1. CIÈNCIA I TÈCNICA
A GRÈCIA

2. 1. INTRODUCCIÓ
Cap poble a l'Antiguitat va protagonitzar un
desenvolupament científic i tècnic tan avançat
com el que van assolir els grecs. A ells es devem
bona part dels avenços científics més importants
de la humanitat.

3. Quines van ser les causes d'aquests avenç:
- L'alfabet, indispensable per transmetre coneixe-
ments.
- L'expansió comercial, que va comportar inter-
canvis culturals amb altres pobles més avançats
(egipcis i babilonis).
- L'organització política de les polis, que permetia
una gran llibertat.
- La religió grega no va ser mai un impediment per
a la ciència: els déus grecs no havien creat la
naturalesa, per això aquesta podia ser estudiada
d'una forma racional.

4. Tanmateix els grecs no van inventar la ciència,
sinó que la van aprendre d'altres pobles,
especialment els egipcis i els babilonis.
Els egipcis havien inventat el càlcul decimal i la geometria, que usaven
per dividir la terra en parceles agrícoles. També estaven familiaritzats
amb l'observació dels astres. A ells els devem la setmana de set dies.

5. Els babilonis van destacar com a
astrònoms i astròlegs (els grecs els
van copiar les constelacions);
també eren bons matemàtics i
disposaven de taules de multi-
plicar; també coneixien les arrels
quadrades. El seu sistema numeral
era sexagesimal.
La gran diferència entre els grecs i aquests pobles va ser que, mentre aquests
usaven la ciència només per a úsos pràctics (agricultura, arquitectura, etc) els
grecs es van preguntar pel perquè de les coses; les conseqüències van ser el
racionalisme i l'humanisme.

6. Els babilonis van destacar com a
astrònoms i astròlegs (els grecs els
van copiar les constelacions);
també eren bons matemàtics i
disposaven de taules de
multiplicar; també coneixien les
arrels quadrades. El seu sistema
numeral era hexadecimal.
La gran diferència entre els grecs i aquests pobles va ser que, mentre
aquests usaven la ciència només per a úsos pràctics (agricultura,
arquitectura, etc) els grecs es van preguntar pel perquè de les coses; les
conseqüències van ser el racionalisme i l'humanisme.
Un detall molt important a tenir en compte és que per als grecs les
matemàtiques, l'astronomia i la física no eren ciències separades sinó
branques de la filosofia, de manera que un científic com Tal·les era al mateix
temps un matemàtic, un astrònom, un físic i un filòsof.

7. 2.1 MATEMÀTIQUES
Les matemàtiques van ser la ciència en què els grecs van destacar més: van fer
grans avenços i van fer gran aportacions per al seu desenvolupament
posterior.
Les matemàtiques científiques van néixer a la costa Jònia (a Àsia Menor) i el seus
grans impulsors va ser Tal·les de Milet i Pitàgores de Samos.
Entre els grecs la ciència matemàtica
més estudiada va ser la geometria,
però també van desenvolupar molt
l'aritmètica i van iniciar l'estudi de
l'algebra.

8. 2.2 TAL·LES
Tal·les és considerat el primer gran científic grec. Era natural de Milet (Jònia), una
ciutat comercial rica. D'ell s'expliquen anècdotes com que de tant mirar el cel per
estudiar-lo, un dia va entrabancar-se i caure en una claveguera.
Tal·les va fer grans aportacions a la ciència, com el
teorema matemàtic que porta el seu nom (teorema
de Tal·les); també va ser el primer en observar que
l'aigua és el principi de la vida.

9. Pitagores va néixer a l'illa de Samos però va viure a Crotona (Itàlia) on va fundar
una comunitat-secta de científics dedicada a l'estudi del món. Pitàgores
considerava que les matemàtiques eren la clau per resoldre l'enigma de l'univers.
2.3 PITÀGORES
No s'ha conservat cap obra seva. Tot i que se li atribueix el teorema que porta el seu
nom (teorema de Pitàgores), aquest ja era conegut pels egipcis. Sí que se'l considera
el descubridor de l'escala musical.

10. 2.4 EUCLIDES
Euclides va néixer a Atenes però va viure a Alexandria, on va va
exercir de professor al Museu. Va dedicar-se especialment a la
geometria i a l'aritmètica; la seva obra Els elements va ser usat
com a manual de geometria durant 23 segles, fins al sXX.
Després d'Euclides els matemàtics grecs més importants van ser Apol·loni de Perga,
que va estudiar els cons; Diofant d'Alexandria (pare de l'algebra) i Arquímedes.

