1. L’ART DEL SEGLE XVIII
En el pas del segle XVIII al XIX , Europa va patir fortes agitacions: La Revolució Industrial, la
Revolució Francesa i els moviments revolucionaris de 1820, 1830 i 1848 . Així, a mitjan del segle
XVIII es va produir una transformació del treball i la producció arran de la industrialització; amb la
Revolució Francesa es va limitar e poder dels sobirans gràcies a les constitucions i la divisió de
poders i, finalment, els moviments liberals burgesos van defensar el poder del poble, la sobirania
nacional, el sufragi i la igualtat jurídica i de drets de les persones.
A la fi del segle XVIII, la major part dels Estats d’Europa s’organitzaven políticament en
forma de monarquies absolutes, a excepció d’Anglaterra, model de monarquia parlamentaria.
L’absolutisme com a sistema de govern i l’Antic Règim com a sistema polític, social i econòmic es
van veure encalçats ( atrapats ) per una burgesia liberal revolucionària fins a la seva desaparició ;
la qual va ser possible gràcies al moviment ideològic de la Il·lustració, que defineix l´home com a
ésser racional que cerca la felicitat, però també critica amb duresa l’estructura social de l’antic
Règim i especialment l’existència d’estaments privilegiats. Els il·lustrats critiquen l’absolutisme i
serviran de base ideològica a les revolucions burgeses ( Locke, Rousseau, Montesquieu )
Context cultural
De l’any 1750 fins al 1800, aproximadament, es va arribar al límit i es van esgotar les possibilitats
de l’estètica barroca i rococó. Els artistes van retornar a les fonts clàssiques i a l’Antiguitat
grecoromana. Aquest nou moviment artístic , que va sorgir a partir de la segona meitat del segle
XVIII i es va estendre durant els primers anys del segle XIX, rep el nom de
Neoclassicisme i fou l’estil dels primers moviments revolucionaris .
El Rococó
L’art Rococó es desenvolupa a França a la primera meitat del segle XVIII, coincidint amb la
regència de Felip d’Orleans i el regnat de Lluís XV. Aquest estil va tenir una gran acceptació a
l’Europa central i del nord. A partir de 1760 s’imposa progressivament el Neoclassicisme, que serà
institucionalitzat com l’art de la França revolucionària.
La seva denominació va ser encunyada per la crítica neoclàssica amb un caire pejoratiu: deriva de
rocaille , tipus d’ornamentació dels decoradors de grutes dels jardins barrocs, com a sinònim de
composició recargolada i de mal gust. En el seu temps, però, les obres rococó eren anomenades
del gust modern, remarcant-ne així el caràcter de novetat, l’interès per la moda.
Podem considerar el Rococó com la fase final i degenerativa del Barroc, quan aquest cau en
l’exageració decorativa.
Com a característica fonamental podem dir que es tracta d’un art al servei de la comoditat , del luxe,
de la festa; expressa la bellesa i la gràcia de la vida. Es sinònim d’una cultura refinada. Si el Barroc
és l’art al servei del poder absolut, el Rococó és l’art de l’aristocràcia i l’alta burgesia, per tant
l’artista ja no es el servidor del poder i ja no treballa exclusivament per encàrrec; sorgeix el mercat
de l’art. L’artista treballa amb més llibertat i els marxants s’encarreguen de comercialitzar les seves
obres.
El salons, on es reuneixen aristòcrates i burgesos, són el marc idoni perquè els artistes facin
clientela. Les dones són les organitzadores i animadores del salons, cosa que exemplifica el seu
nou paper en la societat ( Madame Pompadour, amant de Lluís XV ).
Arquitectura
L’arquitectura rococó no presenta innovacions estructurals i es manifesta en la decoració dels
interiors . La principal aportació pot ser la distribució interna: l’edifici posat al servei de la comoditat,
amb una distribució que proporciona confort : L’edificació que representa més clarament el gust de
l’època és l’hotel, la casa aristocràtica amb jardí, de dimensions reduïdes, situada al centre de la
ciutat . Les habitacions es dissenyen com un conjunt que inclou l’ornamentació de parets i sostres,
els colors, els tapissos i el mobiliari. En les parets predomina el color blanc, la llum ho envairà tot i
destacarà la gran escalinata. Es concedeix importància a la paret decorada amb pintures, i al mirall.
