4. LA TARDOR

5. LA CASTANYADA Arnau Alcazar 2n CI A l’excursió m’ho vaig passar bomba, Hi vaig menjar moltes castanyes, hi vam Passejar pel bosc, hi vam cantar una cançó del Marrameu Tots junts i també vam jugar un partit de fútbol.

6. No sóc núvol ni follet, floc de neu ni papalló, fonteta ni rossinyol, però tinc un do millor per sentir-me a cada instant tal com jo desitjaria: tinc el do de veure el món amb ulls plens de fantasia. CONTES DE PRIMER

7. LA FLOR MÀGICA Hi havia una vegada, els nens de primer van plantar una flor molt bonica. Van passar dues setmanes i va començar a créixer. De sobte van escoltar un soroll molt estrany i la Carla va dir: - Què és aquest soroll? - Si, què és?.- va dir l’Enric - Crec que ve de l’hort.- va dir l’Anaïs - Anem!.- Va dir el Daniel Bisbal que es molt atrevit. Van arribar a l’hort i van veure una flor roncar. - Però, que és això?.- va dir l’Alejandra. De sobte l’Olav va ensopegar amb una pedra de l’hort i va caure. Va fer tant de soroll que la flor es va despertar. - No et farem res!.- Va dir l’Ainoa - Volem que deixis de roncar.- va dir l’Alexander. - Fem un pacte.- va dir la Paula.- Si tu deixes de roncar et deixarem en pau. - Està bé.- va dir la flor I van ser feliços per sempre mes. I conte contat conte acabat! Paula L’HORT MÀGIC La classe de Primer havien d’anar a l’hort a plantar. Quan havien plantat moltes coses i van acabar i regat l’hort va créixer molt. Quan la classe de primer va veure l’hort sabien que era un hort màgic i cada dia plantaries moltes coses i tindrien moltes coses bones. Erika

9. FEM UN CÒMIC!

11. ESQUIDADA Me lo he pasado muy bien los tres días. He aprendido a esquiar, a frenar, a girar, a subir por la cinta, por el tele arrastre…. Rubén Salat ¡Salimos del barrio a las 6 de la mañana y a las 10:30 ya estábamos aprendiendo a esquiar! Rubén Sanabria Me ha gustado la esquiada. Me he caído dos veces. En una iba tan rápida que me tuvo que coger el monitor y en la otra me agarré a la cuerda y me salí de la pista. Carla Madona

16. CAN FOIX

17. CAN Daniel Roldan 1r Abel Navarro 2n

18. CAN Daniel Roldan 1r Abel Navarro 2n Hem anat a una granja i hem vist cabres i una era petita i també porquets negres i també u ànec i oques juntes amb l’ànec. També vam veure gallines i ovelles, gallines de colors i galls, una paó i un ase que semblava Messi. També hi havia cavalls i osos trepadors petitons i una serp! Maria Vera 1r CAN

20. Erik Araujo 5è

23. DRACS ANIMATS Carla Madona 4t Els alumnes de 3r i 4t de cicle mitjà hem participat en un projecte telemàtic. Una de les activitats ha estat la realització d’un drac animat. És molt fàcil i divertit!

24. Pol Alcázar 4t

26. COLÒNIES D’INFANTIL Tot va estar genial i esperem que l’any vinent torni a ser igual de divertit. El nostre desig és que el curs vinent els nens i nenes de P-3 vinguin a visitar-nos l’últim dia. FINS L’ANY VINENT. Aquest any al final de març els nens i nenes de P-4 i P-5 vàrem anar de colònies a la casa “EL PINATAR” al poble de GUALBA. Tot els nens i nenes d’infantil estem molt contents perquè aquest any s’ha incorporat el grup de P-4. Com que érem molts més ens ho vàrem passar divertidíssim, tot el dia fem activitats molt engrescadores. A la nit varem jugar al joc de nit amb les llanternes pels voltants de la casa i va ser molt interessant. Vàrem dormir tots junts a la mateixa habitació i ens vàrem llevar amb música.

