1. CURS DE FORMACIÓ TÈCNICA B
UNITAT 1 Sociolingüística i multiculturalitat
OBJECTIUS
1. Fer una reflexió i anàlisi sobre alguns conceptes claus de sociolingüística (variació
lingüística, llengües minoritàries, majoritàries i minoritzades, bilingüisme i
diglòssia, registre estàndard, registre col—loquial, etc.)
2. Valorar la presència de varietats lingüístiques en l’àmbit educatiu i la necessitat de
confluència cap a un estàndard oral i escrit
3. Reflexionar sobre la diversitat lingüística al món
4. Sensibilitzar l’alumnat en la importància de la diversitat lingüística i cultural a
l’aula
TAULA
0. Qüestionari inicial
1. La variació lingüística
Varietats lingüístiques i àmbits d’ús
Factors de la variació
Tipus d’intercanvi comunicatiu (individual, social, institucionalitzat)
La norma i l’estàndard. Institucions de referència normativa
2. Les varietats lingüístiques en l’ensenyament. L’estàndard
Presència de varietats en l’àmbit educatiu
Caracterització d’un estàndard oral i escrit valencià
3. La diversitat lingüística al món
Els models d’educació bilingüe
Els programes d’educació bilingüe al territori valencià
4. El paper de l’escola en la normalització del valencià
5. Annex. Glossari. Conceptes de sociolingüística

2. Curs de Formació Tècnica B UNITAT 1
0. QÜESTIONARI INICIAL
Indiqueu si aquestes afirmacions són vertaderes o falses. En grups de quatre distribuïu-vos les
qüestions, raoneu-les i exposeu-ne les conclusions.
a. Què entenem per sociolingüística?
.....................................................................................................................................
.........................................................................................................
b. Els idiomes són codis homogenis i estables.
.....................................................................................................................................
.........................................................................................................
c. Existeixen varietats dialectals intrínsecament més adequades que altres.
.....................................................................................................................................
...................................................................................................................
d. La utilització de la paraula “merda” o la paraula “excrement” depenen principalment de la
procedència geogràfica dels parlants.
.....................................................................................................................................
..............................................................................................................
e. Un bon usuari de la llengua és aquell que sap adequar el seu discurs al nivell social, acadèmic i
professional de l’interlocutor.
.....................................................................................................................................
..............................................................................................................
f. La característica que defineix els registres és el fet que estiguen escrits.
.....................................................................................................................................
..............................................................................................................
g. El registre col—loquial no té gens de formalitat.
.....................................................................................................................................
..............................................................................................................
h. Una llengua és considerada com a tal perquè és usada per un nombre elevat de persones i
s’oposa al dialecte, que és usat per poques persones.
....................................................................................................................................
....................................................................................................................
i. L’estàndard actua com a cohesionador i identificador de la comunitat lingüística.
.....................................................................................................................................
...................................................................................................................
1

3. Curs de Formació Tècnica B UNITAT 1
Tasca final
Reflexiona sobre la presència a les nostres aules d’alumnat de diversa procedència sociocultural i
lingüística. Redacta un text sobre la importància i el benefici mutu de la integració de les llengües i
les cultures de l’alumnat a l’aula.
2

4. Curs de Formació Tècnica B UNITAT 1
1. LA VARIACIÓ LINGÜÍSTICA
Activitat 1
Fes un breu comentari del text i del mapa conceptual següents:
Lluís, abans d’anar a classe per exposar el tema que s’ha preparat, ha passat per sa casa per
canviar-se, però obri l’armari i no sap bé què posar-se. Algunes vegades ha anat al curs molt ben
vestit ja que venia d’alguna reunió de treball; en canvi, altres vegades, s’ha presentat amb roba
més informal, més esportiva, perquè s’hi sent més còmode; fins i tot, algun dia hi ha anat amb el
xandall perquè té un gimnàs al darrere de l’edifici on rep les classes de valencià. Com s’hauria de
vestir? Si es vist massa formal, els companys pensaran que va de doctor en el tema. Per
descomptat, res d’anar de vint-i-cinc botons, semblaria massa respectuós, com molt solemne, no?
Però és clar, li agradaria causar una bona impressió tan a la professora com a la resta del grup. És
un tema que s’ha preparat, que el domina i que el troba fascinant. Home! Segurament farà molta
calor, però si es posa pantalons curts i roba molt “fresqueta”, tot i que no és res de l’altre món, es
fixaran més en com va vestit que en el que diu. Decideix posar-se un vestit estàndard, perquè creu
que és més adequat per a la situació.
3

5. Curs de Formació Tècnica B UNITAT 1
.....................................................................................................................................
.....................................................................................................................................
.....................................................................................................................................
.................................................................................................
Activitat 2
Ordeneu les fórmules de salutació que teniu a continuació de més formals a menys formals, i
copieu-les de nou a la columna de la dreta.
+ FORMAL
Hola, Anna!
Senyora
Benvolgut senyor:
Distingit senyor,
Molt distingida senyora
Benvolgut amic:
Xata, xurri
Honorable senyor,
Ei, col—lega,
Estimada
- FORMAL
Activitat 3
Responeu vertader o fals a les afirmacions següents:
Llengües majoritàries, minoritàries i minoritzades
1. Tota llengua minoritària és una llengua minoritzada. Danés, suec...
2. Una llengua minoritzada és aquella que pateix un procés de retracció dels usos
públics i també privats, en la pròpia comunitat lingüística.
3. Tota llengua minoritzada és una llengua minoritària. Castellà a Puerto Rico,
francés al Quebec.
4. Cap llengua majoritària no pot arribar a ser una llengua minoritzada.
5. La situació minoritzada d'una llengua és natural i producte del nombre de
parlants d'aquesta llengua.
6. Les llengües majoritàries han arribat a ser-ho perquè són llengües més aptes
per a la comunicació.
7. Les llengües minoritzades poden ser majoritàries i minoritàries.
• A partir de les respostes que heu donat, intenteu definir i diferenciar els termes llengua
majoritària, minoritària i minoritzada.
.....................................................................................................................................
.....................................................................................................................................
.....................................................................................................................................
.................................................................................................
.....................................................................................................................................
...................................................................................................................
4

