Història de l'art

1. Sebastià Roglà Recatalà
Unitat 1-2: Món antic i món clàssic
Història de l´art I aula 2
Món antic i món clàssic
Index:
1-Temples
-Arquitectura.
-Art i religió
-Simbologia
2-Món antic
-Egipte
-Pròxim Orient
-El temple de Jerusalem
3-Món clàssic
-Grècia
-Roma
4-Fonts d'informació.
-Bibliografia i enllaços externs

2. TEMPLES
Els primers temples eren complexos funeraris, eren llocs per pregar pels morts i portar
ofrenes. Els primers temples estan formats per les següents parts:
Una avinguda d'esfinx, la qual conduïa fins l'entrada del temple. Al final hi havia dos
obeliscos, darrere una porta gran flanquejada per dos pilonos de forma trapezoïdal, amb murs de
talús adornat amb baix relleu. Després de l'entrada es troba el pati hipetro amb portes de grans
columnes, a les quals podia accedir el poble. El temple també tenia una part privada a la qual només
accedien els sacerdots o alguns fidels que entregaven ofrenes. La sala de la barca sagrada, la qual
era utilitzada pel Déu i el santuari, una cambra petita i fosca on es guardava l'estàtua del Déu i on
sols podien entrar els faraons o el sumo sacerdot. Els temples del egipcis estaven jerarquitzats en
tamany, alçada, llum i socialment.
Un exemple d'aquests temples són:
-Luxor i karnak
Els temples funerari solien ser de planta quadrada, amb avant càmera i sala hipòstila on es
feien els ritus de purificació i les momificacions dels faraons, després es traslladava el cos fins al
santuari abans del soterrament en la tomba.
Altres temples funeraris són els Speos excavats en roca. Els més importants són el de la
regina Hatsepsut en Der-elBahari i els de Ramses II i la seva esposa Nefertati en Abu Simbel en
Nubia.
Els temples representen la casa de Déu per això l'elecció del lloc on s'erigien i l'orientació
eren fonamentals. La preparació per a la construcció era un ritual de precisió.
Els materials utilitzats per a la construcció del temple havien de permetre la vida eterna, a
més aquests materials s'elegien tenint en compte la simbologia de colors, de pedres o la seva pròpia

3. bellesa, per la qual cosa, de vegades els materials es troben lluny de la construcció. L'estructura del
temple està, doncs composta per pedres com gres, calcària, granit, basalt, quarsita o calcita, sent la
calcita i el gres les més utilitzades.
La decoració del temple està plena d'escenes i motius variats plens de gran simbolisme. El
temple constitueix un microcosmos en el que estan representats tots els aspectes de la creació a
través dels seus elements arquitectònics i decoratius.
El temple albergava la imatge del Déu al que els sacerdots oferien els seus ritus, però a la
resta de la població no li era permesa l'entrada, tan sols podien accedir a algunes dependències
exteriors, marcades amb l'au rejit.
A l'imperi antic ja s'ha complicat més la tècnica , cosa que podem comprovar en el temple de
l'esfinx en Guiza
A partir de l'Imperi Nou es construeixen nombrosos temples arribant al seu màxim esplendor
amb el regnat d'Amenhotep III i Ramses II.
Encara que l'estructura i planta dels temples era similar es poden distingir tres tipus de
temples dependent de la seva funció. El primer estava consagrat a varies divinitats o varis déus. El
segon és el temple mortuori consagrat al faraó (era on es realitzaven tots els ritus funeraris del rei
des de la mort fins al soterrament, a més allí es venerava la seva memòria). Un exemple són el de
Ramesseum

4. i els de Medinet Habu
L'últim tipus de temple és l'anomenat cenotafi, construït pels reis com a temples mortuoris
secundaris. Els més importants estan en Abidos.
MÓN ANTIC
Quan parlem d'art al món antic podem observar com ha anat evolucionant l'art i les fases per
les quals ha passat. Aquesta evolució també la podem observar al comprovar els diferents elements
utilitzats en cadascuna d'aquestes etapes, de la mateixa manera que veurem com el tipus
d'arquitectura canvia en les etapes.
Etapes:
-L'art a la Prehistòria:
•Apareixen les primeres escultures petites de pedra, os i ivori
•Pintures i gravats rupestres en les coves
•Poliments de la pedra i aparició de la ceràmica
•Aparició dels primers poblats
-L'art al Paleolític:
•Art moble, conjunt d'objectes petits d'ús divers, fets d'os, banya, pedra o marfil decorats amb
relleus, gravats o pintures.
•Art parietal o rupestre, conjunt de relleus, gravats o pintures sobre les roques
•Representació d'animals relacionats amb la cacera, aparició dels pigments i signes abstractes
•Representació de Venus amb culte a la fecunditat amb simbolisme sexual
-L'art del Neolític:
•Economia de producció al voltant de l'agricultura i la ramaderia
•Organització tribal, culte als avantpassats i aparició de la religió lligada a la natura
•Aparició de la ceràmica, les primeres construccions i les divisions en el treball cosa que provoca
l'aparició dels artesans
•Aparició dels primers poblats

