1. Com parlar bé en públic
Joana Rubio i Francesc Puigpelat
Alba Grau Sarro
COED- Imma Gómez Pallarès

2. ÍNDEX
INTRODUCCIÓ......................................................................................................1
Apunts del llibre.................................................................................................2-25
Conclusions........................................................................................................26
Bibliografia.........................................................................................................27
1

3. 1. APUNTS E IDEES IMPORTANS DEL LLIBRE
CAPÍTOL 1. LA IMPORTÀNCIA DE LA COMUNICACIÓ ORAL
Societat actual-> (PARADOXA) es valora la capacitat per comunicar però no s’ensenya.
Saber comunicar oralment:
- Saber fer una síntesi oral d’un tema qualsevol.
- Trobar arguments per a defensar una proposta.
- Conèixer les tècniques bàsiques per a la persuasió.
- Saber valorar: distingir la informació essencial de l’accessòria.
- Parlar amb precisió, brevetat i sense retòrica falsa.
- Saber pensar amb claredat(que és la base de saber parlar amb claredat)
- Saber fer una presentació de 10 minuts ben raonada.
- Trobar solucions creatives als problemes.
- Localitzar el costat positiu de les coses.
- Saber comprar, vendre i negociar.
- Saber transmetre una imatge de seguretat
La forma de parlar d’una persona pot ser clau per aconseguir allò que es desitja. I si algú es
capaç de controlar aquests aspectes, segurament podrà persuadir e aconseguir el seu objectiu.
Un dels problemes principals, és que des de ben petits ens ensenyen la teoria (gramàtica,
literatura i sintaxi) i s’obliden d’ensenyar-nos a comunicar-nos adequadament.
Es pot aprendre a parlar bé en públic?
He tingut, ben recentment, ocasió
D’escoltar en una reunió internacional
El discurs d’un diputat anglès, un obrer..
Escoltant parlar aquell treballador,
Vaig tenir la sensació que el nostre Parlament balbucejava.
No seria una mica per falta de Retòrica i Poètica?
Eugeni d’Ors
2

4. Hi ha hagut algunes controvèrsies alhora de definir si el fet de comunicar-se és innat o es pot
aprendre. Però, a partir de l’estudi i l’observació al llarg de la història, es pot arribar a la
conclusió que els dos factors són claus. Per una part, és cert que hi ha persones que neixen i
tenen més facilitat alhora de comunicar-se, però si aquests no fomenten aquesta habilitat
estaran sempre el mateix nivell.
Per altra banda, les persones que no han nascut amb aquesta predisposició si exerciten i
potencien aquesta facultat podran arribar a ser uns grans comunicadors. Per tant, parlar bé en
públic és a l’abast de tots, i només aquells que vulguin arribar a ser uns bons comunicadors, ho
aconseguiran.
Tal com ens diu en aquest llibre a la pàg13 , en antigues cultures com la romana, la
comunicació era prescindible i s’ensenyava a les escoles, ja que, els “romans sabien que
dominar la paraula és dominar el pensament, i dominar el pensament és dominar la societat i
el món sencer. “
La bona retòrica i la mala retòrica
Hi ha molts oradors que tenen tendència a explicar-se malament, en utilitzar moltes paraules i
molt complicades per a dir coses molt senzilles. Aquest és un dels vicis de la mala retòrica.
Una de les coses que distingeixen la bona retòrica de la mala retòrica és que només en la
primera l’orador té clar el que vol dir, i ho diu de la millor manera possible. En canvi, l’orador
que utilitza la mala retòrica, parlar sense parar, fa servir expressions ampul·loses i buides,
donar tombs a l’entorn del tema per acabar no dient res.
El bon orador, l’orador eficaç, va al gra i s’explica de forma transparent. I, per a anar al
gra,necessita saber perfectament què és el que vol dir.
Sis coses que cal saber per controlar els nervis:
- L’efecte melic: es produeix quan l’orador esta constantment mirant-se el melic:
analitza i controla les seves sensacions. Degut aquesta obsessió l’orador es conscient
dels símptomes de nerviosisme. I el públic no se’n adona perquè no esta pendent del
melic de l’orador
- És normal estar nerviós: l’adrenalina. Estar nerviós és un fet normal, així que no hem
d’intentar no posar-nos nerviosos alhora de parlar en públic, si no que ha de saber
controlar aquests nervis i mantenir-los controlats. I quan això es produeix la nostra
ment s’obre, i ens arriben millors maneres d’expressar-nos.
3

