2. LA FUNCIÓ DE RELACIÓ
La funció de relació d'un ésser viu consisteix a captar
la informació de l'entorn que l'envolta i fer-la servir
per a la pròpia supervivència.
Un estímul és cadascuna de les informacions que pot
captar un organisme sobre les condicions del medi
ambient o del propi cos.
La funció de relació es compon de las fases següents:
Obtenció de la informació L'organisme capta els
estímuls procedents de l'entorn o del seu cos.
Anàlisi L'ésser viu interpreta la informació dels
estímuls i decideix una resposta.
Resposta L'organisme efectua l'acció que ha decidit .
3. LA RELACIÓ DELS VEGETALS
En els vegetals, a diferència dels animals, no tenen
uns sistemes especialitzats en anàlisi de la informació,
per la qual cosa la funció de relació queda reduïda a
dues fases: l'obtenció de la informació i la resposta.
Obtenció de la informació
Els éssers vius són sensibles als estímuls perquè
posseeixen unes cèl·lules especialitzades a detectar
unes determinades característiques de l'entorn o del
propi organisme. Aquestes cèl·lules s'anomenen
receptors sensorials.
Els vegetals són sensibles a estímuls de tipus químic,
mecànic i lluminós.
4. La sensibilitat química
Les plantes són capaces de detectar la presència de
diverses substàncies químiques que són importants
per la seva nutrició , com per exemple l'aigua o les
sals minerals.
Les arrels de les plantes poden detectar la direcció en
què es troba l'aigua. Per això, l'arrel creix cap a on
augmenta la humitat del terreny.
La sensibilitat mecànica
És la capacitat de percebre estímuls provocats per
forces externes a l'organisme.
La força de la gravetat és un dels estímuls més
importants per a una planta. L'arrel tendeix a créixer
en el sentit d'aquesta força i la tija en sentit contrari.
5. La sensibilitat lluminosa
És la capacitat de captar estímuls lluminosos, es a
dir,la llum.
En las plantes, la tija creix cap a on hi ha més llum i,
en molts casos, les fulles s'orienten en direcció cap a
aquesta llum.
La resposta
Un cop s'ha obtingut la informació a través de
diferents estímuls, els vegetals desenvolupen diversos
tipus de respostes com ara els canvis de la activitat
vital , el creixement i el moviment.
6. Els canvis en la activitat vital
Quan les condicions ambientals canvien , la majoria
de les plantes són capaces de canviar les pautes
d'activitat. D'aquesta manera, quan els vegetals
perceben que les condicions ambientals són adverses,
disminueixen l'activitat fins als nivells mínims per a
mantenir-se amb vida. Quan les condicions
ambientals tornen a la normalitat, el vegetal recupera
la situació inicial.
Aquest és el cas de moltes plantes que durant les
estacions fredes o seques van perdent algunes
estructures per a reduir l'activitat.
7. El creixement
Les plantes creixen en una determinada direcció en
funció de certs estímuls. Aquesta resposta direccional
cap un estímul s'anomena tropisme.El tropisme és
positiu si la planta creix en el mateix sentit que
l'estímul , i negatiu si ho fa en sentit contrari.
Distingim tres tipus de tropismes:
Geotropisme : és el moviment en què la direcció del
creixement està condicionada per la força de la
gravetat.
Fototropisme : és el moviment en què la direcció de
creixement ve determinada per la llum.
Higrotropisme : es tracta del creixement que es
produeix en direcció a l´aigua.
8. El moviment
Molts vegetals unicel·lulars presenten cilis o flagels
l'acció dels quals els desplaça de manera relativament
ràpida, pel medi a la recerca de llum o de nutrients.
En canvi , els vegetals més complexos presenten uns
moviments lents anomenats nàsties.
LA RELACIÓ EN ELS ANIMALS
Els animals posseeixen òrgans i sistemes específics
per a la funció de relació, que estan formats per
cèl·lules molt especialitzades.
En els òrgans sensorials hi ha cèl·lules preparades per
a captar estímuls, com la llum, el tacte, el so....
9. El sistema nerviós està format per aquestes cèl·lules
sensorials i també té cèl·lules especialitzades a
analitzar la informació dels estímuls.
La resposta es executada pels músculs,constituïts per
cèl·lules capaces de produir moviments, i per les
glàndules, formades per cèl·lules desenvolupades per
a la secreció d'unes determinades substàncies.
