2. L’APARELL FONADOR
Rep el nom d’aparell fonador el sistema del
cos humà capaç de produir o reproduir el so
i amplificar-lo.
La veu és el resultat d’uns moviments
corporals que milloren l’estat i la
funcionalitat de l’aparell fonador. La veu és
una característica exclusivament humana,
cap animal és capaç d’utilitzar l’aparell
fonador amb la complexitat i la capacitat
expressiva dels éssers humans.
Hi ha tres grups d’òrgans que intervenen en
la producció dels sons articulats: l’òrgan
respiratori, la cavitat laríngia o òrgan
fonador i els òrgans d’articulació.
3. La sonoritat: les cordes
vocals
L’aire proveït pels pulmons passa pels
bronquis, la tràquea i continua cap a la
laringe. En aquesta cavitat trobem trobem
dos músculs bessons i elàstics, situats
horitzontalment: les cordes vocals.
Si quan parlen les cordes s’aproximen i la
pressió de l’aire les fa vibrar es produeix el
so articulat sonor. Si no vibren, el so articulat
sord.
4. L’ARTICULACIÓ
L’aire que ha passat per la laringe arriba
a l’espai constituït per la cavitat faríngia,
la boca i la cavitat nasal.
Quan aquests sons arriben a la boca, es
converteixen en sons articulats que
formen paraules gràcies a l’acció de la
llengua, dels llavis, del paladar i de les
dents (cavitats supraglòtiques).
Els òrgans del tracte vocal que
intervenen en la producció de sons
s’anomenen articuladors. Són la
faringe, l’úvula, el paladar tou o vel
del paladar, el paladar dur, la cornisa
alveolar, les dents incisives, els llavis
i la llengua. (els articuladors, en
cursiva)
5. ELS SONS VOCÀLICS
Les vocals són sons que es produeixen
sense que la sortida de l’aire expirat trobi cap
obstrucció.
- En català, totes les vocals són sonores;
això és, es produeixen amb vibració de les
cordes vocals. Generalment són orals, és a
dir, s’articulen amb el vel del paladar en
tensió, bloquejant el pas de l’aire cap a la
cavitat nasal; però ocasionalment poden
esdevenir nasals en contacte amb
consonants nasals en la seqüència fònica.
- Les vocals poden formar síl·laba per si
soles. Les consonants no.
- Les vocals poden tenir tonicitat, és a dir, pot
haver vocals tòniques i àtones.
- Pel que fa a les vocals, es parla d'anteriors,
centrals o mitjanes, i posteriors segons la
posició de la llengua, que mai arriba a
interrompre el pas de l'aire de manera total.
6.
7.
8. Les vocals es divideixen en fortes ( a, e, o ) o febles ( i, u ).
Les vocals fortes sempre funcionen com a vocals.
La i [ j ] i la u [w] són semivocals quan es troben darrere de la vocal nuclear: ai-re, cau-re.
La i [ j ] i la u [w] són semiconsonants quan es troben davant de la vocal nuclear: qua-tre,
llen-gua quan van davant d’una vocal forta o entre dues vocals (io-gurt, jo-ia, ca-uen)
9. ELS SONS CONSONÀNTICS
Quan l’aire surt a través de la cavitat bucal pot trobar diversos obstacles entre els pulmons i
els llavis. Si és així el que es produeix és un so consonàntic.
Els sons consonàntics han de “consonar”, no es poden produir sols. Necessiten d’un altre so,
normalment vocàlic.
L’inventari general que presenten el català central i el nord-occidental és de 24 unitats: /p/,
/b/, /t/, /d/, /k/, /g/, /f/, /s/, /z/, /ʃ/, /ʒ/, /t͡s/, /d͡
z/, /t͡ʃ/, /d͡
ʒ/, /m/, /n/, /ɲ/, /l/, /ʎ/, /ɾ/, /r/, /j/, /w/. El
balear i, en recessió, el Camp de Tarragona en presenten un més: /v/ (25 unitats en total).
En general, el valencià no té /ʒ/ (23 unitats en total), però el valencià meridional, l’alacantí i
algunes zones del valencià septentrional tenen /v/
10. PUNT D’ARTICULACIÓ
El punt punt d'articulació és el lloc on s'uneixen o es troben els òrgans articulatoris en la
producció dels sons.
Segons els punt d'articulació les consonants poden ser:
• Bilabials: els dos llavis es toquen per interrompre la columna d'aire
• Labiodentals: els incisius superiors freguen el llavi inferior
• Dentals: la llengua toca o s'acosta molt a les dents
• Alveolars: la llengua toca els alvèols, és a dir, la part posterior de les dents
• Prepalatal: s’articula amb un contacte o una constricció del dors de la llengua amb la
zona anterior del paladar dur.
• Palatals: la llengua toca la part superior del paladar
• Velars: la llengua es mou cap a la part posterior de la boca
11.
12.
13.
14.
15.
16.
17. MODE D’ARTICULACIÓ
A l’hora de crear un so consonàntic, el flux d’aire es constreny de diverses maneres en alguna zona del tracte vocal.