5. - Una bona preparació: la millor garantia. Un dels factors clau per superar la por i el
nerviosisme ésta en el procés de preparació. Si la presentació té un bon guió, i alhora
l’orador té interès en el tema tractat i està molt segur sobre tot allò que sap. Per tant,
els nervis de l’exposició disminuiran i la seguretat d’un mateix augmentarà.
- Experiència i pràctica: més autoconfiança. L’autoconfiança és essencial per tenir un
gran control dels nervis. Recordo una fet que em va quedar gravat a la ment. Un
dissabte, a la mitja part d’un partit en la petita xerrada que ens va fer. Em va mirar tot
dient: “si no confies en tu mateixa, qui confiarà en tu?”. Per aconseguir aquesta
autoconfiança, s’ha de conèixer alguns criteris i tècniques bàsiques. I a partir de la
pràctica aprendre a veure el defectes i virtuts d’una mateix per potenciar-les i millorar-
les.
- Alguns trucs pràctics
- El nerviosisme minva si l’orador s’aixeca i fa unes passes.
- Si falla la veu, cal aclarir la gola i beure aigua.
- Respirar profundament i lentament abans de començar.
- Somriure. La rialla relaxa l’emissor i el receptor.
- El neguit és un problema més acusat abans de la presentació.
- Abans de començar, és bo fer un cop d’ull panoràmic a les cares de l’audiència.
- Dominar molt bé el principi i el final.
- Cal començar parlant a poc a poc.
- I si em quedo en blanc?
Aquí i tenim alguns recursos per si durant el transcurs de la presentació ens quedem amb
la ment en blanc i no sabem que dir. Però, aquests consells només es podran posar en
pràctica si l’orador s’ha preparat bé la presentació.
- Reconèixer-ho obertament, però sense demanar disculpes ni oferir explicacions.
- Repetir el darrer que s’ha dit amb altres paraules.
- Formular una pregunta al públic. De vegades, la millor defensa és l’atac.
- Saltar-se la part del discurs on s’era i continuar per la següent.
- Fer un resum del que s’ha tractat fins aquell moment.
4

6. QUATRE PREGUNTES BÀSIQUES: PER QUÈ, QUI, QUÈ I COM
Segons Quintilià, un dels grans mestres de la retòrica romana, hi ha 5 fases en la preparació
d’un discurs:
1. Invenció. Recerca creativa de les idees i els arguments que s’utilitzaran.
2. Disposició. Ordenació de les idees i els arguments segons una estructura determinada.
3. Elocució. Tria de determinats recursos retòrics per a diferents parts del discurs.
4. Memòria. Memorització de l’esquema general del discurs.
5. Acció. La manera de dir el discurs, que inclou tot el que fa referència a la veu i l’expressió
corporal.
PER QUÈ? L’OBJECTIU
El primer pas per desenvolupar la presentació és definir l’objectiu. Enacara que, un dels
objectius principal és informar o convèncer. Determinar l’objectiu té tres avantatges:
1. L’orador el pot transmetre al públic des del principi de l’exposició.
2. L’orador té molt clar el fil conductor del seu discurs.
3. És imprescindible definir els objectius abans de planificar la presentació.
A QUI? EL PÚBLIC, L’INTERLOCUTOR
Per tal, de que el desenvolupament de la presentació es faci de una manera més correcta.
L’orador ha de tenir en compte al destinatari d’aquesta, és a dir, al públic. Cal estudiar-lo,
analitzar-lo, conduir-lo. Per a temptejar l’audiència hi ha tres tècniques:
– Arribar al lloc abans de l’hora de començar la xerrada per observar al públic.
– Portar preparats diferents inicis de l’exposició, i utilitzar-ne un o un altre segons el
que s’intueixi del públic.
– Fer preguntes i demanar opinions. És la millor manera de copsar la disposició de
l’audiència.
QUÈ? EL GUIÓ
Un altre punt a tenir en compte és allò que volem transmetre al públic. Per això, com
hem dit abans, és bo portar un guioo preparat del que volem dir, amb idees i
arguments i després donar-los una estructura coherent.
5

7. COM? ELS MITJANS
El com farem aquesta exposició també és un punt que hem de tenir present. Per fer la
presentació cal utilitzar mitjans per ajudar a duu a terme l’exposició. Aquests mitjans bàsics
són:
– La veu i el llenguatge corporal.
– Els recursos lingüístics.
– Els mitjans de suport i audiovisual.
6

