Suplement del premis de Sant Jordi de la revista debatabat de l'escola Garbí

2. Premiats del concurs literari de Narrativa i Poesia a Primària
Premiats del concurs literari de Poesia i Prosa a Secundària
Premiats del concurs literari de Il·lustració i Plàstica a Secundària

3. “Els bigotis perduts” de Marc Vidal 1r Premi 1r de Primària
“El descobriment d’en Pau” de l’Arnau Pérez 1r Premi 2n de Primària

4. “El drac d’en Liengon” de l’Enric Ustrell 1r Premi 3r de Primària
“Una ciutat original” de Carla Armengou 1r Premi 4t de Primària
“La bola del món” de l’Aina Benedi 1r Premi 5è de Primària

5. 1r Premi 6è de Primària
El segrest
Jordi Sacristan

6. 1r Premi Prosa en Anglès 6è de Primària
A ghost in the school
Three weeks ago in the school something very shocking thing happened:
It was ten o’clock in the evening and we still needed a couple of hours to
finish the decoration for the school play foreseen for the following
day. The three people that decided to stay were: Ella Thompson, a good student
who always wore black clothes, John Steward, a tall and strong boy and myself,
Judith Flanagan. I am blond, tall, smart and not too much of an athlete.
Just when we were finishing our work we heard a beautiful piano melody coming
from the music classroom. It was really spectacular! I looked at my watch to see
surprised that it was already midnight. In addition, the school closed, the poor
light and raining cats and dogs gave me an uneasy feeling.
-Why don’t we go and take a look to see what is happening? Asked Ella quite
cheerfully
-OK! John and I Said at the same time.
We ran to the music classroom and when we opened the door we were very surprised
to see that the piano keys were moving by themselves. There was nobody plying
them!
Ella asked: -Is there a ghost? Just when she was asking the question, the music
stopped. –Shut up, you stupid. John reproached . Ghosts don’t exist.
Suddenly we heard a repeating high note, as if saying: yes, yes, yes
We thought that maybe it could be the spirit of somebody who had died in our
school.
We went to the of the headmistress office to investigate the student’s files.
By the time we had lost all hope, I saw a small drawer with a label that said:
“special cases”. When we opened the drawer, there was only one file;
Name: Kelly Simon
Place of birth: London
Date of birth: 22/09/1985
Father: English
Mother: English
Date of incident: 24/12/1997
We went back to the music class room and I asked: Are you Kelly Simon? If you
are, play a high note, if you are not, play a low note.
Suddenly we heard a high re. Wow! Although we more or less expected this answer.
The surprise was big.
I felt curiosity to know what the incident that the file mentioned had been and
decided to ask her. We didn’t hear anything until John exclaimed << look! The
window!>>. We turned and read: <<I was killed>> -Why? I asked. The window showed
another message: my parents were killed. The police couldn’t find the guilty per-
son but I succeeded. I found out who did it but the guilty person discovered me.
I was killed at twelve o’clock midnight while I was rehearsing the piano Christ-
mas concert.

7. “Pobra vaca” de Júlia Roch 1r Premi de Poesia 4t de Primària
“La Pizza” de Laura Escalante 1r Premi de Poesia 5è de Primària
“He tingut un somni” de Víctor Macarulla 1r Premi de Poesia 6è de Primària

8. Primers Premis de Poesia Secundària 3a Categoria d’ESO
Soledat
Sàhara
Ningú m’ escolta,
Amor, miratge Ningú em creu,
passió, cremor al cor Ningú em coneix,
oblit, desert Ningú em sent.
Res no és res.
El temps no és temps.
Júlia Ayats
2n d’ESO
La vida no és vida.
La mort no és mort.
Les meves paraules escanyolides
Plenes d’odi i furor,
Ressonen en les parets del buit
Antòn Rosa
2n d’ESO

