1. LA BULÍMIA
Gemma Ferré i Oller
3r ESO D
2013-14
Ciències Experimentals
Josep Escoda

2. ÍNDEX
1.
2.
3.
4.
5.
6.
7.
8.
9.
Què és la bulímia?
Quan parlem de bulímia, a què ens referim?
Per què es causada?
Diferències entre anorèxia i bulímia.
A qui acostuma a afectar?
Símptomes i signes de la malaltia.
Es pot curar?
Quin tractament té?
Entrevista.

3. 1. QUÈ ÉS LA BULÍMIA?
• La bulímia, és un trastorn de comportament alimentari
d'origen nerviós en el que la persona no té cap control en el
que menja per tant treu allò que ha menjat.
• És una malaltia psicològica.
• Algunes de les persones que pateixen bulímia també pateixen
anorèxia.

4. 2. QUAN PARLEM DE BULÍMIA, A
QUÈ ENS REFERIM?
• Una persona que pateix bulímia és la que
menja desmesuradament i que després
d’haver-ho fet no se sent bé amb el que ha
fet i es provoca el vòmit, per tal d’aprimarse i no veure’s gras.

5. 3. PER QUÈ ES CAUSADA?
• La bulímia en molts casos ve donada per:
Nervis
Malestar amb el propi cos.
Discussions amb la família.
Inseguretat o desconfiança envers a un
mateix.
– Moltes vegades els joves s’obsessionen també
per alguns anuncis i alguns prototips de
nois/noies que els hi agradaria ser.
–
–
–
–

6. 4.DIFERÈNCIES ENTRE ANORÈXIA I
BULÍMIA
• En l’anorèxia, el malalt es nega a menjar per no
engreixar-se, mentre que a la bulímia es menja
de manera compulsiva i sense control, grans
quantitats d’aliments que després vomitarà.

7. 5. A QUI ACOSTUMA A
AFECTAR?
• De casos de bulímia n'hi ha sobretot entre
noies adolescents, però els darrers anys ha
augmentat el nombre de nois afectats.
• La bulímia afecta a persones insegures, que
no se senten satisfetes amb elles mateixes i
s'obsessionen pel menjar i el pes corporal.

8. 6. SÍMPTOMES I SIGNES DE LA
MALALTIA
• Engreixament o aprimament excessius.
• Desnutrició i atròfia muscular. (més evident en homes
que en dones)
• Alteracions o pèrdua de la menstruació (en dones)
• Actitud negativa i rebuig del menjar.
• Tristesa.
• Irritabilitat.
• Canvis bruscs d’humor.
• Problemes familiars i d’estudis.
• Negació de la malaltia.
• Augment de caries dentals.
• Deshidratació.
• Vòmits.

9. 7. ES POT CURAR?
• Sí que es pot curar, encara que costa molt i
es molt difícil sortir-ne. Moltes de les
persones que en pateixen tornen a recaure
al cap d’un temps d’haver-se curat.

10. 8. QUIN TRACTAMENT TÉ?
• El tractament de la bulímia pot ser una teràpia.
• El tractament pot ser ambulatori o hospitalari quan
la malaltia és molt avançada.
• Segons el grau de la malaltia es farà un tractament
o un altre.
• Després del tractament i d’haver superat la
malaltia, normalment queden seqüeles.

11. 9. ENTREVISTA
Pots explicar-nos com va començar tot i com
es va acabar sabent?
Bé, la meva amiga va explicar el que li passava
l’1 de gener de 2102 als seus pares a mi i a una
altra amiga. La seva versió era que vomitava
del de juny però la veritat és que la cosa ja
venia de més enrere.
Quants mesos portava provocant-se el vòmit?
La seva versió era que feia sis mesos, però feia
més temps. Potser prèviament havia vomitat
algun cop espontàniament i això va anar
derivant capa a una “addicció”, una
“dependència”. Ella mateixa ens va dir que
havia arribat a vomitar 5 cops al dia.
Quines van ser les conseqüències?
El fet de vomitar va portar conseqüències tan
físiques com psicològiques.
Les físiques, evidentment una pèrdua important
de pes que ella dissimulava portant roba
ample. Per altra banda, al vomitar tant sovint,
la “vàlvula” que no permet que el menjar surti
de l’estómac se li va “deteriorar” i ara sovint li
pugen els àcids de l’estómac cap a l’esòfag i
té cremors que li ho fan passar molt malament.
Les psicològiques, jo diria que són les més
importants i les més difícils de tractar. Els TCA
(Trastorns de Conducta Alimentària) no deixen de
ser malalties mentals i com totes tenen una cura
lenta, difícil, i es necessiten moltes sessions de
teràpia. S’ha de fer treure a la persona tot el que
no ha dit durant molt de temps, tot allò que es
guarda per ella mateixa per tal de saber què li ha
provocat el trastorn i poder començar un
tractament més particular.
Quant de temps es va estar fent tractament?
Bé, un cop ella va dir el que li passava, els seus
pares la van portar al metge de capçalera
perquè els orientés de què havien de fer. Llavors
es van posar en contacte amb un centre
especialitzat en TCA de Barcelona. Primer va
començar a anar-hi per fer unes sessions de
teràpia perquè els especialistes decidissin què
s’havia de fer. Al cap d’un mes, aproximadament,
van decidir que havia d’anar cada dia al centre
de dia. Allà esmorzava dinava i berenava i durant
el dia feia tallers (ioga, manualitats...) i teràpia
(col·lectiva i individual). Al centre de dia hi va
començar a anara abans de que s’acabés el curs
(crec que al maig) i en va sortir a l’octubre.
Després ha seguit anant a teràpia dues tardes a la
setmana i ara des de fa unes setmanes ja només
hi va una tarda.

