madrid. L’última ciutat ocupada per l’exèrcit franquista
va ser Alacant. L’1 d’abril de 1939, la guerra havia acabat.
4. LES REREGUARDES
4.1. Les transformacions revolucionàries a les zones republicanes
A tota la zona republicana es va donar tres fenòmens simultanis: l’aparició d’un nou poder, la
creació de les milícies populars i la col·lectivització de l’economia.
Vençuda la insurrecció militar a Barcelona, el president de la Generalitat, Lluís Companys va
proposar a la CNT que formés un nou organisme de poder amb totes les forces antifeixistes.
Aquest havia d’actuar com un veritable govern de Catalunya. Els anarquistes no s’hi van negar i
el 21 de juliol de 1936 es va formar el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya,
integrat per totes les organitzacions catalanes d’esquerres.
Les primeres desfetes militars dels republicans, l’expansió dels comitès i la dificultat de
coordinar-los, van motivar la creació, el setembre de 1936, d’un govern d’unitat presidit per
Josep Tarradellas, com a conseller primer.
4

5. Les discrepàncies polítiques no van desaparèixer: la CNT i POUM, d’una banda, defensaven fer
la revolució i la guerra; i el PSUC, la UGT i l’ERC (Esquerra Republicana de Catalunya), d’altra,
volien guanyar primer la guerra.
Aquesta revolució s’havia iniciat el mateix mes de juliol arran de la col·lectivització espontània
de l’economia. Així, els treballadors es van fer càrrec de les empreses. A més, el moviment
col·lectivitzador es va anar estenent impulsats pels sindicats, sobretot la CNT. A diferència de la
nacionalització, la col·lectivització es caracteritzava per l’autogestió dels treballadors.
L’expansió d’aquest procés va portar a la creació del Consell d’Economia de Catalunya. Aquest
organisme va redactar el Decret de col·lectivitzacions i control obrer d’indústries i
comerços.
Al camp català, en canvi, no es va produir la col·lectivització. Les transformacions econòmiques
van anar acompanyades d’altres mesures revolucionàries, com ara la municipalització de les
cases de lloguer (confiscació de la propietat de les finques de lloguer a càrrec del municipi).
*Nacionalització→ fet de convertir en pública una empresa privada.
*Col·lectivització→ fet que un conjunt de treballadors gestioni i es faci propietari d’una empresa.
4.2. Els primers mesos a la rereguarda insurrecta
A la zona insurrecta, la mort del general José Sanjurjo, el 1936, va deixar els revoltats sense un
cap visible. La direcció de l’aixecament militar l’havia d’exercir una Junta de Defensa Nacional
creada a Burgos i presidida per Miguel Cabanellas.
La necessitat d’un comandament únic per dirigir la guerra va portar els generals insurgents
aproclamar Francisco Franco cap de l’Estat i generalíssim dels exèrcits (general en cap). La
primera mesura de Franco va ser la creació d’una Junta Tècnica de l’Estat. Aquesta pretenia
tornar les terres als propietaris expropiats, depurar els funcionaris propers a la República, fer
marxa enrere en les reformes educatives i prohibir tots els partits polítics i sindicats, excepte la
Falange.
4.3. La violència i la repressió a la rereguarda
A la zona republicana, la repressió es va caracteritzar per un profund anticlericalisme. Tothom
que fos sospitós de donar suport a la revolta militar, va patir una persecució sovint irracional. Les
patrulles de control van ser un organisme de repressió format per grups antifeixistes. A més,
excepte al País Basc, durant tota la guerra la pràctica religiosa va ser prohibida, i va esdevenir
clandestina.
A la zona insurrecta, durant la guerra, no es va aixecar cap veu contra la repressió. Un exemple
de repressió van ser els «passejos», nom amb què eren conegudes les accions consistents a
anar a buscar algú per assassinar-lo en qualsevol descampat.
5

6. 4.4. Les trajectòries polítiques
A la rereguarda republicana, José Giral va dimitir com a president del govern i va ser substituït
per Largo Caballero, el qual va cridar a una acció armada contra els nacionals. A més, va formar
un govern d’unitat integrat per socialistes, sindicalistes, republicans, comunistes, 2 nacionalistes
i, més tard, per alguns anarcosindicalistes. Durant aquest govern, les atribucions governatives
van passar de nou al govern central. Tot i així, van haver-hi discrepàncies entre aquests
membres.
La crisi política a la rereguarda republicana es va precipitar arran dels Fets de Maig de 1937 a
Barcelona. Del 2 al 7 de maig va tenir lloc un enfrontament armat a la ciutat entre les forces
anarcosindicalistes i el POUM, d’una banda, i les forces d’ordre públic de la Generalitat i
militants del PSUC i de la UGT, de l’altra.
El 2 de maig, el conseller de Seguretat Interior, va ordenar l’ocupació de l’edifici de la Telefònica,
controlat per la CNT. Els cenetistes s’hi van resistir per les armes, i durant 6 dies Barcelona
s’omplí de barricades i d'enfrontaments armats que van causar més de 500 morts. La crisi es va
resoldre amb l’enviament pel govern central de 5000 guàrdies d’assalt.
Aquests fets van suposar la supressió de les competències sobre seguretat de la Generalitat
en favor del govern de la República.
En aquestes circumstàncies, els comunistes van precipitar la crisi del govern central, i van posar
com a condicions per continuar col·laborant la dissolució del POUM i la renúncia de Largo
Caballero al Ministeri de la Guerra. Aquest es va negar, i Azaña el va destituir i va encarregar
la formació d’un nou govern al socialista Juan Negrín. Amb el seu govern, va augmentar
progressivament la influència dels comunistes en el govern i en l’exèrcit. D’altra banda, va
orientar la seva política a resistir a ultrança, a potenciar un exèrcit popular i, a més, va treure
competències a la Generalitat de Catalunya. La seva política es plasmà en un programa,
anomenat dels 13 punts, amb què plantejava la possibilitat d’un armistici. Però Franco hi va
respondre amb l’exigència de la rendició incondicional.
Al bàndol insurrecte, ningú no discutia la primacia militar de Franco, però en el terreny polític
hi havia discrepàncies difícils de conciliar entre la Falange Española i la Comunió
Tradicionalista. D’altra banda, també hi havia alguns monàrquics alfonsins que defensaven el
retorn al tron espanyol de l’enderrocat Alfons XIII, que vivia a l’exili.
El 19 d’abril de 1937, Franco va promulgar un decret d’unificació, segons el qual es creava un
partit únic a l’estil feixista, anomenat Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de
Ofensiva Nacional Sindicalista (FET y de las JONS). Franco era, llavors, el cap indiscutible
perquè era el generalíssim de l’exèrcit, cap de l’Estat i del govern, i cap d’un partit polític
únic. D’aquesta manera, quedaven establerts els suports ideològics del que més tard seria el
franquisme: el pensament falangista, el carlisme, el conservadorisme monàrquic i el suport
incondicional de l'Església.
6