6. Curs de Formació Tècnica B UNITAT 1
Bilingüisme i diglòssia
8.
El bilingüisme és la pràctica de l'ús de dues o més llengües alternativament per
part d'una persona
9. El bilingüisme és la pràctica de l'ús de dues o més llengües alternativament per
part d'un grup humà
10. Els valencianoparlants són necessàriament bilingües
11. La societat valenciana és una societat bilingüe
12. Els mitjans de comunicació i l'escola valencians són bilingües
13. El valencians realment podem fer totes les nostres actuacions en valencià
14. El valencians podem fer totes les nostres actuacions en castellà
• Intenteu ara definir bilingüisme i diglòssia i poseu-ne algun cas concret que conegueu.
.....................................................................................................................................
.....................................................................................................................................
.....................................................................................................................................
.................................................................................................
............................................................................................................................
La substitució lingüística
15. Hi ha idiomes que tenen una tendència natural a ser substituïts per un altre
idioma a causa de la seua inferioritat intrínseca
16. Un idioma és reemplaçat per un altre quan els parlants l'abandonen
17. Un procés de substitució lingüística és ràpid, espontani, individual, uniforme i no
conflictiu.
18. En un procés de substitució lingüística totes les persones passen per l'etapa de
bilingües al mateix temps.
19. Tot procés de substitució lingüística acaba necessàriament en l'extinció d'una de
les llengües en conflicte, si no s’atura abans.
20. En un procés de substitució lingüística, cada volta es parla en més àmbits la
llengua minoritzada.
5

7. Curs de Formació Tècnica B UNITAT 1
Activitat 4
A. Emplena el següent qüestionari:
Sóc nascut/a a ............................................................................................................
Visc a ............................................................... a la comarca de .................................
Treballe a la població de/d’.............................................. a la comarca de ......................
1. Tinc com a llengua familiar o habitual el ..............................................................
2. A mon pare, a ma mare i als meus germans i germanes els parle en .......................
3. Als meus fills i als fills dels meus amics els parle en ...............................................
4. En les tertúlies i relacions amb els amics parle habitualment en ..............................
5. Quan vaig al metge li explique el que em passa en ................................................
6. Quan pregunte o demane alguna cosa a persones desconegudes ho faig en ..............
7. Als bars, restaurants, botigues, grans magatzems m’expresse en ............................
8. Quan vaig a l’Administració per a sol—licitar o per a reclamar alguna cosa, em dirigisc a la
funcionària o al funcionari en ..............................................................................
9. Si estiguera declarant davant d’un jutge m’expressaria en ......................................
10. Si m’he d’adreçar a un policia per renovar-me el DNI em dirigisc a ell en ..................
11. Em para la Guàrdia Civil en carretera. En quina llengua li conteste...........................
12. M’he comprat una casa. Al notari, li indicaré que me l’escripture en ..........................
13. Quan em trobe una persona que se’m dirigeix en valencià responc en .......................
14. Quan em trobe una persona que se’m dirigeix en castellà responc en ........................
15. Sóc valencianoparlant, davant d’un castellanoparlant m’expresse en .......................
16. Sóc castellanoparlant, davant d’un valencianoparlant m’expresse en .......................
17. Si pots escollir entre escoltar les notícies en valencià o en castellà, què tries? Per què?
.....................................................................................................................................
.............................................................................................................
18. En quina llengua et dirigeixes o t’has dirigit als teus professors de llengües? ..............
19. Et consideres més competent en una llengua en particular? ..................... Per què?
...........................................................................................................................
20. Ara, escriu el títol o el nom de:
a) Els tres programes de televisió que més t’agraden en valencià i en castellà.
.....................................................................................................................................
............................................................................................................
b) Tres novel—les que hages llegit i que t’hagen agradat moltíssim en castellà i altres tres en
valencià.
.....................................................................................................................................
............................................................................................................
c) Tres publicacions periòdiques que pugues comprar en valencià i en castellà.
.....................................................................................................................................
............................................................................................................
6

8. Curs de Formació Tècnica B UNITAT 1
Finalment, intenta exposar una actitud lingüística personal i una norma d’ús lingüístic que se’n
derive.
...........................................................................................................................
..........................................................................................................................................
..........................................................................................................................................
..........................................................................................................................................
.................................................................................................
B. Escriu el concepte de normalització lingüística
.................................................................................................................................
..........................................................................................................................................
..........................................................................................................................................
...............................................................................................................
.................................................................................................................................
.................................................................................................................................
7

9. Curs de Formació Tècnica B UNITAT 1
2. LES VARIETATS LINGÜÍSTIQUES A L’ENSENYAMENT. L’ESTÀNDARD
Activitat 5
En grups de 3 o 4 companys, analitzeu la presència de varietats lingüístiques en el vostre centre de
treball i exposeu al grup de classe les vostres conclusions.
a) Com s’integra aqueixa variació lingüística en l’ensenyament?
b) Quin registre o model de llengua empra el professorat a l’aula?
c) Cal tenir un estàndard de referència? Quines serien les característiques bàsiques de l’estàndard
oral i de l’escrit?
.................................................................................................................................
..........................................................................................................................................
..........................................................................................................................................
...............................................................................................................
.................................................................................................................................
..........................................................................................................................................
..........................................................................................................................................
...............................................................................................................
.................................................................................................................................
..........................................................................................................................................
..........................................................................................................................................
...............................................................................................................
.................................................................................................................................
..........................................................................................................................................
........................................................................................................................
8