La classificació articulatòria de les consonants del català es fa tenint en compte la manera en què l’aire es constreny i
el lloc en què es produeix la constricció, d’una banda, i el trets relatius a la sonoritat (sonor o sord) i a la nasalitat (oral
o nasal), de l’altra.
Segons la manera en què es produeix la constricció, els sons consonàntics del català són:
- oclusius
- fricatius Sons obstruents ( es produeix una oclusió, constricció o totes dues )
- africatius
- nasals
- laterals
- ròtics
bategant Sons sonants ( el flux d’aire surt a l’exterior sense trobar cap obstrucció )
vibrant
- aproximants
18. GRAFIES, SONS I FONEMES
GRAFIES
L’alfabet català prové de l’alfabet llatí i consta
de vint-i-sis lletres.
19. FONEMA
El fonema és la unitat mínima de l’estructura sonora d’una llengua que, sense estar dotada de
sentit, produeix, per commutació, un canvi de significat en un mot. És una unitat abstracta: la
unitat mínima no significativa, però sí distintiva, que es pot aïllar en una cadena fònica. És a dir, no
té significat, però es pot intercanviar amb altres fonemes i això provoca un canvi de significat en la
paraula:
cel, bel, fel, gel, mel, tel, pèl, rel
Els fonemes s'oposen i defineixen per trets distintius : /p/ i /b/ són oclusius i bilabials, però són
diferents - sonen diferent- perquè /p/ és sord i /b/ és sonor.
Els fonemes es representen entre barres inclinades //, i la realització o sons entre claudàtors [ ].
La fonètica s’encarrega d’estudiar les propietats físiques dels sons, és a dir, els mecanismes de
producció (fonètica articulatòria), de transmissió (fonètica acústica) i de percepció (fonètica
perceptiva) dels sons.
La fonologia, per la seva banda, investiga com funcionen els sons en les llengües, és a dir, com
s’organitzen els sons, quines relacions s’estableixen entre ells i com es comporten en el sistema
de cada llengua
20. L'Associació de Fonètica
Internacional es va crear l'any
1886. Una de les seves troballes
principals fou la creació de
l'Alfabet Fonètic Internacional
(AFI en català, IPA en anglès),
per ajudar a l'aprenentatge d'una
llengua i fer filologia comparada,
dialectologia, etc.
Aquest alfabet presenta la
relació entre un so i un símbol
gràfic, que, evidentment,
produeix el catàleg de sons
d'una llengua. Aquest catàleg pot
ser molt diferent d'una llengua a
una altra, però si dues llengües
comparteixen un mateix so,
aquest té el mateix símbol a
cadascuna.
21. CORRESPONDÈNCIA SO-GRAFIA
Però el nombre de sons és més
alt. Una grafia rarament
correspon a un únic so i alhora
un so pot ser representat per
més d’una grafia.
22.
23. CORRESPONDÈNCIA GRAFIA-SO
La relació entre la representació del so de l'AFI i la grafia (o lletra escrita) no és unívoca. En
català ens podem trobar amb aquests casos:
• Un mateix so amb més d'una grafia : nas-cel-rossa-lluç ___________ [s]
• Una mateixa grafia amb més d'un so: casa-cingle ________________[k] [s]
• Una sola grafia que representa dos sons consecutius: luxe_________ [ks]*
• Dues grafies que representen un sol so: guerra ________________ [g]
• Una grafia que no té cap so: home
24.
25.
26.
27.
28.
29.
30.
31. LA SÍL·LABA
Els fonemes s’agrupen en
síl·labes. les síl·labes es
classifiquen, respectivament,
en travades i lliures: són
travades totes les síl·labes del
mot espantall; en canvi, són
lliures totes les síl·labes del
mot americana.
Segons la intensitat de
l’emissió, les síl·labes són
accentuades o tòniques o no
accentuades o àtones.
32. Les separacions a final de ratlla han de respectar les síl·labes. Per això cal tenir en compte els
casos següents:
• Els grups ss, rr, tx, l·l se separen: as-sem-ble-a, car-re-te-ra, es-mot-xar, xit-xa-rel-lo.
• El grup ix, quan no és final de paraula, se separa: pei-xa-te-ra, però re-neix.
• Els prefixos an-, con-, en-, in-, des-, ex-, sub-, trans- i altres elements (ad- davant h, nos-i
vos- + altres) es mantenen íntegres: an-ur, des-ho-nest, in-e-fi-caç, trans-at-làn-tic, nos-al-tres.
• Els grups ll, ny, gu, qu no se separen: ca-llem, en-ga-nyós, es-guer-ra, en-ques-ta.
No ha de quedar una lletra sola a començament o final de ratlla.
33. DIFTONGS I TRIPTONGS
El diftong és la combinació d’una vocal i d’una semivocal (típicament [j] o [w]) en una mateixa
síl·laba.
Decreixent: quan la vocal precedeix la semivocal (noi, cau)
Creixent: quan una vocal feble precedeix una vocal a principi de mot o va entre dues vocals fa
la funció de semiconsonant i forma un diftong creixent amb la vocal següent (noia, iode,
cauen, ambigua, web).
