Sociolingüística

1. 1.Bilingüisme social.
-Definició: Ús de 2 llengües pels mateixos parlants en un mateix territori.
–Característiques:
-Generalitzat o limitat
-Oficial o no oficial.
-Unilateral, desequilibrat, jerarquitzat, conflictiu i inestable (o dinàmic).
-Ús desequilibrat de 2 llengües: diglòssia
2.- Diglòssia
-Ferguson: ús de dues varietats distintes d’una mateixa llengua: una per als
àmbits formals i l’altra per als informals.
-Fishman: ús de dues llengües distintes en una mateixa comunitat: una per
als àmbits formals i l’altra per als informals.
3. Conflicte lingüístic.
Competència entre 2 llengües per ocupar els mateixos àmbits d’ús
o parlants. La llengua dominant va envaint la majoria d’àmbits d’ús de
l’altra.
-Desenllaç del conflicte lingüístic:
•Substitució lingüística: extinció de la llengua subordinada.
•Normalització lingüística: la llengua subordinada recupera els àmbits d’ús
dels quals ha estat desplaçada. Implica un canvi quantitatiu (nombre de
parlants i freqüència d'ús) i qualitatiu (recuperació d'àmbits d'ús).
•Hibridació: es crea un pidgin o crioll
4. Llengua minoritària i llengua minoritzada
-Minoritària: segons el nombre de parlants. S’oposa a majoritària.
Són termes relatius.
-Minoritzada: segons els àmbits d’ús. S’oposa a Normalitzada. És
objectiu.
LL. MAJORITÀRIA LL. MINORITÀRIA
LL. MINORITZADA Castellà a Puerto Rico Bretó – Gaèlic a Irlanda
LL. NORMALITZADA Anglès a EUA Suec - Maltès - Hebreu
5. Causes de la minorització d’una llengua.
-Externes: migracions, colonitzacions, de pendència
política, etc.
-Internes: prejudicis
-Generen deslleialtat lingüística
-Ideologia lingüística difosa des del Poder
-Homogeneïtzació dels parlants i de les
llengües.

2. 1.LINGÜÍSTICA / SOCIOLINGÜÍSTICA
LINGÜÍSTICA SOCIOLINGÜÍSTICA
Estructura FINALITAT Ús efectiu de l'estructura
Nivells lingüístics: fonètica,
morfosintaxi
ANÀLISI Variació lingüística i
contacte de llgs
Lingüístiques: fonemes, morfemes,
sintag.
UNITATS TREBALL Usuaris i comunitats
lingüístiques.
MULTILINGÜISME:
-Monolingüisme primigeni. Avui en dia és habitual el multilingüisme (individu o territori)
-Europa: només 3 estats monolingües: Portugal, Albània, Islàndia.
-Producte de colonitzacions, migracions, dependència cultural o veïnatge.
1. BILINGÜISME INDIVIDUAL (PSICOLINGÜÍSTICA)
-PASSIU: s'entenen 2 llengües, però només se'n parla 1.
-ACTIU: s'entenen i es parlen 2 llengües.
-SIMÈTRIC: es té la mateixa competència en dues llengües.
-ASIMÈTRIC: es té més competència en una.
- INSTRUMENTAL: coneixement de dues llengües amb finalitat utilitària. . (anglès
pel treball)
-INTEGRADOR: s'aprèn una segona llengua per la voluntat d'entrar a formar part d'una
comunitat.
2. BILINGÜISME TERRITORIAL (Geografia lingüística, dialectologia)
- L'ús d'una llengua depèn del territori.
3. BILINGÜISME SOCIAL (Socioling)
•-Situació en què, dins una unitat territorial, un conjunt d'individus usen dues llengües
de manera ordenada i regular: una de pròpia, apresa per transmissió familiar (L1), i la
pròpia d'un altre grup (L2).
•-L'ús de la llengua no depèn de l'individu o del territori, sinó de l'entorn social (dels
altres individus o grups socials). El context social et determina o coacciona a parlar
dues llengües.
•-Els grups socials usen 2 llengües de manera ordenada (no voluntària ni arbitrària).
Alternança organitzada i regida per les normes d'ús
•-Situació desequilibrada i jeràrquica: L2: necessària L1: voluntària.
•-Unilateral: 1 grup, bilingüe, i 1 monolingüe El desconeixement de L2 suposa la
marginació d'àmbits, activitats o promoció social.
•-En una cultura normal, només algunes classes socials necessiten ser bilingües. En
una cultura minoritzada, totes les classes són bilingües.
•-Un grup lingüístic pot viure en la seva llengua i l'altre no: necessita bilingüitzar-se.
•-Dinàmic = es genera un conflicte lingüístic: normalització o substitució.
4.1. Concepte de conflicte lingüístic.
-Conflicte: "una situació en la qual dues varietats lingüístiques competeixen entre elles i
provoquen la invasió o el desplaçament d'una de les dues llengües o varietats dels
àmbits d'ús de l'altra."

