TEMA 8. PRIMERA RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875-1898)

BLOC II – Tema 8/3
HISTÒRIA D’ESPANYA
Història Espanya
IES Ramon Llull (Palma)
Assumpció Granero Cueves
LA PRIMERA RESTAURACIÓ
BORBÒNICA (1875-1898)
Edat contemporània

HISTÒRIA D’ESPANYA
BLOC II – Tema 7/2 C
ESTAT LIBERAL. SEXENNI
REVOLUCIONARI
Història Espanya
IES Ramon Llull (Palma)
Assumpció Granero Cueves
Edat contemporània

BLOC II. ESPANYA DEL SEGLE XIX
ÍNDEX TEMES BLOC II
(1788-1808) (1808-13) (1814-1833)
(1833-1868)
(1868-1874)
(1870-1873)
(1875-1885) (1902-1931)
DICTADURA PRIMO RIVERA
(setembre 1923- gener 1930)
(1885-1902)

EDAT CONTEMPORÀNIA
TEMA 8 // Tema 3 (B-II).- La Primera Restauració borbònica (1875-1898).
8.1.- Origen, causes i etapes de la Restauració.
8.1.1.- Origen de la Restauració.
8.1.2.- Causes de la Restauració.
8.1.3.- Etapes.
8.2.- El sistema polític de la Restauració.12v
8.2.1.- Cánovas i la Constitució de 1876.
A.- Característiques de la Constitució de 1876, pròpies dels MODERATS.
B.- Característiques de la Constitució de 1876, dels PROGRESSISTES.
C.- Lleis complementàries.
8.2.2.- Funcionament i bases del sistema polític canovista: els tres pilars del sistema.
8.2.3.- La fi del conflictes bèl·lics: Tercera Guerra Carlina i Guerra de Cuba.
8.3.- Evolució política, econòmica i social del sistema de la Restauració (1875-1902).
8.3.1.- Els partits dinàstics, el bipartidisme i l’alternança en el poder.
8.3.2.- Falsejament electoral i caciquisme.
8.3.3.- Funcionament real del torn de partits.
A.- El torn pacífic durant el regnat d’Alfons XII (1875-1885).
B.- El torn durant la regència de Maria Cristina (1885-1902).
8.4.- Forces polítiques marginades del poder.
8.4.1.- Evolució del republicanisme.
8.4.2.- Reconversió del carlisme.
8.4.3.- Naixement del regionalisme (Alfons XII) i evolució cap al nacionalisme (Maria Cristina i
Alfons XIII) // tractat al punt següent 8.5.2., en problemes de la regència.
BLOC II. TEMA 8/3. LA PRIMERA
RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875-1898)

EDAT CONTEMPORÀNIA
TEMA 8 // Tema 3 (B-II).- La Primera Restauració borbònica (1875-1898).
8.5.- Problemes de la regència de Maria Cristina (1885-1902).
8.5.1.- Oposició al sistema: carlins i republicans (punt anterior 8.4).
8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat”.
8.5.3.- Política econòmica (1975-1902). Del progrés als problemes: crisi agrària i proteccionisme.
8.5.4.- Problemes socials: anarquistes i socialistes (1875-1902).
8.5.6.- La Guerra d’Ultramar: La crisi de 1898 (final de segle) // tractat punt a part.
8.5.7.- Conseqüències i impacte del “Desastre del 98” // tractat punt a part.
8.6.- La Guerra d’Ultramar: el “Desastre de 1898”. 5v
8.6.1.- Context històric: La crisi de 1898 (final de segle).
8.6.2.- Antecedents de la crisi colonial de 1898
8.6.3.- Causes.
8.6.4.- El desenvolupament de la guerra a Cuba (1895-98).
8.6.5.- La guerra a Filipines i Puerto Rico.
8.6.6.- La fi del conflicte.
8.7.- Conseqüències i impacte del “Desastre del 98”.
8.7.1.- Conseqüències demogràfiques.
8.7.2.- Conseqüències econòmiques.
8.7.3.- Conseqüències polítiques.
8.7.4.- Conseqüències militars.
8.7.5.- Crisi moral i ideològica.
8.7.6.- El Regeneracionisme. 1v
8.7.7.- Conseqüències culturals: la Generació del 98 i el Noucentisme.
BLOC II. TEMA 8/3. LA PRIMERA
RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875-1898)

LA PRIMERA RESTAURACIÓ
BORBÒNICA (1875-1898)

Lluís Felip I de França (duc
Orleans) darrer rei dels
francesos entre 1830-1848
ARBRE GENEALÒGIC DELS BORBONS

Alfons XII i Maria de las Mercedes d’Orleans

Maria de las Mercedes d’Orleans en 1874
Maria de las Mercedes d’Orleans. El seu nom complet era: María de las Mercedes Isabel
Francisca de Asís Antonia Luisa Fernanda Felipa Amalia Cristina Francisca de Paula Ramona
Rita Cayetana Manuela Juana Josefa Joaquina Ana Rafaela Filomena Teresa de la Santísima
Trinidad Gaspara Melchora Baltasara de Todos los Santos de Orleans y Borbón.

Maria Cristina d’Habsburg i Lorena
i Alfons XII (esquerra)
i amb el seu fill Alfons XIII (a sota).

8.1.- ORIGEN, CAUSES I ETAPES DE LA RESTAURACIÓ
8.1.- ORIGEN, CAUSES I ETAPES DE RESTAURACIÓ.
8.1.1.- Origen de la Restauració.
8.1.2.- Causes de la Restauració.
8.1.3.- Etapes.

La Restauració espanyola (1875-1823) és la tornada de la dinastia borbònica a la corona espanyola
en la persona d’Alfons XII (únic fill baró d’Isabel II), després del pronunciament de Martínez
Campos en Sagunt (29 de desembre de 1874), que posa fi a la Primera República (1873-1874) i al
Sexenni Democràtic o Revolucionari (1868-1874).
8.1.1.- Origen de la Restauració

En desembre de 1874, els moderats alfonsins, amb Cánovas del Castillo al cap, preparen un
pronunciament per acabar amb la República i tornar a la monarquia dels Borbons, en la persona del
príncep Alfons.

Cánovas del Castillo redactà el Manifest de Sandhurst (Acadèmia Militar de Sandhurst, entre els
comtats de Berkshire i Surrey en Gran Bretanya), que firmà el príncep Alfons, el dia 1 de desembre
de 1874. En aquest manifest es proposava a Alfons com a rei que, en cas d’aconseguir la corona, es
comprometia a tornar des de l’exili i prometia 2 coses:
 Governar com un monarca constitucional (cosa que no havia fet la seva mare).
 No repressaliar a ningú del Sexenni.

“Per virtut de l’espontània i solemne abdicació de la meva il·lustre
mare [Isabel II], tan generosa com infortunada, jo sóc l’únic
representant del dret monàrquic a Espanya. Aquest dret arrenca
d’una tradició secular, confirmada per tots els precedents històrics,
i està indubtablement unida a totes les institucions representatives,
que mai no van deixar de funcionar legalment durant els trenta-cinc
anys transcorreguts d’ençà que va començar el regnat de ma mare
fins que, encara nen, vaig trepitjar amb tots els meus terra
estrangera.
[…] No cal esperar que jo decideixi res completament i
arbitràriament; sense Corts no van resoldre els negocis ardus els
prínceps espanyols en els antics temps de la monarquia, i aquesta
regla de conducta justíssima no he d’oblidar-la jo en la meva
condició present, i quan tots els espanyols ja estan habituats als
procediments parlamentaris. Si arriba el cas, serà fàcil que
s’entenguin i concertin les qüestions per resoldre un príncep lleial i
un poble lliure.
[…] Per la meva banda, dec a l’infortuni estar en contacte amb els
homes i les coses de l’Europa moderna […]. Sigui quina sigui la
meva pròpia sort, ni deixaré de ser bon espanyol ni, com tots els
meus avantpassats, bon catòlic, ni, com a home del segle,
veritablement liberal.
Manifest d’Alfons XII des de Sandhurst (1 de desembre de
1874).
Origen de la Restauració

Després d’un any de caos, el 29 de desembre de 1874 (als 11
mesos de la República presidencialista de Serrano), el
general Arsenio Martínez Campos protagonitza un
“pronunciament militar” a Sagunt, a favor del príncep
Alfons, que triomfa a tota Espanya, arravata el poder a
Serrano i restaura la monarquia borbònica: Alfons XII és
proclamat rei d’un règim monàrquic conservador, catòlic,
defensor de l’ordre econòmic i social capitalista, i amb un
sistema polític liberal.
Arsenio Martínez Campos (Sagunt, 29-XII-1874)

Al dia següent del pronunciament, Antonio Cánovas del Castillo (alfonsí) fou nomenat nou
president del govern provisional fins la tornada del rei.
Alfons XII de Borbó nou rei d’Espanya

El 14 de gener de 1875, Alfons XII arriba a Espanya com a nou rei. Acaba el Sexenni
Revolucionari i comença la Restauració borbònica.

8.1.2.- Causes de la Restauració
1.- Els problemes del Sexenni (tema 8): Guerra de Cuba, Tercera Guerra Carlina, conflictivitat
social, crisi econòmica, cantonalisme, divisió interna,...
General Francisco Serrano y Domínguez

2.- La conjura dinàstica encapçalada per Cánovas per preparar el retorn de la monarquia borbònica
(cartes, campanya de premsa, Manifest de Sandhurst).

3.- El reconeixement internacional.

4.- La conspiració militar en favor d’Alfons XII, que culmina amb el pronunciament de Martínez
Campos i la proclama de Sagunt (29 de desembre de 1874).

Causes
4.- La conspiració militar en favor d’Alfons XII, que culmina amb el
pronunciament de Martínez Campos i la proclama de Sagunt (29 de desembre
de 1874).
2.- La conjura dinàstica encapçalada per Cánovas per preparar el retorn de la
monarquia borbònica (cartes, campanya de premsa, Manifest de Sandhurst).
3.- El reconeixement internacional.
1.- Els problemes del Sexenni (tema 8): Guerra de Cuba, Tercera Guerra
Carlina, conflictivitat social, crisi econòmica, cantonalisme, divisió interna,...

