2. ARQUITECTURA. Definició
Cal considerar l’arquitectura com la creació d'espais interiors que
siguin confortables i adequats a l’ús que se n’ha de fer.
La creació d’aquests espais interiors presenta una veritable
dificultat tècnica: la coberta superior.
Aquest element no només presenta les dificultats constructives
més importants sinó que d'ell en depèn tota l’estructura
arquitectònica i n'arriba a condicionar tot l’estil. De fet, la història
tècnica de l’arquitectura és la història dels sistemes de cobriment,
és a dir, dels elements sostinguts i els elements de suport estan
condicionats pels elements sostinguts.
5. MATERIALS
Han estat de tres tipus: fang ; pedra; altres
FANG: és el material més usat en la història de
l’arquitectura. Adopta formes diferents com:
• el rajol: prisma rectangular cuit al forn. La
tècnica de l’obra de rajol és la paleteria.
• el tovot (o tova): és una massa de fang,
barrejada amb palla i modelada com el rajol,
però assecada al sol. L’utilitzen els pobles amb
un nivell tècnic poc evolucionat, amb pocs
recursos. Forma part de l’arquitectura
tradicional i rural.
8. PEDRA: S’han utilitzat diversos tipus de
pedres. Entre les més usades :
• el granit (compacte i dur) format per
feldspat, quars i mica;
• la calcària, carbonat de calç;
• el marbre, destacat pel luxe que
confereix a la construcció
• A les cobertes en zones de muntanya
s’usa la pissarra.
12. ALTRES MATERIALS: en arquitectura
també es fan servir altres materials, uns
més tradicionals, com la fusta o el ferro, i
altres de més recents, lligats als processos
industrials, com el ciment, el formigó, el
vidre, el titani, l’alumini, l’acer o el
metacrilat.
16. ELEMENTS DE SUPORT. El mur
El MUR: és un suport continu que serveix per
tancar un espai. En el mur hem de considerar els
elements següents:
-aparell: és la forma en què es troben disposats els
materials a l’interior del mur.
-parament: són les superfícies exteriors del mur.
-morter: és la capa de material formada per ciment
o calç, barrejat amb aigua i sorra (farciment).
17.
18. Els murs es poden classificar de moltes maneres diferents:
*pel material poden ser de terra, de rajol o de pedra.
*per la forma poden ser irregulars (ciclopis, maçoneria
-pedres petites unides per fang o ciment- i maçoneria per
filades) i regulars (carreus o pedres tallades regularment.
Poden ser disposades en isòdom -carreus d’una mateixa
mida- i pseudoisòdom -carreus de dues mides diferents- ;
també poden ser disposades en encoixinat o de forma
poligonal). El mur pot introduir també faixes o bandes.
19. El mur
Quan el mur està fet amb materials
pobres
potser recobert per altres materials i
Parlem d’enfoscat (primera capa
de barreja -guix i morter- ennegrida amb
carbó), d’enlluït (segona capa més fina
i blanquinosa) i esgrafiat (decoració
que es forma amb vàries capes de
barreja de diferent color, rascant
les capes superiors per deixar al
descobert alguna de les inferiors).
Hi ha parts del mur que poden enquadrar
espais buits: els elements que sustenten
reben el nom de muntants: la part
sustentada, llinda si és recta i
arc si és corba.
21. ELEMENTS DE SUPORT. L’ARC
Per la seva importància arquitectònica, té característiques pròpies.
Els elements de l’arc són els següents:
- dovelles: són peces, en forma de falca, que formen l’arc.
- clau: és la dovella central de l’arc.
- salmer: són les dovelles dels extrems de l’arc.
-imposta: és la motllura que surt sota el salmer que remata el muntant.
- llum: amplada màxima de l’arc.
Les parts de l’arc són:
- intradós: cara còncava o interior de
l’arc.
- extradós: cara convexa o exterior de
l’arc.
22.
23. L’arc
D’arcs n’hi ha de moltes menes i poden classificar-se en funció de diferents
conceptes. Així trobem:
* per la seva curvatura poden ser:
- d’un sol centre: hi ha l’arc de mig punt (forma semicircular), arc rebaixat (no
arriba al semicercle), de ferradura (prolonga el semicercle) i peraltat
(prolongació de l’arc de mig punt mitjançant un segment recte fins a la línia
d’impostes).
24. L’arc - de varis centres: hi ha l’arc apuntat (de dos centres), arc carpanell
(de tres centres), arc conopial (de quatre centres, còncau i convex) i
el mixtilini (de varis centres, alternant corbes i rectes).
* per la funció que fan poden ser:
- arc former (arc paral·lel a l’eix d’una nau).
- arc toral (arc transversal a la nau i que sustenta la volta).
- arcbotant (arc que transmet les forces d’una coberta a
un contrafort de forma tangencial).
32. ELEMENTS DE SUPORT. Pilars i columnes
Tots són elements de suport però, a
diferència del mur, no tenen continuïtat sinó
que permeten l’obertura d’espais buits per
deixar passar la llum i l’aire. Quan el suport
té secció rectangular, quadrangular,
cruciforme o poligonal parlem de pilar; en el
cas que aquest pilar estigui adossat al mur
parlem de pilastra; si el suport té secció
circular ens referim a la columna,
segurament l’element de suport més conegut
i usat; i finalment si el suport té forma
figurativa parlem de cariàtide (en el cas de
ser figura femenina) i d’atlant (en cas de ser
figura masculina).