7. 4.5. Els estats europeus davant la Guerra
La Guerra Civil Espanyola va esclatar en un moment de creixent polarització entre els règims
dictatorials de molts països: el feixisme italià i el nazisme alemany, d’una banda, i de l’altra, el
règim comunista soviètic. Per aquesta raó, els Estats no van trigar a prendre partir davant del
conflicte espanyol.
Per una part, la República esperava l’ajut de França, mentre que els insurrectes la demanaren a
Alemanya i Itàlia. França va demanar un acord europeu que impedís qualsevol tipus d’ajut a
cap dels dos bàndols. Així, l’agost de 1936 es va constituir el Comitè Europeu de
No-intervenció en la guerra d’Espanya. Alemanya i Itàlia van incomplir el tractat ajudant els
insurrectes amb ajut material i humà.
La intervenció alemanya i italiana en la guerra a favor dels insurrectes va començar el juliol de
1936. Més tard, Alemanya va enviar la Legió Còndor, un grup d’avions de combat que va donar
la supremacia aèrea als insurrectes. Itàlia, en canvi, va enviar un contingent de soldats
anomenat Corpo Truppe Volontarie. La intervenció massiva d’aquests països va començar
quan van atorgar el reconeixement diplomàtic al govern de Franco. A més, van garantir el
proveïment permanent de material de guerra modern i abundant. També van motivar a França i
Gran Bretanya a deixar d’ajudar a la República.
Per la seva banda, Stalin (soviètic) va decidir ajudar la República amb material de guerra. El
seu ajut va donar una certa hegemonia aèria a la República gràcies a la velocitat que assolien els
avions de caça soviètics. Aquest ajut, però, va tenir dues contrapartides importants: d’una banda,
la República va haver de dipositar com a garantia l’or del Banc d’Espanya a Moscou; i, de
l’altra, l’ajut es canalitzava a través del Partit Comunista.
*Les Brigades Internacionals→ conjunt de militars voluntaris d’arreu del món que venien a
Espanya a lluitar a favor de la República.
5. REFLEXIÓ FINAL: PER QUÈ, TOT PLEGAT?
En l’esclat de la guerra, podem distingir-hi dos tipus de causes: les remotes, anteriors a la
dècada de 1930, i les pròximes, aparegudes durant el període republicà.
5.1. Les causes remotes o de llarga durada
- La manera com es va fer la revolució liberal a Espanya. L’oposició radical de dos blocs a
Espanya, adoptà la forma d’enfrontament bèl·lic civil (3 guerres carlines). A més, el sufragi era
alterat pel caciquisme. Cal destacar també que una de les causes de la Guerra Civil va ser la
intervenció de l’exèrcit.
- L’actitud i la mentalitat de l’exèrcit. Aquest adoptà posicions conservadores, especialment
contra els nacionalismes emergents (català i basc).
7

8. - El retard en la modernització ideològica i econòmica del país. A Espanya, la Revolució
Industrial es produí tard i només afectà Catalunya i el País Basc. A més, la burgesia va
esdevenir un sector feble. Així mateix, al país predominava una economia agrària, amb un
repartiment injust de la terra. Per tant, es va produir una radicalització al camp.
- Les conseqüències d’aquests fets. El retard de la modernització també es notava en l’alt grau
d’analfabetisme, en la feblesa de l’Estat i en el predomini ideològic de l’Església.
- La mentalitat i les ideologies internacionals dominants. La Revolució Soviètica havia
generat esperances entre les classes obrera i camperola més desfavorides. Això explica la
radicalitat del moviment obrer.
5.2. Les causes pròximes o de curta durada
Les alternatives polítiques possibles durant la dècada de 1930 eren tres:
- Reformisme democràtic. França i el Regne Unit eren els models d’aquesta alternativa.
- La reacció feixista. Els models eren Alemanya i Itàlia.
- La revolució comunista, segons el model de la URSS.
Com no es va poder imposar el reformisme democràtic (radicalisme) es parla d’un equilibri
d’incapacitats per resoldre els conflictes. Així doncs, entren en una fase de resolució violenta.
Però, perquè esclati la violència directa en un conflicte complex, cal un motiu intencional, és a
dir, la voluntat dels generals i els militars que la van propiciar (sobretot Mola i Franco) va ser el
detonant del desastre que se’n va seguir.
8