8. CAPÍTOL 2. COM PARLAR BÉ EN PÚBLIC
En aquest capítol, parlarem de la veu, el llenguatge oral, el llenguatge corporal i els mitjans
audiovisuals de suport. Primerament, parlarem de d’improvisació i sobre l’ús de la veu..
IMPROVISACIÓ I NATURALITAT
Un bon orador, no ha de parlar llegint un guio, sinó que a aprtir d’unes idees el mateix a de
desenvolupar el que diu. D’aquesta manera, l’orador pot improvisar, avançar, recular, insistir
en un punt, fer variacions sobre un altre, tira endavant i enrere, depenent de les reaccions del
públic.
Per tant, podem dir que la principal qualitat del bon orador és la naturalitat.
Un dels grans problemes és que, en enfrontar-se a un públic, l’orador es cohibeix i deixa
d’actuar amb naturalitat.
EL GUIÓ I LA MEMÒRIA
Per poder improvisar, s’han de complir dues normes bàsiques. Primer, hem de dominar el
tema del qual parlarem. I després ha de memoritzar allò que dirà, però no amb les paraules
exactes sinó que ha de tenir en ment el guio i a partir d’allà desenvolupar-lo.
Com diu Dale Carnegie : “No hem de llegir els discursos ni tractar de memoritzar-los paraula
per paraula. Qui ho faci, en què pensarà en el moment d’aixecar-se? a parlar? En el discurs?
No. Estarà intentant recordar la fraseologia exacta. L’exposició serà dura, freda, insípida,
inhumana.”
EL “FEEDBACK”: LA MIRADA
La influència de la reacció del públic en el discurs de l’orador s’anomena feedback
El feedback tanca un procés comunicatiu en cercle.
7

9. L’esquema bàsic té cinc fases:
1. L’emissor té unes idees que vol transmetre.
2. L’emissor les expressa en un missatge.
3. El receptor rep el missatge.
4. L’emissor capta la reacció del públic mitjançant el feedback.
5. L’emissor segueix transmetent les seves idees. Però pot canviar la manera de fer-ho, l’ordre
o el to, segons quin sigui el feedback que ha aconseguit amb el públic.
La qualitat d’un orador serà directament proporcional a la seva capacitat de captar i
interpretar correctament el feedback que li dóna el públic. Per tant, hem de mirar al públic, ja
que a través de la mirada podrem saber com actuar. Perquè si observem el públic obtindrem
informació de les respostes del públic i així sabrem si hem d’actuar d’una manera o d’un altre.
També, el fet de mirar als ulls demostra seguretat, i com hem dit abans, si tenim seguretat
podrem guiar la presentació com més adequat creiem.
LA IMPORTÀNCIA DE LA VEU
Ara ens endinsarem en la forma de parlar, com ara la veu, l’entonació, la respiració i els
silencis. La veu és molt important i ens diu molt de la persona. La potència expressiva de la veu
es pot comprovar fàcilment i tenim quatre aspectes sobre la veu que s’han de tenir en compte:
el volum, la velocitat, l’articulació i l’actitud.
LA INTENSITAT O VOLUM
Parlar amb un bon volum és un punt a favor de l’orador. La veu és un instrument més potent
del que la gent sol imaginar-se. Per tant, dominar el volum és un bon sistema de fer més variat
el discurs, de cridar l’atenció i de posar èmfasi. És bo, en un discurs, apujar el volum de veu
quan l’orador es troba davant d’un concepte clau.
8

10. VELOCITAT DE CREUER
És de saber trobar una “velocitat de creuer” adequada per a la xerrada. La determinació de la
velocitat idònia sempre vindrà donada per un terme mitjà entre dos extrems:
– No és convenient entretenir-se ni ser lent, perquè l’auditori pot perdre l’interès.
– Però tampoc no s’ha d’anar ràpid fins al punt de ser confús. L’excés de velocitat (de vegades
motivat pel nerviosisme) és un dels grans defectes dels oradors novells.
VOCALITZACIÓ I ARTICULACIÓ
El públic, normalment, és molt exigent. Per això, hem de vocalitzar de la millor manera
possible per tal de que ens entenguin, ja que sinó el públic pot perdre l’interès.
Un bon mètode per afavorir l’articulació és parlar subjectant un bolígraf travessat entre les
dents o els queixals. El bolígraf obstaculitza fins a tal punt els òrgans de fonació que qui intenti
parlar semblarà que estigui borratxo. Cal llegir un text en veu alta durant dos minuts amb el
bolígraf, malgrat la dificultat. En acabar, cal llegir ja sense el bolígraf, gaudint de tenir els
òrgans de fonació lliures. Aquest exercici és molt útil per a vèncer la mandra i a utilitzar de
manera òptima els òrgans de fonació.
L’ACTITUD
El discurs ha de ser adaptat a cada context. Hem de saber com parlar en cada situació i saber
que segons el context s’ha de tenir en compte molts aspectes, com ara l’actitud, el tractament,
el registre de llenguatge, la manera de fer al·lusions personals, les anècdotes o l’humor.
L’ENTONACIÓ
L’entonació és la corba melòdica que descriu la veu en pronunciar les paraules, les frases i les
oracions. El registre sonor que va dels sons lingüístics més greus als més aguts és el que es
coneix com a camp de l’entonació. La manera de pronunciar les frases dóna lloc a la corba de
l’entonació, que es pot dibuixar mitjançant un gràfic.
ELS GRÀFICS D’ENTONACIÓ
El gràfic es dibuixa posant en un eix la gravetat-agudesa de la veu, i en l’altre, el temps.
Classificació de totes les frases possibles en tres grans tipus:
a) Frases enunciatives. Comencen en to greu, pugen i tornen a baixar.
b) Frases interrogatives. Algunes comencen en un to greu i acaben en un to agut . En el cas
que el pronom obri l’interrogant, serà a l’inrevés.
9

