1. 6.Hi ha gaires situacions de bilingüisme equilibrat, a la nostra part del
món?
Bilingüisme a Espanya:Espanya es un país on hi ha un idioma oficial, que és
el castellà. Però així i tot hi ha comunitats autònomes on també hi ha una altre
llengua cooficial, així con a Catalunya, València, Illes Balears, Galícia, País Basc.
Després a cada comunitat autònoma, no es parla el castellà estàndard, sinó que
empren un dialecte del castellà con és l'andalús a Andalusia.
El castellà pur podríem dir que no existeix més que a la televisió, perquè arreu
d'espanya no podem trobar cap lloc o casi cap, on es parli el castellà estàndard.
Ja que per exemple, a Andalusia es parla l'andalús i així a cada lloc tenim un
dialecte del castellà, però això sí alhora d'escriure tothom ha d'escriure en
Castellà estàndard.
Bilingüisme a altres països:En l'actualitat existeixen en el nostre planeta
prop de 200 Estats sobirans i es considera que el nombre de llengües vives pot
situar-se entorn de les 6000. La desproporció existent entre una i altra xifra
dóna una primera idea de la dificultat que suposa l'organització pública de l'ús
de les llengües en els diferents Estats.
Oficialitzar una llengua suposa, en aquest sentit, una sort de reconeixement
públic sobre quin és el seu element d'identitat lingüística. Però al mateix temps,
la idea d'Estats- Nació unilingües és una amenaça a la pluralitat lingüística
existent en el nostre planeta.
A partir del segle XIX, la llengua comença a destacar con la principal dada de
pertinença, el que implica que els diferents Estats diguin quina llengua adopten
con referència simbòlica i con instrument quotidià, això és, quina llengua
proclamen com oficial. L'idioma resulta un element necessari en l'exercici de
moltes de les funcions pròpies de tot l'Estat. Aquest procés uniformizador al que
ens referim, provoca que avui dia menys del 4% de les llengües del món
tinguin alguna sort d'estatut oficial en algun dels 200 Estats existents.
En les últimes dècades s'han dictat normes sobre el fet lingüístic en nombrosos
països que abans no les tenien explicitades. En efecte, en els últims anys,
vàries han estat les constitucions europees que han incorporat o ampliat les
seves disposicions lingüístiques: França, Portugal, Suïssa, Finlàndia o
Bielorússia.
Cal recordar que així i tot hi ha alguns estats monolingües com son: Eslovaquia,
Estònia i Hongria
7. Podem dir que la situación d’Eivissa és de bilingüisme
equilibrat?per què?
No. A pesar de que la situació hauria de ser de bilingüisme equilibrat no ho és
ja que com que les dues llengües són oficials els parlants de la llengua
“dominant”, és a dir, el castellà no es veuen obligats a aprendre el català
mentre que el parlants de la llengua “recessiva” con que dominen les dues
llengües fan ús del castellà més sovint que el català.
2. 8. Con definiries, en termes generals, la situación sociolingüística de
Eivissa?
El català és la segona llengua més parlada d’ Eivissa, on és superada pel
castellà tant com a llengua materna, d'identificació i habitual segons les dades
oficials de l'Institut d'Estadística 2008 .
Segons l'Institut d'Estadística en 2008, el català era la llengua materna del
31,6% de la població, el 55% parlava castellà com a llengua materna i un 3,8%
era bilingüe matern. L'idioma català ha patit també un fort retrocés com a
llengua habitual passant del 46% el 2003 al 35,6% a 2008, mentre que el
castellà es manté des del 47,2% el 2003 al 45,9% el 2008. Per la seva banda
els bilingües perfectes segueixen incrementant fins el 12% el 2008. Segons la
mateixa font el català ha seguit augmentant tant en parlants com en
coneixement escrit de la població, però continua disminuint en percentatge
respecte al total de la ciutadania catalana.