9. Segons i Tercers Premis de Poesia Secundària 3a Categoria d’ESO
La nit
Amor, mir
atge
passió, c nça
remor al
oblit, de cor Espera
sert
me...
s dir- el vent?
Sabrie or és
n col dolça?
Júlia Aya
ts De qui úsica, és
2n d’ESO I la m oncalv
o
a M
Clàudi 2n d’E
SO
Por
uit.
al b nari.
Por esce
a l’ oblit. Nostà
Por a l’ trist lgia
por i ri.
pass calenda Buido
Que del esa.
dia e trist r. il·lu r constan
sions t,
cada bol d egro efíme
Sím ol de n rtesa. perdu
raran res
Símb ndre ce blesa.
ti fe
A no rentar cat.
pa en
Ni a rall tr lada. Júlia
Angue
Mi l
rove nçat. 2n d’ a
r
Om bra squi ESO
or e cord
El c n re lada
.
U a cumu .
ena ci
r la p e silen les.
pe s d au
Excé les par r fi.
en pe
Falt ant que nci
r e
Espe t recom rcè
To a Me ESO
Clar ’
1r d

10. Confessions d’un encenedor Clara Mercè
-Un encenedor passa per moltes mans- vaig pensar, i dura
i dura, no s’acaba mai, sobretot si és recarregable.
Doncs aquesta història tracta sobre això l’encenedor,
per ser concrets un “ZIPPO” de disseny únic, les
lletres titulen “I LOVE ME”, amb el fons negre, però
això no importa massa, bé,comencem.
No tinc nom, bé, primer de tot hauríeu de saber que sóc
un encenedor completament únic en el món. A principis
del segle .., doncs no se quin segle!, deixem-ho estar, per
on estàvem.., a sí, doncs un dia em van crear, segons jo recordo, en un
fàbrica molt gris i apagada, de les clàssiques.
Després del Ilarg viatge en camió, vaig acabar en una tenda, a
l’expositor, i bé sobre una caixa metàl•lica. Com que el preu no es veia,
cada vegada que algú el preguntava, em sacsejaven d’aquí cap allà per tal
de trobar-lo. Com podeu imaginar, no podia dir re , no tinc boca.
MoIta gent pensa que nosaltres som éssers inanimats, ara que és cert, ja
que només hi ha uns 10 o 20 exemplars que pensen, perquè parlar, encara
no.No m’enrotllo més, després de sacsejades ¡ miradetes, al final algú em
va comprar, acte seguit em va guardar a la butxaca se’n va oblidar fins a
moment en que va voler una cigarreta i em va utilitzar. Grec que va passar
ma setmana, sempre el mateix, he descobert que els humans fumen molt, i
segons sé, no és molt bo per a la salud.
Al dia següent, el noi em va regalar a la seva novia,una noia rossa bastant
bonica, no sabria definir el color deis seus ulls perquè sempre que
m’acostava a la seva cara, el meu propi foc,m’enlluernava.
Aquesta va viatjar a Islàndia i em va portar amb ella. Allà fa molt de
fred una gran part de la meva vida va passar en aquest pas.
A causa de les baixes temperatures no em podia encendre, o potser era
perquè realment no tenia gas?, no ho sé, però, Aina, la noia, va suposar
que era el gas, va murmurar que em portaria a recarregar.
-Uau! La meva primera recàrrega!-vaig dir, vull dir pensar.
Però la veritat és que no, no va ser la meva primera recàrrega, al quiosc
no n’hi havia, de gas, així que, la senyoreta em va canviar per un vulgar
encenedor groc, sense cap decorat, com si jo no valgués res!
Al venedor no se li va acudir res més que tirar-me a la paperera, tot era
fosc feia moltíssima pudor. Quan van treure el cubell al Carrer, em vaig
sentir mot malament, em sentia abandonat i sorprès, segur que algun dels
meus germans ara estaria ben calentó a la butxaca del seu amfitrió, o qui
sap, potser a Hawaï, a la platja prenent el sol.
Però, tornant a la meva història, estava sol, envoltat de porqueria fins
que un senyor amb quatre draps posats com a vestimenta, va començar a
remenar la paperera, em va mirar, em va agafar. Anava molt brut, tenia
por de que m’embrutés, però no m’hi podia resistir, així que em vaig
deixar portar.
Ell no fumava, crec que no s’ho podia permetre, em volia per encendre
fogueres estil Nova York, per deixar-ho clar quan els “homeless” tenen
fred.
No us ho creureu, però aquí no s’acaba el viatge. Com m que va veure que
no funcionava em va deixar tirat a la seva “casa”, si es pot dir així de
quatre pals amb una mena de manta a sobre.