10. Curs de Formació Tècnica B UNITAT 1
3. LA DIVERSITAT LINGÜÍSTICA AL MÓN
Activitat 6
Una vegada llegits aquests textos, comenteu-los en classe i contesteu les preguntes:
A) El meu nom és John Heart. Sóc d'Irlanda. La llengua del meu país és el gaèlic o irlandés. El
meu avi encara parla gaèlic, encara que no va voler ensenyar-lo al meu pare perquè pensava
que l'anglés era una llengua superior. Per a ell, calia imitar les classes altes, els polítics...
que empraven l'anglés. A l'institut, estudie algunes hores el gaèlic, però no el parle. Quan el
meu país s'independitzà de la Gran Bretanya, la constitució va declarar oficials el gaèlic i
l'anglés, però, com que les classes altes continuaven parlant anglés, i les baixes les volien
imitar, majoritàriament ensenyaven anglés als seus fills. Actualment, el govern vol ajudar a
recuperar la llengua.
B) Hola, em dic Maria Gutiérrez. Visc a les Filipines i parle castellà. Fa molts anys, els
conqueridors espanyols, ens portaren la seua llengua. Però, des que el nostre país va
començar a rebre la influència dels EUA, hi ha ben poca gent que parle castellà: solament
l'utilitzem a casa, perquè la resta de coses les fem en anglés (ensenyament, mitjans de
comunicació...) Al meu país, hi ha, però, una altra llengua: el tagàlog.
C) Sóc Hans von Belle. Sóc de Bèlgica. Al meu país hi ha tres llengües oficials. D'una banda el
francés, a Valònia, al sud de Bèlgica; d'altra, el flamenc a Flandes, és a dir, a la part nord del
país i també es parla alemany a una xicoteta regió. A la capital, Brussel—les ambdues
llengües són oficials. La meua primera llengua és el flamenc, encara que també parle
francés. A Flandes, quan em relacione amb els amics, estudie, llegeix la premsa, vaig al
cinema... utilitze el flamenc. Tanmateix, quan vaig a Valònia, empre el francés: tothom
l'utilitza. Abans les coses eren ben diferents, ja que estava molt mal vist parlar flamenc,
perquè l'única llengua oficial era el francés. Afortunadament, les coses han canviat i ara hi ha
més igualtat entre les dos llengües.
a) Heu reconegut alguna de les situacions descrites abans com a pròpia?
b) Creieu que pot haver-hi una situació de contacte de llengües que no siga conflictiva?
c) Per què creieu que fa uns quants anys o, fins i tot actualment, molts pares i mares s'adrecen
en castellà als seus fills, mentre parlen en valencià entre ells?
..........................................................................................................................................
...............................................................................................................
.................................................................................................................................
.................................................................................................................................
9

11. Curs de Formació Tècnica B UNITAT 1
Activitat 7
Contesta les següents preguntes:
a) Quantes llengües penses que es parlen al món actualment?
.................................................................................................................................
.................................................................................................................................
b) Hi ha llengües millors que d’altres?
.................................................................................................................................
.................................................................................................................................
c) Comptant solament les llengües pròpies, no les dels immigrants, quants països monolingües
coneixes a Europa?
.................................................................................................................................
.................................................................................................................................
d) Saps en quin dels països següents es parlen més llengües?
a) Als EUA b) A la Xina c) A Rússia d) A Indonèsia
.................................................................................................................................
10

12. Curs de Formació Tècnica B UNITAT 1
4. EL PAPER DE L’ESCOLA EN LA NORMALITZACIÓ DEL VALENCIÀ
Conselleria d’Educació
DECRET 112/2007, de 20 de juliol, del Consell, pel qual s’establix el currículum de l’Educació Secundària
Obligatòria a la Comunitat Valenciana. [2007/9717]
Valencià: Llengua i Literatura / Castellà: Llengua i Literatura
(...)
Aprendre una llengua no és únicament apropiar-se d’un sistema de signes, sinó també
dels significats culturals que estos transmeten, i, amb estos significats, de les maneres
que les persones de l’entorn entenen o interpreten la realitat.
Les estratègies que constituïxen la competència comunicativa s’ensenyen i s’aprenen des
d’una llengua determinada, però no es referixen exclusivament a saber usar esta llengua
concreta, sinó a una competència sobre l’ús del llenguatge en general.
Quant a la valoració discriminatòria cap a les llengües i, per tant, cap als seus parlants, i
quant a les actituds que esta valoració comporta, una educació lingüística satisfactòria
haurà de contribuir a valorar tota llengua com igualment apta per a exercir les funcions
de comunicació i de representació. En el nostre àmbit lingüístic i cultural, els prejuís
lingüístics i les actituds discriminatòries procedixen d’una realitat sociolingüística
caracteritzada per la convivència, en situació de conflicte, d’una llengua minoritzada i una
altra de més prestigiada socialment, amb un repartiment desigual d’usos i funcions, en
l’escola i en la societat. Els prejuís sociolingüístics generats per esta situació poden ser
un obstacle important per a l’aprenentatge, i eradicar-los no depén únicament de la labor
que es realitze en esta matèria, sinó que requerix que la llengua minoritzada funcione
com a llengua de comunicació formal, que s’utilitze com a instrument d’aprenentatge en
les distintes disciplines del currículum, i, en definitiva, que impregne tots els àmbits de
l’activitat escolar.
El paper de l’escola en l’etapa de l’Educació Secundària Obligatòria consistix a ampliar la
competència lingüística i comunicativa dels estudiants en les dos llengües oficials perquè
puguen interactuar en els diversos àmbits socials en què es veuran immersos i preparar-
los perquè puguen participar de manera activa en un procés continu de canvi de la
realitat social i sociolingüística, ampliant efectivament els usos de la llengua minoritzada,
amb l’objectiu que esta abaste una plena normalitat.
Activitat 8
11

