Presocràtics

1. FILOSOFIA ANTIGA. GRÈCIA

4. CONTEXT HISTÒRIC
La filosofia apareix al segle VI aC. a la
Grècia clàssica. Per què?
Ja existeix l’escriptura, base material per
deixar constància del pensament.
Hi ha una certa “llibertat” de pensament,
perquè la religió politeista ho permet: no hi ha
una classe sacerdotal poderosa.
Les polis gregues floreixen gràcies al comerç
i els ciutadans s’interessen per qüestions
“teòriques” en tenir solucionades les
qüestions “pràctiques”.

5. CANVI DE “MENTALITAT”
Les qüestions “teòriques”, com l’origen de
totes les coses i el seu sentit, tenien una
explicació mítica en les obres de Homer i
Hesíode: tot s’esdevenia a causa dels déus i
els seus capricis.
Sorgeix una explicació alternativa, no basada
en els mites sinó en la raó, el logos,
l’explicació racional, sorgeix la filosofia.
“Logos” significa “raó” o “paraula”. D’aquí
deriva “lògica”, “filologia”, etc. El logos, a
diferència del mite, implica ordre i
necessitat.

6. ELS PRIMERS FILÒSOFS O
FILÒSOFS PRESOCRÀTICS
El problema filosòfic que els preocupa a tots és l’origen
de totes les coses, de l’univers sencer. Tot prové del
mateix origen? O hi ha varis elements originals? Quin
és el principi de tot?
Origen, principi, causa... en grec es diu “arkhé”. Quin és
l‘arkhé de l’univers, del cosmos (ordre)?
Els milesis (Milet) i els eleates (Elea)són considerats
“monistes” per la resposta. D’altres són considerats
“pluralistes”.

7. PRINCIPALS
PRESOCRÀTICS
MILESIS PITAGÒRIC
S
ELÈATES
(MONISTES)
PLURALISTES
TALES DE MILET
ANAXIMANDRE DE
MILET
ANAXÍMENES DE
MILET
PITÀGORES HERÀCLIT PARMÈNIDES EMPÈDOCLES
ANAXÀGORES
DEMÒCRIT

8. TALES DE MILET
Tales fou savi, era matemàtic, astrònom, aconsellava als
polítics, tenia visió pels negocis...i també se’l considera el
primer filòsof.
És el primer que va predir un eclipsi, el de l’any 585 aC.
En filosofia (quan encara no existia ni el nom i segons el
primer historiador de la filosofia, Aristòtil) va sostenir que tota
la realitat actual, plural quant al nombre d’elements, es
redueix a una única causa al principi. L’arkhé de tot és
l’aigua.
Ho argumentava observant que res pot sobreviure sense
aigua, que allà on hi ha vida hi ha aigua, que la terra ferma
sembla surar sobre aigua.

9. ANAXIMANDRE DE MILET
L’arkhé no pot ser un element determinat,
dels que existeixen a la realitat.
L’arkhé ha de ser indeterminat, indefinit,
en grec “apeiron”.

10. ANAXÍMENES
L’arkhé ha de ser l’aire.
Tot prové de la condensació o la
rarefacció de l’aire.

11. PITÀGORES DE SAMOS
Va fundar el que avui en diríem una “secta” místico-religiosa.
Els seus membres anaven aprenent per fases els secrets
matemàtics de l’univers.
Als més avençats se’ls proporcionava el coneixement d’un
poliedre regular que tothom desconeixia: l’icosaedre (veure
pantalla següent).
L’univers és formulable matemàticament, és més, l’arkhé de les
coses són els nombres.
Pels pitagòrics el número 1 és un punt a l’espai, “existeix”, per
tant, totes les coses estan compostes de nombres. 2 punts
formen una línia, 3 una figura plana i 4 un volum.
També creien en la transmigració de les ànimes.

13. PROBLEMA FILOSÒFIC:
EL CANVI
Un problema derivat de les teories anteriors
és que no poden explicar convincentment
per què les coses canvien. Observam que
les coses canvien constantment, neixen i
moren. Com podem dir que “són” si mai
estan “quietes”?
Només podrem dir que "és" allò que sempre
sigui, que no esdevingui, que no canviï:
SER, CANVI I PERMANÈNCIA

