2. René Magritte Ser surrealista... Vol dir arrencar de la teva ment qualsevol record del que has vist, i estar sempre mirant pel pany de la clau, buscant allò que mai no ha existit.
3. narrativa i misteri Se sap que Magritte era lector de thrillers, sobretot dels de Dashiell Hammet, Georges Simenon o Nick Carter, i que la seva afició al cinema d’intriga i de misteri li feia admirar actors com Lon Chaney o Boris Karloff. Que llegia Allan Poe i L’illa del tresor de Stevenson. Que no s’havia perdut ni Frankenstein, ni Drácula ni Nosferatu, ni per descomptat cap dels cinc episodis de Fantômas, els quals, dirigits per Louis Feuillade, es basaven en els més de trenta fascicles publicats per entregues. Patrick Waldberg va establir un paral·lelisme incontestable entre títols d’obres de Magritte i els titols de Fantômas. Maria Lluïsa Borràs
19. trobades fortuïtes La famosa frase d’Isidore Ducasse, comte de Lautréamont, “bell com la trobada fortuïta d’una màquina de cosir i un paraigua sobre una taula de dissecció” no és en absolut una combinació de paraules accidental. És sabut que les imatges més sorprenents de l’obra de Ducasse han estat molt pensades i calculades. Les combinacions d’imatges de Magritte del període heroic són sovint reduïdes als descobriments fortuïts d’algú que vivia a les proximitats del “misteri”. Jean Ceuleers
44. metamorfosis El 1927, Magritte escriu al seu amic Paul Nougé: “Em sembla que acabo de fer un descobriment sorprenent: fins ara, havia fet servir objectes compostos, però ara he trobat la possibilitat de convertir l’objecte gradualment en una altra cosa, quan un objecte es fon amb un altre de diferent.” El pintor exhulta d’haver pogut trencar els cadenats que segellaven els contorns de les seves imatges. I allò que planteja ara és la qüestió de la metamorfosi. Allò que és transsubstancial més que no pas formal. Pierre Sterckx
93. el quadre dins el quadre A mitjans anys trenta aquest tema té dues versions. Una en que el pintor va més enllà de la qualitat de transparència de les finestres propiament dites, i ens invita a reflexionar sobre allò que uneix i allò que separa la finestra del paisatge que deixa veure. L’altra, en què el paisatge pintat sobre la tela fixada al cavallet es confon exactament amb el paisatge que li ha servit de model. A més, Magritte respon indirectament a la qüestió de si, en treure la tela, hi haurà un forat al paisatge, en pintar sobre els trossos de vidre de la finestra trencada fragments del paisatge, mentre que el veritable paisatge resta inalterat. José Pierre
121. mecanismes del llenguatge Magritte freqüenta regularment Miró a París a finals dels anys vint. El 1928, pinta una tela que duu un titol que sembla de Miró: Les pipes amoureuses de la lune . Com ell, Magritte prefereix els amics poetes. És aleshores, durant dos anys, que Magritte pinta els quadres “portamots”, mots amagats per a l’espectador distret. I diu: “Un mot pot ocupar el lloc d’un objecte en la realitat i qualsevol forma pot substituir la imatge d’un objecte.” Evelyn Deknop-Kornelis