3. 2.3. El desenllaç del bilingüisme social.
-Substitució. L'absència de conflicte implica la substitució de L1.
-Normalització: canvi quantitatiu (nombre de parlants i freqüència d'ús) i qualitatiu
(recuperació d'àmbits d'ús).
-Pidgin o crioll (naturalitzat).
Substitució lingüística.
-Procés sociocultural a través del qual una llengua o varietat lingüística dominant
s'imposa totalment (glotofàgia) o parcialment (bilingüisme, diglòssia) sobre una altra.
-El canvi lingüístic pot ser intern (afecta l'estructura: degradació, desprestigi) o extern
(canvi de llengua)
-El procés de substitució suposa una pèrdua qualitativa (àmbits d'ús, estructura) i
quantitativa (parlants).
La normalització: concepte i etapes. Les Lleis de Normalització Lingüística
-"És un procés històric sociocultural, en el qual un idioma és
sotmès a la normativització (regulació ortogràfica, lèxica i gramatical) i aconsegueix
d'accedir a totes les funcions socials fins aleshores reservades a la llengua dominant. Un
idioma està plenament normalitzat quan ocupa tots els àmbits formals i informals.
Etapes: 1. Conscienciació. 2. Normativització. 3. Extensió social (Si ho permet la situació
legal)
2.2. La instrumentalització del bilingüisme.
Bilingüe: aspecte asèptic i real.Bilingüista: defensar el bilingüisme social.Aspecte
ideològic.
Mite: bil. Harmoniós, estable, inamovible. Desig de conciliar i fer compatibles dues
llengües , però en situació desigual. Implica perpetuar la situació de subordinació de L2.
L2: símbol del qual es parla, però no instrument efectiu de comunicació. Aprenentatge de
L1 com a enriquiment, no com a substitució. Perpetua i dissimula el procés de
substitució. Ex.: "Escric en castellà perquè hi ha bilingüisme"
SPANGLISH
Bluyin, borderígena, amigoization, estore(tenda), ganga(bandes de dlinqüents'gang'),
grocerías(comestibles'groceries'), ringuear(trucar telèfon), bastardiar(engendrar bastards
o cometre adulteri)
3.-La diglòssia.
3.1. Concepte (Ferguson, 1959)
La diglòssia és una situació sociolingüística relativament estable en què, al costat dels
principals dialectes d’una llengua, hi ha una varietat molt divergent, altament codificada,
vehicle d’un cos de literatura escrita ampli i respectat, que és àmpliament apresa en
l’educació i usada sobretot com a llengua escrita i com a parlar formal, però que no ho és
de cap sector de la comunitat en la conversa ordinària o col·loquial.
-Especialització funcional
-Prestigi
-Adquisició: natural o formal (ensenyament)
-Estandardització
-Herència literària
-Estabilitat

4. 3.2. Una nova concepció del terme (Fishman).
-Bilingüisme, individual. Diglòssia, social
3.3. Distinció entre diglòssia i substitució lingüística (Aracil).
-Diglòssia: si els dos idiomes són complementaris. Conflicte: quan un dels dos envaeix els àmbits
exclusius de l'altre i es trenca l'equilibri.
DIGLÒSSI
A Ferguson
DIGLÒSSIA
Fishman
BILINGÜISME
OFICIAL
CONFLICTE
LINGÜÍSTIC
Aracil
Estàndard Llengua A Llen
gua
A
Llengua
B
Llengua A Llen
gua
B
Dialectes Llengua B Llen
gua
A
Llengua
B
Llengua A Llen
gua
B
3.3. Autoodi.
-Predisposa a l'abandó de la llengua dels sectors implicats en el canvi social (sobretot, classes
mitjanes urbanes).
-Identificació amb el grup dominant
Motivacions del canvi: impossibilitat de realització individual en la pròpia llengua: rebuig i
autoodi = bilingüització = fills monolingües.
L'abandonen perquè no satisfà les seves necessitats (li manquen funcions). Perd funcions
perquè no s'usa.
Canvi de llengua: canvi d'aparença exterior = amagar la pròpia identitat.
Diagrames del procés de substitució del català:
S. IX-XII S. XIII-XV S.XVI-XVII XVIII-XX XX
(1960)
F LLATÍ LLATÍ
CATAL
À
CATALÀ
CASTELL
À
CASTELL
À
CASTELLÀ
I CATALÀ CATALÀ CATALÀ CATALÀ CATALÀ
CASTELL
À
Hipòtesi de futur:
SUBSTITUCIÓ CONFLICTE NORMALITZACIÓ
F CASTELLÀ CATALÀ CASTELLÀ CATALÀ
I
CASTELLÀ CATALÀ CASTELLÀ CATALÀ
3.4. Interposició.
-CAT: por taula finestra menjar