11. c) Frases exclamatives. Són les que tenen un to uniformement alt.
Cada dues frases hi ha d’haver una pausa, que es tradueix en un espai en blanc. Les pauses
són essencials per a l’articulació del discurs.
EL SILENCI
El silenci té tres avantatges:
1. Dona la imatge de seguretat i això fa quer s’imposi al públic.
2. Permet a l’orador respirar millor.
3. Com el silenci es un element més d’entonació, permet a l’orador articular el discurs i
remarcar les coses importants. Les pauses serveixen per anunciar un missatge principal i donar
temps a pair un missatge important.
Davant d’aquesta tendència universal, cal remarcar que la capacitat de suportar el silenci és un
símptoma de fortalesa de l’orador.
4. Recuperar l’atenció del públc
10

12. CAPITOL 3. EL LLENGUATGE ORAL
En aquest capítol parla de les característiques que ha de tenir el llenguatge en una exposició
oral. La principal, com hem dit abans, és la naturalitat. Per la qual cosa, el llenguatge oral ha de
tenir un registre diferent al escrit, ha de buscar per damunt de tot simplicitat, claredat i
immediatesa.
Per tenir un bon nivell en el llenguatge oral, cal que es dominis aquestes característiques:
- L’utilització de frases curtes, senzilles i contundents, separades per pauses. Evitar les
frases llargues i alambinades.
- No utilitzar 10 paraules per dir una cosa que pot dir amb 4.
- Evitar l’argot especialitzat, les paraules complicades i les frases buides.
- Evitar el llenguatge abstracte i imprecís.
A continuació, explicarem els aspectes principals del llenguatge oral.
LA CLAREDAT
La claredat és molt important en el llenguatge oral. Perquè en l’expressió oral allò que
no s’entén a la primera, no s’entén mai. Per això, hi ha dos petits trucs que ens podran
ajudar per millorar aquest aspecte:
- Construir frases curtes..
- Utilitzar un ordre gramatical lògic. ( subjecte + verb + predicat)
- Substituir les frases negatives per frases positives i les frases passives per frases
actives.
LA PRECISIÓ: DADES, DADES, DADES
La precisió i la concreció són elements que faciliten la credibilitat d’un discurs.
Per tant, és essencial que es donin dades i dades, i anar directament a la informació i
als fets, incloent-hi experiències pròpies i histories concretes.
LA BREVETAT
Per il·lustrar el tema de la brevetat Jean de La Bruyère ho va escriure amb la màxima claredat:
“Rarament ens penedim d’haver parlat poc; molts cops d’haver xerrat massa. Aquesta és una
màxima trivial que tothom sap i tothom oblida.”.
Per tant, hem de saber quina informació és rellevant i quina no ho és- Per així, anar
directament el gra, i no donar voltes i voltes fent així avorrir al públic.
11

13. UNA TÈCNICA BÀSICA: EXPLICAR AMB EXEMPLES
Hi ha una frase que diu: “Vale más una imagen que mil palabras.”. Amb això, vull dir que de
vegades és més fàcil posar una fotografia, un exemple de la vida real o una anècdota per
explicar alguna cosa, i d’aquesta manera la gent entendrà millor l’idea que s’està exposant.
La comparació funciona així:
L’HUMOR
El que més distingeix l’home civilitzat
del bàrbar és la facultat de bromejar
amb lleugeresa sobre coses que es pren
molt seriosament.
Eugeni d’Ors
Aquell que sigui o vulgui ser un bon comunicador, ha de saber que l’humor és important per
establir un vincle amb el públic. El sentit de l’humor de l’orador provoca:
– Trencament de barreres amb l’auditori.
– Genera identificació i confiança.
– Relaxa l’auditori i, en relaxar-lo, el fa més receptiu.
ALTRES FIGURES RETÒRIQUES
En aquest apartat, posaré algunes figures retòriques que poden servir per utilitzar en
l’exposició, i que no coneixia. Abans d’això, s’ha de saber:
1. Les figures retòriques s’han d’utilitzar amb naturalitat, de manera que no es noti que
l’orador les fa servir.
2. Les figures retòriques s’han de fer servir amb mesura. Ni moltes ni tan poques. A més, la
gràcia d’una figura és que destaqui i impacti, i això no és possible si n’hi ha massa.
12