Obtenció de la informació
En els animals, els receptors sensorials s'agrupen
formant òrgans sensorials. Els receptors sensorials
capten els estímuls i els transmeten pel sistema
nerviós en forma d'impulsos nerviosos. La majoria
dels animals tenen sensibilitat química, sensibilitat
mecànica i sensibilitat lluminosa,
10. La sensibilitat química
Els animals presenten dos sentits capaços de detectar
estímuls químics: l'olfacte i el gust.
L'olfacte es percep a través d'unes cèl·lules
receptores de substàncies en suspensió en l'entorn.
L'òrgan d'aquest sentit acostuma a estar en contacte
directe amb l'ambient.
Les molècules que entren en l'òrgan receptor a través
de l'aire o de l'aigua s'uneixen a aquestes cèl·lules
receptores, les quals generen un senyal que
transmeten a través del sistema nerviós fins als
centres d'anàlisi.
11. El gust es percep quan les cèl·lules receptores entren
amb contacte amb les substàncies que conté una
dissolució.
Es un sentit que intervé especialment en la detecció
de les característiques dels aliments.
A la boca, la saliva dissol les substàncies que es troben
en els aliments, i posa en contacte aquestes
molècules amb les papil·les gustatives, en les quals hi
ha molts botons gustatius. En ser estimulats, aquests
botons emeten un senyal al sistema nerviós.
La sensibilitat mecànica
Principalment hi ha tres sentits basats en la percepció
d´ estímuls mecànics: el tacte. L'oïda i l'equilibri.
12. El sentit del tacte es basa en la percepció de la
pressió realitzada sobre la superfície del cos. Les
cèl·lules receptores d'aquest estímul estan
distribuïdes a la part interna de la pell.
En ser estimulades, les cèl·lules sensibles a la
pressió transmeten un senyal a un nervi.
Els receptors del tacte es distribueixen
irregularment pel cos.
Juntament amb els receptors del tacte, també
trobem altres cèl·lules sensorials encarregades de
la percepció de la temperatura o del dolor.
13. L'oïda és el sentit que permet percebre les ones
sonores o sons. Les cèl·lules receptores, capaces
de captar les ones sonores, es troben a l'interior
de l'orella.
A partir del timpà hi ha una sèrie d'ossets que
transmeten la vibració a un líquid intern que està
en contacte amb les cèl·lules receptores.
Aquestes cèl·lules transmetran el senyal al nervi
auditiu.
L'equilibri facilita la informació sobre la posició
del cos. Els receptors sensibles al moviment
acostumen a estar a l'interior de l'orella.
14. La sensibilitat lluminosa
La capacitat de captar els estímuls lluminosos
s'anomena visió. L'òrgan de la visió es l'ull.
L'ull dels vertebrats és un del òrgans de la visió més
complexos. En el seu interior hi ha la retina , una capa
proveïda de cèl·lules sensibles a la intensitat de la
llum i, en alguns casos, de cèl.lules sensibles als
diferents colors.
L´iris i el cristal·lí , unes estructures situades a la part
anterior de l'ull , regulen la intensitat de llum que hi
entra i concentren la imatge sobre les cèl.lules
receptores. A continuació,aquestes cèl.lules emeten
un senyal a traves del sistema nerviós.
15. Anàlisi de la informació
Una vegada les cèl.lules receptores han captat
l´informació , els animals processen aquests estímuls
per a decidir quina reacció han de tenir.
Les neurones són les cèl.lules animals especialitzades
a analitzar la informació. Tenen aspecte irregular i
posseeixen diverses prolongacions. Les més
nombroses i curtes s'anomenen dendrites i la més
llarga s'anomena axó.
La neurona és capaç de conduir l´impuls nerviós, un
feble corrent elèctric, des de la dendrita fins a
l'extrem de l'axó. En arribar al final de l'axó, l´impuls
nerviós passa a les dendrites de la neurona següent.
16. La zona de relació entre l'axó d'una neurona i les
dendrites d'una altre s'anomena sinapsi.
Les neurones estan connectades entre elles
mitjançant nombroses sinapsis, de manera que
constitueixen complexes xarxes per les quals circula la
informació en forma d'impulsos nerviosos.
El sistema nerviós és el conjunt de circuits neuronals
pels quals circulen els impulsos nerviosos. Està
constituït per:
Nervis: són llargues fibres formades pels axons de
moltes neurones. La seva funció és la de conduir la
informació al llarg del cos.