13. Curs de Formació Tècnica B UNITAT 1
L’extracte del Decret 112/2007; de 20 de juliol, del Consell, que acabem de llegir fa referència
explícita a la situació de minorització lingüística d’una llengua vers una altra. Així com de la
necessitat d’implementar l’ús de la llengua minoritzada perquè “abaste una plena normalització”.
- Quins són els àmbits d’ús que caldria dinamitzar al teu centre perquè la llengua minoritzada, si
n’és el cas, s’hi normalitze?
- Consideres que les dues llengües oficials de la Comunitat tenen la mateixa presència als
diversos àmbits socials. Raona la resposta.
12

14. Curs de Formació Tècnica B UNITAT 1
5. ANNEX. GLOSSARI. CONCEPTES DE SOCIOLINGÜÍSTICA
CONCEPTES RELACIONATS AMB LA VARIACIÓ LINGÜÍSTICA
1. Sistema, norma i parla
2. Variació lingüística
3. Llengua i dialecte. Variació dialectal
4. Variació estilística o funcional: els registres
5. L’estàndard
1. SISTEMA, NORMA I PARLA
L’home és un ser racional, un ser pensant que té la facultat, a través del llenguatge, de transmetre
els seus pensaments, de comunicar-se amb la resta dels éssers humans. Aquesta comunicació pot
produir-se de moltes formes. De vegades, fer l’ullet, un sol gest, ens és suficient. Comunicació,
doncs, és el fet de transmetre un missatge que puga entendre aquell a qui va dirigit. Perquè aquest
acte de comunicació puga produir-se, cal transformar les idees i els pensaments en senyals, en
signes als quals atribuïm uns valors. Per tal de poder entendre'ns, de poder comunicar-nos, hem
d'arribar a un acord, de manera que a cada signe tothom done el mateix valor. El conjunt de signes
constituiran un sistema o codi que no és més que un conjunt de normes o lleis pactades per una
comunitat.
Llengua és el codi que conté les lleis per expressar-nos. Cada idioma té les seues pròpies regles
fonètiques, morfosintàctiques, lèxiques... Així, per exemple, el castellà i l'italià són dos llengües
diferents perquè no segueixen les mateixes fórmules, el mateix codi.
La llengua, però, no deixa de ser un objecte abstracte, ideal. Cada parlant té un domini lingüístic
concret i parcial que està determinat per un conjunt de factors: econòmics, culturals, geogràfics...
Per això, cal diferenciar el concepte de llengua i el de parla. Quan qualsevol persona empra una
llengua determinada, ho fa d’acord amb la pròpia competència lingüística1. D'aquesta aplicació
concreta de la llengua en diem parla.
Encara hi ha un altre terme que ens convé aclarir, el concepte de norma. En la parla quotidiana
molt sovint es modifiquen algunes lleis del codi, i algunes d'aqueixes modificacions acaben
convertint-se en normals. Aquestes variacions reben el nom de norma. Un exemple ens pot aclarir
el concepte. És una regla de la normativa, la utilització de la forma reforçada dels pronoms febles
davant dels verbs començats en consonant: et vas comprar una llibreta. En canvi, quan un parlant
1
I encara dins del concepte de competència podem parlar de comunicativa, lingüística, gramatical, enciclopèdica,
estratègica...
13

15. Curs de Formació Tècnica B UNITAT 1
d’algunes variants valencianes diu aquesta frase, sol dir: te vas comprar una llibreta. Aquesta
expressió és un exemple de norma.
2. VARIACIÓ LINGÜÍSTICA
La variació és inherent a la llengua, com ho demostra el fet que una determinada comunitat
humana, encara que parle la mateixa llengua, practica diferents tipus d’intercomunicació derivades
de les característiques geogràfiques i socials dels parlants o dels contextos en què aquests es
troben.
Hi ha dos classes de factors que determinen la variació lingüística: aquells que estan relacionats
amb les característiques dels parlants (sexe, edat, origen geogràfic, nivell sociocultural, etc.) i els
que depenen de les característiques de la situació en què es produeix la comunicació (grau de
familiaritat entre els interlocutors, intencionalitat, tema, entorn de la comunicació, etc.). La
variació que depén dels parlants s’acostuma a anomenar variació dialectal, mentre que aquella que
depén de la situació és coneguda com a variació funcional o estilística.
La variació lingüística és un fet universal. No hi ha cap llengua monolítica o uniforme. Totes
presenten diferències associades a grups de persones o a situacions d’ús concretes. De la
comunitat sencera al parlant individual, es troben grups humans de diferent naturalesa, inserits
dins grups majors, a cada un dels quals correspon formes lingüístiques diferenciades. Fins i tot,
entre dos individus, per semblants que puguen ser, sempre hi ha diferències en l’ús lingüístic
susceptibles de ser detectades o descrites per qualsevol observador atent. I en un mateix individu
trobaríem maneres de parlar o d’escriure sensiblement diferents d’acord amb el moment o la
situació.
3. LLENGUA I DIALECTE: VARIACIÓ DIALECTAL
L’aplicació del codi varia també d'unes zones a d'altres dins d'un mateix domini lingüístic.
Anomenem dialectes a cadascuna de les variants que presenta una llengua. Totes les llengües
tenen una divisió en zones on es parla de formes diferents. I, encara dins d'una zona dialectal
trobem territoris més menuts que presenten algunes característiques particulars, cosa que ens du
a parlar de subdialectes. Per exemple, el cas del castellà, que també té els seus dialectes, com ara
el sud-americà.
Delimitar la regió d'una llengua on es parla un mateix dialecte no és sempre fàcil, ja que no
existeix una línia recta, un punt concret a partir del qual podem dir que ja ens trobem dins d'una
altra zona dialectal. Els lingüistes fan servir el concepte d’isoglossa. Es tracta d'una línia
imaginària que assenyala els límits entre la presència o l'absència d'un tret lingüístic determinat.
Amb tot, entre els diferents dialectes hi haurà les anomenades zones de transició dialectal, ja que
pot haver dues zones que presenten característiques comunes que les engloben en un dialecte
14

