3. A Aristòtil se ’ l va conèixer durant molts segles com “ el filòsof ” , sobretot a l ’ edat mitjana que, amb Tomàs d ’ Aquino va adquirir preeminència absoluta damunt els altres filòsofs coneguts.
11. Realitza investigacions empíriques sobre la naturalesa, els animals, les plantes... donant rellevància a la informació que entra pels sentits.
12. Rep influències de Plató, però també dels presocràtics i de la ciència natural que practicava.
13. Al Liceu s'hi feien les classes passejant, per això, els anomenaven els peripatètics .
14. Va escriure diàlegs com Plató, però la majoria s'han perdut. Es conserven, però, tots els escrits que preparava per a les seves classes, tradicionalment anomenats tractats.
27. Per Aristòtil l’essència de les coses és en les coses mateixes: hem de fer ciència d’aquestes essències, d’allò que és universal i necessari en cada cosa.
28.
29. La naturalesa és la totalitat dels objectes que són materials i que tenen moviment, tant els terrestres com els de l’espai.
30. També és el principi i causa del moviment o repòs de les coses naturals: la naturalesa de x .
31. Per Aristòtil « Tot el que es mou és mogut per una altra cosa », és a dir, tot té una causa del seu moviment.
32. Segons Aristòtil « La naturalesa no fa res en va », és teleològica, tendeix cap a un fi: tot el que passa té una causa i un objectiu. Cada element de la natura té tendència a arribar a la seva màxima perfecció que li correspon per tal de ser aquest element (éssers naturals).
33. Estableix una diferència entre les coses naturals i les coses artificials. Les primeres són per altres causes.
34.
35.
36.
37.
38. El que és quelcom però pot arribar a ser una altra cosa es troba en POTÈNCIA : pot ser una altra cosa.
39. Passar de potència a acte és canviar, i canviar és moviment. El canvi és el camí que fa allò que està en potència a passar a ser en acte.
59. A la recerca de causes finals és necessari que existeixi un Primer Motor Immòbil que sigui l’originador de tot el moviment, és a dir, que sigui la causa final, la causa incausada de tot (teleologia).
83. Concepció de l’univers com a esferes concèntriques, cada una mou l’anterior, però hi ha un final, el primer motor immòbil, que no és una esfera en si mateix i és la causa del moviment de tot l’univers. Les coses es mouen per atracció cap a aquest motor. És l’eterna font del moviment etern. No és un déu creador.
84. El primer motor és acte pur , no té mescla de potència. És immaterial
85.
86.
87.
88. El cos és la matèria i l’ànima és la forma . El cos és en potència i l’ànima és la forma d’aquest cos . L’ànima actualitza el cos. No es poden trobar per separat.
89. És el principi de vida . L’ànima no és immortal, sinó que pereix amb el cos.
90.
91.
92.
93. La sensació : els sentits ens permeten conèixer les coses individuals. Els sentits són en potència que s’actualitza en presència d’algun cos; ens apropiam d’ell però sense la seva matèria (Sòcrates).
94. La imaginació : crea imatges de les coses individuals que l’enteniment podrà fer servir.
95. L’ enteniment : l ’ enteniment pensa allò universal, les “ formes ” de les substàncies concretes; però cal començar per la percepció d ’ elles, per la sensació; a base d ’ acumular experiències individuals arribarem per inducció a l ’ essència universal comuna (home), a les formes.
96.
97.
98.
99.
100.
101. Per Aristòtil el fi de la vida humana és el bé, i el bé suprem és la felicitat, per tant, el fi suprem de l’home és la felicitat (ètica eudemonista).
102. La felicitat s’obté si es du una vida virtuosa i sobretot si es realitza allò que és propi dels homes, la vida contemplativa, el pensar.
103. La virtut és una disposició de l’ànima de comportar-se d’una determinada manera. Com? Seguint un terme mig , el que és just enmig dels excessos i els defectes.
104.
105. i les virtuts dianoètiques o intel·lectuals (prudència i saviesa).
106.
107.
108.
109.
110.
111.
112. Aristòtil diu que la prudència no pertany ni a la ciència ni a l ’ art.
113. “ L ’ home prudent és, en general, el que sap deliberar bé. ”
114. “ Resta, doncs, que la prudència sigui una facultat que, descobrint allò vertader, obri amb l ’ ajuda de la raó en totes les coses que siguin bones o dolentes per a l ’ home […]
115. “ És necessari reconèixer que la prudència és aquesta qualitat que, guiada per la veritat i la raó, determina la nostra conducta respecte de les coses que puguin ser bones per a l ’ home. En l ’ art pot haver-hi graus de virtut, però no n ’ hi ha a la prudència. ”
119. “ Si la felicitat només consisteix en l’acte que és conforme amb la virtut, és natural que aquest acte sigui conforme amb la virtut més elevada, és a dir, la virtut de la millor part del nostre ésser. I ja sigui aquesta l’enteniment o alguna altre part, que segons les lleis de la naturalesa sembli feta per manar i dirigir i per tenir coneixement de les coses veritablement belles i divines; o ja sigui quelcom diví que hi ha en nosaltres, o com a mínim el que hi hagi de més diví en tot el que existeix en l’interior de l’home, sempre resulta que l’acte d’aquesta part conforme a la seva virtut pròpia ha de ser la felicitat perfecta, i ja hem dit que aquest acte és el del pensament i el de la contemplació.”
120. “ El més propi de l’home és la vida de l’enteniment, donat que l’enteniment és vertaderament tot l’home ; i, per tant, la vida de l’enteniment és també la vida més feliç a la que l’home pot aspirar.” ( Ètica nicomaquea, L. X, VII )
121.
122. L’home, per Aristòtil, és un zoon politikón, un “ animal comunitari/social ” . L ’ home ha de viure en comunitat necessàriament, li és consubstancial. Les raons són perquè l ’ home està dotat de paraula i de moral, i com que la naturalesa no fa res en va, l ’ ésser humà té aquests trets per viure en ciutats/comunitats.
123. L’Estat (la polis) és anterior a l’individu i a la família, i no es pot arribar a la felicitat sinó és en un Estat. Per això, ètica i política van juntes per Aristòtil.
124. Hi ha tres formes de govern: la monarquia, l’aristocràcia i la república. Degeneren en tirania, oligarquia i democràcia.