33. La columna consta de les següents parts:
- capitell: part superior de la columna: consta d’equí,
àbac i collarí.
- fust: part central de la columna, tronc.
- basa: pòdium sobre el que es recolza la columna.
34. ALTRES ELEMENTS DE SUPORT
•MÈNSULA: element arquitectònic de
suport que sobresurt del pla vertical del
mur i a la qual es transmet la càrrega que
rep de la coberta. Té major vol que no
pas alçada.
•CARTEL.LA: una mena de mènsula que
té més alçada que vol, i serveix per
sostenir un balcó…
•CONTRAFORT: és un tros de mur,
adossat en angle (generalment recte) a
un altre mur, que transmet directament
la força o pressió lateral d’una coberta de
volta fins al terra.
35. ELEMENTS SUSTENTATS o COBERTES
• Llinda: s’anomena llinda a tots els elements sostinguts
horitzontalment i construïts d'una sola peça. Això vol dir
que la flexió d'una llinda ha de ser mínima i que les
forces que faci sobre els elements de suport han de ser
verticals.
La característica d’aquesta arquitectura és que sembla
estàtica. És el cas de l’arquitectura d'Egipte, de Grècia i
de certes obres romanes.
En l’arquitectura clàssica rep el nom d'entaulament tot
el conjunt d'elements que es troben sobre les
columnes. Les parts característiques de l’entaulament,
la llinda (o arquitrau), el fris, la cornisa i el frontó, es
mantenen en tots els estils, tot i que els components
del fris varien molt de l’un a l’altre.
36. Entaulament
L'arquitectura arquitravada s’acaba
amb teulades que tenen dos o més
vessants (aigües). L’element
fonamental d'aquestes cobertes és
l’encavallada, una armadura
triangular que, repetida cada
certa distància, permet cobrir tot el
sostre.
A l’art clàssic l’encavallada va originar
el frontó, que va ser un marc magnífic
per a la gran estatuària grega.
38. Volta de canó
La volta: es pot considerar que sorgeix de la projecció imaginària d'un
arc que segueixi un moviment de translació, generalment recte. La
volta resultant pren el nom de l’arc que es projecta, excepte si es
tracta d'un arc semicircular o de mig punt, en aquest cas la volta
s’anomena de canó o de canó seguit.
La volta de canó se sol construir amb uns arcs de reforç interiors que
reben el nom de faixons o torals que descansen sobre pilars (pilastres,
a l’exterior dels quals hi van els contraforts.
------CONTRAFORT
40. Volta per aresta
Aquesta coberta, que es feia servir molt en l’art romànic de l’edat
mitjana, no era prou segura, és per això que es va recórrer a la volta per
aresta, que s'obté amb la intersecció ortogonal de dues voltes de canó.
D'aquesta manera
es va aconseguir que la
càrrega es localitzés en
quatre punts on s'hi
van col·locar uns pilars
ben forts.
Gràcies a això la resta
de mur podia ser més
lleugera.
42. Volta ojival
Més endavant, però també durant l’edat
mitjana, a les arestes d'aquestes voltes
primitives s'hi va posar uns arcs anomenats
ogives que recullen tots els pesos oblics de
la coberta i els transmeten cap als extrems,
on per la banda de fora, passen a uns arcs
projectats a l’aire anomenats arcbotants,
que, seu torn, els transmeten als
contraforts aquests a terra.
La diferència entre la volta per aresta i la
volta ogival, pròpia de l’art gòtic, va ser
fonamental per al progrés de l’arquitectura.
46. Cimboris i Cúpules
La cúpula planteja bàsicament dos problemes
tècnics: el primer és el del seu assentament
sobre un espai quadrat, i el segon, el dels
pesos oblics.
El primer problema es resol amb les trompes i,
d'una manera més enginyosa, amb les
petxines.
El problema dels pesos oblics es resol amb la
col·locació de quarts d'esfera que ocupen els
quatre arcs que sustenten la cúpula, també
traient-li pes i faixant-la interiorment com va
fer BRUNELLESCHI a la catedral de Florència.
52. Cúpula
La cúpula: és la coberta que resulta
de la projecció imaginària d'un arc
que segueixi un moviment de
rotació sobre ell mateix.
Normalment també pren el nom de
l’arc que l’engendra, tret que es
tracti de l’arc de mig punt, en
aquest cas la cúpula s’anomena
esfèrica o bé de mitja taronja.
Normalment la cúpula descansa
sobre un tambor o cos cilíndric amb
finestrals i a la clau s'obre un
llanternó que contribueix a la
il·luminació de l’interior.
53.
54.
55.
56.
57. TIPUS DE REPRESENTACIONS
La visió global d’un edifici s’acostuma a representar en dibuixos,
anomenats plànols. Així podem distingir aquests plànols segons el que
vulguin representar:
•PLANTA: és la representació d’un edifici vist des de dalt.
•SECCIÓ: és la representació d’un edifici, segons un tall imaginari,
perpendicular al terra. El tall pot ser:
· longitudinal: pla que talla la construcció pel llarg.
· transversal: pla que talla la construcció per l’ample.
•ALÇAT: és la representació de les façanes de l’edifici sense cap
deformació (visió frontal
•PLA ISONOMÈTRIC: és una representació imaginària que combina la
planta, les seccions longitudinal i transversal i part de la seva façana en
perspectiva, seria com si el dibuixant veiés l’edifici penjat a l’aire des de
baix.
