Albert Bayot i Fuertes

1. Carta oberta de l'exdirector d'un Institut públic al Conseller d'Educació.
Hble. Sr. Ernest Maragall i Mira
Conseller d'Educació de la Generalitat de Catalunya.
Honorable senyor,
M'adreço a vos, en una carta oberta, per tal de compartir amb l'opinió pública tota una sèrie
de reflexions que fa temps que porto a dins i que ara, quinze dies després d'haver deixat de ser
director d'un institut públic, em ve de gust exposar.
He format part, deu anys seguits, de l'equip directiu de l'INSTITUT Josep Brugulat de Banyoles,
dels quals els darrers vuit n'he estat el director. Acabo, per tant, el meu segon mandat de
quatre anys havent acumulat una experiència d'alt valor, tant pel que fa a l'exercici
professional del càrrec com pel que fa al bagatge personal que me n'emporto. He notat
sempre un suport i una comprensió magnífics per part dels companys i companyes del
claustre, per part de l'alumnat i també per part de les seves famílies. Podria dir, fins i tot, que
ha estat una bona experiència professional si no fos per la frustració, la desil·lusió i el desànim
que m'ha comportat el tracte fred i distant que he rebut per part del Departament d'Educació
i, d'una manera especial, aquests darrers tres anys.
He de puntualitzar -per ser just- que també he trobat calidesa , comprensió i esperit de servei
en algunes de les persones dels Serveis Territorials de Girona i dels Serveis Centrals amb qui he
hagut de tenir relació professional. Poques, però n'hi ha i ho he de dir. Alguns administratius i
administratives, tècnics i inspectores o inspectors han estat l'excepció . Però constato que,
amb el funcionament actual del Departament que dirigiu, l'educació del nostre país NO pot
anar bé de cap de les maneres.
Heu de saber i de comprendre que els instituts i les escoles són molt més que simples unitats
administratives amb uns resultats d'explotació. Són nuclis de vida. Són cèl·lules socials que
esdevenen escenari de moltes vivències i, en funció de com es gestionin, podran oferir la seva
cara més positiva o, contràriament, la més negativa. Fins i tot, fent servir paràmetres correctes
de gestió, es pot dur un centre educatiu a una situació catastròfica perquè el teixit que es fa
entre els nois i noies, les seves famílies i el professorat i el personal no docent és un teixit
extremadament fràgil i delicat que cal cuidar amb molta humanitat.
Els meus vuit anys com a director m'han ensenyat moltes coses i potser la més valuosa,
justament, ha estat aquesta: la importància del factor humà. Moltes vegades, convençut de
tenir raó en una decisió, m'he esperat a aplicar-la fins que he aconseguit fer-la comprendre,
modelar-la per adaptar-la més a tothom, contrastar-la i assajar-la, assumint, per tant, el risc de
fer canvis mot a poc a poc i, evidentment, d'equivocar-me. Però he tingut la sensació de
guanyar en solidesa i en fonament i el centre, probablement, ha crescut. Un no pot conduir
una locomotora sense estar pendent de si el darrer de tots els vagons segueix després de
l'últim revolt...
I precisament, us explico aquesta visió perquè –salvant les distàncies òbvies entre la direcció
d'un institut i la direcció d'una Conselleria d'Educació- aquest és l'element crucial que penso
que ha fallat des de fa molt de temps i que – em sap greu dir-ho- s'ha agreujat molt aquests
darrers tres anys, de manera que actualment veig la situació de l'educació del nostre país amb
pessimisme i amb cert grau de frustració. El Departament s'ha dedicat a dilapidar els petits
esforços humans que a cada escola i a cada institut s'havien anat teixint . Potser sense saber-

2. ho, però ha estat així, us ho asseguro. La presa de decisions de canvi ha estat constant, la
normativa ha anat in crescendo i el bombardeig de decisions, propostes i innovacions no ha
permès ni la consolidació de fórmules organitzatives ni tan sols una visió clara de cap on anem.