5. •Augment de la qualitat de les ceràmiques amb decoració i pintures
-L'edat dels metalls:
•Dividida en tres períodes, el calcolític, l'edat de bronze i l'edat de ferro
•Aparició de monuments megalítics, sepulcres decorats amb elements simbòlics
•Expansió metal·lúrgica
•Art esquemàtic amb figures planes, siluetes humanes i animals
•Aparició de les primeres manifestacions d'una mitologia de culte al sol
-L'edat de ferro: els ibers:
•Abasta tot el litoral de l'arc Mediterrani des de Llenguadoc a Andalusia
•Destaca l'escultura i la pintura sobre ceràmica (Dama d'Elx)
•Escultura monumental de pedra i figures dels santuaris de bronze o terracota
EGIPTE
Civilització:
La civilització egípcia està situada a la cruïlla de quatre mons: l'Àfrica del Nil, el Sàhara, el
Pròxim Orient i la Mediterrània. Aquesta civilització va néixer vertebrada per la vall fluvial del Nil.
Les pluges abundants i les neus fan que hi haja una gran quantitat d'aigua que serà molt bona per les
collites i la sembra.
El ritme de la vida egípcia s'articula al voltant del Nil. És un del primers imperis de la
història. A continuació nomenarem els trets característics de l'època egípcia.
-Civilització i societat:
•El Palau: dirigeix la vida i l'economia del país amb una burocràcia altament organitzada
•El Faraó: és el referent de Déu, amb poders sobrenaturals, el seu nom va sempre acompanyat de
paraules com salut o prosperitat
•Població lliure: artesans, els quals, treballen a canvi de salari i els felah (camperols).
•Població no lliure: esclaus, estrangers o presoners de guerra
-Concepte d'art:
•Les produccions artístiques estan subordinades al rei i als sacerdots
•Hi ha una tendència al monumentalisme evocador del poder del rei i els déus. La mida de les

6. figures va en relació amb la classe social del representat
•Arquitectura: els edificis més representatius són el temple i la tomba
•Escultura: presenta unes normes d'estil que es mantenen al llarg de les diferents etapes
•Pintura: es decoren els temples i les tombes. Tenen un caràcter narratiu i a les tombes tenen un
caràcter funcional per tal de fer agradable la “vida” a la tomba
-El crepuscle de la civilització:
Alexandre el Gran, el 333 ane, va conquerir Egipte i va fundar Alexandria, convertint-la en
la capital del país. A la seva mort el general Ptolemen fou coronat rei d'Egipte iniciant-se els període
ptolemàic que culmina l'any 30 ane, quan després de la batalla d'Acci, Egipte passava a ser
província romana.
Dues línies artístiques marquen aquest final: una helenística destinada a la societat urbana
d'origen grec i una altra de tradició faraònica per a ús dels indígenes
En la tradició faraònica destaquen la decoració carregada i colorista amb capitells florals i
columnes als temples.
Les piràmides i els temples funeraris
Les piràmides eren part d'uns conjunts funeraris i sorgeixen com unes edificacions
monumentals a l'època de Dyeser, faraó de la dinastia III, tornant a construir-se a l'Imperi Mitjà
però fetes amb rajola d'adob i revestiments de pedra. Les últimes en construir-se són més menudes
però més estilitzades.
Els conjunts funeraris estan formats per:
-La piràmide, símbol primordial de tot el conjunt, amb la cambra funerària reial al seu
interior a la qual s'accedia per un passatge des de la cara Nord.
-Les piràmides secundàries, utilitzades com a enterraments de les esposes del faraó o com a
monument funerari
-El temple alt, situat junt a la cara est de la piràmide, el qual servia per a perpetuar la
memòria del faraó.
-El temple de la vall, en la Ribera del riu Nil o d'un canal
-La calçada processional, que comunica el temple alt amb el de la vall decorada amb sota-
relleus
-Les Barques solars, soterrades en fosos, per tal que el faraó pugui navegar pel cel i trobar-se
amb el Déu Ra.
-El recinte murallat que envolta la piràmide i part del conjunt
El faraó, primer rei de la dinastia IV i pare de Jufu va ordenar la construcció de tres
immenses piràmides diferents. La piràmide de Jufu (Keops) és l'única que queda.

7. Els santuaris:
Els déus egipcis formen una família polimorfa, constituïda per la fusió de distintes
tradicions. El rei és el Déu temporal i ha d'assegurar tant per ell com per al seu país la protecció del
altres déus.
Així queda instituït el culte que es desenvolupa als santuaris. Juntament a la noblesa o alts
funcionaris, la classe sacerdotal té gran influència espiritual i gran poder econòmic, per tant
representa un important factor polític. Entre els sacerdots dels principals déus com Ptah de Menfis,
Ra de Heliòpolis o Amón de Tebas sorgeixen grans rivalitats. Les jerarquies, perfectament
organitzades, tenen les següents funcions:
-Serveixen als déus com a personal orientat al culte
-Administren les propietats que pertanyen als santuaris
-Mantenen arxius, biblioteques, escoles, etc.
Per a totes aquestes atribucions existeixen edificis, que en el cas de grans santuaris ocupen
parts senceres de les ciutats. Molts d'aquests santuaris estan comunicats per un sistema de vies
sagrades en les quals es realitzen manifestacions religioses com són processons, casaments,
cerimònies o sacrificis.
A partir de l'Imperi Mitjà es construeix el temple d'Amon en Karnak fins a convertir-se en
santuari nacional. Amb l'ascensió del prínceps de Tebas sota Mentuhotep, Amón el déu de la ciutat
és promogut, juntament amb mil sacerdots a la categoria de Déu suprem fonent-se amb altres deus
(Horus, Ra). Per ell i la seva família s'erigeix en el centre de Tebas el actual Karnak, un conjunt de
tres santuaris.
PRÒXIM ORIENT
Mesopotàmia es caracteritza per la diversitat ètnica i cultural. La producció d'excedents
d'aliments va culminar amb l'aparició de ciutats-estat amb milers d'habitants, complexes religions,
estructura de classes, tecnologia avançada i amplis contactes comercials. Al capdamunt de
l'administració trobem en primer lloc una autoritat religiosa i després una secular. Aquests
dirigeixen l'exercit, administren justícia i coordinen obres públiques. El seu poder emana de l'origen
diví de la seva funció, per tant és un sistema polític basat en la religió.