16. Curs de Formació Tècnica B UNITAT 1
comú, però, alhora, cadascuna d'aquestes pot tenir alguns trets que l'emparente amb un altre
dialecte.
Com veiem, el terme dialecte és un concepte lingüístic científic que cal desideologitzar i traure-li la
connotació pejorativa i de menyspreu que se li ha intentat donar i que escapa totalment a la
lingüística. Hi ha una concepció completament falsa que atribueix el terme dialecte als sistemes
lingüístics que no han aconseguit assolir un cert status polític i social, atorgant la categoria de
llengua a aquells que sí que l’han aconseguit. És a dir, s'han distorsionat totalment els conceptes
de llengua i dialecte. Se sol donar el nom de llengua a la variant que ha aconseguit un determinat
prestigi, mentre que s'utilitza sovint el terme dialecte com a "llengua de poca categoria" i se
sotmet així el terme dialecte al de llengua.
Aquesta concepció, que s'ha utilitzat per molts sectors no mancats d'interessos, està totalment al
marge de la ciència. Com ja hem explicat, ningú no utilitza tot el sistema que és la llengua, sinó
que en parlar el concreta en un dialecte. En definitiva, tots parlem dialectes. Ningú no parla la
llengua en estat pur.
Variació dialectal
a) Variació geogràfica, que configura unes maneres de parlar afins entre grups que conviuen
per proximitat geogràfica. Hi pot haver variacions segons la regió a què pertany el parlant, però
també en àmbits més reduïts: segons la comarca, la ciutat, el poble o el barri. En els mapes
dialectals la variació és representada per isoglosses, que ens indicaran, per exemple, on s’usa la
paraula espill o on s’usa mirall, pernil o cuixot, o on es diu [párle], [párlo], [párlu] o [párl].
b) Variació social, segons el grup social o l’estat sociocultural al qual pertany el parlant es poden
produir variacions ben característiques entre els parlants d’una mateixa llengua. Entre les
classes socials benestants i els sectors més baixos d’una mateixa comunitat lingüística hi pot
haver diferents accents socials que els identifiquen i diferencien; entre el professorat i els
estudiants, els polítics, els delinqüents, etc. Es tracta d’argots.
c) Variació temporal és aquella que està determinada per l’època: la llengua del segle XV i la
del segle XIX tenen les seues particularitats; en l’actualitat, la manera de parlar dels
adolescents es diferent de la de les persones majors (“pillar”, en lloc. “d’agafar”, “bocata”, en
lloc “d’entrepà”, “ser diví de la mort” en lloc de “fantàstic”, etc.
4. VARIACIÓ ESTILÍSTICA O FUNCIONAL: ELS REGISTRES
Lluís, abans d’anar a classe per exposar el tema que s’ha preparat, ha passat per sa casa per
canviar-se, però obri l’armari i no sap bé què posar-se. Algunes vegades ha anat al curs amb vestit
ja que venia d’alguna reunió de treball; en canvi, altres vegades, s’ha presentat amb roba més
informal, més esportiva, perquè s’hi sent més còmode; fins i tot, algun dia hi ha anat amb el
xandall perquè té un gimnàs al darrere de l’edifici on rep les classes de valencià. Com s’hauria de
vestir? Si es vist massa formal, els companys pensaran que va de doctor en el tema. Per
descomptat, res d’anar de vint-i-cinc botons, semblaria massa respectuós, com molt solemne, no?
Però és clar, li agradaria causar una bona impressió tan a la professora com a la resta del grup. És
15

17. Curs de Formació Tècnica B UNITAT 1
un tema que s’ha preparat, que el domina i que el troba fascinant. Home! Segurament farà molta
calor, però si es posa pantalons curts i roba molt “fresqueta”, tot i que no és res de l’altre món, es
fixaran més en com va vestit que en el que diu. Decideix posar-se un vestit estàndard, perquè creu
que és més adequat per a la situació.
Si ens mirem què ens posem quan tenim un compromís, també ens “mirem” a l’hora de parlar. No
parlem de la mateixa manera si ens trobem entre amics o família (de segur que ho fem d’una
manera més descurada i desenfrenada) que si hem d’expressar-nos davant d’una persona
desconeguda (anirem amb més compte, respectarem les formes de cortesia o de convenció social,
segurament controlarem més el que direm, parlarem de vosté...)
La llengua s’adapta contínuament a les situacions i, per tant, existeixen formes de llengua
adequades a les diferents situacions en què les persones ens trobem. La varietat funcional o
registre és una modalitat de llengua que presenta unes característiques lingüístiques relatives a
un àmbit o context d’ús determinat. Segons l’ús que es fa de la llengua s’utilitzen registres
diferents. Els factors que definiran aquestes variacions són: el tema de què es parla, la
intencionalitat o finalitat dels parlants, el grau de familiaritat entre els interlocutors, el grau de
formalitat que requereix la situació i el canal usat en la comunicació.
5. L’ESTÀNDARD
La varietat estàndard, de caràcter supradialectal i referencial, es caracteritza per la seua notable
uniformitat. Pot definir-se com la varietat codificada d’una llengua que serveix per a les necessitats
comunicatives (especialment culturals i intel—lectuals) d’una comunitat lingüística moderna.
L’estàndard, per tant, és la varietat seleccionada per omplir les funcions pròpies del registre comú i
culte d’una llengua. És un registre intermedi entre el món col—loquial i els registres més
especialitzats o elaborats.
La construcció d’una llengua estàndard, o l’estandardització d’una llengua és un procés complex
que abasta àmbits molt diversos. És una varietat que va fent-se amb l’ús. Per això, cal no sols una
normativa (fixació de l’ortografia, de la gramàtica i selecció del lèxic) sinó també l’adequació a uns
usos socials amplis. L’estandardització no es pot considerar assolida sense la prova de la utilització
i de la difusió de la varietat estàndard en els usos supradialectals, públics i de masses.
L’estandardització és una necessitat per a les llengües i també un dret. No és un fenomen de
laboratori sinó un fet social, en el sentit que les formes considerades estàndards només són
vàlides en la mesura que són acceptades socialment. Les persones encarregades de planificar
l’estandardització poden estudiar i preparar propostes, però aquestes no seran vàlides fins que no
hauran estat difoses i acceptades pel parlants. En situacions de conflicte lingüístic el fenomen
d’estandardització és més complex. La tendència de la llengua estandarditzable és la d’ocupar
àmbits d’ús reservats anteriorment per a la llengua dominant. Hi ha un conflicte de funcions
referencials.
16