Per posar-vos un exemple, ens hem estat formant en la metodologia de la PRÀCTICA
REFLEXIVA un parell d'anys, s'ha anat interioritzant una bona línia de formació i, de cop, no
se'n parla més i se centra tot en el famós 1 x 1 que neix coix, a destemps, amb una forta dosi
d'impacte mediàtic però cap mena de reflexió de base sobre com se'n farà un bon ús i sobre si
és o no prioritari abans de tenir, per exemple, totes les aules equipades amb un ordinador i un
canó. O, per exemple, es llença un currículum basat en un nou model didàctic, el de les
competències (que representa un canvi transcendental de l'enfocament de l'acte
d'ensenyament-aprenentatge) sense cap mena d'indicació, de formació prèvia ni de
sensibilització sobre com s'ha de treballar. L'implementem com podem i després ja anirem
posant pedaços de formació...I ara és un "campi qui pugui" sense cap mena de coherència més
enllà – això sí – d'omplir-nos la boca sobre la bondat de les competències bàsiques i omplint
els diaris sobre tot tipus de proves per mesurar competències, fins i tot abans que els mateixos
centres en tinguem la informació.
Resultat: un desori. Permeteu-me que ho digui així, sense embuts, UN DESORI, en majúscules,
que ha dut els centres a una situació de desconfiança total i absoluta cap el Departament que
dirigiu. El professorat està esgotat de fer-vos cas, d'haver de donar la cara davant de les
famílies sobre les informacions que llanceu als mitjans de comunicació un parell de cops al
mes, d'haver de llegir i interpretar normatives canviants i ordres redactades des de despatxos
cada cop més allunyats de la realitat dels centres, de canvis i canvis i canvis que no són
fonamentals i que, en tot cas, no resolen res sinó que, justament, compliquen aquell fràgil
equilibri humà de què us parlava al començament.
En aquests moments ( i això ja ve de lluny) el Departament d'Educació no té cap credibilitat als
centres. Cap ni una. Pels directors i les directores aquest fet és un problema perquè massa
sovint les iniciatives que provenen de la Conselleria causen temor, incertesa i desconfiança
mentre nosaltres ens desvivim per fer-les assumibles, creïbles i bones i topem, dia rere dia,
amb el desencant i amb l'evidència: no funcionen. A tall d'exemple parlem de l'1 X 1, parlem
dels recursos associats als Plans Estratègics, parlem de la no-continuïtat – i per tant la no-
estabilització de tots els programes d'innovació que van llançar-se els anys 2005, 2006, 2007,
etc. Parlem, també, de les polítiques de planificació basades, només, en criteris econòmics i
economicistes que no van més enllà i no es plantegen ni la història ni la situació de cada centre
sinó només el nombre d'alumnes previstos...o, si voleu, parlem també de la improvisació i la
desorganització en la implantació dels nous currículums com per exemple - i d'una manera
flagrant- el de batxillerat LOE. I si en voleu més exemples, parlem del "navegar sense rumb"
que veiem en els Plans Educatius d'Entorn, que ens havien abocat a una mà de reunions de
més que feia por, però que semblava que obrien una porta nova i potent. O parlem, també, de
la manca de decisió important i decisiva sobre les UEC o, simplement, dels costos i dels
beneficis reals que ens ha aportat la sisena hora de Primària o dels que ens comportarà el nou
calendari escolar que heu dissenyat sense fer una valoració prèvia de què s'hi guanya i de què
s'hi perd, en termes pedagògics. I així anem...
I el mateix es podria dir sobre els canvis que hi hagut en la gestió interna dels centres i de la
relació que aquests han de tenir amb el Departament. D'això, l'opinió pública no en sent a
parlar... però afecta. I de quina manera... Des d'un programa informàtic de gestió acadèmica,
el SAGA, que ha estat un fracàs absolut des del seu naixement i que ha portat més problemes
que no pas solucions, fins a una obsessió malaltissa de recollir dades i més dades en desenes
d'aplicatius informàtics d'allò més enfarfegós que, lluny de simplificar la feina administrativa
que ja teníem els directius, l'ha multiplicada sense que nosaltres en puguem veure cap mena
de profit per a la gestió. O bé, els canvis en el funcionament de les substitucions o de les

3. resolucions de destinacions provisionals que, en nom d'una millora, ha esdevingut menys àgil,
menys efectiu, menys personalitzat (perquè hi ha circumstàncies personals i contextuals que
ha de poder valorar una persona amb capacitat de decisió i no pas un ordinador !) i, a sobre,
molt menys transparents. O una consigna gairebé robòtica del personal dels Serveis
Territorials a dir-te, davant de qualsevol problema o gestió, aquell típic i molest "Barcelona no
ho vol" o bé "la màquina no em deixa canviar-ho". Un cop més, una mostra d'allunyament o de
desconeixement de la realitat de les escoles i dels instituts.