Quan la semivocal d’un mot no alterna amb la vocal corresponent, s’interpreta que
fonològicament és una semivocal (/ˈnɔj/, /ˈkaw/); en canvi, quan alterna amb la vocal
corresponent, es deriva de la vocal (ambigu [u], ambigua [w], derivats ambdós de /u/).
El triftong (creieu, Alguaire) es forma per una vocal precedida i seguida per semivocals en una
mateixa síl·laba. És poc freqüent en català.
La successió de dues vocals en síl·labes diferents forma un hiat (teatre, heroïna). En català, les
semivocals [j] i [w] es representen amb les grafies i i u, respectivament, excepte en el cas
d’alguns noms propis i manlleus (York, web).
34. LA CADENA PARLADA. FONÈTICA SINTÀCTICA
Vocals en contacte
És propi de l’àmbit general pronunciar en una sola síl·laba la vocal final de mot amb la vocal
inicial del mot següent, tot fent-hi, o bé sinalefa, en casos com que ho sap, qui avisa, algú
avisa, espera uns amics, o bé elisió d’una de les vocals en contacte, en casos com mitj(a)
hora, una (e)sperança, ací (e)l portem, algú (e)m visita, agafa (e)l teu. Com a norma, la vocal
elidida és una vocal neutra. Si les vocals en contacte són iguals, tendeixen a reduir-se a una de
sola (que es diu, un vi immillorable, un ferro oxidat, cara amable).
L’ortografia recull aquest fenomen d’elisió quan el contacte es fa amb l’article masculí i femení,
la preposició de i certs pronoms febles amb l’apòstrof. ( l’Emili, l’illa, d’or, m’ha dit ).
35. Fenòmens de contacte de consonants al mot i a la frase: ensordiment,
sonorització, assimilació, geminació i emmudiment
Ensordiment
a) Les consonants oclusives en posició final de mot es pronuncien sordes ( p, t, k) quan es
troben davant pausa, davant vocal o davant consonant sorda:
cap, club (pron. clup), fet, fred (pron. fret), cuc, diàleg (pron. diàlec); cap estret, cap petit, club
animat (pron. clup animat), club tancat (pron. clup tancat), fet estrany, fet teatral, fred insòlit
(pron. fret insòlit), fred suau (pron. fret suau), cuc inofensiu, cuc petit, diàleg amè (pron. diàlec
amè), diàleg constructiu (pron. diàlec constructiu).
b) Les consonants fricatives i les africades en posició final de mot es pronuncien sordes quan es
troben davant pausa o davant consonant sorda:
golf, gos, creix, pots, vaig, despatx; golf tancat, gos petit, creix poc, no pots fer això, vaig per
feina, despatx tancat.
36. Sonorització
Fenomen pel qual una consonant sorda a final de síl·laba o de mot que va seguida d’una
consonant sonora, assimila la sonoritat d’aquesta última.
a) Les consonants oclusives es pronuncien sonores davant una consonant sonora:
cap baix (pron. cab baix),
fet de fang (pron. fed de fang),
cuc de terra (pron. cug de terra)
b) les consonants africades es pronuncien sonores davant una vocal o una consonant sonora:
golf estret (pron. golv estret),
golf de Roses (pron. golv de Roses),
gos afamat (pron. goz afamat),
gos de raça (pron. goz de raça),
creix a poc a poc (pron. crej a poc a
poc),
creix de pressa (pron. crej de pressa),
no pots anar-hi (pron. no podz anar-hi),
no pots deixar-ho (pron. no podz
deixar-ho),
vaig a casa (pron. vadj a casa),
vaig de pressa (pron. vadj de pressa),
despatx obert (pron. despadj obert),
despatx buit (pron. despadj buit).
40. Geminació
La geminació consisteix a allargar la pronúncia d’una consonant de tal manera que sona doble, és a dir, geminada.
Així, les consonants oclusives [b] i [g], quan van precedides de vocal tònica i seguides de l, es pronuncien allargades
i, per tant, sonen dobles, encara que la grafia sigui simple.
Per exemple: poble [.pOb.blE],
regla [.reg.glE].
Les paraules derivades d’aquests mots mantenen la pronúncia allargada: població [bb], reglament [gg].
41. Emmudiment
Les consonants oclusives s’emmudeixen –excepte en valencià i
balear– en posició final de mot quan van precedides de les
consonants nasals [m] o [n] i sovint de [l].
42. ORTOLOGIA
El terme ortologia, que ve del grec orthos (recte) i logos (paraula), és la branca de la gramàtica
normativa que estableix la manera correcta de pronunciar les paraules d'una llengua.
43. L’ESCRIPTURA DELS SONS
Ortografia de les vocals
- grafies a/e en posició àtona.
- grafies o/u en posició àtona.
44. Ortografia de les consonants
- oclusives a final de síl·laba o de mot p/b, t/d, c/g
- b/v.
- fricativa alveolar sonora [z]
- fricatiu alveolar sord [s]
- fricatives palatals sonores [ʒ] : g/j
- fricatives palatals sordes [ʃ] : x/ix
- africat palatal sonor [dʒ]: tg/tj i sord [tʃ]: tx/ig
