LITERATURA CATALANA. Moviments literaris SEGLES xix I xx

S
E
G
L
E
X
I
X
R
E
N
AI
X
E
N
Ç
A
DATES MOVIMENTS ESTÈTICS I
LITERARIS
AUTORS I OBRES MÉS IMPORTANTS
1833-1877
-Romanticisme
-Realisme (Costumisme)
-Naturalisme
-POESIA: Jacint Verdaguer, Marià Aguiló, J. Pons i
Gallarza, Rubió i Ors.
-NARRATIVA: Emili Vilanova, Narcís Oller, Gabriel Maura
-TEATRE: Josep Robrenyo, Frederic Soler, Àngel
Guimerà.
M
O
D
E
R
N
IS
M
E
1892-1911
-Drames rurals (Narrativa)
-Decadentisme i Simbolisme
-Esteticisme (Art per l’Art)
-Regeneracionisme
-TEATRE: Santiago Rusiñol, Adrià Gual, J. Puig i Ferrater.
-POESIA: Joan Maragall.
M. Costa i Llobera, Joan Alcover
-NARRATIVA: Víctor Català, Raimon Casellas, J. Pous i
Pagès.
S
E
G
L
E
X
N
O
U
C
E
N
TI
S
M
E
1906-1923
-Promou un Art clàssic,
equilibrat, formalista,
cosmopolita i urbà
-NARRATIVA: Eugeni D’Ors.
-POESIA: Josep Carner, Guerau de Liost
A
V
A
N
T
G
U
A
R
D
1909-1940
-Dadaisme
-Cubisme
-Futurisme
-Surrealisme
-POESIA: J.V. Foix, J. Salvat-Papasseit
Palau i Fabre, Joan Brossa.
-NARRATIVA: Francesc Trabal.
-ALTRES TENDÈNCIES: Carles Riba, Salvador Espriu, B.
Rosselló-Pòrcel, Joan Oliver, Gabriel Ferrater, V.A.
Estellés, Miquel Martí i Pol.

Literatura catalana dels segles XIX i XX
1. La Renaixença.
1.1 El romanticisme.. B. C. Aribau. J. Verdaguer. À. Guimerà..
1.4. El realisme i el naturalisme. Narcís Oller.
2. El modernisme.
2.1.1. La poesia. Joan Maragall.
2.1.2. La narrativa. Víctor Català.
2.1.3. El teatre. Santiago Rusiñol.
3. El noucentisme. J. Carner.
4. L’escola mallorquina. Joan Alcover. Costa i Llobera.
5. L’avantguarda. Joan Salvat-Papasseit.
6. La literatura dels anys vint i trenta. Carles Riba. J. M. de Sagarra. Bartomeu Rosselló-
Pòrcel.
7. La literatura de postguerra.
Narrativa: Josep Pla, Llorenç Villalonga, Mercè Rodoreda.
Poesia: Salvador Espriu. Joan Brossa. M. Martí i Pol

TEMES EXPOSICIÓ
1.-Jacint Verdaguer (Renaixença)
-Comentari del poema Balada de Mallorca de Jacint Verdaguer
2.- El Costumisme, el Realisme i el Naturalisme. Narcís Oller
3.- El modernisme. La poesia. Joan Maragall.
-Comentari del poema “Cant espiritual”
4.-La narrativa i el teatre modernistes. Víctor Català. Santiago Rusiñol. -
Comentari del fragment de Solitud (Fotocòpia 111-112).
-Breu resum de l’argument, situar el fragment, estil, narrador, etc.
5.- L’escola mallorquina. Joan Alcover. Costa i Llobera.
-.Comentari del poema “La Balanguera”
6.-El noucentisme. Josep Carner.
-Comentari del poema “La bella dama del tramvia”
7.-L’avantguardisme. Joan Salvat Papasseit.
-Comentari del poema “Res no es mesquí” de Salvat-Papasseit
8.- La poesia fins als anys trenta. Carles Riba.
-Comentari del poema “Elegia segona” (Súnion!...) de Carles Riba
9.- La narrativa dels anys trenta (1925-1939). Josep Pla.
-Comentari d’un fragment del Quadern gris de Josep Pla
10.- La novel·la psicològica. Mercè Rodoreda. Llorenç Villalonga
-Comentari d’un fragment de Bearn de Llorenç Villalonga
11.-La poesia de postguerra (1939-1960). Salvador Espriu.
-Comentari del poema “Inici de càntic en el temple” de S. Espriu
12.- La literatura avantguardista de postguerra. Joan Brossa.
-Comentari dels poemes "Sextina del poeta barbabrut i la seva companya" i
“inoblidable” de Joan Brossa.

POESIA: Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 – Vallvidrera, 1902)
- El millor poeta de la Renaixença i del segle XIX
- Poeta i prosista,
- Creador de la llengua literària moderna
- Renovador de la mètrica catalana.
-Va saber arribar al cor del poble, la seva obra va obtenir un gran ressò i popularitat
-Poesia
- Dues tendències
-El poeta de les grans descripcions,
-El poeta intimista,
- Podem dividir l’obra poètica de Verdaguer en tres grans blocs:
1.-Poesia èpica: L’Atlàntida i Canigó.
2.Poesia religiosa:
la poesia de caràcter intimista,
la poesia de caràcter propagandístic.
Idil·lis i cants místics, Roser de tot l’any i Flors de calvari
3. Poesia civil:
- Idees de pàtria i paisatge estretament relacionades
Pàtria, Montserrat, Aires del Montseny i la famosa oda A Barcelona.
-Prosa
- Prosa ordenada, harmònica, rica i clara, alhora que natural, entenedora
- Excursions i viatges, En defensa pròpia, Rondalles

NARRATIVA(segle XIX):
COSTUMISME, REALISME, NATURALISME
-Formes culturals pròpies de la burgesia naixent i puixant
-Interès per la realitat
-Realisme (1830)
-Neix a França, 1830. Oposició al Romanticisme.
-Autors: Sthendal, Balzac, Flaubert, Tolstoi, Dickens, Galdós
-Característiques:
-Intenta reflectir la societat contemporània
-Descripció objectiva de la realitat
-Sense intencions morals o alliçonadores
-Naturalisme (1880)
-Anàlisi científica de la naturalesa humana
-Rebuig de la poesia i la imaginació
-Influït pel positivisme de Comte i el determinisme de Darwin
-Autors: E. Zola
-Ideologia socialista i revolucionària

NARCÍS OLLER (1846-1930)
-Novel·lista més important del segle XIX
-Burgès, moderat i liberal
-Primera novel·la: La papallona, amb pròleg de Zola
-1883-1890: L’escanyapobres, La febre d’or
-Crònica general de la transformació de la societat catalana
el pas d’una Barcelona menestral a una Barcelona burgesa i
industrial
-Afany totalitzador
-Personatges ideals o caricatures
-1906: Pilar Prim. Novel·la psicològica.
-Memòries i contes

NOVEL·LA MODERNISTA
-Narrativa modernista: filosofia vitalista (Nietzsche, Wagner)
-Realització espiritual de l’individu enfront de la societat
-Transformació de la relaitat
-Exaltació de l’individualisme
Cronologia i tendències
1901: Els sots feréstecs
1912: La vida i la mort d’en Jordi fraginals (Pous i Pagès)
-Novel·la rural:
-Contra el folclorisme rural i el gregarisme.
-Protagonisme de la natura
-Novel·la decadentista:
impressionista. D’Annunzio. Josafat de Prudenci Bertrana
-Novel·la de costums:
Auca... de Rusiñol. Flor de card (Galmés). L’hostal de la Bolla (M.S.Oliver)

VÍCTOR CATALÀ (1869-1966)
-Propietària rural.
-Tendència a ennegrir la realitat, l’excés de descripció, els finals tràgics, els mòbils (ira,
enveja, etc.) i la temàtica procedent del ruralisme naturalista.
-Personatges marginats, enfrontats a situacions límit i abocats a un final tràgic.
Obra:
1898 La infanticida
1902 Drames rurals
1905: Solitud:
Arnau, Gaietà (vell, amor assenyat, protector), Ànima (amor animal).
Satsfacció de la frustració amorosa de Mila.

Fa de pont entre el segle XIX i el segle XX.
-Síntesi de:
tradició jocfloralesca de la Renaixença,
romanticisme de Verdaguer i
classicisme d'Alcover i de Costa i Llobera
simbolisme
-Influeix sobre:
Carles Riba (la poesia pura, la inspiració, la paraula i el ritme i la manera
d'entendre la crítica),
Salvador Espriu (Goethe, la figura de Nausica)
Salvat-Papasseit (el cançoner, la dona i l'amor com a fonts de plaer i de
creació).
-És el primer poeta clàssic del segle XX.
Joan Maragall

ODA A ESPANYA
Escolta, Espanya, - la veu d'un fill
que et parla en llengua - no castellana;
parlo en la llengua - que m'ha donat
la terra aspra:
en'questa llengua - pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.
T'han parlat massa - dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries - i els teus records,
records i glòries - només de morts:
has viscut trista.
Jo vui parlar-te - molt altrament.
Per quE vessar la sang inútil?
Dins de les venes - vida és la sang,
vida pels d'ara - i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves - en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies - a morts els fills,
te satisfeies - d'honres mortals,
i eren tes festes - els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos - marxar replens
dels fills que duies - a que morissin:
somrients marxaven - cap a l'atzar;
i tu cantaves - vora del mar
com una folla.
On són els barcos? - On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes, - no tens ningú.
Espanya, Espanya, - retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva't, oh!, salva't - de tant de mal;
que el plô et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? - no et veig enlloc,
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua - que et parla entre
perills?
Has desaprès d'entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

CANT ESPIRITUAL
Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,
què més ens podeu dâ en una altra vida?
Per'xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m'heu donat, Senyor, i el cor
que s'hi mou sempre ... i temo tant la mort!
Amb quins altres sentits me'l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l'eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.
Aquell que a cap moment li digué: "-Atura't"
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l'entenc, Senyor; jo, que voldria
aturar tants moments de cada dia
per fê'ls eterns a dintre del meu cor!...
O és que aquest "fê etern" és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
Fóra l'ombra només del temps que passa,
la il.lusió del lluny i de l'a prop,
i el compte de lo molt, i el poc i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?
Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s'hi cria,
és ma pàtria, Senyor; i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s'atura
me'n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria ésser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucâ'ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n'hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi ...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s'acluquin aquests ulls humans,
obriu-me'n, Senyô, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia'm la mort una major naixença!

