1. Bones pràctiques educatives amb TIC: el blog i les xarxes socials
XXVII Cursos d’Estiu
Oreto Doménech
OBJECTIUS
1. Reflexionar sobre els canvis que s’han esdevingut en el paradigma comunicatiu
actual, en general, i com aquests afecten l’ensenyament-aprenentatge: el canvi
d’enfocament en el paper de docent.
2. Planificar un projecte concret de b-learning (aprenentatge mixt): el blog com a
suport de l’ensenyament presencial.
3. Conéixer la diversitat de tipus i d’usos de blogs didàctics.
4. Fomentar l’intercanvi d’experiències didàctiques entre docents: la xarxa social
professional.
CONTINGUTS
PRIMERA SESSIÓ (aproximació i reflexió)
 La web 2.0 en la societat actual: Internet i el valencià.
 Característiques de l’alumnat actual: textos per a la reflexió.
 Canvi de paradigma comunicatiu: en són/som conscients?
 L’intercanvi de rols en el nou context digital: la recuperació de la renovació
pedagògica?
 Avantatges (i possibles inconvenients) de les TIC a l’escola: “entre poc i
massa, la mesura passa”.
 Els diferents tipus d’ensenyament amb eines digitals: e-learning i b-learning: un
exercici de comentari de text.
descans
 Mostrari i anàlisi de diferents tipus de blogs didàctics.
 Debat previ a la segona sessió: vull fer un blog? Ja tinc un blog?
SEGONA SESSIÓ (disseny, planificació, debat i formació)
 Planificació d’un projecte amb TIC: el blog didàctic.
 Fase prèvia de gestació del projecte.
 Objectius que es pretenen assolir.
 Aspecte del blog.
 La tria de continguts per al blog.
 Les etiquetes.
descans
 Exemples d’activitats del blog i altres exemples de docència amb TIC.
 La xarxa social professional: l’exemple d’Un entre tants.
En el temps de la cibernètica, l’important és saber parar una màquina. Joan Fuster. 1

2. Bones pràctiques educatives amb TIC: el blog i les xarxes socials
XXVII Cursos d’Estiu
Oreto Doménech
TEXTOS PER A LA REFLEXIÓ
1. Marc Prensky, Digital Natives, Digital Immigrants
Our students have changed radically. Today’s students are no longer the people
our educational system was designed to teach.
Today’s students (…) have spent their entire lives surrounded by and using computers,
videogames, digital music players, video cams, cell phones, and all the other toys and
tools of the digital age. Today’s average college grads have spent less than 5,000
hours of their lives reading, but over 10,000 hours playing video games (not to mention
20,000 hours watching TV). Computer games, email, the Internet, cell phones and
instant messaging are integral parts of their lives. (…) today’s students think and
process information fundamentally differently from their predecessors (…) their thinking
patterns have changed. I will get to how they have changed in a minute. But the most
useful designation I have found for them is Digital Natives. Our students today are all
“native speakers” of the digital language of computers, video games and the Internet.
So what does that make the rest of us? Those of us who were not born into the digital
world but have, at some later point in our lives, become fascinated by and adopted
many or most aspects of the new technology are, and always will be compared to
them, Digital Immigrants. (...) There are hundreds of examples of the digital immigrant
accent. They include printing out your email (or having your secretary print it out for you
– an even “thicker” accent); needing to print out a document written on the computer in
order to edit it (rather than just editing on the screen); and bringing people physically
into your office to see an interesting web site (rather than just sending them the URL).
I’m sure you can think of one or two examples of your own without much effort. My own
favorite example is the “Did you get my email?” phone call. Those of us who are Digital
Immigrants can, and should, laugh at ourselves and our “accent.”
Our Digital Immigrant instructors, who speak an outdated language (that of the
pre-digital age), are struggling to teach a population that speaks an entirely new
language.
First, our methodology. Today’s teachers have to learn to communicate in the
language and style of their students. This doesn’t mean changing the meaning of what
is important, or of good thinking skills. But it does mean going faster, less step-by step,
more in parallel, with more random access, among other things. Educators might ask
“But how do we teach logic in this fashion?” While it’s not immediately clear, we do
need to figure it out.
Second, our content. It seems to me that after the digital “singularity” there are now
two kinds of content: “Legacy” content (to borrow the computer term for old systems)
and “Future” content. “Legacy” content includes reading, writing, arithmetic, logical
thinking, understanding the writings and ideas of the past, etc – all of our “traditional”
curriculum. It is of course still important, but it is from a different era. Some of it (such
as logical thinking) will continue to be important, but some (perhaps like Euclidean
geometry) will become less so, as did Latin and Greek. “Future” content is to a large
extent, not surprisingly, digital and technological. But while it includes software,
hardware, robotics, nanotechnology, genomics, etc. it also includes the ethics, politics,
sociology, languages and other things that go with them. This “Future” content is
En el temps de la cibernètica, l’important és saber parar una màquina. Joan Fuster. 2

3. Bones pràctiques educatives amb TIC: el blog i les xarxes socials
XXVII Cursos d’Estiu
Oreto Doménech
extremely interesting to today’s students. But how many Digital Immigrants are
prepared to teach it?
