2. Biografia de l’autor
Gian Lorenzo va nàixer a Nàpols el 1598,
fill Pietro Bernini, escultor. Els pares es
van instal·lar a Roma l'any 1605, on Pietro
treballava per al cardenal Scipion
Borghese, fet que va fer que Gian
Lorenzo comencés a treballar al taller del
seu pare.
El seu pare Pietro Bernini era escultor i
va ser el seu primer mestre. Va guanyar-
se, pel seu precoç talent, el favor del
papa Pau V. Com a favorit dels papes va
esdevenir arquitecte de la basílica de
Sant Pere del Vaticà. Va treballar sense
interrupció pers als diferents pontífexs
del segle XVII. Se li deu el Baldaquí de
columnes salomòniques de l'altar principal
de Sant Pere, així com el disseny de la
majestuosa columnata i les estàtues que
encerclen la plaça situada davant de la
basílica.
3. Les seves fonts monumentals, i
particularment la dels quatre
rius, són típiques del barroc
romà, ple de força i
magnificència. També va tenir
una gran influència sobre
l'urbanisme romà i sobre
l'organització de les places
públiques en altres ciutats
europees.
Bernini, a més d’escultor, fou
arquitecte i pintor, representa
per tant el mateix que Miquel
Àngel pel Renaixement, un
artista complet que marcarà un
abans i un després del seu art.
Fontana del Tritone. 1624-43
5. Context històric
La Roma de principis del segle XVII era una ciutat immersa en un excepcional
procés de renovació artística, en particular amb la revolució naturalista
introduïda en la pintura per Caravaggio i la influència del barroc iniciat a Flandes
per Rubens, i on el talent no necessitava més que ser reconegut.
En aquest segle l’església catòlica
era la principals mecenes de l’art a
Roma, sobretot els papes, que
organitzaren l’urbanisme de la
ciutat i continuaren les obres de la
basílica de Sant Pere, la plaça de la
qual es deu a Bernini. També
l’estament eclesiàstic feia molts
encàrrecs (palaus, escultures i
pintures), destacant-hi la família
Barberini, Borghese o Aldobrandini.
Aquests tenien una educació molt
refinada i un gran interès en el món
clàssic. El principal interès però
era demostrar la força i l’autoritat
de la Contrareforma catòlica.
6. Tomba del Papa Urbà VIII
1627-47
Basilica de Sant Pere del
Vaticà 1631, Longinus, S. Pere del Vaticà
7. Bust of Costanza
Bonarelli, 1635
Bust del Cardenal Richelieu, 1641
Urbà VIII, per Bernini, fou un dels seus principals
mecenes
9. Documentació general
Títol: Apol·lo i Dafne
Autor: Gian Lorenzo Bernini
(1598-1680)
Cronologia: 1622-25
Estil: Barroc
Tècnica: talla
Material: marbre
Formes: escultura exempta
Tipologia: grup
Cromatisme: monocroma
Dimensions: 2,43 m (alt)
Localització actual: Galeria
Borghese, Roma
Tema: mitològic
Descripció...
10. Anàlisi formal: composició
És la captació d’un instant. La noia
que fuig, completament nua, té
part del cos cobert per una espècie
d’escorça i aquest forma una corba
des del cap fins els peus, que es
troben sobre una elevació
rocallosa del que representa el
terreny, o la base de marbre del
grup.
El noi que la segueix porta cobert
part del cos amb una túnica.
El conjunt té una composició
dinàmica i helicoïdal. Multifacial.
Els cossos van en una direcció, però
els caps, sobre tot el de la nimfa,
giren cap a un altre costat.
Composició oberta.
11. El moviment està perfectament
aconseguit a través de la
composició:
- Els braços estan disposats com
les astes d’un molí, uns en alt,
altres a baix; un al davant i
l’altre al darrere.
- Les cames també es mouen
arquejades, com en una dansa.
- Els cossos s’arquegen un davant
de l’altre, i el del noi s’abalança
sobre el de la noia.
- Les robes també s’agiten i
s’alcen en darrere mogudes per
la pressa dels personatges.
- Línies diagonals i corbes
accentuen la sensació de
moviment.
- Dinamisme ascendent (dels peus
fins les mans de la noia).
12. La sensació d’arqueig del cos de la
noia s’accentua al produir-se una
immobilització sobtada provocada
per la seva transformació en arbre.
Degut a la corba del cos femení,
els dos caps estan una alçada
semblant, tot i la clara elevació de
la noia.
Llum: efecte de clarobscur (torsió
dels cossos, robes, cabells…)
D’un bloc de marbre fred i estable
Bernini ha creat una imatge de
gran tensió i moviment.
Treballat amb gran precisió i
detallisme per tots els costats.
13. El noi (Apol·lo) atrapa a la
noia (Dafne), agafant-la amb
una mà per la cintura, cosa
que provoca un crit
desesperat en la nimfa. És el
precís moment en que els
seus cabells es converteixen
en fulles, els braços en
branques, els peus en arrels i
les cames en escorça.
14. El noi encara no ha acabat la seva
cursa, com demostra la cama
esquerra aixecada i el braç dret a
punt d’atrapar la nimfa.
15. Les expressions dels rostres són de sorpresa
en Apol·lo i de terror en la nimfa.