ESCOLA MALLORQUINA
Etapes:
-Precedents 1833-73: Renaixença.
1ª. Generació: 1833
-En castellà, historicista i regionalista.
Romanticisme, recuperació de textos antics i contactes amb el Principat.
-Josep M. Quadrado
-2ª. Generació: 1860
-Compromís amb la Renaixença a través dels Jocs Florals.
-Marià Aguiló, Josep Lluís Pons i Gallarza, Pere d'Alcàntara Peña
-Posició conservadora . Llengua literària: català. Catalanisme cultural, no polític.
-Primera generació: 1873-1921:
Costa i Llobera, Alcover, M.A.Salvà, Ll.Riber,
Nacionalistes i conservadors, excepte G.Alomar.
-Segona generació: 1921-1936.
Miquel Forteza, Guillem Colom i Joan Pons.
-Nova generació 1936-50:
M.Villangómez, Miquel Dolç.
Característiques:
-Contenció clàssica. Equilibri. Rigor formal.
-Temàtica: paisatge i natura. Humanisme clàssic i mediterranisme. (Noucentisme)

MIQUEL COSTA I LLOBERA (1854-1922)
1883 (29 anys): vocació religiosa
1888 (34): capellà a Roma.
1902 (48): Mestre en Gai Saber
1906 (52): President dels Jocs Florals.
-Superació formal del floralisme
-Noves formes estròfiques
-Llenguatge: “Expressiu i distant igualment de la vulgaritat que rebaixa i de l’arcaisme que
obscureix.”(Costa)
“Amb Costa, el poble descobrí la capacitat de noblesa del propi llenguatge, caigut en la
pobresa de la forma dialectal i plebea.”(G.Alomar)
Obra:
Etapa romàntica (fins 1885, Poesies).
-Mesura, elegància i forma exigent.
-Prescindir de novetats inútils.
Etapa classicista (1906...). Horacianes
-Substitueix la rima romàntica per la clàssica.
-Temes: natura, Història i art clàssics.

Primeres poesies
EL PI DE FORMENTOR
Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
més poderós que el roure, més verd que el
taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
com un gegant guerrer.
No guaita per ses fulles la flor enamorada,
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,
per font la immensa mar.
Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l'ocell que encativam;
el crit sublim escolta de l'àguila marina,
o del voltor qui puja sent l'ala gegantina
remoure son fullam.
Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta;
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.
Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra es dura, mes besa son ramatge
el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge
per glòria i per delit.
Oh, sí, que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.
Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura ...
O vida, o noble sort!
Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil.les 'niran per la ventada
com l'au dels temporals.

Horacianes
XII. ALS JOVES
Fills d'una raça dreturera i forta
que unia el seny amb l'ímpetu,
no renegueu de vostra sang ... Oprobi
pel fill qui n'és apòstata!
Per honra té ésser bord. Son cor espuri
sols posa arrels paràsites:
no té l'arrel que del terrer dels avis
ne beu saba llegítima.
Per ell és pàtria una buidor coberta
d'algun mantell de púrpura,
un tros de mapa, una abstracció volàtil,
un mot de la retòrica...
Siau qui sou; mes no atiant vells odis
de raça, ni amb emfàtiques
declamacions lloant tot lo que és vostre,
fins les mateixes úlceres ...
Siau qui sou: mes no us tanqueu, ombrívols,
dins una llar històrica
sens horitzons. Volau sobre les terres
enfora, amunt com l'àguila!
Ella ama el niu de les maternes roques,
però amb gran vol arranca-s'hi
i, travessant mil horitzons, domina
espais de llum esplèndida.
CANÇÓ DE NA RUIXA MANTELLS
Passant gemegosa com fa la gavina
que volta riberes i torna a voltar,
anava la boja del Camp de Marina
vorera de mar.
Descalça i coberta de roba esquinçada,
corria salvatge, botant pels esculls;
i encara era bella sa testa colrada,
la flor de sos ulls.
Color de mar fonda tenia les nines,
corones se feia de lliris de mar,
i arreu enfilava cornets i petxines
per fer-se'n collar.
Així tota sola, ran ran de les ones,
ja en temps de bonança, ja en temps de maror,
anava la trista cantant per estones
l'estranya cançó.
"La mar jo avorria mes ja l'estim ara
des que hi té l'estatge l'amor que em fugí.
No tinc en la terra ni pare ni mare,
més ell és aquí!
"Un temps jo li deia:pagès te voldria,
pagès, anc que fosses pastor o roter;
i dins la mar ampla, com ell no n'hi havia
d'airós mariner.
"Bé prou li diria cançons la sirena
quan ell a la lluna sortia a pescar:
per'xò ma finestra deixava sens pena,
sortint a la mar.
"La mar el volia, jamai assaciada
de vides, fortunes, tresors i vaixells;
i d'ell va fer presa dins forta ventada

JOAN ALCOVER I MASPONS (1854-1926)
1864-68 (10-14 anys): estudia a l’Institut Balear amb Costa, Estelrich i A.Maura.
Deixeble de Pons i Gallarza
1969-78: (15-24 anys): Dret a Barcelona.
1880 (26): Matrimoni amb Rosa Pujol. Tres fills
1887 (33): Mor la dona.
1879-1893 (25-39): regidor, diputat provincial i diputat a Corts (Madrid)
1889 (35): Publica la poesia completa en castellà en 4 volums. (´Poesías, Meteoros…)
-Romanticisme tardà i artificiós. Poesia frívola, enginyosa i superficial.
Aspiració al prestigi social i literari mundà.
1891 (37): es casa amb Maria de Haro i Rosselló. Dos fills: Maria i Pau.
1901 (47): mor la filla Teresa de tuberculosi.
1903 (49): dóna a conèixer “La Balanguera” en un homenatge a Costa i Llobera.
Abandona el bilingüisme.
1904: Publica el recull d’assaigs Art i literatura.
1905 (51): mor el seu fill Pere de tifus.
1909 (55): publica Cap al tard
1918 (64): publica Poemes bíblics
1919 (65): moren Maria i Gaietà.

Obra:
1909: Cap al tard.- 1918: Poemes bíblics
Concepció poètica
-Rebutja la concepció elitista de l’Art per l’Art i segueix moderadament la teoria de la
“paraula viva” de Joan Maragall, sense bandejar la preocupació formal.
-Art arrelat a la terra i a la vida col·lectiva
-Descobrir, reflectir i salvar l’ànima del poble. Importància de la tradició (Modernisme)
“El país canta per la boca del poeta”
-Sinceritat, profunditat, autenticitat del sentiment i humanització de la poesia.
-Comunió del poeta amb la Natura (Romanticisme)
-Visió idíl·lica de la pagesia mallorquina
-Temes: el temps i la mort com a destructors.
Cap al tard
-Té 55 anys. Maduresa, retard a trobar una veu autèntica i personal. Crepuscle vital
-Obra d’esperit romàntic.
-Observació de la Natura, influència de la poesia popular, sinceritat (Modernisme)
-1ª. Edició (1909): 35+4 poemes dividit en 4 seccions: Cançons de la Serra, Elegies,
Endreces i Juvenils

LA BALANGUERA
La Balanguera misteriosa
com una aranya d'art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu lo fil.
Com una parca bé cavil.la
teixint la tela per demà.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
Girant l'ullada cap enrera
guaita les ombres de l'avior,
i de la nova primavera
sap on s'amaga la llavor.
Sap que la soca més s'enfila
com més endins pot arrelar.
Quan la parella ve de noces,
ja veu i compta sos minyons
i com davallen a les fosses
els que ara viuen d'il.lusions,
els qui a la plaça de la vila
surten a riure i a cantar;
Bellugant l'aspi, el fil cabdella
i de la pàtria la visió
fa bategar son cor de vella
sota la sarja del gipó.
Dins la profunda nit tranquil.la
destria l'auba que vindrà
la Balanguera fila, fila,
De tradicions i d'esperances
teix la senyera pel jovent
com qui fa un vel de noviances
amb cabelleres d'or i argent
de la infantesa que s'enfila,
de la vellura que se'n va.

LA RELÍQUIA
Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut...
Beneïda l'hora
que m'ha duit aquí.
La font que no vessa, la font que no plora
me fa plorar a mi.
Sembla que era ahir
que dins el misteri de l'ombra florida,
tombats a la molsa,
passàvem les hores millors de la vida.
De l'aigua sentíem la música dolça;
dintre la piscina guaitàvem els peixos,
collíem poncelles, caçàvem bestioles,
i ens féiem esqueixos
muntant a la branca de les atzeroles.
Ningú sap com era
que entre l'esponera
de l'hort senyorívol,
fent-lo més ombrívol,
creixia la rama d'antiga olivera.
Arbre centenari,
amorós pontava la soca torçuda,
perquè sense ajuda
poguéssim pujar-hi.
Al forc de la branca senyora i majora
penjàvem la corda de l'engronsadora,
i, venta qui venta,
folgàvem i réiem fins que la vesprada
la llum esvaïa de l'hora roenta,
de l'hora encantada.
Somni semblaria
el temps que ha volat
de la vida mia,
sense les ferides que al cor ha deixat;
sense les ferides que es tornen a obrir
quan veig que no vessa
ni canta ni plora la font del jardí.
Trenta anys de ma vida volaren depressa,
i encara no manca,
penjat a la branca,
un tros de la corda de l'engronsadora,
com trista penyora,
despulla podrida d'un món esbucat...
Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut.

Noucentisme. 1906-1923
Nou ≠ vell
Nou = 1900
1906
Creació de la
“Solidaritat
Catalana”, hereu de
la Lliga Regionalista
(1901)
I Congrés
Internacional de la
Llengua Catalana
1907
Creació de
l’IEC
1923
Dictadura de Primo de
Rivera i supressió de
la Mancomunitat
1913
Normes
Ortogràfiques
de Pompeu
Fabra

Concepte de Noucentisme
Concepte inventat per
Eugeni d’Ors i publicat l’1
de gener de 1906 a La Veu
de Catalunya
MODERNISME
Crisi i ruptura entre
l’intel·lectual i la
burgesia
Pacte entre tots dos. Cultura
i política s’alien
Creació de l’intel·lectual
professional. Tècnic en
poesia, ensenyament,
administració...
Reforma de la societat catalana i conversió de la seva cultura de
pairal i regionalista a nacional i europeista

Cronologia
1900-1913
Prat de la Riba. President de
la Diputació de Barcelona
Eugeni d’Ors i les seues
Glosses
Els fruits saborosos de Josep
Carner
Normes Ortogràfiques Fabra
(1913)
Creació de l’IEC
1914-1923
Mancomunitat de Catalunya
Xarxa de biblioteques
públiques de Catalunya i
Escola de Bibliotecàries
Escoles de Mestres, Art
Dramàtic, etc.
Gramàtica Catalana de Fabra
(1918)

Programa ideològic
Europeisme
Possibilisme. Ni evolució ni revolució. Acció reformadora.
Pragmatisme. Objectius a curt termini i rebuig a l’idealisme.
Moderantisme
Classicisme com a garantia ideològica. Revisió del passat.
Arbitrarisme. Respecte a les normes.
Imperialisme. Èmfasi en els components culturals i rebuig del
terme “nacionalisme”, mal vist a Madrid.
Racionalisme. “l’Obra ben feta”. Ordre, control i mesura.
Civilisme o civilitat

Eugeni d’Ors (1881-1954)
Doctor en Filosofia i lletres
Periodista i creador de les gloses (reflexions breus sobre
temes d’actualitat amb la intenció d’influir en l’opinió i
els gustos del lector)
Durant el franquisme va ser “Jefe Nacional de Bellas
Artes”
Obres destacades: Glosari (recull d’articles publicats a La
Veu de Catalunya del 1906 al 1920), La ben plantada
(1912), Tina i la guerra gran (1914) i Prometeu
encadenat (1920-1923)

Diferències entre el Modernisme
i el Noucentisme
Modernisme
Ruralisme
Esponaneïtat
Romanticisme
Noucentisme
Civisme
Arbitrarisme
Classicisme

