REALISME

1. El Realisme
Neoclàssics i romàntics havien introduït temes nous a la pintura: la història, els fets
contemporanis ... Tots dos moviments, però, s'apropaven a la realitat amb una
clara tendència idealitzadora des del punt de vista formal o des del punt de vista
moral. El realisme, tant en la literatura (Zola, Balzac, Galdós) com en pintura,
busca la realitat més propera i quotidiana, no la dels grans homes i els grans
fets: les noves classes populars sorgides de la revolució industrial, amb les
seves misèries i les seves necessitats, apareixen com a protagonistes d'aquest
nou art que rebutja la retòrica romàntica i la idealització neoclàssica.
El realisme pictòric sorgeix a mitjans segle XIX, en un moment en què la
industrialització d'Europa ha provocat ja l'aparició d'un proletariat nombrós que
pateix les conseqüències del capitalisme liberal: jornades de treball esgotadores,
pèssimes condicions d'habitatge, etc. Les organitzacions obreres i les doctrines
socialistes són la resposta d'aquesta nova classe social, que pren protagonisme a
les revolucions de 1848.
http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/10/14/els-origens-de-les-revolucions-de-1848/
L'artista, com a part de la societat, no pot romandre indiferent. Sovint els realistes
prendran partit pels més humils; seran artistes compromesos davant els
grans problemes polítics i socials.
Altres fets animen també aquest moviment realista: el positivisme filosòfic,
l'aparició de la fotografia, la difusió de la premsa escrita, la revolució tecnològica.
Tot tendeix a posar la realitat en el centre de les preocupacions intel·lectuals i tot
afavoreix l'esperit de canvi i d'intervenció conscient dels homes en aquest procés.
Amb el nom de Realisme pictòric coneixem, doncs, el moviment cultural que es
manifesta sobretot en la literatura i en la pintura entre 1840 i 1880 i que podem
caracteritzar per dues notes:
 Quant als temes, la representació directa de tot allò que envolta l'artista sense cap
tipus d'idealització formal o intel·lectual: el treball i els treballadors (amb un sentit
de compromís social i polític), la vida a l'aire lliure, la ciutat, els paisatges, la mort
com a fet trivial i no com a final heroic ...
 Quant a la tècnica i les formes, els enquadraments són casuals, com d'instantània
fotogràfica, i la tècnica lliure (i diversa en els diferents artistes). La litografia i el
dibuix són tècniques útils per a la difusió de la realitat vista per l'artista. En
l'aspecte formal no es pot considerar el Realisme com un estil perquè mentre que
alguns pintors (Daumier) deformen intencionadament les figures per dotar-les
d'una més gran expressivitat, d'altres tenen una tècnica més detallista (Courbet).
Dins el Realisme podem distingir entre els artistes que reflecteixen, mitjançant l'art
el seu compromís social i fan allò que podem anomenar realisme testimonial o de
denúncia, i els paisatgistes que centren la seva atenció en la captació directa de
l'entorn.
https://www.youtube.com/watch?time_continue=49&v=wWCdieRH-3o

2. EL REALISME COMPROMÈS A FRANÇA
El realisme testimonial està representat per les tres principals figures de la pintura
francesa en les dècades centrals del segle XIX: Daumier, Millet i Courbet.
Honoré Daumier (1808-1879) és pràcticament contemporani de molts pintors
romàntics. Va ser molt conegut a la seva època per la seva activitat com a
caricaturista i dibuixant en diverses publicacions crítiques i satíriques. Les postures
reivindicatives de la llibertat i la justícia per a les classes populars van trobar el
millor canal d'expressió en la premsa escrita. En aquest sentit, es pot considerar
Daumier com el pare de la caricatura moderna, utilitzada com a mitjà d'expressió
de la crítica política de la corrupció dels governs de la monarquia de Lluís Felip.
Com a pintor, els seus quadres resulten innovadors per la força expressiva que
aconsegueix mitjançant figures esbossades (La bugadera, El vagó de tercera).
Jean-François Millet (1814-1875), originari d'una família benestant de Normandia,
es mostra molt preocupat per les austeres figures dels pagesos i per la natura que
els envolta; tot i el seu tarannà conservador, va ser titllat de socialista per la
clientela burgesa. La seva obra es pot relacionar amb el paisatgisme de l'escola de
Barbizon. Els seus quadres reflecteixen la senzillesa, l'esforç i la fraternitat
humanes del món pagès. L'Àngelus, l'obra més coneguda de Millet, mostra una
parella de camperols fent una aturada en la feina per resar l'àngelus; les figures
humils assoleixen un alt grau de monumentalitat. Les espigadores és un altre
exemple clar de com el Realisme col·loca els homes i dones senzills a l'alçada dels
herois de l'art acadèmic: no hi ha cap idealització en aquesta imatge de les dones
que es dobleguen per a recollir les espigues caigudes, però la dignitat del treball no
té res a envejar a la dels herois antics de David i de la pintura d'història.