11. 1r Premi de Prosa 3a Categoria
Sentia com m’anava apagant, morint. Nosaltres ens alimentem de gas líquid
com els humans, si no mengem ens debilitem.
Uns policies van agafar el senyor, si es mereix tenir aquest nom, se’l van
emportar. Desprès de saquejar la casa, em van veure i em van xutar. Em van
donar just al cap, em feia molt de mal i estava marejat. Diuen que els poli-
cies són bons, doncs no amb tothom!
De moment, les meves conclusions són: ser un encenedor no és tan fàcil com
sembla, primer és saber que ningú sap que existeixes, bé, sí que ho saben
però no de la manera que jo voldria; en segon lloc, el fet de no tenir
dret a paraula és horrorós.
Reculem, estic perdut pels carrers d’Islàndia, em fa mal el cap i el terra
està fred. Uf! Ja no em ve a la memòria. Ah! Sí! Ara és quan un home de bon
nivell em recull pel carrer. I no, no és broma.
Però les meves il•lusions havien tornat a fer de jo ja m’imaginava sol amb
ell encenent-li la cigarreta o la pipa, el que vulgui que fumi. De cop el
trobava dins d’una vidriera, voltada de “zippos” de diferents dissenys.
N’hi ha uns cent i per increïble que sembli cap parlava, perquè. una cosa
que no he mencionat és que els encenedors, entre nosaltres, ens podem rela-
cionar, tenim telepatia immediata.
Allò era un avorriment, cada dia la mateixa rutina a les 11:00 el propietari
de l’establiment passava a treure’ns la pols,...em moria de ganes de
sortir.
Vaig perdre el compte, però algun dia un nen, suposo que el fill del
propietari, em va agafar i em va mirar, em sentia observat. Que quan va
veure que sortia foc els ulls se li van enlluernar, va sortir disparat,
va agafar un “boli bic” i me’l va posar davant deis ulls, va fer rodar la
rodeta em vaig veure a mi cremant un bolígraf, qui sap perquè. Quan va haver
acabat, vaig poder observar que la funda del boli, el plàstic transparent,
estava cargolat de manera que semblava una rosca gegant. No sabria definir-
ho, sóc un encenedor, no sé molt de vocabulari.
Una altra vegada la foscor extrema de les butxaques, però no, aquesta tenia
un punt de claror, vaig anar relliscant fins trobar-me a terra. Era un
forat!
Desprès de veure peus ¡ peus vaig acabar a la cantonada d’un carrer estava
al•lucinant, tenia al davant un encenedor, no, una encenedora!. Un color
vermell metal•litzat cobria la major part del seu perfil amb unes lletres
igual que les meves. Vaig veure les estrelles, Estàvem i estem fets l’un
per l’altra.
-Merda, si és com jo, ho haurà sentit tot -els meus pensaments es realitzen-
-Hola guapo!-em va dir.
Ara seria quan hauria començat a jugar amb els cabells si sigués una noia.
Crec que me n’he enamorat.
Em veia volant pels aires, Oh! No! No vull recodar! Algú em va donar un
cop. Vaig caure de cap al mar, gelat, per cert.
No pot ser, he perdut l’encenedora dels meus somnis!-vaig murmurar entre
dents abans de perdre la consciència.
Em vaig despertar enganxat a un tros de gel, on estic ara, Vaig pensar que
era un somni, però ara, ja més segur que mai, sé que no ho és.
Aquesta història ha estat pensada i escrita per la raó de que, al perdre
el coneixement, se m’havia esborrat la memòria, havia sentit alguna vegada
que això funcionava..., el fet d’escriure la teva vida, i veig que sí, que
funciona.