Poesia Noucentista
Cura formal i estilística
Sintaxi complexa i
equilibrada
Distanciament del poeta
Parnassianisme i simbolisme
Ressonàncies grecollatines i
medievals
Reelaboració culta de la
temàtica popular
Poeta perfeccionista
Poetitzar = estilitzar
Espontaneïtat de Maragall
Artifici de Josep Carner

Josep Carner (1884-1970)
VIDA
Llicenciat en Dret i en Filosofia i Lletres
Membre de la Secció Filològica de l’IEC i col·laborador
de P. Fabra
El 1920 comença la carrera diplomàtica (Amèrica i
Europa)
Exiliat a Mèxic a partir de 1938 i professor a la Universitat
Lliure de Brusel·les

OBRA
Tasca molt important com a traductor (Dickens, Shakespeare, Twain, ...)
Etapes de la seua creació
Etapa noucentista: Els fruits saborosos (1906) i Auques i ventalls (1911)
Etapa intimista: Nabí (1941)
Etapa de poesia pura: Arbres (1953) i Poesia (1957)

http://www.slideshare.net/Manelic/les-avantguardes
http://www.slideshare.net/sicafe/avantguarda-a-catalunya
http://www.slideshare.net/mmagrin4/el-segle-xx-noucentisme-i-avantguardisme

LA LITERATURA DELS ANYS 20 i 30
1. La novel·la dels anys 20 i 30 (des del Modernisme fins a la Guerra Civil)
2. El simbolisme i les seves derivacions
La poesia postsimbolista
3. Bartomeu Rosselló-Pòrcel
- Introducció
- Obra
4. El teatre dels anys 20 i 30
- Els anys 20: l’alta comèdia o comèdia burgesa
- Els anys 30: el teatre de crítica burgesa
- Els anys de la guerra (1936-1939): el teatre revolucionari

La novel·la dels anys 1920-1930
(des del Modernisme fins a la Guerra Civil)

Situació de crisi de la novel.la
• A Europa:
- Esgotament del Realisme
- Necessitat de renovació: Proust, Joyce, Kafka
• A la literatura catalana:
- Com a Europa
- Bandejada pel Noucentisme

ELEMENTS RENOVADORS
del gènere
• Narrador :
• - primera persona
• - altres narradors
– (complementen la informació del narrador principal)
• Protagonisme a l’espai interior anímic i en
segon terme el marc espaial i /o històric
D’aquesta manera veiem l’evolució interior del personatge

• Presència de material íntim (cartes, confidències,
fragments de diari, projecció de somnis
• Aflorament del món obscur i amagat de la
sexualitat: repressió, insatisfacció... Influència de
Freud
• Descripció lineal que escamoteja informació per a
comprendre el personatge. El lector ha d’ésser
actiu.
• L’estructura temporal es trenca en algun moment

Definició del gènere
• Novel.la:
radiografia d’una personalitat plena de
neguits i turments, no com l’entenien els
realistes com a mirall de la societat

Autors europeus
1. Marcel Proust
A la recerca del temps perdut
anàlisi detallada dels sentiments dels protagonistes a
través del record que provoquen objectes (sensacions,
relacions psicol.lògiques, evocacions...)
2. James Joyce
Ulisses (1922)
Relat dens dedicat a examinar la vida d’un sol home en un
dia. Incorpora la tècnica innovadora del monòleg interior.
3. Franz Kafka
La Metamorfosi (1915)
Descriu a través del somni i les associacions il·lògiques l’angoixa
de l’home del seu temps

A la literatura catalana:
• Bandejament del gènere per part dels Noucentistes
• L’any 1917 inici de la presa de consciència de la
necessitat de reprendre el gènere. Inauguració de la
col.lecció “ La novel.la d’ara”
• Polèmica del gènere:
-L’any 1925 un article de Carles Riba “Una generació
sense novel.la?” explicita les pors dels Noucentistes que
el gènere es comercialitzi i perdi qualitat
- Un article anterior , de Josep Ma de Sagarra “La por a la
novel·la” havia plantejat que calia oferir novel·les a un
públic ampli i àvid de lectures.

Problemàtica i necessitats de
creació de:

Resultats de la represa a Catalunya:
1. Publicació d’autors consagrats, de les files
modernistes.
1. Publicació d’autors renovadors: joves,
lectors de novel·la estrangera, alguns de les
files formats en el rigor del Noucentistes:
Miquel Llor, Carles Soldevila, Salvador
Espriu...

2. El simbolisme i les seves derivacions
LA LITERATURA DELS ANYS 20 i 30

El simbolisme i les seves derivacions
Dos grans corrents o tendències dins la poesia catalana dels
anys 20 i 30:
-la poesia postsimbolista
-i la poesia avantguardista.
La poesia postsimbolista:
És la línia dominant, hegemònica, dins el panorama literari
català, la que aglutina els millors poetes i autors
Són, diguem-ne, els sectors oficials, l’establishment cultural, els
hereus directes dels plantejaments noucentistes
Poesia 20-30

Simbolisme:
superació del realisme i naturalisme del segle XIX;
punt d’arribada de totes les tendències del segle XIX
plantegen la superació de l’estètica realista/naturalista
punt de partida de totes les tendències del XX.
Postsimbolisme
a partir dels anys vint i trenta: Un derivat directe del simbolisme.
És com un simbolisme però extremant-ne, radicalitzant-ne els
plantejaments.

Com conceben la poesia:
-practiquen l’anomenada “poesia pura”
-una poesia absolutament independent de la realitat quotidiana,
-Es tracta d’una poesia hermètica, exigent, sofisticada.
-El llenguatge és sotmès a un exigent i intens procés d’elaboració
intel·lectual i estilística,
-Recerca constant de la musicalitat
-Imatge del poeta: aïllats, tancats en la seva torre d’ivori.
-Rebuig de la realitat quotidiana. És una poesia elitista,
minoritària.
-Autors: Paul Valéry, Giuseppe Ungaretti, T.S. Eliot, R.M. Rilke.
Jorge Guillén, etc.
-Amb els anteriors hi figura el català Carles Riba. Marià Manent,
Tomàs Garcés, Joan Sebastià Pons i Clementina Arderiu.

El postsimbolisme:
Carles Riba (1893-1959)
VIDA
Catedràtic de grec i professor a UAB
Traductor dels clàssics com Virgili, Sòfocles, Èsquil o
l’Odissea
Col·laborador del Diccionari de la lengua catalana (1932)
de P. Fabra
Exiliat a França des de 1939 a 1943

CONCEPCIÓ POÈTICA
La poesia és un fenomen cultural i intel·lectual.
El poeta parlarà d’amor, del pas del temps o de Déu amb poemes.
El poema està format de mots ordenats segons la tradició, els quals
expressen un concepte, una idea que donarà força al resultat final,
que és el poema.
Carles Riba s’acosta a la “poesia pura”, la intel·lectualització de les
emocions que l’impulsen a crear.

OBRES DESTACADES
Les Estances
(1919, 1930 i 1937)
Reculls de poemes d’abans de
la Guerra Civil on Riba
poetitza l’experiència
amorosa personal i íntima.
Elegies de Bierville (1943)
Escrites a França durant
l’exili, parlen del retorn i
de la destrucció del país
amb un rerefons del món
clàssic.
Del joc i del foc (1935-1946)
Riba experimenta amb les tannkas, un tipus de poema japonés
construït per una estrofa de cinc versos femenins amb 31
síl·labes (es compten les àtones finals) que condensen una idea,
l’hermetitzen.

ELEGIA SEGONA
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l'onada rient,
dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

BARTOMEU ROSSELLÓ-PÒRCEL (1913-1938)
Vida:
neix a Ciutat de Mallorca l’any 1913.
Estudià el Batxillerat a l’institut Ramon Llull, on fou deixeble
de Gabriel Alomar, que influí en la seva vocació literària i
l’animà a col·laborar a la premsa local.
Més tard (a partir de 1930) estudià Filosofia i Lletres a la
Universitat de Barcelona, on va rebre el mestratge de Carles
Riba.
Ingressa a la Residència d’Estudiants, on conegué Salvador
Espriu i es féu càrrec de les edicions de la institució.
Acabada la carrera es trasllada a Madrid per preparar la tesi
doctoral sobre l’estil de Gracián, que alternarà amb
l’ensenyament i la redacció d’un assaig de la poesia de Quevedo
i un estudi sobre Guillén[1].

Deixeble de Gabriel Alomar
Assimila i reelabora elements procedents de la poesia pura, de
l’Avantguarda i del Surrealisme
Recerca de la modernitat.
Obra poètica:
culmina amb Imitació del foc (1938), és breu, però conté el
germen d’una renovació formal i temàtica a què els poetes illencs
no arribaran fins als anys cinquanta
Esclata la guerra civil mentre està preparant oposicions per a
adjunt de càtedra d’institut, de manera que torna a
Barcelona, on és cridat a files, tot i que aviat es llicencià per
raons de salut.
A finals de desembre és traslladat al sanatori del Brull, al
Montseny, on morí el 5 de gener de 1938 a causa d’una
tuberculosi pulmonar.

Obra:
- Nou poemes (1933)
Apareix en edició limitada de cent exemplars.
Ja s’hi comença a perfilar l’adscripció, que concretarà més tard,
als nuclis renovadors de les més modernes escoles líriques,
concretament la poesia pura, tot servint-se d’una sintaxi basada
en la frase breu i tallant, d’un ritme prosaic i d’una imatgeria
original i efectiva en una línia avantguardista.
-Quadern de sonets (1934)
tengué major acceptació i ressò que l’obra anterior.
Es palesa un signe de possibilitat de canvi amb la incorporació
del culteranisme de l’estètica gongorina i del preciosisme fruit de
la imitació dels models barrocs –d’on també n’incorpora motius i
imatges.
Amb un discurs més elevat i un concepte molt lliure del sonet, els
poemes es converteixen en joiells fruit de la contenció a què els
sotmet la forma.

-Imitació del foc (1938)
publicat pòstumament el 1938, amb pròlegs d’Antoni Maria
Sbert, Gabriel Alomar i Carles Riba, a qui havia conegut a la
universitat.
Dedicada a Salvador Espriu.
Es considera una fita clau de la poesia de la postguerra.
Inclou trenta poemes distribuïts en tres apartats: “Fira encesa”,
“Rosa Secreta” i “Arbre de flames”.
Allò que dóna unitat a les tres parts en què s’agrupa el total de
trenta poemes és, d’una banda, l’expressió d’una poètica que es
manifesta en la diversitat d’estils (vegeu més abaix), i, de l’altra,
la insistència en el referent simbòlic del foc que, pres de la
filosofia d’Heràclit, representa la tensió que caracteritza la
unitat.

-És la consolidació d’una poètica que es manifesta en la diversitat
estilística i de models –que va de la cançó popular al barroquisme
de Góngora o de Vicenç Garcia, de l’avantguardisme de l’època de
la Primera Guerra Mundial al postsimbolisme de Carner, Riba,
Paul Valéry o Rilke...- com ja havia anat prefigurant en els
poemaris anteriors, però que ara es presenta per primera vegada
com a obra articulada més enllà dels assajos tècnics i les
provatures formals dels primers reculls.