It’s not actually clear to me which is harder – “learning new stuff” or “learning new
ways to do old stuff.” I suspect it’s the latter.
We need to invent Digital Native methodologies for all subjects, at all levels,
using our students to guide us. The process has already begun – I know college
professors inventing games for teaching subjects ranging from math to engineering to
the Spanish Inquisition. We need to find ways of publicizing and spreading their
successes.
It’s just dumb (and lazy) of educators – not to mention ineffective – to presume that
(despite their traditions) the Digital Immigrant way is the only way to teach, and that the
Digital Natives’ “language” is not as capable as their own of encompassing any and
every idea.
So if Digital Immigrant educators really want to reach Digital Natives – i.e. all their
students – they will have to change. It’s high time for them to stop their grousing, and
as the Nike motto of the Digital Native generation says, “Just do it!” They will succeed
in the long run – and their successes will come that much sooner if their administrators
support them.
Trobareu el text complet a: http://www.marcprensky.com
2. Laura Borràs, Internet i literatura avui: el fil d’Ariadna
(...) L’aportació de Nelson i el seu hipertext –que de moment podem definir
com escriptura no seqüencial, com un text que es bifurca, que permet que el lector
esculli i que està format per una sèrie de blocs de text connectats entre ells per nexes
que formen diferents itineraris per a l’usuari– va obrir la caixa dels trons per un món –el
de la cultura escrita, impresa, literària–, tremendament advers a les innovacions, siguin
de l’ordre que siguin. El neologisme de Nelson significa la connexió de la corrent
de la teoria literària –des del romanticisme i el formalisme fins a la recepció i la
deconstrucció-, amb el lèxic de la tecnologia. Fon en un sol concepte realitats
que pertanyen a dos mons sovint enfrontats. Posa en contacte paraules com
“pàgina”, “escriptura”, “text” i “lector” amb “pantalla”, “connexió”,
“interactivitat” i “usuari”. Fins i tot el propi vocable és el creuament de dues àrees
de coneixement: el prefix grec hiper (que significa “sobre”, “en extrem”, “per sobre de”)
posseeix un aura d’enigmàtica cientificitat després d’haver estat utilitzat per Einstein,
en el concepte d’"hiperespai", i per la ciència biològica: "hipertiroidisme" o
"hipermetropia", per exemple. Mentre que la paraula textus, "text", en canvi, neix
en llatí, i significa "el que està teixit" o, fins i tot, "xarxa". El més curiós, amb tot,
és que ha estat inclosa en el repertori no ja exclusivament literari amb l’accepció de
"document", oblidant-se tantes vegades les seves connotacions de "trama", "teixit" i
"xarxa", que s’acomoden especialment a la naturalesa enciclopèdica del nou gir.
Així, la hipertextualitat va ser formulada, des d’un principi, de la manera en què
el crític George Landow subtitula la seva cèlebre obra de divulgació del tema que ens
ocupa: "la convergència de la teoria crítica contemporània i la tecnologia". Si aquesta
etimologia de “text” sembla pertinent parlant d’hipertext o escriptura "no-seqüencial"
(text amb ramificacions que ofereix elecció al lector), no ajuda a trobar una distinció
En el temps de la cibernètica, l’important és saber parar una màquina. Joan Fuster. 3

4. Bones pràctiques educatives amb TIC: el blog i les xarxes socials
XXVII Cursos d’Estiu
Oreto Doménech
entre text en paper i text digital. La textualitat electrònica es simplement el novum
monstrum més recent d’una llarga tradició de tecnologies de comunicació que
han substituït a les que les van precedir.
No obstant això, a pesar d'exagerats auguris sobre la seva fi, el llibre no està
mort, però, igual que l'escriptura a mà quan va sorgir la impremta, no sembla probable
que continuï essent la manera dominant de la disseminació textual. Així que la
qüestió no és si els ordinadors transformaran les nostres nocions d'escriptura i
lectura -que d'alguna manera ja ho han fet-, sinó, ¿com, de quina manera, ho
faran? (...)
Comú a aquests tres punts és la sensació que les fronteres tradicionals o
formals s'estan deteriorant: entre autor i obra, significant i significat, visual i verbal, etc.
I un dels grans "culpables" de tot aquest canvi de paradigma és, sens dubte, Internet.
(...)
Fa relativament poc temps, quan encara Internet era una novetat, la gent
considerava que, encara que interessant, en el fons era minoritari, quelcom per a una
elit d'internautes. Això ha canviat radicalment en aquests moments. I ens recordava el
professor Castells la progressió: la primera enquesta seriosa sobre usuaris de finals
del 95 assenyalava que havia uns 9 milions d'usuaris d'Internet. L’any 2000 la xifra ja
ratllava els 350 milions d'usuaris al món. Les previsions més conservadores preveien
que, cap a mitjans de l'any 2001, arribarien a 700 milions, i entre el 2005 i el 2007, pels
volts de 2000 milions com a mínim. És veritat que constitueix sols una tercera part de
la població del planeta, però això vol dir, ponderant en termes de les societats més
desenvolupades, que en les societats del nostre context les taxes de penetració
estaran entorn del 75% o 80%.