14. Figures retriques:
• Paradoxa: Construir una frase que inclou una contradicció aparent, sota la qual hi ha una
veritat profunda.
• Eufemisme: No dir clarament allò a què ens referim.
• Antítesi: Definir una cosa per oposició a una altra.
• Ironia: Dir una cosa quan en realitat volem dir-ne una altra, i sabem que el públic
interpretarà aquesta altra.
• Onomatopeia: Reproduir sons de la realitat.
• Asíndeton: Suprimir connexions gramaticals d’una frase per donar-li més força.
• Pregunta retòrica: Formular una pregunta al públic sense esperar resposta.
•Clímax: Fer ascendir una determinada idea.
• Circumloqui: No entrar directament en un tema, sinó donar un tomb per temptejar el
territori.
• Minimització: Treure importància a una cosa.
• Personificació: Donar vida a un objecte inanimat.
• Sinècdoque: Identificació del tot per la part.
• Retardament o suspens: Provocar l’interès evitant donar una informació esperada.
PARLAR BÉ EL CATALÀ
Per al bon orador és important dominar la llengua amb què s’expressa.
CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA
La correcció en el llenguatge és un repte essencial per a un orador, ja que afecta la seva imatge
i la seva credibilitat. En general, la manca de cura en el llenguatge ve de la incorporació
massiva i indiscriminada de castellanismes. Així doncs, s’ha de potenciar el català, ja sigui,
llegint, parlant-ho, e fent exercissis per millorar-lo. Un cop tinguem un molt bon domini
d’aquest, de ben segur, que l’exposició quedarà més bé i el públic ho notarà.
13

15. CAPÍTOL 4. EL LLENGUATGE CORPORAL
Encara que de vegades no es tingui en compte. El llenguatge corporal és únic e important per
la comunicació oral. Les persones ens comuniquem amb les paraules, e inconscientment amb
el cos, ja sigui amb la mirada, amb el moviment de les mans, la postura, la distància
interpersonal, l’aparença, la manera de vestir i molts d’altres.
Amb els gestos, l’orador precisa allò que vol dir amb les paraules. L’orador ha de ser conscient
del potencial de missatges que conté el seu cos i així ajudar-se a ser més entenedor a partir
d’aquests.
.
L’ACTITUD: COMENÇAR AMB UN SOMRIURE
L’actitud serveix per poder dominar al públic o alhora per caure els seus peus del públic.
Per tant, una bona actitud ens servirà per apropar-nos al públic, i la millor manera és a través
del somriure. El somriure desperta simpatia i confiança, i això ajuda a transmetre amabilitat,
cosa que captivarà als oients. Un cop aconseguit aquest repte, ja només s’ha de preparar
aquests temes:
- La posició del cos: és l’expressió de l’autoritat i la seguretat de l’orador. Si l’orador
permet que el pes del cos es reparteixi amb equilibri, es pot relaxar i tenir en compte
el públic. Recomanacions per a una bona posició del cos:
- Ensenyar el cos sencer.
- Moure’s de tant en tant.
- Evitar els moviments cícilics.
- Evitar els tics repetitius i no jugar amb objectes.
- No creuar els braços perquè dóna imatge d’inseguretat i d’estar a la defensiva.
- La gesticulació: és l’expressió de l’energia de l’orador. Inclou tot els moviments de les
mans i els braços. La pregunta és com podem arribar a transmetre el missatge al
públic?
Per això, hi ha quatre punts clau:
1. Ha de ser natural.
2. No ha de semblar assajada.
3. Ha d’estar d’acord amb la personalitat de cadascú.
4. No ha de ser exagerada. La gesticulació exagerada deixa de ser natural i no agrada al
públic.
14

16. - La mirada: Si la persona que exposa mira al públic i mostra interés, aquest interés se li
retornarà en forma de simpatia i confiança (feedback). Si la seva mirada va
acompanyada d’un somriure, causa una gran impressió d’amabilitat i seguretat en ell
mateix.
El contacte visual consta de tres etapes:
1. Mirar envers les persones de l’auditori i no per sobre dels seus caps.
2. Aprendre a mirar els elements del públic.
3. El contacte visual: consisteix a “escoltar” el públic amb la mirada.
15

17. CAPÍTOL 5. TIPUS DE MITJANS AUDIOVISUALS: LA INFORMACIÓ
VISUAL
En aquest capítol ens parla sobre els diferents mitjans de comunicació, i alhora d’allò que ens
poden aportar.
Els mitjans de comunicació són un suport molt eficaç a la paraula i el gest. Però no podem
abusar d’ells.
Audiovisuals: Actualment, són els que més s’utilitzen per acompanyar presentacions orals o
discursos. És una molt bona eina per ajudar-nos a explicar allò que volem plasmar i alhora és
una manera de captar l’atenció de l’audiència. Però l’essència del discurs segueix sent l’orador
i el seu guió. Per això, l’ús abusiu d’aquests mitjans pot posar en manifest la inseguretat de
l’orador, amagant-se rere l’audiovisual, i provocant un fracàs en la realització de l’exposició.
Alguns d’aquests mitjans són la pissarra, les diapositives, el retroprojector de transparències,
la pantalla de l’ordinador i el vídeo. La utilització d’aquests mitjans té dues avantatges:
1. Els mitjans audiovisuals permeten destacar paraules o conceptes.
2. Els mitjans audiovisuals són molt importants i útils per a un tipus concret d’informació:
l’estadística. L’estadistica, alhora és una eina molt útil per l’explicació de dades, i és per això
que l’haurem de plasmar a partir de mitjans audiovisuals a través de gràfics i una petita
explicació perquè sigui més entenador.
16