Característiques de la poesia de Bartomeu Rosselló-Pòrcel:
-Influència del surrealisme.
-Utilitza alguns dels trets de la poesia pura, derivada del
Simbolisme.
-Influència de la poesia castellana de la generació del 27,
sobretot de Guillén.
-(Com a conseqüència del tret anterior): especial interès per
l’època barroca. Tant pel barroc castellà (Góngora, un autor
aleshores redescobert i reivindicat per la generació del 27
castellana) com pel català: Francesc Vicenç Garcia.
-Neopopularisme.

En la poesia de Bartomeu Rosselló-Pòrcel convergeixen (és a dir:
influències que és possible detectar en la poesia de Bartomeu
Rosselló-Pòrcel):
la línia de la poesia pura
el neobarroquisme (a través de la generació del 27 castellana)
el caràcter popularitzant de la poesia castellana de l’època (el
neopopularisme de la generació del 27)
les constants de la poesia mallorquina anterior (la línia
d’idealització de l’Escola mallorquina)
la poesia francesa moderna: no és gaire difícil detectar-hi el
neopopularisme d’Apollinaire i alguns rastres surrealistes
d’Eluard.

Influència de la poesia de Bartomeu Rosselló-Pòrcel en la
poesia catalana posterior:
Els autors joves que comencen a escriure durant els primers
anys de la postguerra tenen a Rosselló-Pòrcel com a mirall.
Així:
-influí sobre la poesia de Salvador Espriu, company d’estudis a
la Universitat, amic entranyable; sobre Josep Palau i Fabre,
Cèlia Viñas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, etc.

El teatre dels anys 20 i 30
Els anys 20: l’alta comèdia o comèdia burgesa
- En general, el Noucentisme com a moviment cultural no
manifestà cap interès pel teatre.
- Ara bé: les premisses culturals noucentistes sí que influïren, i
d’una forma decisiva, en l’aparició d’un nou gènere teatral
àmpliament conreat al llarg de la dècada dels anys vint: l’alta
comèdia o la comèdia burgesa.
- Característiques de l’alta comèdia o comèdia burgesa com a
gènere:
Es tracta d’un gènere dramàtic, burgès per les situacions
descrites i per l’actitud i la procedència social dels personatges,
de caràcter convencional i intranscendent, tot i que la trama és
desenrotllada i resolta amb enginy i amb habilitat escènica. Els
personatges, cultes i refinats, es mouen en ambients
distingidament burgesos i solucionen els conflictes que se’ls
presenten d’una manera educada i amable.

La producció teatral de Soldevila, tal vegada el representant
més genuí de la comèdia burgesa, participà de totes
aquestes característiques que hem enunciat. El títol d’una
de les seves peces, “Civilitzats tanmateix” (1921), tipifica a
la perfecció la seva actitud.
Els anys trenta: el teatre de crítica burgesa
- En la dècada dels anys trenta, la proclamació de la Segona
República significà per al teatre l’inici d’un període
d’esperances: la Generalitat emprengué una decidida política
de subvencions teatrals que, a través de la fundació
d’institucions de caràcter oficial i d’incentius com els premis,
pretengué de donar suport al gènere dramàtic i d’estimular els
autors joves.
- Al costat de l’alta comèdia i dels drames poètics de filiació
modernista, aparegué un nou gènere: el teatre de crítica
burgesa. Es tracta d’un seguit d’obres dramàtiques que
qüestionaren, amb més o menys radicalisme, els fonaments
ideològics de la burgesia com a classe social. Així, J. Millàs-

Els anys trenta: el teatre de crítica burgesa
- En la dècada dels anys trenta, la proclamació de la Segona
República significà per al teatre l’inici d’un període d’esperances:
la Generalitat emprengué una decidida política de subvencions
teatrals que, a través de la fundació d’institucions de caràcter
oficial i d’incentius com els premis, pretengué de donar suport al
gènere dramàtic i d’estimular els autors joves.
- Al costat de l’alta comèdia i dels drames poètics de filiació
modernista, aparegué un nou gènere: el teatre de crítica burgesa.
Es tracta d’un seguit d’obres dramàtiques que qüestionaren, amb
més o menys radicalisme, els fonaments ideològics de la burgesia
com a classe social. Així, J. Millàs-Raurell, utilitzant els motlles
de la comèdia burgesa, en criticà la superficialitat i la buidor
bàsiques, mentre que Joan Oliver, escriptor d’extracció social
burgesa, reaccionà contra la seva pròpia classe i fou qui en
realitzà la crítica més mordaç i incisiva.

Els anys de la guerra (1936-1939): el teatre revolucionari
- Durant el període bèl·lic, els dos sindicats dominants, la CNT i
la UGT, pugnaren per fixar les bases d’un possible teatre
revolucionari que, llevat d’algun cas esporàdic com “La fam”, de
Joan Oliver, mancà de validesa i, sobretot, de solidesa teatral i
literària.

Vida
Neix a Barcelona al 1919 i mor,
també a Barcelona, al 1998
Al 1937 entra a l'exèrcit republicà.
Al 1947 crea, amb altres artistes, la revista ALGOL, però
nomes sortirà un exemplar.
Un any després, amb Antoni Tàpies, Joan Ponç,... funda
la revista avantguardista DAU AL SET
L'any 1951 estrena les primeres peces teatrals i el 1949
publica el primer llibre de poemes.

Com a escriptor:
Explotava totes las formes i tots
els codis possibles (literaris,
visuals i objectuals).
Creava nous camins formals i
expressius.
Amb la poesia trencava amb els
convencionalismes i
academicismes.
Creava poesia escènica.
Era surrealista

Algunes obres :
• Poesia:
 Em va fer Joan
Brossa(1950)
 Poesia rosa(1970)
 Poemes de seny i
cabells(1977)
 Els entra-i-surts del
poeta(1969-1975)
 Qui diu foc, diu flama(1985)
 Viatge per la sextina(1987)
• Teatre:
 El cop desert (1944)
 Quiriquibú (1945)
 Or i sal (1959)
 Olga Sola (1960)
 Cavall al fons. (1962)
 l sabater (1975)

Altres gèneres:
• Representacions de accions musicals:
Suite bufa (1966).
• Representacions d ' strip-teases:
Strip-teases de butxaca.
• Fotogrames de cinema:
No compteu amb els dits.
Foc al càntir

Premis:
Ciutat de Barcelona, 1978, per Poesia escènica III
Crítica Serra d'Or, 1979, per Poesia escènica III
Crítica Serra d'Or, 1980, per Rua de Llibres
Lletra d'Or, 1980, per Rua de Llibres
Premi de la Crítica-poesia catalana 1986, per Sonets a Gofredina
Premi Ciutat de Barcelona, 1987, per Viatge per la Sextina
Escriptor del mes. Institució de les Lletres Catalanes, gener 1991
Premi Nacional de les Arts Plàstiques, 1992
Premio Nacional de la Crítica, 1995
Premi de la Crítica Serra d'Or de poesia, 1996
Premi Nacional de Teatre, 1998
Medalla Picasso de la UNESCO.

5. El Modernisme.
Moviment cultural i artístic que es produí a Catalunya entre 1890 i 1910. Coincideix i es relaciona amb altres
“moderismes” sorgits a Europa en el mateix període.
El Modernisme tracta d’inserir l’art en la totalitat de la vida social, i en aquest sentit abraça l’arquitectura, la pintura, la
literatura, l’escultura, etc.; així com arts considerades “menors”: les arts gràfiques, les arts decoratives i l’escenografia. En
consonància amb això, l’artista modernista és un artista polièdric, un artista global, capaç de manifestar-se en diferents
disciplines: molts autors modernistes són també pintors, músics, dibuixants, ...
Per altra banda, els modernistes sublimen l’Art i, com a conseqüència, també l’artista. L’artista és el dipositari d’uns valors
superiors i té la missió de transmetre’ls a la resta de la societat. Però aquesta societat es mostrarà impermeable a aquest
missatge, i així, l’artista esdevindrà un rebel, un inadaptat i el seu art serà incomprès. La burgesia, fidel al seu esperit mesquí,
rebutja l’artista que finalment acabarà refugiant-se en l’art i en la literatura esdevingudes una missió heroica.
5.1 Objectius del Modernisme
El Modernisme pretén transformar la societat a través de la cultura. El canvi es concreta en la ruptura amb el passat i en la
voluntat de crear una cultura nacional, autosuficient, moderna i europea. Aquests objectius es concreten en:
– Necessitat de transformar la cultura catalana.
– Necessitat d’obrir-se a Europa.
– Necessitat d’establir una llengua literària i moderna.
5.2 Corrents ideològics i artístics
Els autors modernistes s’agrupen al voltant de dos moviments ideològics:
– El regeneracionisme o vitalisme. Els regeneracionistes entenen l’art com una lluita, tenen per tant una actitud activa i
compromesa. Propugnen l’exaltació de la voluntat i defensen l’individualisme de l’artista. Compaginen una actitud
cosmopolita d’obertura a Europa amb una de nacionalista. Els regeneracionistes entenen la seva activitat literària com una
tasca social. La seva influència més notable és la del dramaturg noruec Henrik Ibsen.
– L’esteticisme o decadentisme. El corrent esteticista aparegué a l’inici del moviment entre aquells intel·lectuals que, com
els regeneracionistes, veien la necessitat de canvis diversos en la societat, de modernitat i d’acostament a Europa, però al
contrari que aquells, no creien possible la intervenció directa a causa d’uns plantejaments diferents i irreconciliables entre ells
i la resta de gent. Com a conseqüència, s’aïllaven d’un entorn que els semblava que no els entenia i els rebutjava i al qual ells
menyspreaven, i buscaven la creació d’una obra artística que tingués valor per ella mateixa. Són per tant partidaris de “l’art
per l’art”. L’Art com a valor absolut, entès com a refugi, és la única cosa que pot influir en les persones i desvetllar la
sensibilitat. Trobam diversitat d’influències dins aquesta tendència: simbolisme, pre-rafaelisme, decadentisme,...

6.- Poesia Modernista
Al final del segle XIX apareixen uns poetes que abandonen definitivament les limitacions que imposava la
triple temàtica dels Jocs Florals: “Fe, Pàtria i Amor”, i que tant havien conreat els poetes de la
Renaixença.
Les diverses influències provinents d’Europa es concreten a Catalunya en dos corrents:
a. Corrent decadentista o esteticista. Els poetes que segueixen aquest corrent tenen com a
principals trets distintius el rigor formal i el conreu d’uns temes artificiosos i culturitzants. En general,
de les estètiques provinents d’Europa, adopten sobretot els aspectes formals deixant de banda la
introspecció turmentada habitual entre els poetes francesos. En aquest grup trobam Alexandre de Riquer,
Jeroni Zanné, Guillem Tell, Miquel de Palol i el mallorquí Miquel dels Sants Oliver. Dins l’àmbit català
trobam també altres autors més influïts pel simbolisme com Santiago Rusiñol amb les seves proses
poètiques recollides a Oracions i Adrià Gual
b. Corrent vitalista. El vitalisme s’oposa a l’esteticisme i l’excessiu idealisme i abstracció del
simbolisme a través del seu esperit combatiu i del compromís social. El poeta té la missió de
despertar el poble, és un visionari antiretòric i humanista. La poesia ha d’alliberar el sentiment personal i
deixar-se dur per la intuïció i els valors populars i col·lectius. És doncs una poesia pura, sincera i
emotiva on les qüestions formals perden importància. Els temes més habituals són els paisatgístics a
través dels quals cerquen la integració harmònica de l’home en la natura. Les influències més destacades
són Ibsen, d’Annunzio, Whitman,...
Dins aquest grup hi ha un corrent de poesia social del qual Ignasi Iglesias n’és l’autor més destacat.
Entre aquests poetes, “La teoria de la paraula viva” de Maragall, tengué força seguidors i això va fer que
poetes d’extracció humil i poca preparació intel·lectual poguessin accedir a la poesia. A més de Joan
Maragall, destaquen autors com Puig i Ferrater, Hortensi Güell i Antoni Isern.