Les corbes i contracorbes omplen l’espai arquitectònic, a la vegada que s’imposa la moda de
l’exòtic, sobretot els gustos xinesos ( interès per la porcellana ).
També4 és interessant assenyalar la importància d’alguns conjunts urbans que combinen la
decoració dels edificis, jardins, fonts i altres elements; la ciutat de Nancy ( França ) és el cas més
representatiu.
1

2. Les grans construccions amb decoració rococó són més abundants a Alemanya que no pas a
França, sobretot per l’obra de Balthasar Neumann . A Espanya el gust Rococó es manifesta en la
decoració interior dels palaus borbònics ( palaus d’Orient, d’Aranjuez i de la Granja).
Escultura
Empren el bronze i la porcellana. Les escultures tenen estructura dinàmica, en les que s’accentua la
línia diagonal. Les figures s’amaneren, es presenten ambigües.
Es fa escultura civil en la que es mitifiquen els personatges. La mitologia apareix desproveïda de
caràcter heroic . En l’al·legoria representen el tema de l’amor. Un escultor representatiu del Rococó
va ser Houdon, que es va especialitzar en el retrat ( retrats de Diderot, Molière, Turgot, La Fayette,
Mirabeau ... tot els “grans homes” de l’època.
Pintura
La pintura d’aquest període ha estat tradicionalment menyspreada, considerada com una
manifestació menor. Només algunes figures s’han alliberat d’aquesta crítica global, sobretot Jean –
Antoine Watteau.
Malgrat això, cal reconèixer en la pintura rococó alguns aspectes innovadors. En primer lloc,
els pintors del segle XVIII fan els primers passos en el camí de l’emancipació de la dependència
secular de l’artista respecte de l’església i el poder polític; per primer cop, la pintura no està al
servei de l’estat i de la religió, sinó del gust del públic i de la mateixa creativitat del pintor. En segon
lloc, la llibertat per confegir el quadre condueix a una tècnica pictòrica més lliure en la utilització dels
colors, en les composicions ...
La pintura rococó trenca amb el classicisme acadèmic i es decanta per la via colorista i
sensual de Rubens i de l’escola Veneciana. Els formats es fan més petits, els temes més
intranscendents. Apareixen la tècnica del pastel i de l’aquarel·la, per això hom preferirà les tonalitats
clares..
La pintura reflecteix l’ambient de les festes, l’alegria de viure, l’amor galant i la sensualitat
dels cossos femenins. Els temes seran festes i jocs, nus femenins, escenes mitològiques en les que
intervenen el déus relacionats amb l’amor ( Venus, Cupido, Diana ...) ; el retrat , la pintura d’interior i
el paisatge també seran temes habituals en la pintura rococó . És l’ambient mundà del galanteig, la
seducció i el luxe . L’art dels sentits triomfa sobre l’art de la raó.
A França el primer gran pintor del XVIII és Jean-Antoine Watteau, gran admirador de Rubens, és
l’innovador de la tècnica ( la paleta brillant, pinzellada ràpida, pintura d’efectes tàctils ) i dels temes
d’escenes camperoles , festes galants. Li agrada pintar paisatges per col·locar-hi figures amb rics
vestits de seda; va retratar una aristocràcia que es recreava en paisatges o teatres, sempre amb
l’aparença d’una vida fàcil i regalada, amant de les festes i de les reunions. Fa gala de colors
brillants als seus paisatges. Una de les seves obres més conegudes és “ Embarcament a Citerea”.
Watteau és el pintor del moment, de la transitorietat : no narra una història , reflecteix un instant,
potser en això rau la seva modernitat.
Jean- Hoonré Fragonard, en les seves obres les escenes de l’amor mostren un cert gust romàntic,
pintà “ el gronxador “.
A Anglaterra es pinten paisatges, retrats, escenes populars i de costums. Destacà Joshua Reynolds
i Willina Hogart que seran els iniciadors de la magnífica escola de retratistes anglesos i antecendent
dels grans paisagistes del XIX : Turner i Constable.
El NEOCLASSICISME és un estil molt relacionat amb la filosofia de les Llums i amb el
desenvolupament de l’arqueologia, que dóna un nou impuls al coneixement de l’antiguitat clàssica.