18. CAPÍTOL 6. COM PREPARAR UN DISCURS: EL GUIÓ
Com bé diu el títol, en aquest capítol, ens centrarem en la realització del discurs. Ja hem dit
abans, que és el factor clau pel desenvolupament de la presentació. Sense un bon guió, la
presentació no pot ser gaire bona, és per això, que hem de dedicar-nos força estona i fer-ho
de la millor manera possible.
QUÈ ÉS EL GUIÓ?
El guió d’un discurs és el conjunt de continguts que es volen transmetre al públic, posades en
l’ordre adient. Podem destacar tres aspectes importants:
1. És un conjunt d’idees, no de paraules. Com diu la sentència d’Horaci: “No hem de buscar
paraules, sinó fets i idees. Després ja vindran abundants les paraules no buscades.” Per tant,
no hem de caure en l’error d’escriure el que volem dir, sinó apunta aquelles idees principals.
2. En el conjunt d’idees que forma el guió n’hi ha que són més importants que les altres. El bon
orador ha de tenir clar quines són les idees principals i quines són les secundàries.
3. Les idees han d’estar posades en ordre. La preparació del guió del discurs és transcendental.
És impossible parlar amb coherència sense una bona preparació.
EL MÈTODE PER A PREPARAR UN GUIÓ
Cadascú té la seva manera de preparar un guió i les seves tècniques. Però a continuació,
posarem un exemple de mètode a seguir. Aquest té dues etapes:
1. APROXIMACIÓ I ESQUEMA GENERAL
Abans de preparar un discurs, s’ha de pensar i reflexionar sobre quatre coses essencials: el
públic, els objectius del discurs, les idees principals i els mitjans que utilitzarem. Posaré un
exemple que posa l’autor i em sembla molt adient per a l’explicació:
“ Tenim un venedor d’un tour operador que vol convèncer un públic d’agents de viatges que
promocionin una oferta de viatge al Marroc. Abans de la xerrada, el venedor hauria de seure i
escriure pacientment un full com aquest:
Públic: 20 agents de viatges. Joves i dinàmics.
(Possibilitat d’emprar l’humor.)
Objectiu: Que promocionin l’oferta del Marroc.
17

19. Missatges principals:
– Bon preu: 550 euros per dues setmanes.
– Argument preu: la meitat que 10 dies al Carib.
– Viatge variat: desert, ciutats, neu, compres.
– Posar èmfasi en l’exotisme i l’aventura.
– Remarcar que el Marroc és un país segur.
Mitjans:
– Val la pena usar l’humor i l’anècdota.
– Hi ha diapositives boniques del Marroc.”
Aquí, es pot veure clarament, una aproximació al guió, ja que, defineix les idees principals. A
partir d’aquest guió secundari, podem preparar el guió definitiu. El guió serà més llarg o més
curt, depenen de l’estona que volem estar parlant.
APRENDRE A PENSAR
Totes aquestes tècniques tenen un objectiu en comú. Aquest objectiu és ensenyar a pensar
millor. Si realitzem els passos que hem explicat anteriorment, la nostre ment sense adonar-se
començarà a pensar més ràpid i millor. I això, farà que a través de l’experiència comencem a
dominar les exposicions orals.
SABER ESCOLTAR: UNA VIRTUT RARA
Un tema important a l’hora de preparar un guió és la virtut de saber escoltar. Escoltar, en un
doble sentit:
1. Literal: és a dir, mentre dura el discurs, conèixer les reaccions del públic.
2. Figurat: és a dir, construir el guió del discurs imaginant què és el que interessa al públic. El
guió s’ha de preparar en funció del que el públic vol, no en funció dels interessos i les
obsessions de l’orador..
Aquesta és una virtut estranya, perquè tothom tendeix a ser egoista, i l’egoisme pot portar
fàcilment a no escoltar el que diuen els altres, o a interpretar-ho malament.
18

20. COM SER POSITIUS
Ser positius és un factor clau per a tot en aquesta vida. Per tant, si des d’un bon inici li donem
un to positiu en la preparació de la presentació, es veure reflectit en la realització de
l’exposició, i farà que els oients estiguin més atents, concentrats i receptius.
Un bon exercici de mentalitat optimista és assajar la manera de positivitzar la relació amb els
altres. Qui ho faci veurà com, automàticament, les relacions interpersonals esdevindran millors
i més fluides.
19