7. El teatre modernista.
Es caracteritza per la seva actitud d’obertura a Europa i la seva voluntat de modernitzar-se. Arriba a
Catalunya informació dels aspectes més actuals de l’activitat teatral d’arreu d’Europa: Els autors que més
influirien en el moviment varen ser Ibsen, Maeterlink i Strindberg.
Amb el Modernisme, el teatre català pateix una profunda renovació i es converteix en un dels gèneres
més característics del moviment. Els modernistes traduiran i adaptaran la major part dels clàssics de
l’escena universal del moment i crearan institucions que els permetran desenvolupar la seva activitat: el
Teatre Íntim, els Espectacles-Audicions Graner,... També s’interessaran pels gèneres teatrals més
marginals: comèdia de màgia, mim, titelles, ombres xineses. El teatre encarna més que cap altre gènere
l’ideal de l’art global. En aquesta recerca d’un Art-síntesi es potenciarà el teatre-espectacle, en el qual la
música, l’escenografia, la il·luminació, etc. compartiran protagonisme amb el text.
Com en el cas de la poesia, també el teatre es divideix en dos corrents:
a- Teatre regeneracionnista o naturalista. És un teatre molt influït pel teatre d’idees del
dramaturg noruec Henrik Ibsen. Es caracteritza per ser un teatre compromès, que mostra situacions
socials conflictives amb un plantejament ideològic clar. El conflicte se sol concretar en l’enfrontament
artista-societat o individu-massa, però sense apuntar a solucions concretes. Les tècniques del teatre
regeneracionista són essencialment naturalistes. Els autors més importants són Ignasi Iglésies i Joan
Puig i Ferrater.
b- El teatre esteticista. Sota la influència de l’autor belga Maurice Maeterlink, aquest teatre
exposa realitats transfigurades i simbòliques. Es volia commoure l’espectador a través de
suggeriments o d’impressions. Els personatges eren éssers vagues, idealitzats, dominats per la tristesa o
la melangia i dotats de riquesa interior. La creació d’una atmosfera poètica, l’ambientació màgica i
fascinant fa que els recursos escènics (so, il·luminació, música, escenografia) tenguin una importància
cabdal en aquestes obres. Les peces són breus, la temàtica sovint té relació amb llegendes populars, el
món de les fades, els gegants, etc. La mort és un altre tema recurrent. Els autors més destacat són Adrià
Gual i, parcialment, Santiago Rusiñol.

8. La narrativa modernista
Durant la primera etapa del Modernisme, el camp d’experiments serà el conte, gènere que mostra
l’evolució i la diversificació literària i que, a més, fou conreat per pràcticament tots els autors i aconseguí
algunes de les mostres de més qualitat de la literatura del moment. Amb tot, a mesura que avança el segle
XX, la novel·la aprofita diversos aspectes del Naturalisme, del Simbolisme, del costumisme i del
Romanticisme decadent de finals del XIX i esclata durant la primera dècada del segle XX. El període de
producció genuïnament modernista és força curt: entre 1901 i 1912.
La majoria dels narradors modernistes no són de Barcelona, i tampoc ho seran els seus temes. Això fa
que, si en els altres gèneres l’epicentre creatiu se situa a la ciutat de Barcelona, la narrativa serà sempre més
perifèrica i els seus autors restaran allunyats de la puixança cultural de la ciutat. L’arribada dels
noucentistes a partir de 1906 els margina doblement, però encara seguiran produint durant molts anys.
Temàtica. L’element temàtic característic de la novel·la modernista és el de les tensions entre l’home i el
món, entre l’individu i la col·lectivitat, en definitiva, entre artista i societat. Invariablement trobam un
individu que defensa un ideal i pretén fer avançar una societat que no l’entén i el rebutja. Gairebé sempre
aquest intent acaba en fracàs i amb la marginació del protagonista.
Característiques.
– Predomini descripció per damunt de l’acció.
– Absència de trama.
– Tècnica naturalista. Elements escabrosos.
– Subjectivitat.
Classificació:
a- Novel·la rural. Gènere que defuig la visió idíl·lica, pintoresca o bucòlica del medi rural;
presenta ambients no harmònics, inhòspits i hostils. Els elements de la natura esdevenen elements
simbòlics, la natura és sovint una força desfermada a la qual l’individu s’ha de sotmetre. El paisatge, més
que el context o l’escenari on es desenvolupa l’acció, és un element més que condiciona i arriba a ser com
un personatge esquerp que plana en la narració. I el pagès, lluny de ser una figura càndida i bondadosa, és
un ésser supersticiós, atàvic, ignorant i dominat pels instints. El protagonista, sovint procedent d’un altre
lloc, haurà de lluitar simultàniament contra la mesquinesa humana i contra l’hostilitat de la natura, i

Trets:
Preferència per temes tràgics i els aspectes escabrosos.
Personatges perversos i inadaptats determinats per les lleis de l’herència i del medi.
Llargues i minucioses descripcions
Visió fatalista de la realitat.
Elements simbolistes també hi són presents: les descripcions impressionistes i líriques del paisatge,
elements mitològics i rondallístics,...
Llenguatge narratiu sincer, original, esquitxat de dialectalismes i, en alguns autors, fins i tot rude.
Trama argumental molt feble, la descripció predomina sobre l’acció.
Autors: Raimon Caselles, Caterina Albert (Víctor Català), Joseph Pous i Pagès, Salvador Galmès.
b- Novel·la decadentista. Sota la influència del decadentisme, la novel·la passa de la descripció a la
suggestió; ja no es tracta de reflectir una realitat objectiva sinó una realitat interior, oculta i gairebé
desconeguda. La descripció de les coses del món físic és substituïda per la descripció dels efectes que
produeixen en l’artista, el qual s’erigeix en un ésser superdotat per a la captació de realitats situades més
enllà del món sensible. En aquesta novel·la de caràcter tan subjectiu, l’Art és exaltat com l’aspecte
essencial de la vida: els conceptes abstractes com la lletjor o el color són valorats estèticament, i
l’erotisme i la sensualitat esdevindran temes freqüents. Dues novel·les destaquen en aquest estètica:
Camí de Llum de Miquel de Palol i sobretot Josafat de Prudenci Bertrana.
c- Novel·la costumista. El conflicte entre l’individu i la societat apareix també en un tipus de
narrativa en la qual tant l’estructura com el llenguatge i l’ambientació són hereus de la narrativa
costumista del XIX. L’auca del senyor Esteve (1907) de Santiago Rusiñol i L’hostal de la bolla (1903)
del mallorquí Miquel dels Sants Oliver en són els exemples més remarcables.

9. El Noucentisme.
El noucentisme respon a una estratègia política que s’estructura a l’entorn de la llengua, la cultura i
l’educació.
En l’aspecte cultural, és un moviment essencialment classicista, els autors del qual demostren el gust per la
norma, l’harmonia, l’ordre i l’equilibri i que es relaciona amb els corrents europeus racionalistes.
Pel que fa a l’aspecte polític, del qual és inseparable, cal destacar la figura d’Enric Prat de la Riba i la creació, el
1901, de la Lliga regionalista, partit que recollia les aspiracions de la burgesia catalana nacionalista i conservadora.
L’acció política s’exerceix a través de la Diputació de Barcelona primer i, a partir del 1911, de la Mancomunitat de
Catalunya, totes dues institucions presidides per Prat de la Riba.
Eugeni d’Ors fou qui posà el terme “Noucentisme”, que s’usa com a sinònim de modernitat i és una manera de
dir que els veritables moderns ja no són els modernistes, encara romàntics i fills del segle XIX, sinó ells, els
noucentistes, homes que s’estrenaven artísticament amb el nou segle i en representaven l’esperit.
9.1 Cronologia. Habitualment, es considera 1906 com a data d’inici del moviment i el 1923 la de clausura, però
l’impuls cultural provocat pel noucentisme fou tan intens, que els seus efectes continuaren molt després de 1923 –
encara que sense el suport de les institucions que fou substituït pel mecenatge privat– amb plantejaments menys
estrictes i amb certes redefinicions, fins el 1939, data de l’inici de la dictadura franquista.
Tanmateix, és entre 1906 i 1923 quan es dóna el Noucentisme més genuí; període durant el qual coincideixen una
nova estètica i la possibilitat d’organitzar-se políticament i culturalment.
El 1906 es donen un seguit de fets significatius:
–L’inici de la publicació del Glosari d’Eugeni d’Ors a les pàgines de “La veu de Catalunya”, diari de la burgesia
catalana nacionalista.
–La publicació de dos llibres de poesia que marcaran la nova estètica: Els fruits saborosos de Josep Carner i les
Horacianes de Miquel Costa i Llobera.
–La publicació de La nacionalitat catalana d’Enric Prat de la Riba, obra que dóna forma teòrica al projecte polític de
la Lliga.
–La celebració del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana.
L’any 1923 es produeix el cop d’Estat del general Primo de Rivera, que establí la dictadura militar amb el vist-i-
plau de la burgesia catalana per a la qual aquesta era la solució més còmoda i segura per mantenir les seves

9.2 Objectius del Noucentisme.
L’objectiu més important del Noucentisme és normalitzar la cultura catalana. Els noucentistes
pensaven que per assolir la plena normalització cultural era necessari actuar des del poder, amb una
política governamental que incidís el camp lingüístic, en el literari, en el polític i en el del pensament. El
Noucentisme representa la primera intervenció governamental en la història de la nostra cultura
moderna o contemporània, i aquesta intervenció es fonamenta en quatre pilars.
1.- Polític. El Noucentisme anirà molt lligat a un partit polític, la Lliga, a un polític, Prat de la Riba, i a
una institució, la Mancomunitat de Catalunya.
2.- Ideològic. L’ideòleg del moviment fou Eugeni d’Ors. A través de la publicació de les seves Gloses a
“La Veu de Catalunya”, exposa la manera en què cal “redreçar” el país i basteix els principis bàsics de
l’estètica noucentista.
3.- Lingüístic. Un dels objectius de la política noucentista va ser crear una llengua literària pura,
flexible, moderna i normativitzada. Es fundà l’Institut d’Estudis Catalans i des de la seva secció
filològica es donà impuls a l’elaboració d’unes normes ortogràfiques, un diccionari i una gramàtica.
Gràcies a aquesta institució i a Pompeu Fabra l’any 1913 varen aparèixer les normes ortogràfiques, el
1918 es publicà la gramàtica catalana i el 1932 el Diccionari general.
4.- Literari. La poesia va ser el gènere preferit pels noucentistes, ja que facilitava la concisió verbal, la
bellesa formal i l’evasió d’una societat que volien transformar. El poeta més representatiu fou Josep
Carner.
9.3 Característiques.
–Esperit mediterrani
–Cristianisme
–Elaboració formal, artificiositat
–Mesura, equilibri, seny
–Claredat, precisió
–Lluminositat
–Civilització urbana, ciutat