18. Curs de Formació Tècnica B UNITAT 1
Té assignats dos papers especials:
Per una banda, facilitar la comunicació dels parlants d’una comunitat lingüística, amb
independència de la seua àrea lingüística, de la seua edat, de la seua classe social o professió.
Per altra banda, ser el senyal més visible de la normalització lingüística de la llengua minoritzada;
s’inscriu en el procés de normalització de l’ús públic d’aquesta llengua i és imprescindible per a
donar resposta a les necessitats comunicatives d’una societat moderna. Actua com a model de
referència en uns àmbits determinats o en tots. Discrimina allò que és considerat vàlid i allò que és
considerat no adequat. Possibilita una comunicació eficaç i segura, sobretot en situacions formals
(mitjans de comunicació, àmbits acadèmics, relacions amb les institucions...). En situacions de
normalitat, l’estàndard esdevé per als parlants la representació de la llengua i arriba fins i tot a
definir el mateix concepte de comunitat lingüística.
També es caracteritza per la seua versatilitat estilística. És a dir, capacitat d’adaptar-se als
diferents usos socials. És la varietat que es va desenvolupant en la transmissió d’informació
adreçada al gran públic, i en aquest sentit es distingeix tant de les varietats informals (de les
marcadament col—loquials i de les vulgars) com també de les altres varietats formals que, tot i tenir
l’estàndard com a base, compleixen unes altres funcions específiques (literàries, científiques,
tècniques, jurídiques, administratives...). El seu coneixement, però, també es reflecteix en l’ús de
les varietats no formals. En les societats modernes el més corrent és que l’estàndard eixample la
influència cap als àmbits col—loquials. Això és conseqüència de la generalització de l’educació, la
difusió de la cultura i el pes dels mitjans de comunicació. Pensem, per exemple, en situacions més
o menys neutres en què els parlants necessiten una precisió i un control sobre el que diuen.
L’estàndard també és la varietat pròpia dels àmbits d’ús acadèmics. S’aprén a l’escola i, sobretot,
llegint i escoltant els mitjans de comunicació. Ha de ser conegut (compartit) i sentit com a propi
(acceptat). Amb l’arribada dels mitjans de comunicació audiovisuals s’ha creat una norma
d’estàndard oral (oralització de l’escrit) amb totes les particularitats que comporta el canal oral.
Malgrat que l’estàndard tendeix a la unificació de registres, una homogeneïtzació total és
impossible sobretot en l’oral, on les diferències fonètiques i d’entonació són inevitables. En el
nostre cas, podem diferenciar modalitats de l’estàndard que incorporen alguns trets característics
dels principals dialectes (polimorfisme). L’estàndard no s’oposa a les varietats dialectals, no és
un depredador de la variació geogràfica, ben al contrari és l’única garantia de l’existència
d’aquestes varietats, perquè, com hem dit abans, possibilita la continuïtat històrica de la llengua en
conjunt.
La varietat estàndard de la llengua és, doncs, el punt de trobada de les diverses varietats i
constitueix un instrument de comunicació neutre i comú a tots els parlants, vàlid per respondre a
les necessitats comunicatives de l'administració pública, de l'ensenyament i dels mitjans de
comunicació i indispensable per cohesionar i prestigiar la llengua.
17