11. 3.1 ASTRONOMIA
L'observació del cel ha estat una obsesió de
l'home des del principis dels temps; ja els
egipcis i els babilonis van usar l'astronomia
per a fer calendaris i horòscops.
A Grècia l'astronomia va néixer de la mà de
Tal·les, que va predir un eclipsi de sol amb
l'ajuda d'unes taules babilònies. Després d'ell,
Pitàgores va usar el raonament matemàtic
per estudiar els moviments dels planetes.
Els astrònoms grecs més importants van ser Aristarc de
Samos, Hiparc de Nicea i Claudi Ptolemeu.

12. 3.2 ARISTARC
Aristarc va viure a l'illa de Samos al sIIIaC. Va ser el primer
astrònom de la història que va proposar la teoria heliocentrista:
la idea que el sol, i no la terra, és el centre del sistema solar.
Lamentablement, la seva teoria no va ser seguida per cap altre
científic a l'antiguitat i va ser oblidada fins que fou redescoberta
per Copèrnic i Gal·lileu, més de 15 segles més tard.

13. 3.3 HIPARC
Hiparc era natural de Nicea (Àsia
Menor) però va viure i treballar a
l'illa de Rodes (sIIIaC). Va calcular
la durada de l'any solar (errant en
només sis minuts) i va elaborar un
catàleg d'estrelles que va ser molt
usat després d'ell.
També se'l considera l'inventor
de l'astrolabi pla, un instrument
per fer càlculs astronòmics.

14. 3.4 PTOLEMEU
Ptolemeu (sIIdC) va treballar a Alexandria on va dedicar-se a l'estudi de la
geografia de l'astronomia. Va ser l'astrònom més important de l'Antiguitat fins a
l'arribada de Copèrnic.
Tot i que no va fer gaire aportacions
noves, va recollir tot el coneixement
astronòmic i matemàtic de l'antiguitat en
la seva gran obra, l'Almagest (el títol el
van posar els àrabs), que va ser usat com
a manual d'astronomia fins al segle XVdC.

15. 4.1 TÈCNICA
La tècnica havia estat necessària a Grècia des d'epoca antiga, per fabricar
espases i escuts per a la guerra, per construir ponts, ports i vaixells, per
extreure els minerals de la terra i tractar-los, etc. Utilitats que, per altra
banda, va tenir a tots els pobles de l'Antiguitat.
Tanmateix, les grans necessitats de les polis gregues en infraestructures i agricultura)
i els grans coneixements assolits per matemàtics i físics, van portar la tècnica grega a
superar la dels pobles veïns i aconseguir un elevat grau de perfeccionament i
desenvolupament.

16. 4.2 ARQUÍMEDES
Arquímedes era natural de Siracusa (Sicília,
sIIIaC) on va treballar. Fou un científic molt
important que va fer grans aportacions a les
matemàtiques, a l'astronomia, la mecànica,
l'hidrostàtica i l'enginyeria.
Va ser un inventor genial, creador d'un
cargol per extreure aigua de les mines, d'un
observatori astronòmic, una grua capaç
d'alçar vaixells, etc. Va escriure nombroses
obres sobre geometria i astronomia.

17. No va ser aquesta la última aportació
d'Arquímedes: durant la 2a Guerra Púnica,
entre romans i cartaginesos, els romans van
atacar Siracusa i Arquímedes va inventar
màquines de defensa com unes grues que
aixecaven les naus romanes i uns miralls que
les incendiaven reflectin-t'hi els rajos del sol.
Quan Siracusa va caure finalment, el general Marcel va ordenar que es
respectés la vida d'Arquímedes. Tanmateix, Arquímedes va se mort per un
soldat romà mentre es trobava distret resolent un problema matemàtic.
Arquímedes és reconegut com el descobridor que un cos submergit en un fluid,
aparta un vòlum de fluid igual a la seva massa (principi d'Arquímedes).

18. 4.3 HERÓ
Heró d'Alexandria (sIdC) és considerat en major inventor de l'Antiguitat i el
precursor de la pneumàtica: va descobrir la propietat del vapor per moure
maquinària. Gràcies això va poder construir aparells autòmates que s'exhibien al
públic en un recinte d'Alexandria com una bola que donava voltes pel vapor que
sortia de sengles tubs adosats a ella i les portes d'un temple que s'obrien
automàticament encenent foc a un peveter..