10. La poesia noucentista
La poesia, al costat de l’assaig, va ser el gènere literari que meresqué més atencions entre els
escriptors noucentistes, ja que la pràctica poètica era la que més encaixava amb la seva estètica. Pels
noucentistes el poeta no neix, es fa. El treball i el gust havien de ser les armes del poeta. Així neix la
figura de “l’home de lletres”, que escriu obeint a unes necessitats culturals. Per als noucentistes, la
poesia era primer de tot un fet cultural.
La poesia noucentista fou influïda pel Parnassianisme i pel Simbolisme.
Característiques:
Rebuig de l’espontaneïtat i estima per l’artificiositat.
Valoració de la quotidianitat, coses abans insignificants es poetitzen.
L’objectivitat, el distanciament del poeta. Fugen de l’emotivitat i l’exhibició dels sentiments
Sistemàtica referència al món clàssic al qual es remeten com a món superior. El classicisme es
concreta en la selecció de formes poètiques rígides, en tenir molt d’esment pels recursos, en la
tendència a posar cites clàssiques i referències mitològiques. La visió del món es classicitzant: bella,
noble, serena.
Ambientació ciutadana, la ciutat com a paradigma de la civilització.
Interpretació idíl·lica de la natura, quan apareix, ja no és una natura salvatge i indòmita, sinó
ordenada, amable, domesticada, en definitiva, “humanitzada”.
Voluntat de crear una llengua culta i refinada amb cultismes i arcaismes.
El gran interès també pel ritme i el metre que crearen o recrearen a partir de la tradició antiga i de les
formes populars.
Utilitzen la ironia i la sàtira per manifestar la seva posició crítica.
Component cristià.
Temàtica: l’amor, la natura, la dona idealitzada,... també temes d’inspiració popular reelaborats
intel·lectualment.

11. L’Escola Mallorquina.
11.1 El terme.
El terme “Escola Mallorquina” s’ha utilitzat per designar conceptes diferents:
En el sentit més ampli, comprèn un període que va de 1840 fins a 1950, que abasta: els precedents (Pons i Gallarza, Marià
Aguiló,...), els mestres (Joan Alcover i, sobretot, Miquel Costa i Llobera) i fins a tres generacions de deixebles.
Actualment es considera sobretot que l’Escola Mallorquina és un corrent poètic molt concret, que recull l’aportació de
dues generacions d’escriptors: la primera (1903-1921. Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber i Miquel Ferrà) i la segona
(1903-1921. Miquel Forteza, Guillem Colom, Joan Pons i Marquès).
Per a nosaltres el terme fa referència als dos grans autors del període central: Joan Alcover i Miquel Costa i Llobera.
11.2 El concepte
Els poetes que s’agrupen en l’anomenada Escola Mallorquina presenten uns trets estilístics i temàtics comuns. Tot i ser
contemporanis dels modernistes, la seva estètica se n’allunya i, de fet, per la seva perfecció estilística i formal esdevindran
els models a imitar pels poetes noucentistes.
11.3 Característiques
Voluntat de perfecció formal
Nacionalisme tradicionalista
Retorn al classicisme greco-llatí
Exaltació del paisatge mallorquí
Projecció d’un món rural tranquil i sense tensions
Recerca de l’equilibri
Subjectivisme i intimisme
Contenció emocional
Perfeccionament del vers
Ús d’una llengua culta i depurada.
En definitiva, un desig d’aconseguir la serenor, l’equilibri i l’harmonia.
Totes aquestes característiques ens poden dur a pensar que l’Escola Mallorquina és una versió local del Noucentisme,
això no obstant, hi ha una diferència essencial a remarcar: el Noucentisme és el resultat d’una conjuntura política
(l’ascensió al poder del catalanisme burgès), que permet la col·laboració dels poders polítics amb els intel·lectuals
catalanistes. Però la situació política de les Balears és molt diferent de la catalana, la qual cosa fa absolutament inviable
una actuació cultural com la que aleshores té lloc al Principat. Els primers decennis del segle XX segueixen amb una
situació caracteritzada pel centralisme, el provincialisme i la continuïtat del sucursalisme heretats dels segles anteriors.

12. Les Avantguardes
L’avantguardisme està format per una sèrie de moviments que aparegueren a Europa en el primer
terç del segle XX i que afectaren profundament el món literari i artístic català. Aquests moviments,
procedents sobretot de França i Itàlia, es caracteritzaren una voluntat de ruptura dels models
artístics, però també morals, vigents en aquell moment i per tant, en general, amb un esperit de
protesta o de subversió de l’ordre establert. Els moviments avantguardistes elaboraren una teoria
creativa basada en el trencament amb l’art establert fins aleshores i en la recerca d’unes noves teories
artístiques, o més aviat anitartístiques que posen en manifest la profunda crisi de les arts i la
literatura.
Característiques:
– Crisi dels esquemes elaborats per la burgesia.
– Intent de destruir l’art tradicional.
– Recerca de noves formes d’expressió i assimilació de les d’altres cultures allunyades
geogràficament o temporalment.
– Inconformisme social.
– Ús de les troballes i els mètodes freudians
12.1 Els principals moviments.
L’Avantguarda inclou un seguit de moviments coneguts també com “ismes”: fauvisme,
expressionisme, orfisme, imaginisme, creacionisme, ultraisme, etc. Els que més influïren en la
literatura catalana són:
Cubisme. Pretén mostrar simultàniament les diverses facetes de la realitat de manera que requereix
la participació activa de l’espectador, que ha de reconstruir mentalment l’obra. En literatura el seu
màxim representant fou Guillaume Apollinaire. Les dues tècniques més destacades del cubisme
literari són el collage i el cal·ligrama.
Futurisme. L’italià Filippo Tomasso Marinetti va donar nom a aquest moviment. Marinetti
proclamava una rebel·lió violenta contra la tradició del segle XIX, en un intent d’expressar,
mitjançant l’art, la vida dinàmica del segle XX. Exalten el perill i la temeritat, per això el progrés, les
màquines i la velocitat esdevindran icones del moviment. En literatura atacaren les influències

Dadaisme. Moviment creat pel romanès Tristan Tzara com a resposta a la insatisfacció vers la raó, la moral
imperant i la religió. L’objectiu era acabar amb totes les regles i els ideals vigents entre els artistes de l’època.
Proposaven una actitud de negació de tot: la destrucció per la destrucció. Pel que fa a la literatura, és
freqüent la utilització de la tècnica del collage, sovint formant unitats il·lògiques, i la publicació de manifestos,
que apareixen al seu diari oficial, Dada, o en d’altres publicacions.
Surrealisme. Moviment fundat per André Breton a França el 1924. El seu propòsit és crear una crisi de
consciència i és per això que el moviment es comprometé políticament. Intentaven que la ment i el
pensament es manifestassin lliurement, pretenien alliberar la ment humana a través de l’escriptura
automàtica, l’humor, l’absurd, el relat dels somnis, etc. en un intent d’unir la realitat interior amb l’exterior.
Per tal d’arribar al coneixement autèntic proposen diverses vies: l’estudi dels somnis, de les al·lucinacions, la
pràctica de l’escriptura automàtica,... Totes aquestes tècniques provenen del món de la psicoanàlisi i pretenen
penetrar en l’interior no manifest de l’individu.
12.2 Les avantguardes a Catalunya
Encara que els autors catalans es mostren molt receptius a les propostes avantguardistes, en les quals veuen
una sortida a la literatura nacional i localista de l’època, no duran a terme la ruptura amb la cultura
tradicional que proclamen aquests moviments. Però el fet que la llengua i la literatura catalanes encara no
estiguin prou consolidades els comporta més aviat l’obligació moral de col·laborar en la creació d’una nova
llengua literària. De fet, i llevat d’escasses excepcions, els escriptors defensors de les pràctiques
avantguardistes no tenien excessives contradiccions respecte a l’ordre burgès. Molts dels escriptors que
començaren experimentant amb les noves tendències evolucionaren posteriorment cap a actituds més
acostades a les de la literatura tradicional. Per a d’altres, l’Avantguardisme no fou més que una moda
passatgera que no tengué continuïtat o que alternaven amb escrits propis de l’ortodòxia literària.
Per altra banda, quan s’iniciaren els moviments d’Avantguarda, a Catalunya dominava l’estètica noucentista
fortament arrelada a les capes socials burgeses i amb suport institucional, la qual cosa dificultava la imposició
de nous models literaris. A més, a diferència d’altres països, els grups avantguardistes catalans estaven poc
cohesionats amb la qual cosa el seu impacte social fou mínim i no aconseguiren crear un estat d’opinió.

Cronologia
L’Avantguarda a Catalunya comença al voltant de 1916 i arriba fins al 1930, la proclamació de la Segona
República va fer canviar radicalment la situació, i els autors optaren per les reivindicacions polítiques
deixant les reivindicacions estètiques en segon terme. Podem distingir dues etapes:
1a etapa (1916-1924). Aquesta etapa es caracteritza estèticament pel predomini de les influències
futuristes, cubistes i dadaistes. Els autors avantguardistes no s’uniren per formar un grup, lluitaven
individualment per imposar aquest moviment. Això feu que no aconseguissin gaire ressò social ni prou
agressivitat per imposar o divulgar ràpidament les seves idees. Alguns d’ells abandonaren molt aviat
l’avantguarda, i d’altres, a poc a poc, anaren barrejant elements avantguardistes amb elements modernistes
i noucentistes.
2a etapa (1925-1934). És el moment més brillant del moviment. En aquesta etapa l’Avantguarda tendrà
força divulgació i ressò social gràcies a l’agressivitat i l’originalitat de les seves propostes. A més,
comencen a organitzar-se en grups, com el grup de Sabadell el qual resolgué la seva rebel·lia mitjançant el
joc de l’humor gratuït i la reducció a l’absurd. L’altre grup es manifestà a través de la revista “L’Amic de les
Arts” i va introduir el surrealisme a Catalunya. Hi destaquen Sebastià Gasch, J.V. Foix, Lluís Montanyà i
Salvador Dalí.
Poetes: Joan Salvat-Papasseit i J.V. Foix.