3. Gustave Courbet (1819-1877) era un socialista convençut que participà
activament en la revolució de 1848 i en la Comuna de París del 1871, per la qual
cosa hagué de passar els darrers anys de la seva vida exiliat a Suïssa. Va ser
l'ànima del realisme pictòric pel seu rebuig de tot academicisme. El 1855, la seva
obra L'enterrament a Ornans va ser rebutjada pels responsables de l'Exposició
Universal de París, cosa que va motivar que Courbet muntés un pavelló propi
anomenat Pavelló del Realisme on exposava, entre d'altres, el quadre El taller del
pintor, que va escandalitzar els seus contemporanis ja que el consideraven
immoral. Allò que va provocar el rebuig dels seus contemporanis era, sobretot, la
manera de representar la realitat sense sotmetre-la a l'ordre intel·lectual del pintor:
Courbet pinta escenes quotidianes (Els picapedrers, 1848) com un observador
objectiu, sense organitzar els elements per a equilibrar la composició, sense
amagar la lletjor o el desordre.

4. El taller del pintor. Al·legoria real (1855) és també un quadre de dimensions
monumentals on Corubet intenta simbolitzar les seves amistats i els seus odis, els
seus sentiments i els seus gustos com a pintor mitjançant personatges reals
retratats a l'estudi entorn de l'artista i la seva model: el filòsof socialista Proudhon,
el poeta Baudelaire i el seu marxant apareixen al costat d'homes i dones del carrer,
mentre Corubet pinta un paisatge. Malgrat la virulència retòrica de Courbet i el seu
rebuig de tot allò que no es pugui veure a la realitat, els seus quadres tenen un cert
aire de misteri i poesia, subratllat per una llum tamisada que no se sap d'on ve.
ELS ALTRES REALISMES
L'altre vessant fonamental del Realisme el constitueix el paisatge, que és el gènere
on més aviat s'observa l'evolució cap a l'observació directa de la realitat. Aquesta
evolució és palesa en l'obra de Camille Corot (1796-1875): després d'uns inicis
classicistes, aviat es dedicà a la pintura a l'aire lliure, tot i les burles dels seus
contemporanis que encara pintaven a l'estudi. Corot és un pintor preocupat per la
llum i per la disposició de les masses cromàtiques; a la seva obra, la fidelitat
realista es combina amb l'encís poètic i l'equilibri compositiu (La Catedral de
Chartres, Dona vestida de blau, Le village de Rosny).

