1. 28 DE JUNY 2013 CALISAY SALA NOBLE 19:00 CINEFORUM P
Violeta, Muketa i Buba volen tenir un futur millor. Se'ls ha venut als mitjans
de comunicació que a la nostra societat ho aconseguiran. Se'ls fa
creure que la societat de consum és la felicitat, el consumisme els farà
lliures; però no se'ls fa saber moltes altres coses. No se'ls hi diu si ells
tindran accès al consum, a la llibertat, a la felicitat. Tampoc se'ls hi diu
a quines coses hauran renunciar, o fins i tot quants d'ells - La mort de
Mukela, personatge secundari que dos anys abans ja ho havia intentat, és
un recurs típic que accentua el dramatisme i subratlla un fet cert: són més
els que fracassen que els que ho aconsegueixen.-, es perdreran pel camí.
Tampoc se'ns diu res a nosaltres d'allò què perdrem amb el nostre
viatge cap a Suècia, Alemanya o Austràlia. Mentre que a la Violeta se li
fa creure que podrà ésser lliure, lliure d'unes tradicions que l'obliguen a
accedir a un matrimoni de conveniència, res se li diu sobre quin lloc serà el
que la societat de consum li ha designat. Res no sap del valor real que les
diferents persones que negociaran amb el seu cos, amb ella, li
donaran. Podran ésser màfies que l'explotaran sexualment, o també
empresaris que la utilitzaran com a animal de càrrega als camps o als
wàters del primer món. Es tornen transparents. La lliçó de la selva
Lacandona és important. Tampoc saben res sobre si seran considerats
persones o simplement quan de temps se'ls deixarà ser al "paradís".
Nois i noies que tenen estudis i uns mínims al seu país són "obligats" a
iniciar el somni "americà". Ella escapa embolicada en un cos sexuat, els
altres són els homes pobres i negres i ella és la pobresa, només li falta
entre els braços sostenir un nadó, aquest futur que moltes d'aquestes
heroïnes abracen al travessar aquesta llarga autopista, on es paga un
peatge de vida o mort. Sembla que ens tocarà inspirar-nos-hi. Ara som
nosaltres que hem de marxar a l'estranger, encara que "amb papers",
però sense drets: els amos dels minijobs o altres màfies pitjors ens
esperen allà al Nord.
Són molt diferents als nostres fills, i filles, o bé a nosaltres mateixos
que som convidats a marxar a Alemanya o fins i tot a Lapònia a cercar
"el paradís"?.
El futur és al nostre país, és al seu país. Hem de defensar els nostres
drets, han de defensar els seus drets, i ho hem de fer junts, de la
mateixa manera que les màfies i/o empresaris són també internacionals
a la seva explotació dels nostres somnis, dels nostres cossos, 14
quilòmetres és la diferència entre la realitat, la concienciació, la
dignitat, la lluita...i la resignació, la derrota, l'esclavatge.
Gerardo Olivares ens convida a la reflexió, i no precisament a aquella que al
sistema li interessa. No hem de permetre que els nostres fills
s'avergonyessin de la nostra docilitat, de la nostra por. Tampoc hem de
permetre que caiguin al comformisme, a l'estupidització que el sistema
desitja. Un sistema que posa el focus dins del circ i no al carrer, ni Messi ni
Cristiano Ronaldo, cada cop són més les persones decepcionades per la
reducció dels drets aconseguits pels treballadors després d'anys i anys de
lliutes contra el poder que se subleven i reclamen el manteniment d'un
ensenyament per a tots, dels drets humans iguals per a homes i
dones, de no posar-li fàcil a la mort als nostres hospitals; de garantir
la sostenibilitat del medi ambient i mantenir el dret a l'habitatge.
Paumontlliure 24-06-2013