19. Curs de Formació Tècnica B UNITAT 1
CONCEPTES DE SOCIOLINGÜÍSTICA
1. La sociolingüística
2. Llengües majoritàries, minoritàries i llengües minoritzades
3. Llengües en contacte
4. Bilingüisme
5. Diglòssia
6. Conflicte lingüístic
7. Normalització lingüística i normativització
1. LA SOCIOLINGÜÍSTICA
Modernament s'ha acceptat la divisió entre els elements interns i externs del llenguatge. Dels
primers s'ocupa la gramàtica i la lingüística; dels segons: la sociolingüística.
La sociolingüística és una disciplina que s'encarrega d'estudiar les condicions d'existència d'una
llengua. Analitza l’ús lingüístic2 tot relacionant-lo amb la realitat objectiva on es realitza, en el seu
context social. Les relacions entre l'estructura d'una llengua i el medi sociocultural on es practica i
existeix són l'objecte de les seues investigacions. Es tracta, en definitiva, de tenir clar els àmbits
d’ús d'una llengua, el territori on es practica, les varietats lingüístiques més usades, la categoria
(social, ideològica, edat, professió, sexe...) dels seus parlants, els temes que es tracten, el context
en què es realitzen les comunicacions, les intencions i la manera (quin mitjà: oral, escrit...) dels
qui practiquen la comunicació; en suma, totes les variables sociolingüístiques que intervenen en el
procés comunicatiu.
2. LLENGÜES MINORITÀRIES I LLENGÜES MINORITZADES
Si tenim en compte la realitat lingüística del món on vivim, podrem veure que hi ha un grup reduït
de llengües (anglés, francés, castellà, portugués, àrab, xinés, rus) que han aconseguit a nivell
quantitatiu un ús molt important (llengües majoritàries). Al mateix temps, hi ha altres llengües
amb un ús quantitatiu molt més reduït, per la qual cosa han rebut el qualificatiu de llengües
minoritàries (occità, èuscar, bretó, sard...).
Ara bé, hi ha llengües minoritàries, com el suec o el danés, per exemple, que en el seu territori
tenen un estatus ben normal. És a dir, són llengües oficials en tots els àmbits d’ús dels seus
territoris específics. Per això, ens és necessari fer servir un altre concepte més aclaridor, el de
llengua minoritzada, que apliquem a situacions en què les llengües, en un determinat context,
pateixen un procés de retracció dels seus usos públics i privats que n’amenacen l'existència.
2
Es refereix al fet que la llengua siga efectivament usada. Els usos lingüístics són totes les relacions existents entre la
llengua i la resta del sistema social. Per contra l’estructura lingüística, l’essència, no és objecte d’estudi de la
sociolingüística i sí l’ús que n’és l’existència. Un àmbit d’ús és el conjunt d'ocasions en què una llengua és usada.
18

20. Curs de Formació Tècnica B UNITAT 1
El concepte de llengua minoritzada es pot aplicar fins i tot al cas de les llengües majoritàries, en
certs llocs. Podem pensar en el cas del francés al Canadà, del castellà a Puerto Rico, o del
galaicoportugués a Galícia. Evidentment, també podem trobar casos de llengües minoritàries, que
alhora estan relegades a la condició de minoritzades: el cas de l'èuscar, del bretó, del sard...
3. LLENGÜES EN CONTACTE
Un dels aspectes que més ha interessat, i interessa, a la sociolingüística és el de les llengües en
contacte. Tots sabem que les diferents comunitats lingüístiques no viuen mai completament
aïllades, sinó que per unes raons o per altres (a causa dels estudis, de les relacions amb altres
comunitats lingüístiques, o per imposicions polítiques o culturals...), els sistemes lingüístics de
cada comunitat entren en contacte amb els de les altres. Evidentment, aquest contacte provocarà
casos d’interferències a tots els nivells, sobretot quan es tracta de dues comunitats pròximes en
què una, amb més mitjans i poder, intenta imposar la seua llengua a l'altra.
4. BILINGÜISME
Un dels conceptes que trobem habitualment al món de la sociolingüística és el de bilingüisme, que
s'ha anat aplicant amb diverses accepcions segons els interessos que s'amaguen darrere del mot.
Han estat diverses les disciplines (pedagogia, psicologia, sociologia, sociolingüística...) que han
participat en l’intent de definició. Però, és evident que el bilingüisme és un concepte polisèmic,
connotatiu, de diverses accepcions segons la disciplina que pretén explicar-lo.
S’ha entés per bilingüisme la possibilitat d'un individu d'utilitzar dos o més llengües a un mateix
nivell. Però aquesta és una situació utòpica que no existeix en la realitat. La majoria d'autors
insisteixen en el fet que el terme no se sotmet a una única definició i que es tracta, moltes
vegades, d’amagar la veritable situació d'una llengua que està en pitjors condicions politicosocials.
En aquest sentit s’ha parlat de diferents classes de bilingüisme:
• Bilingüisme individual: el cas dels valencians que parlen valencià i castellà.
• Bilingüisme territorial: és el cas de la Comunitat Valenciana on conviuen dos territoris
històricament diferenciats des del punt de vista lingüístic. D'una banda les zones de l’interior, que
parlen castellà, i de l'altra les del litoral, que parlen valencià.
• Bilingüisme social: quan una persona utilitza una llengua o una altra i l’elecció no depén de la
situació personal ni de la geografia on viu, sinó dels grups socials en què es divideix la societat.
Hem de deixar clar, però, que el bilingüisme és sempre un fet individual; és a dir, són bilingües les
persones, mai les nacions, les quals sempre disposen d'una llengua pròpia, l’autòctona.
5. DIGLÒSSIA
El terme diglòssia s’ha generalitzat i s’utilitza per explicar la duplicitat de funcions de dues llengües
diferents (en contacte i en conflicte), basada en la desigualtat social de condicions. Així, existeix
19

