La psicologia no pot curar es persones afectades de fibromiàlgia, però sí és una via que els permet d'aprendre a suportar i encarar la seva vida de la millor manera possible.

1. Febrer 2013
Página1
Disfuncions psicològiques en la Fibromiàlgia
Arturo Argelaguer Martínez
Psicologia Aplicada (clínica, social i forense)
Titular del Centre Mèdic Bernades
La fibromiàlgia (FM) o síndrome de fibromiàlgia (SFM) és una malaltia crònica i complexa d’origen
desconegut, que es caracteritza fisiològicament per un dolor generalitzat i difús de la musculatura, els
tendons i altres teixits tous que envolten les articulacions de l’organisme, a més d’una anormal
sensibilitat a la pressió digital en zones anatòmiques mot específiques del cos.
Les seves manifestacions més comuns són la rigidesa de les articulacions, fatiga constant, alteracions
de la son, colon irritable, trastorns
psicològics (depressió ansietat i
estrès) i disfuncions cognitives tals
com: dificultat per a concentrar-se,
deteriorament de la memòria,
anòmia i aclaparament quan han
d’afrontar diverses coses alhora.
Si be cada vegada més es creu
que les característiques centrals de la
fibromiàlgia són independents de
l’estat psicològic, el cert és que la
intensitat d’aquest dolor i la
incapacitació per a les activitats
quotidianes que comporta als
afectats, sí pot estar influït per
factors psicològics.
La fibromiàlgia és molt freqüent a la pràctica clínica, essent la prevalença d’aquesta malaltia,
reconeguda per la OMS el 1992, al nostre país entre el 2,1 i el 5,7% de la població general adulta,
ocupant entre el 10-20% de les consultes de reumatologia i entre el 5-8% de les d’atenció primària. És la
causa més freqüent de dolor osteomuscular generalitzat i crònic.
El perfil sociodemogràfic i clínic d’aquests pacients és el d’una dona (95% dels cassos), amb una
mitjana d’edat d’entre els 44/52 anys, un promig de temps que fa que pateix el problema d’entre els 6 i
12 anys i amb un llarg historial d’experiències fracassades alhora d’aconseguir alleujament de la seva
simptomatologia.
Autor:ArturoArgelaguerMartínez.2013
IMPACT
E de la
FM
INDIVIDU
Pèrdua de
qualitat de
vida
FAMILIA
Incomprensió
davant la
malaltia
PSICOLÒGIC
No acceptació
ni afrontament
de la malaltia
SANITARI
Incapacitat
per establir
un protocol
eficaç
ECONÒMIC
Desbordame
nt dels
recursos
disponibles
SOCIAL i
LABORAL
Infraestimació
del potencial
invalidant

2. Febrer 2013
Página2
La fibromiàlgia és una malaltia que provoca una mala percepció de l’estat de salut, afectant de
plè l’entorn socio-familiar i laboral dels qui la pateixen,
els quals experimenten alts nivells de dolor i tensió
emocional, observant-se’ls comportaments que no
responen a tractaments físics o farmacològics. La qualitat
de vida d’aquestes pacients augmenta a mesura que són
capaços de creure en l’auto eficàcia i capacitat de control
intern.
Des que el 1990 el Col-legi Americà de
Reumatologia (ACR) va establir els primers criteris diagnòstics de la fibromiàlgia (que encara ara
s’utilitzen habitualment) al llarg d’aquests anys s’han proposant un seguit de processos, adaptacions i
divisions o agrupaments clínics estratègics que han incorporat la disfunció psicològica com a variable
intrínseca d’aquesta malaltia:
 Muller et al, al 2007, fa una classificació de la fibromiàlgia en signes clínics i símptomes
associats: sensibilitat al dolor, depressió, somatització i trastorns psiquiàtrics.
 Thieme et al, al 2004, basa aquest agrupament tant sols en aspectes psicològics, sense variables
biològiques: Disfuncionalitat vital (sensibilitat al dolor, malestar psicològic i manca d’activitat
social), elevat estrès interpersonal (trastorns psiquiàtrics i escàs recolzament familiar) i
afrontament adaptatiu.
 Hasset et al, al 2008, fa una nova adaptació classificatòria basada en l’estil de balanç afectiu
(positiu i negatiu) dels individus.
 L’agrupament més complert de tots, ja que incorpora aspectes biològics, psicològics i cognitius
a la classificació clínica de la malaltia, és la realitzada per Giesecke et al, al 2004:
Grup 1 Grup 2 Grup 3
Valors moderats de depressió i
ansietat
Valors moderats de catastrofisme i
control del dolor
Baixa hiperalgèsia (sensibilitat al
dolor en aplicar-li un estímul)
Valors elevats en depressió i
ansietat
Valors més elevats de catastrofisme
i més baixos de control percebut
sobre el dolor
Valors més alts d’hiperalgèsia
Nivells normals de depressió i
ansietat
Molt baixos nivells de catastrofisme
i un major control en la percepció
del dolor
Elevada hiperalgèsia

3. Febrer 2013
Página3
Quan els pacients afectats de fibromiàlgia tenen una major percepció subjectiva de la gravetat de
la seva malaltia, amb més freqüència aquesta s’associa a una major intensitat del dolor, a interferències
de la son, un increment de la medicació i una major presència d’altres malalties comòrbides, moltes de
les quals solen estar lligades a patologies de salut mental com l’ansietat i la depressió.
Aquelles persones que presenten trastorns de l’humor (bàsicament depressió), respecte dels que
presenten ansietat o trastorns de la personalitat, viuen la fibromiàlgia amb un elevadíssim nivell de
malestar afectiu i, per contra, exhibeixen menors nivells d’ansietat, menor nombre de simptomatologia
psiquiàtrica comòrbida, menor intensitat del dolor i moltes menys conductes de distracció. Aquests
pacients mantenen un alt nivell d’activitat generalitzada en les seves vides.
Trastorns d’ansietat Trastorns de l’estat d’ànim
Població amb FM 32,3% 34,8%
Població general 9% 10%
(Kati Thieme, Dennis C. Turk, and Herta Flor, PhD, 2004)
L’objectiu final d’un bon abordatge terapèutic es centra en alleugerir el dolor, mantenir i/o restablir
l’equilibri emocional, millorar la qualitat de la son, incrementar la capacitat física, reduir el cansament i
la manca de forces generalitzades i prevenir la resta de problemes associats.
Pel què fa als tractaments, i assumint que a hores
d’ara no hi ha cap cura definitiva, s’ha observat bons
indicis d’efectivitat en l’alleujament dels símptomes de
la fibromiàlgia quan es treballa de forma
multidisciplinari en base al model biopsicosocial de la
malaltia: coordinant psicoeducació (afrontament,
autoeficàcia, qualitat de vida), teràpia psicològica
(depressió, catastrofisme i ansietat), exercici fisiològic (aeròbic, reforç muscular i estiraments) i
farmacologia (antidepressius).