5. PINTURA I ESCULTURA A CATALUNYA. DEL REALISME AL
MODERNISME
La tendència realista té el seu representant més important en la figura de Ramon
Martí Alsina (1826-1894), que comença la seva activitat dins el cercle de la Lotja
de Barcelona, però després d'estar a París deriva cap a un realisme emparentat
amb el de Courbet, alhora que critica amb duresa l'estil tou i un tant amanerat dels
natzarens. Va ser un pintor prolífic, recolzat per un taller força actiu, perquè els
seus paisatges urbans (Born vell, 1866) i les escenes quotidianes de la vida
urbana (La migdiada, 1880) van trobar una clientela entusiasta entre la burgesia
barcelonina.
Aquesta clientela, formada per les classes mitjanes urbanes, va canviar els usos
artístics a Catalunya, sobretot a Barcelona, on es va començar a fer habitualment
exposicions al marge de l'Acadèmia de Sant Jordi, i aparegueren algunes galeries
d'art, entre les quals destacà, ja en aquesta època, la Galeria Parés. La proliferació
de setmanaris i publicacions il·lustrades va donar a conèixer notables dibuixants
com Apel·les Mestres i significà una via de difusió de l'art català dins del propi
país.
L'activitat artística no es limita a la capital, sinó que apareixen diversos focus entre
les quals destaca l'Escola d'Olot, impulsada per Joaquim Vayreda (1843-1894),
home de tarannà conservador i relacionat amb el carlisme; Vayreda es va establir
a Olot i va practicar una pintura de paisatge que, sobretot arran d'un viatge a
França el 1871, està influïda per l'escola de Barbizon. Els seus quadres
representen paisatges d'amplis horitzons, amb una atmosfera vaporosa que
proporciona una sensació de tristor accentuada per les figures dels pagesos humils
(Recança, 1876; La sega, 1881). L'activitat de Josep Berga i de Marià Vayreda,
germà de Joaquim, donaren continuïtat al grup de pintors de la Garrotxa.

6. Paral·lelament, desenvolupa la seva activitat el pintor català més reconegut
internacionalment al segle XIX, el reusenc Marià Fortuny (1838-1874), després
d'uns inicis brillants en què obté encàrrecs importants com el gran quadre de La
batalla de Tetuán (1860), es va establir a Roma, on va ser el pintor estrella del
marxant Adolphe Goupil, un dels més importants a tot Europa. El gran èxit de
Fortuny es deu als seus quadres de costums, els anomenats quadres "de
casacón", pintats amb una minuciositat extraordinària, amb pinzellades soltes i una
gamma variada i brillant; l'obra més significativa d'aquesta etapa és La
vicaria (1870), obra culminant de l'anomenada pintura preciosista, que va tenir
gran èxit a tot Europa com a expressió d'un realisme burgès exempt del caràcter
de crítica social.
Posteriorment, Fortuny va evolucionar cap a una pintura més fluïda, amb gust per
les escenes exòtiques i els temes anecdòtics (Nu a la platja de Portici, 1874).
L'evolució de Fortuny el portava per un camí que podria haver confluït amb
l'Impressionisme, però va morir jove, justament l'any (1874) de la primera exposició
a París dels impressionistes.
En l'escultura, el realisme no s'imposa de manera tan clara com en la pintura. Els
nombrosos encàrrecs oficials per a monuments públics, afavoreixen
un eclecticisme en què es conjuga l'observació de la realitat amb una certa
retòrica historicista que sovint és una exigència de l'encàrrec. És significatiu en
aquest aspecte el Monument a Colom a Barcelona (1888), l'obra de més
envergadura de la segona meitat del segle XIX i en la qual intervingueren la
majoria dels escultors de prestigi d'aquell moment. Catalunya va proporcionar una
bona nòmina d'escultors que van treballar freqüentment a Madrid en encàrrecs
oficials i entre els quals destaquen els germans Venanci i Agapit
Vallmitjana, Jeroni Suñol, autor d'un magnífic Dante sedent en actitud pensativa,
i Joan Roig i Solé, autor de la conegudíssima Dama del Paraigua al Parc de la
Ciutadella de Barcelona.

7. La generació d'escultors nascuts a la segona meitat del segle es mou entre la
tradició i la introducció dels moviments d'avantguarda. L'exemple més clar és el
de Miquel Blay i Fàbregas (1866-1936), que combina el domini de la tècnica
acadèmica amb la voluntat de superar el realisme merament descriptiu; després
d'una primera etapa de treball a Olot (la seva ciutat natal) va viatjar a Roma i a
París. Va obtenir gran èxit amb l'obra Els primers freds (1892), on les figures
nues d'un vell i un nen, captades amb un estricte realisme, semblen emergir des
de la matèria escultòrica amb un posat resignat i expressen una emotivitat que
transcendeix l'anècdota narrativa per tornar-se universal. Posteriorment, l'obra de
Blay pren un aire més proper al Simbolisme (Perseguint la il·lusió, 1903) i al
Modernisme (grup al·legòric de la música popular al Palau de la Música Catalana).