12. El sabor delirant Mireia Pujol
Blumenthal era un jove de família humil,
sense gaires diners ni grans luxes.
Destinat a una vida mediocre, com la del
pare, fent d’obrer per quatre peles per
poder tirar endavant la família. Mai no
li havia semblat una mala idea, tampoc se
n’havia pogut plantejar d’altres. No
tenia cap talent especial, no era bo en
els estudis, no tenia amics...Blumenthal va
pensar sempre que tindria una vida anònima, ordinària,
irrellevant, però la fortuna,titellaire cruel, tenia uns altres
plans per a ell.
Sempre havia estat un noi estrany, d’aquells a qui és millor no
acostar-se. El noi que no sabia quin sabor tenien les coses, “el
noi sense gust”. No era pas culpa seva l’haver nascut sense
papil•les gustatives, però era insòlit, estava mal vist i perquè
esforçar-se en comprendre’l? La gent tenia altres coses a fer.
Als vint-i-un, Blumenthal va descobrir el seu talent natural,
aquell que, per por a no tenir, s’havia negat a buscar al llarg de
la seva curta vida. I va trobar-lo per casualitat, sense pretendre-
ho, sense voler-ho, en una activitat tan simple com és cuinar.
Blumenthal no havia cuinat mai abans, qualsevol cosa li anava bé a
un apetit miserable com el seu, buit de capritxos, tot i que el
menjar, la cuina i els plats elaborats li havien cridat sempre
l’atenció. Per Blumenthal tenien una aura de misteri, eren un
secret que no podria arribar a conèixer mai. Però d’allò que no es
pot tenir hom ràpid se’n cansa, doncs a ningú agrada torturar-se
sense motiu.
Mai no oblidaria aquell bistec amb patates que, tot i la seva
incompetència en el camp culinari, havia resultat ser el plat més
suculent que el seu germà hagués degustat mai. I així doncs, el
mateix atzar despietat que li havia pres el gust al néixer, va
decidir concedir-li aleshores l’únic do que no podria ser capaç de
disfrutar mai, la cuina.
A partir d’aleshores les coses van començar a millorar per a
Blumenthal i la seva família. Obrí el seu primer restaurant als
vint-i-cinc i ràpidament va passar de “el noi sense gust” a
“Blumenthal, el cuiner excèntric”. S’atrevia a fer qualsevol cosa,
combinacions impensables, un plat nou cada dia, innovació a la
carta. Ningú no era capaç d’igualar-lo i ell, sentint-se important
per un cop a la vida, cada dia es superava una mica més.

13. 1r Premi de Prosa 2a Categoria
Passava els dies tancat a casa, doncs de res li haurien servit els
viatges per a descobrir sabors exòtics. El seu marmitó va ser sempre
el seu germà, qui tenia l’honor de ser el primer en tastar les noves
innovacions del geni.
Sempre a canvi de descriure-li, en acabat, cada sabor, cada
sensació, cada sentiment...
Blumenthal , encegat per les idees de grandesa que altres li
inculcaven a canvi d’un pessic del seu talent, no va tardar en obrir
un restaurant de categoria. Va contractar mettres, sommeliers,
cambrers altament qualificats, cuiners de prestigi... “Quan ets bo
tothom t’estima” solia dir “però la fama no dura per sempre i quan
marxa estàs tan sol com al principi”.
Però estava equivocat, ja que la fama va durar-li fins que se’n va
cansar.
Als trenta-sis anys Blumenthal ja era considerat el millor cuiner
de tots els temps. La població adorava aquella faceta tímida que
tenia, aquell tarannà humil, com si no s’ho acabés de creure, com
si esperés despertar d’aquell somni en qualsevol moment. Però per
a Blumenthal el somni feia temps que havia començat a torçar-se.
En un principi li havia agradat l’atenció dels medis, els entesos
afalagant els seus plats, el caliu de la gent, les riqueses... però
de mica en mica n’havia acabat fart. Fart d’aquella gent que
semblava no apreciar allò que tenien, que era el gust, que era allò
pel qual ell ho hauria sacrificat tot. Cansat del erudits, dels
“xupòpters”, dels diners... Avorrit de la vida, del cuinar, de que
l’estimessin només per allò que era... I va canviar.
Va començar deixant de ser amable; no anava a saludar els clients
a les taules, no acceptava entrevistes, no sortia de casa. Després
va venir la vanitat, la mort dels pares, l’enveja del seu germà,
l’abandonament per part d’aquest, la pressió mediàtica... I final-
ment la falta d’inspiració, la soledat, la bancarrota.
Va fugir tan lluny que en arribar ningú coneixia el seu nom. Ningú
sabia qui era o d’on venia, no importava mentre vingués a ajudar.
Va marxar tan lluny que allà ni tan sols era considerat el millor
cuiner del món, tenien altres problemes, altres coses a fer. Va
marxar a l’únic lloc del món on la gent aprecia cada grapat de
menjar que se’ls dóna, cada engruna de pa, cada gra d’arròs. I allò
va salvar-lo de la bogeria, de la societat egoista que no valora
allò que té, allò que els és atorgat per naixement, com és el gust,
com és el lloc on viuen, com és el color de la seva pell, com és la
vida.