8. -Sumeris i Accadis:
L'art serà l'expressió de les necessitats religioses i polítiques, per tant proliferaran els
temples i els palaus caracteritzats per l'ús del tovot i el maó d'argila assecada al sol, murs gruixuts
per aïllar fred i calor, construccions sobre terrasses i revestiments externs de mosaic per protegir de
l'aigua. En el període neó-sumeri (2150-2015 a. C.) apareix el ziggurat.
Aquesta construcció té la forma d'una torre o piràmide escalonada. La base podia ser de
forma rectangular, ovalada o quadrada. El nucli, que és la part coberta, està construït de rajoles
assecades al sol, mentre que la part exterior està revestida de rajoles cuites decorades amb colors.
L'accés es realitzava per unes escales situades als laterals, les quals ascendien en espiral fins a la
cima. El propòsit del ziggurat és apropar el temple al cel.
Aquí no es realitzen actes públics o cerimònies, sinó que es considera la casa de Déu.
Gràcies al ziggurat la gent s'hi troba propera a Déu. Cada ciutat té el seu propi Déu o Deessa.
Només els sacerdots tenen accés a l'interior del ziggurat per tal d'atendre les necessitats del déus,
cosa que els fa tenir una gran influència en la societat.
Els sumeris el van concebre com un eix còsmic, un enllaç vertical entre el cel i la terra i
entre la terra i el món subterrani així com un enllaç horitzontal entre diferents terres. Es coneixen al
voltant de 30 ziggurats i es pensa que fins i tot la Torre de Babel podria estar inspirada en aquesta
construcció.
-Babilònia:
Es consolida com a ciutat-estat al començament del S. XVIII a.C. I es divideix en dos
períodes: el paleobabilònic i el neobabilònic. Els palaus coneguts al primer període són els de les
ciutats properes a Babilònia. Apareixen les figuracions de deesses (codi d'Hammurabi)

9. Del període neobabilònic destaca Babilònia i l'urbanisme. Està dividida en espais regulars
delimitats per avingudes i plena de temples com el ziggurat
-Assíria. L'art del poder:
La història la divideix en tres períodes: imperi antic (1800-1375 a. C.), el mitjà (1375-1047
a. C.) i el nou (883-612 a. C.). Es construeixen ciutats de nova planta ( Nimrud, Khorsabad i
Ninive) que serveixen de capital i residència de monarques, destaquen el palau, els temples i les
muralles.
Els assiris destaquen en l'art figuratiu, sobretot el relleu, de temàtica militar o amb escenes
de caça i sempre mostrant el poder del monarca. També són coneguts els Lamasu que combinen
trets animals amb humans
-Els hittites:
En les excavacions portades a terme a Síria i l'Àsia menor hi ha troballes de ciutats
emmurallades aixecades sobre bases ciclòpies, santuaris i palaus. La pedra és un element bàsic en la
construcció, sovint decorada.
-Canaan i els fenicis:
Canaan és el nom donat a distints indrets de l'orient mediterrani a partir del S XV a. C.
Arqueològicament correspon a l'edat de bronze. Aquests desenvoluparen una cultura urbana des del

10. III mil·lenni a. C. Fins a la conquesta per part dels hebreus vers el 1200 a. C.
L'art fenici té capacitat per integrar tècniques i llenguatges formals diversos i crear noves
formes, les quals van tenir influències en altres pobles
-Els esqueménides
Són els que governen l'imperi persa des del S.VII a. C. Fins la destrucció de l'imperi per part
d'Alexandre el Gran. El seu màxim exponent de l'art és l'arquitectura caracteritzada pel sentit de
distribució de l'espai, columnes i voltes. Trobem les primeres manifestacions als bronzes de
Luristan (1500 a. C.)
L'art que coneixem de Pèrsia és de l'època que comença amb el Cir II (559 ane.) fins
l'arribada dels musulmans (651). En aquest mil·lenni hi ha un primer període de màxima esplendor
arquitectònica. Les ciutats de Pasagarda i Persèpolis són el conjunt més representatiu.
EL TEMPLE DE JERUSALEM
El Temple de Jerusalem fou un santuari del poble d'Israel.
-El Primer Temple
El primer Temple o Temple de Salomó es construeix en el segle X aC (aproximadament en
la dècada de 960 aC), per substituir el Tabernacle que durant segles, des de L'Èxode, es venia
utilitzant com a lloc de reunió i de culte a Jehovà. El Temple el formaven un gran pati murallat i un
edifici central de 30 metres de llarg per 10 d'ampla i 10 d'alçada. En la construcció participaren
artesans de Tir i Hiram. A l'entrada del temple hi havia dues columnes, anomenades Yajin i Boaz.
Els sacerdots i el rei entraven en el Temple per una gran porta xapada d'or,
d'aproximadament 10 metres d'alt per 4 d' amplada. Darrera la porta es trobava el vestíbul d'entrada,
el Ulam. Després seguia l'estança principal, el Heijal o Sant, iŀluminat a través de unes finestres
altes. L'amplada i longitud guardaven una proporció de 1:2. Les parets del "Sant" es cobriren amb
làmines de cedre, portades de les muntanyes del Líban, del mateix material eren les bigues del
forjat. La tercera cambra, el Santíssim (sancta sanctorum), es trobava a un nivell mes alt que el
Heijal, i sòls si podia accedir pujant per una escala. El Santíssim tenia la forma de un cub de