27. Convivències Hola, sóc en Jordi. Les convivències han sigut molt divertides. Les activitats, els jocs de nit eren superdivertits i els monitors eren molt bons. El menjar bonissim!!! El joc de tir amb arc, que xupi era! I la casa molt gran Jordi Sancho 1r CM Ho he passat bé, molt bé. El que més m’ha agradat han sigut els jocs. Hi havia animals: conills, galls, gallines, gossos,… El menjar estava boníssim i quan anavem a dormir . . . enjar bonissim!!! Hem jugat a bàsque, a futbolí, hem practicat tir amb arc i m’ho he passat molt bé . Ana Freire 1r CM Ho he passat bé, molt bé. El que més m’ha agradat han sigut els jocs. Hi havia animals: conills, galls, gallines, gossos,… El menjar estava boníssim i quan anavem a dormir . . . enjar bonissim!!! Hem jugat a bàsque, a futbolí, hem practicat tir amb arc i m’ho he passat molt bé . Ana Freire 1r CM Convivències

28. Rodolins de Primer L’Alexander te un moneder amb molt de poder Alexander Borbor 1r

29. El Cristhian menja enciam al Pakistan Cristhian Colorado La Maria cantaria a la polleria Maria García

30. Els alumnes de tercer hem fet el projecte interdisciplinar “Fem ciència”. Hem après a buscar informació en llibres de ciència i a Internet, ... Hem anat al laboratori i .... Hem calculat la massa i el volum de diferents objectes. Ens ho hem passat molt bé experimentant

31. Hem experimentat amb diferents substàncies (amb aigua de “col lombarda” hem pogut comprovar si una substància com és el suc de llimona és àcida o bàsica). Hem pogut reco-nèixer diferents re-accions químiques com són l’oxidació, la combustió,... I la reacció que es produeix en barrejar bicarbonat i llimona o vinagre.

32. LA MINICONFERÈNCIA DE 1r

39. Rodallibres és una activitat de dinamització de la lectura que han realitzat els nostres alumnes de 4t de primària i 2n d’ESO. Amb aquesta activitat es pretén engrescar els nois i noies en el gust de la lectura i posar en comú coneixements, experiències i emocions. Als alumnes de 4t de primària, se’ls ha proposat la lectura de 5 llibres. A partir, d’aquests llibres han elaborat unes preguntes, amb aquestes preguntes hem fet un concurs i han demostrat que han llegit amb molta atenció. Al mes de maig, ens hem trobat amb els alumnes de 4t de les altres escoles del districte, que també han realitzat aquesta activitat.

40. Yo te vi, y al mirarte enloquecí son bonitas las perlas de tu boca intenté mantenerme duro como una roca pero no pude, por la calle anduve, quise estar tranquilo pero no me mantuve, por tus diamantes alboroté, por el oro de tu cabeza me enamoré, tus piernas finas como papel, tú eres más buena que la miel. Kilian Sánchez 1º Ciclo Superior Trabajo de metáforas y comparaciones Lengua Castellana

41. JOCS FLORALS

42. LA PRIMAVERA A la primavera les plantes creixen volant sovint amb insectes al seu voltant. Hi ha plantes que molt pol·len fan hi ha nens al·lèrgics que malament es trobaran Hi ha plantes que si de nit la tens a la teva habitació Et treuen l’oxigen i perjudiquen la respiració Hi ha plantes que es podreixen i s’han de tirar, És una llàstima però ... Les plantes has de cuidar per això terra, aigua, adobs i un lloc amb sol has de trobar Estimada Primavera Estimada primavera, oh, que n’ets de bella. Tu que pots enamorar i ens animes a estimar. Tu que n’ets, de florida. Tu quant dónes, d’alegria. Tu ens pots animar I ens fas cantar i ballar. Ets font d’inspiració per a poetes. Ets font d’inspiració per a trobadors. Portes idees a inventors, Portes idees a pensadors. Quan te n’hagis d’anar Tots entristirem. Quan te n’hagis d’anar Tots plorarem. Però hem de recordar Que tu tornaràs. Hem de confiar i tornar a esperar. Nerea Piedrahita 3r Daniel Sánchez 6è

43. EL GAT QUE NO VOLIA MENJAR Hi havia una vegada una família que tenia un gat que es deia Daniel i que no volia menjar. Un dia el van portar al veterinari i el veterinari li va dir: -Aquest gat està molt malalt, l’hem de portar a l’hospital ara mateix. El van portar immediatament a l’hospital. El nen volia entrar a veure’l, però no va poder. Al cap d’unes setmanes una altra vegada va anar a l’hospital i va preguntar per ell. I les infermeres li van dir al nen: -Aquell gat s’ha mort. -No pot ser! - va dir el nen. Al cap d’uns dies van fer l’enterrament del gat Daniel i el nen plorava molt perquè estava trist. Però els seus pares van aparèixer un dia amb un altre gat, preciós, de color blanc i marró, i el nen ja no va tornar a estar trist. Kathering Díaz Arellano 2n CI

