Jordi Pujol i els jueus primeres pagines

Jordi Pujol i els jueus

JPielsjueus_(Atrium)_OK.indd 3 24/01/11 13:46

Anna Figuera Raichs

Jordi Pujol
i els jueus
Construir la Terra Promesa


Primera edició: febrer del 2011

© 2011, Anna Figuera Raichs

Drets exclusius d’aquesta edició:
Raval Edicions SLU, Pòrtic
Peu de la Creu, 4
08001 Barcelona
www.portic.cat

ISBN: 978-84-9809-168-7
Dipòsit Legal: B-5.064-2011
Fotocomposició: Edilínia, SL
Impressió: Grafos

La reproducció total o parcial d’aquesta obra
per qualsevol procediment, comprenent-hi
la reprograﬁa i el tractament informàtic,
o la distribució d’exemplars mitjançant lloguer
i préstec resten rigorosament prohibides
sense l’autorització escrita de l’editor i estaran
sotmeses a les sancions establertes per la llei.


A tu, que ho sents i ho saps, en les múltiples
esferes que ens porta la vida.


Índex

Pròleg 11

1 L’any que ve, a Jerusalem! 17
2 Els amics Tennenbaum i l’Escola Alemanya 33
3 Construir Israel, construir Catalunya 67
4 Els viatges oficials a Israel 97
5 La intransigència jueva 137
6 Moisès i Pujol, líders nacionals,
projectes inacabats 157

Epíleg 175
Agraïments 179
Índex de noms 181

9


Pròleg

Llegint aquest llibre he quedat una mica sorprès. Val a
dir que m’hi reconec. I em reconec en la meva relació
amb els jueus.
Però d’una manera una mica unilateral. I és lògic.
Perquè l’Anna Figuera no parla d’en Jordi Pujol global-
ment, amb tots els seus components, facetes i matisos,
sinó d’un aspecte concret de la seva personalitat i del
seu pensament. Un aspecte important, i de fort signifi-
cat intel·lectual i ètic, però parcial. I ja que tinc l’opor-
tunitat de fer aquest pròleg val la pena que contextua-
litzi el personatge.
Per exemple, en el procés de formació del meu ide-
ari nacionalista, el sionisme i Israel han jugat un paper
important. Però no l’únic. Jo he estat un estudiós dels
moviments nacionals, començant per la lectura de
l’obra dels anys vint d’en Rovira i Virgili Història dels
moviments nacionalistes fins al seguiment dels proces-
sos d’independència dels països europeus dels anys no-
ranta. De nacionalismes que de vegades han desem-
bocat en la independència o no, com per exemple el
Québec. Justament un dels països que he seguit de sem-
pre –des de fa més de cinquanta anys– amb molt d’in-
terès i amb gran simpatia. I d’aquests processos me

11


n’han interessat no només els fets polítics, culturals, di-
plomàtics o fins i tot d’acció violenta que poden haver
conduït a la independència (o de vegades al fracàs), sinó
també, i molt especialment, tot allò que ha donat con-
sistència i força a la seva realitat de país i a la seva cons-
ciència i voluntat col·lectives.
L’Anna Figuera ho explica molt bé: la meva idea de
nació no és resultat d’una sola idea, ni d’un sol concep-
te, ni d’un sol sentiment, sinó el resultat de fondre’n
uns quants, d’una síntesi intel·lectual i de sensibilitats
diverses.
Una síntesi en què –com fa notar l’Anna Figuera– hi
ha Herder i Renan, dues figures del pensament sobre la
idea de nació que generalment es consideren antagòni-
ques. I en què hi ha molta referència a les arrels, però
també a l’universalisme (allò que tan sovint repeteixo
d’«el nostre món és el Món»).
I és cert que en aquesta síntesi el meu contacte amb
el judaisme, el sionisme i tota la història de l’Estat d’Is-
rael hi va tenir influència.
Una influència forçosament limitada. Perquè real-
ment, Israel, i el moviment sionista i el judaisme són un
cas a part. Ho són per la seva història, per la seva cons-
ciència de ser el poble escollit, almenys un poble únic.
Que no s’ha de barrejar amb ningú, i que no es vol
barrejar amb ningú. Per tant, molt lluny de la meva
doctrina sobre immigració i integració, per exemple.
El nacionalisme jueu és radicalment ètnic. Tot i que els
jueus tenen una formidable capacitat de fer coses i tenir
idees de projecció universal. Però sempre des d’una
identitat jueva estricta.