8.1.3.- Etapes
La Restauració és un període que comprèn des del començament del regnat d’Alfons XII (1875) fins
al final de la primera etapa d’Alfons XIII, és a dir, fins la Dictadura de Primo de Rivera (1923-
1930). Es considera Restauració tot el temps de la història d’Espanya en què va estar en vigor la
Constitució de 1876.

Primera etapa: El regnat d’Alfons XII (1875-1885).
8.1.3.- Etapes

Segona etapa: La regència de Maria Cristina
d’Habsburg i Lorena (1885-1902).
REGÈNCIA DE MARIA CRISTINA
D'HABSBURG-LORENA (1885-1902)
8.1.3.- Etapes

8.1.3.- Etapes
Segona etapa: La regència de Maria Cristina
d’Habsburg i Lorena (1885-1902).

Tercera etapa: El regnat d’Alfons XIII i la crisi de la Restauració (1902-1931). Que es divideix en 2
períodes:
Períodes
Alfons XIII
De 1903-1923. Alfons XIII.
1923-1930. Dictadura de
Miguel Primo de Rivera.
Regnat d’Alfons XIII (1902-1931)
8.1.3.- Etapes

8.1.3.-
Etapes
Primera etapa: El regnat d’Alfons XII (1875-1885).
Segona etapa: La regència de Maria Cristina (1885-1902).
Tercera etapa: El regnat d’Alfons XIII i la crisi de la
Restauració (1902-1931). Que es divideix en 2 períodes:
De 1903-1923. Alfons XIII.
1923-1930. Dictadura de Miguel Primo de Rivera.
Períodes

Restauració IIRestauració I
Alfons XIII // Primo de RiveraAlfons XII
1875 1931
Regència
Maria Cristina
19021885
1898
Pèrdua de Cuba i Filipines
1923
Inici del període
“Pronunciament” de Sagunt (Martínez Campos)
Proclama Alfons XII, rei d’Espanya
Sota el control de Antonio Cánovas del Castillo
Alfons havia proclamat els seus principis en
el “Manifest de Sandhurst” (1-XII-1874).

8.2.- EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ
8.2.- EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ.
8.2.1.- Cánovas i la Constitució de 1876.
A.- Característiques de la Constitució de 1876, pròpies dels MODERATS.
B.- Característiques de la Constitució de 1876, dels PROGRESSISTES.
C.- Lleis complementàries.
8.2.2.- Funcionament i bases del sistema polític canovista: els tres pilars del
sistema.
8.2.3.- La fi del conflictes bèl·lics: Tercera Guerra Carlina i Guerra de Cuba.

8.2.1.- Cánovas i la Constitució de 1876
La Restauració es basa en un sistema polític anomenat sistema Canovista o
sistema de la Restauració. L’artífex del règim polític de la Restauració
monàrquica fou Antonio Cánovas del Castillo (antic polític unionista).
Home de gran formació intel·lectual, era jurista i historiador, un gran
admirador del sistema polític anglès, on existia un torn pacífic en el poder
dels dos grans partits britànics: el partit conservador i del partit liberal.

Els partits polítics: MODERATS I PROGRESSISTES
GENERAL
LEOPOLDO
O’DONNELL I JORÍS
GENERAL
FRANCISCO SERRANO
Y DOMÍNGUEZ

Cánovas intentarà importar el sistema anglès a la política espanyola i posarà en pràctica un sistema
parlamentari liberal conservador o doctrinari i escassament democràtic per a frenar el moviment
obrer i la democràcia del Sexenni, sense repetir els errors dels moderats.
Moderats alfonsins o borbònics Antonio Cánovas del Castillo.

Per tant, la primera passa era fer una nova constitució, la Constitució moderada de 1876, que va ser
consensuada entre les dues branques del liberalisme espanyol, els antics moderats i els antics
progressistes.

El fet de ser consensuada és el principal motiu que explica que estigués tant de temps en vigor
(1876-1923, 47 anys), és la que ha tingut més vigència de la història d’Espanya (la vigent
Constitució de 1978, fins enguany 2014, en du 36 de vigència).

Fins aleshores, la majoria de constitucions foren fetes pel partit governant, seguint únicament la
seva ideologia. La Constitució de 1876 va ser elaborada per unes Corts constituents amb els
senadors i diputats elegits per sufragi universal masculí (tot i que va establir el sufragi censatari).

Cánovas era partidari del sufragi censatari però, en un primer moment, va accedir a la convocatòria
d’eleccions per sufragi universal per integrar a tothom en el nou règim.
“El sufragio universal, que es en sí mismo una malísima
institución política, una institución incompatible con todo
ordenado régimen político, y más si ese régimen es el
monárquico, el sufragio universal, aun cuando sea verdad, es
incompatible a la larga con la propiedad individual, con la
desigualdad de las fortunas y con todo lo que no sea un
socialismo desatentado y anárquico. El sufragio universal no
puede ser más que un instrumento de socialismo o una farsa
vil... ¿Quién piensa...que las opiniones de las muchedumbres,
de los pobres, de los que nada tienen, estarán representadas
en las urnas electorales?... El sufragio universal es un
instrumento de intimidación en las grandes poblaciones,
agitado por la demagogia contra los intereses del orden; y es,
en las pequeñas poblaciones agrícolas, un instrumento vil de
catas en blanco en manos de los gobernadores de las
provincias... Hay muchos que al pretender establecer el
sufragio universal quieren que se derive de él la soberanía; hay
muchos que le buscan como pretexto para disputar a la Corona
los fundamentos sustanciales de sus derechos; hay muchos
que aspiran a que por él se pueda contrarrestar la eficacia del
principio monárquico dentro de las ideas conservadoras”.
CÁNOVAS, A. Discurso pronunciado en Sevilla el 8 de
noviembre de 1888.

BASES POLÍTIQUES DEL RÈGIM
1.- LA CORONA 3.- L’EXÈRCIT2.- BIPARTIDISME: ELS
PARTITS DINÀSTICS
EXCLUSIÓ DE LES FORCES
CONTESTATÀRIES AL RÈGIM
A.- Característiques de la Constitució de 1876, pròpies dels MODERATS
CACIQUISME
Es reflecteix en …
LA CONTITUCIÓ DE 1876

A.- Característiques de la Constitució de 1876,
pròpies dels MODERATS

BASES IDEOLÓGIQUES.
DEFENSA DELS VALORS TRADICIONALS:
DEFENSA DE L’ORDRE SOCIAL, DE
LA FAMÍLIA I DE LA PROPIETAT
UNITAT DE LA PÀTRIA
MONARQUIA BORBÒNICA:
GARANTIA D’ESTABILITAT
IDENTIFICACIÓ DE LA
REPÚBLICA COM L’ANARQUIA
FLEXIBLE, ESTABLEIX LA CONFESSIONALITAT CATÒLICA DE L’ESTAT
(MANTÉ EL CULTE CATÒLIC), PERÒ TOLERAALTRES RELIGIONS (PERMET
LLIBERTAT DE CONCIÉNCIA, art. 11), SEMPRE QUE RESPECTIN LA
CATÒLICA I ES MANIFESTIN EN LA INTIMITAT.

BASES IDEOLÓGIQUES.
DEFENSA DELS VALORS TRADICIONALS:
FLEXIBLE, ESTABLEIX LA CONFESSIONALITAT CATÒLICA DE L’ESTAT
(MANTÉ EL CULTE CATÒLIC), PERÒ TOLERAALTRES RELIGIONS (PERMET
LLIBERTAT DE CONCIÉNCIA, art. 11), SEMPRE QUE RESPECTIN LA
CATÒLICA I ES MANIFESTIN EN LA INTIMITAT.

A.-
Característiques
de la Constitució
de 1876, pròpies
dels MODERATS
Sobirania compartida entre Rei / Corts bicamerals.
Poder legislatiu compartit: Rei / Corts bicamerals formades per:
Corts
bicamerals
Cambra alta, el Senat
(pràcticament
designació reial).
Cambra baixa, Congrés dels Diputats: elegits per sufragi
directe.

A.-
Característiques
de la Constitució
de 1876, pròpies
dels MODERATS Corts
bicamerals
Part de senadors de designació reial.
Part de senadors per dret propi (per
tenir altres alts càrrecs).
Senadors triats per les corporacions.
Cambra alta,
el Senat
(pràcticament
designació
reial)
directe.

A.-
Característiques
de la Constitució
de 1876, pròpies
dels MODERATS
Amplis poders de la Corona, encara que no intervenia directament en la
política: té el poder executiu (tria el govern, és a dir, nomena el cap de
govern, els ministres i els senadors, i els càrrecs militars), presideix el Consell
de Ministres, part del legislatiu compartit amb les Corts (iniciativa
legislativa i dret de veto, pot dissoldre Corts).

A.-
Característiques
de la Constitució
de 1876, pròpies
dels MODERATS
Sufragi segons la llei d’eleccions de cada govern (normalment censatari). No
es pronunciava respecte el sufragi, ni tampoc sobre el procediment electoral.
L’any 1890, amb el liberals, va passar a ser sufragi universal masculí.

A.-
Característiques
de la Constitució
de 1876, pròpies
dels MODERATS
Sobirania compartida entre Rei / Corts bicamerals.
Amplis poders de la Corona, encara que no intervenia directament en la política: té el
poder executiu (tria el govern, és a dir, nomena el cap de govern, els ministres i els
senadors, i els càrrecs militars), presideix el Consell de Ministres, part del legislatiu
compartit amb les Corts (iniciativa legislativa i dret de veto, pot dissoldre les Corts).
Corts
bicamerals
Part de senadors de designació reial.
Part de senadors per dret propi (per
tenir altres alts càrrecs).
Senadors triats per les corporacions.
Cambra alta,
el Senat
(pràcticament
designació
reial).
directe.
Poder
judicial
Tenia la potestat d’aplicar les lleis en els judicis i els
jutges s’elegien mitjançant oposició, igual que ara.
Sufragi segons la llei d’eleccions de cada govern (normalment censatari). No es
pronunciava respecte el sufragi, ni tampoc sobre el procediment electoral. L’any 1890,
amb el liberals, va passar a ser sufragi universal masculí.

A.-
Característiques
de la Constitució
de 1876, pròpies
dels MODERATS
Tenia la potestat d’aplicar les lleis en els judicis i els
jutges s’elegien mitjançant oposició, igual que ara.