El moviment és el protagonista, juntament
amb la paralització en un instant concret de L’escultura està
tota l’acció, el moment en que s’inicia la perfectament acabada
metamorfosi. Els cabells aixecats enrere per per tots els costats
la violència de l’acció.
16. La forma “serpentinata” que formen els dos
cossos, crea sensació d’inestabilitat.
Magnífica diferenciació de textures amb el mateix material: aspres en les
roques, el llorer que creix als dits i braços, l’escorça del cos de Dafne... I
suaus i polides ens els cossos dels dos personatges.
La llum està treballada al crear zones de clarobscur amb incisions en llocs
concrets, com als clot dels ulls. Això augmenta la sensació de dramatisme
de l’escena.
Certa teatralitat, sense exagerar-la, com farà més tard.
18. Interpretació
El grup escultòric està basat en un episodi de les “Metamorfosis” d’Ovidi,
un poema que recull històries i llegendes mitològiques sobre el tema de la
transformació o metamorfosi.
Segons la mitologia clàssica, Dafne era filla del déu del riu Peneu. En
consagrar-se a Àrtemis, deessa de la caça, renuncià, com aquesta, a casar-
se. Quan Apol·lo la va veure se n’enamorà, però la nimfa el rebutjà. Es diu
que fou Eros qui va enviar una sageta d’amor amb punta d’or a Apol·lo i una
altra de rebuig a Dafane. Eros estava molest amb Apol·lo perquè aquest li
havia fet burla de la seva perícia amb l’arc. Apol·lo va perseguir a Dafne pel
bosc, llavors aquesta va demanar ajut al seu pare, el qual la va transformar
en llorer (“daphne” en grec) en l’instant en que Apol·lo li va posar la mà al
damunt. Des de llavors, el déu va fer del llorer el seu arbre sagrat, i va
teixir una corona amb les seves fulles per coronar els poetes i els militars
victoriosos. Ell la va portar sempre.
En l’Edat Mitjana el mite pagà s’interpretà com a símbol de castedat, i es
va mantenir fins el segle XVII. Les crítiques dels més puritans van fer que
el cardenal Borghese hi afegís un díptic didàctic: “L’amant que cerca el
plaer de la bellesa fugisera s’omple les mans de fullaraca o bé de fruits
d’amargor”
19. Aquest mite també es refereix a la
família del cardenal Maffeo Barberini,
futur papa Urbà VII, amic i mecenes de
Bernini, que tenia en el seu escut d’armes
unes fulles de llorer.
Bernini va esculpir entre el 1618 i el 1625
per el cardenal Padrone Scipione
Caffarelli Borghese quatre escultures
per decorar la seva Villa Borghese.
Maffeo Barberini
La funció de l’obra era
eminentment decorativa.
La jerarquia eclesiàstica
tenia gustos refinats i
grans coneixements del
món clàssic.
20. Els quatre grups d’escultures que va fer en la seva joventut pel cardenal
Borghese el van mantenir ocupat durant cinc anys, i li van donar fama al moment.
Aquests van ser: Enees, Anquises i Ascani (1619), El rapte de Proserpina (1622),
David (1624) i Apol·lo i Dafne (1625)
L'Eneas i Anquises, molt influenciat per
un fresc de Rafael a la Stanza
dell'Incendio di Borgo al Vaticà, en el
qual, fugint de l'incendi de Roma, un
home madur porta el seu pare a
l'esquena, seguit del seu fill. Representa
Enees fugint de Troia amb el seu pare
malalt al coll i el seu fill al darrere. Des
d'un punt de vista al·legòric, l'obra
representa les tres edats de la vida:
Anquises porta a l'esquena una estàtua
dels déus Lars mentre que ell mateix és
portat pel seu fill Enees, mentre que
Ascani els segueix portant el foc sagrat.
21. El Rapte de Proserpina pren un tema tret
de”Les Metamorfosis” d'Ovidi, quan Plutó
segresta a Proserpina. La seva composició en
espiral està feta per a accentuar el dinamisme
dramàtic, i queda subratllada pel moviment
dels cabells i de les robes. L'empremta dels
dits del déu dels inferns sobre la carn de
Proserpina està aconseguida amb gran
realisme, i participa també de l'efecte
dramàtic del rapte.
El Rapte de Proserpina
1621-22
22. Bernini el va fer amb només vint-i-cinc anys. Està
representat en el moment de llançar la seva pedra
amb la fona, amb el tors girat i el rostre contret per
l'esforç. És la reunió de tots els elements de l'art
barroc: l'energia, el moviment i el dinamisme. Així
mateix, hom pot dir que el David de Bernini és el
símbol de la Roma de la Contrareforma, d'una Església
David. 1623-24 disposada a enfrontar-se als seus adversaris
24. Models i influències
Conservà l’herència del Renaixement
en els seus temes mitològics i el punt
de vista únic. També va fer
composicions manieristes per donar
més dinamisme a les figures. També
combinà marbre i bronze en una
única escultura. La seva obra és el
paradigma de l’escultura barroca i és
considerat el millor escultor de la
seva època. Va obrir el camí de
l’escultura dels segles següents,
sobretot la neoclàssica.
Un antecedent clar de Bernini és
Giambologna, en l’ús de la forma
serpentinata i el dinamisme del
conjunt. Aquí El rapte de les
sabines, 1583.