5. 4.2.2TEMA 8
MODELS I SITUACIONS LINGÜÍSTIQUES EN ALTRES ESTATS PLURILINGÜES.
1. ESTATS UNILINGÜISTES 1 LLENGUA OFICIAL A. FORMALS
LLENGÜES NO OFICIALS A. INFORMALS
2. INDEPENDENTS
MONOLINGÜES
PORTUGAL, ALBÀNIA, LITUÀNIA, TXÈQUIA
3. ESTATS BILINGÜES IRLANDA, FILIPINES, BURUNDI (Kirundi, Francès)
KÈNIA (Swahili, Anglès), ECUADOR (Quítxua 52%),
PARAGUAY (Guaraní 95%), PERÚ (Quítxua)
4. MULTILINGÜISME
ESTATAL I
MONOLINGÜISME
TERRITORIAL
SUÏSSA Alemany: 74% Francès: 20%
Italià: 5% Romanx: 1%
CANADÀ Anglès: 61% = 15 milions
Francès: 25% = 6 milions
BÈLGIC
A
Neerlandès: 55% = 5 mil.
Francès: 33% = 3 mil.
Brussel·les: 11% = 1 mil.
1.Estats unilingüistes.
Són aquells Estats que només reconeixen com a oficial una sola de les llengües que s'hi
han parlat històricament, a la qual concedeixen tota la seva protecció, en promouen la
difusió i li atorguen l'exclusivitat d'ús als àmbits que depenen de l'Estat, que són
bàsicament els formals. La resta de llengües són marginades o prohibides en aquests
usos oficials, o bé gaudeixen d'una protecció purament simbòlica, per la qual cosa
queden recloses als àmbits privats o informals. Seria el cas d'Estats com França, Itàlia o
Anglaterra. També corresponia a la situació de l'Espanya, fins que s'instaurà el règim
democràtic i es legalitzaren les diverses llengües de l'Estat.
1.Estats independents monolingües.
Són aquells Estats en què només s'hi parla una sola llengua, que és l'oficial. A Europa
se'n trobaven pocs exemples (Portugal, Albània, etc.), tot i que darrerament ha proliferat
la creació de nous Estats que coincideixen amb els límits lingüístics: Eslovàquia, Lituània,
Eslovènia, República Txeca, etc. La majoria d'idiomes minoritzats han aconseguit de
normalitzar-se després de passar per un procés d'independència política, encara que hi
ha excepcions com és el cas del gaèlic a Irlanda.

6. 1.3. Multilingüisme estatal i monolingüisme territorial.
1.3.1. El cas de Suïssa.
La pluralitat lingüística de Suïssa (alemany, francès, italià i retoromànic)
reposa sobre un substrat ètnic diferent i molt reculat en el temps. L'alemany és parlat
per un 74% de la població autòctona suïssa, el francès per un 20%, l'italià per un 5% i
el retoromànic per un 1%. Una de les característiques de l'Estat federal suís és el
respecte i l'estimació amb què tracta les llengües dels diferents grups ètnics. Ja a la
primera Constitució federal del 1848 hom reconeixia que "els tres idiomes principals
de Suïssa, l'alemany, el francès i l'italià, són llengües nacionals de la Confederació".
Després, el 1938, el poble suís, per mitjà d'un referèndum, acceptà el retoromànic
com a quarta llengua nacional. L'alemany, el francès i l'italià són considerats idiomes
oficials, bé que en l'administració, a l'escola, als mitjans de comunicació, etc., hom
utilitza només la llengua de la respectiva zona lingüística. Aquest plurilingüisme, per
tant, només té validesa a nivell federal, perquè cada cantó suís (regió autònoma)
estableix quina és la seva llengua oficial. Dels 23 cantons, 14 tenen com a única
llengua oficial l'alemany; 4, el francès; 1, el retoromànic (al cantó dels Grisons, on és
parlat); i 3 són bilingües amb el francès i l'alemany (Berna, Friburg i el Valais).
1.3.2. El cas del Canadà.
La vida política i social del Canadà és influïda per l'existència de dues
comunitats ètnico-culturals, una de parla francesa i l'altra de parla anglesa, que
radiquen, respectivament, a Quebec i a la resta de l'Estat. El 61% de la població (15
milions) té per llengua materna l'anglès i un 25% (6 milions) el francès. Totes dues
llengües són oficials i poden ser emprades en els debats parlamentaris federals i a
tots els tribunals de justícia de l'Estat. El 1969 entrà en vigor una nova llei sobre
llengües oficials que estableix districtes bilingües quan una minoria francesa o
anglesa excedeix el 10% de la població i l'ús d'ambdues llengües en l'administració
pública federal, tant a la capital com a les seves delegacions més importants. A les
diverses regions de l'Estat, però, només és oficial la llengua del territori. Aquest és el
cas del Quebec, regió canadenca de 6 milions d'habitants, el 78% dels quals és de
parla francesa, el 10% són anglòfons i la resta parlen llengües ameríndies (cris i inuit).
Després de passar per una etapa de bilingüisme oficial amb l'anglès i el francès, l'any
1969 es va establir al Quebec l'oficialitat única de la llengua francesa, ja que era
evident el seu retrocés davant l'empenta de l'anglès. L'any 1977 es va promulgar una
llei que obliga a usar exclusivament el francès a l'Administració, a la Justícia, a
l'Ensenyament, a la retolació i a la publicitat exterior dels establiments comercials, a
les comunicacions externes i internes de les empreses, etc. i, alhora, s'hi prohibeix l'ús
de l'anglès amb fortes sancions econòmiques per als infractors.