I, és clar, ara que vénen temps magres i que els recursos disminueixen, els treballadors de
l'educació no podem entendre l'esforç que ens demaneu i els passos enrere que fem ( grups
d'alumnat per sobre de la ràtio normal, supressió de desdoblaments, supressió d'aules
d'acollida, retallada d'hores de coordinació, disminució de personal de suport als centres, ...) i
no podem estar d'acord amb les retallades que potser, si s'hagués treballat d'una altra manera,
haurien estat comprensibles o potser no s'haurien hagut de produir en tan gran mesura.
En fi, podria seguir i tindria matèria per estona perquè he anat acumulant massa desencisos i
massa frustracions. Per això, enguany, no he volgut continuar fent de director de l'institut
malgrat que se m'hagi demanat des d'instàncies diferents. Me n'he cansat, senzillament.
Tot i el to reivindicatiu i queixós d'aquesta carta oberta, no voldria acabar sense donar la meva
opinió en forma, també, d'alguna proposta constructiva perquè, evidentment, m'estimo
aquesta feina i seguiré treballant per l'educació del país com a professor i com a tutor amb la
voluntat de fer-ho tan bé com pugui. Les propostes són senzilles, mireu: aturem-nos un
moment, deixem de pensar i de crear novetats, analitzem què estem fent i deixem d'empipar
els centres perquè ens puguem concentrar en l'ensenyament . Escolteu-vos més els i les
docents, analitzeu, amb nosaltres, què és el que cal potenciar i què és el que cal canviar. Fem-
ho a poc a poc, donant temps i ajudant. Doneu instruccions clares al personal dels Serveis
Territorials sobre el tracte amb què s'han de dirigir a nosaltres i sobre l'esperit de "servei als
centres" que han de tenir, i al personal dels Serveis Centrals perquè entenguin que és al
territori on s'han de poder prendre el 99% de les decisions . Resteu poder als ordinadors i
doneu-ne a les persones. Organitzeu una bona formació i sensibilització sobre el currículum
vigent... i, sobretot, humanitzem el Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya.
Jo crec que aquest canvi és possible i estic convençut que l'alumnat, les famílies el professorat i
el país en general us l'agrairan.
Atentament,
Albert Bayot i Fuertes
Banyoles, 15 de juliol de 2010
LA RESPOSTA DE LA CONSELLERIA

4. Ahir a la tarda, per correu electrònic, rebia la següent resposta per part de la
Conselleria d'Educació... (Jutgeu vosaltres mateixos...)
----------------------------------
Benvolgut,
Li comuniquem que el conseller ha llegit el seu escrit en el que li fa diverses reflexions
sobre l’educació, i li agreix el temps que hi ha dedicat en fer-li arribar, tot i que no
comparteix la seva opinió.
De totes les seves paraules i resumint en agradaria aclarir-li, respecte al projecte
EDUCAT 1x1, que tan poc li ha agradat, que, d’ençà que vam engegar aquest Projecte,
més de la meitat dels centres d’ensenyament secundari de Catalunya s’hi han afegit
voluntàriament, la qual cosa indica que es tracta d’un Projecte ben valorat entre els i les
docents i la comunitat educativa i -per tot allò que constatem- especialment apreciat pel
mateix alumnat. El Projecte eduCAT1x1 és l’inici d’una nova concepció de l’educació
del segle XXI que combina: a) tecnologies digitals per a alumnat i docents; b)
connectivitat a les aules; c) continguts educatius digitals, i d) formació del professorat.