8. El moviment artístic més característic de la Catalunya de finals del vuitcents i dels
primers anys del segle XX és el Modernisme, moviment que podem relacionar
amb l'empenta econòmica i cultural de Barcelona arran de l'Exposició Universal de
1888. La revista L'Avenç, creada el 1881, és el nucli al voltant del qual s'apleguen
un grup d'intel·lectuals i artistes de caràcter clarament catalanista i progressista,
que es defineixen com oposats a la recuperació de la tradició catalana amb una
òptica conservadora que es propugnava des de la revista La Renaixença.
En el camp de la pintura, Ramon Casas i Santiago Rusiñol (1861-1931) són les
dues figures clau en la superació del realisme. En tornar a Catalunya després de
residir a Paris, formen amb l'escultor Enric Clarasó un grup que realitza
exposicions conjuntes a la Sala Parés (1890, 1891 i 1893), que suposen la
introducció de la modernitat a casa nostra. La pintura de Casas i de Rusiñol, en
aquests anys, era una síntesi de l'Impressionisme i altres corrents pictòrics; la
novetat rau en la pintura a l'aire lliure, la introducció de temes quotidians i banals,
els enquadraments casuals de Degas i la tècnica impressionista. Altres artistes,
com Miquel Utrillo (1862-1934) desenvoluparan aquesta pintura que aplica la
tècnica impressionista amb un enfocament simbolista pel que fa als temes.
Rusiñol va ser el gran divulgador de la nova ideologia modernista mitjançant
les Festes Modernistes de Sitges, la tertúlia de la Cerveseria del Cau Ferrat i
posteriorment l'obertura de la cerveseria Els Quatre Gats al carrer Montesión de
Barcelona, que es convertiria en lloc de tertúlia i en sala d'art alternativa. En Els
Quatre Gats es consolidarà l'obra dels artistes de la generació més jove com
Joaquim Mir, Isidre Nonell i Pablo Picasso.
Però la figura més interessant des del punt de vista pictòric és la de Ramon
Casas (1866-1932). A París, es va sentir fascinat per l'obra de Manet i el seu
concepte peculiar de la realitat plasmada amb superfícies de colors plans. El
primer estil de Casas és, doncs, un impressionisme tardà amb temes de la vida
urbana de París; a partir dels anys 90 s'orienta cap al realisme social, amb obres
magnífiques tant pels temes com per la facilitat de Casas per composar les

9. escenes. Les obres més conegudes d'aquesta etapa de Casas són Garrot
vil (1894), que descriu l'execució d'Isidre Monpart a la presó de Barcelona, i La
càrrega (1899), que representa la repressió política dels aldarulls de la Barcelona
de finals de segle que culminarien en la Setmana Tràgica de 1909. A partir de
1897, influït per l'obra de Toulouse-Lautrec, es converteix en un extraordinari autor
de cartells, amb predomini del dibuix de línia sinuosa i elegant; són molt populars
els seus cartells propagandístics d'Anís del Mono i de Codorniu, així com els
dibuixos per a revistes com Els Quatre Gats i Pèl i Ploma. La tècnica del cartell va
ser utilitzada també per Casas en els quadres que decoraven Els Quatre
Gats (Ramon Casas i Pere Romeu en un tàndem) o les realitzades per a la rotonda
del Cercle del Liceu.
Molts dels escultors de finals del segle es poden relacionar amb el Modernisme i
amb un cert caire simbolista. Els més destacats són els ja esmentats Miquel Blay i
Enric Clarasó, i Josep Llimona (1864-1934). Llimona és el representant més clar
a Catalunya del Simbolisme, reflectit en el tractament insistent de la figura
femenina; la seva obra més coneguda ésDesconsol (1907), una figura femenina

10. nua de llargs cabells, agenollada i amb el cap abatut entre els braços que pren un
sentit al·legòric de l'abatiment o el desconsol, sensació accentuada pel fet que la
inclinació del cap deixa a l'aire la llarga cabellera i amaga el rostre, de manera que
la gestualitat del cos és l'únic element expressiu de l'obra.