7. 1.3.3. El cas de Bèlgica.
Hi ha majoritàriament dues llengües que són reconegudes oficialment dins l'àmbit del
territori on es parlen: el neerlandès, parlat en la seva variant flamenca pel 55% de la
població (5 milions) i el francès, parlat pel 33% (3 milions) en la seva variant valona;
també hi ha una minoria (0'6%) de llengua alemanya. Les províncies del nord són
flamenques i tenen el neerlandès com a única llengua oficial, mentre que les del sud
són valones amb el francès com a llengua oficial; la província de Brabant és flamenca
en la seva part septentrional i valona en la meridional, i Brussel·les constitueix un nucli
bilingüe (11%) dins l'àrea flamenca, tot i que és obligatori fer l'ensenyament en la
llengua materna, sia aquesta la neerlandesa o la francesa. També l'alemany té la
consideració de llengua oficial a les regions on es parla. Hi predomina, doncs,
l'unilingüisme més absolut i la llengua oficial es regeix exclusivament pel principi de la
territorialitat lingüística.
10% de la població són anglòfons. Eren la classe dominant fins als anys 60. 70.000
indis. Assistència a escoles en anglès si tenen com a mínim el pare a la mare anglòfons.
PRINCIPIS EN QUÈ ES BASA UNA POLÍTICA LINGÜÍSTICA DEMOCRÀTICA ALS
ESTATS MULTILINGÜES.
Els drets i deures lingüístics dels ciutadans formen part dels Drets Humans i de les
llibertats fonamentals de les persones; per això solen estar reglamentats en els
principals textos legislatius dels Estats, que són les Constitucions. Modernament, els
àmbits lingüístics controlats per l'Estat han augmentat considerablement a causa de la
complexitat de les societats modernes, sobretot pel que fa als usos públics. En
conseqüència, el condicionament polític i estatal dels diversos idiomes ha esdevingut
determinant per a la seva supervivència o extinció.
A l'hora de legislar sobre l'ús de les diverses, tot Estat democràtic multilingüe orienta
la seva política lingüística d'acord amb un d'aquests dos principis:
2.1. El principi de la personalitat.
El principi de la personalitat dels drets lingüístics es basa en el respecte a la identitat
personal i garanteix a l'individu determinats serveis en la pròpia llengua
independentment del lloc on es trobi: l'individu pot sempre utilitzar la seva llengua arreu
de l'Estat plurilingüe. La seva aplicació sovint esdevé utòpica perquè implicaria el
multilingüisme de la majoria de la població; de fet, sol ser instrumentalitzat per les
llengües hegemòniques per negar els drets col·lectius i històrics de les llengües
minoritzades, ja que la garantia dels drets individuals implica la discriminació de la resta
de la col·lectivitat.

8. 2.2. El principi de la territorialitat.
El principi de la territorialitat es fonamenta en el dret de les comunitats a organitzar la
seva vida pública i oficial en la pròpia llengua i, per tant, limita a certes regions el dret a
beneficiar-se dels serveis públics en la llengua materna, que es sotmet a una altra
prioritat: en cada territori homogeni d'un Estat plurilingüe, únicament la llengua pròpia
del territori gaudeix de reconeixement oficial. Els drets lingüístics, per tant, no
s'atribueixen a l'individu, sinó al territori.
Suïssa ha aplicat sempre el principi de la territorialitat. Per bé que les fronteres
lingüístiques no coincideixen amb les fronteres dels cantons, l'unilingüisme dels cantons
implica la inserció de la seva població a la llengua territorialment dominant. La llengua
escolar, de l'Administració, dels serveis privats, del comerç i del treball és la de la
comunitat lingüística en què es realitza l'activitat o en què està ubicada la institució.
A Bèlgica s'aplica el principi de la territorialitat (al nord l'única llengua oficial és el
neerlandès i al sud, el francès), excepte a Brussel·les, oficialment bilingüe, on
predomina el principi de la personalitat.
Al Canadà, la Constitució federal garanteix els drets de les minories religioses a tenir
les seves pròpies escoles. Les escoles catòliques són francòfones; les protestants,
anglòfones. Així com les escoles de majoria anglòfona no preveien l'ensenyament del
francès (avui establert a algunes províncies), a les escoles del Quebec, de població
francòfona, s'havia establert el principi de la personalitat. Davant el perill per a la
supervivència del francès que aquesta orientació suposava, actualment s'han decantat
per una orientació marcadament territorial: dins del Quebec, és obligatori el
coneixement del francès per a l'exercici professional; la publicitat i els productes de les
empreses han de ser en francès, i és obligatòria l'escolarització general en aquesta
llengua. D'altra banda, s'ha establert el principi de reciprocitat, segons el qual, un cop
garantit l'aprenentatge de la llengua pròpia, serà facilitat l'estudi de l'altra llengua oficial
com a llengua de relació.