La burgesia il·lustrada mira cap a Roma – que es “redescobreix” amb la troballa de les ruïnes de
Pompeia i Herculà – a l’hora de cercar el model que cal seguir pe que fa a les virtuts cíviques,
heroiques, republicanes, etc.
Podriem dir que el neoclassicisme és tant un fenomen estètic com una actitud davant la vida. Per
comprendre l’esperit neoclàssic s’han de considerar dues qüestions:
1.- L’impacte produït pels descobriments arqueològics de l’antiguitat grega i romana, que
mitjançant llibres i gravats ( “Història de l’Art a l’Antiguitat” de Winckelmann) són coneguts per tot
Europa, alhora que molts artistes viatgen per visitar reïnes clàssiques, cal destacar la importància
de les teoritzacions sobre el classicisme del mateix Winckelmann. L’arqueologia contribuí també a
la recuperació de l’art clàssic, foren importants les excavacions de les ciutats de Pompeia i Herculà .
2

3. 2.- La crítica dels il·lustrats al gust rococó, considerat com art sensual i frívol, expressió de
la decadència moral i vital de l’aristocràcia. L’art per als il·lustrats ha de contribuir a canviar el món,
tot reflectint models de conducta, exaltant virtuts com el sacrifici, la noblesa dels sentiments, la
fidelitat... Per això el Neoclassicisme connecta amb els ideals de les revolucions americana i
francesa expressats en les respectives “ Declaracions dels drets de l’home” . Enmig del clima
revolucionari les obres d’art havien de tenir un contingut moral i social. La convicció dels il·lustrats
en què la grandesa dels seus governs hauria de jutjar-se més en funció de les obres artístiques
produïdes sota el seu govern que per les conquestes territorials va actuar com a estímul per al
progrés de les arts.
El Neoclassicisme es defineix com la imitació dels models grecs i romans ( sobretot en
arquitectura) i el rebuig de les formes del Rococó. En les arts plàstiques, se segueixen els models
antics i els del Renaixement, amb domini absolut del dibuix sobre el color i la pintura.
L’academicisme, és a dir, la necessitat d’ajustar-se a unes normes establertes per les Acadèmies,
és un tret fonamental del Neoclassicisme.
El Neoclassicisme, entès com un “ retorn al món clàssic, coexisteix amb altres tendències
avançades i amb pervivències del Barroc i del Rococó; conseqüentment els seus límits estètics no
foren ni homogenis ni clars . Tanmateix l’art de la segon meitat del segle XVIII i principis del XIX fou
quelcom més que una simple imitació del clàssic.
Els neoclàssics es concentraren en dos nuclis:
- Roma, d’aquí sortí l’obra de l’alemany Winckelmann a través de la qual inicià la lluita a
favor de la “noble senzillesa i serena grandesa del món antic”.
- Paris, degut a la presència de l’Academia.
Els artistes neoclàssics preferien la “imitació a la còpia”. La imitació exigia que l’artista posés en joc
les seves millors facultats i la seva capacitat inventiva.
L’estil lineal es considerava de major naturalitat i puresa, que el color emmascarava la realitat, així
es justifica la utilització del despullat, ja que a través d’ell es mostrava l’home tal com la natura
l’havia fet.
L’artista neoclàssic es proposa a través de la seva obra contribuir a canviar el món. L’artista
reivindica la seva independència intel·lectual i econòmica. Les exposicions divulgaren les
expressions artístiques, de manera que el públic esdevenia àrbitre del producte estètic. També
sorgiren els crítics.
Els jacobins adoptaren el Neoclassicisme com el seu estil artístic oficial. L’art es posà de moda.
David fou nomenat primer pintor de Napoleó i Cànova es convertí en un protegit de tota la família
imperial. Però l’imperi va marcar la seva ràpida decadència i el convertí en un estil purament
decoratiu. L’imperi convertí l’art en un instrument de propaganda, centrat en el culte a la personalitat
de l’emperador.
Podríem sintetitzar els següents principis ideològics del Neoclassicisme:
- Revisionisme històric que pren com a model l’època clàssica
- Art identificat amb la il·lustració ( racionalitat )
- Fugida de la individualitat per a buscar valors universals.
Principis artístics :
- Ordre, equilibri, claror
- Predomini de la recta i la línia
- Fredor
- Temes clàssics i moralitzants
- Proporció.