21. CAPÍTOL 7. LA INTRODUCCIÓ I LA CONCLUSIÓ DE LA PRESENTACIÓ
ORAL O DISCURS
Un bon discurs ha der exhaustiu. En aquest capítol, parlarem de l’estructura general dels
discursos, la introducció i de les conclusions.
Els grecs dividien el discurs en tres fases :exordi-desenvolupament-epíleg. Encara aquesta
estructura és vàlida però actualment, ha canviat de noms. En termes moderns, tota
presentació oral ha de tenir tres parts diferenciades:
1. Introducció resum. A les primeres frases cal seduir el públic i resumir-li breument el que
explicarem.
2. Desenvolupament. El discurs pròpiament dit, amb totes les dades i tots els arguments.
3. Conclusions. Recapitulació del que s’ha dit, conclusions i recomanacions.
Aquesta estructura té la seva base en investigacions psicològiques realitzades entre l’audiència
de discursos i presentacions orals. El públic no presta la mateixa atenció durant tot el discurs.
Hi ha unes “pautes d’atenció”, és a dir, unes tendències per part del públic en el nivell
d’atenció, que cal tenir en compte. Aquestes pautes diuen que el màxim grau d’atenció del
públic es produeix al principi i al final de l’exposició. Per tant, el temps de cada apartat hauria
d’aproximar-se a aquestes xifres:
1. Introducció-resum: 5-10% del temps. L’orador ha d’aprofitar el moment novetat-
curiositat del públic per cridar la seva atenció i convèncer de que el que s’explicarà
després és d’interès per a ells. També s’ha de fer un petit resum del tema que es
parlarà, i crear un vincle entre l’oient i l’orador que serveixi per captar l’atenció dels
oients. Hi ha 4 aspectes bàsic per atreure l’atenció del públic:
a) Assumir que tots som egoistes.
b) Buscar la identificació. Acceptat l’egoisme fonamental, és evident que una forma
bàsica de comunicar és cercar la identificació entre el nostre “jo” i el “jo” amb qui
volem comunicar.
c) Parlar sobre l’interlocutor. Demostrar a l’interlocutor que el coneixem i estem
interessats per ell.
d) Elogiar i no criticar: ser positius. Elogiar els altres quan sigui possible i no criticar-los
sense necessitat.
20

22. També hi ha 14 fórmules introductòries que serveixen per cridar l’atenció dels oients.
Aquestes són algunes:
- Una declaració dramàtica: LA SORPRESA
- Demanar atenció al públic
- Anécdota personal
- Un bocí de vida
- Opinió personal
- Auxiliars o suports visuals
- Analogia
- Acudits
2. Desenvolupament: 80-90% del temps. En el desenvolupament, hem d’utilitzar tècniques per
augmentar l’atenció dels oients, ja que, esta demostrat que en el desenvolupament és quan
menys atenció hi presten. Aquí, tenim algunes fórmules introductòries que serveixen per
cridar l’atenció:
- Una declaració dramàtica: LA SORPRESA
- Demanar atenció al públic
- Anécdota personal
- Un bocí de vida
- Opinió personal
- Auxiliars o suports visuals
- Analogia
- Acudits
3. Conclusions: 5-10% del temps. En les conclusions toca fer una síntesi del discurs. Tal com
passa a l’inici, l’audiència torna a posar l’orella en la presentació. Hi ha sis fórmules conclusives
que ens poden venir bé per finalitzar. Aquestes són:
- Repetir la introducció
- Resumir els punts principals
- Cridar a la participació del públic
- Profecia
- Promesa
. Apel·lar als sentiments
21

23. Tancament i col·loqui
Aquest és l’últim tram per finalitzar l’exposició. És el moment que pertoca als precs i
preguntes. Una actitud positiva farà que l’auditori se senti valorat i comprès. Per tant, serà
més sensible als arguments de l’orador. Aquests són alguns consells:
– Cal ser honest. Si no es coneix una resposta, cal reconèixer-ho i comprometre’s davant qui
pregunta a esbrinar-la i comunicar-la-hi més endavant.
– No s’ha de menysprear mai l’interrogador, encara que ho hagi entès tot a l’inrevés.
– Cal repetir i aclarir la pregunta a la resta de l’audiència, si no l’ha sentit bé.
– Si hi ha alguna pregunta embolicada, incomprensible o estranya, convé que l’orador la
reformuli amb altres paraules i en la direcció que li interessi. No s’ha de perdre mai la
paciència.
22