13. La poesia postsimbolista o poesia pura
La poesia simbolista s’inicia a Europa a partir de l’any 1886; el simbolisme pretén suplir la realitat, suggerir-la
mitjançant idees que representen l’essència de les coses. Com a punt de partida poètic, els simbolistes
proposen les sensacions i a partir d’elles arribar a formar símbols. Els simbolistes creen una poesia
profundament meditada, impenetrable i hermètica on la mort és un dels temes principals. Mallarmé i
Rimbaud són els poetes que més influïren en aquesta nova concepció de la poesia.
A partir dels anys vint del segle XX, poetes com Paul Valery, R.M. Rilke, T.S. Elliot, Jorge Guillén i el mateix
Carles Riba, recullen l’herència simbolista a partir de la qual volen trobar una expressió lírica que tengui
valor per ella mateixa, que no admeti “traducció” en altres termes explicables o més planers, la
poesia pura.
El cop d’estat de 1923 afavorirà l’aparició a Catalunya de les actituds derivades del simbolisme, l’anomenat
postsimbolisme, ja que durant la dictadura de Primo de Rivera els poetes catalans es varen veure obligats a
callar moltes coses a causa de la censura, això menà els poetes a evadir-se d’aquesta realitat que els
desagradava o a disfressar-la. Això propicià els processos d’idealització que donaren com a resultat una
poètica que pretengué arribar a l’absolut a través del somni, de la cultura; una poesia on els elements
exteriors al poema hi són absents, en definitiva, l’anomenada poesia pura. Aquests fets facilitaren
l’assimilació de l’estètica simbolista per part dels poetes d’aquesta generació. L’esclat de la Guerra Civil va fer
que la situació canviés i alguns poetes es veieren obligats a retornar a la realitat i abandonaren l’estètica de la
poesia pura. Representants catalans més importants: Carles Riba i Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

14. La novel·la dels anys 20 i 30
Durant el Noucentisme la novel·la gairebé va desaparèixer del panorama literari català. El corrent que
aleshores dominava el panorama literari europeu era el de la novel·la psicològica. A Catalunya, el 1925
esclata el debat sobre la novel·la amb l’article de Josep M. de Sagarra “La por a la novel·la”, i la
conferència de Riba “Una generació sense novel·la”, debat al qual s’afegiren altres intel·lectuals com
Josep Pla que conduirà a un complet programa per estimular la producció novel·lística.
Aquest esforç portarà com a conseqüència un espectacular reviscolament del gènere. Per una banda, vells
novel·listes com Puig i Ferrater tornen a publicar, per l’altra apareix una nova generació de novel·listes
que la guerra aturarà o estroncarà.
D’entre els seguidors de les noves tendències, Carme Arnau distingeix dos corrents als quals anomena
“marginats” i “integrats” respectivament.
Els marginats, amb Miquel Llor i Sebastià Joan Arbó al capdavant, són autors autodidactes, d’origen
modest que adoptaren com a protagonistes de les seves ficcions –seguint el model de Dostoievski– uns
personatges contradictoris i turmentats, que entren en conflicte tant amb ells mateixos com amb
l’entorn on viuen aïllats. Aquests autors presenten la dona com a àngel o dimoni, en qualsevol cas un
personatge amb qui les relacions amoroses són impossibles, mai com una possible companya. La
infantesa, simbolitzada per l’aigua, esdevé un mite i és l’únic període de felicitat en uns universos de ficció
marcats per la desolació i el pessimisme.
Els integrats, com Carles Soldevila, Francesc Trabal i C.A. Jordana manifesten a les seves novel·les una
decidida voluntat de modernitat, a partir d’uns protagonistes que viuen ben integrats en la burgesia
barcelonina d’aquells anys, com els seus autors. La problemàtica dels seus personatges, defugint el
dramatisme i la crispació dels novel·listes “marginats”, serà únicament d’alliberació personal, de recerca
de la felicitat. Les figures femenines són el centre i el fil conductor de les novel·les. A través d’un
llenguatge viu i col·loquial, molt diferent del dels marginats, molt més literari.

15. La novel·la psicològica
La novel·la psicològica no pretén ser una crònica del món real, sinó que vol reflectir el món interior dels
personatges. La irrupció de la novel·la psicològica qüestionarà les convencions de la novel·la tradicional
per tal d’endinsar-se en el coneixement de l’ànima humana: la trama passarà a segon terme, el punt de vista
canviarà, sovint trobam un narrador en primera persona, etc.
En aquest canvi de la narrativa europea són decisius diversos autors i pensadors:
– La teoria de l’inconscient i la psicoanàlisi de Sigmon Freud.
– La concepció del temps interior de Henri-Louis Bergson
– La memòria afectiva de Marcel Proust
– El monòleg interior de James Joyce
– Tècniques com les juxtaposicions i el trencament narratiu de Virgina Wolf.
15.1 La novel·la de postguerra
Els autors catalans de postguerra mostren textos innovadors, relats amb estructures renovades que no
pretenen únicament descriure la societat i els seus individus, tenen uns altres objectius:
– Trobar respostes a certs interrogants, explicar accions humanes que resulten incomprensibles.
– Reproduir el flux dels pensaments dels personatges, eliminant així el narrador omniscient.
– Es valora el paper del lector com a “coautor”, la lectura personalitzada és necessària per donar
sentit a l’obra. De vegades hi ha dues o més perspectives que reflecteixen millor la realitat polièdrica que es
vol analitzar.
– No hi ha límits en la novel·la: ni de personatges, ni de temps, ni d’espai, ni de gèneres, ni de
moral. Novel·les amb o sense argument, amb superposició de temps diversos.
Tècniques
Per tal d’assolir aquests objectius els autors utilitzaran tècniques com:
– Introspecció psicològica.
– Ús del monòleg interior
– Anàlisi sensorial minuciosa
– Atmosferes molt riques i matisades
– Preocupació el punt de vista narratiu

Especificitats de la literatura catalana de postguerra
Aquests trets són compartits pels novel·listes catalans i pels novel·listes europeus, es tracta de
preocupacions comunes, fruit d’un món en canvi profund.
Més enllà de la temàtica, l’experiència de la guerra, la postguerra, l’exili i la repressió influiran de forma
profunda en els nostres autors. La seva concepció del món, de les relacions humanes i de la literatura
canviarà a partir d’aquesta experiència i marcarà un punt d’inflexió en la seva obra.
Per altra banda, la novel·la catalana de postguerra està determinada per les difícils condicions a què la
repressió i la censura franquistes aboquen la cultura, especialment en llengua catalana. La producció,
l’edició i la divulgació, sobretot durant els primers anys de la dictadura, es veu reduïda a dos àmbits
inusuals:
– L’exili. La gran majoria dels intel·lectuals que gaudien d’un cert prestigi, estaven
compromesos amb la causa catalanista i republicana, per la qual cosa hagueren d’optar per l’exili, primer
a França i després a Amèrica, majoritàriament a Mèxic. Lluny de Catalunya, decidiren organitzar-se
culturalment per estimular la producció i no deixar caure els autors i la llengua catalana en l’oblit.
Promogueren activitats culturals i certàmens literaris, publicaren revistes, crearen editorials,...
– La clandestinitat. No tots els escriptors s’havien exiliat, alguns, especialment els més joves,
no partiren mai, i dels qui s’exiliaren, alguns tornaren aviat. També a Catalunya, a pesar de les dificultats
i els riscos, s’intentà reprendre la creació, l’edició i la distribució des de la clandestinitat.

16. La poesia realista o realisme històric
Al voltant del 1960 es produiran tres fets que marcaran l’evolució de la poesia catalana cap a una poesia civil i
d’intenció col·lectiva:
a) La mort de Carles Riba el 1959
b) La relaxació de la censura el 1962, de resultes de la nova llei de premsa.
c) L’aparició de tres llibres el 1960:
– La pell de brau de Salvador Espriu.
– Vacances pagades de Pere Quart.
– Da nuces pueris de Gabriel Ferrater
Aquestes tres obres palesen l’aparició d’un nou concepte de poesia: la poesia d’intenció realista i històrica que
s’oposa a l’estètica simbolista precedent. Les característiques d’aquesta poesia són:
1. Actitud del poeta. El poeta és un home entre els homes, no un il·luminat.
2. Experiència poètica. La poesia passa a ser l’expressió de l’experiència personal del poeta,
compartida amb d’altres persones.
3. Mètode d’abstracció de l’experiència real. Els poemes segueixen el mètode històrico-narratiu i
no pas el mitològico-simbòlic.
4. Llenguatge col·loquial i directe. La poesia reivindica la funció comunicativa d’un significat
immediat, funció primera i principal de la paraula.
5. Protagonista. El poeta coma persona forma part d’una xarxa de relacions humanes, d’un grup
social, de la col·lectivitat.
6. Destinatari. La poesia s’adreça a tots els que tenguin un nivell de cultura suficient per trobar en el
poema l’objecte d’interès, d’enriquiment o d’alliberament que aquest ha d’arribar a assolir, i no a un petit
nombre d’escollits, l’elit intel·lectual.
Aquestes característiques presideixen la poesia catalana durant tota la dècada dels 60. El realisme ha
representat la poesia d’expressió directa i col·loquial, el discurs mític de protesta cívica o política. En acabar-se
la resistència antifeixista la funció de la poesia canvià.
Autors: Salvador Epriu, Gabriel Ferrater, Miquel Martí i Pol.

Jacint Verdaguer Folgueroles, (1845 – Valvidrera, 1902)
Jacint Verdaguer, probablement el millor poeta català del segle XIX, és un dels representants més il·lustres de la Renaixença i
de la lluita per la recuperació lingüística i literària. La seva obra l’ha convertit en un dels autors més importants de la literatura
catalana, tant en la seva vessant de poeta com en la de prosista, menys coneguda i prolífica, però igualment remarcable.
A banda del valor indiscutible de la seva obra, el gran mèrit de Verdaguer és el de ser el creador de la llengua literària
moderna i el renovador de la mètrica catalana. En el primer aspecte, partint de la literatura culta i de la llengua parlada a la
seva terra, la Plana de Vic, aconsegueix un llenguatge consistent i flexible que servirà de model a autors posteriors. Al mateix
temps, realitzà tota casta d’investigacions mètriques i feu servir una gran varietat de combinacions estròfiques.
Verdaguer fou un poeta que va saber arribar al cor del poble, la seva obra va obtenir un gran ressò i la seva popularitat va ser,
i és encara, extraordinària.
Poesia
En l’obra poètica de Verdaguer trobam dues tendències contràries i ben definides, per una banda el poeta de les grans
descripcions, dels paisatges descomunals, dels cataclismes aterridors de fantasia exuberant; per l’altre el poeta intimista,
delicat i minuciós que es recrea en els sentiments i en els detalls. En qualsevol dels dos aspectes el gran poeta es manifesta en
la bellesa del llenguatge, la correcció de la frase i la perfecció del ritme.
Podem dividir l’obra poètica de Verdaguer en tres grans blocs:
Poesia èpica: És en la poesia èpica on el poeta de la força i la desmesura trobarà el mitjà ideal per manifestar-se. Encara que
aquesta vessant èpica apareix també en altres poemes, les obres considerades èpiques són: L’Atlàntida, Llegenda de Montserrat, i
sobretot, Canigó.
Poesia religiosa: La poesia de temàtica religiosa neix en Verdaguer de la seva vocació sacerdotal i del sentiment religiós i
defuig els continguts teològics. Podem dividir aquesta poesia en dues categories: la poesia de caràcter intimista, on l’autor es
recrea en la contemplació de les coses més properes fruit de la Creació; i la poesia de caràcter propagandístic. En els poemes
de caràcter religiós, Verdaguer utilitza un llenguatge senzill, intimista i entenedor. Destaquen obres com Idilis i cants místics,
Roser de tot l’any i Flors de calvari on Verdaguer, profundament afectat per l’acusació i marginació, produeix alguns dels seus
poemes més commovedors.
Poesia civil: La poesia civil de Verdaguer té molts punts de contacte amb la seva poesia religiosa, perquè per a ell les idees de
pàtria i paisatge estaven estretament relacionades amb la voluntat divina. Entre els poemaris de caràcter civil podem esmentar
Pàtria, Montserrat, Aires del Montseny i també la seva famosa oda A Barcelona.