12


Per tant, què podia atraure la meva atenció del sio-
nisme i d’Israel? La seva formidable voluntat de ser, la
seva confiança («l’any que ve, a Jerusalem»), la seva ar-
rel espiritual, una forta exigència moral, un cert halo
místic, que contribuïa poderosament a vertebrar-lo i a
donar-li sentit.
Afegim a això el fort sentit comunitari, és a dir, de
justícia social que caracteritzava la construcció de l’Es-
tat d’Israel. I també l’espectacle, per mi entusiasmant,
d’aquesta acció sistemàtica de construir un país. Tam-
bé, després, un Estat. Però abans un país. El meu «fer
país», i també el meu «construir Catalunya» no tenien
la seva arrel primera en el coneixement de l’acció sio-
nista. Venien ja d’abans, de la lectura i estudi de la doc-
trina i l’acció d’Enric Prat de la Riba. O també de «l’ei-
na i la feina» d’en Vicens Vives. I més tard d’en Pierre
Vilar i els seus treballs sobre la Catalunya del segle xviii.
Però l’exemple d’Israel, és a dir, la construcció d’un
país basat en valors molt antics i amb arrels molt fon-
des, però ara fruit d’un esforç sistemàtic de recupera-
ció d’una llengua, de creació d’institucions, d’implan-
tació d’una estructura social justa, de convertir deserts
en regadius o en boscos, etc., és lògic que m’impactes-
sin positivament. Que m’entusiasmessin. I també –no
cal dir-ho– la seva afirmació que abans que res el que
cal és voluntat de ser. La voluntat de ser un poble.

L’Anna Figuera fa referència unes quantes vegades a la
figura de Moisès. I diu que jo en sóc un admirador.
Això és veritat i és sabut, prou sabut, perquè de vegades

13


s’hagi ironitzat sobre mi i una suposada vocació messi-
ànica meva.
No és el cas. Però el que sí que crec és que sense una
força espiritual positiva cap ideal no pot ser assolit. I el
missatge de Moisès ens ajuda a alimentar aquesta força
en un doble sentit. Els jueus són els primers, durant la
transició del desert i sota el lideratge de Moisès, que
rebutgen la idea d’un Déu o de déus que són fets o per-
sones o animals o objectes sensibles. En el tabernacle
jueu no hi ha res. Ni ningú. Perquè hi ha Déu, que és
infinit. I únic. Si hi hagués quelcom o algú, Déu seria
limitat. I n’hi podria haver molts. Això és la base del
monoteisme. I s’entén que jo això per la meva condició
de creient, ho valori especialment.
Moisès fa encara una altra gran aportació. Moisès, o
el conjunt dels jueus errants pel desert. Eren una colla,
però tenien un cap. Ara en diríem un líder. En tot cas,
Moisès i els jueus del desert creen una mentalitat de po-
ble. No de massa, no de multitud, sinó de poble. Amb
les seves normes i el seu codi, els Manaments. Amb un
objectiu col·lectiu.
Moisès i els jueus ja no són uns fugitius d’Egipte,
són un poble. El poble de Déu i la nació jueva.

Finalment hi ha un aspecte de la meva relació amb els
jueus i Israel que l’Anna Figuera explica bé. I que vull
subratllar perquè és molt important. Ho és per mi –per
la meva consciència– però ho és pels jueus, i pels pales-
tins i els àrabs, i pel Món. És un tema de justícia.
Els jueus tenen dret a la terra d’Israel. Ho he dit

14


sempre, i m’he compromès dient-ho i defensant-ho.
Però els palestins tenen dret a una terra en la qual han
viscut durant molts i molts segles. I a un tracte just. Són
dos drets que entren en conflicte. En un conflicte agreu-
jat per actituds i accions d’uns i altres, però també per
la incidència de factors externs.
I que amb el temps ha esdevingut cada cop de més
difícil solució.
Dels errors àrabs en general i palestins en particular
ara no en parlaré. Simplement deixo constància que
també n’hi ha. I que no poden demanar coses que sig-
nifiquin el final de l’Estat d’Israel.
Pel que fa als jueus i al israelians, em crec en el deu-
re moral de dir-los que de la mateixa manera que ells
varen reclamar una Llar Nacional –i precisament a la
vella Terra d’Israel, i no a Uganda o a l’Argentina com
algun cop se’ls havia proposat–, els palestins també te-
nen dreta reclamar-la i no a Dubai. Compaginar això és
molt difícil, perquè no hi ha confrontació d’interessos
mercantils o només polítics. El tema té molta més pro-
funditat. Moltíssima.
Malgrat això jo –que he estat i sóc defensor de l’Es-
tat d’Israel i que ho seré– em sento obligat a demanar
als israelians un esforç d’acostament i de comprensió
envers els palestins. M’hi sento obligat i em sento amb
dret a fer-ho.
Per això estic especialment orgullós del discurs que
sobre això vaig fer a Jerusalem, a la Knesset, i sobre el
qual l’Anna Figuera dóna prou informació. Perquè
l’amistat i l’afecte no són incompatibles amb parlar
amb franquesa als amics. Amb franquesa i amb com-

