1. T.1 L’origen i la constitució de l’univers i la terra. Alumnes:Carlos Ceriol Xavier Goñalons
2. 1.1 L’observació de l’Univers La bellesa de l’Univers és només comparable al seu misteri. L’observació de planetes i el d’aquest, han ocupat bona part de la vida de molts estudiosos que han intentat donar teories per explicar-ne el seu l’origen, tant com el moviment dels planetes, gravetat,…Depenent de l’època i dels instruments que es podien emprar, el coneixement envers el que ens envolta , ha anat evolucionant considerablement.
3. 1.1.A. Belles preguntes sobre l’Univers: de l’astrologia a l’astronomia L’ésser humà és, pel que sabem fins ara, l’únic animal que pensa i es fa preguntes. Des del punt de vista dels antics semblava clar que la terra era enmig d’un escenari on el Sol i la Lluna presidien un lenta dansa d’estrelles i planetes tan bella com incomprensible. Durant molt de temps l’astrologia encara que a vegades basada en idees falses va ser una de les principals branques del saber. La posició i els moviment dels astres s’usaven com a rellotges i calendaris astronòmics i donaven referències de localització. Van ser els grecs i els àrabs qui van donar nom a la majoria de les quaranta-vuit constel·lacions que veiem al cel de la mediterrània. Avui dia l’Univers és estudiat gràcies a grans telescopis i instruments instal·lats a les naus espacials. La idea de la immensitat de l’Univers ha estat un de les aportacions més importants de la ciència.
4. 1.1.B Del pensament aristotèlic al copernicà En temps primitius es creia que la terra era plana i immòbil i al seu voltant giraven el sol i els planetes: era la teoria Geocèntrica. Posteriorment , es va formular la teoria Heliocèntrica , segons la qual el sol era el centre de l’univers. Més tard la teoria excèntrica va revelar que el sol no era el centre de l’univers sinó que nomes ho era del nostre sistema solar. Demòcrit en canvi, creia que la matèria era formada per diversos tipus d'àtoms i afirmava que les orbites dels planetes no eren circulars sinó el·líptiques Eratòstenes va ser el primer en mesurar la circumferència de la terra i la va calcular ens uns 40000 kilòmetres de longitud, una mesura gairebé exacte. Ptolomeu va ser el primer que va dir que el sol girava al voltant de la terra, és a dir va defensar la teoria geocèntrica d’acord amb la idea aristotèlica.
5. 1.1.C Les galàxies de l’Univers El 1609 s’inventà el telescopi i s’aconseguí una visió més precisa del sistema solar. Kleper promulgà les seves lleis i Copèrnic establí el model Heliocèntric. Hubble, va descobrir moltes galàxies a part de la nostra via làctia, i va comprovar la enorme distància que hi ha entre elles. Va observar que les galàxies s’allunyen unes de les altres perquè emeten longituds d’ona pròximes al roig. L’efecte Doppler: És la clau de la cosmologia el podem observar quan les ones, ja siguin sonores o lluminoses es mouen. Un emissor d’ones fix, emet el so o la llum de maner conscèntrica.
6. 1.1.D. El Sistema Solar L’agost de 2006 elsatrònoms de la unió astronòmica internacional reunits a Praga van determinar que el nostre Sistema Solar estava compost per vuitplanetesmés tres planetesnans.
7. 1.1.E. L’evoluciód’una estrella Les estrelles neixen, evolucionen i moren, i segons la seva mida, algunes ho fan de manera espectacular. Una estrella de massa més petita que el Sol, s’anomena “nana blanca”. Es tracta d’una estrella molt petita i densa que ha esgotat el combustible i no pot continuar generant energia, contraient-se i apagant-se. Si la massa de l’estrella és similar a la del Sol, la temperatura és prou gran com per generar noves reaccions, i llavors quan l’hidrogen s’esgota, l’estrella es comença a inflar, fins a convertir-se en un “gegant vermell”, i a la llarga acabarà convertint-se en una “nana blanca”. Quan una estrella és molt gran, deu o més vegades que el Sol, es col·lapsa, i produeix una explosió, com la de 9.000 bombes de neutrons. Les temperatures són altíssimes, i a la llarga, formant-se un “gegant vermell”, explota formant una “supernova”, creant un núvol, on es troben tots els elements de la taula periòdica.