44. Un dia, en un bosc, em vaig perdre; no em vaig espantar quan la mort vaig trobar. Si ho hagués de descriure tot era fosc, se’m va acostar i quan m’agafà vam anar a fer un volt. Vaig poder veure éssers de tota mena, unicorns i cíclops, i fins i tot sirenes. Seguidament, em deixà a la sortida. “ Ves-te’n”, em digué, i marxà lentament. Em vaig desmaiar, a terra vaig caure i quan vaig despertar amb mon pare em vaig trobar. Passaren els anys, avi vaig ser i ma filla em digué: “ Pare, no expliquis als nens la història del bosc, que són massa petitons, els fa por la foscor i encén la llumeta, quan troni, sobretot”. “ Quin bosc?” preguntà la gran quan veié sa mare marxar. “ El bosc on em vaig perdre quan tenia la teva edat”. Ara només un conté és, que explico als meus néts, perquè somiïn amb els angelets. Abans s’espantaven quan els ho explicava, la històra d’un dia que no oblidaré en la vida. Ara els encanta, són els únics que mai se’n cansen. Potser que aquell dia em donés un cop al cap, que anés pitof, o bé fumat. Si em moro, i veig la mort, li demanaré que els mostri allò que jo vaig veure en el seu moment. Vull morir de vell per poder passar el temps amb ells. Un dia al bosc Claudia Ingénito 4ESO

45. Com serà la vida d’aquí un segle? Estarem vius o no hi haurà Terra? Haurà caigut aquell cometa, que l’any 2036 pot caure al nostre planeta Cotxes voladors envaeixen els carrers, o algú es va inventar aquest idea de bomber. El món industrial fa perillar la natura, per la contaminació, que no s’atura. Els residus de les centrals nuclears, són realment contaminants. El petroli s’haurà acabat, i l’era dels cotxes elèctrics haurà començat. Han disminuït les regions polars, i provoca el desnivellament als mars. Fàbriques, cotxes, edificis o avions, estan produint trencament de la capa d’ozó. Haurà arribat l’home a Mart? O s’haurà passat i Plutó estarà explorant? Aquest és el futur que volem? Això ha d’acabar o anirem malament. La ciutat del s. XXII Ariadna Alarcón 1r ESO

46. Hi havia una vegada un ratpenat que es deia Nat, era molt petit i no podia volar. El seu pare era molt jove i la seva mare també, tenien els mateixos anys, mes o menys 34 anys. Vivien molt molt lluny, a Roma, a una cova molt gran i fosca, vivien feliços i als 6 mesos en Nat ja sabia volar. Cada nit sortia amb els pares a menjar, s’alimentava mossegant animals i llepant la seva sang. Una nit mentre en Nat estava dormint, un altre ratpenat més petit que ell li va mossegar, -Aiii!! Quin mal, va dir en Nat. I des de llavors en Nat es va fer vegetarià, per no fer-li mal a cap animal mes. Ratpenat Nat Pol Alcázar 4t

47. Jo sempre dic que la meva família és una família: “no homologada”, i és que no s'ajusta a unes normes establertes. I si penseu que m'ho acabo d'aprendre del diccionari... ¡Si!, penseu bé. Quan va morir el iaio (ja fa uns quants anys), la iaia va manar construir un edifici perquè anéssim a viure tota la família. Cada dos per tres he de pujar a casa de la tieta Maria Rosa i totes les tardes he de pujar a l'àtic de la tia Càndida. I clar, he de pujar caminant, i és que al tiet Berengué, no li dóna la gana d'arreglar l'ascensor. Cada dia, va un dels meus tiets a donar-li de dinar a la iaia, tots els diumenges, jo porto a la iaia a l'església i el Martí, el meu germà gran, la porta tots els dimarts al podòleg, i tots els dijous a la perruqueria, i és que si no li fem cas, ens pica amb el bastó al cap, fins i tot ens mossega amb les seves “dents”. Fins ara sembla una família típica, però, no és ni típica ni corrent, és una família “no homologada”. I si no us ho creieu, ja ho veureu: Estava a ca la Tia Càndida, fent els deures que m'havien posat aquella tarda al club de Matemàtiques de l'escola. Un pas doble del Manolo Escobar, ambientava aquella escena tan avorrida. La Tía Càndida jeia a la poltrona mentre doblegava les calces de la iaia, i és que la iaia estava però que molt enfeinada... Buscant l'últim son que se li havia perdut. Però la tieta no estava molt d'acord amb això d'anar a buscar-me cada tarda al col.legi, per si ella fos, es passaria tot el dia estirada fent mitja i fent-li les capses diàries de pastilles a la iaia, (i és que cada dia pren un “rosari” de pastilles). Una família no homologada