9. TEMA 9
LA PROBLEMÀTICA ACTUAL
1.- Ensenyament.
Llengua d'ensenyament = estudi de l'estructura. Normativització. Augmenta el
coneixement, no l'ús.
Llengua vehicular = determina l'ús. Normalització (tots els registres i varietats). Capgira
les normes d'ús.
Assignaturització: irlandès, escocès. La influència de l'escola era determinant a les
societats pre-industrials. Avui en dia són els mitjans de comunicació
2.- Mitjans de comunicació social: regionalització i escassa presència del català.
3.- El marc jurídic o status legal.
3.1. Legislació internacional.
3.2. Constitució Espanyola (article 3).
3.3. Estatuts d'Autonomia del País Valencià, Catalunya i les Illes Balears.
3.4. Les Lleis de Normalització Lingüística del País Valencià, Catalunya i les Illes
Balears.
Catalunya (1983), País Valencià (83), Balears (86)
OBJECTIUS: Obliguen els respectius governs autònoms a:
Üs progressiu de la llengua catalana a l'àmbit oficial i administratiu.
Assegurar el coneixement i ús coma llengua vehicular
Fomentar-lo als mitjans de comunicació
Crear consciència social de la importància del coneixemnt i ús del català.
5.- Actituds lingüístiques: lleialtat i deserció.
U. Weinreich: Lleialtat lingüísitca és el principi en nom del qual els individus es reuneixen
conscientment i explícitament per resistir els canvis en les funcions de la seva llengua
( com a resultat d'un canvi de llengua) o en la seva estructura o vocabulari (com a
conseqüència de les interferències).
Això implica la defensa de l'estructura (interferències= hibridació) i de les funcions (ús =
substitució)
Ës un rpincipi conscient i explícit, no d'adhesió natural o rutinària.
Lleialtat no implica forçosament nacionalisme polític, sinó política ling. Democràtica
(suïssos italians).
Nacionalisme no implica lleialtat lingüística (Irlanda i Euskadi)

14. La meitat dels habitants de Balears reconeix no saber
escriure en català
Un 59'9% dels ciutadans assegura parlar-lo bé
B.PICORNELL. Palma.
Un 48'7% de la població de les Illes Balears no sap escriure en català; un 27'7% confessa tenir-ne
un domini «regular», mentre que un 23'6 per cent assegurà fer-ho «bé». Aquestes dades es
desprenen de l'enquesta sociolingüística que el Govern encarregà a l'empresa Sondymark.
Segons l'estudi entèn «bé» la llengua pròpia, un 76'2%; «regular» un 16'8%; i no l'entenen un
7'1%. Quant a l'ús actiu, la parlen «bé» un 59'9% dels ciutadans; «regular», un 16'8%; i no la
saben parlar un 23'3%.
L'enquesta constata que, entre els més joves, el coneixement de la llengua catalana —si ens
referim a parlar-la i entendre-la— es recupera, tot i que no arriba a assolir mai el nivell del
segment de més edat. D'altra banda, com es pot observar en el gràfic adjunt, en el grup més jove
aquest coneixement de la llengua pròpia és ja «cult» i no tan sols «familiar», com succeeix amb
els subjectes majors de 60 anys, la major part dels quals parlen en català, però quasi cap sap
escriure-la. Entre els menors de 30 anys, el percentatge d'analfabets en català es redueix fins al
37'7%.
Com és lògic, el millor o pitjor coneixement del català té molta de relació amb el nivell d'estudis.
Tot i això, els percentatges són encara desencoratjadors, ja que un 33% de les persones amb
estudis superiors reconeix que no sap escriure en català. Quant a la comprensió oral, per nivell de
formació, el català és entès «bé» per un 75% dels sense estudis; un 74% de les persones amb
estudis elementals; un 81% dels que tenen estudis mitjans; i un 79% dels que tenen estudis
superiors.
Asseguren parlar «bé» en català un 65% dels que no tenen estudis; un 57% dels que tenen
estudis elementals; un 64% dels que tenen estudis mitjans i un 61% de les persones amb
formació universitària. El domini lingüístic del català assoleix el seu grau més elevat a Menorca,
amb un 73% dels habitants que asseguren parlar-lo bé, davant del 51% de les Pitiüses o el 54%
de Palma. A la Part Forana de Mallorca, la situació millora (66% que el parlen «bé»). L'estudi, un
avanç del qual fou publicat ahir per Diari de Balears, confirma que el grau de coneixement no
correlaciona directament amb l'ús social de la llengua.