15


prensió. Entenc bé, per exemple, allò que va dir un
polític d’Israel: «Que els europeus sàpiguen que no
acceptarem ser com Txecoslovàquia», en referència al
sacrifici d’aquell país que varen fer les democràcies eu-
ropees per apaivagar Hitler. Però és segur que a Israel
correspon una part de la solució del conflicte.
Jo puc entendre, per exemple, que s’hagi aixecat el
mur que aïlla Israel del territori palestí. Cal viure a Isra-
el per entendre-ho. Però no puc entendre, ni acceptar,
la política sistemàtica d’assentaments jueus en territori
àrab. Perquè rosega la viabilitat d’un Estat palestí, al
qual crec que els palestins tenen dret i que és condició
ineludible de pau.

Ja sé que el tema té més aspectes conflictius. Resultaria
presumptuós per part meva fer més comentaris. Acabo
per tant
• agraint als jueus i agraint al poble d’Israel la seva
contribució al llarg de la Història a tantes coses po-
sitives, començant per la seva influència religiosa,
directament o indirectament d’abast universal;
• agraint als jueus que m’hagin ajudat, junt amb mol-
tes altres influències, a definir el meu pensament
nacional català i la idea de «fer país»;
• agraint l’amistat que alguns jueus m’han ofert.
• desitjant que la pau i la justícia –també la justícia–
acabin imperant entre pobles i religions. Arreu.

Jordi Pujol
Barcelona, gener de 2011

16


L’any que ve, a Jerusalem!

L’shanah haba’ah b’Yerushalayim!
‘L’any que ve, a Jerusalem!’

Pregària del Séder ha Pésah
(la pasqua jueva)


–President Pujol! Perdoni que el molesti. Em dic David
Stoleru. Sóc israelià, jueu, francès, visc a Catalunya des
de fa quatre anys, i és aquí on he conegut la meva pro-
mesa, catalana. Ara estem pensant a casar-nos. El meu
projecte de final de carrera, d’Arquitectura, l’he fet so-
bre el call de Barcelona i sé que el palau de la Generali-
tat n’havia format part. Busquem un lloc simbòlic, es-
pecial, significatiu per a nosaltres, per fer la cerimònia
de casament. Li voldria demanar si podem casar-nos...
al pati dels Tarongers!

Pausa. Silenci. Jordi Pujol dubta una estona...

El palau de la Generalitat se sustenta sobre bases jueves.
La seu del Govern català es troba al bell mig del que va
ser l’extens i important barri jueu de Barcelona durant
l’edat mitjana. La major part d’aquest conjunt de cases
va pertànyer, primer, al poeta Mossè Natan, un jueu de
Tàrrega que va escriure, almenys, dues obres en català.
Posteriorment, van passar a mans del metge també
jueu Bonjuhà Cabrit, diuen que cirurgià del rei Pere III
el Cerimoniós. Altres habitatges eren propietat de Mas-
sot Avengenà, banquer reial i membre benestant de la