48. La Tía Candida s'ha quedat a l'atur. La crisi espanyola, ens ha afectat molt a la meva família: El papa, era enginyer, però s'ha quedat a l'atur, la mama, no està aturada però és funcionaria, i segons el tiet Carles, és com si ho estès, el tiet Berengué, era mecànic, (per això lo del ascensor), però es va quedar a l’atur i es va “rentar les mans”, la Tía Càndida,... espera, quan ha treballat la Tía Cándida?, el meu cosí era separador de formigues negres i vermelles, però a veure si ho adivineu? Sí, es va quedar aturat. I us preguntareu de que vivim la nostra família, doncs d'en Rufus i l'Amèlia, els nostres hàmsters, que els va contractar una empresa de publicitat per fer anuncis de iogurts. El tiet Carles, que també està a l'atur, va tenir una idea per guanyar-se unes peles: rentar cotxes a la porta del nostre “parking” fent auto-stop, però com que l'únic client que tenia, era el tiet Berengué que el tacava expressament per només fastiguejar al seu germà, el tiet Carles, va tenir una segona idea: vestir-se de dona per atraure més clients. Ara sempre hi veus una cua de cotxes (Quasi tots conductors i no conductores), des del nostre aparcament fins a la plaça del barri. La disfressa, els caps de setmana, la utilitza el papa fent de “vedet” a les Rambles de Barcelona, a veure el que guanya. En fi, el que hem dit, aquesta és una família “no homologada”, i la resta, són tonteries. Daniel Ruiz 6è

49. Tot començava com un dia qualsevol. Era 4 de juny de 2124. Aquell matí la mare em va preparar “biollet” amb “electrocereals”, els meus preferits. A les 9 vaig haver de sortir de casa a tota pressa, perquè si no perdia l’autobús de l’escola. El nostre autobús era genial! Era tot fet de vidre i les portes eren metàl·liques. L’autobús flotava, com era normal, i consumia vapor d’aigua, ja que el petroli s’havia acabat feia cinquanta anys. Jo seia sol. A l’escola no tenia amics, perquè només feia dues setmanes que havia començat el curs aquí. Aquell matí havíem de presentar un treball de naturals sobre les plantes electròniques. M’ho havia preparat molt bé. Jo, a la classe, seia a l’última fila, amb un noi que sempre estava dormint, i m’avorria molt. Les classes se’m feien interminables. Quan arribava a casa havia de fer els deures, i sempre pensava que no volia tornar a classe, perquè no tenia cap amic. Un dia, se’m va ocórrer fer-me un amic, o sigui, un robot. Vaig estar buscant per les escombraries del veïnat tot el què em pogués fer falta: fusta, metall, microxips, cables, bombetes… Quan vaig tenir tot el que era necessari, em vaig posar a fer-ho. Vaig haver de demanar al pare algunes eines i coses així. Vaig estar molts dies fent-lo, em va costar bastant, però quan va acabar l’estiu, ja el tenia acabat. Havia estat fent proves, de les més senzilles: “Porta’m una poma”, “juga amb mi”, “ajuda’m a fer això”… i moltes d’altres. El robot funcionava de meravella i li vaig posar un nom: AR-1 (Amic Robòtic, de primer). L’AR-1 era el que mai havia pogut desitjar. Sempre anava amb mi, i jo me l’estimava molt, i ell a mi. Anàvem al cinema, al parc d’atraccions, fèiem excursions… El meu AR-1