14. HERÀCLIT D’EFES
Per Heràclit totes les coses estan en continu moviment, al dia succeeix la nit, al fred la calor, a
la guerra la pau, a la fam el saciament... PANTA REI. Tot sembla que canvia cíclicament de
forma ordenada: el cosmos està compost de contraris que es necessiten uns als altres.
Aquesta lluita continua entre contraris és una harmonia, hi ha un “logos” intern, una raó. Les
imatges d’aquesta tensió harmoniosa són la lira i l’arc: els dos costats que estiren es
necessiten mútuament.
La concepció del temps d’Heràclit, així com de la cultura grega, diferent a la concepció
cristiana, és que aquest és circular, cíclic, no lineal com després s’introduirà amb el
cristianisme.
El cosmos, la natura és com un foc que sempre crema, més viu a estones, més apagat de
vegades, però sempre encès. Per això, Aristòtil va dir que per Heràclit l’arkhé de l’univers és el
foc.
Aquest logos universal (foc, cosmos, physis, tot apunta al mateix) també és present en els
humans, però els qui no ho entenen i creuen que el continu canvi és irracional estan “adormits”.
Heràclit ha passat a la Història de la filosofia com l’autor de la frase “ningú es pot banyar dues
vegades en el mateix riu”, però sembla que se li atribueix falsament.

15. PARMÈNIDES D’ELEA
La filosofia de Parmènides és rigorosament lògica i només pensant
amb el significat estricte de les paraules es pot copsar.
La filosofia de Parmènides deriva de dos enunciats principals:
“el que és és i el que no és no és”
“pensar i ser són el mateix”.
Això implica que el que ara és una cosa, no pot arribar a ser-ne un
altra, perquè el no ser és impossible.
És nega així la realitat del canvi o del moviment, encara que el camí
de l’opinió el pugui considerar autèntic. El camí de la veritat sap que el
que no és, no és ni serà mai.
Així, el que és, l’ésser, és tota la realitat, res hi queda fora. L’ésser és:
inengendrat, imperible, íntegre, únic, inestremible, realitzat plenament,
continu, indivisible, homogeni, immòbil, complet, esfèric i finit.

16. Zenó d’Elea
• Un deixeble de Parmènides, Zenó, utilitzarà les famoses apories
d’Aquiles i la tortuga, l’arc i la fletxa, etc., per demostrar lògicament que el
moviment no és real.

17. Els pluralistes
Després de Parmènides tots els filòsofs
intentaran resoldre el problema filosòfic de la
realitat del canvi.
Els anomenats “pluralistes” acceptaran les
característiques de l’ésser de Parmènides però
sostindran que n’hi ha múltiples, i que les seves
combinacions donen lloc al canvi i al moviment.

18. EMPÈDOCLES
D’AGRIGENT
Parteix de Parmènides: intenta resoldre el
moviment i el canvi amb un ésser immutable.
Per Empèdocles hi ha 4 elements originaris:
terra, aire, aigua i foc. Són les arrels de tot. Cada
element té les característiques de l’ésser de
Parmènides. Es mesclen donant lloc a les coses,
tot són combinacions dels 4 elements.
Les forces d’unió i separació són Amor i Odi.
En un principi els quatre elements estan
absolutament cohesionats per l’Amor, formant
una esfera; després l’Odi separa i es genera el
món plural. És un cicle etern, només romanen els
quatre elements.

19. ANAXÀGORES
DE CLAZÒMENES
També parteix de Parmènides, l’ésser no ha
de tenir començament ni fi.
Els elements o principis de tot són unes petites
partícules materials «spermata», «llavors» o
«homeomeríes», segons Aristòtil. Són infinites
en nombre i en la divisió.
«Tot és en tot» : les coses estan formades per
totes les llavors però són el que són perquè hi
predominen les de la seva essència.
En un principi totes les partícules estaven
juntes en un remolí mogut pel NOUS
(intel·ligència), després tot es mescla formant
el món.

20. DEMÒCRIT
D’ABDERA
Els elements són Ésser i no-Ésser (buit), aquest és tan real
com el primer.
L’ésser és una infinitat de partícules indivisibles (“àtom”
significa “indivisible”). Aquests àtoms tenen les
característiques de l’ésser de Parmènides, menys
l’esfericitat —tenen qualsevol forma—, i la infinitud.
Difereixen entre si per la figura, la posició i l’ordre.
Aquests àtoms es mouen en el buit, en qualsevol direcció i
sense finalitat. Per mor de l’atzar van xocant i formant
remolins: les coses.
Mecanicisme: no hi ha intel·ligència ordenadora ni forces
externes als àtoms. El món canvia, es mou, mecànicament.
Demòcrit és admirat pels científics moderns: va intuir
racionalment moltes coses que després es varen poder
demostrar, com el buit, els àtoms i el mecanicisme