B.-
Característiques
de la Constitució
de 1876, dels
PROGRESSISTES
Reconeixement de tots els drets individuals i col·lectius que ja estaven en la
Constitució de 1869 (la del Sexenni, que era molt progressista), tan sols es
va substituir la llibertat del culte del 69 per la tolerància religiosa, el que
suposa un pas enrere. Conté una declaració àmplia de drets i llibertats, però
es deixa per a un posterior desenvolupament legislatiu la seva regulació
(àmplia declaració restringida per lleis ordinàries posteriors).

B.-
Característiques
de la Constitució
de 1876, dels
PROGRESSISTES
Reconeixement de tots els drets individuals i col·lectius que ja estaven en la
Constitució de 1869 (la del Sexenni, que era molt progressista), tan sols es
va substituir la llibertat del culte del 69 per la tolerància religiosa, el que
suposa un pas enrere. Conté una declaració àmplia de drets i llibertats, però
es deixa per a un posterior desenvolupament legislatiu la seva regulació
(àmplia declaració restringida per lleis ordinàries posteriors).
Finalment, l’any 1878 s’aprovà la llei electoral,
que establí el sufragi censatari (es torna a ell).
Després, l’any 1890, mentre governava el Partit
Liberal s’aprovà el sufragi universal masculí,
però controlat des de dalt amb mecanismes com
la tupinada i els cacics, que veurem més tard.
Llei d’Ajuntaments: se’ls llevava
representativitat i la Corona podia posar i llevar
alcaldes. Els ajuntaments i les Diputacions
queden sota control governamental, que les
dirigirà de manera centralista.
Llei d’Impremta (1879): censura prèvia (dipòsit obligatori)
i configuració d’un Tribunal d’Impremta per jutjar qualsevol
atac al sistema (la deroguen els liberals en 1883).
C.- Lleis
complementàries

A.- Característiques
de la Constitució de
1876, pròpies dels
MODERATS
Sufragi segons la llei d’eleccions de cada govern (normalment censatari). La Constitució
no es pronunciava respecte el sufragi, ni tampoc sobre el procediment electoral.
Finalment, l’any 1878 s’aprovà la llei electoral, que establí el sufragi censatari (es torna a
ell). Després, l’any 1890, mentre governava el Partit Liberal s’aprovà el sufragi
universal masculí, però controlat des de dalt amb mecanismes com la tupinada i els
cacics, que veurem més tard.
C.- Lleis
complementàries

8.2.2.- Funcionament i bases del sistema polític canovista
A.- Introducció. Cánovas era conscient dels tres principals problemes que havia tingut la vida
política espanyola en els darrers 30 anys:
3 principals
problemes
L’exclusió sistemàtica dels progressistes del poder durant el regnat d’Isabel II.
Governaren tant sols dos anys i gràcies al pronunciament militar O’Donnell a
Vicálvaro (poble prop de Madrid) que inaugurà el bienni progressista (1854-56).
Molta inestabilitat política, sobretot durant el Sexenni (1868-74), perquè en tan
sols 6 anys hi va haver una revolució, un govern provisional, una regència, la
monarquia d’Amadeu I de Savoia, una República amb 4 presidents i la
dictadura del general Serrano.
La intervenció dels militars en la política. Efectivament, la
major part de canvis polítics a l’Espanya del segle XIX els fan
els militars mitjançant els “pronunciaments”. Això provocà que
els protagonistes de la vida política espanyola fossin militars:
 Espartero
 Narváez
 Serrano
 Prim
 Martínez Campos

B.- Com va funcionar el sistema canovista: Antonio Cánovas del Castillo crearà:
1.- Un sistema polític de caràcter conservador, que
integrà als progressistes i donà estabilitat política.
2.- Es fonamentava en un sistema parlamentari
bicameral, semblant al britànic.
3.- Va mantenir als militars allunyats de la vida
política. El poder militar va quedar supeditat al poder
civil. Aquest és el seu èxit.
4.- Fort predomini de la monarquia (es pot dit que poc
democràtic).
5.- Els progressistes acceptaran la nova monarquia
constitucional d’Alfons XII a canvi de participar en el
poder, es firma el pacte i tots acceptaran les regles de la
Constitució de 1876.
6.- Constitució de 1876 (que és el fruit de l’acord),
conservadora però flexible: el rei es compromet a donar
el poder alternativament.

PARTITS DINÀSTICS
C.- Els tres pilars del sistema canovista

C.- Els tres
pilars del
sistema
canovista
1.- LA CORONA
1.- La Monarquia constitucional feia d’àrbitre polític
amb poders, però sense intervenir directament.

C.- Els tres
pilars del
sistema
canovista
1.- LA CORONA
2.- BIPARTIDISME: ELS
PARTITS DINÀSTICS
2.- Torn pacífic dels dos partits dinàstics
(conservadors i liberals), que s’alternen al
poder sense pronunciaments i mitjançant
pactes.

C.- Els tres
pilars del
sistema
canovista
1.- LA CORONA
PARTITS DINÀSTICS
pactes.
El bipartidisme és entre les dues branques del liberalisme espanyol,
que es creen ara, però que són ideològicament i socialment idèntics, i
que integren a les forces polítics provinents del règim isabelí:
Práxedes Mateo SagastaAntonio Cánovas del Castillo
El Partit Conservador (Partit Liberal
Conservador): dirigit per Antonio Cánovas
del Castillo, hereu ideològic de l’antic Partit
Moderat i de la Unió Liberal.
El Partit Liberal: Práxedes Mateo Sagasta
encapçala el Partit Liberal Fusionista (més
endavant Partit Liberal), hereu ideològic de
l’antic Partit Progressista i del Partit
Demòcrata.

C.- Els tres
pilars del
sistema
canovista
amb poders, però sense intervenir directament.1.- LA CORONA
pactes.
3.- L’EXÈRCIT
3.- Al qual s’intenta despolititzar, amb el rei al seu cap,
i llevar-li protagonisme donant-li autonomia (a canvi no
n’hi haurà pronunciaments, ni militars com a polítics),
però continuarà pressionant sobre la societat civil,
especialment sobre la premsa, i serà l’últim recurs en els
moments en què perilla el sistema bipartidisme i de
torn pacífic.
PARTITS DINÀSTICS

8.2.3.- La fi dels conflictes bèl·lics: Tercera Guerra Carlina i Guerra de Cuba
En POLÍTICA EXTERIOR, el papa d’orientació conservadora, Pius IX, va reconèixer el nou
regim, al igual que d’altres potències estrangeres.
En POLÍTICA INTERIOR, en contra del règim estaven els republicans i els carlins (partits
contestataris al règim que seran exclosos del poder), i el moviment obrer.

Al mateix temps, Cuba continua volent independitzar-se i ja havia protagonitzat la Guerra dels Deu
Anys (1868-1878), la “Guerra Llarga” que havia començat el 1868 amb el “Grito de Yara” (Carlos
Manuel Céspedes, amb els famós “Viva Cuba libre!”); primera guerra de la independència cubana
que ara acabarà, i també acaba la Tercera Guerra Carlina, perquè l’estabilitat política afavoreix
concentrar els esforços en acabar amb els conflictes vigents (carlisme, Cuba) i pacificar
ideològicament el país durant un temps.

DERROTA
CARLINA
DERROTA CARLINA. L’expressió Guerres Carlines és empleada para referir-se a las tres guerres
civils espanyoles dels segle XIX:
1a Guerra Carlina (1833-1840), el primer conflicte durà 7 anys. CARLES V (Carles Maria
Isidre).
2a Guerra Carlina (1846-1849). CARLES VI.
Aixecament o intent carlí de la Rápita o “Ortegada” (1 abril 1860). Complot del general
Jaime Ortega y Olleta, capità general de Balears per proclamar al pretenent carlí CARLES
LLUÍS DE BORBÓ i destronar a la reina Isabel II. Ortega va enviar una expedició militar a
la península, a prop de la població de San Carles de la Ràpita (Delta de L’Ebre).
3a Guerra Carlina (1872-1876). CARLES VII.

DERROTA
CARLINA
DERROTA CARLINA. L’expressió Guerres Carlines és empleada
para referir-se a las tres guerres civils espanyoles dels segle XIX:
3a Guerra Carlina (1872-1876). CARLES VII.

DERROTA CARLINA. Els carlins seran derrotats, l’any 1876, en la Tercera Guerra Carlina
(1872-1876). Tres individus van acabar amb la aquesta Guerra Carlina: Cánovas, Alfons XII i Ramón
Cabrera.

DERROTA CARLINA. El nou govern conservador d’Antonio Cánovas del Castillo envia a
Arsenio Martínez Campos amb nous reforços a lluitar contra els carlins al nord d’Espanya i, en
1876, Carles VII s’exilia a França; mentre que el rei Alfons XII oferí una amnistia pacífica que
convidava tothom a adherir-se a la nova monarquia constitucional; Ramón Cabrera va acceptar
aquesta amnistia va acceptar Alfons XII com a rei i va redactar un manifest a totes les tropes
carlines convidant-los a abandonar la guerra, que ja estava prop de la derrota, un gest que el rei va
premiar atorgant-li títols.

DERROTA CARLINA. La Tercera Guerra Carlina i el problema carlí van acabar en febrer-març
de 1876. S’aboleix el règim foral del País Basc i Navarra i s’estableix un sistema de “concerts
econòmics” (les diputacions recapten una quantitat anual que han de pagar a l’Estat).

DERROTA CARLINA. Des d’aquest moment, el carlisme va perdre molta força a Navarra, País
Basc i part de Catalunya. Tot i que a Catalunya, el carlisme va continuar a l’interior i en medis
rurals desembocant, més endavant, en la branca conservadora del catalanisme polític, a traves de les
postures autonomistes recolzades des dels diaris: Lo mestre català i El correo catalán (1876), oposant-
se a les mesures centralistes i uniformadores dels governs liberals, defensant els furs i els privilegis
tradicionals, i situant-se en l’extrema dreta de l’arc parlamentari dins de la vida política.
La pacificació
Fi de la 3ª Guerra carlina
Amnistia (Ramón
Cabrera pren partit
per Alfons XII).
Derrota de Carles
VII.
El carlisme es
converteix en un
partit d’extrema
dreta.