Artistes i obres representatives:
- David: El Jurament dels Horacis, la mort de Marat, La coronació de Napoleó..
- Ingres : L’apoteosi d’Homer i Edip, La gran banysta, Odalisca i la seva esclava.
3

4. Característiques generals de l’arquitectura
L’arquitectura neoclàssica rebutja l’ornamentació rococó i s’inspira en els arts grec, etrusc, romà i
fins i tot egipci. Desapareix progressivament l’arquitectura religiosa i es construeixen edificis públics
amb finalitat civil: biblioteques, mercats, museus, pòrtics, etc. Napoleó , amb ànim propagandístic ,
emula l’arquitectura romana ( arc de l’Etoile a París ). Als territoris germànics també triomfa el
neoclassicisme arquitectònic. A Anglaterra, en canvi, el classicisme renaixentista no s’havia oblidat i
durant el segle XVIII s’exporta a les colònies nord- americanes.
Podríem expressar de forma sintètica les següents característiques de l’arquitectura neoclàssica:
- Preocupació per la racionalitat i la simplicitat. Les formes expressen la funció.
- Inspiració en models clàssics ( grecoromà i renaixentista)
- Solemnitat i austeritat
- Línies simples
- Harmonia de volums i bellesa del conjunt.
- L’element de sustentació bàsic és la columna, dòrica i amb el fust acanalat
- Frontons triangulars amb decoracions escultòriques.
- Ús de cúpules
- Obra civil
Exemples:
- França : Soufflot : Panteó ; Vignon : església de la Magdalena .
- Anglaterra : Chambers : Somerset House ( Londres ) ; Soane : Banc d’Anglaterra ( Londres).
- Alemanya: Langham : Porta dee Brademburg ( Berlin) ; Schinkel : museu Antic, ( Berlin ).
- Espanya : Ventura Rodríguez : façana de la catedral de Pamplona ; Sabatini: Puerta de Alcalá
( Madrid ) ; Villanueva : Museo del Prado ( Madrid)
Característiques general de l’escultura
Durant la segona meitat del segle XVIII i començament del XIX, l’escultura evoluciona des de
l’exaltada espiritualitat barroca i la seva complexa decoració cap a composicions neoclàssiques que
tendeixen a la contenció del volums, a la claredat i puresa dels contorns i a l’equilibri i la simplicitat.
L’escultura neoclàssica es distingeix per:
- L’ús del marbre, que substitueix la fusta, el material preferit del Barroc. Aquí se substitueix
la profusió cromàtica de l’estil anterior pel color blanc.
- Els temes representats són els de l’Antiguitat clàssica, fonamentalment mitològics, i pren
com a exemple les obres grecoromanes, de les quals de vegades esdevenen pures còpies.
- S’interessa per la bellesa ideal, les actituds reposades i la severitat i puresa de l’art antic,
per la qual cosa s’esculpeixen nus allunyats de l’erotisme ( la representació de la figura
despullada està destinada a impedir que se la situï en un període determinat), retrats
individualitzats, retrats eqüestres, sepulcres i relleus units a monuments commemoratius o
edificis públics. Les obres de temàtica mitològica transmeten pau i tranquil·litat.
- L’avenç de l’escultura urbana, que serveix de referent obligat en els ordenaments viaris .
Les formes més freqüents són els arcs triomfals i les columnes commemoratives.
Els artistes més destacats en l’escultura neoclàssica són:
- Antoni Canova: interessat en imitar l’art grec – romà.
- Thorvaldsen : es caracteritza pel classicisme estricte de gran perfecció tècnica. Esculpeix “
Jàson”.
- Damià Campeny ( 1771- 1885 ), escultor català format a Roma,
deixeble de Canova i mestre de nombrosos escultor catalans. Autor
en d’altres obres de: Lucrecia morta.
Antoni Canova ( 1757 – 1822 )
Serà la figura central de l’escultura neoclàssica . Les característiques de la seva obra són : línia
pura, claredat compositiva, interès per la figura humana, utilització del marbre i el bronze.
4

5. Els temes seran obres mitològiques, monuments funeraris i retrats.
Canova no és un fred imitador de les obres antigues, sinó que partint de l’esperit del classicisme,
recull la tradició escultòrica de Bernini i manifesta una sensibilitat que, sovint, resulta propera al
Romanticisme.