11. aproximadament 10x10x10 metros, i en el centre s'ubicà l'Arca de l'Aliança. Aquesta era una gran
caixa, feta de fusta d'acàcia, coberta de planxes d'or i amb quatre anelles a les que es posaven dues
vares per transportar-la. Després de la mort de Salomó, el temple patí varies profanacions no sòls
per invasions sinó amb la introducció de deïtats siri-fenícies com a l'època de Manassès que va
dividir el temple en diverses seccions per a honrar diferents déus i sòls es restaurà en els regnats de
Ezequies i Josies. Finalment fou destruït pel rei babilònic Nabucodonosor II en 587 aC, que portà
captius a una gran part dels habitants del regne de Judà a terres caldees.
-Segon Temple
Després del captiveri de Babilònia, en el 517 a.C. els perses autoritzaren als jueus a
reconstruir el temple, no exent de problemes polítics i ètnics. Encara que es van tornar els tresors
del Temple, aquest no tornà a gaudir de l'anterior fastuositat.
Amb les influencies hel·lenístiques posteriors a Alexandre Magne, el Temple entrà en risc de
ser profanat per aquestes influències fins que Antíoc IV Epifanies prengué Jerusalem i el seu
Temple per posar allí una estàtua del Déu grec Zeus. Això portà a la revolta dels Macabeus liderada
per Judes Macabeu, fins que es tornà la llibertat del país i es restaurà el temple a mitjans del 150
a.C.
L'arribada dels romans amb Pompeu Magne fins la seva destrucció, el Temple estigué
novament amenaçat de profanació, fins que en el any 21 a. C. el rei Herodes el Gran decidí la seva
restauració respectant la planta física de l'edifici, ampliant els patis i afegint els murs exteriors amb
vuit entrades. El mur que actualment queda es el occidental o també el Mur de les Lamentacions.
Posteriorment s'afegí al nord la cèlebre Torre Antònia, fortalesa militar de construcció romana i al
sud, un edifici destinat a la purificació dels sacerdots.
Després de la restauració, el temple no va sobreviure per gaire temps a causa de la rebel·lió
dels zelotes, que portà a la guerra amb l'Imperi Romà i que culminaria amb la destrucció de la ciutat
i el Temple en el any 70 per les legions de Titus.
Després de la destrucció s'intentà reconstruir el Temple, però aquesta vegada per convertir-lo
en temple de Júpiter, cosa que provocar una nova rebel·lió en el any 132-135 que va ser reprimida
amb severitat i provocà la prohibició de viure a Jerusalem als jueus, fins el segle VII, en temps de
l'Imperi Bizantí. Totes les branques del judaisme ortodox creuen en la reconstrucció del temple en la
era messiànica.
MÓN CLÀSSIC
GRÈCIA
-Mitologia
La mitologia grega és un conjunt de llegendes que provenen de la religió d'aquesta antiga
civilització de la Mediterrània oriental. Els grecs, encara que no practiquessin la religió de la
manera que avui es coneix oficialment, coneixien aquestes històries, les quals feien part del seu

12. patrimoni cultural.
La mitologia grega és radicalment complexa, farcida de déus, herois o semidéus i monstres
que passen infinitat d'aventures de tota mena. Malgrat tot, hi ha una certa jerarquia en les divinitats
gregues; així, per exemple, Zeus és el Déu suprem (poques vegades qüestionat de forma directa), els
dotze déus olímpics presidits per Zeus, les vuit divinitats selectes, les divinitats siderals i de la
natura, i el gran nombre de divinitats al·legòriques; així com les divinitats primordials (que rarament
eren objecte de culte). Així doncs, malgrat que "l'arbre diví" mai no fou definit plenament pels
escriptors i poetes que assajaren de "donar-li forma", s'hi preveu un Déu suprem, divinitats
rellevants, i un conjunt d'éssers divins menors que representen la natura i la humanitat en general.
-Déus i deesses:
Els déus del Panteó grec adoptaven figures humanes i personificaven les forces de l'Univers;
igual que els homes, els déus hel·lènics eren impredictibles, per això unes vegades tenien un estricte
sentit de la justícia i unes altres eren cruels i venjatius. S'arribava a obtenir llur favor per mitjà de
sacrificis i de pietat, però aquests procediments no eren pas sempre efectius, ja que els déus eren
molt volubles.
Heròdot afirma que Homer i Hesíode van donar nom als déus i van assignar a cada un la
seua tasca o comesa, alhora que els donaven la forma i els atributs. Si bé reconeixent la importància
de la font, no podem oblidar que Homer recull en els seus escrits una tradició oral que remunta a
diverses generacions, que aquests autors es limiten a fixar entre els anys 850 a 750 aC.
Els citats autors van descriure els déus com a arquetips de la Humanitat. L'escultura grega i,
en general el seu art, s'encarregarien de retratar els déus Olímpics amb una perfecció i bellesa que
ha arribat als nostres dies com a models artístics; ara bé, aquells déus també eren arquetips de la
realitat humana en totes les seves accepcions i, doncs, també la realitat religiosa del poble.
-Déus i deesses de l'Olimp
Els déus olímpics eren els déus principals de la mitologia grega. A més de Zeus, que era el
més important de tots, hi havia Afrodita (amb Eros), Apol·lo, Ares, Àrtemis, Atena, Demèter (i
Persèfone), Dionís, Hades, Hefest, Hera, Hermes, Hèstia i Posidó.
Però aquests déus no sempre havien dominat els altres, sinó que es van imposar per la força
sobre uns déus més antics, els Titans, que eren sota el control de Cronos. Entre aquests déus hi
havia: Ceo, Clímene, Crio, Euríbia, Febe, Hiperió, Jàpet, Mnemòsine, Oceà, Rea, Tetis i Tia.
Al seu torn, els Titans havien ocupat el poder desplaçant els primers déus, que encapçalava
Urà. Aquests déus representaven les forces més fonamentals de la natura: el cel (Urà), la terra
(Gea), la mort (Tànatos), etc.....
-Deïtats menors
Alguns exemples de deïtats menors podrien ser: Hermafrodita, Morfeu, Les Nereides o Les
nimfes.
-Semidéus i mortals
En la mitologia grega es destaquen 3 fets successius presents en moltes de les històries dels
semidéus i els mortals: l'expedició de Jàson i els argonautes. Alguns dels nombrosos participants
d'aquest viatge van ésser: Hèracles, Medea i Orfeu (casat amb Eurídice).
-Animals i monstres
Aquestes són algunes criatures mítiques importants: els centaures, els ciclops, l'au Fènix, el
Minotaure, el cavall alat Pegàs o les sirenes.