CUBA. En 1868, poc després d’esclatar a Espanya la revolució de la Gloriosa, va començar la
Guerra per l’alliberament a Cuba, que va durar una dècada (1868-1878, Guerra del Deu Anys o
“Guerra Llarga”). En aquest període de la Restauració es produeix la pacificació de Cuba, a tal fi
es va combinar l’enviament de noves tropes per combatre els rebels (Arsenio Martínez Campos)
amb la negociació, i el 12 de febrer de 1878 es signa la Pau de Zanjón (Martínez Campos).
La pacificació
La Guerra de Cuba: “La Guerra Llarga”
Havia començat el 1868 amb el “Grito de Yara”
(Carlos Manuel Céspedes, amb els famós “Viva
Cuba libre!”);
Acaba el 12 de febrer de 1878 amb la signatura
de la Pau de Zanjón (Martínez Campos):
 promeses d’amnistia i autonomia,
 concedeix als cubans els mateixos drets que els
espanyols,
 el govern amnistia a gran part dels cubans en presó,
 promet abolir l’esclavitud (es farà en 1886),
 i reformes administratives i polítiques (els cubans
triaran diputats).

CUBA. El retard i incompliment d’aquestes promeses provocaran dos aixecaments més: la Guerra
Chiquita (1879, Alfons XII, 1875-1885) i, després, la insurrecció general de 1895-98 (Maria
Cristina, 1885-1902). La fi de les dues guerres (Guerra Llarga i Chiquita) i la posada en marxa del
sistema de torns pacifica ideològicament el país, de moment, però el nou centralisme propiciarà el
descontent a Cuba i l’aparició dels anomenats “nacionalismes perifèrics”, que conduirà a la
insurrecció general cubana de 1895-98.

8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL
DEL SISTEMA DE LA RESTAURACIÓ (1875-1902)
8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL DEL SISTEMA DE LA
RESTAURACIÓ (1875-1902).
8.3.1.- Els partits dinàstics, el bipartidisme i l’alternança en el poder.
8.3.2.- Falsejament electoral i caciquisme.
8.3.3.- Funcionament real del torn de partits.
A.- El torn pacífic durant el regnat d’Alfons XII (1875-1885).
B.- El torn durant la regència de Maria Cristina (1885-1902).

DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902)
8.3.1.- Els partits dinàstics, el bipartidisme i l’alternança en el poder
Els tres
pilars del
sistema
canovista
1.- LA CORONA 3.- L’EXÈRCIT
PARTITS DINÀSTICS
EL BIPARTIDISME: Existeixen dos grans partits (PARTITS DINÀSTICS).
Anomenem PARTITS DINÀSTICS a aquells que recolzen la monarquia restaurada, la Constitució
del 1876 i el sistema canovista i s’alternen en el poder sense pronunciaments i mitjançant pactes
(TORN PACÍFIC entre CONSERVADORS i LIBERALS).
Antonio Cánovas del Castillo
(líder conservador)
Práxedes Mateo Sagasta
(líder liberal)

El BIPARTIDISME és entre les dues branques del liberalisme espanyol, que es creen ara, però que
són ideològicament i socialment idèntics, i que integren a les forces polítics provinents del règim
isabelí.
i
La defensa de la monarquia, la Constitució de 1876, la
propietat privada i l’Estat liberal, unitari i centralista.
Ser partits minoritaris de notables.
Estar recolzats per la burgesia, la vella noblesa i la classe
mitjana benestant.
Sistema polític
2.- BIPARTIDISME: ELS PARTITS DINÀSTICS
EL PARTIT LIBERAL CONSERVADOR
EL PARTIT LIBERAL FUSIONISTA
Compartien:

Sistema polític
2.- BIPARTIDISME: ELS PARTITS DINÀSTICS
EL PARTIT LIBERAL CONSERVADOR
EL PARTIT LIBERAL FUSIONISTA
Partit Conservador dirigit per Antonio Cánovas del Castillo (Cánovas, Silvela ...).
Hereu ideològic de l’antic Partit Moderat, de l’antiga Unió Liberal i dissidents del carlisme.
Partidaris del proteccionisme, catolicisme, sufragi censatari (Llei electoral restringida).
Està recolzat pels liberals més conservadors (vella noblesa, alts propietaris rurals, alta
burgesia i classes altes, en general, i amplis sectors de l’església).
Més endavant anomenat Partit Liberal, té com a líder a Práxedes Mateo Sagasta (Sagasta,
Montero Ríos, Moret ...).
Hereu ideològic de l’antic Partit Progressista, del Partit Demòcrata, unionistes d’esquerra,
amadeuistes i ex-republicans moderats.
Té el suport social de petits i mitjans propietaris rurals, classes mitjanes, burgesia urbana i
professionals que representen funcionaris, militars, professions liberals, comerciants.
Autors de la Llei sufragi universal de 1890, partidaris del dret d’associació, abolició de
l’esclavitud....
Antonio Cánovas del
Castillo
Práxedes Mateo
Sagasta

Els partits polítics: MODERATS I PROGRESSISTES
Dissidents carlins
Unionistes d’esquerres
moderats
Amadeuistas
Ex-republicans

Sistema polític
(líder conservador) Práxedes Mateo Sagasta
(líder liberal)

Els conservadors defensen més l’església i l’ordre burgés sense reformes, mentre que els liberals
són partidaris d’introduir algunes reformes socials, però sense aprovar-les mai sense el
consentiment tàcit dels conservadors.

(líder conservador)

(líder liberal)

1.- LA CORONA
3.- L’EXÈRCIT
PARTITS DINÀSTICS
A partir d’ara, els dos nous partits dinàstics
(conservadors i liberals) arriben a un acord i
s’aniran alternant en el poder, respectant al
rei i de forma pacífica per garantir
l’estabilitat.
Però, aquesta alternança no serà fruit d’unes
eleccions, sinó que quan un govern té
problemes, que no pot solucionar, i perd el
suport de les Corts, el rei crida a l’altre partit
per formar un nou govern, així
alternativament crida a Cánovas o Sagasta,
segons les circumstàncies.
Una vegada en el poder, quan Cànoves o
Sagasta (o altre membre del partit) té la
presidència del govern, convoca eleccions
manipulades, que guanyarà sempre el partit
que estigui al govern, gràcies al
CACIQUISME.
Això explica que els principals problemes d’aquest moment foren la MANIPULACIÓ
ELECTORAL (la tupinada o “pucherazo”), l’existència d’ALTRES PARTITS POLÍTICS
EXCLOSOS DEL PODER i els NACIONALISMES.
8.3.1.- Els
partits
dinàstics, el
bipartidisme
i l’alternança
en el poder

PARTITS DINÀSTICS
Els principals problemes són …
1.- CACIQUISME
2.- EXCLUSIÓ DE LES FORCES
CONTESTATÀRIES AL RÈGIM
3.- NACIONALISMES
MANIPULACIÓ
ELECTORAL
TUPINADA O “PUCHERAZO”
Els tres pilars del sistema canovista i els principals problemes

8.3.2.- Falsejament electoral i caciquisme
MANIPULACIÓ ELECTORAL. Les eleccions eren manipulades des de dalt, ja que el sistema es
basava en el CACIQUISME: el ministre de la Governació decidia els resultats
(“ENCASILLADO”) i els transmetia al governador civil i aquest als alcaldes i cacics per a què
sortiren elegits els diputats que es decidien des de dalt.

De suerte de cada elección es una calamidad, cada comicio un mercado, cada
elector un esclavo, cada ministro un sultán, cada candidato un fomentador de la
pública inmoralidad, cada acta un padrón de escándalo y de ignominia; y la red bajo
la cual todo esto sucede es la centralización administrativa que, en vez de servir de
escudo a los pueblos, se convierte en arma de guerra, esgrimida por los gobiernos
para falsear la voluntad del cuerpo electoral y traer diputados dispuestos para
abandonar al mismo poder que lo creen débil y entregar palabra y voto al partido
que les prometa mayores bienes y más duradera influencia, porque la corrupción
que cae de los gobiernos sobre los comicios, sube en vapores pestilentes, de los
comicios a los congresos y de los congresos a los gobiernos y con sus letales
miasmas a todos los ahoga”.
EMILIO CASTELAR [referido a las elecciones en el distrito de Alcázar de San
Juan en 1884]
“El ministro de la Gobernación pesa como un yugo sobre el
gobernador, el gobernador sobre el alcalde, el alcalde sobre
los electores; (…) los jueces y fiscales, los administradores y
estanqueros, los guardamontes, los portazgueros, los peones,
los dependientes de los ministerios de Gracia y Justicia, de
Gobernación, de Fomento, de Hacienda, son otros tantos
muñidores de elecciones, que ofrecen escuelas, caminos,
perdón de multas, olvidos de sucios expedientes, a los
electores ministeriales y amenazan con causas, prisiones,
multas, persecución, a los electores independientes.

Formes
d’adulterar les
eleccions
El sufragi censatari.

Formes
d’adulterar les
eleccions
El sufragi censatari.
La major importància dels districtes rurals.
La figura dels cacics.
La manipulació i les trampes electorals.

El CACIQUISME era una realitat quotidiana
i global. Els cacics o notables del lloc eren
importants propietaris rurals o bé famílies
que, pel seu poder econòmic, tenien
influència social i política sobre tota la
població i controlaven una determinada
circumscripció electoral:
Redacció d’informes i certificats personals, etc.
Repartien prebendes o treballs, perquè controlaven
el món laboral i l’arrendament de terres municipals.
Controlen el sorteig de quintes.
Nomenaven càrrecs (governadors civils, correus, jutges,
diputats provincials, diputats a Corts, regidors a ajuntaments).