El factor més important del bilingüisme social és l'immigració des de la resta de
l'estat espanyol. Han calculat que, sense migracions, la població hagués passat
d'uns 2 milions de persones al 1900 a 2,4 al 2001, en comptes dels més de 6,1
milions censats en aquesta data (i que són més de 7 al 2008); és a dir, la
població sense migració hauria estat el 39% de la real. El percentatge de
parlants de català com a primera llengua a Catalunya ha passat del 36,2%, més
2,5% de bilingües en 2003 al 31,6% més un 3,8% de bilingües en 2008, unes
dades que confirmen el retrocés del català a Catalunya, encara que, més
lentament que en altres territoris.
9.En què consisteix la diglòssia?
La diglòssia és una situació que es dóna quan, en una societat donada, hi ha
dues llengües relacionades de forma propera, una de prestigi alt, que s'utilitza
generalment pel govern i en texts formals, i una de prestigi baix, que és
normalment la llengua mare parlada. El llenguatge de prestigi alt tendeix a ser
el més formalitzat.
La situació sociolingüística és formalment de diglòssia quan la llengua dominada
és majoritària en els estrats amb menys poder i prestigi de la societat, mentre
que l'altra és pròpia de la classe o grup dominant, així com de l'exercici del
poder administratiu.
Els membres de la classe inferior poden o bé acceptar que les llengües tenen
funcions diferents i emprar-les segons la situació, o bé emprendre un procés de
naturalització cap a la llengua dominant, assumint-la per a totes les situacions i
emprant la llengua dominada només de manera residual. En aquestes
situacions, la transmissió intergeneracional de la llengua dominada sempre és
complicada i perd parlants a cada generació.
Es produeix un conflicte lingüístic cada vegada que els parlants de la llengua
dominada volen transcendir els límits imposats i normalitzar-la perquè ocupi el
mateix lloc que la llengua dominant.
3. Segons el conflicte lingüístic, hi ha dos tipus de diglòssia:
Diglòssia Interna
Ferguson, el 1959, afirma que la situació sociolingüística relativament estable
en què, al costat dels principals dialectes d'una llengua hi ha una varietat molt
divergent, altament codificada, vehicle d'un cos de literatura escrita ampli i
respectat, que és àmpliament apresa en l'educació i usada sobretot con a
llengua escrita i con a parlar formal, però que no ho és de cap sector de la
comunitat en la conversa ordinària o col·loquial.
Segons aquesta definició a banda dels dialectes hi ha una varietat usada en
contextos formals diferent de tots els dialectes.
La diglòssia és considerar la Koiné (estàndard) con a intrínsecament bona i
positiva mentre que el parlar propi con una deformació del estàndard. La
varietat estàndard és artificial, ha estat creada a partir de les varietats pròpies.
Diglòssia Externa.
Fishman parteix de la consideració que el bilingüisme és una caracterització de
la conducta lingüística a nivell individual, mentre que la diglòssia seria un
fenomen de caràcter social, seria l'objecte d'estudi de la sociologia (del
llenguatge), Fishman identifica la diglòssia amb allò que nosaltres hem estat
anomenant bilingüisme social, sols que la diglòssia d'entrada ha estat
caracteritzada de manera correcta aquest bilingüisme social (noció de prestigi).
Vol aprofitar la definició de Ferguson per al contacte de llengües. Quan hi ha
dues llengües en un territori, diu Fishman, que una tindrà unes connotacions de
prestigi i l'altre unes connotacions negatives. Aquestes diferents connotacions
dona a les llengües el repartiment d'àmbits d'ús, la de prestigi per a ús formal i
l'altre per als altres usos.
10. Quines característiques presenta el bilingüisme diglòssic?
El bilingüisme és l’ús de dues llengües indistintament per un individu, ja que
pensa indistintament en totes dues.
Bilingüisme diglòssic: És produesix quan un indidu fa servir dues llengües
indistintament però al existir una situación de diglòssia al territorio on es troba,
l’individu farà servir amb més prioritat una llengua que no l’altra ja que es trova
influït per la situació de diglòssia.