17. Centres nerviosos : òrgans d'unes dimensions més
grans formats per complexos circuits neuronals amb
multitud de sinapsis . La seva funció és analitzar la
informació i decidir la resposta.
En els vertebrats , el sistema nerviós està controlat
pels centres nerviosos que hi ha al cap formant
l'encèfal. L'encèfal coordina totes les funcions de
l'organisme , està protegit pel crani i el formen tres
òrgans :
El cervell és l'òrgan de dimensions més grans, s'hi
distingeix una part externa, o escorça, dividida en dos
hemisferis.
18. El cerebel és de dimensions més petites i se situa a la
base de la part posterior del cervell.
El tronc encefàlic connecta l'encèfal amb la resta del
sistema nerviós.
De l'encèfal surt la medul·la espinal, un eix principal a
partir del qual es ramifiquen els diversos nervis.
L'encèfal i la medul·la constitueixen el sistema nerviós
central, mentre que els nervis que en surten formen
el sistema nerviós perifèric.
19. Mecanisme de funcionament del sistema nerviós
Els receptors sensorials capten la informació i la
codifiquen en forma de impuls nerviós que
transmeten a un nervi sensitiu. Els nervis sensitius
arriben a l'encèfal directament o a través de la
medul·la espinal. Una vegada a l'encèfal, la informació
es dirigeix cap a les àrees sensitives que es troben a
l'escorça cerebral i és en aquest moment quan
l'organisme és conscient de la sensació.
Seguidament , l'encèfal analitza la informació. Una
vegada valorada la informació es decideix la resposta
que es donarà a aquesta situació.
20. La resposta decidida a l'encèfal es transmet a través
dels nervis motors fins als òrgans efectors. Els òrgans
efectors són els músculs i les glàndules encarregats
d'efectuar la resposta.
La medul·la espinal transmet la informació sensorial i
motriu de l'encèfal a la resta del cos. En alguns casos
és capaç respondre directament a unes determinades
informacions mitjançant l'acte reflex.
L'acte reflex és un tipus de resposta involuntària
realitzada a través d'un circuit nerviós en el qual no hi
intervé l'encèfal. Quan un nervi sensitiu capta un
estímul que pot significar un perill, en arribar a la
medul·la espinal connecta amb un nervi motor que
oerdena al múscul una recció inmediata.
21. La resposta
Els animals tenen diferents tipus de respostes als
estímuls rebuts: canvis en la activitat vital, moviment i
secreció de substancies.
Els canvis en l'activitat vital
Davant un canvi de les condicions ambientals, molts
animals són capaços de modificar les seves pautes
d'activitat.
Quan es tracta de un canvi de llarga durada molts
animals poden hibernar ; n'és un exemple l'ós bru,
que passa la temporada freda en estat de letargia .
Una altre estratègia similar és estivar; en aquest cas,
l'animal entra en letargia per a evitar la calor .
22. Un altre comportament que adopten els animals
davant les condicions adverses es la migració . En
aquest cas els animals es desplacen d'un lloc a un
altre buscant sempre un entorn que compleixi les
condicions climàtiques i nutricionals adequades.
El moviment
El moviment és una de les respostes més
característiques dels animals davant de molts
estímuls.
En moure's , els organismes es poden orientar o
desplaçar en direcció a l'aliment,fugir de possibles
depredadors i relacionar-se amb altres individus de la
seva espècie.
23. Els animals són els organismes amb més capacitat de
moviment. Això és possible gràcies al fet que
posseeixen cèl.lules especialitzades a realitzar
moviments , les cèl.lules musculars.
Les cèl.lules musculars són allargades. Aquestes
cèl.lules són sensibles als estímuls dels nervis motors
de manera que quan reben un estímul es contrauen.
Les cèl.lules musculars s'agrupen de manera paral·lela
i molt ordenada i formen els músculs.
Les cèl.lules musculars també són responsables dels
moviments involuntaris dels òrgans interns.
24. La secreció
La secreció és la producció i expulsió de substàncies
per part d'un òrgan o una cèl·lula, anomenades
glàndules. Les secrecions o hormones es poden
expulsar al medi intern de l'organisme o al exterior i
provoquen canvis en l'activitat d'altres òrgans o
cèl·lules.