15. De Fabra a Fabregat
Ja deu fer uns quants anys que va aparèixer un pretès diccionari dife­rencial valencià­català. L'obra prometia. Per
primera vegada a la història de la llengua catalana, algú es proposava de consagrar­ne l'escissió amb un gruixut
compendi lèxic. Quan la vaig tenir a les mans, però, em vaig sentir decebut. Les entrades que s'hi registraven no
passaven de ser una col.lecta de faltes d'ortografia amb alguna paraulota grotesca entremig. Recordo que l'autor, un
desaprensiu de l'idioma, volia fer­nos empassar que del coit català se'n diu, en bon valencià, piuà; que de dormir se'n
diu sovar o que al mal físic que patim els d'aquí dalt cal dir­ne, al sud de la Sénia, pupa. I de l'estupidesa, parida.
Quan m'ha arribat la notícia que el di­rector de Canal 9 prohibia unes sis­cen­tes paraules "excessivament catalanistes"
(?), he pensat immediatament en una re­edició selectiva d'aquest diccionari dife­rencial. O sigui: en una altra estúpida
pa­rida. Almenys les escasses referències que n'ha donat la premsa de Barcelona o de Girona apuntaven en aquest
sentit. D'aquestes cròniques es desprenia que, de nou, els valencians tomaven a la cà­rrega contra la unitat de la
llengua; ara contra la unitat de les paraules de la tà­dio i la televisió. I, com sol passar per aquestes latituds, dir els
valencians era una manera còmoda ­¡ai!­ de dir alguns valencians, els de sempre.
En fi. Han passat uns dies, i una amiga m'ha fotocopiat un retall del Levante amb la llista completa de les censures. He
pogut constatar que tenia gaire a veu­re amb la idea que me n'havia fet. Certa­ment, hi figuren les formes que recollien
els diaris catalans com a més escandalo­ses. Però també és cert que no tot s'acaba aquí. Estic convençut que algú amb
més paciència que jo haurà fet números i per­centatges de les paraules que podrien passar per dignes i també
d'aquelles que més aviat responen a la vaga intuïció d'un amateur de la llengua. Sigui com sigui, salta a la vista que
l'invetari pensat i fet pel director de la teievisió valencia­na contempla una al.lucinant barrejadis­sa de criteris
lingüístics. D'acord: hi te­nim Alemànies, disfrassos i rets, entre altres perles que fan venir mal d'ulls al més
desapassionat. Però aquests impro­peris terminològics representen una por­ció mínima en el diccionari del senyor
Fabregat. ¿Què més hi ha en aquesta re­bregada llista? Essencialment dues coses força diferents. En primer lloc, un
consi­derable contingent de dialecta1ismes (de geosinònims, per a dir­ho bé). Unes for­mes, doncs, perfectament
normals si es pensa en un mitjà i en uns receptors va­lencians. I, en segon lloc, hi ha una im­portant participació de
mots que són simplement inusuals en la parla diària: en els anomenats registres informals. In­sisteixo que no he fet
comptes. Ara, estic segur que gairebé una quarta part de la purga del Fabra­Fabregat recau sobre uns catalanismes que
ni jo ni un senyor de Picamoixons no hem dit mai espontà­niament.
Perquè és evident que àdhuc, esguardar, llur i similars són avui unes parau­les tan poc catalanes com valencianes; o,
posat a l'inrevés, són tan catalanes com valencianes.
A pesar de tot aquest rescalfat, la fa­mosa llista de censures no m'ha semblat cap barrabassada. De fet, no hi ha cap
paraula, de les 593, que atempti contra la unitat de la llengua. Tendeixo a pensar que les paraules en si mai no solen
atemptar contra res. En canvi, el que sí que trobo preocupant ­i irritant­ és el mètode: que un senyor (que avui es diu
Fabregat, ­demà potser González Lizon­do) hagi sentit tocar campanes i que trac­ti de presumptes incompetents els
fun­cionaris del ram. O de presumptes anal­fabets, ja que els ha d'ensenyar que din­tre equival a dins, i etcètera.
Perquè, desenganyem­nos: el problema no són les parau­les sinó la gent que les ad­ministra i que, en conse­qüència fa
que siguin més o menys vulnerables. Si resulta que aquesta gent ignora els dictats dels que en saben, confesso que la
cosa em fa un cert pànic. ­
No ens penséssim que aquest és un mal endèmic dels valencians. Darre­rament, i des de Barcelona, uns presti­giosos
aficionats a la matèria es veu que també s'han adonat que la llengua viva va contra la llengua normativa, i que el català
que ara es parla ha de modificar la norma. Quan aquests individus parlen de llengua viva pensen en la d'ells i en la de
la seva respectiva tieta, és clar. Com el senyor Fabregat, suposo. Tanmateix, da­vant d'aquests casos ­que jo sàpiga­,
ningú no s'ha posat les mans al cap, nin­gú no ha acusat els interfectes d'atemptar contra la unitat del català. Com que
no es tracta d'un Fabregat enfollit per les Falles sinó d'una colla de barcelonins de pro, tothom tranquil. No obstant,
per poc que hi pensem ens veiem que el raona­ment d'uns i altres és idèntic. Per als nous Fabres del nord, si a
Barcelona no pronuncien per a o enguany o tal o tal altra minúcia, ¿per què hem de sotme­tre'ns a la norma que ens
prescriu l'ús d'aquestes formes? No costa gens imagi­nar­se'n la versió valenciana. Mentre que al benvolgut Fabregat li
calen sis­centes paraules per a demostrar (malgré lui)que la llengua està malalta, els altres Fa­bregats que pu1.lulen
pel país en fan prou
amb unes poques admonicions. En el fons, l'estratègia és la mateixa. Al capda­vall, l'única diferència és que els uns fi­
guren com a blaveros reaccionaris i tro­nats i els altres com a postmodems cos­mopolites.
Amadeu Fabregat no està sol en la tasca de redimir la llengua de l'obra dels filòlegs. En reali­tat, això no ens hauria
d'es­pantar. Els que ens hi de­diquem, ja buscarem una altra feina. De tota mane­ra, sospito que aquestes concessions
lingüístiques amb aspecte de rebaixes de temporada no són solament concessions a la llengua viva. Fan tota la