Obres seves són “ monuments funeraris de Climent XIII i Climent XIV i el “ monument funerari de
Maria Cristina d’Àustria”.
Els seus retrats segueixen la tradició romana. Destaca el retrat de Paolina Borghese Bonaparte, a
qui representa seminua i amb una poma, com una venus triomfant i idealitzada.
Té obres mitològiques com: Amor i Psique, Les tres Gràcies i Perseu.
Bertel Thorvaldsen ( 1770 – 1844 )
Aquest escultor danès s’inspira en les escultures gregues de l’estil més sever i reprèn la
fase més heroica de l’art de la Grècia de mitjan segle V aC.
Thorvaldsen s’interessa per la composició, la disposició proporcionada i la línia suau en el
contorn de la figura. Per a fer-ho li cal tranquil·litat i només tolera un moviment molt mesurat.
En la seva escultura es compleixen tots els postulats de la bellesa ideal: simetria, harmonia i
proporció. Defineix la figura seguint uns cànons o sistemes de proporció, sacrificant moviment i llum
en nom d’un exacte contrapès dels volums. Les seves figures no mostren sentiments ni passions,
sinó una quietud mesurada . En són exemples Hebe, Ganimides i l’àguila, L’Esperança i Jàson.
En la seva tasca escultòrica domina el relleu, en omplir les superfícies amb figures
clarament contornejades i distribuïdes . Les tres Gràcies és un dels seus relleus més bells.
Característiques generals de la pintura
El retorn a l’Antiguitat en matèria pictòrica tenia un inconvenient: l’escassetat d’obres antigues
conegudes. El pintor es va haver d’inspirar en l’escultura i com a conseqüència d’això va adoptar el
dibuix com a ideal, al qual s’aplicava després un color convencional o bé es deixava sense acolorir.
Els pintors neoclàssics, grans dibuixants van deixar d’interessar-se per la llum.
Els temes que representen amb més freqüència són els clàssics, la mitologia i la història,
encara que també hi apareixen els temes medievals.
El principals pintors neoclàssics són els francesos David i Ingres i l’alemany Mengs . En la
pintura neoclàssica peninsular destaquen Salvador Maella, Francisco Bayeu, José Madrazo i el
català Francesc Lacoma.
Jacques Louis David ( 1784 – 1825 )
Va consolidar les tesis innovadores de Mengs, pinta el “ Jurament dels Horacis” (1784) que
es considerava la primera obra pictòrica plenament neoclàssica. David es va formar a partir de l’art
grecoromà i dels antics mestres de la pintura italiana, des de Rafael a Caravaggio.
La temàtica de la seva obra està inspirada en el món antic, encara que David li otorga un
significat contemporani amb un missatge moral adreçat a la societat del moment. Triava
esdeveniments de l’Antiguitat que glorificaven les virtuts del patriotisme, el valor i el sacrifici,
associant – los a comentaris polítics sobre la França de la seva època , des de la Revolució fins a
l’Imperi napoleònic.
La pintura de David marca més que cap altre artista una ruptura clara amb les línies
estètiques seguides fins aquell moment, es caracteritza per:
- Interès per definir amb precisió l’espai, format per una capsa de perspectiva simple, el
quadrilàter geomètric.
- Es tendeix a situar els personatges en un mateix pla.
- Preocupació per la línia. Contorn ferm i segur. ( les figures semblen escultures )
- La gamma cromàtica es redueix, abunden els colors primaris
- La llum es freda, no es cerquen contrastos lumínics
- Es suprimeix la decoració secundària en benefici del tema.
- Els artistes realitzen rèpliques de les seves obres
- L’anatomia està representada amb precisió: caps, colls i torsos es relacionen entre ells amb
exactitud física.
- Preocupació pel món antic. David no copiarà de l’Antiguitat, imitarà els antics, però a través
d’una “expressió” moderna, incorpora efectes expressius i gesticulació. El seu interès per la
figura despullada l’uneix també amb l’Antiguitat.
5

6. - En les seves pintures destaca l’heroisme, s’hi menysprea el moviment i hi predomina la
representació lineal al que caracteritza el seu contingut i la seva forma.
La pintura del paisatge no és important en el Neoclassicisme. El dibuix tingué especial importància,
degut a la revalorització de la línia. Les imatges són planes, els dibuixants tracten de crear figures
hieràtiques sobre fons plans . Hi ha menyspreu pel color. Els temes s’inspiren de les obres literàries.