13. -El món mitològic
Aquests són alguns llocs mitològics: l'Olimp o l'oracle de Delfos. Alguns objectes
mitològics: l'Argos o el Caduceu.
-L'arquitectura:
En quant als materials utilitzats l'adob i la mamposteria es substitueixen pel carreu de pedra
o marbre blanc. Les columnes passen a ser autèntiques obres d'art i deixen de ser simplement un
suport.
La construcció més representativa es el temple. El seu origen és doble: el megarón cretenc i
la cabana dòria realitzats en fusta. Té l'esfinx i el seus tresors al seu interior encara que el culte
sempre és a l'exterior. El temple és un caprici i s'intenta fer alguna cosa que cride l'atenció al ser
humà encara que estigui destinat a Déu.
Existeixen diferents plantes de temple grec, hi ha de circulars i de rectangulars encara que
tots tenen les següents parts:
1-La cambra rectangular central anomenada Cella o Naos que conté la imatge en escultura
del Déu. Pot anar amb columnes o sense.
2-La Pronaos o pòrtic obert amb murs laterals rematats per pilastres una a cada costat i amb
dues columnes.
3-A l'extrem oposat a la pronaos està l'Opistódomos o pòrtic fals sense comunicació amb el
temple i que sols té la funció de dotar a l'edifici d'estructura simètrica.
4-El temple s'aixeca sobre un basament formant una escalinata en tot el perímetre,
normalment en tres graons, l'últim dels quals d'on neixen ja les columnes s'anomena
estilobat.
Segons el nombre de columnes i la seva localització el temple té diferents denominacions,
cosa que podem comprovar a la següent imatge:
Dípter Perípter

14. Es busca la perfecció en les obres, per tal d'aconseguir una armonia visual. Hi ha una sèrie
de normes les quals s'anomenen Ordre Arquitectònic que conjuga tres parts: el pedestal, la columna
i l'entaulament. En Grècia existeixen tres ordres arquitectòniques: el dòric, el jònic i el corinti.
-Ordre Dòric:
Els capitells dòrics són formats, primerament per un àbac, que és un element que corona el
capitell i un equí, constituït per una motllura convexa (també es manifesta als capitells d'ordre
jònic). Aquesta tipologia es manifesta, per exemple, en el Partenó (els autors foren Ictinos i
Cal·lícrates, es construí durant els anys 447-432 aC i fou edificat a l'Acròpolis d'Atenes). La seva
base es formada per un estereòbat, el qual és un basament esglaonat i per un estilobat, que és el graó
superior de l'esglaonament citat anteriorment.
-Ordre Jònic:
Té el capitell format per volutes que són uns elements decoratius en forma d'espiral. Té una
base, damunt de la qual s'alça el fust columnari. El fust es troba entre l'estilobat i el capitell i és
constituït amb estries d'aresta viva. Exemples d'aquest ordre són: Nike Àptera (arquitectura grega:
autor Cal·lícrates), Erectèon (arquitectura grega: autor Mnèsicles, 421-406 aC), Altar de Zeus a
Pèrgam (arquitectura grega: autor desconegut, ~188 aC).

15. -Ordre Corinti
El capitell corinti és constituït amb fulles d'acant i acabat amb la base on a sobre seu s'alça el
fust. Exemple d'aquesta tècnica en trobem a l'arquitectura romana, la Maison Carrée (autor
desconegut, 16 aC).
-El Partenó
Les principals obres arquitectòniques estan al segle V en Atenes. A l'any 447 Pericles va
encarregar a l'arquitecte Ictinos en col·laboració amb l'escultor Fidias el temple que havia d'albergar
a la deessa protectora de la ciutat d'Atenes, Atenea Parthenos. Havia de ser un temple de grans
proporcions, dòric, octasilo i periptero i realitzat en marbre blanc amb adorns policromats. Ictino va
plantejar l'arquitectura en funció del programa escultòric de Fidias. La cella estava dividida en dues
parts desiguals per un mur transversal i a la part més gran es situava l'escultura gegant de la deessa,
realitzada per Fidias en or i marfil. L'opistodomos era molt petit i el sostre estava recolçat sobre
quatre columnes d'ordre jònic. Quan es va acabar a l'any 432, era el temple dòric més perfecte i
grandiós. A les cantonades els capitells són més grans per tal d'adaptar-se al major diàmetre de les
columnes. Les metopes també disminueixen la seva longitud en les cantonades i per això cap tríglif
coincideix amb l'eix de les columnes. Tot el perístil està inclinat cap a l'interior donant-li a l'edifici
una forma piramidal augmentant al mateix temps la seva solidesa.