16. El català ocupa el 88è lloc en el rànquing de les llengües més parlades al món
el català té 9.118.882 parlants
Estadística d’usos lingüístics de Catalunya (2003), enquestes d’usos lingüístics de les Illes Balears,
Catalunya Nord, Andorra, l’Alguer i Franja d’Aragó (2004), dades de la Generalitat Valenciana: Conselleria
d’Educació i Esports (2004).
El català, amb 9.118.882 parlants ocupa el lloc 88 de la llista.
Núm.
d’ordre
Nom Parlants
1 xinès mandarí 885.000.000
2 espanyol 332.000.000
3 anglès 322.000.000
4 bengalí 189.000.000
5 hindi 182.000.000
6 portuguès 170.000.000
7 rus 170.000.000
8 japonès 125.000.000
9 alemany 98.000.000
10 xinès wu 77.175.000
11 javanès 75.500.800
12 coreà 75.000.000
13 francès 72.000.000
14 vietnamita 67.662.000
15 telugu 66.350.000
16 xinès yue 66.000.000
17 marathi 64.783.000
18 tàmil 63.075.000
19 turc 59.000.000
20 urdú 58.000.000
Llista de llengües segons nombre de parlants

21. Territori
Població
total
Sap parlar
català
Entén el
catal
à
Andorra 78.549 78,9% 96,0%
Catalunya
7.134.
697
84,7% 97,4%
Illes Balears
1.00
1.06
2
74,6% 93,1%
Comunitat
Valenciana
4.80
6.90
8
53,0% 75,9%

26. El català és entre els 25 idiomes amb major presència
a internet
Supera l'àrab i les llengües d'una dotzena d'estats europeus
LL.LORENZO. Palma.
Un estudi de Softcatala realitzat per Jordi Mas i Hernàndez revisant un altre de Vilaweb inclou
el català entre les 25 llengües més presents a internet. A manera de conclusió, assenyala
que «podem afirmar que el català és en l'any 2003 la vint-i-tresena llengua a internet».
L'informe original de Vilaweb del 2000 en què el català hi apareixia com a dinovena llengua
no tenia en compte llengües com l'indonesi, el tai, l'estoni o el croat «perquè AllTheweb en
aquella època no era capaç d'identificar-les», recorda Softcatala.
«Els mitjans que tenim a dia d'avui per mesurar la seva presència respecte els mitjans
existents en l'any 2000 quan es va fer l'estudi de Vilaweb han millorat considerablement. Els
cercadors actuals tenen més pàgines web indexades, és a dir una mostra més gran, i els
seus algorismes de detecció de llengües han millorat considerablement en els darrers tres
anys», afegeix Mas.
Per això, afirma que «més que un retrocés respecte l'any 2000, pensem que els mitjans
tècnics que hi havia l'any 2000 eren inferiors, que en aquell moment el català va obtenir una
posició millor de la que li corresponia i que les dades del present article es corresponen més
a la realitat actual».
Tanmateix, recorda que «determinar amb exactitud la presència d'una llengua a internet és
una tasca complexa i fora de l'abast dels mitjans tècnics i humans dels quals disposem des
de Softcatalà. Internet no és només la web, hi ha multitud d'espais sensibles a les llengües
com ara el correu electrònic, els xats, els grups de discussió, o la missatgeria instantània que
són difícils de mesurar, quan no impossibles, sense la col·laboració dels proveïdors d'accés a
la xarxa».
Així i tot, el resultat del darrer estudi de Softcatala, en base a les dades d'AllTheWeb, és que
hi ha prop de 2'9 milions de pàgines webs en català a internet. Aquesta xifra la situa per
davant de llengües internacionals com l'àrab i de les de més d'una dotzena d'estats
europeus. Pel que fa al nombre de pàgines per parlants supera, de molt, a les de l'espanyol.