Prosa
Jacint Verdaguer és recordat sobretot per la seva poesia, encara que cada vegada més es valora la seva prosa, molt menys
abundant, però de gran qualitat.
La prosa de Verdaguer no és, en general, de caràcter narratiu, sinó circumstancial: dietaris, llibres de viatges, reflexions,
articles,... com Excursions i viatges, Dietari d’un pelegrí a Terra Santa, etc. L’any 1895 comença a publicar a la premsa de Barcelona
En defensa pròpia, una sèrie d’articles per defensar-se de les calúmnies i acusacions que li eren imputades. Amb aquesta obra,
l’autor arriba a la màxima qualitat de la seva prosa.
El gran mèrit de Verdaguer és crear, sense cap precedent, una prosa d’altíssima qualitat, amb un vocabulari extens i ric; quan li
calia, podia trobar també nous mots amb molt d’encert. Verdaguer sabia donar l’ús exacte a tots els elements de l’oració, les
seves frases són llargues, però entenedores i combinades amb habilitat. El resultat és una prosa ordenada, harmònica, rica i
clara, alhora que natural, entenedora i adequada a la funció a què la vol destinar.
Narcís Oller (Valls, 1846 – Barcelona, 1930).
Quan Oller s’inicia en el món de la literatura, es troba amb una llengua corrompuda i poc apta per a la narrativa. Potser per
això, comença la seva producció literària en llengua castellana, ben aviat, però, inicià l’escriptura i publicació de contes en
català. A Narcís Oller li correspon el mèrit d’haver aconseguit una novel·la catalana que pot gairebé comparar-se a les obres
europees que s’estan escrivint en la seva època. Podem dividir l’obra d’Oller en tres grans etapes:
1 Aprenentatge: entre el romanticisme i el naturalisme. De 1872 a 1883 varen ser anys d’aprenentatge i formació. Va
col·laborar a la premsa castellana i començà una novel·la també en castellà. El pas del castellà al català coincidí amb la
descoberta de la novel·la realista i naturalista francesa, si bé no podem parlar d’una adopció total de temes i tècniques.
Admirador d’Emile Zola, l’escriptor francès pare del naturalisme, Oller fa un intent d’aplicar les seves teories ja en la primera
novel·la, La papallona (1882). Si bé les descripcions minucioses de l’ambient i del caràcter dels personatges superen el
costumisme i s’aproximen al naturalisme, el tema i el moralisme del final l’aproximen als esquemes de la novel·la romàntica
de fulletó. La papallona obtingué un gran èxit, va ser traduïda al castellà, al francès, al rus,...

2 Plenitud: realisme i naturalisme. L’èxit de públic i de crítica obtingut per La papallona suposà per a
l’autor una major confiança en les seves possibilitats i en les de la novel·la realista-naturalista que havia
pres com a model. En aquesta etapa, que va de 1884 a 1898 va escriure molt: quatre novel·les i diversos
contes i relats: L’escanyapobres, Vilaniu; i, sobretot, La febre d’or la novel·la més ambiciosa i més important
d’Oller. La novel·la retrata una època de la vida social i econòmica de la ciutat: el pas d’una Barcelona
menestral a una Barcelona burgesa i industrial arran de la febre bursàtil. Amb La bogeria Oller introdueix
en la seva narrativa l’estudi psicològic de la demència, i de les seves conseqüències socials.
Les novel·les Vilaniu, La febre d’or i La Bogeria formen un conjunt que té com a finalitat l’estudi de la
societat catalana en tots els seus aspectes, amb una clara finalitat crítica i didàctica. Oller té el propòsit
global de reproduir la realitat: la societat catalana del seu temps. La tècnica narrativa d’Oller es
fonamenta en l’observació. A més de la gran qualitat de les seves descripcions, Oller sap crear
personatges versemblants i una trama narrativa complexa. El llenguatge és planer, amb
castellanismes i localismes, tant del parlar de Valls com del de Barcelona, d’acord amb la procedència del
personatge.
3 Recerca de noves fórmules: del realisme al modernisme. A partir de 1895 Oller pateix una forta crisi creadora i
personal. Trigà anys a publicar la que seria la seva darrera novel·la: Pilar Prim (1906). En aquesta novel·la s’intensifica
l’estudi psicològic del personatge i es busca un estil més refinat. Oller vol, doncs, deixar enrere els postulats
naturalistes.
Paral·lelament a la seva producció novel·lística, Oller conreà una narrativa curta que seguí la mateixa evolució. Variats
en la forma i en la temàtica, els contes aconsegueixen l’efectisme i la força que escau la relat breu.
En conjunt, el món novel·lístic d’Oller es mou entre dos pols: l’un, el realisme, que de vegades voreja el naturalisme, i
l’altre el sentimentalisme moralista, provinent encara del romanticisme tardà. A pesar d’això, a pesar de les limitacions
narratives i tècniques de l’escriptor i, en definitiva, a pesar de les limitacions del context cultural català de tombant de
segle, Oller representa la fita més important de la novel·la catalana del segle XIX.
Per això, Oller gaudí d’un gran prestigi literari dins i fora de Catalunya. Les seves obres es traduïen ben aviat a altres
llengües: castellà, francès, italià, etc. Mantingué una sincera amistat i una interessant correspondència amb figures com
Galdós i Clarín. Oller defensà aferrissadament la seva opció lingüística a favor del català, i això suscità tota
mena de reflexions en els seus contertulians del món cultural hispànic.

Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845–Barcelona, 1924)
Àngel Guimerà és la figura cabdal del teatre català del segle XIX i un dels dramaturgs més important, prolífic i
representat del teatre català de tots els temps.
Guimerà introduí en l’escena catalana una forma dramàtica ambiciosa i d’aspiracions europeistes. L’èxit d’aquesta
fórmula fou immediat: en sols quatre anys i amb tres obres estrenades, Àngel Guimerà s’havia consagrat com el
primer autor teatral de Catalunya.
Les obres de Guimerà no aporten grans novetats ni pel que fa a l’estructura ni a la trama. En l’aspecte formal, la
innovació més important introduïda per Guimerà en el drama romàntic català fou el canvi de l’heptasíl·lab pel
decasíl·lab. Això dóna al discurs dels personatges un to més ampul·lós i acordat amb el sentiment que manifesten. La
sobrietat del registre lingüístic és ressaltada per la grandesa declamatòria dels versos blancs.
Etapes creatives
El crític i estudiós de l’obra de Guimerà Xavier Fàbregues ha dividit l’obra de Guimerà en quatre etapes.
–Primera etapa. Drama històric. Comprèn sis obres. És una etapa força homogènia: predomini absolut del corrent
històrico-romàntic; totes les obres són en vers i els personatges pertanyen a l’alta noblesa. Mar i cel és la millor peça
d’aquesta etapa. Guimerà ha iniciat un procés de contenció i simplificació: l’anècdota històrica s’ha suprimit del tot i
sols en roman l’ambientació. Les relacions entre els dos protagonistes formen el nucli de la trama i les altres hi queden
subordinades.
–Segona etapa. Drames realistes. Aquesta és l’etapa més rica, fructífera i reeixida de Guimerà. Comprèn 14 obres,
entre elles Terra baixa, i és considerat el període de plenitud de l’autor. El pas a la prosa i a un llenguatge col·loquial
així com la tria de personatges contemporanis i de classes socials properes a l’espectador, proporcionen a Guimerà el
fonament realista que tendran els seus drames a partir d’ara. La via central d’aquesta etapa són els drames realistes, on
destaca la trilogia formada per Terra baixa, Maria Rosa i La filla del mar. Els protagonistes són forces passionals sobre
els quals actua un atzar fatal i inexorable
Al llarg d’aquest període els elements realistes van guanyant importància mentre que els romàntics la perden. Amb
Terra baixa l’autor arriba al cim de la seva producció. La dosificació de les escenes, que passen de còmiques a líriques i
intensament dramàtiques, demostra el gran domini del llenguatge teatral assolit per Guimerà. La concepció
rousseauniana de Manelic contrasta amb la hipocresia de la gent de la terra baixa. Darrera la societat industrialitzada
del seu temps hi ha una Arcàdia, simbolitzada en altres obres pel món rural i que arriba a la màxima mitificació amb la
terra alta, convertida en una “veritat interior”.

–Tercera etapa. Nous camins. Comprèn setze obres. En aquesta etapa Guimerà pren consciència de la
necessitat d’obrir noves vies en el seu teatre un cop esgotada la fórmula del drama romàntico-realista, i
això ho fa seguint dues línies:
i) Realisme cosmopolita posat de moda a Europa per autors com Alexandre Dumas fill. En
aquestes obres els protagonistes pertanyen a l’alta burgesia i sovint hi apareix el tema de l’adulteri.
Tanmateix, aquests eren ambients i conflictes del tot desconeguts pel dramaturg i el resultat no acaba de
ser versemblant.
ii) Modernisme simbolista, Guimerà desenvolupa una imatgeria que el Modernisme estava
imposant: el món de les fades i de les bruixes, llegendes i personatges dotats de valor simbòlic, etc.
D’aquesta etapa destaca Sainet trist.
–Quarta etapa. Retorn als orígens. Després d’un silenci de quatre anys, Guimerà inicià la darrera etapa
de la seva producció dramàtica amb sis obres on intenta reviure l’estil i els èxits de joventut i manifesta
impotència per aconseguir-ho.
El món de Guimerà.
Amb independència d’aquestes etapes creatives, Guimerà sabé crear un món personal en el qual una sèrie
de motius es repeteixen amb insistència. El més característic és l’ésser marginat, un personatge marcat
per un estigma del qual no és responsable i que fa que no sigui acceptat pel seu entorn. Les causes més
habituals de marginació són: haver perdut els pares de petit, pertànyer a una cultura o medi social diferent
o tenir un orígens desconeguts. Aquest ésser es defensa a través d’una conducta exemplar que l’ha de
redimir i, al final, a través del sacrifici suprem. L’autor el sotmet a un procés d’idealització i el dota d’una
capacitat d’estimar i de patir sublimades.
La trobada de l’amor, representat per una persona que no opera envers ell sota impulsos egoistes,
transforma l’ésser marginat i li dóna una seguretat i una fermesa que abans no posseïa i li ofereix una
causa per la qual lluitar. Però hi haurà sempre un antagonista, un tercer que amenaçarà la felicitat dels que
s’estimen i propiciarà un final tràgic.

LITERATURA CATALANA. Moviments literaris SEGLES xix I xx

Recomendados

Recomendados

Más contenido relacionado

La actualidad más candente

La actualidad más candente (20)

Destacado

Destacado (20)

Similar a LITERATURA CATALANA. Moviments literaris SEGLES xix I xx

Similar a LITERATURA CATALANA. Moviments literaris SEGLES xix I xx (20)

Más de joanpol

Más de joanpol (20)

LITERATURA CATALANA. Moviments literaris SEGLES xix I xx