50. Un dia, estàvem fent una volta per la ciutat i ens vam apropar a una font elèctrica. Vaig pitjar el botó i va sortir un raig d’aigua, amb tanta mala sort que va caure a sobre de l’AR-1. Ell va començar a fer bots i a dir coses sense sentit. Feia uns sorolls molt estranys, i li sortia fum del cap i els braços donaven voltes descontrolats. Em vaig espantar molt i el vaig assecar com vaig poder. Una mica després es va calmar, i va deixar d’anar d’aquí cap allà, però va estar tot el camí fent “Bip-bip!”, i cada cop que ho feia aixecava una cama. Em vaig preocupar molt per ell i vaig passar moltes tardes tancat a casa intentant arreglar-ho. Un dissabte, mentre estava afluixant uns cargols, vaig veure passar per davant de casa una nau de mudances. Davant de casa nostra hi havia una casa en venda, i la nau va parar-se allà. Darrera de la nau anava un cotxe volador de color vermell brillant. Quan va aterrar, van sortir una dona alta i rossa, i un home amb bigoti molt gran i extravagant. També va sortir un nen que semblava de la meva edat. Era més aviat baixet, amb el cabell marró clar i els ulls verds. Tenia moltes pigues a la cara i semblava simpàtic. Em vaig quedar una estona mirant-los, i després vaig seguir arreglant l’AR-1. Aquella tarda, mentre comprovava les bombetes de l’AR-¡, se’m va apropar el nen. -Hola, em dic Toni. Encantat. Com et dius? – em va dir tot somrient.

51. - Jo… jo em dic Marc - vaig dir amb vergonya, ja que no estava acostumat a parlar amb nens. En Toni em va estar ajudant a arreglar el robot, i ell en sabia perquè el seu pare treballava fent robots i li va ensenyar. Vam estar tot el cap de setmana arreglant-lo. El dilluns va començar a la meva escola. En Toni i jo ens ho vam passar molt bé arreglant l’AR-1. En pocs dies, semblava que ja estava llest. El vaig encendre i va obrir els ulls. Va aixecar una cama i va començar a caminar lentament. Llavors, va començar a córrer fent cercles, molt de pressa, i cridava “Bip-bip-bip-biip!” tota l’estona. En Toni i jo vam sortir corrents del garatge per no fer-nos mal. Llavors l’AR-1 va topar amb la porta i va caure d’esquena. I es va quedar al terra, mirant cap amunt, sense moure’s, sense dir res… I va tancar els ulls. Vaig anar corrents i cridant. El vaig intentar encendre, però no vaig poder. Em vaig posar a plorar, i en Toni es va apropar a mi i em va consolar. Jo m’estimava molt l’AR-1, i ell havia estat amb mi quan jo estava sol. Havia estat un amic increible. Van passar els dies, i jo seguia trobant a faltar l’AR-1, però en Toni va estar al meu costat sempre, i ell m’entenia i era molt bon amic. Per això no em vaig haver de preocupar, perquè sabia que tenia algú al meu costat amb qui m’ho passava molt bé i em divertia molt. Andrea Jiménez 2n ESO

52. Estava reposant, com faig cada dia de la meva llarga vida; el vent m’esbufegava i feia tremolar les meves fulles, semblava que se les volgués emportar, però elles s’aferraven amb força a mi; la llum del sol que m’arribava m’omplia de vitalitat; estava tan tranquil ... com els meus companys que m’escoltaven, fins que vaig sentir que venien les fades del bosc: elles sempre venien cada dia al migdia i feien molt de soroll per avisar-nos de la seva arribada, semblava que ens volguessin dir que aturessim el nostre descans. Així, elles podien tenir cura de nosaltres, amb les seves mans delicades netejaven les nostres fulles i ens llençaven una pols que ens feia sentir molt bé i ens alimentava. Jo coneixia gairebé totes les fades. Una d’elles es deia Ariel, i era la més bonica de totes. Tenia les ales grans i de colors diferents, i una llum que enlluernava a qualsevol que la mirés. El seu cabell era molt llarg i quasi li arribava als peus, era d’un color castany clar, la seva pell semblava de porcellana i era de color canyella, els seus ulls eren de color blau cel i els seu cos era molt petit i prim. Una altra fada que era molt graciosa es deia Ruth; sempre parava fent bromes a les seves companyes. Un dia va amagar la pols que ens llençaven i després, quan la necesitaven, la Ruth no recordava on l’havia posada i va haver d’anar a buscar-ne més; total, que la seva broma li va sortir a l’inrevés. Un dia al bosc