21. Curs de Formació Tècnica B UNITAT 1
una llengua A que és la que s'utilitza com a vehicle en els àmbits d’ús formals i escrits i en l’àmbit
educatiu (de cultura, dels mitjans de comunicació, de l’administració...). I una llengua B,
considerada per la majoria de parlants com a inferior o baixa i que només s'usa en els nivells
familiars o col—loquials. El concepte de diglòssia també ha estat sotmés a algunes revisions, però
encara continua sent aprofitable, sobretot, perquè és capaç d'explicar les diferents funcions que
realitzen les llengües en contacte. L’aplicació del compte a la situació valenciana, almenys fins fa
unes dècades, és ben evident.
6. CONFLICTE LINGÜÍSTIC
Al llarg de tota la història de la nostra llengua, hem vist que el contacte amb altres llengües ha
estat una constant de sempre. Aquest contacte, moltes vegades, ha estat simplement administratiu
(amb l'aragonés), d'altres estrictament literari (amb l'occità, quan els trobadors utilitzaven aquesta
llengua com a vehicle d'expressió de les seues composicions), però a partir dels segles XVI i XVII el
contacte de la nostra llengua amb les seues veïnes (francés i castellà) ha provocat situacions de
pèrdua d’àmbits d’ús de la nostra llengua.
Segons Badia, un conflicte lingüístic és la situació en què, dins un mateix territori, la llengua
natural i espontània conviu amb la que té el poder. Hi ha tres factors que determinen el conflicte
lingüístic: en primer lloc, l'ensenyament i els mitjans de comunicació; en segon lloc, la immigració
i, finalment, la creació, la recerca i l'alta cultura. Aquesta situació de conflicte lingüístic només es
pot resoldre de dues formes:
• La substitució lingüística3: l'extinció de la llengua més dèbil en conflicte.
• La normalització lingüística: que la llengua de la comunitat recupere tots els àmbits d’ús.
L'èxit de la normalització depén en gran part de factors extralingüístics.
Cal no confondre substitució amb assimilació. Aquest és un procés típic de les migracions. Un
grup d'emigrats en un país es veu obligat, pel pes demogràfic, cultural, social i polític del país
receptor, a assimilar-se més tard o més d'hora a l'idioma i a la cultura pròpies d'aquell país.
7. NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA I NORMATIVITZACIÓ
És un procés històric sociocultural, en què un idioma es sotmet a la normativització i assoleix totes
les funcions socials fins aleshores assumides per la llengua dominant. Per això, la normalització té
com a objectiu que la llengua s'utilitze en tots els àmbits i funcions de la vida social: a casa, al
3
Trobem dos tipus fonamentals de funcions lingüístiques: la consciència lingüística i el control lingüístic. Si s’hi produeix
un dèficit, es donaran dues possibilitats: un esforç compensador en l'altra part funcional (la normalització lingüística) o, al
contrari, un dèficit de funcions recíproques, el qual agreujarà el dèficit inicial, i així successivament. Això significarà la
substitució lingüística. En aquest cas, el procés serà llarg i dur perquè no s'arribarà a eliminar el conflicte fins que no
s'elimine la llengua pròpia. Cal dir que, en aquesta situació, la gran majoria dels parlants minoritzats tendeix, per la
pressió social majoritària, a integrar-se en la majoria dominant. Ha sigut el cas, per exemple, de tantes i tantes
generacions de pares valencianoparlants que optaren per parlar en castellà als seus fills durant diverses dècades del segle
XX.
20

22. Curs de Formació Tècnica B UNITAT 1
carrer, en els mitjans de comunicació, en l'ensenyament, en les institucions públiques i polítiques,
en qualsevol mena de relació interpersonal, en qualsevol lloc i en qualsevol moment...
Un altre concepte interessant, és el de les normes d’ús lingüístic4. En paraules d’Aracil: «La
normalització consisteix sobretot en l'elaboració i la posada en vigor de sistemes de normes d’ús
lingüístic. Ara, això suposa necessàriament que la normalització és sempre conscient».
O més explícitament, ja amb la teoria més elaborada: «La tendència general del nostre llarg procés
de substitució és prou clara. Sens dubte, caldrà modificar les nostres normes d’ús lingüístic aviat i
prou radicalment si volem que la llengua subsistisca».
La normalització és una resposta a la substitució lingüística. En aquest procés de normalització
podem distingir tres etapes:
• Primera: establir els termes del problema.
• Segona: normativització i estandardització.
• Tercera: extensió de la llengua a tots els àmbits d’ús.
També Ninyoles distingeix entre les dues implicacions de la normalització lingüística: «D'una
banda, normalitzar significa donar normes, regular, codificar, estandarditzar un idioma establint
una varietat supradialectal. D'altra banda, aquest terme suggereix posar, o retornar, al seu nivell
'normal' una cultura: situar-la en peu d'igualtat amb unes altres cultures, en un mateix pla».
Davant les agressions de tota mena que poden sofrir les llengües i, en especial, les llengües
minoritzades, l’única resposta vàlida i possible és la lleialtat lingüística. V. Weinreich, autor a qui
es deu aquest concepte, el defineix com:
«un principi en nom del qual les persones s'ajunten amb els seus companys de parla
conscientment i explícitament per tal de resistir canvis tant en les funcions de la seua llengua (com
a resultat d'un canvi de llengua) com de l'estructura o el vocabulari (com a conseqüència
d’interferències)».
La normativització constitueix l'aspecte exclusivament lingüístic del problema. Implica la fixació -
elaborada per filòlegs i tècnics- d’un codi lingüístic concret, raó per la qual també és coneguda sota
el nom de codificació lingüística. L'existència d'una norma codificada comunament acceptada,
pot actuar -i de fet actua- com a fre en el procés de fragmentació dialectal que, com sabem,
constitueix una de les possibles estratègies encaminades a aconseguir la substitució lingüística.
Com pot haver-se deduït, la normalització d'una llengua comporta una extensió social de la llengua
en qüestió i pressuposa, és clar, el concepte de normativització: sols una llengua fixada
normativament pot esdevenir normalitzada.
4
Les normes d’ús són engendrades per la interacció social, són normes dictades i imposades com un fet social, com si
foren impersonals i objectives. Les persones parlants les compleixen i les fan complir moltes vegades sense adonar-se'n.
21

23. Curs de Formació Tècnica B UNITAT 1
Els conceptes d'estandardització i llengua estàndard mantenen clares connexions amb el de
normativització i llengua comuna però no són exactament el mateix. Vicent Pitarch determina
l’estàndard «com una subnorma lingüística general i com a tal -afegeix- és el registre lingüístic més
operatiu en una llengua normalitzada». L’estàndard, doncs, ve a ser com el terme mitjà de
comunicació de qualsevol llengua. Isidor Marí ha qualificat l’estàndard com «la forma més neutra
de la llengua, i doncs, la menys marcada pels trets temporals, locals o socials».
22