Obres de David són “ el rapte de les sabines” , “ la mort de Marat” i “ el Jurament dels Horacis”.
Destaca també Dominique Ingres, magnífic retratista i pintor de dones.
Francisco de Goya y Lucientes ( 1746 -1828 )
És el major representant de l’art espanyol del segle XVIII . Va ser l’artista que va saber reflectir
millor les contradiccions d’aquest període històric i els moments més difícils en el pas del segle
XVIII al XIX i el començament del XIX.
A Espanya el regnat de Carles III exemplifica la tensió entre els elements renovadors i els elements
conservadors. La Guerra del francès ( 1808 – 1814 ), provocada per la invasió de Napoleó,
suposarà l’esclat violent de les contradiccions que tenia la societat espanyola.
És un artista que reflecteix en les seves obres diversos estils pictòrics , sense seguir models o
èpoques a imitar. En la seva evolució pictòrica es mostra com un innovador i investigador. Va
conrear totes les tècniques i tots els gèneres.
Dades biogràfiques
Francisco de Goya va néixer el 1746 a Fuendetodos ( Saragossa). L’aprenentatge com a pintor el
va realitzar al taller de José Luzán on aprendria a dibuixar i a fer composicions basades en masses
grans i dinàmiques. Va completar la seva formació amb estades a Madrid ( on va conèixer Mengs,
Tièpolo i Bayeu) i a Itàlia. En aquests primers anys va treballar en la decoració de diverses cúpules
de la Basílica del Pilar i la Cartoixa de l’Aula Dei a Zaragoza .
El 1773 es casà amb una germana de Francisco Bayeu, pintor de molta influència a la cort, i es
traslladà a Madrid , on va ser admès a l’Academia de Belles Arts de San Fernando ( “ Crist
crucificat” , 1780 ) . Un cop introduït al cercle d’artistes de la cort treballà en la realització de
cartons per a la Real Fàbrica de Tapices ( 1775 – 1791 ) i feu diversos retrats d’amics i personatges
importants ( retrat dels ducs d’Osuna). La seva gran obsessió, triomfar a la cort, s’estava realitzant.
Entre 1792- 93 patí una greu malaltia, com a conseqüència de la qual es quedà sort, la qual cosa va
marcar profundament tota la seva vida posterior. Viatjà a Andalusia, on conegué la duquessa
d’Alba, amb la qual sembla que tingué una relació amorosa.
Des de 1798 Goya va ser el primer pintor de cambra del rei Carles IV ( exemple “ la família de
Carles IV, 1800 ) . Després de la caiguda en desgràcia dels seus amics liberals, com Jovellanos,
acusats d’afrancesats, esdevingué un personatge solitari. D’aquella època són les famoses “Majas”
i els frescs de l’ermita de “ Sant Antonio de la Florida “ ( Madrid ).
La Guerra del francès suposà una experiència traumàtica per al pintor, que intensificà el seu
caràcter crític i pessimista. Els dos grans llenços històrics “ Els afusellaments de la Moncloa i la
“càrrega dels mamelucs”, com també els gravats de la sèrie “ Els desastres de la guerra”,
expressen l’impacte de la guerra en l’ànim de Goya.
L’arribada de Ferran VII i la restauració de l’absolutisme ( 1814 -1820 ) comporten l’allunyament de
Goya de la cort, el qual tot i continuar essent el primer pintor reial, es veia cada vegada més
desplaçat per pintors neoclàssics. Goya realitzà en aquesta època retrats d’amics, familiars i
diversos autoretrats, a més de continuar investigant el gravat ( sèrie de “ La Tauromaquia”).
Durant el trienni liberal ( 1620 -1823 ), Goya vivia sol en una casa dels voltants de Madrid ( la
Quinta del Sordo), abstret en les seves obsessions. En aquestes circumstàncies realitzà les
Pintures negres i els gravats dels Disbarats.
L’entrada del Cent Mil Fills de Sant Lluís ( 1823 ) i la dura repressió absolutista desencadenada per
Ferran VII feren que Goya determinés exiliar-se a Bordeus ( França) , on morí l’any 1828.