Pel que fa a les seves paraules respecte a la desconeixença de la realitat dels centres, i la
desconfiança dels mestres i professors vers el Departament i a aquest conseller, us
voldríem dir que només pel fet de repetir-les sense cap evidència fefaent, feu que
esdevinguin encara menys certes i més buides de raons, sobretot si qui les llança és un
servidor públic docent. Només aclarir-li que durant tot el temps que porta aquest
conseller en el seu càrrec ha visitat més d’un centenar de centres cada any, i en cada una
d’aquestes visites ha mantingut reunions amb els mestres/ professors i representants de
pares i mares d’aquests centres, els quals l’han informat detalladament de la situació que
tenien i per tant, al contrari del que vostè diu si que està al cas de la realitat als centres,
tant ell com tot el seu l’equip que treballa al servei de l’educació d’aquest país.
Atentament,
Generalitat de Catalunya
Departament d'Educació
Secretaria del Conseller
LA MEVA RESPOSTA

5. I aquest matí, puntualment, els he contestat...
------------------
A l’atenció de l’Honorable Conseller d’Educació i el seu equip de Secretaria.
Benvolguts senyors,
Vaig rebre, ahir, la vostra resposta a la carta oberta que vaig trametre al Conseller
divendres passat i, com que constato que no s’han entès algunes coses, voldria fer-vos
tres consideracions amb ànim d’aclarir i, també, de construir.
Vull dir, per endavant, però, que el contingut i el to de la vostra resposta són un senyal
flagrant del que passa en aquest Departament: hi ha una llunyania absoluta entre el
vostre discurs i la realitat. I em preocupa de debò. Si no, no m’hauria molestat a opinar
i, encara menys, a contestar la vostra resposta. Em sembla que és bo que admeteu que us
cal escoltar veus crítiques per situar-vos. I més quan aquestes veus opinen des de la
primera línia de foc, ho fan amb sentiment i amb sinceritat i des del respecte.
A veure si sóc capaç d’expressar amb encert el que hauria de quedar clar.
CONSIDERACIÓ 1: Educat 1x1 ha tingut molt d’èxit entre els instituts. Evidentment.
Només faltaria ! La premsa s’omple d’ordinadors portàtils i pissarres digitals i les
direccions dels centres, un cop més, pensem que no podem deixar escapar unes
dotacions i un avenç metodològic que, malgrat moltes incerteses, suposa un pas
endavant de modernització dels equipaments i, a més, sabem que els estudiants ho
valoraran positivament, d’entrada. El problema no és aquest sinó el COM s’ha fet i
COM temem que es farà. A hores d’ara, us diré com està el tema als instituts: no se sap
si hi haurà dotació per a tothom que ho ha demanat, no s’han escollit llibres de text en
paper i s’ha explicat a les famílies que potser començarem el curs amb fotocòpies, el
professorat ha de posar el seu propi ordinador per anar a l’aula , els centres hem fet
llargs debats sobre COM s’utilitzarà aquesta nova eina i tot el que comporta ( tant des
d’un punt de vista pedagògic com funcional i organitzatiu) i la formació es farà un cop
tinguem el curs iniciat... M’hauria agradat que haguéssiu pogut assistir, des d’un racó, a
la reunió que es va organitzar a Girona per explicar-nos com es farien les coses. Estic
convençut que no l’hauríeu aprovada de cap de les maneres...
Al meu institut vaig reunir el claustre al mes de març per convèncer-lo que, malgrat les
reticències, les pors i la poca fiabilitat del Departament, calia que ens hi apuntéssim,
senzillament per no perdre l’oportunitat i per no marcar una diferència amb els altres
instituts de la població i del territori. Vaig aconseguir aprovar la proposta de presentar la
sol•licitud per assentiment, fent ús de la meva autoritat moral que, al capdavall, és
l’única que pot funcionar en un centre públic. Aquesta és la realitat... Vaig haver de
defensar jo mateix una proposta MAL FETA que venia del Departament, com he fet
tantes vegades i que, per a nosaltres, per exemple, suposava incorporar un element no
previst a nostra pròpia línia de digitalització de les aules que havíem iniciat el curs
2004-2005 amb la creació del Campus Virtual del centre i la instal•lació progressiva
(amb diners de l’AMPA i la donació d’una família!) d’un ordinador i un projector a
cada aula, fet que em sembla que podem coincidir que seria previ a l’1x1. I em
pregunto... els instituts que no han fet això i que al setembre volen començar amb els

6. llibres digitals, com s’ho faran ?
