Webquest

2. Les passades
emmudides
pel silenci,
a la matinada.
L’eclipsi de lluna
i la bromada
enfosquint
la ja ombrívola nit.
Darrera el caminar
unes quasi imperceptibles
petjades.

4. Oscil·lant la testa,
un bell pèndul
imaginari
escorcolla
minuciosament
la tèrbola llum
dels fanals.
I sobre els passos,
la sang regalimada
del vianant.
Cesc Aldea (Terrassa, 1957-1982)

5. Ningú no sap per què canta,
en la fonda mitjanit,
què pregunta o què contesta
el gall de Vallparadís.
Però canta, canta, canta,
fora d’ell i dins de mi,
un conjur d’hora vençuda,
el gall de Vallparadís.

7. El llebrer de l’alegria
ha perdut sol i pedrís.
¿Canta el dia o canta l’ombra
el gall de Vallparadís?
Vola, cant del gall, oh vola
fins als llavis de la brisa
on es desperta l’aurora,
gall meu de Vallparadís!
Agustí Bartra

8. Quan l’home de la trompeta calla
queda només una breu remor de pluja,
i tot es fa encara més sol.
Quan els músics desen l’instrument i
se’n van,
els ulls es fonen en el silenci
i la buidor, que és el món.

10. Arriba el record, lentament,
el fum es va esvaint i quelcom plora.
Bevem una ampolla més de tristesa
i tornem a casa resseguint la ciutat i la nit.
No entenem res més.
Pep Coca (Terrassa, 1966)

11. El suburbi no és
el mateix: ja no passa
un infant arraulit
que camina de pressa
(la lliçó mal apresa).
Han repintat ventalles
de tallers i botigues
i han afegit un pis
a les cases angleses.

13. Han deixat de combatre
l’odalisca del film
i la sotana vella.
I de sobte he comprès
(davant un altre adéu)
per què vas dimitir
de l’ofici de viure
en aquells anys que avui
anomenem difícils.
Feliu Formosa (Sabadell, 1934)

14. No hi voldria, és clar, cap mena de públic.
cap frac, cap camisa blanca, quatre focus i
butaques vermelles. I fum, que és cinema, fum
gris, fum blavós, fum nítid. No, boira no.
Ningú. No hi haurà conferència.
I un corrent d’aire que ventila la sala i
s’enduu fum i esvalota pols. Tancades totes
les portes i és nit negra. Un únic carrer
llarguíssim que enceta cinema.

16. De tan recte
mai no s’amaga. Del tot recte. L’ha
retratat ràpida segona càmera. I encara
moltes cantonades i sempre una catifa
vermella, butaques, i molts carrers estrets i
llarguíssims a cada cantonada sempre. Mai
una
càmera, sempre un únic carrer que s’amaga.
Una altra càmera retrata un altre carrer. I no
hi ha fanals de dia nocturn.
Pep Julià (terrassa, 1960)

17. Sona Chopin, i Mozart amb sonata:
és la dolçor d’uns acords plens de vida
que omplen la lluna amb aroma de plata
i alleugeren una aurora florida.
També Vivaldi, Mompou o Ravel.
Cada compàs aconsola l’esperit
i un decrecendo enllepoleix el cel

19. Gronxa’t damunt la panxa d’un estel
que el bes febril cantarà fonedís
i potser un grill s’ajaurà amb tu, feliç.
Tota la música alena un encís,
bellament abillada del somrís
tou, i greu, de qualsevol violoncel.
David Paloma (Terrassa, 1969)

20. Ja no queden secrets: en va les torrenteres
Colguen de llim espès la terra baixa,
En va el xaloc sorrenc ensopega a les dunes
I en va els volcans escupen lava i cendra;
Tot es farà evident de nou, i ha d’aixecar-se
Com els ressucitats el dia del Judici
Quan, obeint l’enginy, càvecs i pics profanin

22. El son etern de fòssils i ruïnes.
“Ja no queden secrets”, dirà llavors l’ingenu
Buscador de tresosrs davant un camp de
cràters
I gleves remogudes,
I mirant cap avall, al centre de les ombres,
Tornarà a sentir el cuc de la tafaneria
Dins seu en constatar que, tot i els seus
esforços,
Sota la terra encara hi ha més terra.
Jordi Parramon (Barcelona, 1956)

23. Silenci. No ens diem res i el gest
De les teves mans, el teu petit
Gest em duu per jardins d’aromes
Inconegudes. Cada passa m’endinsa
Més i més pels viaranys de
Les teves mans, inici segur
De tota paraula. Estic assegut
Prop teu, ens separa una taula.
Antoni Perarnau (Puig-Reig, 1965)

25. Des de la penombra glaçada del pis buit,
veig la pressa dels transeünts
que s’acalen a la negror;
i tot de cop, el reflex d’un miratge que s’allarga
en la llum rosada d’impaciència
es desplega per damunt dels seus caps.
Llavors m’aboco a la finestra i veig
que l’albada només acaba de començar
i sento que en la soledat de les idees
tot el passat s’escola en el reialme
evanescent dels navegants errants.
Eudald Puig (Manlleu, 1948)

27. El cel resta encongit
i la ferida oberta.
Color de plata li forada el ventre,
i el regust metàl·lic dels llavis
li regalima com si fos sang.
Les teulades i els terrats
inauguren espais de ferro
i els fils geomètrics,
escopint per la pell
llençols destenyits
i testos de flors moixes.
Quin somni absurd
de xemeneies i dipòsits enlairats,
dolorosament abraçant els nostres ulls!