Els CACICS per assegurar i “arreglar”
els resultats electorals, que li ordenen des
del poder (des de dalt), a canvi de cobrar
doblers o favors, faran servir els sistemes
següents:
Falsificació del cens (morts que voten, votants que ho fan
diferents cops). Canvi de les paperetes.
“No suponía yo que el Gobernador de Gerona
tuviera que esperar una reunión de Diputados y
Senadores de la provincia para resolverse a
apoyar una candidatura de elecciones parciales.
El resultado de la reunión debía estar, no ya
previsto, sino preparado por V.S.
Redoble V.S. sus esfuerzos para desbaratar toda
candidatura que no sea la que yo le indique en el
distrito de Olot. Prepare V. S. el campo para un
candidato que acaso irá al país.”
Anòmin

Els CACICS per assegurar i
“arreglar” els resultats electorals, que
li ordenen des del poder (des de dalt), a
canvi de cobrar doblers o favors, faran
servir els sistemes següents:
Falsificació del cens (morts que voten, votants que ho fan
diferents cops). Canvi de les paperetes.
Manipulació de les actes electorals.
Compra de vots (amb diners, treball i altres favors burocràtics).
Intimidació o amenaça als electors de diferents maneres o bé
impedir la propaganda de l’oposició.

“ASSAIG GENERAL”

[El frau electoral]
“Entre nosaltres regna la farsa en tota la seva nuesa, una farsa completa, especial i exclusiva de les
eleccions espanyoles. Tant se val que el sufragi sigui universal com restringit, només hi ha un sol elector: el
ministre de Governació. Ell, juntament amb els seus governadors de província i l’innombrable exèrcit
d’empleats de totes classes, sense excloure els alts càrrecs de magistratura i el professorat, prepara,
executa i consuma les eleccions, siguin del tipus que siguin, des del fons del seu despatx situat al centre
de Madrid.
Per tal de fer les llistes d’electors, s’hi posen alguns noms vertaders, perduts entre la multitud d’imaginaris,
i sobretot de difunts. La representació d’aquests darrers es dóna sempre a agents disfressats de paisà per
anar a votar. L’autor d’aquestes línies ha vist unes quantes vegades que el seu pare, traspassat de feia ja
alguns anys, anava a dipositar el seu vot a l’urna sota la figura d’un escombriaire de la ciutat o d’un policia
vestit amb un conjunt prestat.
El sistema d’eleccions per mitjà de la resurrecció dels morts i els agents de policia disfressats d’electors, no
és, però, el pitjor dels medis emprats per falsejar el sufragi ...
Afanyem-nos a dir que normalment no s’aturen en aquestes aparences de respecte humà, i el que fan és
purament i senzillament augmentar el nombre de vots emesos fins a tenir assegurada l’elecció del candidat
addicte.
(...) Llistes electorals, urnes, escrutini, tot és falsejat pels nostres polítics sota la immediata direcció del
governador civil de cada província.
(...) és possible l’existència del règim parlamentari o senzillament la del sistema representatiu amb
aquestes bases?”
Valentí Almirall, España tal como es. 1889

La Campana de Gràcia nº 1.278, 18/XI/1893

“Els enemics del sufragi”, La Campana de Gràcia, 1890

[Referido a las elecciones en el distrito de Alcázar de
San Juan en 1884]
“En una sección compuesta de un gran número de
electores tomaron parte en la votación todos los
electores; y esto nos llama tanto más la atención, cuanto
que en el expediente electoral obran por de pronto 15
partidas de defunción de electores que se suponen
tomaron parte en la elección... Se presentan además 36
electores manifestando ante notario que tomaron parte
en aquella votación y votaron al señor González, y sin
embargo éste sólo tuvo 17 votos... en otra sección de
Alcázar el número de votos obtenido por el señor conde
de las Almenas fue muy superior al de los electores que
deberían tomar parte en la elección. ..No se expusieron
a la vista del público las listas electorales cuando y como
manda la ley. .. En las secciones de Argamasilla,
Socuéllamos y Pedro Muñoz votaron todos,
absolutamente todos, los electores de las secciones,
contando por supuesto los muertos y ausentes... el
señor conde de las Almenas tiene allí tantas simpatías y
tanta popularidad, que hasta los muertos se levantan de
sus sepulcros y emiten sus sufragios…”
Diario de sesiones de las Cortes, 10 de junio de 1884

“El Marqués de Vegallana era en Vetusta jefe del
partido más reaccionario entre los dinásticos (...).
Tenía siempre un favorito que era el jefe
verdadero. El favorito actual era (...), ni más ni
menos, don Álvaro Mesia, el jefe del partido
liberal dinástico. El reaccionario creía resolver
sus propios asuntos y en realidad obedecía a las
inspiraciones de Mesía. Pero éste no abusaba de
su poder secreto. Como un jugador de ajedrez
que juega solo y lo mismo se interesa por los
blancos que por los negros, don Álvaro cuidaba
de los negocios conservadores lo mismo que de
los liberales. Eran panes prestados. Si
mandaban los del marqués, repartía estanquillos,
comisiones y licencias de caza; pero cuando
venían los liberales, el marqués de Vegallana
seguía siendo árbitro en las elecciones, gracias a
Mesía, y daba estanquillos, empleos y hasta
prebendas. Así era el turno pacífico en Vetusta”.
Leopoldo Alas “Clarín”, La Regenta

La falsificació dels resultats electorals és el que es coneix com a TUPINADA (“PUCHERAZO”).
És un sistema polític “fastigosament” corrupte (“asqueorsamente corrupto”), que ignorava la
voluntat popular, però que va tenir la virtut de donar estabilitat política a un país que la necessitava.

FRAU ELECTORIAL
“Assaig general”, vinyeta de l’Esquella
de la Torratxa, 1905

Aquest sistema va fer que
l’ABSTENCIÓ fora molt
ALTA: la participació no
superava el 20% de
l’electorat.

La pràctica del sistema polític
Manipulació electoral.
Alcaldes, governadors civils i cacics (controlen el poble).
OLIGARQUIA I CACIQUISME
Mecanisme electoral (sistema de torn i frau electoral).
anomena
Rei Nou govern Ministeri Governació
nomena
Governadors Civils
prepara
“ENCASELLATS”
(llistes de diputats)
Fan arribar les directrius
del govern als
CACICS
Control de vot
Consolidava el
poder i control
de l’OLIGARQUIA
(classes dominants).
 Compra de vots.
 Coacció.
 Falsejament del sufragi
(amb la TUPINADA).
amb

8.3.3.- Funcionament real del torn del torn de partits
Amb el regnat d’Alfons XII, entre
1876 i 1885, el bipartidisme
funciona molt bé, tornant-se en el
poder conservadors de Cánovas i
liberals de Sagasta.
1875-1881, governs del Partit Conservador de Cánovas (5 anys).
1881-1884, governa Sagasta i el Partit Liberal (2 anys). Llibertat de
premsa, de càtedra i d’expressió (Llei de premsa, 1883).
1884-1885, govern conservador de Cánovas (2 anys).
A.- El torn pacífic durant el regnat d’Alfons XII (1875-1885)

El regnat d’Alfons XII comença amb una
tasca de pacificació, de fet, en el
moment de ser coronat, Espanya tenia en
marxa 2 guerres que es van acabar.
FINALITZEN: Alfons XII
La pacificació
La Tercera Guerra Carlina (1872-1876)
i...
també
La Guerra Deu Anys de Cuba: “La Guerra Llarga” (1868-1978)
Catalunya, País Basc i Navarra també són vençuts pels liberals (1876).
Acaba quan el capità general de l’illa Arsenio Martínez Campos arriba a
un acord amb els insurrectes cubans i va signar el “Conveni o la Pau
Zanjón” (1878), pel qual els insurrectes abandonen la guerra i, a
canvi, Cuba continuà com a colònia espanyola i Espanya concedeix
l’amnistia als presoners polítics i també concedí una mínima
autonomia administrativa a Cuba, però aquest conveni va ser una falsa
pau, ja que els intent d’emancipació no aturaren fins la Independència
de Cuba l’any 1898.
Conseqüències: desfeta de l’estat no centralista i despesa econòmica
important per la manutenció de tropes ara innecessàries.

L’any 1885, mor Alfons XII de tuberculosi (25 de novembre), a l’edat de 28 anys.

No deixava hereu mascle, però la reina Maria Cristina d’Habsburg-Lorena (la seva segona esposa)
estava embarassada d’Alfons XIII.

Cánovas proposa com a regent a la seva dona Maria Cristina (embarassada),
però Sagasta, que no es refia de la jove regent estrangera, es queixa del
funcionament del torn perquè Cánovas havia governat uns 7 / 8 anys i ell 2.

El sistema de la Restauració estava a punt de caure.

Finalment, a la mort d’Alfons XII (1885) i inicis de la regència de
Maria Cristina (1885-1902), Cánovas i Sagasta (conservadors i
liberals) arribaren a un acord conegut com el PACTE DEL PARDO
(1885, mal anomenat així perquè la reunió no es va fer al Palau del
Pardo, sinó en el domicili particular de Martínez Campos).

Pel PACTE DEL PARDO, a canvi de la lleialtat de Sagasta i dels
liberals a la regent, a la constitució de 1876 i al sistema de la
Restauració, Cánovas presentà la dimissió perquè Sagasta comencés a
governar.

Aquest acte de generositat de Cánovas, de lliurar el
poder, havia salvat la Restauració. El Pacte pretenia
la continuïtat de la monarquia davant les pressions
de carlins i republicans. Així, canvia el govern i
s’inicia el “Govern llarg liberal” de Sagasta.
(líder liberal)

Tant Alfons XII (1875-1885) com la regent Maria Cristina (1885-1902) varen ser respectuosos amb
l’ordre constitucional.

B.- El torn durant la regència de Maria Cristina (1885-1902)

1885-1890, “Govern Llarg o Parlamento Largo” de Sagasta i el Partit Liberal (5 anys).
Maria Cristina
Liberalització econòmica.
Abolició de l’esclavitud a la colònia de Cuba (1886, reformisme social).
Dóna novament llibertat d’associació (Llei d’associacions, 1886, reformisme social).
S’aprova el sufragi universal masculí (reformisme polític); aprovat en 1882
per a eleccions municipals i les eleccions generals de l’any 1890.