28. DILLUNS, 04/02/2008 - 17:18h
El govern català i el balear celebren l'oficialitat de la llengua al nord
El secretari general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, Bernat Joan, i la seva homòloga
de les Illes Balears, Margalida Tous, han aplaudit que el Consell General dels Pirineus Orientals hagi
aprovat la Carta del català, que reconeix oficialment la llengua a Catalunya Nord. Joan creu que s'ha
trencat el tabú francès envers les llengües minoritzades i Tous regalarà al Consell General deu exemplars
del 'Diccionari Català-Valencià-Balear'.
VilaWeb també s'ha posat en contacte amb el departament de Política Lingüística de la Generalitat
Valenciana, que s'ha negat a fer cap comentari sobre aquest fet.
Bernat Joan destaca la importància de la carta perquè el català abandona el seu estatus de desprotecció
absoluta i passa a tenir reconeixement legal per primera volta des del Tractat dels Pirineus de 1659. El
català deixa de ser una llengua proscrita per les institucions, però caldrà estar amatent envers amb quines
polítiques i dotacions pressupostàries es promourà. Però és optimista, perquè no creu que el consell aprovi
la carta i després no la desenvolupi. El contrari seria un contrasentit massa flagrant.
Joan vol contactar amb el consell el més aviat possible i deixa entreveure que la fira Expolangues que
comença dimecres a París serà un bon lloc on fer-ho. També és optimista respecte la possibilitat que l'ens
se sumi al patronat de l'Institut Ramon Llull. Ressalta que el mapa lingüístic català es va normalitzant i
cada cop queda més clar, des del punt de vista legal, quina és l'àrea lingüística pròpia.
Tous també és de l'opinió que la carta posa fi a la discriminació històrica del català i li atorga plena
legalitat, alhora que té un gran valor simbòlic perquè reconeix l'autoritat lingüística de l'Institut d'Estudis
Catalans. La carta lliga les accions que el consell ja aplica i les que vol aplicar de cara al futur, i serà la
pedra de toc per impulsar nous projectes.
La llei, en vigor
El Consell General dels Pirineus Orientals va aprovar la Carta el 10 de desembre i ha passat pràcticament
inadvertida fins que el butlletí del Consell no ha arribat a les cases i n'ha informat a bastament. Pel vice-
president de l'ens, Marcel Mateu, no va contra l'article 2 de la constitució francesa, ans és un acte de
normalitat.
La Carta del català, a més de reconèixer oficialment el català com a llengua del departament, compromet
el consell a ser un transmissor actiu de la llengua catalana (i de la cultura), a garantir-ne la supervivència, a
fer-la present en tots els àmbits de la vida pública, a obrir classes bilingües i a signar acords amb les altres
administracions perquè també ho facin.
Mateu ho considera un acte de normalitat, que determina punt per punt les iniciatives que ja es porten a
terme i les que volen tirar endavant. A tall d'exemple, diu que ja és possible d'adreçar-se en català a alguns
funcionaris del consell, que s'han retolat en català totes les carreteres departamentals i que la biblioteca
del Consell, que nodreix una vuitantena de biblioteques locals, disposarà aviat d'un fons en català.
La Carta es va aprovar amb vint vots favorables, cap de contrari i sis abstencions, el 10 de desembre de
2007. Si ha passat desapercebuda fins ara és, segons Mateu, perquè l'assemblea del 10 de desembre va
aprovar moltes disposicions que van acaparar l'atenció dels mitjans de comunicació francesos.
Respectuosos amb la constitució
Per Mateu, la Carta no contradiu la constitució francesa, que deixa ben clar que la llengua de la república
és el francès. Al preàmbul ja s'explica que la promoció del català no va en detriment del francès ni de la
unitat estatal, ans es basa en la Declaració Universal dels Drets Humans; també en la
Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (pdf), que l'estat francès no ha ratificat. El Consell,
que n'és conscient, ho critica i defensa que les col·lectivitats territorials haurien de protegir el català, bo i
afavorint-ne l'estudi i l'ús, com a patrimoni cultural que és.
El Consell, que únicament té competències en carreteres, en assistència social i escoles, ha aprovat la
carta perquè és important: 'Moltes relacions econòmiques van lligades a la llengua ,i promoure-la és
important per a desenvolupar el país. No fer-ho seria una bestiesa.'