16. -ROMA
Va ser fundada en el 753 a. C per un poble del Laci anomenats després romans. Del 753 al
510 la ciutat de Roma va ser governada per set reis, el primer és Ròmul i és romà però després els
reis són etruscs ja que Roma va caure sota dominació etrusca fins l'any 510, quan els romans
aconseguiren expulsar a Tarquinio Severo, últim rei etrusc i llavors , cansats de reis, els romans
funden la República romana començant la seva expansió. Com eren un poble acosat sempre estan
preparats per a la guerra, per la qual cosa pensen que la millor defensa és un bon atac. Així comença
la seva expansió per la península italiana. Al S. III ja havien conquerit el regne etrusc i la resta
d'Itàlia.
-Els déus romans
Els romans sentien un profund respecte pels seus déus nacionals, símbols de les forces de la
naturalesa que més influïen en la seva vida. Aquestes divinitats tutelars de la llar i dels camps eren
principalment Ianus, Saturnus, Consus, Flora, Pomona, Faunus, Silvanus, Pales i Terminus.
Les conquestes militars i els contactes culturals i econòmics amb altres pobles, especialment amb
els grecs, van fer sorgir, amb ímpetu creixent, els cultes dels grans déus de la mitologia grega:
Júpiter, Juno, Minerva; Venus; Mercuri; Vulcà, Vesta, Neptú, Plutó; Apol•lo, Diana; Ceres, Bacus,
etc.
Al principi temien individualitzar aquestes forces invisibles; no posseïen, per tant, imatges
dels seus déus i els representaven per mitjà de símbols; una llança, per exemple, representava a
Mart. Del contacte amb altres civilitzacions (etruscs, grecs, etc.) van sorgir les representacions
humanes dels déus. Van erigir temples, van afegir noves divinitats i van transformar o van fondre
amb aquestes les antigues. Per això, en època històrica, els déus romans coincideixen, en els seus
trets, essencialment, amb els déus de la Mitologia grega.
No obstant, van persistir ben diferenciades algunes divinitats, genis tutelars de la llar i dels
camps. Ianus, Jano és el Déu de la porta de la casa (ianua), amb doble cara (com les portes), déu
bifront; el seu temple només es tancava en temps de pau. Saturnus era el déu de les llavors i de la
terra fèrtil; la llegenda contava que, expulsat del cel pel seu fill Júpiter, havia estat rei en el Laci,
donant origen a l'Edat d'Or, reviscuda cada any durant les festes Saturnals. Consus era el protector
de les collites i se li honrava en les festes Consualia. Flora i Pomona protegien, respectivament, les
flors i els fruits; Faunus, els boscos i prats; Silvanus, les selves; Pales, els ramats; Terminus, les
fronteres i camins. La religió tenia un paper molt important en la vida dels romans. Els déus
principals eren Júpiter, Juno i Minerva, als quals es coneixia com a tríada capitolina.
Els romans tenien un petit altar a casa seva on retien culte a tres grups de divinitats: els lars,
déus protectors de la llar; els penats, déus que asseguraven l'abastament de la llar; i els manes o
esperits dels avantpassats. Els emperadors eren considerats com a déus i se'ls retia culte.
Els romans eren molt tolerants. Permetien als pobles que conquerien mantenir la seva
religió, i sovint, van adoptar els déus dels pobles conquerits. Els romans van adoptar tots els déus
grecs, canviant-los el nom i van incorporar un gran nombre de déus orientals, com ara Osiris,
Cíbele i Mitra.
En el segle I aC. va néixer una nova religió, el cristianisme, que va ser la religió oficial de
l'Imperi a partir del 380 dC.
-Temple romà
Eren els llocs de culte de l'Antiga Roma. En el seu origen resulten de la combinació entre el
tipus de cella etrusco-itálic i el pòrtic de columnes del temple grec, amb planta rectangular i
lleugeres diferències en el que Vitrubi va cridar ordre toscà, gairebé quadrat sobre zòcal accessible
per una escala anterior (podium). No obstant, els esquemes varien molt i adopten singularitats,
sobretot a Orient. Els de planta rectangular són els normals; així, el de Temple de César en el fòrum

17. de Roma, edificat on es va incinerar el seu cos, tenia un podium recobert de plaques de pedra, la
part davantera de la qual avançava cap al fòrum i formava una tribuna (rastra Julia), en el centre de
la qual un semicercle deixava lloc per a l'altar, i als costats estaven els espolons de les naus
capturades en Accio; per dues escales es pujava al temple hexàstil i pròstil; un altre exemple, molt
bé conservat, és la Maison carrée en Nimes, hexàstil i pseudo-perípter corinti, construït per August
en honor dels seus fills adoptius Agripa, Cayo i Lucio.
La planta circular es va aplicar als temples de Vesta, en memòria de la cabana romana;
segons Vitrubio, podia tenir o no cella interior, sent el primer un tholos amb pòrtic, com el de
Tívoli, de temps de Sila, o el del fòrum romà. Notable també el templet de Baalbek, precedit d'un
pronaos tetràstil, i sobretot el Panteó d'Agripa, fundat per August i refet per Adriano, cobert per una
enorme volta i precedit per un pronaos octòstil. Una planta especial és la dels capitolis, dedicats a la
Tríada Capitolina, amb tres cellas contigües i paral·leles en sentit longitudinal, situant-se a Júpiter
en el centre, a la dreta Juno i a l'esquerra Minerva; els sacrificis s'oferien en la porta de la capella de
qui es volia honrar; altres capitolis s'han trobat en Timgad (Algèria), Pompeia, Sbeitla (Tunísia), i
altres llocs fins a on es va estendre l'Imperi .
Hi ha altres plantes resultants de la introducció de cultes orientals amb uns ritus determinats;
així els de Cibeles, Isis i Sarapis. En el Mediterrani van ser nombrosos els temples dedicats a Mitra,
primerament en criptes i després en càmeres rectangulars amb finestres i instal·lacions per al
sacrifici del toro i les il·lustracions, amb un altar en el qual es representava invariablement la mort
del toro pel déu. En el nord d'Àfrica hi ha molts exemples de temples de forma particular, com el de
Juno Celestis (Tanit) en Dugga (Tunísia), disposat en un pati semicircular.
-L'arquitectura del romans:
-Precedents grecs i etruscos
L'arquitectura desenvolupa un complet domini dels materials constructius.
L'arquitectura religiosa romana té com a precedent el temple etrusc inspirat en el grec arcaic,
però amb reformes. La cel·la etrusca era més espaiosa que la naos grega, estava dividida en tres
recintes, un per a cada divinitat, a els quals els rendia culte en tríades. L'ample front origina un realç
acusat de la façana. El temple etrusc era pròstil i quasi quadrat.
-Elements constructius
Els elements constructius utilitzats pels romans serien:
• L'arc de mig punt i la volta de mig canó, a més van inventar la volta d'arestes. Aquestes
voltes i les cúpules, eren construïdes d'una fusta anomenada cimbra.
• La petxina i la sàvia unió d'arquitectura voltada i adovellada es van completar amb pilastres i
murs. Sorgeix així el nínxol, que donarà lloc a l'abscís.
• Pel que fa als ordres, dòric, jònic i corinti, apareix l'ordre toscà i el capitell compost. La
columna toscana és una versió etrusca de l'ordre dòric.
• El capitell es composa d'un astràgal, anell, equí i àbac. Aquest combina fulles d'acant
corínties i volutes jòniques als vèrtex.
• També destaca la inclusió en els frisos de garlandes sostingudes per bucranis.