53. També hi havia l’Angie, que era la més simpàtica de totes. Ajudava les seves companyes i tenia molts amics, que eren els animalons del bosc. Hi havia moltes fades, però estaria molt de temps per descriure-les totes. Avui dia estic molt content amb elles, ja que m’han cuidat molt a mi i als meus companys. -Oh, mireu! Una fada s’estava ofegant i ningú no se n’havia adonat. Era l’Ariel, no podia sortir del llac del bosc, tot envoltat de matolls. Les seves ales s’estaven mullant. Les altres fades, en veure-ho, van volar ràpidament fins a ella i la van agafar dels braços i la van estirar cap amunt. Va sortir mullada de cap a peus, espantada i tremolant. Les fades van portar l’Ariel cap a terra ferma i jo vaig dir a les meves branques que s’obrissin perquè li pogués tocar el sol i s’eixugués una mica amb la llum del sol. Ens vam emportar un bon ensurt. Després, l’Ariel ens va explicar perquè li havia passat això: sembla ser que s’estava rentant els cabells, i quan va voler treure el cap, el pes del seu cabell xop va fer que caigués endavant endinsant-se a l’aigua. En mullar-se també les seves ales, no va poder sortir. Totes les fades es van posar a riure, ja què això li havia passat per no voler-se tallar els cabells. Jo em vaig quedar sorprés, però no vaig riure, encara que el fet tingués la seva gràcia.

54. Aquesta és una de les anècdotes que passen al bosc de tant en tant, però els altres arbres i jo i els animalons ens ho passem molt bé amb elles. Passen coses divertides que de vegades acaben bé i d’altres malament. Finalment, l’Ariel va haver de tallar-se els cabells, per por que tornés a passar-li una cosa semblant qualsevol altre dia, però li esqueien molt bé els cabells curts. Jo vaig dir-li el que pensava i es va posar molt contenta i em va abraçar. Ara, després del que han passat, totes les fades estan contentes de no haver perdut una amiga com l’Ariel. També m’estan molt agraïdes per haver-les avisat i evitar que fos massa tard. Ah! També m’estan agraïts els animals del bosc, ja que l’Ariel sempre ha estat una de les fades que més juga amb ells, que s’ocupa de recollir fruits i de tenir cura de les seves cries, entre moltes altres coses. Jo també vaig quedar molt satisfet d’adonar-me’n a temps. Shirley Huachaca 3r ESO

55. El bosque se entristece, Cuando los árboles no crecen Su silencio se ve truncado, Cuando algún árbol es cortado Las sombras que hacen sus ramas, Dibujan diferentes formas por las mañanas. Con el sonido de los pájaros al cantar, Nos sentimos más a gusto al despertar. Paz, sosiego y tranquilidad, Es lo que siento en el bosque cuando salgo de la ciudad. Sus grandes árboles con aspectos Majestuoso, Hacen unos paisajes verdaderamente preciosos. Si tuviera que reencarnarme en algo, Sería mi ilusión ser un árbol con aspecto Hidalgo. Espero que respetemos el mundo vegetal, Mas esta ilusión llega a su final. Carmen Ruiz de la Fuente Mare de l’Ariadna Moreno 1r ESO

60. Els alumnes de segon hem participat en el concurs de “Sense fum” . Hem parlat sobre la importància que té per la nostra salut i els que ens envolta el fet de no fumar. Com resultat d’aquest treball hem creat un eslogan per conscienciar a tothom, però sobretot els joves que la vida és com un joc i que amb el tabac no val la pena jugar. A continuació us presentem el treball que hem presentat per concursar. LA VIDA É S COM UN JOC NO TE LA JUGUIS!

66. Cogí la nieve, Era blandita y fría Pero no me importó Estaba llena de energía. Tiré bolas por todas partes Jugué un buen rato. Pero llegué empapada a casa Y me dijeron: ‘’ ¡Yo te mato!’’. Aunque luego me moría de frío, Y mis pies parecían granizado Pero no me importó, ¡ En Barcelona había nevado! El otro día me desperté y el cielo era oscuro y frío. Entonces me desanimé y no hice nada con brío. Cuando llegué a clase empezó a llover, pero que sorpresa me llevé cuando copitos empezaron a caer. Estaba súper nerviosa. Hacía tanto que no nevaba… Deseaba salir a la calle Para ver lo que pasaba. No me lo podía creer, En mi barrio había nevado… Era un sueño... Un sueño realizado. Andrea Jiménez. 2 ESO Nevada en Barcelona