Tècnica pictòrica de Goya
6

7. L’obra de Goya enllaça amb la tradició rococó i amb la pintura veneciana. Predomina el color sobre
la forma, amb una paleta molt clara i lluminosa en el cartons per tapissos, que es carrega de
tonalitats càlides als quadres patriòtics i a molts retrats i s’enfosqueix progressivament al final de la
seva vida fins a culminar en les anomenades “Pintures negres”, en què els que predomina és
l’absència de color, el negre.
Una evolució semblant es pot observar en la tècnica d’aplicació de la pasta pictòrica: Goya passa
del traç continu, de la línia definida, cap a una tècnica molt més ràpida, de pinzellades soltes i
textura molt gruixuda. Ja no es tracta d’imitar la realitat, sinó d’expressar-la amb taques de color. És
el principi que aplicaran més tard els impressionistes, dels qual Goya es pot considerar precursor.
Quant a la concepció del quadre, Goya evoluciona des d’una temàtica i un tractament més o menys
convencionals ( temes costumistes, retrats, pintura d’encàrrec) a una concepció expressionista en
què el sentiment domina sobre l’obra i deforma la realitat . L’artista no es limita a copiar o idealitzar
la realitat sinó que ens vol transmetre la seva visió dels món mitjançant una composició deformada i
uns colors que tenen una finalitat expressiva. És el món interior de l’artista el que veiem a través de
les seves imatges.
Com a gravador, Goya és un artista formidable. La tècnica utilitzada és l’aiguafort sobre planxa de
coure. Als seus gravats ens transmet una visió crítica de la realitat que l’envolta, amb una ironia
sovint despietada.
Evolució artística
Primera etapa ( fins a 1792 )
És la fase de formació i d’introducció a la cort. Les primeres obres són diversos encàrrecs de
temàtica religiosa per a la decoració d’algunes cúpules del Pilar de Zaragoza i de la cartoixa de
l’Aula Dei. Treballa com a pintor de formació neoclàssica, però amb una tendència per la pinzellada
solta i amb escàs interès per la línia. Cas especial és el “ Crist crucificat” fet per obtenir l’ingrés a
l’Acadèmia, en el qual l’artista va utilitzar l’estil neoclàssic.
Els més interessant d’aquesta primera etapa són els 63 cartons per tapissos (1775-91) , de tema
costumista en general. Goya hi reflecteix l’ambient de l‘alta societat madrilenya i de l’entorn del rei,
la moda de l’època és el majismo , la imitació dels vestits i dels costums populars per part de
l’aristocràcia . Els cartons ens donen una visió optimista de la vida, relacionada amb el gust del
rococó. Destaquen el para – sol , la gallina cega, la sèrie de les quatre estacions, el paleta ferit...
Les figures s’agrupen en triangles regulars , quadrats , rectangles, rombes i piràmides.
Per a la catedral de València va pintar “ Sant Francesc de Borja assistint uns moribunds” on
apareixen éssers fantàstics que es mostren per primera vegada en la seva obra. Aquesta obra
també avançarà el tema de la bogeria.
Relacionat amb els cartons per tapissos hi ha el quadre de la pradera de San Isidro , en què
aconsegueix un equilibri excepcional en la composició entre la multitud festiva i el paisatge urbà que
apunta a la llunyania.
Entre els retrats realitzats en aquest període destaca la “ Família dels ducs d’Osuna” , amb colors
verds i vaporosos.
Segona etapa ( 1793 – 1808 )
Com a pintor de cambra, Goya desenvolupa una intensa tasca de retratista de la família real i
d’altres personatges de la Cort. Destaca La família de Carles IV que ha estat retratada amb un
realisme impecable.
D’aquesta època són també les “ Majas”, la nua i la vestida. La nua té una pinzellada ben acabada,
mentre que la vestida utilitza la tècnica impressionista de grans pinzellades.
Als frescos de San Antonio de la Florida treballa amb gran llibertat la temàtica religiosa. Altera els
termes tradicionals en representar a la cúpula la vida terrenal i no el món celestial, Sant Antoni
apareix envoltat d’una multitud de gent amb rostres esbossats; es crea una atmosfera inquietant.