18. -El Panteó
El Panteó (en italià Pantheon) és un dels edificis de l'antiga Roma més ben conservats,
construït originàriament com a temple dedicat a tots els déus (això és el que vol dir el nom grec
Pàntheon), o més aviat a les set divinitats planetàries (el Sol, la Lluna, Venus, Saturn, Júpiter,
Mercuri i Mart). En textos més moderns es troben sobretot Mart i Venus. Els romans l'anomenen
popularment la Ritonna («la Rotonda»), i d'aquí prové el nom de la plaça on s'aixeca.
L'edifici original el va fer construir l'any 27 aC el polític i general romà Marc Vipsani
Agripa, amic i gendre d'August. Més tard, va patir un parell d'incendis fins que Adrià el va
reconstruir totalment, alterant la seva estructura entre els anys 118 i 128.
La façana està formada per setze fines columnes fetes de granit egipci i la seva cúpula és un
prodigi arquitectònic. Només hi existeix una entrada de llum, l'òcul situat a la part superior de la
semiesfera. L'efecte de la llum que hi penetra ha captivat molts estudiosos.
La inserció d'una àmplia sala redona adossada al pòrtic d'un temple clàssic és una innovació
en l'arquitectura romana. El model d'espai circular cobert per una volta s'havia utilitzat a la mateixa
època en les grans sales termals, però era una novetat usar-lo en un temple. L'efecte de sorpresa en
creuar el llindar de la porta devia ser notable.
La construcció d'una cúpula semiesfèrica sobre una estructura circular era un tret típic de
l'arquitectura de l'època. S'observa en la Vil·la Adriana a Tívoli, a les termes d'Agripa i les de
Caracal·la i, en general, a les sales dels primers temps de l'Imperi. Les petxines no es generalitzarien
fins a una època més tardana, en temps de Dioclecià.
L'espai intern de la rotonda està constituït per un cilindre cobert per una semiesfera. El
cilindre té una altura igual al radi, i l'altura total és igual al diàmetre, per la qual cosa es pot
inscriure una esfera completa en l'espai interior. El diàmetre de la cúpula és de 43,34 m, la qual cosa
la converteix en la major cúpula de fàbrica de la història. La cúpula de la basílica de Sant Pere va
ser construïda un poc més petita per respecte a aquesta.
-Simbolisme
El Panteó va ser inicialment un temple consagrat a les set divinitats celestes de la mitologia
romana: el Sol, la Lluna i els cinc planetes (Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn). Cadascun tenia
assignat un dels set absis de l'interior.
D'altra banda, la mateixa sala circular era una esfera perfecta, representació de la concepció
cosmogònica d'Aristòtil. D'una banda, el món infralunar correspon a la meitat inferior de l'edifici.
El món supralunar, l'esfera celeste, és la volta, en la qual l'òcul central fa de Sol. L'edifici estava
concebut per a unir l'home amb la divinitat, però sobretot amb l'emperador, que era proclamat un

19. Déu als ulls del poble,
-El pronaos
El pronaos octàstil, amb vuit columnes a la façana i quatre als laterals, té unes dimensions de
34,20 x 15,62 m, i es troba 1,32 m sobre el nivell de la plaça, de manera que s'hi accedeix pujant
cinc esglaons. L'altura total de l'ordre és de 14,15 m, i els fustos tenen un diàmetre d'1,48 m a la
base.
El fris conté la inscripció d'Agripa en lletres de bronze. A l'arquitrau es va gravar
posteriorment una segona inscripció relativa a la restauració realitzada en temps de Septimi Sever.
El frontó havia d'estar decorat amb estàtues de bronze, subjectades amb perns, i avui perdudes. Per
la posició dels orificis s'especula que va poder ser la figura d'una àguila amb les ales desplegades.
A l'interior, dues files de quatre columnes divideixen l'espai en tres naus, amb la central i
més àmplia que condueix a la gran porta d'accés a la cel·la, mentre que les dues laterals acaben en
dos amplis nínxols que havien d'albergar estàtues de Cèsar August i de Marc Vipsani Agripa,
traslladades des de l'antic edifici.
El fust de les columnes era de granit gris (a la façana) o roig, provinents de les pedreres
d'Egipte. També els pòrtics que rodejaven la plaça eren de granit roig, encara que de menor
dimensió. Els capitells corintis, les bases i els elements d'enllaç són de marbre pentèlic, provinent
de Grècia. L'última columna del lateral oriental, perduda en el segle XV, va ser substituïda per una
altra de granit gris en temps d'Alexandre VII. La columna de l'extrem oriental de la façana va ser
igualment substituïda amb un fust de granit roig sota el pontificat d'Urbà VIII. D'aquesta manera es
va modificar l'alternança de colors original.
La coberta a dues aigües està suportada per cintres de fusta, recolzades sobre una estructura
de mur que es recolza per mitjà d'arcs a les columnes. La coberta original estava formada per cintres
de bronze, amb perfils en forma d'U, segons les va descriure Andrea Palladio. Van ser espoliades pel
papa Urbà VII, que les va fer fondre per a fabricar cent canons per al castell de Sant'Angelo. El
paviment és de peces de marbre de color, col·locades formant cercles i quadrats.
-El cos intermedi
El cos intermedi que connecta el pronaos amb la cel·la està construït en opera latericia i
consta de dos grans pilars adossats a la cel·la. Els pilars flanquegen el pas d'accés a la rotonda, que
és la prolongació de la nau central del pronaos. D'altra banda, entre els pilars i la cel·la queda un
espai residual en què s'ubiquen dues escales d'accés a la part superior de la cúpula.
A l'exterior, l'estructura té la mateixa altura del cilindre de la rotonda, i havia de tenir un
revestiment d'estuc i morter avui desaparegut. Sobre aquest cos hi ha un segon frontó de rajola,
d'una altura major que la del pòrtic d'entrada, i que es preveia que es veiés només des de gran
distància. Les línies de cornisa, que recorren l'exterior de la rotonda marcant els pisos, continuen en
aquest cos sense solució de continuïtat.
La diferència de nivell entre els dos frontons ha fet suposar que estava previst un pronaos de
majors dimensions, amb columnes de 50 peus d'alt (14,80 m), més grans fins i tot que les de l'accés
nord del fòrum de Trajà. El projecte va haver de ser modificat, en no poder-se subministrar
columnes de tan grans dimensions.
-L'interior de la rotonda
Al nivell inferior s'obrin vuit àmplies exedres, de planta trapezial i semicircular
alternativament. Els nínxols estan emmarcats per un ordre de pilastres i de columnes, amb un
entaulament corregut en tot el perímetre, excepte en l'exedra de l'eix principal. En aquestes, cobertes
mitjançant voltes, l'entaulament s'interromp ja que les columnes intermèdies no són necessàries.
Entre les exedres, als fragments de mur intermedis, apareixen edicles amb peralts triangulars i