Si considereu que l’èxit numèric d’instituts apuntats és l’èxit de la proposta, em sap
greu dir-ho però us enganyeu de totes totes. Inicieu el curs vinent i parleu amb els
docents i amb els pares... Tot i que, és clar, els centres pararem els cops –com sempre-
amb fotocòpies i amb el material que tenim. I la formació ? Perdoneu que us digui que
una iniciativa d’aquesta transcendència només pot fer-se bé si la formació s’ha fet
prèviament ( i el mateix dic –i amb més urgència- pel que fa a la implementació dels
currículums actuals, per competències). Les presses, en aquests casos, dificultaran
l’execució i potser malmetran les bondats que tenen i que conec i comparteixo
absolutament...
CONSIDERACIÓ 2: No puc acceptar lliçons sobre què ha de fer o dir i què no ha de fer
o dir un “servidor públic docent”. Afortunadament, tinc molt clar el fonament ètic en
què se sustenta la meva feina i la meva condició de funcionari públic. En tot cas, si
voleu donar-me’n, cal que parleu primer amb els inspectors que em coneixen, amb els
meus alumnes i exalumnes i amb els pares i mares del centre que he dirigit. Després
podreu opinar. Mentrestant la vostra obligació és escoltar una opinió sincera que no
persegueix cap altre interès que la reflexió crítica, però constructiva, de la situació que
vivim. No us enganyeu, si us plau. La situació dels centres i l’opinió generalitzada dels i
de les docents va en la línia del que jo us he comentat. El desencís és alt, creixent i
preocupant. Si us en voleu convèncer, feu una enquesta de satisfacció entre el personal
docent o, si voleu, envieu la meva carta a les direccions de les escoles i els instituts del
país i demaneu-los que es posicionin. Ahir, en llegir la vostra resposta, vaig pensar que
potser ho havia d’haver fet jo...
CONSIDERACIÓ 3: Jo només tinc interès en què les coses canviïn i vagin millor.
M’estimo aquesta feina, l’educació i el país i per això estic amoïnat. No poso en dubte
la dedicació del Conseller ni del seu equip i parlo, sempre, des del respecte. Només
afirmo ( i puc posar els exemples fefaents que facin falta) que s’està caminant a un ritme
i d’una manera que està deixant molta gent a la cuneta, que ha augmentat el desànim
perquè el dia a dia dels centres és molt i molt complex i que el tarannà de la Conselleria,
lluny d’ajudar, entorpeix. Això m’ha preocupat aquests darrers anys i em segueix
preocupant ara. Em sento amb el deute moral de dir-ho clarament i sense embuts com
potser no es pot dir (per educació o per protocol) quan el Conseller visita els centres
educatius. De totes maneres mai no me n’he amagat de dir-ho i d’expressar públicament
aquesta preocupació. Vaig fer-ho recentment al Secretari General de Polítiques
Educatives del Departament, Sr. Francesc Colomé quan se’ns va convocar per parlar
sobre la LEC en el procés de redacció o bé al Director General d’Educació Bàsica i
Batxillerat, Sr. Jaume Graells, quan ens va convocar als directors de centres PAC a fi
d’explicar-nos una proposta referent al personal a final del curs 09-10. Em sembla que
des del respecte, però també des del coneixement, es pot ser clar, transparent i, si convé,
crític.
Evidentment que, en aquest món, tot és opinable i potser les meves afirmacions poden
admetre matisos, però us asseguro que el contingut de fons surt d’una reflexió molt
profunda i sincera feta amb mi mateix i amb desenes de persones amb qui em relaciono,
tant del meu centre com d’altres en què he anat a fer assessoraments o cursos. Feu-ne el
que cregueu oportú. No demano res més. Però em reafirmo en tot el que dic i estic

7. disposat a donar-ne les explicacions i aclariments que calgui i on calgui.
Atentament,
Albert Bayot Fuetes
Banyoles, 21 de juliol de 2010