2. Teoria del
coneixement
La teoria del coneixement és la part de la
filosofia que estudia l’estructura, el fonament i
els límits del coneixement humà.
L’epistemologia és reserva concretament a la
ciència.
L’objectiu se centra en el procés, la possibilitat
i la justificació de l’acte de conèixer.
Els tres pilars del coneixement són la
ontologia, la lògica i la psicologia.
3. Evolució de la teoria
A Grècia: “què és l’ésser”? Aproximació de
caire metafísic. Ontologia.
A la modernitat: “com el jo conèix l’ésser”?
Influència de l’individualisme i el racionalisme.
Gnoseologia.
Actualment: “com es genera i com es
transforma el coneixement”? Procés
constructiu i representatiu del fenomen.
Ciència i canvi de paradigma.
4. Teories del
coneixement
Fonamentista: A partir d’unes quantes creences
bàsiques i ben justificades, com a proposicions certes i
evidents per sí mateixes, des de les quals és possible
la reconstrucció radical de la realitat. Dogmes.
Coherentista: Coneixement format per un conjunt de
creences o d’hipòtesis que són mútuament consistents
entre elles, de manera que la veritat no és mai
substancial.
Teoria del que és borrós (fuzzy): Emmarca aquelles
definicions que poden ser ambigües i de resposta
relativa. (Els guapos a la dreta, si us plau).
5. Crítics al coneixement:
Irracionalisme
Proposa que la raó no és la eina per entendre
el món.
Des del punt de vista ontològic, la realitat és
simplement absurda o mancada de raó, per la
qual cosa, vivím en un cosmos il·lògic.
Des del punt de vista epistemològic, la realitat
és impossible de ser coneguda racionalment,
ja que el món és una construcció elaborada
pels sentits i el llenguatge.
Crítica: “Si el món fos irracional el llenguatge
no seria comunicatiu” Hegel.
6. Crítics al coneixement:
Relativisme
Des del punt de vista clàssic, Protàgores
afirma que “l’home és la mesura de totes les
coses”. Aquest argument cau en el
subjectivisme pur.
Més proper és el relativisme cultural, que
afirma que hi ha tantes realitats com cultures.
Crítica: Existeix un problema moral, degut a
que la subjectivitat extrema faria fort
l’argument més dèbil. Sòcrates plantejava en
els seus diàlegs arguments contra el
relativisme.
7. Crítics al coneixement:
Escepticísme
Resulta impossible un coneixement ferm de qualsevol
cosa, degut a:
La fal·libilitat dels sentits.
De cada raó se li oposa una d’equivalent, i per tant no
és possible dogmatitzar.
Només sé que no sé rés.
La ciència és un coneixement imperfecte i fal·lible.
La relativitat del llenguatge fa impossible una veritat.
Crítica: Des del punt de vista pragmàtic, no cal una
certesa absoluta per conèixer, i Wittgenstein diu que
es tracta d’un error lingüístic, l’escepticisme és
autocontradictori. “És veritat que és impossible
conèixer la veritat”
8. Models de
coneixement:
Inductivisme
Model de raonament consistent en inferir les
lleis generals a partir de l’anàlisi d’un nombre
més o menys extens d’experiències concretes.
Inducció numèrica o eliminativa.
Exemple del gall d’indi.
Crítica: Es basa en l’experiència, i l’experiència
és infinita, per tant és invàlid per fer lleis
universals.
9. Models de
coneixement: Holísme
El coneixement és tot, i la veritat es coneix a
partir del tot, a l’hora que depèn del tot.
Es tracta d’un sistema global.
El llenguatge no és descriptiu, sinó que depèn
de la intencionalitat i del context.
Utilitzat per l’idealisme alemany en forma
d’historicisme.
Crítica: La veritat té pressupòsits tàcits difícils
d’avaluar, per que el tot és més que la part.
10. Models de
coneixement:
Mètode
Principi normatiu compost per tècniques
de raonament i uns principis sovint
autoevidents.
A vegades es recolza en un axioma
(primera veritat) i a partir d’aquí es
desenvolupa la metodologia.
Altres cops, s’utilitza la heurística com a
càlcul de probabilitats.
11. Mètode i autors:
Plató i el dualisme platònic.
Descartes i l’innatisme cartesià.
Hume i Locke i l’empirisme.
Kant i el criticisme Kantià.
Darwin i la teoria de les espècies.
Fenomenologia.
Hermenèutica.
Wittgenstein i el gir lingüístic.
Métode científic.
12. Controvèrsies:
Descartes pressuposa la existència de coneixement
innat, i això es contraposa per Locke al defensar que
som una “tabula rassa”, on tot depèn de l’experiència.
Kant, més tard, sintetitza les dues idees agafant part
de cada una d’elles.
Darwin, amb la seva teoria canvia el paradigma de
l’existència, obligant a reconstruir el passat, que es
pensava immutable.
Wittgenstein afirma que el llenguatge és un símbol de
la realitat per que totes les realitats poden ser reduïdes
a construccions lògiques.