1885-1890, “Govern Llarg o Parlamento Largo” de Sagasta i el Partit Liberal (5 anys).
1890-1892, Cánovas i el Partit Conservador (2 anys).
1892-1895, Sagasta i el Partit Liberal (2 anys).
1897-1899. Liberals. 1899-1901. Conservadors. 1901-1902. Liberals.
1895-1897, Cánovas fins que mor assassinat, mentre descansava en el balneari de Santa Àgueda
(Mondragón, Guipúscoa) assassinat per l’anarquista italià Michele Angiolillo Lombardi.
Abril 1898. Guerra hispano-americana.
Maria Cristina
Liberalització econòmica.
Abolició de l’esclavitud a la colònia de Cuba (1886, reformisme social).
Dóna novament llibertat d’associació (Llei d’associacions, 1886, reformisme social).
S’aprova el sufragi universal masculí (reformisme polític); aprovat en 1882
per a eleccions municipals i les eleccions generals de l’any 1890.
Però els liberals s’oposen a ...
Autonomisme cubà.
Regionalisme català.

(1897)

8.3.2.- Falsejament electoral i caciquisme 8.3.3.- Funcionament real del torn del torn de partits

A la dècada dels 90 el torn continua funcionant, però es produeixen divisions internes dins dels dos
partits per a liderar-los (personalismes) i l’assassinat de Cánovas (1897).

8.4.- FORCES POLÍTIQUES MARGINADES DEL SISTEMA.
8.4.1.- Evolució del republicanisme.
8.4.2.- La reconversió del carlisme.
8.4.3.- Naixement del regionalisme (Alfons XII) i evolució cap
al nacionalisme (Maria Cristina i Alfons XIII) // tractat al punt
següent 8.5.2., problemes de la regència.
8.4.- FORCES POLÍTIQUES MARGINADES DEL PODER

Els republicans estaven sense força, desunits, atomitzats i desmobilitzats, i
sense gran suport social, sobretot, pel desprestigi del fracàs de la Primera
República Espanyola (1873-1874).
FRANCESC PI
I MARGALL
NICOLÁS
SALMERÓN
EMILIO
CASTELAR
ESTANISLAO FIGUERAS
Y MORAGA
8.4.1.- Evolució del republicanisme

Arsenio Martínez Campos (Sagunt, 29-XII-1874)
Vençuts pel pronunciament militar de Martínez Campos
(Sagunt, 29 desembre 1874), continuaven dividits.

El moviment republicà va haver de fer front a una dura repressió governamental i al desencís
d’una part important dels seus seguidors i, fins i tot, personatges importants del republicanisme,
com el dirigent Emilio Castelar van arribar a acceptar el règim, una vegada s’aprovà el sufragi
universal masculí l’any 1890 (amb el Partit Liberal al poder).

Fins i tot, personatges importants del
republicanisme, com el dirigent Emilio
Castelar van arribar a acceptar el règim, una
vegada s’aprovà el sufragi universal masculí
l’any 1890 (amb el Partit Liberal al poder).
EMILIO CASTELAR
Emilio Castelar

Fins i tot, personatges importants del republicanisme, com el dirigent Emilio Castelar van arribar
a acceptar el règim, una vegada s’aprovà el sufragi universal masculí l’any 1890 (amb el Partit
Liberal al poder).

Els diferents líders republicans van encapçalar diferents i petites forces polítiques republicanes.
Emilio Castelar
Manuel Ruiz Zorrilla
Nicolás Salmeron
Francesc Pi i Margall

PARTIT REPUBLICÀ DEMOCRÀTIC I FEDERAL. Els federals de Pi i
Margall eren els més nombrosos, tot i el retraïment electoral i les
escissions internes, com la de Valentí Almirall i Llozer. En 1883 ascens de
J. M. Ribot i Serra.
FRANCESC PI I MARGALL
Partit Republicà Federal

PARTIT REPUBLICÀ DEMOCRÀTIC I FEDERAL. Els federals de Pi i Margall eren els més
nombrosos, tot i el retraïment electoral i les escissions internes, com la de Valentí Almirall i Llozer.
En 1883 ascens de J. M. Ribot i Serra.
VALENTÍ ALMIRALL
vist per Ramon Casas (MNAC)

EMILIO CASTELAR
Emilio Castelar
PARTIDO REPUBLICANO POSIBILISTA.
Els possibilistes d’Emilio Castelar
participaven en el sistema de la Restauració i
es van integrar al Partit Liberal.

PARTIDO REPUBLICANO POSIBILISTA. Els possibilistes d’Emilio Castelar participaven en el
sistema de la Restauració i es van integrar al Partit Liberal.
Emilio Castelar
(líder liberal)

PARTIDO REPUBLICANO PROGRESISTA. Els progressistes de Ruiz
Zorrilla no descartaven la violència i intentaven pronunciaments des de
l’exili (cop d’estat del general Villacampa el 1886).

NICOLÁS SALMERÓN
PARTIDO REPUBLICANO CENTRALISTA. Els unitaris continuen sent
liderats per Nicolás Salmerón.
Nicolás Salmerón

Amb el sufragi universal masculí de
l’any 1890 (amb el Partit Liberal al
poder), federals (Pi i Margall), unitaris
(Nicolás Salmerón), i progressistes
(Ruiz Zorrilla), s’uniran en la UNIÓN
REPUBLICANA.
Francesc Pi i Margall
Nicolás Salmerón

La coalició de la UNIÓN REPUBLICANA, en 1893 i 1896, va obtenir una minoria de diputats a les
Corts espanyoles.

Més endavant van aparèixer altres
moviments com el lerrouxisme i el
blasquisme.

8.4.2.- Reconversió del carlisme

Després de ser vençuts militarment,
molts carlins s’exilien i d’altres
líders accepten Alfons XII com a
rei legítim (com Ramon Cabrera).
El CARLISME es parteix en dos.

Després de ser vençuts militarment, molts carlins s’exilien i d’altres líders accepten Alfons XII
com a rei legítim (com Ramon Cabrera).
El CARLISME es parteix en dos:
Els partidaris de Carles VII accepten el capitalisme i el
liberalisme i rebutgen l’Antic Règim. En 1886, Juan Vázquez
de Mella presenta un programa adaptat a les noves
circumstàncies, però respectant els principis bàsics: catolicisme,
autoritat pretendent carlí, oposició a la democràcia, però
acceptant el nou ordre liberal i capitalista (Acta de Loredan).

Després de ser vençuts militarment, molts carlins s’exilien i d’altres
líders accepten Alfons XII com a rei legítim (com Ramon Cabrera).
Els seguidors de Ramón Nocedal deixen de
reconèixer Alfons XII com a rei, es van escindir i
funden un partit catòlic integrista: Partido
Católico Nacional (1888).

A partir de 1890 els carlins es van reconstruint amb la intenció de ser un partit de masses i
s’organitzen en assembles locals (cercles), amb el nom de COMUNIÓN TRADICIONALISTA.

Després de ser vençuts militarment, molts carlins s’exilien i d’altres líders accepten Alfons XII
com a rei legítim (com Ramon Cabrera).
Els seguidors de Ramón Nocedal
deixen de reconèixer Alfons XII
com a rei, es van escindir i
funden un partit catòlic
integrista: Partido Católico
Nacional (1888).
Els partidaris de Carles VII accepten el capitalisme i el
liberalisme i rebutgen l’Antic Règim. En 1886, Juan Vázquez
de Mella presenta un programa adaptat a les noves
circumstàncies, però respectant els principis bàsics: catolicisme,
autoritat pretendent carlí, oposició a la democràcia, però
acceptant el nou ordre liberal i capitalista (Acta de Loredan).
A partir de 1890 els carlins es van reconstruint amb la intenció de ser un partit de masses i
s’organitzen en assembles locals (cercles), amb el nom de COMUNIÓN TRADICIONALISTA.

8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902)
8.5.- PROBLEMES DE LA REGÈNCIA DE MARIA CRISTINA (1885-1902).
8.5.1.- Oposició al sistema: carlins i republicans (punt anterior 8.4).
8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat”.
8.5.3.- Política econòmica (1975-1902). Del progrés als problemes: crisi
agrària i proteccionisme.
8.5.4.- Els problemes socials: anarquistes i socialistes (1875-1902).
8.5.6.- La Guerra d’Ultramar: La crisi de 1898 (final de segle) // tractat punt a part.
8.5.7.- Conseqüències i impacte del “Desastre del 98” // tractat punt a part.

8.5.1.- Oposició al sistema: carlins i republicans (punt anterior 8.4)
La legalització de tots els partits no es va produir fins el
1881. Els sindicats eren tolerats durant els períodes de
govern del Partit Liberal.
L’existència d’altres partits polítics exclosos del poder:
 Partit Republicà,
 Partit Carlí i
 Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE),
 així com el sorgiment, a finals del segle XIX, dels
nacionalismes:
 català,
 basc,
 gallec,
 valencià,
 aragonès,
 andalús, que s’anaren constituint,
... foren uns dels problemes de la regència de Maria
Cristina i les forces d’oposició al règim.

INTRODUCCIÓ: El moviment regionalista sorgí primer a Catalunya, al darrer quart del segle
XIX, i més tard al País Basc, durant la Restauració borbònica (1875-1898), impulsat per grups
d’intel·lectuals descontents amb el centralisme estatal. Aquest descontent provoca el naixement de
dues noves ideologies: el nacionalisme i el regionalisme. L’objectiu dels nacionalismes és ressaltar
la llengua, la cultura i els valors de cada regió.
8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat”

CAUSES GENERALS
 L’aparició dels nacionalismes per
tota Europa al segle XIX.
 Descontent amb el sistema de
govern canovista (bipartidisme) pel
caràcter profundament centralista
del sistema de la Restauració.
 Romanticisme com a context cultural de l’època: l’existència d’una llengua i cultura diferenciades
dugueren a un renaixement cultural propi.
 Crisi del 98.
 I sobretot, el creixement econòmic important (desenvolupament indústries catalana i basca) i
l’augment del poder de la burgesia propiciaren el sorgiment dels anomenats nacionalismes
“perifèrics” o “sense Estat”:
 CATALANISME i
 NACIONALISME BASC principalment.