14. El Pegàs de Foc.Borja Fernández 2n Premi de Prosa.2a Categoria
El dimecres a la tarda, en Myles va tornar a
casa preocupat pel missatge
havia rebut a l’ lphone. El missatge deia:
“Torna a casa aviat, guapo Mama
Myles, va entrar a casa ¡ va buscar els pares
t tota la casa, quan
trobar, eren asseguts al sofà veient la tele-
visió va col•locar al costat la
seva mare ¡ Ii va preguntar què passava, ella
digué€
- Myles, el teu pare i jo hem de dir-te d’ on
procedim - va fer un pausa- venim d’un plan-
eta anomenat Solcla.
- Havíem esperat que tinguessis l’edat sufi-
cient per anunciar-t’ho, però ara estem en
perill, i volíem ensenyar-te tot el que sabem
sobre la màgia tor les espècies que hi viuen
a SoIcla.
En aquell precís moment, va aparèixer
l’Ariel, la gateta de bengala. El pare es va
ajupir ¡ Ii va dir alguna cosa a cau d’
orella, moments després la gateta era una
preciosa elf pèl-roja, esvelta ¡ delicada.
En Mv!es es va quedar bocabadat per la
bellesa de l’Ariel. En veure que el noi no
parlava ella va dir:
- Veig que t’ha sorprès la meva transformació
però espero que tanquis a boca i em diguis
alguna cosa — va dir ella acostant-se al noi.
- La teva gata no es diu Ariel, ni es una
gata corn ara pots observar, es du Elfie i és
una elf fetillera. També t’ hem cridat perquè
has d’aprendre a transformar-te en el teu
animal fantàstic, - va ter una pausa — el meu
per exemple, és l’au fènix i el de la teva
mare es unicorn. Vine que ensenyarem...

15. Segrest a la neu.Daniel Allepuz 2n Premi de Prosa. 3a Categoria
En Mohamed havia estat estalviant des de
que va arribar a Europa. El somni d’en
Mohamed era veure muntanyes, per poder
fer això tenia pensat anar a passar el
cap de setmana a algun hoc del nord per
tocar aquella substància blanca
anomenada neu. Eli havia sentit a parlar
que a la neu s’hi podien practicar molts
esports diferents que ell ni tan sols
coneixia.
Aquesta idea que en Mohamed tenia
planejada només els hi va explicar als
companys del restaurant on treballava.
Els companys d’en Mohamed , segons les
seves cares, no se n’alegraven massa.
Una tarda de novembre ho va preparar
tot. Va anar al locutori de la cantonada
a consultar on podia aprendre a
practicar un d’aquells esports . Buscant
va trobar un lloc que l’interessava. Era
una vall on només s’hi podia accedir amb
un tren molt especial capaç de pujar
pels camins més costeruts. Aquella vall
es deia vall de Núria on hi havia pistes
d’esquí (encara que no sabia com eren,
va suposar que eren per practicar algun
esport ) i un llac. Això últim sí que
sabia el que era. Havia escoltat
llegendes sobre criatures ferotges que
vivien en el fons d’un llac però en
aquella pagina web no parlava sobre cap
monstre ni res per l’estil.
Només faltaven tres dies per anar de cap
de setmana.
Tornant de la feina, mentre pensava en
marxar, es va trobar el carter davant
del seu edifici.
-L’estava buscant senyor Brahmir — va
dir el carter — tinc una carta urgent
per vostè que ve de molt lluny...