(...) Internet és una nova tecnologia i Landow -un dels gurús de l’hipertext-
afirma que "una tecnologia sempre confereix poder a algú. Dóna poder als que la
posseeixen, als que la utilitzen i als que tenen accés a ella" (1995:211). I, no
obstant això, Internet no és simplement una tecnologia; és el mitjà de
comunicació que constitueix la forma organitzativa de les nostres societats.
Internet és el cor d'un nou paradigma sociotècnic que constitueix en realitat la base
material de les nostres vides i de les nostres formes de relació, de treball i de
comunicació. El que fa Internet és processar la virtualitat i transformar-la en la nostra
realitat, constituint el que s'ha anomenat "la societat xarxa", que és la societat en què
vivim.
Laura Borràs: http://www.hermeneia.net/CV/lborras_cv/lborras_cv.htm
Trobareu el text complet a: Hermeneia. Grup de recerca. estudis literaris i
tecnologies digitals. http://www.hermeneia.net
3. Jordi Adell. Tendencias en educación en la sociedad
de las tecnologías de la información
El primer paso en la integración de toda nueva tecnología (y creo que este es el
momento en que nos encontramos) es intentar hacer lo mismo que antes, pero con los
nuevos juguetes. Los primero vehículos a motor no eran más que carros sin caballos.
El primer cine era teatro filmado (muy mímico, eso sí, por la falta de sonido). El
lenguaje cinematográfico, tal como lo conocemos ahora, se desarrollaría
En el temps de la cibernètica, l’important és saber parar una màquina. Joan Fuster. 4

5. Bones pràctiques educatives amb TIC: el blog i les xarxes socials
XXVII Cursos d’Estiu
Oreto Doménech
posteriormente. Y cuando apareció el cine sonoro, hubo que reinventarlo. No hace
falta citar más ejemplos. Los primeros usos del ordenador en la enseñanza revelan
esta forma de utilización.
Las redes informáticas nos ofrecen una perspectiva muy diferente de la del
ordenador solitario. En principio rompen el aislamiento tradicional de las aulas,
abriéndolas al mundo. Permiten la comunicación entre las personas eliminando
las barreras del espacio y el tiempo, de identidad y estatus. Pero, el mayor
potencial de las nuevas tecnologías de la información en la educación reside no solo
en lo que aportarán a los métodos de enseñanza/aprendizaje actuales, como en el
hecho de que están transformando radicalmente lo que rodea a las escuelas, es decir,
el mundo. Están cambiando cómo trabajamos, cómo nos relacionamos unos con otros,
cómo pasamos nuestro tiempo libre y, en suma, nuestros modos de percibir y
relacionarnos con la realidad y a nosotros mismos. La disociación entre una escuela
oral-libresca y una realidad externa audiovisual, multimediática, instantánea y global es
un hecho. No debemos sorprendernos de que la mayoría de los conocimientos que
tienen los niños actuales sobre el mundo provengan de los medios de comunicación
de masas (cuyo objetivo, no lo olvidemos, no es precisamente educar). El papel de la
escuela como fuente primaria de información ha desaparecido hace ya tiempo. Sin
embargo, muchos profesores aún no se han dado cuenta.
La "utopía informativa" de la sociedad de la información es que toda la información
esté al alcance de cualquiera, en cualquier momento y en cualquier lugar. Acceder,
pues, no será el problema. Aunque habrá que pagar precios de mercado por ella.
Puede que el verdadero problema de la sociedad de la información sea la
saturación y el ruido en todos los canales, la enorme cantidad de paja entre la
que tendremos que encontrar el grano, la sobrecarga cognitiva que implica
escoger lo importante de entre la masa de información espuria. Pero la
educación es más que poseer información: es también conocimiento y
sabiduría, hábitos y valores. Y esto no viaja por las redes informáticas. Los
profesores tendremos que redefinir nuestros papeles, sobre todo si seguimos
viéndonos a nosotros mismos sólo como "proveedores de información". Y lo haremos
en instituciones que asumirán los nuevos canales como medios para proporcionar,
también, los servicios que ahora prestan "presencialmente".
La educación en la sociedad de la información ha de ser un factor de igualdad
social y de desarrollo personal, un derecho básico y no únicamente un producto
de mercado. Los grupos de alto riesgo en términos informacionales, los infoparias,
han de ser objeto de acciones positivas por parte de los poderes públicos. Debe
evitarse que las nuevas tecnologías acrecienten las diferencias sociales existentes o
creen sus propios marginados. ¿Están nuestros centros educativos preparados para
afrontar la parte que les corresponde de este desafío? ¿Estamos formando niños y
jóvenes para el futuro?
Jordi Adell. http://elbonia.cent.uji.es/jordi/
En el temps de la cibernètica, l’important és saber parar una màquina. Joan Fuster. 5