67. ¿Tú, qué eres para mi? ¿Tú, qué eres para mi? La rosa Que está en el jardín O tal vez El solitario Delfín ¿Tú, qué eres para mi? Un ángel Que pronto llegara aquí O tal vez El cielo Que no tiene fin ¿Tú, qué eres para mi? El rojo Carmín O tal vez Aquel pájaro Volando por allí ¿Tú, qué eres para mi? Un trozo de arco iris Que siempre es así O tal vez El silencio De la brisa del viento Porque sin ti Yo no podría vivir. Aida Flores 2n ESO UN SIMPLE POEMA Dicen que el amor no existe yo no creo que sea así. Aún recuerdo aquella tarde de invierno en la que me distes el beso más tierno. Me gustaría que volvieras a mi lado, me gustaría volver a tocar tus manos. Me gustaría volver a rozar aquellos labios, me gustaría simplemente tenerte todo el año. Sé que quererte no es lo más apropiado ya que nunca volverás a mi lado. A veces pienso en qué habré fallado. Sólo tú piensas que soy una falsa por estas palabras y que te he hecho malas jugadas. Intenté odiarte, pero aún así sigo extrañándote y al mismo tiempo deseándote. Gracias al dolor que dejaste en mí, Hice un simple poema dedicado a ti. Noelia Torres. 3r ESO

68. La leyenda de la familia Shangai En el año 2011 se desarrolló una catástrofe natural en Japón: un terremoto. Fue sorprendente, pero a la vez una gran desgracia. La gente buscaba a sus familiares perdidos entre las ruinas que quedaban. Después de tres días, Zhēn nà y Pèi dé luō encontaron a su bebé entre los escombros de la catástrofe, sin comida, sin agua, sin ayuda; sobrevivió. A medida que el niño fue creciendo daba la impresión de que les intentaba decir algo a sus padres, pero nunca supieron qué, hasta que cumplió los diez años. Entonces fue cuando Láo luó, el pequeño, les contó lo que ocurrió aquel 2011. Contó que no habría sobrevivido sin la ayuda del hada a la que llamaba pequeña Lucy. Ella le dio comida y agua para que pudiera sobrevivir hasta la llegada de sus padres. Los padres se quedaron alucinados ante la fantástica historia del pequeño. Dicen que en aquel instante el niño falleció. Incluso algunos investigadores y psiquiatras que estudiaban la historia dicen que murió por desvelar el secreto de ambos. Pasaron doce años, cuando los padres ya tenían más o menos asimilados los hechos y aparecio Láo luó en la casa, justo al lado del cuadro donde aparecía él en su infancia. Y más tarde los padres afirmaban que vieron a Lucy, el hada. Lucy pidió perdón por haberse llevado al pequeño unos años y por hacerles creer que había fallecido. Pero para los padres acababa de resucitar... El hada desapareció en pocos instantes y nunca más se supo de ella. Algunos dicen que los padres estaban locos y otros tantos que el niño sufrió secuelas de aquel 2011. Jennifer Vives. 3r ESO

69. “ Japón nos une” En un abrir y cerrar de ojos, El caos se apoderó de todos. La tierra empezó a temblar Y las casas a derrumbar. Un terremoto de fuerte magnitud Que dejó a todos con gran inquietud. Kilómetros de tierra se llevó el mar, Dejándoles un difícil caminar. “ La Tierra del Sol Naciente” Siente tanto dolor, Nos sentimos tan impotentes Al no poderles dar calor. Este país rico en cultura, Debe mantener la compostura. Se preguntan cómo volver a empezar. Lo único que les queda es rezar. Los problemas en las centrales nucleares Creen poder cesar sus andares. Familias enteras han desaparecido, Su tranquilidad esfumada en un soplido. Su esperanza es grande , su perseverancia impresionante. Podrán salir de esto... pero será un largo proceso. Daniela Iturbe 3r ESO PARA TI CON AMOR Apareciste de repente Y supe que no tenía que quererte No hice caso a mis pensamientos Y hoy en día lo lamento. Aún a pesar de todo Te lloro, Te amo Y te adoro. Mi corazón es tuyo Y aunque no quiera Y me disguste Tú siempre fuiste suyo. De igual manera Dejar de amarte, no podré Y con furia severa Por siempre jamás te recordaré. Núria Vielsa. 3r ESO