16. Premis d’il·lustració de poemes i fragments de contes
Bring me the sunset in a cup The Ghost Returns
Bring me the sunset in a cup, The second appearance of the ghost
Reckon the morning's flagons up was on Sunday night. A short time
And say how many Dew, after going to bed they heard a ter-
Tell me how far the morning leaps -- rible crash in the hall. They ran
Tell me what time the weaver sleeps downstairs, a suit of armour, was
Who spun the breadth of blue! on the floor and the Canterville
ghost, was sitting on a chair. He
Write me how many notes there be was rubbing his knees with an ex-
In the new Robin's ecstasy pression of agony on his face. The
Among astonished boughs -- American pastor look out a revolver
How many trips the Tortoise makes and said “Hands up”!.
How many cups the Bee partakes,
The Debauchee of Dews! The ghost became very angry. He
passed through them like mist,
Also, who laid the Rainbow's piers, blowing out Washington Otis’s can-
Also, who leads the docile spheres dle. At the top of the stairs he re-
By withes of supple blue? covered himself. He decided to give
Whose fingers string the stalactite an example of the stairs he recov-
Who counts the wampum of the night ered himself. He decided to give an
To see that none is due? example of his demonical laughter.
Who built this little Alban House This had served him well on more
And shut the windows down so close than one occasion.
My spirit cannot see? People say in turned Lord Raker’s
Who'll let me out some gala day wig grey in one night.
With implements to fly away,
Passing Pomposity?
Emily Dickinson
Oscar Wilde
Neus Aranda Julieta Nater
1r Premi Il·lustració d’un poema en anglès. 2n d’ESO 1r Premi Il·lustració d’un fragment d’un conte en anglès. 2n d’ESO

17. Premis d’il·lustració de cançons en anglès
Lemon Tree
but there's a heavy cloud inside my head
I'm sitting here in a boring room i feel so tired, put myself into bed
it's just another rainy sunday afternoon where nothing ever happens, and i wonder
i'm wasting my time, i got nothing to do Isolation, is not good for me
i'm hanging around, i'm waiting for you isolation, i don't want to sit on a lemon tree
but nothing ever happens, and i wonder i'm stepping around in a desert of joy
baby anyhow i'll get another toy
I'm driving around in my car and everything will happen, and you'll wonder
i'm driving too fast, i'm driving too far
i'd like to change my point of view I wonder how i wonder why
i feel so lonely, i'm waiting for you yesterday you told me 'bout the blue, blue sky
but nothing ever happens, and i wonder and all that i can see is just another lemon tree
i'm turning my head up and down
I wonder how, i wonder why i'm turning, turning, turning, turning, turning around
yesterday you told me 'bout the blue blue sky and all that i can see is just a yellow lemon tree
and all that i can see is just a yellow lemon tree
i'm turning my head up and down And i wonder, wonder, i wonder how i wonder why
i'm turning, turning, turning, turning, turning around yesterday you told me 'bout the blue, blue sky
and all that i can see is just another lemon tree and all that i can see (dit dit dit)
Sing! da, da da dee da, etc. and all that i can see (dit dit dit)
I'm sitting here, i miss the power and all that i can see is just a yellow lemon tree
i'd like to go out taking a shower
Fool's Garden
Aitor Zarza Eduard Estaller
1r Premi Il·lustració d’una cançó en anglès. 3r d’ESO 1r Premi Il·lustració d’una cançó en anglès. 3r d’ESO

18. Premis del concurs de Plàstica
Pol Borrelles Carla Torres
1r Premi de Plàstica de 1r d’ESO 1r Premi de Plàstica de1r de BTX.
Premis del concurs de Dibuix al natural
Erola Massagué Lidia Grau
1r Premi de Dibuix al natural de 1r d’ESO 1r Premi de Dibuix al natural de 2n d’ESO

19. Premis de Fotografia Batxillerat
“Sit down” de Laura Arlà “La ragazza” de Iciar Larrainza
Premi model: Berta Ruíz
“Vive la Bohème” ” de Iciar Larrainza
“Des de la finestra” de Georgina Marbà “L’avi sicilià” de Clàudia Torra

20. La diada de Sant Jordi a l’Escola