8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat” CATALUNYA
El moviment regionalista català es va desenvolupar, en els primers moments, molt lligat al
moviment cultural i lingüístic de la “Renaixença” (recuperació de la llengua catalana i la seva
cultura), que es transforma en un moviment polític durant la Restauració. En aquesta època la
majoria de la burgesia catalana es fa regionalista, així, el regionalisme català és un moviment
vinculat a la burgesia.
MOSSÉN CINTO
VERDAGUER

 Des del punt de vista cultural serà la classe social burgesa la que finançarà els primers
centres culturals per al coneixement i expansió de la llengua.
 Des del punt de vista polític, els catalans eren molt crítics amb la situació econòmica i
amb el corrupte sistema de la Restauració, i plantegen un federalisme conservador i el
reconeixement de l’autonomia política per a Catalunya.
 Des del punt de vista econòmic, defensen el proteccionisme per afavorir la indústria
catalana.
Les principals figures d’aquest moviment en la primera part de la Restauració foren:
 Valentí Almirall i Llozer (considerat el pare del catalanisme polític federal).
 Enric Prat de la Riba.
VALENTÍ ALMIRALL
ENRIC PRAT DE LA RIBA

Per a impulsar aquestes idees, el progressista Valentí Almirall i Llozer funda el Centre Català en
1882, reclamant autonomia per a Catalunya i elabora un “Memorial de Greuges de Catalunya”,
que envià a Alfons XII (1885), aquest document demana la supressió de l’acord comercial signat
amb Anglaterra i que es torni a polítiques proteccionistes. El rei no donà resposta al document.
VALENTÍ ALMIRALL I LLOZER

“... No tenemos, Señor, la pretensión de debilitar, ni mucho menos atacar, la gloriosa unidad de la patria
española; antes por el contrario, deseamos fortificarla y consolidarla; pero entendemos que para lograrlo no
es buen camino ahogar y destruir la vida regional para sustituirla por la del centro... Señor: se nos arrebató
nuestro sistema administrativo, que hoy encuentran bueno e imitan naciones cultas de Europa... No
podemos usar nuestra lengua más que en nuestros hogares, desterrada de las escuelas... A fuerza de
trabajo y privaciones sin cuento, nuestros industriales han creado una industria española que en cuarenta
años ha progresado y alcanzado altísimo nivel. Esta industria viene siendo atacada de raíz de algunos años
a esta parte... La tendencia llamada librecambista... es una espada de Damocles suspendida sobre la
producción...”
Memoria en defensa de los intereses de Cataluña, 10 de marzo de 1885.

“Entre nosaltres regna la farsa en tota la seva nuesa, una farsa
completa, especial i exclusiva de les eleccions espanyoles. Tant se
val que el sufragi sigui universal com restringit, només hi ha un sol
elector: el ministre de Governació. Ell, juntament amb els seus
governadors de província i l’innombrable exèrcit d’empleats de totes
classes, sense excloure els alts càrrecs de magistratura i el
professorat, prepara, executa i consuma les eleccions, siguin del
tipus que siguin, des del fons del seu despatx situat al centre de
Madrid. Per tal de fer les llistes d’electors, s’hi posen alguns noms
vertaders, perduts entre la multitud d’imaginaris, i sobretot de difunts.
La representació d’aquests darrers es dóna sempre a agents
disfressats de paisà per anar a votar. L’autor d’aquestes línies ha vist
unes quantes vegades que el seu pare, traspassat de feia ja alguns
anys, anava a dipositar el seu vot a l’urna sota la figura d’un
escombriaire de la ciutat o d’un policia vestit amb un conjunt prestat.
El sistema d’eleccions per mitjà de la resurrecció dels morts i els
agents de policia disfressats d’electors, no és, però, el pitjor dels
medis emprats per falsejar el sufragi ... Afanyem-nos a dir que
normalment no s’aturen en aquestes aparences de respecte humà, i
el que fan és purament i senzillament augmentar el nombre de vots
emesos fins a tenir assegurada l’elecció del candidat addicte. (...)
Llistes electorals, urnes, escrutini, tot és falsejat pels nostres polítics
sota la immediata direcció del governador civil de cada província. Ara
bé, ens preguntem, és possible l’existència del règim parlamentari o
senzillament la del sistema representatiu amb aquestes bases?”
Valentí Almirall. España tal como es, 1889

A finals dels 80, alguns conservadors del Centre Català com
Àngel Guimerà i Lluís Domènech i Montaner (arquitecte
modernista i polític, autor del Gran Hotel de Palma) hi surten de la
formació i, en 1887, funden el primer partit nacionalista, la
“Lliga de Catalunya”. L’any 1888 es realitza a Barcelona la
Primera Exposició Universal, que fou inaugurada per Maria
Cristina, aprofitant la seva visita se li lliurà un nou document, on
se sol·licitava que es tornin a Catalunya els drets suprimits pel
Decret de Nova Planta, tal document va ser ignorat.
ÁNGEL GUIMERÀ LLUÍS DOMÈNECH I MONTANER

LLUÍS DOMÈNECH I MONTANER

En 1891 es proposa unir totes les institucions nacionalistes (Centre Català – Lliga de Catalunya) i
el sector catalanista conservador amb Narcís Verdaguer, militant de la Lliga, funda la Unió
Catalanista (1892). Decideixen congregar una reunió a Manresa, el congrés elabora les anomenades
“Bases de Manresa” (1892), aquestes són considerades la primera Constitució Catalana, un
programa polític que demana:
 una organització confederal d’Espanya i la sobirania de Catalunya en política interior,
 recull com s’organitzarà autonòmicament Catalunya, les competències de què disposarà i les relacions amb el
govern central.
El programa de les Bases de Manresa no fou tingut en compte per Madrid. No obstant, el moviment
regionalista passa a convertir-se aleshores en veritable nacionalisme i segueix actuant sobretot en
l’àmbit cultural.
NARCÍS VERDAGUER

BASES DE MANRESA 1892
“Base 1ª. Sus atribuciones. Estarán a cargo del poder central: las relaciones internacionales, el
ejército, las relaciones económicas de España con los demás países, la fijación de los
aranceles, la construcción de carreteras, ferrocarriles, canales y puertos que sean de interés
general, la resolución de los conflictos interregionales, la formación del presupuesto anual de
gastos que se distribuirá entre las regiones en proporción a su riqueza...
Base 3ª. La lengua catalana será la única que con carácter oficial podrá usarse en Cataluña y
en las relaciones de esta región con el Poder Central.
Base 4º. Únicamente los catalanes, ya lo sean por nacimiento o bien por naturalización podrán
desempeñar cargos públicos en Cataluña...
Base 6ª. Cataluña será soberana de su gobierno interior y por tanto dictará libremente sus
leyes orgánicas, tendrá a su cargo la legislación civil, penal, mercantil, administrativa y
procesal, el establecimiento y la recaudación de impuestos; la acuñación de moneda, y tendrá
todas las atribuciones inherentes a la soberanía que no correspondan al gobierno central
según la base 1ª.
Base 7ª. El poder legislativo regional residirá en las Cortes catalanas... Las Cortes se formarán
por sufragio entre los cabezas de familia...
Base 8ª El poder judicial se organizará restableciendo la antigua Audiencia de Cataluña...”

FRANCESC CAMBÓ
Arran de l’impacte del “Desastre del 98” (pèrdua de colònies i negocis per a la burgesia catalana), la
burgesia industrial i comercial s’uneix al catalanisme conservador i es funda la Lliga Regionalista
Catalana (1901), que és el gran partit catalanista conservador i que va estar liderada per Enric Prat de
la Riba i pel jove advocat Francesc Cambó. El programa conservador de la Lliga: lluita contra el
corrupte sistema de la Restauració, reformisme polític, oficialitat del català, recuperació de les
institucions tradicionals (Audiència i Corts) i autonomia per a Catalunya.
A partir de 1901, la Lliga tindrà un èxit electoral important a Barcelona i es convertirà en la força
hegemònica a Catalunya fins al 1923. Tingué gran força entre la burgesia i els pagesos catalans, però
no entre la classe obrera per la falta de contingut social del seu programa. Per això, un grup de
membres de la Lliga abandonen aquest partit i funden, en 1904, un partit catalanista d’esquerres:
Esquerra Republicana de Catalunya.

L’any 1907, es convoquen eleccions a Corts Generals. Els partits catalanistes, tant de dretes com
d’esquerres (la Lliga, Carlins catalans, Esquerra...) es presenten units, formant una gran coalició de
nom: Solidaritat Catalana. Aquesta coalició guanya sorprenentment les eleccions a Catalunya, per
davant dels partits dinàstics de la Restauració: El Partit Conservador i el Partit Liberal. Era la
demostració de què el catalanisme polític tenia molts seguidors a Catalunya.
A començament del segle XX, el nacionalisme català continua tenint, principalment, el suport de la
burgesia catalana. Els obrers procedeixen majoritàriament del sud d’Espanya i la seva preocupació
són les qüestions laborals, cosa que els durà a integrar-se dins del Partit Socialista Obrer Espanyol
(PSOE) i sobretot en els grups anarquistes.

Dins el moviment nacionalista destaquen dues figures importants:
ENRIC PRAT DE LA RIBA FRANCESC CAMBÓ

Per una part, ENRIC PRAT DE LA RIBA, que publica l’obra la
“Nacionalitat catalana”, on parla de la identitat de la nació catalana,
diferenciant-la de la nació espanyola. Serà anomenat president de la
Diputació provincial de Barcelona, des d’on es va preocupar sobretot
d’impulsar el desenvolupament de l’economia i la cultura. L’any 1907,
Prat de la Riba, crea l’ “Institut d’Estudis de Catalunya”, que ell
presidirà. En col·laboració amb Canalejas crea la “Mancomunitat de
Catalunya” (govern de les 4 províncies catalanes amb competències,
sobretot, administratives i culturals), que va començar a funcionar en
1914 fins 1925, any que va ser suprimida per Miguel Primo de Rivera,
i el seu primer president va ser Prat de la Riba.

Altre destacat nacionalista fou FRANCESC CAMBÓ (va ser ministre d’Hisenda i durant molt d’anys
el president de la Lliga Regionalista Catalana), ell sempre defensà la negociació amb el govern de
Madrid. Aquesta postura comportà durs enfrontaments dins del propi partit, cosa que va provocar, en
1904, una escissió que donà lloc a un nou partit “Esquerra Republicana”, que defensava i defensa la
independència.
FRANCESC CAMBÓ

FRANCESC CAMBÓ
Arran de l’esclat de la Primera Guerra Mundial en 1914, l’economia catalana es va veure afavorida
i, per una altra part, la Lliga Regionalista era molt crítica amb els governs centrals, tot plegat
animarà al nacionalisme a intentar el reconeixement de la seva autonomia, però davant la negativa del
govern de Madrid convoca, en 1917, la denominada assemblea de parlaments. Superada la crisi, a
partir de 1917, la Lliga decideix col·laborar amb els governs centrals per intentar aturar la
revolució i per solucionar el problema del terrorisme anarquista que sobretot atacava a la burgesia
catalana, així, el nacionalisme en la persona de Cambó accepta formar part per primera vegada del
govern de Madrid.