24. CAPÍTOL 8 EL DESENVOLUPAMENT DE LA PRESENTACIÓ ORAL O
DISCURS
L’art del discurs és: dotar-lo d’un exordi
amb què atraure l’oient, incitar-lo
o disposar-lo a informar-se; exposar l’assumpte breument, de
manera versemblant i clara;
demostrar els arguments propis; destruir
els de l’adversari, i, finalment, rematar
amb una peroració que inflami o aplaqui.
Ciceró
En aquest capítol es fa un petit recull de la informació que hem dit anteriorment. Des de les
pautes d’atenció del públic, les notes de l’orador informacions basques. Però, el més important
d’aquest apartat és el desenvolupament de la presentació oral. És a dir, en aquest moment
s’han de posar en funcionament tot el que hem explicat en els apartats anterior, per tal de que
la presentació en sortir el millor possible i siguem capaços de controlar els nervis, i portar
agafat per la mà tota l’exposició.
L’estructura de la presentación es crearà tenint en compte l’objectiu. Bàsicament, hi ha dues
classes de desenvolupament i, per tant, dues classes de presentació, segons l’objectiu que es
pretén:
1. Presentació oral per a informar. Es tracta de les exposicions amb l’objectiu d’oferir una
informació a l’auditori. No es tracta de motivar, ni de convèncer, ni d’argumentar, sinó
simplement d’informar de manera clara i objectiva.
2. Presentació oral per a convèncer i/o ajudar a prendre una decisió. Ja no es tracta només
d’informar sobre un tema, sinó d’analitzar-lo, argumentar i intentar convèncer respecte a
alguna solució.
Segons la mena de presentació de què es tracti, l’estructura serà diferent. Però cal insistir que
l’estructura és fonamental perquè la presentació funcioni correctament.
23

25. CAPITOL 9: VUIT EXEMPLES D’ALTRES SITUACIONS COMUICATIVES
1. LA CONVERSA DE CONTACTE
És la consversa que es produeix quan acabes de conèixer algu. El primer contacte és essencial
perquè normalment marca la relació posterior. Les recomanacions principals són:
– Ser positius.
– Escoltar (cosa insòlita).
– Buscar temes de conversa (normalment no compromesos).
– Obrir portes i no tancar-ne cap.
– Memoritzar noms i cares. La millor manera per a aconseguir-ho és repetir el nom de
l’interlocutor durant la conversa.
2. L’ENCÀRREC O BRIEFING
En qualsevol empresa o institució els encàrrecs que es donen o es reben sovint no són entesos
correctament. Això provoca un munt de pèrdues de temps, discussions i situacions incòmodes.
La forma d’evitar aquests casos és que l’encàrrec estigui ben preparat i formulat.
3. LA CONVERSA TELEFÒNICA
La conversa telefònica és un cas especial de comunicación oral, perquè no hi ha comunicació
no verbal. Per tant, cal seguir unes pautes especials, com ara ,frases curtes i llenguatge incisiu.,
utilitzar molts exemples, no fer pauses, etc.
4. L’ENTREVISTA PER A BUSCAR FEINA
L’entrevista personal per a buscar feina és una situació de comunicació oral important. Moltes
vegades especialistes en selecció de personal i psicòlegs participen en les entrevistes als
candidats.
5. LA COMPRAVENDA
La de la venda és una situació clàssica. El primer que el venedor ha de tenir molt clar és el seu
objectiu final. I pot tenir també present un seguit d’objectius que ell mateix s’haurà d’aplicar.
24

26. 6. LA NEGOCIACIÓ
La negociació és com la compravenda. L’objectiu principal és convencer a l’altre sobre algún
acord a el que es vol arribar. La negociació persegueix un acord entre dues parts amb
interessos contraposats, de manera que cada part surti beneficiada de l’acord final.
7. LA DISCUSSIÓ
En la discussió, s’hi produeix un contrast d’opinions.En aquests casos, s’ha de tenir en compte:
- L’esquema inductiu d’argumentació.
- Anar ràpidament a analitzar la situació i els prejudicis, en lloc de debatre els arguments
i les propostes.
- Evitar el dogmatisme.
- Utilitzar l’humor per a desarmar l’interlocutor contrari.
- Posar-se en el lloc dels altres i tractar-los “a mida”,particularment.
- Utilitzar la dialèctica positiva en lloc de la negativa.
8. EL DEBAT. COM FER DE MODERADOR
Un moderador d’un debat o una reunió ha de posar ordre en el debat. I donar el torn de
paraula els participants del debat. També és molt important el tarannà conciliador i positiu.
25

27. 2. CONCLUSIONS
A partir de la lectura d’aquest llibre, he après molt sobre l’expressió oral. Ara hauré de posar-
ho en pràctica en futures exposicions o situacions comunicatives.
Abans de llegir-me el llibre vaig pensar que potser seria una mica cansat, però a mesura que
avançava en la lectura m’he adonat que els autors han utilitzat part dels seus mètodes per fer
una lectura mes entretinguda i entenedora i això ha fet que prestés més atenció. Fins i tot, puc
dir que m’agradat molt la lectura. I que a partir, de la guia que he fet apuntant tot allò que crec
que em serà útil per un futur molt proper, podré millorar i perdre la vergonya i els nervis que
m han perseguit al llarg de la meva vida.
26

28. 3. Biblografia
RUBIO.J, PUIGPELAT.F ; Com parlar bé en públic. Edició La mina, La
butxaca , any 2007
27