19


comunitat jueva barcelonina. Els jueus catalans de
l’edat mitjana van arribar a ser la comunitat de referèn-
cia a l’Europa medieval des del segle xii fins al xiv, la
seva època d’esplendor. Tant és així que l’home dels
tres noms, el rabí, metge i filòsof gironí Nahmànides,
Ramban per als jueus i Bonastruc Ça Porta per als cris-
tians, a qui els jueus acaben de reconstruir la sinagoga
més gran de la ciutat vella de Jerusalem, va ser el més
prestigiós comentarista de la Torà i de la Bíblia en ge-
neral, i l’impulsor de l’escola cabalística, la més arrela-
da a l’Europa central en l’estudi d’aquest conjunt de
teories metafísiques, místiques i fins i tot esotèriques
desenvolupades en el judaisme. Malgrat això, però,
molts jueus van optar per la conversió davant els atacs
sistemàtics de l’Església a les comunitats jueves de fi-
nals del segle xiii. Una d’aquestes famílies va ser la de
Bonjuhà Cabrit. Quan aquest va morir, es van vendre
les cases. Les va comprar en primera instància el fill
d’un tresorer del rei. Poc temps després, se les va que-
dar el comerciant i canvista Pere Brunet, que les va
vendre a tres diputats l’any 1400.
El rector de l’església de Santa Maria del Pi, Alfons
de Tous, que també va ser president de la Generalitat
entre el 1396 i el 1412; Jaume March, cavaller, poeta i
oncle d’Ausiàs March, i el polític Ramon Desplà, que es
convertiria en conseller en cap el 1417, van comprar per
38.500 sous aproximadament les finques que havien es-
tat del cirurgià Cabrit, per ordre expressa del rei, amb la
missió de construir-hi el que havia de convertir-se en
la Diputació del General. I és que uns cinquanta anys
abans, el 19 de desembre de 1359, el rei Pere Terç, com li

20


agradava signar, va convocar les Corts a Cervera per de-
batre entorn del conflicte que els enfrontava a la Caste-
lla de l’altre Pere, Pere I. Necessitava diners per a la
guerra i, per això, va decidir crear una institució amb
atribucions executives en matèria fiscal. És a dir, un or-
ganisme recaptador d’impostos, les «generalitats», que
havien de pagar tots els ciutadans. La nova casa de la
Diputació del General tenia un portal major, que s’obria
al carrer de la Font, a través d’un pati que havia estat
propietat del jurista Pere Tarré. L’habitatge s’estenia
fins a l’actual carrer del Bisbe i tenia una sinagoga me-
nor, que el 1393 el rei Joan I va vendre a la família del
tresorer reial Julià Garrius.
Amb el pogrom del 1391 els calls de Barcelona, Giro-
na i Lleida van ser assaltats i saquejats, i centenars de
jueus moriren en els atacs. Els qui van aconseguir ama-
gar-se van poder salvar la vida a canvi del seu baptisme
forçós i en massa, que va anar acompanyat de la venda
apressada de cases i béns i de la confiscació d’edificis
públics a favor del patrimoni reial. Els carrers del call es
van cristianitzar. El carrer principal de Barcelona, on hi
havia la sinagoga, va ser rebatejat amb el nom de Sant
Domènec, aprofitant el santoral del dia en què va tenir
lloc el primer pogrom, el 5 d’agost. La imatge del sant es
va col·locar sobre la porta d’accés de la sinagoga derru-
ïda. I el carrer de la Font, que es deia així perquè hi ha-
via la font pública dels jueus, els quals tenien prohibit
prendre aigua del sortidor que s’havia reservat exclusi-
vament per als cristians a la plaça de Sant Jaume a par-
tir del 1356, va ser rebatejat amb el nom de Sant Hono-
rat. Quan a principis del segle xx es van dur a terme

21


excavacions per a la rehabilitació del palau de la Gene-
ralitat, van aparèixer les seves restes a sota el pati dels
Tarongers.

En David Stoleru i la Romina Ostrowicz es van conèi-
xer a Catalunya. Ell, jueu de nacionalitat francesa, va
arribar a Barcelona el 1996 i de seguida es va enamorar
d’aquesta catalana jueva d’origen argentí. Es van com-
prometre al cap d’un any a Wadi Siah, la vall dels Ta-
rongers, a prop de la ciutat israeliana de Haifa. Per això,
en David, que havia estudiat a fons el call jueu de Bar-
celona per al seu projecte de final de la carrera d’Arqui-
tectura, tenia clar que el lloc més especial per casar-se
amb la Romina havia de ser el pati dels Tarongers, al
palau de la Generalitat. El nom els remetia a Israel, i el
lloc, als seus avantpassats. Després de mesos d’intents
fallits per contactar amb algun responsable de Presi-
dència, un vespre d’hivern del 2001, David Stoleru va
veure com Jordi Pujol i la seva esposa, Marta Ferrusola,
baixaven caminant, apressadament, pel carrer de l’Ar-
genteria, al barri del Born de Barcelona.
«Aquesta és la nostra, Romina!». Stoleru estava
emocionat. «O ara o mai», va pensar, decidit. «Vols dir?
És el president!», dubtava la jueva catalana, més cons-
cient de qui era Pujol. Sense dubtar-ho ni un instant,
Stoleru va seguir el matrimoni Pujol, que va continuar
a pas lleuger fins a arribar a l’església de Santa Maria
del Mar, on estava a punt de començar un concert de
músiques per a la pau. «Romina, ensenya’m com es diu
correctament en català això que ara et diré»...
En David Stoleru va esperar que s’acabés el concert.