CAUSES NACIONALISME CATALÀ
Culturals → Renaixença (com a moviment literari que reivindica la llengua i la cultura catalana) → 1888: Jocs Florals.
Polítiques → rebuig al centralisme → fan culpable l’Estat de no haver sabut defensar els seus interessos.
Econòmiques → industrialització → Importància de la burgesia catalana: proteccionisme.
→ Pèrdua de Cuba, que suposa per els industrials catalans la desaparició d’un mercat important.
CATALUNYA
RESUM EVOLUCIÓ NACIONALISME CATALÀ
 Reacció defensiva cap el govern: defensa dels interessos econòmics i de l’originalitat cultural i lingüística.
 Reaccions anticastellanes.
 Abans dels 1880 no se manifesta com a fenomen polític.
 Anys 30. Moviment literari de la Renaixença amb Jacint Verdaguer i Joan Margall.
 Catalanisme progressista: Teories federalistes i socialitzants de Francesc Pi i Margall (2n president de la I República, 1873).
 Fundador del catalanisme: Valentí Almirall.
 1879: Almirall funda El Diari Català (per difondre les seves idees).
 Anys 80. Federalisme de Valentí Almirall (“Memorial de Greuges”), reclama autonomia, proteccionisme i lleis pròpies.
 1882: El Diari Català se converteix en Centre Català.
 1885. “Memorial de Greuges”: no té gran transcendència però marcà les pautes a seguir per la futura dreta catalanista.
 Catalanisme moderat i conservador: Forta relació amb el carlisme.
 Teoria: diversitat dins la unitat espanyola. No separatista.
 Forces: la burgesia industrial i l’església.
 Condemna dels liberalismes: religiós, polític i econòmic.
 Proteccionisme.
 Anys 90. Conservadorisme catòlic. Unió Catalanista (1891). Prat de la Riba: Bases de Manresa (1892). Autonomia i repartiment
de funcions entre l’Estat autonòmic i el central.
 1898. Lliga Regionalista: coalició de grups catalanistes: Unió Regionalista i Unió Catalanista. Prat de la Riba i Francesc Cambó,
recolzats per les classes mitjanes i altes. Reivindicació de l’autonomia i proteccionisme. El seu èxit electoral va acabar amb els
partits dinàstics a Catalunya.

8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat” PAÍS BASC
El nacionalisme basc apareix a final del segle XIX, és molt conservador en els seus orígens: neix de
la influència carlina (perden els furs després de la derrota d’aquests en la Segona Guerra Carlina) i
de l’intent de conservar una cultura pròpia contra el centralisme de la Restauració i la immigració
castellana que treballava a les indústries.
“Fui yo carlista hasta los diecisiete años, porque carlista había sido mi padre, aunque un carlista que sólo
trabajo por el lema Religión y Fueros...Pero el año ochenta y dos mi hermano ya era bizcaíno nacionalista;
yo defendía mi carlismo per accidens... tantas pruebas históricas y políticas me presentó él para
convencerme de que Bizkaya no era España... que... concluí prometiéndole estudiar con ánimo sereno la
historia de Bizkaya y adherirme firmemente a la verdad...
Tres trabajos se presentaron desde el primer día ante mis ojos: estudiar la lengua de mi patria..., su historia
y sus leyes; y en segundo lugar, proporcionar a los compatriotas que no poseyeran el Euskera el medio de
aprenderlo... y como síntesis de todo estos trabajos, la extirpación del extranjerismo e implantación del
patriotismo...
Vuestra raza, singular por sus bellas cualidades, pero más singular aún por no tener ningún punto de
contacto o fraternidad ni con la raza española ni con la francesa, que son sus vecinas, ni con raza alguna
del mundo, era la que constituía a vuestra Patria Bizkaya, y vosotros, sin pizca de dignidad y sin respeto a
vuestros padres, habéis mezclado vuestra sangre con la española o maketa, os habéis hermanado o
confundido con la raza más vil y despreciable de Europa. Poseíais una lengua más antigua que cualquiera
de las conocidas... y hoy vosotros la despreciáis sin vergüenza y aceptáis en su lugar el idioma de unas
gentes groseras y degradadas, el idioma del mismo opresor de vuestra patria.”
Sabino Arana. "El discurso de Larrazábal". 1892. Obras completas, Ed. Sabindiar-Batza

La figura més destacada és Sabino Arana, que publicarà una sèrie de llibres radicals (el nacionalisme
arranca d’aquestos escrits), destacant la diferència dels bascs amb la resta d’espanyols.
“El bizkaino es inteligente y hábil para toda clase de trabajos; el
español es corto de inteligencia y carece de maña para los trabajos
más sencillos. Preguntádselo a cualquier contratista de obras y
sabréis que un bizkaino hace en igual tiempo tanto como tres
maketos juntos.” Sabino Arana.
“Tanto están obligados los bizkainos a hablar su lengua
nacional, como a no enseñársela a los maketos o españoles.
No el hablar éste o el otro idioma, sino la diferencia del
lenguaje es el gran medio de preservarnos del contacto con
los españoles y evitar así el cruzamiento de las dos razas.”
Sabino Arana.

El nacionalisme basc es va
desenvolupar, sobretot, en
l’àmbit polític i cerca la
independència no l’autonomia.
“Etnográficamente hay diferencia sustancial entre ser
español y ser euskeriano, porque la raza euskeriana es
sustancialmente distinta de la raza española... Si fuese
moralmente posible una Bizcaya foral y euzkeldun (o con
Euskera), pero con raza maketa, su realización sería la cosa
más odiosa del mundo, la más rastrera aberración de un
pueblo, la evolución política más inicua y la falsedad más
estupenda de la historia... y vosotros, degenerados y
corrompidos por la influencia española, o los habéis
adulterado por completo, o los habéis reemplazado por los
usos y costumbres de un pueblo a la vez afeminado y
embrutecido... Tanto nosotros podemos esperar más de
cerca nuestro triunfo, cuanto España se encuentre postrada
y arruinada... el favorecer la irrupción de los maketos es
fomentar la inmoralidad en nuestro país; porque si es cierto
que las costumbres de nuestro Pueblo han degenerado
notablemente en esta época, débese sin duda alguna a la
espantosa invasión de los maketos, que traen consigo la
blasfemia y la inmoralidad... Es preciso apartarse de los
maketos en todos los órdenes de la vida... Gran daño hacen
a la Patria cien maketos que no saben euskera: Mayor es el
que le hace un solo maketo que lo sepa...”
Sabino Arana.

Sabino Arana funda el Partit Nacionalista Basc (PNV),
l’any 1895, i articula el nacionalisme basc al voltant d’aquest
partit, que intentarà aconseguir aquestos objectius polítics
amb el lema “Déu i Antigues Lleis”, basant-lo en la defensa
de la raça basca, els furs i la religió catòlica i en la vella
societat patriarcal, antiliberal i tradicionalista.

El PNV demana la tornada dels furs tradicionals i la independència dels territoris bascos, atacant
tant a la nova burgesia liberal com al socialisme obrer, per això el nacionalisme basc trobà suport a
l’àmbit rural, tingué força entre els pagesos i classes mitjanes basques, però no entre el proletariat i
l’alta burgesia, al contrari que Catalunya.

La postura radical del PNV fa que els seus suports siguin cada vegada menors, per aquesta raó
decideix en 1913 canviar de nom “Comunión Nacionalista Vasca” i serà bastant més moderat que el
PNV. En 1914 esclatà la Primera Guerra Mundial i, poc després, el nacionalisme basc convoca una
assemblea de municipis de Biscaia. Aquesta assemblea fou durament reprimida pel govern de
Madrid. Això farà que un sector nacionalista torni de nou a refundar el PNV en 1921. El numero
d’afiliats a partir d’aquest moment anirà augmentant fins a la Segona República i, a partir de 1901,
Sabino Arana moderà el seu discurs: es passa de l’independentisme a demanar l’autonomia i
tindran diputats des de 1915.

CAUSES NACIONALISME BASC
Culturals → imposició de la llengua espanyola.
→ perill de perdre la llengua basca, les tradicions i l’ètnia basca.
Polítiques → abolició dels furs bascos després IIª Guerra Carlina.
Econòmiques → gran afluència d’immigració (maketos) per el gran desenvolupament de la indústria
basca.
CARACTERÍSTIQUES
 Independentista.
 Xenòfob.
 Antiliberal.
 Es fonamenta en la “raça”, la religió, la llengua (lema: “Déu i llei antiga”).
 Crea una simbologia pròpia.
 Idealitza el passat preindustrial i rebutja els canvis produïts amb la industrialització i la immigració
d’obrers (“maketa”).
EVOLUCIÓ NACIONALISME BASC
 1895: Sabino Arana crea el PNV. Arrelat en el medi rural i a la petita burgesia. Independència
d’Euskadi.
 Major difusió després de la incorporació de Ramón de la Sota, que modera el discurs per atreure a
les classes mitjanes.
 Dues tendències: moderada (autonomista) i sabinista (independentista).

8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat” GALÍCIA
El nacionalisme gallec tindrà un caràcter
estrictament cultural (O Rexurdimento) fins ben
entrat el segle XX i serà minoritari, culpant l’estat
central del retard i l’emigració.
ROSALÍA DE CASTRO
ALFREDO BRAÑAS

TEMA 8. PRIMERA RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875-1898)

TEMA 8. PRIMERA RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875-1898)

Recomendados

Recomendados

Más contenido relacionado

La actualidad más candente

La actualidad más candente (20)

Similar a TEMA 8. PRIMERA RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875-1898)

Similar a TEMA 8. PRIMERA RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875-1898) (20)

Más de Assumpció Granero

Más de Assumpció Granero (20)

Último

Último (7)

TEMA 8. PRIMERA RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875-1898)