12. Quines recomanacions/obligacions havia de
complir ella?
Al principi les normes que li van imposar eren
bastant rígides. Havia de fer les 5 menjades al
dia a més de dos “tentes” (uns suc, una peça
de fruita, galetes...) i no podia triar lo que
menjava. Sempre havia d’estar amb algú.
L’havien d’acompanyar al lavabo per
controlar-la, no podia portar pantalons amb
botons i cremallera, només amb goma,
perquè ella no notés que s’engreixava. Els
lavabos de casa seva estaven tancats amb
candaus i no podia entrar a la cuina.
Si no m’equivoco, al cap d’un temps del
tractament la deixaven sortir, quines
recomanacions et van fer quan quedava amb
tu?
Sí. Per que ella pogués sortir amb mi, em vaig
haver “d’entrenar” com en diuen al seu
centre. Aquests entrenament no era res més
que un seguit de normes que havia de complir
quan estigués amb ella. Si havia d’anar al
lavabo havia d’acompanyar-la i li havia de
tirar jo la cadena per assegurar que no havia
vomitat. Ella no podia portar diners per evitar
que comprés menjar i s’afartés. Si estava amb
ella durant un àpat, vigilar que mengés però
sense forçar-la excessivament.
Ha recaigut algun cop?
Grans recaigudes un cop fora del
centre de dia no n’ha tingut, tot i
que algun cop li han hagut de tornar
a cridar l’atenció.
Què se sent quan portes tot aquest
pes al damunt?
Al principi, quan t’ho diuen el primer
que penses és que tu tens part de la
culpa perquè no has sigut capaç de
veure que la teva millor amiga no
estava bé i que havia arribat a
aquest extrem. Després, una gran
responsabilitat, perquè no hem
d’oblidar que un bulímic és un malalt
mental i que per tant s’ha d’anar
molt amb compte amb lo que se li
diu i amb com s’actua amb ell. Molts
cops també tens un sentiment
d’impotència per no saber què fer o
simplement per no poder fer res, ja
que és ella la que ha de canviar la
seva mentalitat. Por. Por de no saber
si ho estàs fent bé, de pensar que no
se’n sortirà. Però al final també
acabes veient la oportunitat
d’aprendre d’aquesta situació i li
busques un costat positiu malgrat
tot.

13. Quines van ser les teves maneres d’ajudar-la?
Quan estava amb ella intentava que riguéssim (cosa que no ens costa
gaire), i parlar de coses que no estiguessin relacionades amb el menjar o
l’estètica. No explicar-li coses que ella no pogués fer i que jo potser feia. I
no cal dir que animar-la, motivar-la a seguir lluitant i fent-li veure que
s’havia de treure tot allò del cap i que havia de fer cas de tot el que li
deien els metges.
Fes una recomanació per la gent que no se sent bé amb el seu cos.
Ara això sonarà a típic i tòpic però si ens paréssim tots a reflexionar-hi una
mica, segurament canviaren moltes coses. Sí, l’aparença és la nostra
carta de presentació, però el que realment som i valem no es demostra
amb la talla de pantalons o amb el pes. Si un no se sent bé amb el seu
cos jo crec que és perquè no es coneix del tot a si mateix. Quan un sap
realment el que val no s’obsessiona tant per aquestes coses perquè sap
que els que l’envolten si l’han de valorar per alguna cosa serà
principalment per la seva forma de ser, per les seves aptituds, per la seva
personalitat i finalment per l’aparença física i no pas al revés. Però vivim
en una societat on ens bombardegen amb anuncis que ens fan pensar
que l’aparença ho és tot i que només ens hem de centrar en aquest
aspecte de la nostra vida. Nosaltres hem de ser prou intel·ligents com per
saber dir no. No a imposar aquests valors comercials per davant dels
humans. Així que, comencem a desempallegar-nos tots d’aquests
pensaments ridículs i comencem a veure les persones com el que són:
oportunitats de conèixer pensaments diferents.