20. circulars alternats.
En un segon nivell, des de l'entaulament fins a la imposta de la volta, hi ha una fila de
finestres. Aquestes finestres, que obrin a una galeria superior, coincideixen en vertical amb els
nínxols i els edicles. La decoració romana original va ser substituïda en el segle XVIII per la que
s'hi pot veure actualment, realitzada probablement entre els anys 1747-1752. El sector sud-
occidental ha patit diverses restauracions, no del tot apropiades, que n'han alterat l'aspecte inicial.
El paviment de la rotonda és lleugerament convex, amb la part central 30 cm més alta que el
perímetre, perquè la pluja que entre per l'òcul fluïsca cap al canal situat en tot el perímetre. El
revestiment és de taulells, amb un disseny de quadrats en els quals s'inscriuen alternativament
quadrats i cercles més petits.
-La cúpula
La cúpula (de 43,34 m de diàmetre) està decorada a l'interior amb cinc files de caselles de
dimensions cada vegada menors, i al centre presenta un òcul de 8,9 m de diàmetre. L'òcul estava
rodejat per una cornisa de bronze fixada a la cúpula en l'última fila de cassetons. Els buits a la
fàbrica suggereixen que tant les caselles com l'espai intermedi estaven folrats de bronze.
A l'exterior, la cúpula arranca d'una sobre-elevació del mur, a 8,40 m per damunt de
l'arrancada interior de la volta. Es troba articulada per mitjà de set anells superposats, l'inferior dels
quals conserva encara el revestiment de marbre. La resta es trobava cobert per planxes de bronze
daurat, avui perdut a excepció del perímetre de l'òcul, encara al seu lloc. Les planxes de bronze van
ser arrancades l'any 663 per ordre de Constantí II, emperador de Bizanci, i s'hi va col·locar una
coberta nova de plom l'any 735.
-La tècnica constructiva
Les tècniques constructives romanes han permès a la cúpula resistir dinou segles sense
necessitat de reformes o reforços. Són diversos els factors tècnics responsables que la cúpula haja
arribat fins als nostres dies en perfectes condicions. La cúpula es recolza sobre un gros anell murari
d'òpera laterícia (formigó amb parets de rajola), en la qual es van practicar obertures que es
corresponen amb els tres nivells compositius. En part, aquestes obertures eren funcionals, ja que
formaven les exedres, però sobretot eren estructurals, perquè formaven un esquelet intern d'arcs de
descàrrega. Aquests arcs, resistents i flexibles, formen una carcassa que és visible a la paret
posterior ara que s'ha perdut el revestiment original. Auguste Choisy descriu detalladament aquest
procés constructiu.
Pel que fa a la composició del formigó romà, el ciment es mesclava en petites quantitats
drenant d'aquesta manera l'aigua sobrant. En el formigó modern, com més aigua s'empra en el
pastat, major és la porositat una vegada que l'aigua s'evapora, reduint-se la capacitat resistent. Així
s'aconseguia eliminar de manera parcial o total les bombolles d'aire que normalment es formen
durant el forjat, amb què es conferia al material una resistència notable. El formigó s'abocava en
capes primes alternant-les amb filades horitzontals de pedra. En ser col·locat en petites quantitats, es
redueix la retracció del ciment, i per tant la possibilitat d'assentaments o clivellaments.
D'altra banda, es va cercar reduir el pes de la cúpula per dos mitjans: alleugerint els
materials (en lloc del travertí emprat en la fonamentació, a la cúpula es va utilitzar pedra tosca) i
reduint gradualment la grossària de la corfa del mur cap amunt (des de 5,90 m inicialment fins a
1,50 m). A més, els nínxols, les galeries i les finestres practicades als murs, així com els cassetons i
l'òcul de la volta, disposats entre els arcs principals, alleugereixen la construcció a les zones de
farciment.

21. FONTS D'INFORMACIÓ UTILITZADES
-Bibliografia
•Azcàrate Ristori, J. Mª de, <<El arte clásico Grecia y Roma>>, Ed. Anaya, 1986
•Domínguez Ortiz, A., y otros, Historia de las civilizaciones y del arte, Anaya, Madrid 1981
•La enciclopedia del estudiante.Historia del arte. Santillana, Madrid 2005
•NOVA, Enciclopèdia catalana de l'estudiant. Història, mitologia i religió. Carroggio, Barcelona
1999.
•Roma, legado de un imperio. Atlas culturales de mundo. Ediciones El Prado, Madrid 1992
•Mesopotamia y el antiguo Oriente Medio, amanecer de las civilizaciones. Atlas culturales de
mundo. Ediciones El Prado, Madrid 1992
•Grecia, cuna de occidente. Atlas culturales de mundo. Ediciones El Prado, Madrid 1992
•Egipto, dioses templos y faraones. Atlas culturales de mundo. Ediciones El Prado, Madrid 1992.
-Enllaços externs
•http://www.dearqueologia.com

22. •http://www.elolimpo.com
•http://ca.wikipedia.org/wiki
•http://es.wikipedia.org
•http://www.xtec.cat
•http://www.uoc.es
•http://clio.rediris.es