7

8. Realitza aquests anys la primera sèrie de gravats, els Capritxos . Utilitza la tècnica de l’aiguafort .
Als temes s’hi veu la influència ideològica de la il·lustració : l’educació dels nens, els vicis de la
societat i el món de la fantasia ( somnis, bruixes...) són tractats per Goya amb un afilat sentit crític (
El sueño de la razón produce monstruos” ). Cada gravat admet diverses interpretacions.
Tercera etapa ( 1808 – 1819 )
La Guerra del francès marcà profundament Goya. En les pintures que pintà en aquest període
predomina el factor humà, la reacció dels homes davant la por i la tragèdia, l’esvalot i els aldarulls.
És la resposta dels sentiments. Observa el fets i en moltes ocasions actua com a reporter gràfic.
Tracta el conflicte armat des d’una perspectiva inèdita; amb Goya el protagonista és la massa
popular, el que provoca la guerra no té res de superior sinó al contrari, degrada l’home, convertit en
un ésser cruel. La guerra només genera desolació, mort, tortura, fam i insolidaritat .
Durant la guerra realitzà els dibuixos preparatoris dels gravats dels “ Desastres de la guerra”, amb
visions d’una crueltat impressionant. Un cop acabada pinta el dos llenços de tema bèl·lic. La
carrega dels mamelucs i Els afusellaments de la Moncloa. El tractament del tema és completament
innovador: no es representa la noblesa defensant la nació, sinó la lluita popular i la irracionalitat de
la guerra. Aquests quadres són l’antítesi dels models iconogràfics de la pintura “ de batalles” de la
França napoleònica.
“ La càrrega dels mamelucs” representa l’enfrontament entre el poble de Madrid i l’exèrcit francès el
2 de maig de 1808. El tema és la resistència popular davant la invasió. “ Els afusellaments de la
Moncloa” és un quadre cabdal de la pintura moderna, l’empremta dels “ Afusellaments “ es pot
veure en Manet, Picasso i d’altres artistes.
També es relaciona amb el tema bèl·lic la seva obra “ El colós”, al·legoria de la guerra que s’avança
a les visions espectrals de les pintures negres, on predominen les tonalitats fosques.
Durant el període de la restauració absolutista ( 1814 -1820 ) realitzà diverses obres religioses amb
un tractament intimista i predomini dels negres, blancs i grisos (“ La darrera comunió de Sant Josept
de Calassanç). També en aquesta època (1816) publica la sèrie de gravats de “ La tauromàquia”.
Quarta etapa ( 1820 1828 )
Goya passa aquests anys per una situació difícil. El seu passat liberal i l’amistat amb els
afrancesats el fan un individu sospitós. Malalt, vell, perseguit, passa els darrers anys en una
modesta casa de la riba del Manzanares ( l’anomenada “Quinta del sordo”), on pinta per a si mateix
les parets de dues habitacions. “ Les pintures negres” composen un conjunt iconogràficamen
disbaratat executat amb una gran llibertat tècnica a base de negres, blancs i terra. Els temes són
propis d’un malson, Goya no va deixar cap escrit que ajudi a interpretar-los. La clau de la seva
interpretació la podem trobar en “ Saturn devorant als seus fills”; Saturn representa alhora el temps (
Cronos) i la guerra, dues realitats que tot ho devoren i ho destrueixen. Les 14 pintures es
distribueixen en dos pisos, a la planta baixa hi ha la zona infernal i el primer pis seria la zona
terrestre; en el conjunt manca un tercer pis, el cel, que per a Goya no existia .
Es pot relacionar amb les pintures negres la darrera sèrie de gravats, els “Disbarats”, de cronologia
imprecisa i significació misteriosa. Són l’obra d’un vell malalt que nodreix la imaginació amb una
visió molt crítica de tot allò que l’envolta . Amb els “ Disbarats” i “Les Pintures Negres” s’endinsa en
el món irracional dels somnis; el món sembla governat per la bogeria. La manera de pintar ens fa
veure la seva agitació interior : les pinzellades són llargues i semblen distribuïdes amb ràbia, la
pasta pictòrica – gruixuda, els colors foscos amb predomini del negre.
La seva darrera època transcorre a Bordeus, a partir de 1824, on va retratar la gent i la vida sòrdida
i miserable del seu entorn. Aquests quadres estan pintats amb una pinzellada ampla i lliure, solta i
esbossada, ràpida i concisa, de clar matís contemporani. La lletera de Bordeus és una obra que
anuncia l’impressionisme.
8