22


Pujol s’apropava a la gent, agraïa als músics la màgia
generada dins Santa Maria del Mar i, quan estava a
punt de sortir, un jove decidit se li va apropar i li va
abocar dues frases que s’havia après de memòria en un
català correctíssim.
–President Pujol! Perdoni que el molesti. Em dic
David Stoleru. Sóc israelià, jueu, francès, visc a Catalu-
nya des de fa quatre anys, i és aquí on he conegut la
meva promesa, catalana. Ara estem pensant a casar-
nos. El meu projecte de final de carrera, d’Arquitectu-
ra, l’he fet sobre el call de Barcelona i sé que el palau de
la Generalitat n’havia format part. Busquem un lloc
simbòlic, especial, significatiu per a nosaltres, per fer la
cerimònia. Li voldria demanar si... podem casar-nos...
al pati dels Tarongers!
–Interessant. Això és interessant. Tingui aquesta tar-
geta. Demà truqui a aquesta persona i parli-ho amb
ella.
L’endemà, David Stoleru no només va trucar a Car-
les Duarte, secretari general de Presidència, per expli-
car-li les seves intencions, sinó que es va trobar amb la
sorpresa que ja n’estava tan al corrent que l’únic dubte
que tenia era la data del casament. El president havia
ordenat que es donessin totes les facilitats perquè la pa-
rella jueva es pogués casar allà d’on feia més de sis-cents
anys havien hagut de marxar els seus avantpassats. La
cerimònia es va celebrar el 16 de juny de 2002 a les sis de
la tarda. La núvia va arribar en una bicicleta guarnida
amb gira-sols fins a la plaça de Sant Jaume i amb un
vestit blanc de paper. A dalt, al pati dels Tarongers,
s’havia instal·lat una hupà, la tradicional carpa jueva

23


formada per una peça de roba sostinguda amb quatre
pals, símbol de la nova llar. Jueus amb la quipà, un rabí
mestre de cerimònia, un piscolabis caixer que havien
escalfat a la mateixa cuina del Palau i uns músics que
amenitzaven el casament amb melodies klezmer. Presi-
dència de la Generalitat volia que se sentissin com a
casa seva, fins al punt que el carilló va interpretar peces
jueves i es van obrir les portes de la capella de Sant Jor-
di per si la volien visitar.
Jordi Pujol no va poder assistir al casament. Dos
dies abans, s’havia estavellat un helicòpter a la localitat
lleidatana de Torallola. Els vuit ocupants van quedar
calcinats, entre els quals hi havia la delegada de la Con-
selleria d’Indústria a Lleida, Divina Esteve; el cap d’E-
nergia de la Generalitat a Lleida, Santiago Sánchez-Vi-
llacañas, i el tècnic de la Conselleria Francesc Franch.
En aquelles dates els enterraven. Una setmana després
de la cerimònia, l’oposició al Govern de CiU qüestiona-
va i criticava la decisió de Jordi Pujol de cedir el palau.
«La part més antiga del palau havia format part del bar-
ri jueu de Barcelona i la comunitat jueva va patir un
tràgic pogrom el 1391. Calia que, per motius simbòlics,
acceptés la petició d’aquesta parella. A més, jo sóc amic
dels jueus i els entenc», va respondre Pujol als crítics.

Han passat gairebé deu anys d’aquest episodi i Jordi
Pujol, recolzant l’esquena al respatller de la cadira del
seu despatx al passeig de Gràcia, recorda cada detall
com si hagués passat abans-d’ahir. No se’n penedeix.
Al contrari. Està orgullós d’haver saldat, d’alguna ma-

24


Jordi Pujol i els jueus primeres pagines

Recomendados

Recomendados

Más contenido relacionado

Similar a Jordi Pujol i els jueus primeres pagines

Similar a Jordi Pujol i els jueus primeres pagines (17)

Más de GZ-Israel

Más de GZ-Israel (20)

Último

Último (7)

Jordi Pujol i els jueus primeres pagines