8. 1.2.L’expansió i el límit de l’Únivers: el Big Bang Es creu que l'Univers és infinit, però té límit. Ens és difícil d’entendre la immensitat de l’Univers perquè ens movem en unes dimensions reduïdes. Som part de l’Univers, som part de pols estel·lar, que fa entre 10000 i 20000 milions d’anys, va esclatar en una explosió que anomenem “Big Bang”, i des d’aleshores, que no ha parat de créixer.
9. 1.3 El temps de l’Univers. La teoria de la relativitat i mecànica quàntica, són les dues teories revolucionàries del segle XX que van canviar les idees sobre la constitució de la matèria i del funcionament del cos humà. La relativitat: - Segons la teoria de la relativitat, el temps i l’espai, no són dues entitats separades, sinó que formen part de la mateixa cosa. El temps absolut no existeix, sinó que és un temps personal. E = m · c2 La curvatura d'espaitemps, i els forats de cuc: - La curvatura d'espaitemps permet recórrer grans distàncies en una mena de “dreceres” anomenades forats de cuc. Un forat de cuc, és un tret hipotètic de l’espai temps, que té dues boques connectades entre elles.
10. 1.4 Una aproximació a l’Univers probable: la teoria quàntica La mecànica quàntica és la branca de la física que estudia el comportament de la llum i de la matèria en les partícules més petites, i en les lleis que les regeixen. La mecànica quàntica posa en dubte la relació “causa-efecte”. Així és possible concebre la l’aparició de l’Univers sense l’existència de causes concretes. És tant o més important qüestionar-se “què originà l’Univers?” o com “què el manté?” Max Plank, va donar el primer pas cap a la teoria quàntica en descobrir que només es podia explicar la radiació d’un cos al vermell, si emetia i absorbia llum amb paquets anomenats “quanta”
11. 1.5 La nostra Terra La ciència s’ha anat desenvolupant a força de descobriments i de nous plantejaments.
12. A. L’edat de la Terra Alguns teòlegs, a l’edat mitjana van intentar establir una edat a la terra, van dir que tenia 6000 anys, però més tard, va constatar que la terra tenia 75 milions d’anys en extrapolar el temps que triga a refredar-se una bola de fang. Amb l’ajuda de la termodinàmica i el supòsit que tota l’energia potencial gravitacional del Sol provenia del seu interior, va arribar a la conclusió que la terra tenia uns 98 milions d’anys. Actualment, gràcies al mètode de datació, s’ha establert que el nostre planeta té uns 4600 milions d’anys.
13. B. La geosfera: estructura interna de la Terra. A partir de la informació de l’interior de la terra que proporciona l’estudi de la propagació de les ones sísmiques originades per terratrèmols, s’han elaborat dos models segons els quals la terra s’ha estructurat en capes concèntriques. A partir d’aquesta informació, s’estableix que les capes de la terra en ordre creixent de profunditat, són l’escorça, el mantell i el nucli. El model dinàmic estudia les propietats mecàniques dels materials alhora de dividir l’estructura interna de la terra en quatre capes principals, separades per discontinuïtats com la litosfera, astenosfera, mesosfera i endosfera. La litosfera: formada per l’escorça i zona més externa del mantell superior, és bastant rígida ( 100km de gruix ). L’astenosfera: ocupa part del mantell. És una capa plàstica.
14. C. La dinàmica terrestre La teoria tectònica de plaques explica el procés que ha seguit la distribució dels continents, que començà fa milions d’anys i encara continua. Aquesta teoria justifica l’existència de les plaques continentals que formen la superfície terrestre i explica els seus desplaçaments. Els canvis de posició són molt lents, i porten associats altres elements, i el moviment d’aquests poden provocar creació de muntanyes, fosses marines, vulcanisme, terratrèmols,....
15. C.1 La deriva delscontinents i l’expansióoceànica. Sembla ser que la terra fa uns 200 milions d’anys era format per un continent únic anomenat “Pangea”, que es dividia en dos nous continents: “Gondwana” i “Lauràsia”. A partir d’elles, a la llarda es van formar els continents actuals. Es va comprovar que la causa que provoca la deriva continental és l’expansió del fons oceànic. Els oceans poden créixer a tots dos costats de les dorsals a causa de la incorporació constant de materials procedents del mantell. A causa, de l’existència de les dorsals i zones de subducció la litosfera es troba fragmentada en peces més poligonals o menys, que anomenem plaques tectòniques.